La domesticada indiferència

Baixava les escales amb el joc aparentment absurd de la meua filla, bellugadissa entre els meus braços, i la meua dona corrent darrere dels seus crits de fals espant al suposar-se l’objecte d'aquella persecució que, com molt, sempre acabava al replà. El matí havia començat humitejant els carrers i el cel s'acusava a si mateix amb el gris plomis dels dies que tant ens entristeixen. Ens vam abocar a l'exterior en un tropell d'assajada alegria en l'instant que Ella —l’altra— creuava davant de nosaltres, empentant un cotxet en el que una criatura viatjava sotraguejant-se frenèticament per l'absència sobtada de paviment al carrer. Era indubtable que s’hi va adonar de la nostra presència perquè va fixar la seua mirada en un punt infinit i va prémer més el pas, que ara era de fugida.

Em vaig aturar vacil•lant. Tota la seguretat que emanava del nostre familiar posat amenaçava sotsobrar en la inquietud d'aquell encontre. Els meus ulls es convertiren en dos ocellets espantats buscant un lloc on posar-se, i anaven des de les punteres de les meues sabates fins als moviments de vaivé de la meua dona que semblava no acabar de decidir-se quin camí prendre per a eixir d'escena. De sobte em vaig sentir estranyament culpable. No sé si de la indiferència que Ella —l’altra— mostrava allunyant-se de nosaltres amb aquella exagerada pressa o d'haver-la vist quan anava en companyia de la meua esposa. Era com sospesar dues càrregues que pugnaven per abatre'm: una física, materialitzada en la meua filla, cridanera i ignorant de tot i una altra anímica, en la mare, que se sap exclosa d'un passat que en aquells moments s'anunciava molestament proper.

No vam parlar d'aquell succés fins a un parell d'hores més tard, mentre uníem els nostres esforços per reconstruir la geografia del llit després d'haver sofert la tempesta dels nostres somnis de la nit anterior. Vaig traure el tema amb la mateixa actitud de distracció amb què rescatava la part inferior del meu pijama de davall del maremàgnum dels llençols. Li vaig preguntar si es parlaven. I llavors, la meua dona, com si haguera estat esperant aquella situació em va respondre que si... a vegades. S’havien vist sovint a la sala d'espera de la consulta de la matrona, i fins i tot havien intercanviat algunes paraules a propòsit dels seus respectius embarassos. Em va fer notar que abans d'aqueixes trobades ambdues s'ignoraven però que aquella solidaritat maternal que compartien quasi al mateix temps els havia tornat part de la sociabilitat perduda encara que, després de tot, quedés en una minsa salutació.

”A mi no em diu res. I no és bona idea, crec, intentar dirigir-li la paraula ara, encara quan tinga més motius que tu per a fer-ho, donat que hem compartit alguna cosa més que una antiga amistat“. Quasi en el mateix moment vaig lamentar haver dit allò, però ella va semblar no assabentar-se’n, evitant preguntar-me per què. Ambdós, a força de no mirar-nos, havíem domesticat una irreversible despreocupació. En el fons em va fer gràcia la rotunditat de l'afirmació, com si hi haguera alguna cosa premeditada en el fet de no dirigir-se la paraula, de fer que tal encontre no existís perquè l'altre mantingués una actitud distreta i menys comprometedora.

Quan se’n va anar al treball i la xiqueta dormisquejava al sofà del menjador, vaig intentar seguir la lectura d'un llibre acabat de començar, però aquella breu trobada s'havia tornat molestament apegalosa. L'última vegada que Ella —l’altra— em va parlar em preguntà si jo encara l’estimava. Caminàvem de tornada a casa, i jo estava apunt de trencar cap a la meua. Li vaig contestar que no, sabent que era mentida, que el meu ésser bategava al ritme de les seues passes de ballarina, sense mesurar l’encertada rotunditat d’aquella resposta. Però a Ella —l’altra— no va semblar importar-li el rerafons de les meues paraules, ni llegir l'aparent discurs dels meus gestos. Es va emportar les mans al pit i amb un alleugeriment infantil va dir sentir-se alliberada de la responsabilitat dels meus sentiments d’adés. Llavors no ho vaig pensar, i vaig desitjar no haver de fer-ho en aqueixos moments, després de tant de temps, quan els records cauen absurdament sobre la taula del present, adoptant postures tan il•lògiques, però més tard, en casa, capbussat ja al llit, amb el cap voltat cap a les estrelles que s'enquadraven en la meua finestra, vaig saber que aquell alleugeriment no havia sigut tal, i que aquelles mans, en lloc de sorprendre el buit de la llibertat no havien fet sinó protegir-se del cop d'una evidència que no desitjaven. Perquè en realitat vingué a saber si encara acceptaria aquell amor adolescent que ella no havia oblidat, després de tot. I jo només vaig saber, amb precipitada malaptesa, començar a marcar la línia de la indiferència que ens separaria definitivament a tots dos.