Monstres

Volia dir de l'ABC, que en dos dies ha produït dos monstruositats informatives filles de la inconcreció, la invenció i la manipulació de dades. Ahir i hui. Però nosaltres al vent!

Publirrupció: Este cap de setmana s'estrena Corrüptia al País Valencià

Vilaweb:
L’obra ‘Corrüptia’ farà l’estrena valenciana a l’Olleria

Comarcàlia:
El PP atura la representació a Xàtiva de l’obra ‘Corrüptia: una regió de l’est’ que fa comèdia del Gürtel

L'Informatiu:
Rus protagonitza un nou acte de censura en impedir l'obra 'Corrüptia' a Xàtiva

Sota la Creueta:
Carta a l'alcalde

Teatre de l'Enjòlit:
L'Ajuntament de Xàtiva ens nega l'actuació de Corrüptia al Gran Teatre

Fernando Arrabal i l’Execució del Testament del Marqués de Sade

Al Xixi, per acompanyar-me a este acte... i altres al llarg de la vida

Fernando Arrabal té, actualment, 78 anys i la seua vida ha estat immersa en el dadà, el surrealisme, la patafísica i el pànic. És l’autor viu més significatiu de tots estos moviments, dels que va parlar, a través de l'esdeveniment de l’Execució del Testament del Marqués de Sade, en la conferència que va donar ahir, 3 de desembre, al paranimf de la Universitat de València amb motiu de la clausura dels tres dies d’homenatge que se li han dedicat des d’esta universitat.

Per la seua part, l’Execució del Testament del Marqués de Sade es va celebrar a finals de 1959 a la casa parisenca de l’aristocràtica poetessa Joyce Mansour. A l’acte assistiren els membres del grup surrealista. Inclús, estava entre ells el pintor i latin lover Roberto Matta, expulsat del grup uns anys abans per l’acte immoral de seduir a la dona de Arshile Gorky, quan ell estava a punt de morir de càncer.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònia de l'esdeveniment va ser Jean Benoit, qui va tardar sis anys en elaborar el trage en què va oficiar la celebració. El trage, que encara conserva Arrabal a sa casa, estava presidit per una enorme funda fàl·lica africana que, mitjançant un fil transparent, permetia a Benoit pujar-la i baixar-la a voluntat. Tan extraordinari fenomen va deixar bocabadat a André Breton qui, ingènuament, va confessar: “Benoit no només es genial, sinó que se li fica gorda quan vol”.

Un altre artefacte que va utilitzar Benoit durant esta celebració va ser un ferro de marcar ramat, al que va dedicar tot un any a la seua creació. En un dels seus extrems es llegia SADE. Benoit havia deixat este ferro calfar-se en la llar per l'extrem de la paraula. Quan estava al roig viu, el va agafar i, per a finalitzar el ritual, es va marcar la seua llegenda al pit. De sobte, un emocionat i commocionat Matta va agafar l’incandescent ferro i va seguir l’exemple de Benoit. L’olor a barbacoa i l’excitació sàdica impulsen a Breton a proposar-li a Arrabal que marcara a l’espectador que tenia al seu davant: “Arrabal, baixa-li els pantalons i marca’l!”. Sacrilegi que no va cometre.

Després de la fogositat de la sàdica escena, els espectadors s’adonen de la comicitat del seu resultat: Allò que queda tatuat al pit de Benoit i Matta és la paraula EDAS. Sorpresos li pregunten: “Però Benoit: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” i el condueixen davant d’un espill perquè vera l’estupidesa del seu acte. Allí va ser on tots s’adonen del contrari, de l’extraordinari del fet, veient reflectida la paraula SADE. Màgic moment aquell: L'espill reflectia allò que els ulls dels espectadors no podien vore directament. Genial! Com genial va estar la manera en què Fernando Arrabal ens ho va transmetre als assistents, entre els quals, a més, d'un dels autors del poema Gorgojo a go jo (segut al meu costat i, posteriorment, al d'Arrabal), vaig poder vore, de passada i de cul, a Artés (a qui no em va donar temps de saludar). També em va semblar divisar, a la llunyania, el perfil del Capità Superflipo.

