Monday, November 30, 2009
Additional functionality for Google Chrome's Developer Tools
The last few weeks, Google Chrome's developer tools have become much more useful. Besides benefiting from the work the WebKit team has done to improve Web Inspector (our developer tools are partially based on Web Inspector), we also recently released the heap profiler and the timeline tab in Google Chrome's Developer Channel.With the heap profiler you can now take a snapshot of the JavaScript heap at any point in time. A heap snapshot helps you understand memory usage, and by comparing snapshots you can also follow memory usage over time. You will find the heap profiler in the profiles tab along with the sample-based CPU profiler.
The new timeline view gives you a complete overview of where time is spent when loading a web app. All events -- ranging from loading resources over parsing and executing JavaScript to calculating styles and repainting -- are plotted on a timeline.
Besides these product improvements, we've tried to make the Google Chrome Developer tools easier to find and understand by putting together mini site with tutorials and videos.
To take our newest release for a spin, get Google Chrome from the Developer Channel and you'll automatically be brought up to date. We welcome your feedback and your contributions to improve developer tools in WebKit and Google Chrome even more.
'Improved' Express cuts most comics UPDATED
The Washington Post's free Express paper was improved over the holiday and that means they cut 3 of the 5 comic strips they ran. Out are Bizarro by Dan Piraro, Cornered by Mike Baldwin, and The Duplex by Glenn McCoy. Remaining are Pearls Before Swine (which also appears in the Post) and Pooch Cafe, now in color.
Should you wish to question this improvement, you can write to inbox@readexpress.com
I will be doing so in a few minutes.
UPDATE: The editor wrote back to me to say, "We might feature fewer comics in our print edition now, but we've added an expanded comics section in an easy-access, newspaper-style format at our Web site, ExpressNightOut.com. You'll find Bizarro, Cornered and The Duplex there every day - plus a slew of new comics to make a visit worth your time. Those include Lio, Non Sequitur, The Argyle Sweater, Bound and Gagged, Candorville, Cul de Sac and the New Adventures of Queen Victoria. You can find them here: http://www.expressnightout.com/comics."
While I obviously don't agree with him, I appreciate the fact that he took the time to respond. I've just sent him a response which includes, "We'll have to agree to disagree though because if it's a commuting newspaper, then putting the comics online doesn't really help anyone except those with overly-smart phones. Besides the Post does that already. In the end, I just don't see providing less of something as a way to bring in more readers."
Should you wish to question this improvement, you can write to inbox@readexpress.com
I will be doing so in a few minutes.
UPDATE: The editor wrote back to me to say, "We might feature fewer comics in our print edition now, but we've added an expanded comics section in an easy-access, newspaper-style format at our Web site, ExpressNightOut.com. You'll find Bizarro, Cornered and The Duplex there every day - plus a slew of new comics to make a visit worth your time. Those include Lio, Non Sequitur, The Argyle Sweater, Bound and Gagged, Candorville, Cul de Sac and the New Adventures of Queen Victoria. You can find them here: http://www.expressnightout.com/comics."
While I obviously don't agree with him, I appreciate the fact that he took the time to respond. I've just sent him a response which includes, "We'll have to agree to disagree though because if it's a commuting newspaper, then putting the comics online doesn't really help anyone except those with overly-smart phones. Besides the Post does that already. In the end, I just don't see providing less of something as a way to bring in more readers."
A Christmas Carol (id., 2009)di Robert Zemeckis
POSTATO SU 
Sono sempre piacevolmente stupito dai giganteschi specchi per allodole di Robert Zemeckis, cioè dal modo con il quale compie una scelta a tavolino di precisione millimetrica riguardo la commerciabilità di questi suoi ultimi film. Si tratta di cinema realmente sperimentale, tecniche mai adottate da nessuno il cui esito non è mai chiaro quando si inizia a lavorarci e che in ogni film subiscono una profonda revisione a causa del miglioramento della tecnologia in ballo, e per ottenere ogni volta nuovi fondi per il prossimo film Zemeckis si assicura che il tema trattato sia così commerciale ma così commerciale da attirare gente al cinema solo con un nome e una locandina.Così dopo la favola natalizia e l'epica celtica arriva un'altra favola di Natale stavolta dal titolo di comprovata fama, una certezza per le famiglie consolidata da un adattamento Disney e infarcita di nomi noti.
Nelle mani di Zemeckis il libro di Dickens viene trasposto al cinema con una ricchezza di immagini inedita e sebbene molte cose si siano già viste poichè già altri film e/o cartoni hanno adattato il racconto con una certa fedeltà la tecnica del performance capture e il 3D, utilizzati entrambi con una cognizione di causa ed un'intelligenza che non si vedono sempre, rendono l'esperienza coinvolgente ed emozionante.
In America il film ha incassato poco ed è comprensibile, i toni sono molto cupi, le strizzate d'occhio al pubblico infantile poche e il ritmo non sempre sparato al massimo. A Christmas Carol è in sostanza un film più per adulti, capace in certi momenti di regalare momenti di coinvolgente riflessione sul modo con il quale guardiamo al nostro passato.
Ma è soprattutto la libertà espressiva che Zemeckis mette in campo ad impressionare, quando tutto ti è possibile cosa vuoi fare? Ecco le risposte che il regista dà in ogni momento hanno spesso il sapore del miglior cinema.
Tra cinema dal vero e animazione oggi si pongono questi film, esperimenti audaci che non è dato sapere a cosa porteranno ma che vale la pena andare a vedere in ogni caso.
Sunday, November 29, 2009
Dec 6: Will Eisner Film
WILL EISNER: PORTRAIT OF A SEQUENTIAL ARTIST
Sunday, December 6, 12:15 pm
AFI Silver Theatre
Will Eisner started working in comics in the1930s, just as they were moving from reprints of newspaper strips to tabloids featuring original material, and Eisner had some of the most original creations of all. He combined elements of art, literature and film that eventually led to a successful career in what he called "sequential art," the forerunner of today's graphic novels. Starting in 1939, his gritty crime fighter series The Spirit incorporated "film noir" as well as elements of the Jewish experience and the fight against anti-semitism. Featuring interviews with Michael Chabon, Art Spiegelman, Jules Feiffer and others, this visually imaginative documentary captures Eisner's groundbreaking genius. USA, 2007, video, documentary, 96 minutes, Director: Andrew D. Cooke
SPECIAL GUEST Andrew Cooke, Director
For tickets and information about other WJFF films please visit WJFF.org
The 16th Street J is a gathering spot for everything from world premieres to year-round sports leagues to provocative dialogues.
Creativity, Community and Connection
Follow us on Twitter, Facebook and the The Blog at 16th & Q
Quart centenari de l’expulsió dels moriscs (III)
Els moriscs sota els regnats de Felip II i Felip III
Amb l’arribada al tron de Felip II, la conversió forçada dels musulmans granadins i, sobretot, la por a nous avalots despertaren dubtes sobre la sinceritat de llur fe. El 1566, el monarca prohibí l’ús de l’àrab i els vestits i cerimònies d’origen musulmà. En tractar d’aplicar l’orde, es produí la revolta de Las Alpujarras (1568-1571), comandada per Aben Humeya. Dominat l’alçament, molts moriscs granadins foren deportats a la Manxa i Castella Lleó. A partir de llavors, foren objecte de predicació i, alternadament, repressió. Quan finia el regnat de Felip II, els moriscos dels regnes peninsulars eren vora 330.000, d’una població total d’uns 8.500.000 habitants. Es distribuïen de la següent manera: un 2% (7.000) a Catalunya, un 20% (60.000) al regne d’Aragó, un 40% (130.000) al Regne de València —a l’antiga corona catalanoaragonesa— i la resta a Castella i Extremadura (85.000), Múrcia (16.000) i Andalusia (33.000) —al Regne de Castella—. A València representaven un 34% de la població total. Eren poc nombrosos a les ciutats, però importants al camp, sobretot a les terres de jurisdicció senyorial i a les zones de secà. Predominaven a les hortes de Gandia i Xàtiva, i a les comarques del sud. Al Principat, es concentraven a les vores de l’Ebre i del Segre. En general, vivien en condicions dures, però també n'hi havia de rics, que es dedicaven al préstec.
En definitiva, els moriscs constituïen una minoria estranya a la societat, no assimilable i, des del punt de vista polític, un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena expansió a la segona meitat del segle XVI, o amb els hugonots francesos. El creixement de la població morisca, molt superior al de la cristiana, també era percebut com un perill. La inquisició féu, al llarg del segle, diverses temptatives d’ intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. El 1525, es decretà que els moriscs batejats forçosament pels agermanats foren tinguts per cristians i que els no batejats optaren per cristianitzar-se o emigrar. L’orde motivà la revolta de la serra d'Espadà. Els moriscs s’hi refugiaren i lluitaren contra les forces del duc de Sogorb. El 1528 el poder reial i els moriscs valencians arribaren a una concòrdia: en quaranta anys, la inquisició no procediria contra ells, i durant deu, podrien conservar la parla i la indumentària, tenir mobilitat de residència i conservar les moreries reials de Xàtiva, Alzira, Castelló. La concòrdia fou revocada, però, el 1545 per una pragmàtica reial, que instaurà un nou règim de rigor.
