PARE, PER QUÈ SOM D'ESQUERRES?

- Pare...

- Digues.

- Aniràs a votar estes eleccions?

- Eee... Sí, no sé, supose...

- Com sempre dius que aneu a perdre... Quina tonteria, no?

- Vols dir?

- Sí, per què vols votar si els teus van a pedre? Borja diu que el seu papà sempre vota al PP perquè guanya sempre. Com el Barça.

- El papà de Borja és més de dretes que Esperanza Aguirre.

- I què?

- Que per això vota el PP. Nosaltres... bé, ta mare i jo, som d’esquerres.

- I jo també sóc d’esquerres?

- Home, espere que sí, però això no ho sabrem fins que et faràs gran.

- O siga, que ara mateix no sóc de dretes ni d’esquerres.

- Home! Tècnicament, eres d’esquerres.

- Per això no faré la primera comunió?

- Més o menys...

- Però Jordi la farà. Li vaig preguntar si els seus pares voten al PP i em va dir que no.

- Cadascú és cadascú... Allò coherent és que si no eres creient no deus de participar en les coses de l’Església.

- Què vol dir coherent?

- Que s’ha de fer el que s’ha de fer.

- Ah. I els papàs de Jordi no són coherents.

- Quines preguntes... També hi ha gent d’esquerres que és creient, igual és el cas.

- I per què nosaltres no som creients?

- Perquè no. Perquè això de Déu i els sants és un contarella. Ja ho havíem parlat, que no faries la primera comunió, perquè no estàs batejat, i perquè a mi no em dóna la gana. I acordàrem a canvi que si treies bones notes et comprarien la Wii.

- D’acooooooord...

- I quan seràs gran, si vols batejar-te i fer la primera comunió, avant. Tu mateix. Algun dubte més?

- Sí. A més d’això de l’Església i no votar al PP, què fan els d’esquerres?

- Com que què fan? Vols la versió llarga o la curta?

- La curta, la mare m’està esperant per comprar-me roba.

- Roba?

- És que li vaig dir a la mare que a tots els amiguets que fan la comunió els regalen xandalls, pijames, samarretes, botes de futbol... De tot. I la mare em va contestar que jo no anava a ser menys.

- Fabulós. Visca el consumisme! No volíem passar per l’anella, suportem la llanda de les teues iaies, i ara resulta que ens anem a gastar la pasta igual. Ara ho parlaré amb ta mare. Quasi m’assabente per la premsa.

- I ara em diràs què fan els d’esquerres?

- Eeeee... Defensar la igualtat i la solidaritat, el valencià, el medi ambient, els drets dels immigrant i dels menys afavorits, les conquestes laborals... jo què sé, estes coses... És molt llarg.

- Vols dir que els del PP no parlen valencià? Perquè el papà de Borja el parla...

- Però no s’ho creu... Prou! Mira, saps el que et dic? Que ja ho entendràs... I si no...

- Jo vull entendre-ho ara.

- Doncs ara no va a ser. Que t’adoctrine ta mare, que jo ja tinc prou amb els problemes de la feina!

- D’acooooord! Ja em calle.

- Gràcies!

- Una pregunta més...

- (...)

- ... Si tenim una casa com la de Borja, un cotxe com el de Borja i parlem valencià, també, per què som d’esquerres? Per a no fer la primera comunió?

- Collooooooooons!

- I si som del Barça, que sempre guanya, perquè no som de dretes?

- Mira, Andreu, ja tinc prou! Vés-te’n una estoneta amb ta mare, vés!

- Sols era una pregunta, no sé per què t’enfades. Com voleu guanyar unes eleccions amb ixa mala llet?

CAMPS, A ONTINYENT: UNA HISTÒRIA, DUES VERSIONS

EL TRASPÀS

- Mas?

- Hombreeeeeeee, Joseeeeee!! Digui, digui!! Em truques per felicitar-me?

- Nnn...no exactament.

- Quin mal gust!

- Vull dir: sí, truco per felicitar-te.

- Doncs felicita’m, Montilla! Felicita’m! Vull escoltar-ho de la teva boqueta de pitiminí!

- D’acord. Un, dos, tres, ehem. No hay dolor, no hay dolor: Que molt bé per vosaltres, no?