Ja és Primavera...

... una Primavera perpètua.

I ja hi podeu clavar el nas i els ulls i les oïdes pels raconets que més us abellisca. No direu que no és un projecte bonic!

Hip, hip: Co-Rrrüp-Ti-A!

Hi ha vegades que els processos de creació artística superen les expectatives inicials dels seus creadors. Això ha ocorregut amb CORRÜPTIA, de Teatre de l’Enjòlit.

La companyia d’actors volia fer un espectacle sobre la corrupció política. Volia conéixer i donar a conéixer els mecanismes de funcionament de les trames polítiques corruptes. Això sí, en clau de farsa on qualsevol paregut amb la realitat és i serà puta coincidència.

S’encarregà el text a Josep Lluís Fitó, periodista xativí versat també en teatre i guions; i la direcció a Carles Fernàndez i Giua, jove director barceloní en auge. Se seguix treballant amb els audiovisuals de Joan Sànchez i Coromina. I amb la música de Roger Marín. I la fotografia d’Aleix Marín.

I es fitxa l’escenògrafa Lluna Albert. I il·luminador Joan Grané.

La implicació de l’equip ha estat admirable. La implicació pel treball ben fet. Com bous tirant del mateix carro. Un curro que et cagues, ja vos ho dic.

Després d’un procés d’assajos de dos mesos i dotze dies s’estrena Corrüptia a Molins de Rei, dins el Festival Lola.

Com que el tema toca el voraviu, les reaccions no s’han fet esperar. Algun polític de primera línia ja n’està al cas, això sí, sense sentir-se al·ludit. Europa Press, l’agència de notícies controlada pels conservadors destria el gra de la palla i destaca el que més interessa. I encara n'hi ha de millors!

Desbordats per les primeres reaccions de premsa i públic, només desitgem llarga vida al xou que és Corrüptia; com diu Fitó, una comèdia sobre un drama.

En construcció

La inquieta Raquel Tomàs em sondeja per llançar un nou projecte vell dins el seu projecte nou. Sóc dels que no saben dir que no. I el projecte aconseguix entusiasmar-me. Tindrem En la Primavera perpètua feta llibre il·lustrat i moltes coses més a mitjans de novembre. Serà com un sobre-sorpresa confeccionat a partir d'un fet teatral. Serà un sobre-sorpresa parateatral!

Una qüestió ètica (obra en un acte)

Riu Mekong, a poques milles d'haver travessat la frontera entre el Vietnam i Cambodja, una barca de línia transporta un grup de turistes fins Phnom Penh. La barca és de fibra de vidre i a les butaques, destinades als passatgers, hi fa una calor terrible. El trajecte dura cinc hores, de les quals ja n'han invertit tres. Gairebé tothom dorm. A la popa, en uns bancs de fusta i fugint de la calor, en Banquer, n'Advocat i na Secretària. Els dos primers duen càmeres de fotografiar digitals tipus reflex amb objectius que van provant, ara i adés, amb tot allò que troben. Secretària duu una petita càmera automàtica, està ajaguda al damunt d'un dels bancs, al davant dels altres dos personatges.

ADVOCAT: Mira! Un porc! (es gira, enfoca i comença a fotografiar el cos inflat d'un porc mort que baixa riu avall seguint la corrent).

BANQUER: (que estava enfocant) Collons! No l'he enganxat, duc un objectiu massa curt.

(L'Advocat li ensenya a en Banquer la fotografia que li ha fet al porc i s'embranquen en una conversa sobre objectius i càmeres. Secretària, entretant, s'aixeca i intenta trobar un racó on fugir del sol que li crema la pell.

La barca redueix la marxa i tots tres es miren estranyats, estan al mig del no res. Pel riu, surant corrent avall, i en la trajectòria de la barca, es veu una massa fosca. La gent de dins dorm, algú llegeix. Tots tres personatges miren com el timoner i el tripulant comencen a parlar en veu baixa, nerviosament.

L'Advocat, en Banquer i na Secretària observen allò que sura a estribord, just a un metre del casc de la nau.)

SECRETÀRIA: Sembla un maniquí.

