La representació del dolor

Que la vida està feta d’instants feliços i moments dolorosos és cosa ben sabuda. En general, tots els humans lluitem per assolir la mateixa meta: viure una existència com més plaent millor, cosa no sempre possible. Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor. D’acord amb els postulats cristians fonamentals, una vida de privacions i patiments és el camí més recte cap al gaudi etern. I clar, des de fa dos mil·lennis, el dolor ha estat font inesgotable d’inspiració per a tota classe d’artistes cristians. Sense anar massa lluny, el proppassat dia 15 fou Divendres de Dolors —conec moltes xiques que es diuen Lola per haver nascut en aquest jorn del calendari eclesiàstic.

La festivitat de la Mater Dolorosa sempre s’ha celebrat divendres anterior a Diumenge de Rams. Antigament, s’interpretava aquest dia l’Stabat Mater, himne llatí del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El títol està pres del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria durant la crucifixió de Jesús, el seu fill. El text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles. Una de les versions més conegudes, i d’una bellesa extraordinària, és la del músic barroc Giovanni Battista Pergolesi.

El patiment ha inspirat també pintors, escultors, fotògrafs i cineastes. Les representacions del dolor han oscil·lat entre els dos extrems dels quadres beatífics, d'una banda, i les escenes gore de, posem per cas, The Passion of the Christ, film de Mel Gibson classificat R als Estats Units —que ja és dir. Al primer grup pertanyen moltes de les obres de Josep Ribera lo Spagnoletto. El xativí establert a Nàpols pintava terribles martiris, els protagonistes dels quals exhibien rostres de gaudi celestial. A partir d’avui, Diumenge de Rams, aquestes fesomies joioses de tradició barroca ompliran places i carrers de tota la Pell de Brau. Escenes de sadomasoquisme que seran contemplades per tota classe de públics —inclòs l’infantil— sense cap tipus de censura (a la religió, ja se sap, se li permeten moltes coses, fins i tot la representació pública de la violència).

Diuen que els inicis estètics del cinema gore o splatter daten del Grand Guignol, teatre francès en què se solien representar escenes sagnants, matances... El nostre gore autòcton, de caire religiós, és molt més antic. La celebració de processons durant la Setmana Santa tindria el seu origen a finals d’època medieval, quan els franciscans s’encarregaven d’organitzar desfilades de penitents i flagel·lants. Des de llavors, l’exaltació del dolor no ha deixat d’inspirar —ai la inspiració— tota mena d’artistes. Ara, són els fotògrafs els qui han pres la torxa de Caravaggio, Ribera i tutti quanti. Ací tenim uns exemples.

Inspiració amunt, inspiració avall

Fa uns dies, Eros va penjar dos poemes que van suscitar un intercanvi d’opinions interessant per a uns i avorrit per als altres. S’especulava, per exemple, sobre quina cosa és la inspiració. En origen, es tracta d’un concepte religiós: influx dels déus sobre els poetes —o del Déu cristià sobre els autors dels llibres bíblics—, un regal diví. Per analogia, inspirar seria fer concebre una creació intel·lectual. Per a molts corrents artístics (el romanticisme, el surrealisme...), la inspiració, una mena de geni irracional, rau a l’inconscient del poeta i és responsable dels brots de creativitat. Altres corrents més actuals, emparentats amb el marxisme, només admeten com a fonts d’inspiració elements externs. Qui té raó? No ho sé, però està clar que Eros es decanta per la irracionalitat. Segons ell, la inspiració és un miratge pel qual s’ha de deixar seduir el poeta. Els brots de creativitat serien, per tant, irracionals i inconscients.

El concepte d’inspiració que defèn Eros pot existir, efectivament, de manera esporàdica. Però sovint, hom supleix l’absència de les muses amb algunes tècniques —possiblement, això és el que Aquil·les Sisternes anomenava treball— que ajuden a sortir de l’horror vacui o de l’angúnia que s’experimenta davant el full en blanc. Una frase cèlebre de Picasso, «que la inspiració em trobe treballant», explica perfectament el que estic dient. Utilitzen aquestes tècniques aquells que es veuen impel·lits a escriure regularment, per algun motiu no necessàriament “professional”. En qualsevol cas, la inspiració mai no pot ser el full en blanc; serà més bé algun dels pensaments que brollen davant d’ell (o els provocats amb tècniques com ara la pluja d’idees). També és freqüent que arribe una idea, mentre s’està “treballant”, que obligue a refer el ja escrit.