- Així està bé? Un triomf històric i sols em diu això? Quin mal perdre! Yo quiero Mas y Mas, yo quiero Mas y Mas, siiií! Movimiento electoraaaaaaaal! Mas, president! Mas president! Els escoltes? T’arriba el soroll de la victòria? Perceps l’olor a glòria?

- Au, vinga, que no estic d’humor! Et truco bàsicament perquè hem de fer el traspàs de poders.

- Masss, traspàsss, Masss, traspàsss... Sona bé.

- Sí, ja. Et va bé dimarts?

- Dimarts? I ocupar l’espai en els mitjans de la gloriosa victòria del Barça sobre el Madrid?

- I si perd?

- D’acord. El futbol no pot malbaratar l’agenda política. Responsabilitat, seny. Yo quiero Masss y Masss, siiiií!

- Sense humiliar, eh? Sense humiliar... Una cosa, Mas...

- Digui!

- Que diu el Zetapé que tenim moltes coses de què parlar...

- No fotis, Montilla. Volem l’Estatut! Volem l’Estatut! No! Millor! Volem el Concert!

- Però tu no t’havies fet independentista?

- Res-pon-sa-bi-li-tat, Montilla. Primer l’un i després l’un i mig.

- Au, ja t’ho faràs amb Laporta i la Sánchez-Camacho. Ens riurem bona cosa.

- Mira qui parla! El del tripartit! Festival de l’humooooorrrrr!

- O et comportes o li dic a Rubalcaba que et tragui tots els palaus i pretòries pendents.

- Responsabilitat, Montilla! Fem front a l’enemic comú!

- Sí, sí... Sociovergència o mort!

- No t’emprenyis, Jose, tenim per davant un futur il·lusionant! Per cert: encara és el tres per cent?

- No sé de què m’estàs parlant...

- Pesta de xarnegos! Contra Maragall vivíem millor. Millet, amnistia! Millet amnistia!

- He de penjar. L’executiva em reclama per demanar la meua di... per avaluar els resultats. No beguis molt. I recorda que encara no es pot circular a més de 80.

- A la teva salut! Illa, illa, illa, Montilla fet papilla!

- No em fotis o no et deixo en el despatx ni un miserable document!

- Per mi com si vols botar-los foc. No necessitem papers! A nosaltres ens aneu a ensenyar a governar! Nosaltres som Catalunya! Artur és Déu i Pujol el seu profeta!

- Au, bona nit! Que et rebenti l’úlcera de la felicitat. Fins dimarts!

- Però encara és el tres per cent o l’heu ajustat a l’IPC? T’ho dic perquè açò de la campanya ens ha sortit la torta un pam.

- A tu t’ho vaig a dir.

PORNO-GÜRTEL

ESTA-TURURUT!

- Mas? Ets vostè? Vull dir, tu?

- Digui, digui Montilla! Aquí hi som, planificant el futur com a proper president de Catalunya...

- Ja, sí... Trucava per veure com organitzem la mani... En qualitat d'ac-tu-al president de la Generalitat...

- Demanaràs la independència?

- M’ho ha prohibit el metge. Diu que em pujaria el sucre.

- Doncs això. Si vens a la manifestació les masses et diran del mal que t’has de morir. I jo, a triomfar: Mas, l’esperança, Mas, el futur... IN-DE-PEN-DÈN-CI-A, IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!

- Tu això no t’ho creus ni borratxo.

- Però li toca els ous al teu amic Carod. I li fotem vots... Mas, el futur, yo quiero Mas y Mas, yo quiero Mas y Mas, siiiií, movimiento sexuaaaaaaal!

- Mas.

- Digui! Yo quiero Mas y Mas, siiií!

- Deixa’t de collonades i de jugar als indepes. Si fos veritat et cagaves en els pantalons. Tu i els teus amics amb calés. A més a més, si tu el que vols és pactar amb Rajoy, clavar cullerada en Espanya: Mas, l’imprescindible. No te jode!

- Ah, amic Montilla, la vita è bella, Mas, el futur, Mas, l’esperança de Catalunya. Montilla i el tripartit, el passat, la desesperació... Burka sí, burka no, esta me gusta me la como yoooooo! Dos telenotícies i a fotre el camp, Montilla! Te-ve-tres, catalana és! Te-ve-tres, catalana és!