(L'Advocat no articula paraula, en Banquer acciona el botó de la càmera i fa tres fotografies al cos que passa.)

SECRETÀRIA:(amb sorpresa) És un mort! Un home mort!

ADVOCAT: (mirant desficiat el riu i els tripulants) I no paren! Diguem-los que parin!

BANQUER: Merda, l'he fotografiat. (mira a Secretària, interrogant) Què faig, l'esborro?

SECRETÀRIA: (s'ha tranquil·litzat) Per què?

BANQUER: És un mort, em sembla malament.

ADVOCAT: (esverat) Hòstia! No paren els tios! Haurien de cridar a la policia! Hem de fer alguna cosa!

SECRETÀRIA: (mirant a l'Advocat) Per què?

BANQUER: (mirant alternativament el cadàver que segueix, impertorbable, riu avall i la càmera de fer fotos) És que fer fotos d'un mort és repugnant, no trobes?

ADVOCAT: (mirant a Secretària amb cara d'estupor) Que per què? Collons! Aquest home deu tenir família no? Cal que vingui la policia i reculli el cos!

SECRETÀRIA: (a en Banquer) Bé, no l'has fet expressament (remarca aquest expressament), ell passava i tu has disparat. No cal que l'ensenyis si no vols, però no l'has d'esborrar.

(La barca comença a moure's amb més velocitat, se sent com puja el soroll del motor)

ADVOCAT: (mirant cap on hi ha el pilot de la nau, mantenint la indignació) I ara acceleren aquest parell! Com se'n poden desdir? eh! mister! mister! (la veu li queda ofegada pel soroll del motor en accelerar)

SECRETÀRIA: (amb paciència, aixecant la veu pel soroll del motor, i sense deixar de mirar en Banquer) Tranquil, potser han telefonat.

ADVOCAT: (se la mira indignat) I una merda! No han fet res!

SECRETÀRIA: (es gira cap a ell i mantenint el to tranquil li parla com si fos un nen) Bé, potser si, no ho saps, i tampoc es poden parar amb una barca plena de turistes. Al cap i a la fi, l'home ja és mort.

(N'Advocat mira a Secretària i a en Banquer amb cara de no entendre res. En Banquer, entretant, ha apagat la càmera i la desa a la funda)

SECRETÀRIA: (Intentant ser didàctica amb l'Advocat) Mira, aquesta gent té un concepte de la vida i la mort una mica diferent del nostre. En el Tercer Món la vida val ben poca cosa. A més, aquesta gent duu turistes i els turistes som sagrats, no poden muntar un pollastre aquí per un mort que ves a saber d'on ve. Mira, veus (li assenyala la guia) el riu aquest té 4,880 kilòmetres de llargària i travessa uns quants països. Aquest home mort fa tot l'efecte de dur un parell de dies al riu, ves a saber de quin país és!

(L'Advocat esbufega, no hi està d'acord, però veu que no se'n sortirà i que ningú no hi farà res. Es gira d'esquena a Secretària i mira, insistentment i amb cara de pomes agres, riu amunt, com volent esborrar tot el que ha passat)

BANQUER: (en veu alta per a ell mateix) Desaré la fotografia en una carpeta de l'ordinador i no la posaré a cap àlbum.

SECRETÀRIA: (Tornant-se a ajeure al damunt del banc de fusta i posant-se el barret al damunt de la cara) Faràs bé.

(Teló)

Mekong. Fotografia arxiu personal

(AUTO)ENTREVISTA (O ENTREMIRADA) A LA MARACA HUMANA: DESDOBLAMENT DE PERSONALITAT O MITOSI?

Ramatxoto: Sap que la gent ens confon a vosté i a mi?

La Maraca Humana: Però això no és un problema nostre. El problema està en la confusió de la gent. La gent viu en la confusió. El confusionisme s’ha convertit en una filosofia de vida. Espere que esta entrevista aclarisca esta confusió i altres rumors que he llegit i escoltat per tot arreu.

R: Ha llegit l’article que dedica el bloc Terradelfoc al grup The Mateta de Fenoll Faulk Ban i la Maraca Humana (abans anomenat Alietes, Refalete i el de les maraquetes)?