Fins i tot pot arribar la inspiració lluny del paper o la pantalla de l’ordinador: passejant pel camp o pel carrer, al treball, llegint, veient una pel·lícula... Conec gent que sempre porta a mà un bloc de notes; quan li arriba una idea, l’apunta (les idees són, de vegades, fugisseres); després, a casa, pren un paper o l’ordinador i concreta allò que se li ha acudit. La frase d’Eros «la millor inspiració seria que un autor arribés a dir-se alguna cosa interessant que desconeixia» és molt poètica però literalment inviable per manca de lògica. Jo trobe més factible aquesta: l’obra més creativa és aquella que, un cop acabada, mostra aspectes inèdits o recòndits de la realitat, inadvertits fins aqueix moment tant per a l’autor com per a l’emissor, o descobreix punts de vista originals. De fet, són molts els artistes que fan descobriments durant el seu procés creatiu.

Si férem bona l’afirmació «posar en paper allò que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure és imitació, recreació o mera reproducció», només podríem acceptar com a veritable creació l’obra feta pels seguidors del surrealisme, amb tècniques com l’escriptura automàtica. Aquesta no és, però, l’única manera de crear. En realitat, Eros plantejava als seus comentaris qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans que ell. Són qüestions molt velles i que han suscitat respostes distintes en cada moment històric. Tampoc no és nova la referència al concepte d’innecessarietat; des de fa temps, hom considera que l’art és gratuït —en el sentit de cosa innecessària o prescindible. ¿Era precís que Kandinsky creara la pintura abstracta? No! La gratuïtat és una característica fonamental de les activitats especulatives o artístiques. Per això, la mentalitat burgesa sol considerar els artistes gent mandrosa que es dedica a “perdre el temps”.

Palles mentals

He estat seguint el munt de comentaris que ha suscitat un post penjat per l’amic Xavi Aliaga al seu blog i he comprovat divertit que el tema poètic fa vessar, una vegada més, rius i rius de tinta electrònica. M’ha cridat particularment l’atenció un dels últims comentaris anònims: «Quines palles mentals us féu els poetes o els crítics, no ho sé. Des del punt de vista de qui llegeix poesia sense tanta palla mental, he de dir que els poemes de Pau Sif m'han agradat, uns més que altres, com passa sempre amb un poemari. Amb Propietats de l’Ikea, simplement m'he divertit. Hi ha massa “fonamentalista” en eixe món.» (S’ha d’advertir, en tot cas, que aquesta pulla va dirigida només a dos o, màxim, tres contertulians.) Què entendrà l’anònim per no fer-se palles mentals? Donat el cotext (el context lingüístic) del fragment ressenyat, no crec que es referisca sensu stricto a cap acció masturbatòria, ço és, a cap autocomplaença; es referirà més bé a la mania dels lletraferits de donar-li massa voltes a les cabòries pròpies, de fer una dissecció exagerada de l’obra aliena —«d'una palla, fer-ne un paller», diu el refrany. En aquest sentit, dir que els poetes es fan moltes palles mentals és una banalitat; a tots els literats —poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes— els encanta traure’s punta els uns als altres, cavil·lar i blasmar d’açò o d’allò... Forma part de l’ofici! També ho fan els pintors, els arquitectes i altres artistes. I de vegades, pôs també es tiren alguna floreta. Jo trobe que tot això és bastant normal, clar que sí, però al comentarista anònim, li sembla fonamentalisme; ell, que no es fa, segons proclama, tantes palletes mentals —potser voldrà dir que és aliè al cercle dels lletraferits o que és un lector corrent— llegeix un llibre de poemes i, com sempre passa, troba que unes composicions li agraden més i altres menys. Em pregunte si aquest comentarista serà un lector corrent. Podria ser-ho, en vista de les seues paraules, però no crec. Les estadístiques diuen que la poesia té un públic molt minoritari, format especialment per lectors —lectores sobretot— amb gran sensibilitat i molta capacitat d’abstracció i comprensió dels llenguatges formals. Entre els lectors de poesia, no sovintegen, per tant, aqueixes persones corrents que tenen prou amb un «m’agrada / no m’agrada». O siga, que l’anònim deu estar dissimulant. O no. Jo què sé! Això sí, darrere d’un lector corrent sol venir allò de «totes les opinions són respectables» —com recorda de manera contradictòria altre comentarista que prèviament ha titllat de pedants altres aproximacions més pregones. Els crítics? Ai els crítics! Entre els lletraferits, són la bèstia negra. No crec, però, que ningú dels qui han mantingut un diàleg tan espurnejant sota la creueta es dedique de manera professional a la crítica —ço és a les palles mentals. Una cosa és certa: amb el seu post, Xavi ha batut la marca de comentaris.