- Torna-li amb l’electoralisme. Aquí manca responsabilitat. Seny, Mas! Hem de fer pinya per defensar Catalunya de les agressions externes! Però amb responsabilitat. Tots plegats! Patriotisme i cordura!

- Digues-li-ho al teu amic ZP!

- Mira qui parla, qui li presta vots en el Congrés!

- Ah, Montilla! Si tu sabessis com és de dura la vida del patriota català! El Constitucional ens ha marcat el camí... By, by, spain! Llarga vida al Constitucional! Amunt el tres per cent! Mi-llet, amnistia! Mi-llet, amnistia!

- Estàs ebri...

- Ebri de futur, de podeeeeeeerrrrrrr!!! Imagina’t el president de la Generalitat en el G-20! O amb Obama de visita oficial! O en la final del proper Mundial!

- Això sí...

- Però tu no hi seràs. Un darrer esforç per la causa, que ja no tens res a perdre! Tira’t al rotllo, Montilla! Digues amb mi: IN-DE-PEN-DÈN-CI-A!

- Veiem... consti que no pronuncio massa bé: IN-DE... IN-DE... No puc, no puc! Merda! Aquestes coses Margall les feia de puta mare!

- Llavors, comencem per una cosa facileta: SOM UNA NACIÓ!

- Això sí: Som u-na naci-ó! Així està bé?

- Amb més èmfasi!

- Som u-na na-ci-oooó! Collooooons! Mas...

- Digui Montilla.

- Que Carod vol que ens reunim el dissabte... A l’hora de l’Espanya-Paraguai, que si podria ser més prompte... Consti que ho faig per Xavi, per Piqué, per Puyol, per Capdevila... Un president de Catalunya ha d’estar amb els seus fills!

- Selecció catalana, ja!

- Virgen del Rocío... Què difícil és ser xarnego!

THE BIG DAY. LA VESPRA

Pregunta. Senyor president de la Generalitat… Està vosté tranquil davant la decisió del Tribunal Suprem?

Resposta. Tranquil·líssim. Mire les mans: ni el menor rastre de tremolor. Tranquil·les com la barca enmig de l’Albufera, fermes com la nostra senyera, desafiants com el poble que camina...

P. ...Ja, ja, però no em dirà que no està una miquiueta inquiet...

R. Déu i tots els valencians de bé estan de la nostra part. I la Geperudeta també. Visca la Geperudeta!

P. Visca!

R. Tenim la consciència tranquil·la i el dur treball per davant de guiar este poble laboriós i sensat cap a les més altes cotes de prosperitat... I tot això. Tinc una missió. Lo nostre senyor em parla per nits...

P. I què li diu?

R. Pacoooooo, Pacoooooo...

P. I ja està?

R. Li sembla poc? A vosté li parla lo nostre senyor abans de dormir?

P. A mi ja no em parla ni la meua dona.

R. La família és important. Per a nosaltres, una dona embarassada conta per dos.

P. O per tres...

R. Valencians al món!

P. I València cap a l’univers!

P. M’agrada. Podria ser un lema de campanya: València cap a l’univers. I Paco Camps, valencià universal, perquè una cosa du a l’altra. Recorde’m que li pugem el sou. Hem acabat?

P. Encara queden quatre o cinc llepades... Vull dir preguntats.

R. Que siga ràpid. Tinc una missió.

P. Interessant idea. Podria desenvolupar-la?

R. Valencians: com president vostre que sóc, tinc una missió. I esta missió que tinc, vos la vaig a cobrar.

P. Serà pagar, si em permet l’atreviment...

R. Pagar, cobrar, pagar, cobrar... Quina importància poden tindre els detalls davant la magnitud de l’obra que tenim entre mans?

P. President, quan el proper dimecres els tribunals llaven el seu honor, que li pensa dir a tots aquells que han embrutat el seu molt honorable nom.