En definitiva, els moriscs constituïen una minoria estranya a la societat, no assimilable i, des del punt de vista polític, un perill continu, per la possible entesa amb els turcs, en plena expansió a la segona meitat del segle XVI, o amb els hugonots francesos. El creixement de la població morisca, molt superior al de la cristiana, també era percebut com un perill. La inquisició féu, al llarg del segle, diverses temptatives d’ intervenir-hi. La política reial envers ells oscil·là entre la repressió i els intents de catequització. El 1525, es decretà que els moriscs batejats forçosament pels agermanats foren tinguts per cristians i que els no batejats optaren per cristianitzar-se o emigrar. L’orde motivà la revolta de la serra d'Espadà. Els moriscs s’hi refugiaren i lluitaren contra les forces del duc de Sogorb. El 1528 el poder reial i els moriscs valencians arribaren a una concòrdia: en quaranta anys, la inquisició no procediria contra ells, i durant deu, podrien conservar la parla i la indumentària, tenir mobilitat de residència i conservar les moreries reials de Xàtiva, Alzira, Castelló. La concòrdia fou revocada, però, el 1545 per una pragmàtica reial, que instaurà un nou règim de rigor.
Odiats pels cristians vells, detestats per l’Església, que dubtava de la sinceritat de llur conversió, i rebutjats per la corona, que temia una possible nova revolta que servís de quinta columna als turcs, els moriscs esdevingueren un grup explotat i desarticulat, objecte de tota mena de sospites. Els arquebisbes valencians s'esforçaren, per la seua banda, a organitzar els nous cristians, establiren les primeres rectories i disposaren llur catequesi —feren publicar catecismes en castellà i àrab (Doctrina cristiana... para instrucción de los nuevamente convertidos del reyno de Valencia, 1566) i guies per a la controvèrsia amb alfaquins—; el patriarca Juan de Ribera féu enviar predicadors a les moreries i dugué a terme una nova reestructuració parroquial; el 1599 féu publicar un Catecismo para instrucción de los nuevos convertidos de moros. Paral·lelament, el 1563 hom procedí a un nou desarmament dels moriscs valencians, i foren recollides més de 25.000 armes. El 1571 s’inicià un nou període de tolerància, en canvi de 50.000 sous valencians a pagar per les aljames, però hi hagué una nova recollida d'armes el 1575 i la persecució dels moriscs granadins infiltrats al Regne de València, i un nou període de tolerància des del 1582.
Als inicis del segle XVII, cent anys després de la conversió oficial al cristianisme, quasi tota la població morisca continuava sent un grup a part, amb llengua i religió pròpies, i un mode de vida regit per les prescripcions de l’Islam. Els moriscs havien resistit tots els intents assimiladors i cristianitzants. Prengué pes, per tant, l’opinió que aquesta minoria religiosa constituïa un veritable problema de seguretat. Aquesta opinió es véu reforçada per les nombroses incursions de pirates berbers que assolaven contínuament la costa valenciana (sovint facilitades o festejades per la població morisca). Els moriscs ja eren considerats obertament una quinta columna, aliats de turcs i francesos. En vàries ocasions es pensà a decretar la seua expulsió, però la mesura es posposà per les pressions de la noblesa aragonesa i valenciana, beneficiada del règim de semiesclavitud al qual estaven sotmesos els seus vassalls moriscs. El fracàs dels intents d'assimilació també feren inclinar finalment l'arquebisbe de València, Juan de Ribera, cap a la liquidació dràstica del problema morisc, per mitjà de l'expulsió, i així ho exposà al rei des del 1602 en diversos memorials justificatius, que acabarien d’inclinar el rei cap a aquesta mesura.
SL (Shannon) Gallant, comic book artist, now in DC
SL (Shannon) Gallant has written in to introduce himself, and look for fellow artists. I've got to say that I've never bought GI Joe in my life (although I liked the small comics they used to package in their toy sets in the 1960s), but now I'll be picking it up
I'm a comic artist-illustrator living in DC and currently working for IDW on G.I. Joe. I've also worked for DC, Dark Horse, Marvel, and Titan UK in the past on titles ranging from Marvel Adventures:The Avengers and Torchwood to more cartoon oriented work such as Shrek and Monsters vs Aliens.
The last few months I've been making the effort to create connections with other artists in the area, through DC Conspiracy and other groups. I was hoping you might know similar professionals in the region I should try to get in touch with who are less likely to participate in such outings?
So if you're a comic book professional in the area, feel free to post below. Send me news of your current and upcoming projects and I'll promote them as well. I know my co-author Randy's compiled a list of local people at one point - does he still have that?
I'm a comic artist-illustrator living in DC and currently working for IDW on G.I. Joe. I've also worked for DC, Dark Horse, Marvel, and Titan UK in the past on titles ranging from Marvel Adventures:The Avengers and Torchwood to more cartoon oriented work such as Shrek and Monsters vs Aliens.
The last few months I've been making the effort to create connections with other artists in the area, through DC Conspiracy and other groups. I was hoping you might know similar professionals in the region I should try to get in touch with who are less likely to participate in such outings?
So if you're a comic book professional in the area, feel free to post below. Send me news of your current and upcoming projects and I'll promote them as well. I know my co-author Randy's compiled a list of local people at one point - does he still have that?
Fantastic Mr. Fox feature in Post
With Clooney in henhouse, Anderson has something to crow about
By Michael Cavna
Washington Post Staff Writer
Sunday, November 29, 2009
By Michael Cavna
Washington Post Staff Writer
Sunday, November 29, 2009
Saturday, November 28, 2009
Zadzooks interviews Dark Horse's Scott Allie and reviews Plastic Man
Zadzooks: Scott Allie interview, Joseph Szadkowski, Washington Times November 26, 2009
Zadzooks: Plastic Man: The Complete Collection, Star Wars: The Clone Wars, The Complete Season One, Joseph Szadkowski, Washington Times November 19, 2009
Zadzooks: Plastic Man: The Complete Collection, Star Wars: The Clone Wars, The Complete Season One, Joseph Szadkowski, Washington Times November 19, 2009
Mark Wheatley interview on Baker's Dozen
Bill Baker has an interview at Looking Back to See the Future: Mark Wheatley on IDW’s Mark Wheatley Library (part one of two), BAKER'S DOZEN for 11/25/2009.
Check out his books too - he's got interviews with Alan Moore and others. I bought a complete set recently.
Check out his books too - he's got interviews with Alan Moore and others. I bought a complete set recently.
Carta oberta sobre "La Cena" de Els Joglars
Estimats penjollers i penjolleres,
Com no sé a qui encomanar-me després d’haver vist, ahir per la nit, el dolent i dolós espectacle de La Cena, de Els Joglars, al Gran Teatre de Xàtiva, vos adrece esta carta oberta, perquè em consta que entre els penjollers hi ha algun que altre actor, dramaturg i amant del teatre, i m’agradaria saber la seua opinió. Ací teniu la meua.
Albert Boadella converteix una escena, que no hauria de durar més de 10-15 minuts, en una obra de dues hores on es maltracta reiteradament, dins d'un carreró sense eixida, el tema mediambiental avorrint solemnement als espectadors. A partir del quart d’hora, ja no vaig poder parar de mirar el rellotge, ni saber com col·locar-me en la butaca. De l’obra, només destaca el desaprofitament dels actors. Què tinguen que passar per això! Què ningú d’ells li haurà dit a Boadella que és una merda d'obra?
De l’espectacle només em van fer riure dos fets que no van tindre lloc a l'escenari. El primer va ser el d'un espectador que tenia a la meua dreta, d’eixos que entren en predisposició de riure i que ho fan a fortes carcallades, fent-se de notar, però que va emmudir (i açò és el que a mi em va donar que riure) a la mitja hora, quan va comprovar que, ni amb totes les seues ganes, podia riure del que estava presenciant. El segon va ser al finalitzar l’obra, i començar els discrets aplaudiments, quan un altre espectador es va alçar del seu seient aplaudint i el seu exemple no va ser secundat per ningú més, quedant-se tot sol, dret en la platea.
Malgrat que Boadella domina l’escenografia i que els actors van sobrats, ¿com pot no fer cap gràcia “La Cena”? En la meua opinió, Boadella no encerta a l’hora de tractar el tema i avorreix als espectadors.
Ah! I un apunt final. En la pàgina web de Els Joglars es pot llegir textualment: “La gira de 'La Cena' finalizó el 27 de noviembre en el Gran Teatro de Xàtiva con todas las entradas vendidas“... Estarien venudes, però es veu que molts no van acudir, perquè les llotges laterals estaven pràcticament buides (cosa que no va passar en altres espectacles no subvencionats per l’Ajuntament de Xàtiva, com el de Xavi Castillo o el de Pep Gimeno Botifarra).
Com no sé a qui encomanar-me després d’haver vist, ahir per la nit, el dolent i dolós espectacle de La Cena, de Els Joglars, al Gran Teatre de Xàtiva, vos adrece esta carta oberta, perquè em consta que entre els penjollers hi ha algun que altre actor, dramaturg i amant del teatre, i m’agradaria saber la seua opinió. Ací teniu la meua.
Albert Boadella converteix una escena, que no hauria de durar més de 10-15 minuts, en una obra de dues hores on es maltracta reiteradament, dins d'un carreró sense eixida, el tema mediambiental avorrint solemnement als espectadors. A partir del quart d’hora, ja no vaig poder parar de mirar el rellotge, ni saber com col·locar-me en la butaca. De l’obra, només destaca el desaprofitament dels actors. Què tinguen que passar per això! Què ningú d’ells li haurà dit a Boadella que és una merda d'obra?