El mapa del temps

Primerament, vull donar l’enhorabona a tots els premiats, especialment a l’amic Xavi Aliaga, guanyador absolut dels Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià. Després de llegir les cròniques i veure les fotos de l’esdeveniment, la malícia —o la mala íxia, no sé— s’empara de mi per no haver pogut assistir al magne acte celebrat a l’Alcúdia. Pel que es veu, el paper dels presentadors fou inenarrable, el despistament dels jurats majúscul i la bellesa del guardó astrofísica. Quant a les actuacions dels diversos artistes i pseudoartistes —Pep Gimeno Botifarra, Josep Lluís Abad abillat de monjo franciscà i The Mateta de Fenoll Faulk Band, entre d’altres—, no m’ha quedat massa clar si foren memorables, deliciosament dislocades o per a tirar a córrer. Supose que el gran i meravellós espectacle degué ser apte per a menors i seguidors de dietes macrobiòtiques. Si eren presents la petita Olímpia i el gran Calinca... (En què van quedar els anuncis del superagent Pardo?) Reitere: quina malícia haver-me perdut la saragata. En fi, les cròniques i les fotos m’han provocat, això sí, certa perplexitat. ¿És que la xerinola ha fet entrar en estat catatònic tots els autors i els pseudoautors presents a l’auditori de l’Alcúdia? Dic açò perquè ha transcorregut una setmana des de l’esdeveniment i —ressenyes al marge— no he vist penjat al blog cap post relatiu a matèria, assumpte o fets d’aquells que acaparen l’actualitat local, nacional o internacional. ¿Ha provocat sequera creativa el sarau penjollaire? Si fos així, ens hauria passat igual que als equips de futbol: quan celebren, abans de començar un encontre, qualsevol efemèride (una Copa d’Europa, el centenari del club...), està comprovat que solen perdre irremeiablement el partit. ¿Caldrà, doncs, alguna mena de revulsiu que traga del sopor els penjollaires? Propose que meditem sobre el següent assumpte: ¿Acceptaria el senyor Camps que es veiés la TV3 al País Valencià si el govern d’Artur Mas obligués els directius del canal català a suprimir el mapa del temps que apareix a l’espai dedicat a l’oratge? ¿És aquest mapa “el gran problema”? ¿És aquesta la qüestió que pensen discutir el mes d’abril —a més del tema de la Commonwealth Catalunyesovalenciana, clar— els dos honorables presidents? Au, vinga! A veure si ens animem i parlem de coses de trellat.

Activitat metabloguística

Segons tinc entès, El Penjoll va nàixer amb vocació literària. I que jo recorde, els gèneres literaris són cinc: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig. Com la roda ha de seguir rodant i no és qüestió de quedar-se anquilosat o endarrerit, sembla que unes poquíssimes mares i uns quants pares fundadors de l’invent van decidir que el blog també havia d’acollir altres expressions: l’humor gràfic, els vídeos, etc. Tenen cabuda tots aquests elements creatius en El Penjoll? No sabria dir. Sovint, hi ha hagut autors —o pseudoautors— que s’han queixat de la politització excessiva —i en un únic sentit— d'aquest blog. Encara diré més: s’ha blasmat, en alguna ocasió, per l’excés d’articles d’opinió. La qüestió és la següent: si descomptem l’èpica (per antiquada), el teatre (per la dificultat d’encabir una peça dramàtica en el format post) i l’assaig (perquè ja està bé de tant d’article d’opinió!), què ens queda? Una persona assenyada dirà: «Elemental! La narrativa i la lírica!» Segur? Jo no ho tindria tan clar. Perquè també s’ha sentit blasmar de la lírica. L’altre dia llegia al blog d’un bon amic, meu i vostre, el següent comentari de Tadeus:

«¿Hi ha públic que demande això [els llibres de poesia]? La meua impressió és que la nòmina actual de “poetes” es basa en un artifici atemporal: s’escriuen llibres de poemes que estan desconnectats d'allò que la societat viu o vol viure. Hi ha qui pensa que això està malament, i que hauria de ser d'una altra manera, i que s'hauria de fer més cas dels “poetes” i de la “poesia”. Per què? Per què ha de tenir valor un producte tan poc interessant? Quin valor tenen les expressions artístiques si s'allunyen del món en el qual viuen els propis autors? Les causes de tot aquest desequilibri són de caire econòmic: els cenacles poètics tenen al seu abast centenars de premis literaris on poder perpetuar el seu anacronisme. Fins a quan? Una altra pregunta: hi ha poesia en els temps actuals? És clar que sí, però cal buscar-la en altres llocs. Jo la trobe a les cançons, genials, de Joaquín Sabina. La trobe, també, a la paraula de Benedetti cantada per altres, com Daniel Viglietti.»

En resum: només ens quedarien la narrativa, els vídeos i poquet més. «Fantàstic!», exclamaran alguns. Jo no diria, però, que les coses siguen tan fantàstiques. Hi ha un element que aigualeix la festa: la discussió entre els partidaris de l’art per l’art i els artistes compromesos, més vella que la pana. (En realitat, és aquella mena de controvèrsies que no s’ha d’acabar mai.) Sovint, fem massa cas als autors o pseudoautors que reivindiquen l’art per l’art. I clar, molts acabem escrivint només petits divertimenti. Però un divertiment narratiu mancat de tema o tesi aboca inexorablement a la inanitat, a la insipidesa. També mena al joc d’artifici i al solipsisme. Els jocs d’artifici són molt bonics, però no és qüestió d’estar cremant a tothora pólvora de rei. El solipsisme condueix a la malenconia i a l’activitat metabloguística, a escriure únicament en clau interna (de manera que només acaben entenent alguna cosa els habituals, els membres de la tribu). Total: ara mateix, hi ha en El Penjoll massa vídeos insubstancials i massa escrits solipsistes, metabloguístics. Jo demanaria tocar menys la trompeta, proclamar menys el judici final, i teclejar més l’ordinador. Ho dic perquè ja comence a sentir la temptació de seguir els passos de Funambuliste, Cul de Sac i tants altres, i aplicar-me un autoere.

Les valls de la Marina

L’interior de la Marina Alta amaga valls perdudes, d’accés difícil, ocupades per viles i poblets menuts, i paisatges propicis per a l’excursionisme i la petita aventura. Foren valls de moriscos, que hi mantingueren els seus costums i les seues tradicions culturals sense pressió dels cristians nouvinguts. La difícil orografia els ajudà a romandre en aquestes terres allunyats del control dels nous ocupants. Llurs noms, Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguart, evoquen paradisos recòndits. L’itinerari comença a Pego. Una esquerda oberta pel riu Gallinera és l’únic accés possible a la vall, vigilada pel castell estratègic de Benirrama i per Forna, llogaret situat en un vessant de la serra de l'Almirall presidit pel castell que manté completa la sòlida estructura i un gran pati d’armes. Els vuit pobles de la Vall de Gallinera formen un sols municipi centralitzat en Benialí. El nom de la vall no fa referència a cap au sinó als còdols enormes, coneguts pel nom de galgues, que baixaren a bots des dels cims i reposen al fons, on és possible contemplar-los. Des d’antic, és un paradís de la cirera; entorn d’aquesta fruita s’han configurat nombrosos hàbits de vida i gastronòmics. Es conrea en amplis bancals heretats de les transformacions dutes a cap pels àrabs i els seus successors, els moriscos. Altres arbres típicament mediterranis (tarongers, llimeres, ametllers, oliveres) fan de la vall un verger. En ser definitivament expulsats els moriscos, la contrada fou repoblada amb gents de Mallorca. Els parlars salats han mantingut, doncs, la seua presència fins a dates molt recents, bé que avui estan a punt de desaparèixer.