R. Li he telefonat a Aznar per a que m’explique com es fa això del ditet...

P. Una peineta?

R. Això, això. Si ho fa ell... No és molt elegant, però no sap vosté el que ha patit este humil servidor del poble.

P. Ja, sí. Però disculparà de nou l’atreviment: I si el Suprem l’imputa?

R. Perdone...

P. Vaja, podria passar que el Tribunal l’imputara. I en tot cas, resten pendents uns altres temes de la investigació: el possible finançament il·legal del seu partit, els contractes de la visita del Papa...

R. Però, però... Açò que vol dir? Com s’atreveix a invocar el Sant Pare? Com està el servici!

P. Li recorde que estem en directe. Algú hauria d’explicar els contractes de la visita. Quin festival a costa de l’erari!

R. Lo que faltava. Ja no et pots fiar ni dels teus. Sap què li dic? Que me la bufa un ou! Mariano Rajoy ja ha dit que seré el candidat, diga lo que diga el Tribunal. Visca València! Tinc una missió!

P. Collons, què pesadet!

R. Quina vergonya! Tallen l’emssió! Que vinga immediatament el jefe d’este energúmen, d’este enemic de València!

P. No vindrà. Està un maleter, nugat de peus i mans. I el redactor que havia de fer l’entrevista també. Sóc el Superagent Pardo!

R. Noooooo! Maleïts filocatalanistes! Que tallen l’emissió! Valencians en peu alceu-se! A mi la Legión! Que inventen otros!

P. Guanyaràs, però no convenceràs! Eeeeeeeeh! Solteu-me, cabrons! Encara no ha acabat l’entrevista!

R. Ja era hora! Que li posen a este perdedor tots els informatius de Lluís Motes! A vore si s’ensenya! Ja no et pots relaxar ni a la tele, jolines. No estem en l’aire? No? Alvarito se llama mi amooooorrrrr, Alvarito Péreeeeez Gürteeeeeeel, un bigoooootes, bigo, bigo bum, del calibre cientotreintaytreeeeeesss, maleïts filocatalanistes!, Alvarito el pañuelo sacooooooó, cuando el tren hizo piiiiiii, cha-ca-chaaaaaá...

(To be not continued)

SÀTIVA?

Un cartell d'accés a Xàtiva, amb el nom de la ciutat, apareix amb un grafitti la intenció del qual no acabe de tindre clara: una "essa" cutre i taronja superposada a la "ix". Si es tractava d'un acte de protesta contra la denominació normalitzada no haguera estat més fàcil emprar la "jota" de Játiva arribaspaña de tota la vida? Potser és algú que reivindica la denominació llatina de Saetabis sols que actualitzada?

Un amant del cinema classificat "S" de mamelles i culs a l'aire i sexe d'opereta? Serà que aquesta ciutat és massa pornogràfica per a ell? Ho és en realitat? Un anti-sistema reproduint sense massa fortuna el signe del dòlar per denunciar que la ciutat està dominada per les grans corporacions? Un visionari, un innovador, que creu que Sàtiva és una denominació més comercial? Algú que no sap pronunciar la "ix"? Una estratègia turística de Marian Soro? Un aturat avorrit? És Superflipo preparant el seu proper post? Apareixeran més "esses" arreu de la ciutat? Algú ha parlat ja d'aquest cartell i estic fent el ridícul?

Hi ha preguntes que mereixen ser contestades. Però no són aquestes.

VIDEOCLIP AMB INSERCIÓ PUBLICITÀRIA

Això us passa per despertar la ira de la bèstia. Com a represàlia pel post anterior, penjollem un videoclip que ens ha arribat a les mans d'un grup aragonés de death-metal o black-metal (perdoneu però açò no m'ho sé molt bé, no és la meua especialitat), Blackmatadero, amb una temàtica molt nadalenca i familiar i, el que és curiós, una inserció publicitària a la meitat, cosa que no recordem haver vist mai. Au, a mamar! Una altra vegada torneu amb el Kalinka, ka-ka-la, i la mare que ho ha parit tot.

Postcoitum. Sempre m'he preguntat com és possible cantar així més de vint segons sense deixar la gola com un puto fregall. Agrairíem aclariments al respecte.