De l’espectacle només em van fer riure dos fets que no van tindre lloc a l'escenari. El primer va ser el d'un espectador que tenia a la meua dreta, d’eixos que entren en predisposició de riure i que ho fan a fortes carcallades, fent-se de notar, però que va emmudir (i açò és el que a mi em va donar que riure) a la mitja hora, quan va comprovar que, ni amb totes les seues ganes, podia riure del que estava presenciant. El segon va ser al finalitzar l’obra, i començar els discrets aplaudiments, quan un altre espectador es va alçar del seu seient aplaudint i el seu exemple no va ser secundat per ningú més, quedant-se tot sol, dret en la platea.
Malgrat que Boadella domina l’escenografia i que els actors van sobrats, ¿com pot no fer cap gràcia “La Cena”? En la meua opinió, Boadella no encerta a l’hora de tractar el tema i avorreix als espectadors.
Ah! I un apunt final. En la pàgina web de Els Joglars es pot llegir textualment: “La gira de 'La Cena' finalizó el 27 de noviembre en el Gran Teatro de Xàtiva con todas las entradas vendidas“... Estarien venudes, però es veu que molts no van acudir, perquè les llotges laterals estaven pràcticament buides (cosa que no va passar en altres espectacles no subvencionats per l’Ajuntament de Xàtiva, com el de Xavi Castillo o el de Pep Gimeno Botifarra).
A mi La Cena m'ha produït gasos. Si estiguera en les meues mans, li feia un ERO a Albert Boadella, veritable mestre Rada de la dramatúrgia litúrgica.
The Real Story of the Superheroes photo exhibit CLOSING TODAY
I just got back from seeing The Real Story of the Superheroes photo exhibit and I'd recommend you rush into the Joan Hisaoka Healing Arts Gallery on U St, NW at 16th St. and check it out. Photographer Dulce Pinzon clothed Mexicans working in New York City in Halloween superhero costumes loosely related to their jobs, and photographed them doing that work. 13 large images are displayed. It's a clever conceit and worth seeing. It's open until 3 pm today, the last day of the show.
Quick Reviews for Comics Due Thursday (NOT WEDNESDAY) 12-03-09
QUICK REVIEWS FOR COMICS DUE THURSDAY (not Wednesday) 12-03-09
By John Judy
BLACKEST NIGHT: THE FLASH #1 of 3 by Geoff Johns and Scott Kolins. Barry and Wally have to duke it out with zombie rogues. This one sells itself! Recommended.
BLACKEST NIGHT: WONDER WOMAN #1 of 3 by Greg Rucka and Nicola Scott. WW vs. Zombie Maxwell Lord, the guy whose head she nearly twisted off during that hideous OMAC storyline. So let's twist again like we did last Summer!
THE BOYS #37 by Garth Ennis and Darick Robertson. The origin of The Frenchman! Sacre bleau! Not for kids! Recommended.
DARK AVENGERS ANNUAL #1 by Brian Michael Bendis and Chris Bachalo. Captain Marvel Boy wants out! But every time he tries to get out Norman Osborn pulls him back in! Plus, more Sentry craziness!
EMPOWERED SPECIAL written and drawn by Adam Warren. "The Wench with a Million Sighs!" The tribulations of a super-heroine as related by a captured demon-lord on her coffee table. Features swearing, sighing and lots of zappage. Recommended.
EX MACHINA DELUXE EDITION, VOL. 2 HC by Brian K. Vaughan, Tony Harris and Others. Collecting issues 12-20 plus the two-issue Special, this makes a nice gift for the Super-Hero/Political Thriller fan on your list. And you. Recommended.
FALL OF THE HULKS ALPHA #1 by Jeff Parker and Paul Pelletier. Doctor Doom and some other clowns who think they're on his level team up to bring down the Hulk family. About time! "Hulk! There can be only one!" Gotta look!
JSA ALL-STARS #1 by Matthew Sturges and Freddie Williams II. The first issue of the new monthly spin-off title! Featuring a more militant JSA so look for lots of punching, hitting and zapping. No old people or brainiacs need apply. Gotta look.
MARVELS PROJECT #4 of 8 by Ed Brubaker and Steve Epting. Project Rebirth is on! Steve Rogers hits the juice and the world of star-spangled super-heroes will never be the same! Highly recommended.
POPEYE, VOL. 4: PLUNDER ISLAND HC by E.C. Segar. A complete eight-month run of Sunday color comics featuring Popeye's epic battle with the Sea Hag and the Goon! Plus dailies and a whole lot more! Thank-you once again, Fantagraphics! Highly recommended.
SCALPED #33 by Jason Aaron and R.M. Guera. Red Crow's leg-breakers vs. tattooed Hmong gangsters with FBI Special Agent Dash Bad Horse caught in the middle. If you wonder where all the Awesome went this month, it's here. Not for kids. Highly recommended.
SIEGE: THE CABAL ONE-SHOT by Brian Michael Bendis and Michael Lark. Norman Osborn takes on Doctor Doom. There's a reason this is a one-shot, folks. Recommended.
STRANGE #2 of 4 by Mark Waid and Emma Rios. A young woman saved by Dr. Strange becomes obsessed with learning everything she can about the Master of the Mystic Arts. Maybe she can even figure out how he got replaced in the Magic Pecking Order by Brother Voodoo. (I mean, come on!) Anyway, this is really a good take on the Doctor by Waid and Rios. Recommended.
SUPERGOD #2 of 5 by Warren Ellis and Garrie Gastony. What a superhuman arms race would look like before everybody died screaming. Yeah, that's it really. Cheaper and better-written than 2012.
SUPERMAN: WORLD OF NEW KRYPTON #10 of 12 by Greg Rucka, James Robinson and Pete Woods. There's been a murder on New Krypton, which is really quite a feat if you think about it. Now it's up to Supes and Adam Strange to track down the culprit. With General Zod looking over their shoulders. No pressure…
THOR #604 by Kieron Gillen and Billy Tan. Y'know, if you're the new creative team following Straczynski and Coipel on THOR, you could do a lot worse than having the Thunder God beat the sweet, living bejeezus out of Doctor Doom. Well played, gentlemen. Recommended.
TORCH #4 of 8 by Mike Carey, Alex Ross and Patrick Berkenkotter. So the original Human Torch is doing better now that the no-longer-dead Toro has freed him from the Mad Thinker's control. But boy, coming back from the dead just to get mind-controlled into char-broiling some random shmucks? It throws off your game, y'know?
UNCANNY X-MEN #518 by Matt Fraction and Terry & Rachel Dodson. Cyclops journeys into Emma Frost's mind to purge the evil influence of The Void. Because he's too cheap to buy flowers! Recommended anyway.
Mauldin biography wins history prize
I helped out a miniscule amount on the collection of cartoons, and ComicsDC contributor Warren Bernard helped out more so we'll call this ComicsDC news - Todd DePastino Wins 2009 Sperber Prize for his Biography of World War II Cartoonist Bill Mauldin, Pittsburgh, PA (PRWEB) November 27, 2009. Both books are well worth reading.
Tonight: Kal onstage in Baltimore (repost)
In a special collaboration, The Baltimore Improv Group and Kal will team up for a fun Thanksgiving weekend spectacular on Saturday, November 28, 8PM at Baltimore's Creative Alliance. For more info visit BIG's webpage:
Best
Kal
LA DISCOTECA DE LO POL: LONDON CALLING
Durant molts anys, el meu àlbum de referència de l'època punk havia estat el Never mind the bollocks dels Sex Pistols. Per la ràbia nihilista, per la seua irreverència, per les seues guitarres dràstiques, per la tendresa que m'inspirava el personatge de Sid Vicious, provocada en part per la pel·lícula d'Alex Cox Sid & Nancy (1986). L'altra icona de l'època, London Calling, de The Clash, que compleix ara trenta anys, i d'ací aquesta entrada, em semblava un aigualiment del moviment, amb derivacions cap al reggae, el R&B, el rockabilly o el pop que em provocaven rebuig. Coses i prejudicis d'una edat que reclamava soroll i fúria. Després arribaren The Smiths i això em va canviar la perspectiva. Però no ens desviem.
Amb el temps, anava dient, vaig acabar per entrar de cap i peus en la proposta de Joe Strummer i Mick Jones. Formalment, el residu més evident del punk era la mitològica portada en la que apareix el baixista Simonon a punt de desfer el seu instrument. Clar que es tractava d'un punt d'eixida a un moviment abocat a un atzucac impossible. El discurs polític desllavassat i irreflexiu dels Pistols pren amb The Clash una forma definida, un objectiu, una nitidesa. Amb els ulls d'avui, l'andanada de The Clash pot semblar anacrònica, també, però tenia un sentit en el seu context. Per a alguns, fins i tot, té certa vigència.
Després estan les cançons. London Calling és l'himne, la cançó reconeixible, universal, però el disc està farcit de grans temes com ara Death of glory, Lost in the supermarket, Spanish bombs o Train in vain, entre d'altres, amb una recerca musical ben produïda (responsabilitat de Guy Stevens, un personatge caigut en desgràcia que recuperà la seua credibilitat gràcies a l'àlbum), ben orientada i ben articulada. Un disc que és expressió d'una època, complementari a unes altres aportacions coetànies, com les dels propis Pistols, The Damned o els molt festius i reivindicables The Buzzcocks. Més tard apareixiria el Closer de Joy Division. I aquella, evidentment, va ser una altra història que l'any vinent complirà també trenta anys.