La torrentera es troba voltada d’altes muntanyes, pertanyents a les serres de Mustalla i l’Almirall, pel nord, i d’Almudaina i Alfaro, pel sud. Crida l’atenció, als primers quilòmetres, la serra Foradà, pel misteriós forat semicircular que hi ha al cim. El seu ascens, de 700 metres, és possible des de Benissivà i Benitaia, i també des de La Carroja i Alpatró. Sobre Benissili, s’alça un castell en ruïnes, espectacular, perquè està penjat de la penya Blanca com si fos un autèntic niu d’àguiles. Al punt més alt de la vall, un mirador permet donar un últim repàs general a tot allò que s’ha anat descobrint durant el trajecte. Es pot sortir de la vall pel port que desemboca a Margarida i que permet prendre a l’esquerra la pintoresca carretera que, per la Vall d'Alcalà i la Vall d'Ebo, duu de nou a Pego. Seguint cap a la vall de Planes, a la dreta, es troba el bonic paratge del Barranc de l’Encantada, llaurat amb aigües que van a morir al riu Serpis, junt a l’embasament de Beniarrés. Una llegenda popular assegura que en aquesta vall dorm una donzella que sols desperta cada cent anys. Sols ella coneix on està un tresor amagat pels moros quan foren expulsats. També ací proliferen els cirerers.

A la Vall d'Ebo, se celebra, a finals d’abril, la Fira del Bescanvi, que artesans i grups alternatius de la zona han posat en marxa per a recordar que no tot és societat de consum. El seu caràcter tranquil i aïllat permet que ecologistes, agricultors biològics, artesans o seguidors de Buda s’assenten a la comarca i practiquen, uns dies a l’any, l’intercanvi de productes i serveis sense utilitzar moneda. La cova del Rull afegeix exotisme a la zona. Altre al·licient natural que ofereix aquest petit municipi és el barranc de l’Infern, probablement un dels més llargs del País. La seua part final, situada al terme municipal de Benimaurell, és intransitable. Des de la Vall d'Ebo, es pot tornar directament a Pego. Però si encara es disposa de temps, paga la pena d’entrar a la Vall de Laguart per Fontilles. Els pobles Campell, Fleix i Benimaurell integren un sol municipi, com a la Gallinera. També és una vall tancada, adornada per bancals d’ametllers, i punt de partida d’interessants excursions per a muntanyencs i escaladors. En resum: uns paratges dignes de ser visitats.

Cadavre exquis

El batall consumeix mossens —o, ara que caic, a l’inversa: el mossèn ingereix batalls tendres—, durant el temps lliure que deixen els ritus amb què mena la jovenalla, per pocs florins, de la solteria a l’estat conjugal. Com a postres, també es cruspeix algunes iaies i ànimes pietoses. Hi ha collita de batalls, però altres carnívors rarament en mengen. Al principi, ell només en tasta un. Ara bé, donat cas que la palaia vulga fer les orgies reiteratives i fastijoses —llit rodó amb Zeus, Leda, Càstor i Pòl·lux—, caldrà multiplicar la menja per quatre. El resultat de l’operació? Quatre escolans, dues llànties, un sagristà i un tubercle. Això sí, les bacanals d’anada en classe business costen un cabal (molts més, si són d’anada i tornada). En altres paraules: si la festa esdevé costum, el concúbit tindrà un saldo disconforme creixent —traduïsc a termes mercantils perquè tothom comprenga. En fi: l’attrezzo també costa un dineral. El peix clavarà mà, per tant, al raspall; així no haurà de demanar subvencions al papa dels salmons. I encara més: l’home dels traus infinits oferirà a la xarxa percussors i campanes, per tal que el pecat siga comercialment rendible. Però compte! Quan la notícia de l’himeneu viatge de boca en boca —o de boca a orella, tant se val—, haurà arribat l’hora d’abandonar la pagoda, endinsar-se als procel·losos viaranys de la nit i amagar-se en qualsevol casa de barrets. ¡Ai el desig de plaer incontrolat! Com que la clientela fixa s’estranyarà, agafar la figa pel capoll no aconseguirà desorientar els mastins. Ja només quedaran els barrots i la companyia d’Onan.