LA DISCOTECA DE LO POL: HUGO MAS

Fa uns dies, un periodista madrileny, que havia assistit a Madrid a un recital de l'alcoià Hugo Mas, s'hi feia creus en un post del bloc Sota la Creueta perquè aquest incipient però interessant artista no era més conegut-reconegut al País Valencià. Aquest xicot, i sembla que el públic assistent, quedaren bocabadats amb Hugo Mas. Jo no l'he vist en directe, però el material que puc jutjar, el seu disc de debut, de títol homònim, justifica l'admiració.

Per què no és encara conegut? El disc és una autoedició amb una tirada menuda i difícil de trobar. I que ningú no s'enganye: la proposta de Mas parteix de la reelaboració de la música d'autor catalana, amb el llegat l'Ovidi Montllor, és clar, com a full de ruta iniciàtica, però en una clau jazz (quin protagonisme tan esplèndid del piano i el contrabaix) i intimista adornada de lletres denses, a voltes declamades, de collita pròpia o adaptant-hi poemes de Manel Rodríguez-Castelló, Miquel Martí i Pol o Charlotte Kalpakis. Música minoritària, que requereix la participació de l'oient, pensada per escoltar a la nit, en la solitud, sense interferències (proveu a la matinada, quan els sorolls de l'entorn dormen). O en la complicitat d'una sala amb el públic expectant i en silenci. Hi ha moments més bulliciosos, com Daltabaix d'una sextina, però en són pocs.

Clar que el destí desitjable d'aquestes propostes és arribar a tots aquells a qui els puga interessar. D'ací aquesta entrada, un gra de sorra benintencionat. I útil: paga la pena escoltar cimeres com La nuesa, Novella, Hepàtica, Música pàl·lida II (No he sabut mai) o Cançó de l'Alba, cançons que van creixent en cada nova visita. Un autor que quan trobe un discurs més personal, menys transparent en les seues influències, encara ens proporcionarà més alegries. Almenys no podreu dir que no ho sabíeu.

LA DISCOTECA DE LO POL: LONDON CALLING

Durant molts anys, el meu àlbum de referència de l'època punk havia estat el Never mind the bollocks dels Sex Pistols. Per la ràbia nihilista, per la seua irreverència, per les seues guitarres dràstiques, per la tendresa que m'inspirava el personatge de Sid Vicious, provocada en part per la pel·lícula d'Alex Cox Sid & Nancy (1986). L'altra icona de l'època, London Calling, de The Clash, que compleix ara trenta anys, i d'ací aquesta entrada, em semblava un aigualiment del moviment, amb derivacions cap al reggae, el R&B, el rockabilly o el pop que em provocaven rebuig. Coses i prejudicis d'una edat que reclamava soroll i fúria. Després arribaren The Smiths i això em va canviar la perspectiva. Però no ens desviem.

Amb el temps, anava dient, vaig acabar per entrar de cap i peus en la proposta de Joe Strummer i Mick Jones. Formalment, el residu més evident del punk era la mitològica portada en la que apareix el baixista Simonon a punt de desfer el seu instrument. Clar que es tractava d'un punt d'eixida a un moviment abocat a un atzucac impossible. El discurs polític desllavassat i irreflexiu dels Pistols pren amb The Clash una forma definida, un objectiu, una nitidesa. Amb els ulls d'avui, l'andanada de The Clash pot semblar anacrònica, també, però tenia un sentit en el seu context. Per a alguns, fins i tot, té certa vigència.

Després estan les cançons. London Calling és l'himne, la cançó reconeixible, universal, però el disc està farcit de grans temes com ara Death of glory, Lost in the supermarket, Spanish bombs o Train in vain, entre d'altres, amb una recerca musical ben produïda (responsabilitat de Guy Stevens, un personatge caigut en desgràcia que recuperà la seua credibilitat gràcies a l'àlbum), ben orientada i ben articulada. Un disc que és expressió d'una època, complementari a unes altres aportacions coetànies, com les dels propis Pistols, The Damned o els molt festius i reivindicables The Buzzcocks. Més tard apareixiria el Closer de Joy Division. I aquella, evidentment, va ser una altra història que l'any vinent complirà també trenta anys.