LMH: Es refereix al bloc de senderisme que transita per l’anonimat i la indiferència?

R: No, al bloc de música en català que penja una cançó, o més, al mes.

LMH: Ara mateix només llig blocs en hittita. A poder ser de poesia. Com va deixar escrit Eduard Peusek al bloc Petits Escrits: “L'escriptura cuneïforme és la forma més pura d'expressió poètica. No s'ha fet poesia des que es va deixar l'escriptura cuneïforme.” Per tant, la recent acusació de Tadeus dient que el nostre grup fa poesia és improbable.

R: Ara que cita l’hittita i a Cal·linca. Què sap dels cal·lingrames?

LMH: Bona pregunta. Com tots sabem els surrealistes van intentar recuperar l’esència de la poesia mitjançant els cal·ligrames, però cap cal·ligrama ha arribat a fregat la perfecció dels versos hittites. Des d’ahir sembla que s’està gestant un moviment renovador a la poesia on, mitjançant els cal·ligrames, es conjuga el misticisme, l’estoïcisme, el catecisme, el laïcisme, l’agnosticisme, l’eclecticisme, l’escepticisme, l’asteticisme, el cal·linquisme, l’ateisme, l’atletisme, l’esteticisme, l’antiacademicisme, l’apoliticisme, l’antibel·licisme, l’ostracisme, el cinisme, el canibalisme i algun que altre exorcisme i anglicisme. A esta nova fórmula poètica s’anomenat cal·lingrama, però se sap ben poc d’ella. De fet, quan estic dient açò no té ni 24 hores de vida.

R: A més de no tindre ni idea de poesia, com acaba de demostrar, també es rumoreja que tampoc en té de música. Què pot dir al respecte?

LMH: Per a la gent parlar de música és com parlar de futbol. Qualsevol exerceix de crític musical. Però quants d’ells han escoltat la discografia sencera de Georgie Dann, Luís Aguilé, Kamelo Punto Semos, Rodolfo Chkiliquatre... Jo m’he l'he mamat tota (em referisc a la discografia d’estos mestres que, de segur, seran estudiats en breu a l'ESO).

R: Però vosté veu alguna semblança entre l’estil dels Mateta de Fenoll i els esmentats?

LMH: Clar que sí. Amb Georgie Dann i Luís Aguilé que ni ells ni nosaltres hem llegit a Faulkner. Amb els Kamelo que ni en la seua música ni en la nostra s’escolta el so de les maraques. I amb Rodolfo que només tenim una cançó.

R: Han pensat en presentar-se a algun concurs com el Sona La Dipu o, per què no, Eurovisión?

LMH: La música Faulk no està feta per a les masses. Si ens presentàrem a un concurs d’este tipus seria per saber què és la derrota. És difícil combinar la precipitació escènica amb la presentació d’un treball previ. El nostre primer i últim concert va servir per llançar el single “Cançó de bressol”, però si la tornàrem a tocar estaríem fent el que fan la resta de grups El grups de música són monòtons. Només fan que repetir les mateixes cançons, una i altra vegada. Quin mèrit té açò? I tots els grups estos que han ressuscitat per a tocar, vint anys després, les mateixes cançons que tocaven? Quantes vegades pot cantar un grup els seus Hits? Tots fan el mateix i després es queixen del top manta. A nosaltres açò ens la bufa. Per nosaltres poden piratejar-nos tot el que vulguen i més. Som fallers de la música. Cada concert presentem i cremem el nostre repertori. Cremem inclús el nom del grup. Per què els grups no canvien de nom a cada concert? Jo li ho dic: per donar-se a conèixer i per raons comercials. Exceptuant la música Faulk, la resta és monòtona, repetitiva i previsible. U sap qui actua en un concert i què va a escoltar. En la música Faulk, el grup no està mai en cartell. Irromp a l’escenari. Es pot tindre la sort d’estar en el lloc i hora adequada o no. En la música Faulk genuïna el grup canvia de nom a cada concert, de cançons, inclús de components. Jo, per exemple, abans era el de les maraquetes i ara sóc la Maraca Humana.

R: Però... Què està dient-me? Si del grup només coneguem una cançó!