Friday, November 27, 2009
ComicsAZ, part 2 - The Flintstones
Did you know the Flintstones were based in Arizona? Neither did I, until we passed this Flintstones Campground on the way to the Grand Canyon.
I would have loved this as a kid. Actually it was kind of appealing as an adult too, but not after four hours touring the Canyon.
I'm thinking the Buffalo Lodge was the reason for all the pickup trucks...
...but maybe they were buying film.
Rock Vegas or Bust, baby!
A few more pictures are on my Flickr site.
Express on Johnny Cash graphic biography
Darkness Rising: Reinhard Kleist's Graphic-Novel, 'Johnny Cash: I See a Darkness'
Stephen M. Deusner
Express November 24, 2009
Stephen M. Deusner
Express November 24, 2009
Wes Anderson on Fantastic Mr. Fox in Onion
Wes Anderson's been interviewed all over the place for his new animated movie The Fantastic Mr. Fox, and one appears in the print Onion as well as a longer version online.
Più file(s) al cinema
Al di là dei toni retorici e trionfalisti è realtà la firma dell'accordo (per la sua applicazione realt sul territorio si vedrà) tra distribuzione ed esercenti per arrivare ad una copertura decente del digitale nelle sale. La cosa conviene a tutti perchè tutti risparmiano e poi magari (magari!!) noi vediamo meglio più film (se non devi trasportare la pizza ti costa poco fare uno spettacolo con film più ricercati). Insperatamente la modernizzazione potrebbe arrivare come rimedio ad una crisi che esige risparmio, lo esige talmente tanto che le distribuzioni hanno chinato il capo e accettato di pagare.
Una grande opportunità per la crescita del mercato”. Così Paolo Protti, presidente dell’Anec, associazione esercenti cinema, giudica il protocollo sulle linee guida per favorire la digitalizzazione delle sale, concordato tra esercenti e distributori, la cui concreta applicazione partirà nei prossimi giorni.
“Il digitale è la più grande rivoluzione dopo il colore – dice Michele Napoli, presidente dei distributori Anica - E’ normale che interessi tutti, anche per i forti risparmi che produce. Avevamo promesso di collaborare con l’esercizio, che ci aveva chiesto aiuto, e abbiamo trasformato la promessa in fatti concreti. Il protocollo che abbiamo definito, rappresenta uno dei primi e più avanzati esempi in Europa di tangibile collaborazione di tutta l’industria del cinema. Possiamo esserne orgogliosi”.
“L’adesione al protocollo – precisa Protti - non è vincolante, ma tutte le distribuzioni che hanno partecipato agli incontri preparatori si sono dichiarate disponibili e sono convinto che anche la stragrande maggioranza degli esercenti approfitterà dell’occasione. I primi a poterne usufruire - ricorda Protti - saranno gli esercenti che hanno già provveduto ad installare il digitale nella propria sala”.
Woke Up Dead
Woke Up Dead, appartiene alla nuova ondata di prodotti semi-professionali dove la parte "pro" è costituita da personale di Hollywood. Si tratta di un prodotto purtroppo non visibile al di fuori degli USA (ma riportato in basso c'è un servizio di The Hollywood Reporter che ne mostra le scene) e di alto profilo realizzato in collaborazione con Crackle.com (sito aggregatore e occasionalmente produttore di webserie) dagli stessi autori di Gemini Division (la serie con Rosario Dawson) e ha tra i protagonisti volti noti come Jon Heder e Josh Gad. La storia è quella di un ragazzo un po' nerd e sfigato che si sveglia con tutti i sintomi dello zombismo anche se a vederlo non si direbbe, è come contaminato ma pienamente cosciente e si ritrova a vivere da ibrido uomo-zombie una vita completamente diversa da quella di prima, sorprendentemente migliore con le ovvie conseguenze comiche.
Come ParaAbnormal anche qui si cavalca un fenomeno di successo, le teen comedy horror portate nuovamente in cima agli incassi da Zombieland (uscito negli States poco prima di Paranormal Activity). Qui il senso ultimo del racconto è più esplicito che negli altri casi: il protagonista era più zombie prima di quanto non lo sia una volta trasformato, come del resto nel film al cinema la triste vita del protagonista già era da morto vivente prima della grande contaminazione (entrambi poi si rifanno alla commedia inglese del 2004 Shaun Of The Dead dove il paragone tra morti viventi e vivi morenti è evidente).
Come ParaAbnormal anche qui si cavalca un fenomeno di successo, le teen comedy horror portate nuovamente in cima agli incassi da Zombieland (uscito negli States poco prima di Paranormal Activity). Qui il senso ultimo del racconto è più esplicito che negli altri casi: il protagonista era più zombie prima di quanto non lo sia una volta trasformato, come del resto nel film al cinema la triste vita del protagonista già era da morto vivente prima della grande contaminazione (entrambi poi si rifanno alla commedia inglese del 2004 Shaun Of The Dead dove il paragone tra morti viventi e vivi morenti è evidente).
Thursday, November 26, 2009
U of Maryland prof on atomic bomb manga
See "Writing Hiroshima and Nagasaki in the 21st Century: A New Generation of Historical Manga," by Michele Mason, Asia Pacific Journal: Japan Focus (November 23 2009).
I haven't read the article yet, but anyone who hasn't read Barefoot Gen,the older manga that is not the subject of the article, should make the attempt now. There's a new 8-volume set out in English now.
I haven't read the article yet, but anyone who hasn't read Barefoot Gen,the older manga that is not the subject of the article, should make the attempt now. There's a new 8-volume set out in English now.
Herois i brivalls
Il y a des gens appelées progressistes qui n'aiment pas le futbol. Mais aquest sport —o, si vous préférez, profession d’homes efforcés i bien rémunérés— a des aspects que l’emparenten amb la vie. O amb le théâtre! Quand il arrive un grand événement —un championnat mondial, par exemple— es veu immédiatement qui fera d’heroi tragique, qui sera ungit par les dieux i qui aura le papier bufo. En 1986, durant les mondiaux, Maradona, un ariet splendide amb caractère de ruffian de bordel o perdonavides de baixos fons, protagonitzà la victoire de son équipe sobre la perfide Albion. Tous les afeccionats recordaran que marcà un gol amb la mà. Quelqu'un pensera que le futbol est cosa de cavallers. Clausewitz, stratège classique des conflits bèl·lics, afirmava que «la guerre n'est pas que une continuation de la politique par autres mitjans». Doncs bé, le futbol est la guerre par autres mitjans. Et tout est permis à la guerre!
En 1982, l’Argentine avait perdu la Guerre des Malvines. Quatre ans plus tard, es féu justice; on a battu les anglais en un match de futbol transcendantale. Mais cap argentin s’avergonyí d’avoir gagné amb fraude; au contraire, l’action frauduleuse de Diego Armando fou appelée la “Mà de Dieu”. L’Argentine, le pais amb airs européens, la patrie de Borges, ha tingut toujours certain côté canaille: le tango, l’insolence, le péronisme fasciste, les fraudes au futbol... Elle est également connue une autre anecdote. En 1990, au second tour de la Coupe du Monde en Italie, on celebrà l'un des matchs les plus mémorables entre le Brésil et l'Argentine. Les argentins ont gagné par 1-0 amb gol de Caniggia, mais la fraude a été connue ans plus tard, quand l’actuel sélectionneur argentin, Maradona, a déclaré, dans un programme de télévision de son pays, que durant le match avait offert aux joueurs rivals aigua d’une bouteille a la qual avait introduit, par ordre du sélectionneur Bilardo, de la substance sédative. I ho contava entre grandes rires. «Que nous sommes llestos!», devait penser. Pas de trace de remordiment! Conclusion: nous avons une idole trencat, gras i malparlat —cal recordar ses dernières déclarations: Que la chupen! Que la vuelvan a chupar!—, élevé, rien de plus et rien de moins, qu’a divinité d'une église amb plusieurs fidèles, l’église maradoniste. Nous avons, pour tant, un autèntic personatge bufo élevé a la catégorie de semidieu, d’heroi homérique. Un vrai exemple pour les enfants!
I ara, voyons ce qu'il a passé à Thierry Henry, Titi. L'autre jour, il a intercepté un ballon amb la mà, juste davant la porte irlandaise, et il a facilité le gol qui a conduit la France au mondial d'Afrique du Sud. Titi n’est pas argentin; il est français. Les français sont très payés de sa grandeur —les bretons nous en rions, naturellement—. Sont-ils orgullosos les français de se classifier de manière frauduleuse? Non! Il y a beaucoup de veus qui proclament qu'il est ignominieux, se classifier de cette façon. Plusieurs —Titi même entre eux— ont appelé à répéter le match. Oui, je sais que, probablement, certaines personnes ho demandent amb la boca petita, sabent que le match ne se répètera jamais —je sais aussi qu’une chaîne de la télévision française es jugava plusieurs millions amb la classification de l’équipe gaulois—, mais le fait est que la France arrossegarà éternellement la tache d'avoir passé l'étape de classification des mondiaux de manière déshonorante. Quant à Titi, que damunt juga al Barça, aura de sentir des milliers de fois —chaque fois que posi le pied en un terrain rival— les burles de toutes les grades. Je voulais arriver ici: mentre le personatge bufo, Maradona, sembla ungit par les dieux, Henry deviendra l’heroi tragique caigut en desgràcia. Poc importe! Certains continuerons à considérer que Titi est un futboliste sensationnel, même s’il est français et il a utilisé la mà, instinctivement, quand no tocava pas. Les vilains du drame sont l'arbitre et ses assistants, cecs o —pitjor encore— manipulés par les dirigeants de la FIFA. Et nous continuons pensant également que Maradona est une boule de sagí et un rufian malparlat et arrogant. Endavant Titi! Et longue vie, Alietes, poète lauréat!