ELIES BARBERÀ, PREMI AUSIÀS MARCH

El penjoll, art de paraula, té el plaer de comunicar-los que Elies Barberà, poeta i actor de Xàtiva, ha estat guardonat amb el premi Ausiàs March de poesia de la ciutat de Gandia, un dels guardons poètics més potents en llengua catalana, pel llibre Allà on les grues nien. Amb el premi, Barberà, qui comparteix els honors amb Josep Piera, premi de narrativa i un dels poetes i escriptors de referència, puja un graó més en una trajectòria poètica presidida pel rigor i per la varietat de veus i registres, lluny dels focs d'artifici vacus que caracteritzen molta de la producció poètica recent.

Una trajectòria solvent i lúcida que rep un altre reconeixement. L'obra la podrem llegir a partir del 26 de novembre, editada per Edicions 62. En nom dels penjollers i penjolleres, la nostra més sincera enhorabona. A gaudir-ho amb salut.

LA PAELLA, COM CAL

Supose que s'heu preguntat milers de vegades com elaboraven la paella valenciana a Alemanya a meitat dels anys seixanta. Per a mi ha estat una obsesió permanet. Fins ara: després d'una exhaustiva investigació, he trobat la resposta. I de pas, algunes pinzellades sobre sociologia germànica. Dues guerres mundials seguides acaben amb qualsevol. Si no, mireu...

ELOGI DELS VESTITS (i II)

Vestits amenitzen carreres,
e visites papals alegres,
tot i els morts a les vespres
d’un metro “accidental”

Vestits són sense factura,
que l’amic animal regala
tot i que Camps recita
la martingala de l’innocent

Vestits costen els càrrecs
en unes altres contornades
de mores, luses e crestianes
ans ço Rajoy no dicta

ELOGI DELS VESTITS (I)

(Afusellament a la matinada d’un poema d’Anselm Turmeda)

Vestits de franc fan fredat,
e al jutge han escandalitzat;
corrupte fan l’home pelat,
de Generalitat “tranquil•la”.

Vestits fan bé, vestits fan mal,
vestits fan Camps infernal
tot i creure’s celestial,
perquè En Costa els usa.

Vestits fan bregues e remors,
d’enemics de gürtels e bigots,
e fan cantar teles e ràdios,
me miserum.

LA DISCOTECA DE LO POL

INÒPIA - Les 4 estacions de l'arròs

Abans de la publicació de Les 4 estacions de l'arròs (Més de mil, 2008), alguna persona que havia tingut accés al procés de gestació em va advertir que allò que tenien els suecans Inòpia entre mans no era qualsevol cosa. Vaig dubtar. Un disc conceptual de rock-metal en valencià? Uff! Tret d'algunes incursions aïllades, la veritat és que li havia perdut la pista i la fe al gènere. Però hes ací que arribà a les meues mans el disc. I és un senyor treball.

Partint del concepte, ben interessant, i resolt amb talent: l'analogia entre les quatre estacions de l'arròs i la vida d'un jove que aspira a realitzar-se a través de la música. Musicalment, a més, la cosa funciona. Hi ha la fúria vocal i els tics del metal més convencional, a talls com per exemple On tot es pla. Però també recerca de melodies i harmonies més complexes i la incorporació d'uns altres paisatges rock i, fins i tot, de la música d'autor.

Però més enllà de les acotacions, hi ha parell de talls de caure's de cul, amb una combinació esplèndida de parts més acústiques amb la potència de les guitarres, com El verd de l'estiu, o la tremenda Maduresa i ocres, una cançó que hauria de posar-los en el mapa metàl·lic estatal i que, per a oïts no introduïts a aquest gènere, li podria traslladar a unes altres coordenades, cas dels Smashing Pumpkins de Siamese Dream.

Cançons de lluna de venus, Una tardor de fum, la imaginativa Kimono kòsmic, el blues-metal de I què?, entre d'altres, mantenen alt el pavelló d'un treball tan estrany i agossarat en el context de la música en valencià com vàlid per a amants del rock sense cognoms.

PRESENTACIÓ A XÀTIVA DELS NEONS DE SODOMA

Proper divendres, dia 24 d'abril, es presenta a Xàtiva, a la Llibreria La Costera, a les 20,00 hores, la novel·la Els neons de Sodoma (3i4), del xativí Xavier Aliaga, guardonada amb l'Andròmina 2008 dels Premis Octubre.

Oficiarà la cerimònia el poeta i actor Elies Barberà.