LMH: En realitat, el grup està passant per un moment de transició. Un moment d’indefinició. Un moment creatiu. Són estos moments de canvi, els moments de creativitat del grup. Si no fos així no deixaria que em fera esta entrevista. Estem immersos en eixe transcendental pas iniciàtic de la primera a la segona cançó. De fet, com saben, estem treballant amb un poema de Faulkner.

R: No sé jo si això tindrà lloc. Sembla ser que li estan fent el llit... Sap que Refalete està participant al concurs per a grups novells La Campana... I què em diu d’Alietes que actuarà el proper 29 de maig a Ca Les senyoretes acompanyat per la música de Toni de l’Hostal?

LMH: A Refalete sempre li ha fet il·lusió tocar el 15 ‘agost a la festa major de la Vila de Gràcia i ho comprenc. Però açò d’Alietes, de juntar-se amb el duo els Toni’s i deixar-se acompanyar per la música del Toni de l’Hostal eixe... Què no vaja jugant l’Alietes, no siga cosa que Refelete i La Maraca Humana irrompen en meitat del recital...

R: Per anar acomiadant-nos. Abans ha fet referència a la seua mutació de el de les maraquetes a La Maraca Humana. Encara que ja va explicar alguna cosa...

LMH: No, no, perdone. Ho va explicar vosté. La versió que corre per ahí és seua, no meua. Vol que li diga la veritat del meu canvi d’identitat?

R: Clar!

LMH: En acabar els nostres sis minuts de glòria a l’Auditori de Manuel, serien vora les 2 de la matinada del 24 d’abril, vam baixar al nostre camerino. Alietes i Refalete estaven tan decebuts de la meua silenciosa actuació que, mentre un em subjectava, l’altre em va estacar una de les maraques pel florí. I ahí s’ha quedat hostatjada des d’eixa nit...

R: Una mala experiència. Sí senyor. I ara què?

LMH: Què ara què? Doncs ara, quan em tire un pet, semble un sonall. Tinc raó en dir-me La Maraca Humana?

En la Primavera perpètua

Estimats i estimades, fa poc, al tall del debut mundial a l'auditori municipal de Minuel de Mateta de Fenoll Faulk Ban! (o Maraqueta de Fenoll Faulk Ban!, que encara no tenim decidit el nom), l'insigne Calinca comentava que els recitals de poesia l'avorrien. Jo m'afegia a la seua opinió.
Com que sóc una mona que fa monades, m'agradaria mostrar-vos el tràiler d'una peça que vam crear amb Teatre de l'Enjòlit a partir de textos (bàsicament poemes) d'Elies Barberà (eixe que també és de Xàtiva, no?). A veure qué vos pareix.

Mirar, no

Durant estos dies m'ha vingut al cap moltes vegades la magnífica obra Galileu Galilei, de Bertold Brecht. Brecht escriu un personatge complexíssim que es debat entre les contradiccions del científic que busca incansablement la Veritat i l'home temerós de la repressió de l'Església. Un text preciós, d'una qualitat èpica brutal.
En una de les escenes centrals, Galileu es presenta al Vaticà amb el telescopi, el nou instrument que li ha permés fer uns descobriments revolucionaris. Pretén mostrar estos descobriments sobre el moviment dels astres del firmament als capellans. Només han de mirar pel telescopi i veure-ho amb els seus propis ulls. Els capellans no només no volen mirar sinó que es burlen de Galileu a la seua cara.
Pôs això mateix. Amb el merder del Gürtel que ara tenim davant dels ulls, i milers i milers i milers de valencians (que augmenten la seua intenció de vot als Populars!) faran el mateix que els capellans amb Galileu: Mirar, no!
I amb això, amb esta negativa majoritària a mirar la veritat cara a cara, tots (tots!) som arrossegats dins la mateixa bola de merda i ignomínia.

Diu Bolaño...

...en la part d'Amalfitano de la novel·la 2666:

"¿Y qué libros suele leer? Antes leía de todo, maestro, y en grandes cantidades, hoy sólo leo poesía. Sólo la poesía no está contaminada, sólo la poesía está fuera del negocio. No sé si me entiende, maestro. Sólo la poesía, y no toda, eso que quede claro, es alimento sano y no mierda.