Alain Citron
That darn Herblock!
Herblock was a liberal?! Shocking!!
Library of Congress Spins Lefty Cartoonist Herblock as an 'Independent Spirit'
By Scott Whitlock
Newsbusters November 23, 2009
Library of Congress Spins Lefty Cartoonist Herblock as an 'Independent Spirit'
By Scott Whitlock
Newsbusters November 23, 2009
Dirda on Herge
The unheroic genius behind the adventures of Tintin
By Michael Dirda
Washington Post November 26, 2009
By Michael Dirda
Washington Post November 26, 2009
That darn Beeler!
The Thanksgiving (Nov 26) issue of the Washington Examiner has a letter from Sarita Chapman entitled 'Cartoons lampooning Obama are not funny' in which she says "I am beginning to feel that this ['caricature making fun of President Obama'] is racially motivated."
I know the cartoonist Nate Beeler, and I don't think that's true, although I think he's a bit hard on Obama. On the other hand, that is the job of a political cartoonist, isn't it?
I know the cartoonist Nate Beeler, and I don't think that's true, although I think he's a bit hard on Obama. On the other hand, that is the job of a political cartoonist, isn't it?
"Ecco volevo dire che secondo me Avatar è una cagata pazzesca!!"
Assolutamente non ufficiale, non autorizzata, non firmata e non confermabile in alcun modo è però arrivata in rete la prima recensione di Avatar, l'ha scritta qualcuno appartenente all'industria dell'entertainment si dice, qualcuno che ovviamente non la firma anche perchè il film ne esce a dir poco demolito.
Secondo chi scrive è uno schifo raro che fa anche vomitare (letteralmente) per come è utilizzato il 3D.
Secondo chi scrive è uno schifo raro che fa anche vomitare (letteralmente) per come è utilizzato il 3D.
I watch a lot of movies, and am especially obsessed with watching horrible films with inflated budgets. I was delighted to find that Avatar didn't disappoint in the absolutely horrible fetishizing of azure humanoids that James Cameron has obviously been drawing on the back covers of his notebooks since middle school and secretly getting off to in the gym locker room. The new technology they've been using to eliminate the headaches and sickness conducive to old 3D tech has not been used properly in the action scenes throughout Avatar. The problem is with cutting in between 3D focal points and perspective - the mind cannot adjust to it without a buffer - thus, Avatar is literally vomit inducing.
But the movie itself, the story/acting/tone are alienating and weird. Of course there are very beautiful moments, with great editing/sound/art direction, but overall it's a horrible piece of shit. The entirety of the Hollywood marketing machine is behind it, however, so it's going to make a boatload (eh I could slip a Titanic ref. whatever) of money.via Gawker.com
Amabili Resti (The Lovely Bones, 2009)di Peter Jackson
POSTATO SU
Ad ogni film Peter Jackson sembra migliorare. Le sue trovate si fanno sempre più sofisticate, le idee di messa in scena più raffinate, le ambizioni più alte e l'audacia tecnica più controllata, eppure i film sembrano essere sempre peggiori e Amabili Resti purtroppo non fa eccezione.Dopo la monumentale impresa di Il Signore Degli Anelli doveva essere diventato il re degli adattamenti letterari al cinema e invece il punto debole di Amabili Resti è proprio quello, cioè che la vicenda è stata ridotta per lo schermo lasciando tantissimi buchi e personaggi apparentemente inutili.
Eccezion fatta per la protagonista e l'omicida (a quando un film di primo piano con Stanley Tucci protagonista?) gli altri personaggi non hanno spessore e spesso le loro azioni hanno poco senso. La famiglia di Suzie non ha personalità nonostante si intuisca come ogni singolo membro potrebbe averla, la madre ad un certo punto va a cogliere mele nelle piantagioni senza ragione apparente, il ragazzo amato e la ragazza che la vede dopo la sua morte non hanno nessuna psicologia nonostante siano presenti in ruoli che sembrerebbero determinanti e infine la nonna (interpretata da Susan Sarandon) subisce un cambio di carattere che non ha nessuna motivazione.
Tutto ciò che nel libro è costruito con un senso e un percorso preciso arriva nel film frettolosamente e alle volte senza quelle basi e quelle motivazioni che gli davano significato. In più il paradiso, o la zona di mezzo, in cui staziona l'anima di Suzie è pari pari quello di Al di là dei sogni (ma proprio tutta la pellicola sembra parente di quel film), stessa ambientazione digitale colorata e new age e stesso rapporto con la realtà.
Se la forza di Peter Jackson torna ad esplodere in alcune sequenze isolate come quella della sorella nella casa dell'assassino o un'altra fantastica in cui pur tenendolo costantemente sullo sfondo riesce a concentrare l'attenzione di tutto il pubblico verso un personaggio mai visto fino a quel momento, o ancora quando sperimenta punti di inquadratura e visuali impossibili con la normale attrezzatura utilizzando una microcamera comprata in una televendita televisiva (sic!), il resto del lungo film (2 ore e passa) è sostanzialmente monocorde.
Solo nel finale, quando la voce fuoricampo della protagonista tira le fila di quel che è successo spiegando il senso del titolo "amabili resti" si intuisce cosa poteva (e forse doveva) essere il film e che non è stato.
Wednesday, November 25, 2009
Mark Wheatley featured in Scoop
...in which he talks about why he collects - ORIGIN ISSUE: Mark Wheatley
Scoop November 25 2009
Scoop November 25 2009
Call for a cartoon illustrator in DC area
Mike Licht passed this on, with the caveat at the beginning which applies to me as well (I also didn't know there was a DC bloggers meetup, so you can't trust me).
| I have no idea about the terms here, but thought I would pass it on: I know Leon from DC Bloggers Meetup. He writes a humor blog and has been doing standup comedy. Don't know the other guys. NotionsCapital.com Commentary on news events and culture from Washington, DC |
Weldon's Thanksgiving graphic novel recommendations
Five MORE Tomes With Which to Tough Out Your Turkey Coma by Glen Weldon, National Public Radio's Monkey See blog November 25, 2009
Fantastic Mr. Fox reviews
Outfoxed Viggo Mortensen outwits cannibals, grimaces; Mr. Fox steals chickens, has a lot more fun.
By Tricia Olszewski
Washington City Paper November 25, 2009
'The Fantastic Mr. Fox' a little less-than-fantastic adaptation
By Sally Kline
Washington Examiner Movie Critic
November 25, 2009
'Road' a diverging spectacle; 'Fox' a sure-footed charmer
By Ann Hornaday
Washington Post Staff Writer
Wednesday, November 25, 2009
By Tricia Olszewski
Washington City Paper November 25, 2009
'The Fantastic Mr. Fox' a little less-than-fantastic adaptation
By Sally Kline
Washington Examiner Movie Critic
November 25, 2009
'Road' a diverging spectacle; 'Fox' a sure-footed charmer
By Ann Hornaday
Washington Post Staff Writer
Wednesday, November 25, 2009
A COLP D'ACORDS PER XÀTIVA (memòria musical)
En la recerca de l'aprenentatge musical, en la inèrcia de treball per acumular dades sobre la història de la música contemporània, sobre els grups i autors que la componen, el llambrígol del coneixement cava els seus túnels a cegues, descrivint espirals entre els solcats de la informació musical. Gira entorn del seu centre, allunyant-se d'ell en corbes que transcorren entre el present mes actual i el passat imprescindible de la música moderna. Però mai torna a passar per eixe centre, pel punt d'origen. Heus ací que he decidit donar un gir imprevist i trencar les normes bàsiques de les matemàtiques musicals, per a fer retornar al meu cuc particular de la recerca a l'espai origen de les meues inquietuds, a la Xàtiva musical. I al fer-ho ací, en el Penjoll, no podria començar d'una altra manera, amb un altre grup que no fóra Big Score. Aquell grup que va trencar motles al pop-rock nacional dels noranta i va tindre repercussió mes allà de la localitat i l'autonomia.
Però no va ser el primer a tindre difusió fora de Xàtiva o la província (deixant de banda, evidentment, a Bruno Lomas). La Intocablues Band, amb el seu so primigeni en la nostra llengua i amb la suficient quota de participació local com per a considerar-la socarrada, va esmicolar els mes genuïns sons del blues tradicional per al delit dels allí presents. Hui en dia alguns dels seus membres continuen demostrant una qualitat musical irrenunciable dins dels àmbits del jazz o el latin jazz (és el cas de Jesús i Felip Santandreu).