(I si a algú li ve malament l'hora, per la nit, cap a les 2200 hores, doblet a Genovés)

LA DISCOTECA DE LO POL

ARTHUR CARAVAN - Arthur Caravan (2008)

Els miracles, tot i que siguen laics, existeixen. No es podria entendre, si no, que en la fins ara poc imaginativa escena musical en valencià sorgisca un grup com els alcoians Arthur Caravan, una proposta prou inclassificable basada en l'excel·lencia, en la recerca d'un discurs musical i textual diferent del qual és difícil marcar les influències, des del desconcertant tall que obri el disc, Liberto i el redoble americà, presidit per una inquietant letania de noms.

La cadència acaronada per les cordes d'Àrides estances podria haver estat parida pels Tindersticks, o per qualsevol representant de la música d'autor anglosaxona. Perpètua desànima remet als racons més obscurs de la tradició indie espanyola, de Surfin Bichos o Los Planetas, però a continuació apareix un enorme instrumental, Voyage to Mèxic, que remet i fins i tot millora propostes frontereres com les de Calexico.

En despertar, per contra, ens retroba amb la tradició musical mediterrània. I arribem al millor tema del disc, L'amor és cec, una preciosa història d'amor, amb xiulit incorporat, tan extraordinari que allò accessori és vincular-lo a una determinada influència o tradició. Però encara hi ha més canvis de registre: el vigor, a l'estil Nick Cave, de Dolces respostes, o el piano mortificador de Christmas in China. Fragments que contrasten amb els Arthur Caravan més desimbolts a Scotland-Hrvatska i Menjars al llit, somnis a la taula, cançó amb una progresió instrumental i vocal que remet a Arcade Fire i amb una lletra d'explícita combativitat.

Totes les possibles influències citades són aproximades i, segurament, ells les negarien. Però hi ha alguna cosa que no té confusió possible: el disc es tanca amb Susanna, una relectura del Suzanne de Leonard Cohen. I aquesta pista no enganya.

MILERS DE PERSONES DIUEN NO AL MACRO-ABOCADOR DE LES ALCUSSES

Milers de persones, al voltant de 3.000, segons els organitzadors, s'han concentrat aquest matí en la zona de les Alcusses, en el terme municipal de Moixent, per a dir "no" al macro-abocador plantejat en aquest paratge natural, de gran valor vitivinícola, paisatgístic i natural, per donar servei a 93 poblacions de la Costera, la Canal de Navarrés, la Vall d'Albaida, la Safor.

Els assistents formaren un "no" humà, de 600 metres lineals, que va ser captat des de l'aire. La zona és molt propera a l'eix vitivinícola Alcusses-Alforins, on estan alguns dels millors vins valencians de l'actualitat i el de major proyecció internacional, al poblat ibèric de La Bastida, i a diverses micro-reserves d'àguiles. A més, es tracta d'un dels paisatges més bonics i impressionants de la Costera i la Vall d'Albaida i, per extensió de tot el País Valencià. Abans d'organitzar el "no" gegant, els assistents esmorzaren i provaren vins procedents de cinc de les bodegues de la zona.

Tot i que els ajuntaments afectats, Moixent, Fontanars i La Font de la Figuera, s'hi oposen a la instal·lació, la decisió final depén del consorci de residus zona número 2, on estan agrupats els ajuntaments de les comarques abans esmentades. El proper dia 13 de març acaba el termini per presentar propostes de construcció de l'abocador i, mentre, les empreses interessades, Fomento de Construcciones y Contratas y Sacyr-Vallehermoso, ja han adquirit opcions de compra sobre els terrenys.

(FOTO: Raúl Bertomeu Cardós)

EL PENJOLL LLIURA ELS SEUS PREMIS ALS MILLORS BLOCS

L'acte de lliurament dels premis als millors blocs de les Comarques Centrals Valencianes, celebrat el passat dissabte a la seu de Camot a Xàtiva, a l'històric i emblemàtic Carrer Blanc -no podia haver-ne un marc millor-, va servir per tancar en multitud i harmonia una moguda organitzada per El Penjoll Art de Paraula que, tot i les servituds i errades de les primeres edicions, es pot qualificar com un xicotet èxit, tant de participació. I l'acte de lliurament dels premis va respondre també a l'expectació generada.