La voz del joven Guerra surgió, fragmentada en esquirlas planas, inofensivas, desde una enredadera, y dijo: Georg Trakl es uno de mis favoritos."

Ahir vaig anar a veure 2666 al Teatre Lliure. 5 hores d'espectacle. Em va agradar molt.

Carta oberta sobre "La Cena" de Els Joglars

Estimats penjollers i penjolleres,

Com no sé a qui encomanar-me després d’haver vist, ahir per la nit, el dolent i dolós espectacle de La Cena, de Els Joglars, al Gran Teatre de Xàtiva, vos adrece esta carta oberta, perquè em consta que entre els penjollers hi ha algun que altre actor, dramaturg i amant del teatre, i m’agradaria saber la seua opinió. Ací teniu la meua.

Albert Boadella converteix una escena, que no hauria de durar més de 10-15 minuts, en una obra de dues hores on es maltracta reiteradament, dins d'un carreró sense eixida, el tema mediambiental avorrint solemnement als espectadors. A partir del quart d’hora, ja no vaig poder parar de mirar el rellotge, ni saber com col·locar-me en la butaca. De l’obra, només destaca el desaprofitament dels actors. Què tinguen que passar per això! Què ningú d’ells li haurà dit a Boadella que és una merda d'obra?

De l’espectacle només em van fer riure dos fets que no van tindre lloc a l'escenari. El primer va ser el d'un espectador que tenia a la meua dreta, d’eixos que entren en predisposició de riure i que ho fan a fortes carcallades, fent-se de notar, però que va emmudir (i açò és el que a mi em va donar que riure) a la mitja hora, quan va comprovar que, ni amb totes les seues ganes, podia riure del que estava presenciant. El segon va ser al finalitzar l’obra, i començar els discrets aplaudiments, quan un altre espectador es va alçar del seu seient aplaudint i el seu exemple no va ser secundat per ningú més, quedant-se tot sol, dret en la platea.

Malgrat que Boadella domina l’escenografia i que els actors van sobrats, ¿com pot no fer cap gràcia “La Cena”? En la meua opinió, Boadella no encerta a l’hora de tractar el tema i avorreix als espectadors.

Ah! I un apunt final. En la pàgina web de Els Joglars es pot llegir textualment: “La gira de 'La Cena' finalizó el 27 de noviembre en el Gran Teatro de Xàtiva con todas las entradas vendidas“... Estarien venudes, però es veu que molts no van acudir, perquè les llotges laterals estaven pràcticament buides (cosa que no va passar en altres espectacles no subvencionats per l’Ajuntament de Xàtiva, com el de Xavi Castillo o el de Pep Gimeno Botifarra).

A mi La Cena m'ha produït gasos. Si estiguera en les meues mans, li feia un ERO a Albert Boadella, veritable mestre Rada de la dramatúrgia litúrgica.

FETITXISME

Coralina Colom m'ha regalat uns fulls (19) mecanografiats amb lletres del repertori de l'Ovidi. Estos fulls formen part dels textos que Coralina i Ovidi van recitar junts una nit de l'any 1971 al Teatre Romea. Val a dir que Coralina Colom és una eminència en l'ensenyament de la tècnica de la veu i l'expressió oral a Catalunya. Ara és professora emèrita de l'Institut del Teatre. Tinc la sort de ser un etern alumne seu fora d'horaris acadèmics. Més enllà de tècniques i hòsties ensenya humanitat. A vegades ve amb nosaltres al teatre i després anem a sopar i ella jura que s'ho passa d'allò més bé. Un plaer mutu. Potser un dia parlaré més de la Coralina. Segur que sí.

Els folis en qüestió declinen cap al color sépia amb les lletres passades a màquina, teclejades per l'Ovidi: els títols en majúscula, la resta no. Algunes lletres ballen. Alguns punts ja són foradets. En algunes pàgines el contorn de les grafies es difumina. Va com va, El desesperat, Sol d'estiu, Homenatje (sic) a Teresa,... així fins a 19 folis. Sí, algunes faltes de mecanògraf maldestre. A peu de pàgina posa Lletra i música: Ovidi Montllor. En totes hi ha el segell blau que diu: Ministerio de Información y turismo. 4 Delegación provincial de Barcelona. I la data: 16 Ene 1971: Censura passada.