Uns anys després als Big Score, i en molts casos com a conseqüència clara de la seua repercussió, van aparéixer una sèrie de grups en ramificació encara que amb diferents idearis estilístics. Cap d'ells va aconseguir les cotes de popularitat dels Score i alguns continuen apareixent esporàdicament en concerts a nivell local o resemblant. Va ser el cas de Brains Collapse, Jan Brady, Mi Hermana Pequeña, Panadero Desconocido, Samples, The Jadme, Los Lentejas, X-Periment, La Familia Colirio, Satiba, Maltrago i algun altre que de segur em deixe en el marge de l'oblit.
Una altra conseqüència clara del final de Big Score va ser l'aparició del grup que, per al meu gust, mes qualitat ha aportat al vademècum musical xativí; Eurotrash Girl. Amb la vocalista local Judit Casado al front, este grup està a punt d'editar el seu tercer Lp amb una aurèola de respecte guanyat entre la crítica nacional i amb alguna que altra col·laboració en l'estranger. El pròxim mes de gener, sense anar mes lluny, acompanyaran a l'assaonat grup americà Cracker en la seua gira per Espanya.
I hui en dia què? Se podria parlar d'un moment de bonança i regeneració. És difícil comptar en una altra època una quantitat de grups coetaniament actius com en l'actualitat. Grups formats tan sols fa un parell d'anys com és el cas de Flaco Favor (una altra aportació de vocalista local femenina), Viento Recio o Oopstell (amb algun component local en la seua plantilla), junt amb altres com El Mundo de Wayne que ja han adquirit un estatus de consolidació mes que destacable. Així mateix Shap, el projecte del xativí Pau Chafer junt amb la vocalista Shara Rope i el reconegut bateria Ángel Celada, il·lumina de qualitat pop-soul amb matisos de jazz clàssic el panorama local. Tendriem que afegir a este llistat d'actualitat als incansables i genuïns A Mansalva així com altres projectes en potència com són els dels minimalistes i elegants Farmerbirdie i Sporting (amb el també local, resident a Madrid, Jorge Martí al davant). El llistat podria continuar amb Radar, un nou compendi de sonoritats rock amb reminiscències als noranta i que divendres pròxim, dia 4, telonejaran a València al grup escocés Attic Lights, i finalitzar amb l'última aparició del panorama local, el debut del qual no va mes lluny de dissabte passat, uns jovenets amb desimboltura i desvergonyiment anomenats Siren.
Però m'agradaria finalitzar el repàs del hui musical xativí amb You Not Me, un grup que ha aconseguit en les seues dos úniques actuacions redreçar la meua atenció, de nou, cap al rock local. Una debilitat que no puc obviar i m'agradaria mostrar en la seua millor versió, el directe.
Amb el mareig de tanta espiral i quantitat (qui ho anava a dir) quasi he perdut el punt de vista inicial, la referència orige. Allò que a mitjan dels anys huitanta em va deixar bocabadat amb tan sols quinze anys i que va introduir el paràsit de la inquietud musical als meus budells. Aquell concert al col·legi Claret amb Elektrodomestikss, un grup del què intente recordar un marcat caràcter punk molt sui generis a l'època i que em va impactar fins a empal·lidir. El mateix va ocórrer poc després amb les actuacions dels Incompatibles i el seu estilisme mod enllaçat a unes lletres delirants. Algunes d'elles encara romanen inalterables en el meu cap: "Petete es el imbécil de la televisión" o "No puedo suportar el metálico destello de tu oreja lubricada" formaran part per sempre del engendre musical en què hui m'he convertit.
P.D. En este repàs per la memòria musical recent de Xàtiva, per la meua memòria, no han sigut mencionats ni Raimon ni Feliu Ventura pel marcat caràcter d'unipersonalitat als seus projectes. Així mateix m'agradaria convidar a tot el que vullga a ampliar este llistat i poder així contrastar grups d'una altra època, coneixements amagats o possibles buits memorístics.
Però no va ser el primer a tindre difusió fora de Xàtiva o la província (deixant de banda, evidentment, a Bruno Lomas). La Intocablues Band, amb el seu so primigeni en la nostra llengua i amb la suficient quota de participació local com per a considerar-la socarrada, va esmicolar els mes genuïns sons del blues tradicional per al delit dels allí presents. Hui en dia alguns dels seus membres continuen demostrant una qualitat musical irrenunciable dins dels àmbits del jazz o el latin jazz (és el cas de Jesús i Felip Santandreu).
Uns anys després als Big Score, i en molts casos com a conseqüència clara de la seua repercussió, van aparéixer una sèrie de grups en ramificació encara que amb diferents idearis estilístics. Cap d'ells va aconseguir les cotes de popularitat dels Score i alguns continuen apareixent esporàdicament en concerts a nivell local o resemblant. Va ser el cas de Brains Collapse, Jan Brady, Mi Hermana Pequeña, Panadero Desconocido, Samples, The Jadme, Los Lentejas, X-Periment, La Familia Colirio, Satiba, Maltrago i algun altre que de segur em deixe en el marge de l'oblit.
Una altra conseqüència clara del final de Big Score va ser l'aparició del grup que, per al meu gust, mes qualitat ha aportat al vademècum musical xativí; Eurotrash Girl. Amb la vocalista local Judit Casado al front, este grup està a punt d'editar el seu tercer Lp amb una aurèola de respecte guanyat entre la crítica nacional i amb alguna que altra col·laboració en l'estranger. El pròxim mes de gener, sense anar mes lluny, acompanyaran a l'assaonat grup americà Cracker en la seua gira per Espanya.
I hui en dia què? Se podria parlar d'un moment de bonança i regeneració. És difícil comptar en una altra època una quantitat de grups coetaniament actius com en l'actualitat. Grups formats tan sols fa un parell d'anys com és el cas de Flaco Favor (una altra aportació de vocalista local femenina), Viento Recio o Oopstell (amb algun component local en la seua plantilla), junt amb altres com El Mundo de Wayne que ja han adquirit un estatus de consolidació mes que destacable. Així mateix Shap, el projecte del xativí Pau Chafer junt amb la vocalista Shara Rope i el reconegut bateria Ángel Celada, il·lumina de qualitat pop-soul amb matisos de jazz clàssic el panorama local. Tendriem que afegir a este llistat d'actualitat als incansables i genuïns A Mansalva així com altres projectes en potència com són els dels minimalistes i elegants Farmerbirdie i Sporting (amb el també local, resident a Madrid, Jorge Martí al davant). El llistat podria continuar amb Radar, un nou compendi de sonoritats rock amb reminiscències als noranta i que divendres pròxim, dia 4, telonejaran a València al grup escocés Attic Lights, i finalitzar amb l'última aparició del panorama local, el debut del qual no va mes lluny de dissabte passat, uns jovenets amb desimboltura i desvergonyiment anomenats Siren.
Però m'agradaria finalitzar el repàs del hui musical xativí amb You Not Me, un grup que ha aconseguit en les seues dos úniques actuacions redreçar la meua atenció, de nou, cap al rock local. Una debilitat que no puc obviar i m'agradaria mostrar en la seua millor versió, el directe.
Amb el mareig de tanta espiral i quantitat (qui ho anava a dir) quasi he perdut el punt de vista inicial, la referència orige. Allò que a mitjan dels anys huitanta em va deixar bocabadat amb tan sols quinze anys i que va introduir el paràsit de la inquietud musical als meus budells. Aquell concert al col·legi Claret amb Elektrodomestikss, un grup del què intente recordar un marcat caràcter punk molt sui generis a l'època i que em va impactar fins a empal·lidir. El mateix va ocórrer poc després amb les actuacions dels Incompatibles i el seu estilisme mod enllaçat a unes lletres delirants. Algunes d'elles encara romanen inalterables en el meu cap: "Petete es el imbécil de la televisión" o "No puedo suportar el metálico destello de tu oreja lubricada" formaran part per sempre del engendre musical en què hui m'he convertit.
P.D. En este repàs per la memòria musical recent de Xàtiva, per la meua memòria, no han sigut mencionats ni Raimon ni Feliu Ventura pel marcat caràcter d'unipersonalitat als seus projectes. Així mateix m'agradaria convidar a tot el que vullga a ampliar este llistat i poder així contrastar grups d'una altra època, coneixements amagats o possibles buits memorístics.
Rob Ullman covers City Paper again
Rob Ullman has the cover of this week's City Paper - a bit of a change as he's doing cute gay guys rather than cute girls.
Politics and Prose and Jimmy Corrigan on Nov 30
There's no graphic novel book group meeting tonight - instead Ware's Jimmy Corrigan will be discussed on Nov. 30th.
31 Google Maps tips for smooth sailing through the holiday season
With families coming together, the start of the ski season, and weekly shopping trips becoming acceptable, there's a lot to love about the holiday season. What's that? Gridlocked traffic? Fully booked hotels? Can't find the perfect gift? Oh my, the holidays are rough!
Local Expert Tip #3: Just keep searching
It's rare that you leave the house with only one goal in mind. More often you're heading to one place, like a party across town, but you need to pick up your contribution at the grocery store and get gas along the way. In Google Maps, you can see multiple searches layered on the map all at the same time. When you do two or more consecutive searches, you'll notice a blue bar at the bottom of the left panel. Click on it to expand the widget, which allows you to turn on both searches at once.
Enjoy our new tips for life, and next time you find someone lacking in holiday cheer, just share with them one of 31 ways to save time, look smart, and manage their travels more efficiently, like you.