A risc de caure en reiteracions i empobrir la magnífica crònica feta ja per Toni Cucarella, com se sol dir el gran triomfador de la nit, premi al millor bloc de política (Toni Cucarella en roba de batalla) i guanyador absolut , us contarem que l'acte va servir com a mínim per a que alguns dels guanyadors (podeu consultar el llistat en aquesta mateixa pàgina), els membres del jurat i els mateixos amics i membres d'El Penjoll (què mal sona això, fotre!) s'hi veiren les cares, enraronaren i passaren una estona agradable. En alguns casos, ens quedàrem sense veure la cara dels guardonats, per exemple de Lucrècia Borja, però almenys la podérem escoltar-la a través de les mans lliures del mòbil. Moment d'indubtable èpica tecnològica que li deguem als animadors i conductors de l'acte, Toni Espí i Toni de l'Hostal, als quals s'ha de reconèixer el desplegament, la gràcia i l'amenitat amb què presentaren el lliurament.

Però anem per parts. Perquè hi hagué trobades i retrobades, en els moments previs, i fins i tot es va reprendre en persona l'agitat debat digital del dia anterior al voltant dels Big Score i la música indie, capítol àlgid en la vida d'El Penjoll assimilable a les grans polèmiques conduides per Calinca . I parlem de trobades perquè, precisament, un dels moments per a la història (adjuntem fotografia) va ser l'encontre entre la llet i el cafè ideològics, Calinca i Toni Cucarella. D'allò no va eixir un tallat però sí cordials salutacions i intercanvi de parers. De tot això aportem prova gràfica, ací al costat.

I així va començar un acte que tingué un xicotet incident quan un energúmen de uns quinze mesos, un tal Dídac, potser en desacord amb la decisió del jurat, o espantat per les barbes dels Toni's, va començar a boicotejar l'acte. L'individu fou desallotjat de la sala i els premiats presents en cos i ànima (Nausica, Pel paisatge al País Valencià, A ta mare va que fumes, El mirador valencià) poderen començar a arreplegar el seu premi, en aquest cas un magnífic gravat obra de l'artista i penjoller Albert Compte. Un detall, per cert, per la seua part, que des d'ací agraïm de forma col·lectiva.

A continuació, el gran moment de la nit, amb l'arreplegada del premi gros de Toni Cucarella, prèvia escenificació preparada pels Toni's amb text del Tirant lo Blanc (Com lo senyor de les Vilesermes divisà les armes) i hàbit de batalla, clar, amb indefinible barret i espasa de joguet, que no sabem si seria oportú descriure amb més detalls pel perill que la propera edició dels premis quede deserta de participants. Cucarella, en tot cas, assumí la broma amb esportivitat i va manifestar estar molt content per quadruplicat o quintuplicat, fent seua una cita literària.

A continuació, Toni de l'Hostal ens va delectar amb la versió musical que va fer l'Ovidi Montllor del poema M'aclame a tu, de Vicent Andrés Estellés, adobat per una broma antològica: a poc de començar, Toni va interrompre la cançó per "cantar en socarrat". Això és, respectant la característica harmonia vocàlica xativina que fa que "terra" es pronuncie "terre". Un detall. Això i la mòbil-conferència de Lucrècia Borja foren els tocs surrealistes de la nit. Per no oblidar l'inenarrable barret del nostre cuiner, Quique Diego, que contra tot pronòstic ens va obsequiar amb una xocolatada deliciosa, mullada amb les característiques mones de Xàtiva. Aquesta part de l'acte sí que va obtenir el vist-i-plau del boicotejador de quinze mesos, readmés en la sala pels organitzadors.

La quasi coincidència de l'acte de lliurament dels premis als millors blocs amb la presentació del llibre sobre el bombardeig de Xàtiva va fer que la grata reunió de Camot, col·lectiu a qui s'ha d'agrair també haver volgut acollir l'acte, es dissolguera amb una certa precipitació. L'any vinent, més. I qui sap si millor.

Podeu trobar altres cròniques de l'acte a:

Nausica

Filant Prim


Toni Cucarella en roba de batalla

Anna Notícies