Eddie Thory al fons de l’oceà?

Il Cazzo, el gallard bergantí, unflava les seues veles i salpava. Els pals trempats cruixien per les vibracions que produïen ones i vent. La tripulació era diversa: poetes assagístics, aristòcrates, republicans, alguns assagistes i alguns poetes a seques, patriotes, il·lustrats, enciclopèdics, escèptics, animalistes, detectius, faulistes, moriscos, navegants experimentats, grumets, éssers antropomorfs, dues o tres dones arriscades, lletraferits, partidaris de l’art pur, partidaris de l’art compromès, comediants, professors, obrers... Mãemeua! Al principi, regnava la pau i l’harmonia entre els tripulants. Però ja se sap: si la travessia és llarga, sorgeixen les batusses, les taboles, els intents d’amotinament; nombrosos mariners acaben desertant quan el vaixell fa escala en qualsevol illa; alguns s’enrolen en altres embarcacions. Il Cazzo, que es dirigia cap a la Terra del Foc, experimentà aquestes i altres circumstàncies, com ara les condicions canviants de la mar i l’oratge: tempestes, marors, corrents oceànics... La situació esdevenia particularment anguniosa amb mar encalmada, quan no bufava ni una mica de ventijol; nau i tripulants romanien dies sencers immòbils i taciturns. El veler també patí l’atac d’alguns trolls pirates, que enarboraven el pendó negre amb la calavera blanca i els fèmurs. Amb açò i les diverses desercions, la tripulació anava minvant. A penes quedaven dones. Eddie Thory també hi viatjava i, en cada escala, telegrafiava a la seua redacció les cròniques de la gran epopeia. Aquell mes d’octubre, envià un últim missatge: «Il Cazzo, a punt de naufragar. Hem xocat amb un iceberg. Vaig a llançar-me a l’aigua amb un salvavides. Diuen que s’aproximen el Carpathia i el Californian.» I tot seguit es tallaren les comunicacions amb el bergantí. Sembla que els marins del Carpathia arribaren a temps de salvar molts nàufrags, però de Peguie, Clementina, el Capità, lo Pol, el detectiu, el malabarista, el mateix Eddie Thory i tants altres, no se’n tenen notícies, de moment.

"The Estellés Supper"

Robert Burns, nascut el 1759 i mort el 1796, és el poeta nacional escocès per antonomàsia; el seu poema Auld Lang Syne es canta tradicionalment a la festa de cap d'any i als comiats. (En català, se n'ha popularitzat la versió titulada L'hora dels adéus.) De ben jove, Burns començà a escriure en el dialecte escocès de la seua regió. Malgrat la popularitat de la seua obra, mai no guanyà diners suficients per a poder abandonar la feina de granger. És més: hagué d’acceptar un treball com a funcionari de duanes. La seua poesia tracta sobretot temes folklòrics i assumptes de la vida quotidiana, abordats des del punt de vista de les classes populars, cosa que contribuí a fer-lo famós. La seua ideologia republicana, radical i progressista és perceptible en temes com l’anticlericalisme, la denúncia de la pobresa i les desigualtats de classe o rol sexual, les crítiques a l’església (l’Scottish Kirk), l’exaltació de la identitat cultural escocesa, el cant a l’erotisme i la reivindicació de la socialització a través del cant, el whisky... La poesia de Burns fou mal vista per les autoritats de l’església escocesa i l’aristocràcia.