To help kick off your season right, we've put together a list of 31 Google Maps tips for life to help you to save time, look smart, and manage your travels efficiently. Start with the tips that are right for you, based on what type of expert you'd like to become: a Local Expert, Ace Navigator, Global Explorer, or Business Owner. You can try a tip a day for a month, or blast through them all at once.
Here are my favorite tips from each section:
Local Expert Tip #3: Just keep searching
It's rare that you leave the house with only one goal in mind. More often you're heading to one place, like a party across town, but you need to pick up your contribution at the grocery store and get gas along the way. In Google Maps, you can see multiple searches layered on the map all at the same time. When you do two or more consecutive searches, you'll notice a blue bar at the bottom of the left panel. Click on it to expand the widget, which allows you to turn on both searches at once.
The markers on the map are color-coded, so you can tell which search is which. This is perfect for helping you pick the most efficient route to accomplish all your goals.
Ace Navigator Tip #4: Check live and predictive traffic information
Traffic patterns are hard to decipher when you're driving out-of-town. For both highways and arterial roads, Google Maps provides live and predictive traffic information for any day of the week and time of the day, based on past conditions and live crowdsourcing. Plan your departure times to avoid traffic jams!
Traffic patterns are hard to decipher when you're driving out-of-town. For both highways and arterial roads, Google Maps provides live and predictive traffic information for any day of the week and time of the day, based on past conditions and live crowdsourcing. Plan your departure times to avoid traffic jams!
Global Explorer Tip #6: A page for every place
No matter how far from home your travels take you, with Google Maps on your side you can become an expert even in a foreign locale. By clicking on the "More Info" link in a business listing, easily learn more about any place on the map with information ranging from photos to reviews to store hours. A Place Page is like a webpage for every place in the world, organizing all the relevant information about it. Who wants blueberry pancakes in New York? I've never been there, but I'd now recommend Clinton Street Baking Co, which has the "best blueberry pancakes ever!" according to reviews.
Business Owner Tip #3: Add coupons to your Google business listing
Cross your fingers that the economy is recovering, but even so, holiday shoppers are likely to be on the lookout for bargains. Google Insights for Search shows that searches for coupons are still up. By claiming your Google business listing through Local Business Center, you can create coupons that will appear alongside your business listing on Google Maps. Let Google users print your coupons and bring them to your business, or even show your coupons on mobile phones to attract customers on the go.
Enjoy our new tips for life, and next time you find someone lacking in holiday cheer, just share with them one of 31 ways to save time, look smart, and manage their travels more efficiently, like you.
Dorian Gray (id., 2009)di Oliver Parker
Come quando in Photoshop si dà l'ordine Merge Down fino a che da tanti livelli non ne rimane uno solo che li comprende tutti appiattendoli così dal merge di Dorian Gray rimane la doppia vita.
"Il mio Dorian Gray è come Mick Jagger, si chiede cosa fare quando puoi fare qualsiasi cosa?" da questa laconica affermazione del regista che sarebbe arduo anche solo cominciare a correggere prende le mosse un film "moderno" per giovani che gli rende appetibile il racconto di Wilde e anche per l'occasione educativo. Alla fine Dorian si pente di tutto e si condanna a morire per amore di una ragazza (ho detto ragazzA eh!).
Lui è Caspian, Colin Firth sembra Orson Welles (prima in versione Macbeth, poi Mr. Arkadin e infine invecchiato proprio Charles Foster Kane) e le scene di sesso perduto (?!?!) uno spot Campari. Si salva solo Rebecca Hall per meriti extracinematografici.
"Il mio Dorian Gray è come Mick Jagger, si chiede cosa fare quando puoi fare qualsiasi cosa?" da questa laconica affermazione del regista che sarebbe arduo anche solo cominciare a correggere prende le mosse un film "moderno" per giovani che gli rende appetibile il racconto di Wilde e anche per l'occasione educativo. Alla fine Dorian si pente di tutto e si condanna a morire per amore di una ragazza (ho detto ragazzA eh!).
Lui è Caspian, Colin Firth sembra Orson Welles (prima in versione Macbeth, poi Mr. Arkadin e infine invecchiato proprio Charles Foster Kane) e le scene di sesso perduto (?!?!) uno spot Campari. Si salva solo Rebecca Hall per meriti extracinematografici.
Tuesday, November 24, 2009
La domesticada indiferència
Baixava les escales amb el joc aparentment absurd de la meua filla, bellugadissa entre els meus braços, i la meua dona corrent darrere dels seus crits de fals espant al suposar-se l’objecte d'aquella persecució que, com molt, sempre acabava al replà. El matí havia començat humitejant els carrers i el cel s'acusava a si mateix amb el gris plomis dels dies que tant ens entristeixen. Ens vam abocar a l'exterior en un tropell d'assajada alegria en l'instant que Ella —l’altra— creuava davant de nosaltres, empentant un cotxet en el que una criatura viatjava sotraguejant-se frenèticament per l'absència sobtada de paviment al carrer. Era indubtable que s’hi va adonar de la nostra presència perquè va fixar la seua mirada en un punt infinit i va prémer més el pas, que ara era de fugida.
Em vaig aturar vacil•lant. Tota la seguretat que emanava del nostre familiar posat amenaçava sotsobrar en la inquietud d'aquell encontre. Els meus ulls es convertiren en dos ocellets espantats buscant un lloc on posar-se, i anaven des de les punteres de les meues sabates fins als moviments de vaivé de la meua dona que semblava no acabar de decidir-se quin camí prendre per a eixir d'escena. De sobte em vaig sentir estranyament culpable. No sé si de la indiferència que Ella —l’altra— mostrava allunyant-se de nosaltres amb aquella exagerada pressa o d'haver-la vist quan anava en companyia de la meua esposa. Era com sospesar dues càrregues que pugnaven per abatre'm: una física, materialitzada en la meua filla, cridanera i ignorant de tot i una altra anímica, en la mare, que se sap exclosa d'un passat que en aquells moments s'anunciava molestament proper.
No vam parlar d'aquell succés fins a un parell d'hores més tard, mentre uníem els nostres esforços per reconstruir la geografia del llit després d'haver sofert la tempesta dels nostres somnis de la nit anterior. Vaig traure el tema amb la mateixa actitud de distracció amb què rescatava la part inferior del meu pijama de davall del maremàgnum dels llençols. Li vaig preguntar si es parlaven. I llavors, la meua dona, com si haguera estat esperant aquella situació em va respondre que si... a vegades. S’havien vist sovint a la sala d'espera de la consulta de la matrona, i fins i tot havien intercanviat algunes paraules a propòsit dels seus respectius embarassos. Em va fer notar que abans d'aqueixes trobades ambdues s'ignoraven però que aquella solidaritat maternal que compartien quasi al mateix temps els havia tornat part de la sociabilitat perduda encara que, després de tot, quedés en una minsa salutació.
”A mi no em diu res. I no és bona idea, crec, intentar dirigir-li la paraula ara, encara quan tinga més motius que tu per a fer-ho, donat que hem compartit alguna cosa més que una antiga amistat“. Quasi en el mateix moment vaig lamentar haver dit allò, però ella va semblar no assabentar-se’n, evitant preguntar-me per què. Ambdós, a força de no mirar-nos, havíem domesticat una irreversible despreocupació. En el fons em va fer gràcia la rotunditat de l'afirmació, com si hi haguera alguna cosa premeditada en el fet de no dirigir-se la paraula, de fer que tal encontre no existís perquè l'altre mantingués una actitud distreta i menys comprometedora.
Quan se’n va anar al treball i la xiqueta dormisquejava al sofà del menjador, vaig intentar seguir la lectura d'un llibre acabat de començar, però aquella breu trobada s'havia tornat molestament apegalosa. L'última vegada que Ella —l’altra— em va parlar em preguntà si jo encara l’estimava. Caminàvem de tornada a casa, i jo estava apunt de trencar cap a la meua. Li vaig contestar que no, sabent que era mentida, que el meu ésser bategava al ritme de les seues passes de ballarina, sense mesurar l’encertada rotunditat d’aquella resposta. Però a Ella —l’altra— no va semblar importar-li el rerafons de les meues paraules, ni llegir l'aparent discurs dels meus gestos. Es va emportar les mans al pit i amb un alleugeriment infantil va dir sentir-se alliberada de la responsabilitat dels meus sentiments d’adés. Llavors no ho vaig pensar, i vaig desitjar no haver de fer-ho en aqueixos moments, després de tant de temps, quan els records cauen absurdament sobre la taula del present, adoptant postures tan il•lògiques, però més tard, en casa, capbussat ja al llit, amb el cap voltat cap a les estrelles que s'enquadraven en la meua finestra, vaig saber que aquell alleugeriment no havia sigut tal, i que aquelles mans, en lloc de sorprendre el buit de la llibertat no havien fet sinó protegir-se del cop d'una evidència que no desitjaven. Perquè en realitat vingué a saber si encara acceptaria aquell amor adolescent que ella no havia oblidat, després de tot. I jo només vaig saber, amb precipitada malaptesa, començar a marcar la línia de la indiferència que ens separaria definitivament a tots dos.