El poeta va morir als 37 anys, a causa d’uns problemes de cor agreujats per les dures condicions de treball al camp. La seua poesia encara continua sent molt popular. De fet, tots els 25 de gener, arreu d'Escòcia, hom celebra l'aniversari del seu naixement amb un sopar (que també celebra la gent d’ascendència escocesa a molts racons del món). En aquesta celebració, anomenada Burns Supper (Sopar de Burns) o Burns night (Nit de Burns), es menja el haggis (un embotit típic) i es llegeixen versos del poeta. Molts homes exhibeixen, durant el sopar, la tradicional faldilla escocesa (el kilt). Els salons d’àpats s’engalanen amb la bandera nacional escocesa, un drap blau amb la creu de Sant Andreu blanca. S’hi fan balls al so de la música autòctona que interpreten grups de gaiters. La Burns night ha esdevingut una celebració multitudinària. I clar, algú n’ha caigut en compte i s’ha preguntat: per què no fem el mateix al País Valencià amb la figura de Vicent Andrés Estellés?

Pensat i fet! El passat dissabte, es va celebrar un acte multitudinari a la Casa de Cultura xativina durant el qual es van llegir nombrosos poemes del poeta de Burjassot. Però cal fer una reflexió. Fou multitudinari perquè hi eren presents afiliats de mitja dotzena d’associacions culturals de diversos pobles de la comarca. Però eren absents alguns dels trets característics de la celebració escocesa. Als sopars de Burns, se sopa —perdó per la redundància— en família o amb la colla d’amics; hi acudeixen grans, joves i menuts; participa gent de diversa extracció ideològica i social... En poques paraules: és un moviment transversal amb què s’identifiquen, al marge d’ideologies o classes socials, nombrosos escocesos. Els sopars són quelcom semblat —per establir cert paral·lelisme— a les nostres tradicions de la Mona de Pasqua o la Nit del Ros. Hi participa tothom. S’ha de tenir present que el sentiment nacionalista està molt més arrelat en Escòcia que no entre nosaltres; ara mateix, l’Scottish National Party, amb 42 escons, governa en Escòcia (en minoria, això sí, i gràcies al recolzament d’altres grups polítics). En definitiva, si en aquesta tradició que es vol inaugurar —el sopar de Vicent Andrés Estellés—, hem d’acabar anant només progres, rojos, catalanistes —o valencianistes— i gent per l’estil, no aconseguirem gran cosa. Excepte —és clar!— trobar-nos els col·legues de sempre a l’enèsim quiosquet.

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.

Gestes remotes

Això era i no era un idíl·lic país del nord, un país de llet i mel, que sempre havia estat feliç. Però arribaren temps de vaques magres. La penúria s’escampà per totes les contrades. Els pidolaires ocupaven totes les cantonades, sol·licitant una almoina en canvi d’un romanç o d’una cançó... Molts súbdits estaven contrariats amb el príncep i els seus notables. El descontent, lluny de cessar, augmentava, perquè van esclatar diversos casos de corrupció que afectaren diferents faccions del reialme: el batlle Bartomeu i dos antics camarlencs, Macià i Lluís, foren descoberts amagant sota una alzina els seus tresors, obtinguts de forma subreptícia. El príncep convocà reunió de la seua cambra, per tal d’estudiar la situació i prendre mesures: retallar el sou als funcionaris, augmentar les taxes sobre l’oli, el vi, el blat i el tabac, i tancar vàries pies almoines, que havien servit fins aquell moment d’aixopluc als ancians venerables, però generaven moltes despeses a la hisenda del monarca.

Aquestes mesures posaren en peu de guerra els funcionaris. Empipats com estaven —perquè creien ser objecte d’una injustícia descomunal—, es dedicaren a investigar vida i miracles dels notables, a comprovar si els alts dignataris principescs es captenien amb la sobrietat que requerien aquells temps d’escassetat. Descobriren, per exemple, que Aina, princesa consort, havia esdevingut sotsgovernadora de la Roca de Sant Just. En realitat, col·leccionava múltiples càrrecs a l’indret. Era cap de la cancelleria, de l’oficina comunal de l’habitatge, del consolat supervisor de les activitats mercantils, consellera d’obres públiques, consellera del patrimoni principesc de boscos i prats, i cap de la facció local lleial al príncep, percebent les rendes i els beneficis corresponents de totes aquelles dignitats. Quina gran veritat, allò que darrere d’un gran home sempre hi ha una gran dona. És més: els naturals del país es deien, els uns als altres, a cau d’orella, que Aina valia molt més que el seu marit.

Els funcionaris, però, amenaçaren d’organitzar avalots, si el príncep no retallava dràsticament les despeses de la seua casa, ni suprimia diversos consolats i senescalies. Alguns bàndols rivals i minoritaris se sumaren als aldarulls. A les corts, el príncep hagué de lligar curt els diputats afins, a l'hora de votar imposts i ajusts pressupostaris. Les notícies de tot açò arribaren veloces als reialmes veïns. Al regne del penó blau, posem per cas, els funcionaris i membres de les faccions opositores també amenaçaren de revoltar-se. Però la governadora de la capital sufocà l’intent en un tres i no res. «Si no deposeu la vostra actitud, us llevaré els 100.000 ducats de sou, us retiraré els escortes i ordenaré que no us deixen utilitzar els carruatges del comú. Us haureu d’apanyar amb els vostres vehicles privats», amollà als diputats del partit díscol. «La culpa, del cap de l’imperi», proclamà el sobirà del petit reialme. Finalment, uns i altres trobaren remei per als seus problemes: Panem et circenses! S’organitzà una expedició d’atletes que havia de viatjar a terres llunyanes i els monarques aconseguiren que els habitants de viles i ciutats estigueren pendents de les gestes remotes, oblidant durant un temps les seues penalitats.

Passejades per Moixent (i V)

L’extens terme municipal de Moixent —el major de tota la Costera— permet de fer múltiples rutes verdes, algunes d’elles caminant per sendes històriques. Hi ha una ruta particularment atractiva: la SLV - 12, coneguda com “Camí de les Alcusses”, que transcorre entre el jaciment ibèric de la Bastida i Moixent, i està perfectament senyalitzada amb marques blanques i verdes. És un passeig de baixa dificultat que es pot començar des de l’Alberg o el Mas del Fondo. Té uns 8 Km i es pot completar en unes dues hores. És sobretot bonic a la tardor, quan la vegetació de ribera mostra una paleta esplendorosa: verds, grocs, roigs, marrons, ocres...

Llevat d’un breu tram (d’uns 100 m) per asfalt, en arribar a Casa Llapicera, la resta del camí transcorre per sendes terreres que van solapant-se amb el ramal valencià del Camí de Sant Jaume i la Via Augusta. El caminant passa per les vores de rierols, rambles i el riu Cànyoles. S’han de travessar diversos guals. És convenient, per tant, dur calcer adequat o llevar-se les sabates per tal de superar-los. Com enguany ha plogut molt, alguns d’aquests guals tenen un pam d’aigua. El camí també està jalonat d’elements d’arquitectura rural: masos (del Fondo, Reig...), fonts (Font del Roure), colomers... Alguns dels masos estan habitats. En hivern, les xemeneies fumegen; els propietaris cremen a les llars la poda de les vinyes que, a la tardor, encara no tenen pàmpols. Des dels corrals, diversos animalets (gallines i pollastres, cabres...) contemplaran el pas dels excursionistes.

En arribar a les alçades de la fàbrica de vímet (dels mateixos propietaris del Celler del Roure), podem concloure la passejada. Si es continua la senda fins al poble, hom haurà de capbussar-se a l’aigua (cosa perfectament raonable en època d’estiu), perquè uns metres més endavant el camí penetra per uns bassals del Cànyoles amb més de mig metre de fondària. Finalment, la senda arriba a la vila de Moixent per un paratge, el Regolf, ple de tolls i ribes rocalloses. Un passeig, en resum, esplèndid, que pot culminar amb un dinar en un dels restaurants de la contrada.

Si es dina, posem per cas, al Mas de Montserrat, en acabat es pot fer una passejada i —si és primavera o estiu— contemplar els camps plens de roselles, blat, gira-sols, pàmpols... O fer un tomb des de l’Altet de Garrido fins al Mas de la Rabosa. En fi, no us entren ganes?