Em vaig aturar vacil•lant. Tota la seguretat que emanava del nostre familiar posat amenaçava sotsobrar en la inquietud d'aquell encontre. Els meus ulls es convertiren en dos ocellets espantats buscant un lloc on posar-se, i anaven des de les punteres de les meues sabates fins als moviments de vaivé de la meua dona que semblava no acabar de decidir-se quin camí prendre per a eixir d'escena. De sobte em vaig sentir estranyament culpable. No sé si de la indiferència que Ella —l’altra— mostrava allunyant-se de nosaltres amb aquella exagerada pressa o d'haver-la vist quan anava en companyia de la meua esposa. Era com sospesar dues càrregues que pugnaven per abatre'm: una física, materialitzada en la meua filla, cridanera i ignorant de tot i una altra anímica, en la mare, que se sap exclosa d'un passat que en aquells moments s'anunciava molestament proper.
No vam parlar d'aquell succés fins a un parell d'hores més tard, mentre uníem els nostres esforços per reconstruir la geografia del llit després d'haver sofert la tempesta dels nostres somnis de la nit anterior. Vaig traure el tema amb la mateixa actitud de distracció amb què rescatava la part inferior del meu pijama de davall del maremàgnum dels llençols. Li vaig preguntar si es parlaven. I llavors, la meua dona, com si haguera estat esperant aquella situació em va respondre que si... a vegades. S’havien vist sovint a la sala d'espera de la consulta de la matrona, i fins i tot havien intercanviat algunes paraules a propòsit dels seus respectius embarassos. Em va fer notar que abans d'aqueixes trobades ambdues s'ignoraven però que aquella solidaritat maternal que compartien quasi al mateix temps els havia tornat part de la sociabilitat perduda encara que, després de tot, quedés en una minsa salutació.
”A mi no em diu res. I no és bona idea, crec, intentar dirigir-li la paraula ara, encara quan tinga més motius que tu per a fer-ho, donat que hem compartit alguna cosa més que una antiga amistat“. Quasi en el mateix moment vaig lamentar haver dit allò, però ella va semblar no assabentar-se’n, evitant preguntar-me per què. Ambdós, a força de no mirar-nos, havíem domesticat una irreversible despreocupació. En el fons em va fer gràcia la rotunditat de l'afirmació, com si hi haguera alguna cosa premeditada en el fet de no dirigir-se la paraula, de fer que tal encontre no existís perquè l'altre mantingués una actitud distreta i menys comprometedora.
Quan se’n va anar al treball i la xiqueta dormisquejava al sofà del menjador, vaig intentar seguir la lectura d'un llibre acabat de començar, però aquella breu trobada s'havia tornat molestament apegalosa. L'última vegada que Ella —l’altra— em va parlar em preguntà si jo encara l’estimava. Caminàvem de tornada a casa, i jo estava apunt de trencar cap a la meua. Li vaig contestar que no, sabent que era mentida, que el meu ésser bategava al ritme de les seues passes de ballarina, sense mesurar l’encertada rotunditat d’aquella resposta. Però a Ella —l’altra— no va semblar importar-li el rerafons de les meues paraules, ni llegir l'aparent discurs dels meus gestos. Es va emportar les mans al pit i amb un alleugeriment infantil va dir sentir-se alliberada de la responsabilitat dels meus sentiments d’adés. Llavors no ho vaig pensar, i vaig desitjar no haver de fer-ho en aqueixos moments, després de tant de temps, quan els records cauen absurdament sobre la taula del present, adoptant postures tan il•lògiques, però més tard, en casa, capbussat ja al llit, amb el cap voltat cap a les estrelles que s'enquadraven en la meua finestra, vaig saber que aquell alleugeriment no havia sigut tal, i que aquelles mans, en lloc de sorprendre el buit de la llibertat no havien fet sinó protegir-se del cop d'una evidència que no desitjaven. Perquè en realitat vingué a saber si encara acceptaria aquell amor adolescent que ella no havia oblidat, després de tot. I jo només vaig saber, amb precipitada malaptesa, començar a marcar la línia de la indiferència que ens separaria definitivament a tots dos.
1/30: Darwyn Cooke at National Portrait Gallery
Darwyn Cooke will discuss his graphic novel The Hunter, based on 1962 crime classic by Donald Westlake (under pseudonym Richard Stark). January 30. 4pm. Free.
Tip from Bruce Guthrie
Tip from Bruce Guthrie
Nov 28: Kal to Perform with Baltimore Improv Group
In a special collaboration, The Baltimore Improv Group and Kal will team up for a fun Thanksgiving weekend spectacular on Saturday, November 28, 8PM at Baltimore's Creative Alliance. For more info visit BIG's webpage:
Best
Kal
Fantastic Mr. Fox interview on Comic Riffs
The 'Riffs Interview: WES ANDERSON introduces his fantastic 'Mr. Fox'
By Michael Cavna
Washington Post Comic Riffs blog November 24, 2009
Quart centenari de l’expulsió dels moriscs (II)
Moriscs valencians
A la corona d'Aragó, els mudèjars, protegits per la corona, constituïen des del segle XII una comunitat a part de la cristiana. Els pactes concertats al llarg d’aquell segle estipularen la persistència de la població musulmana a les seues terres d’origen. Els grans nuclis de població mudèjar, dedicada eminentment a l'agricultura, romangueren sobretot a la regió de l'Ebre (Terra Alta, Matarranya, Baix Ebre, Montsià...), conservant els béns immobles. Un segle més tard, quan tingué lloc la reconquesta valenciana, calgué permetre la permanència dels mudèjars al territori conquerit (el 1270 eren 100.000, enfront de 30.000 cristians). A les àrees urbanes, —amb poques excepcions, com ara València o Xàtiva, on foren traslladats extramurs—, els mudèjars visqueren barrejats amb la població cristiana fins a mitjan segle XIV (a les zones rurals, la desproporció numèrica a favor dels mudèjars subsistiria dos segles, sobretot a les comarques interiors).
La continuada afluència de repobladors cristians féu acabar, però, la superioritat demogràfica mudèjar i accentuà l'hostilitat cristiana cap a una població impossible d'assimilar (perquè, malgrat la successiva renovació dels privilegis atorgats a les aljames, no minvava el seu caràcter endogàmic, reforçat per l’elevat índex de natalitat). En aquest sentit, cal assenyalar que la pretesa tolerància dels furs no tingué mai cap ressò popular. Per això, la pacífica convivència d'ambdues comunitats era absolutament fictícia (sobre els mudèjars requeia l’obligació de portar un distintiu al vestit, la prohibició d'exercir determinats oficis, etc). Ferran el Catòlic va respectar l'estatus dels mudèjars de la Corona d'Aragó. En unes corts celebrades a Montsó el 1510, els foren ratificats als musulmans tots els privilegis de què gaudien des del segle XIII. Bé que la inquisició pretengué d'estendre al Regne de València l'edicte del 1502 d’expulsió dels moriscs de Granada, el rei jurà el 1518 que no ho faria; va excloure els territoris catalanoaragonesos del decret de conversió o emigració forçosa.
Però, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el segle XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf inicial dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Els revoltats obligaren els musulmans de les comarques centrals a batejar-se sota greus amenaces. Posteriorment, la monarquia i l'església donaren validesa als baptismes forçats i, a més, ordenaren el bateig de la resta dels musulmans valencians el 1525. A les zones rurals, els moriscs eren introduïts a les sèquies i batejats massivament amb graneres. En considerar batejada i, per tant, morisca tota la població musulmana peninsular, els mudèjars deixaren d'existir. Això no obstant, els moriscs conservaren llur vella estructura jeràrquica a les moreries i als llocs de moriscs agrupats en demarcacions o filloles.
Però, malgrat l'expressa voluntat reial de respectar-los els drets, l'església inicià un procés de captació, i els baptismes forçosos originaren ben aviat el problema morisc. L'enfrontament entre ambdues comunitats al llarg de tot el segle XV culminà a les Germanies, amb la lluita dels mudèjars al costat dels seus amos. El bateig o l'exili forçós que suposà el triomf inicial dels agermanats (1521) convertí la població mudèjar en morisca. Els revoltats obligaren els musulmans de les comarques centrals a batejar-se sota greus amenaces. Posteriorment, la monarquia i l'església donaren validesa als baptismes forçats i, a més, ordenaren el bateig de la resta dels musulmans valencians el 1525. A les zones rurals, els moriscs eren introduïts a les sèquies i batejats massivament amb graneres. En considerar batejada i, per tant, morisca tota la població musulmana peninsular, els mudèjars deixaren d'existir. Això no obstant, els moriscs conservaren llur vella estructura jeràrquica a les moreries i als llocs de moriscs agrupats en demarcacions o filloles.
En privat, també van conservar la religió, els costums jurídics, la indumentària i la llengua, l'algaravia. Quant a la seua forma de vida, també molt diversa, depenia de si havien restat inclosos en terres de reialenc o de senyoria; era més gran el nombre dels sotmesos a senyoria, així com també més dur el seu estatus (eren vassalls i repetidament els fou prohibit d'emigrar). Vivien fonamentalment a les àrees rurals més pobres, dedicats a l'agricultura i a l'artesania, o reclosos dins uns barris especials de les zones urbanes —els ravals o moreries—; les terres riques i els centres urbans eren majoritàriament cristians. Els moriscs conservaren l'islam (malgrat els baptismes forçosos), la llengua àrab (bé que una pragmàtica del 1567 en prohibia l'ús) i els costums jurídics musulmans; aquestes eren les causes més importants de la impossibilitat d'assimilar-se, alhora que l'expressió de llur manca de voluntat de fer-ho.
Subscribe to:
Posts (Atom)