Passe les mans per damunt d'estos fulls i demane a l'Ovidi que m'ungisca amb la seua honestedat i humiltat, i també amb la ràbia feréstega de la seua veu d'argelagues.

Final de curs

Sembla que la gent està pel que ha d'estar, vull dir, per encarar la recta de la fi del curs. Les dinàmiques s'apeguen unes a altres, com les malalties víriques. Acaba el curs escolar i sembla que és final de curs per a tot el món, també per a botiguers, bancaris o hòmens i dones de la neteja, tant li fa. O potser és que ja comença l'estiu i s'ha pegar l'últim sprint, l'última apretada forta abans de rebentar de glòria estirats a les platges a 75º al sol. Els putos adolescents han començat la selectivitat, els mestres esmolen les llapisseres (bé, els mestres no, que a escola ja no fan exàmens, només treballets i dossiers i murals i merdes d'eixes), els professors sí que esmolen les llapisseres: la blava i la roja, aprovats i suspesos. I posen oli a les balances. I tots anem un poc més de cap (o de cul) de cara al final de curs (i també els penjollaires, que ací passen les boles de palla com en les pel·lícules de l'oest, i entre tant de tràfec se'ns ha passat per alt fer l'editorial de juny, però ja farem la de juliol, qué collons!). I la primera etapa dels I Jocs Florils està a punt de finalitzar... I jo també vaig a l'escorxador de final de curs. Ja veuen, un Alietes qualsevol passa revàlida també, este dijous, demà! davant el públic. El procediment límbic, es diu la criatura. Després d'un procés d'assajos crític (agònic), havent acceptat per amistat (vull dir, a canvi de zero euros) un paper en el projecte de final de carrera d'un vell company, amb un text seu en contínua refeta/desfeta/sotsfeta, amb una direcció d'actors paupèrrima (inexistent, allò de quedar-se en bola picada, vaja), després de lluitar cada dia a la sala negra d'assaig com corsaris (una grip m'ha costat este abordatge), demà passem l'examen, com sempre, davant el públic. Cagadet de por estic! I ací no es pot copiar, hòstiaputaaaa!

Les vacances

En una ampla cuina, amb una taula al mig, un home (Josep) amb roba d’estar per casa entra per una porta lateral a l’esquerra de l’escena parlant per telèfon i amb actitud d’estar concloent la conversa. De mentre, una dona (Anna), també amb roba d’anar per casa, està asseguda a la taula i remou amb nerviosisme evident, però disimulat, el contingut d’una tassa de café.

JOSEP: Sí, sí
(…)
JOSEP: Sí, sí
(…)
JOSEP: D’acord…d’acord…
(…)
JOSEP: Val, sí, quedem aixina. Fins ara. (deixa el telèfon damunt la bancada de la cuina amb indiferència i amb un malestar contingut)
ANNA: (deixant de sobte de remenar el contingut de la tassa) Era Pere?
JOSEP: Sí (sense mirar-la i asseguent-se)
ANNA: I de què parlaveu? Ja li vas dir ahir que no podies quedar amb ell.
JOSEP: Ja saps com és.
ANNA: Però, és que no ho entenc…per què no quedes amb ell? Si tindràs temps de sobra a partir d’ara.
JOSEP: (continua sense mirar-la i comença untar-se dues tostades amb mantega) No em va bé.
ANNA: (Amb certa impaciència i indignació) Com que no et va bé? Però si tindràs molt de temps!
JOSEP: Doncs…no tinc ganes! Què més dóna! Sempre estic quedant amb ell.
ANNA: (Amb cara de sorpresa i sense llevar-li ull) Molt bé, tu sabràs

(torna a remoure amb insistència i un soroll marcat el contingut de la tassa de la qual no ha begut encara; mira al fons d’aquesta i el monyo li cau a la cara; després de retirar-se’l, alça el cap i de manera incissiva pregunta…)

ANNA: Amb qui parlaves este matí?
JOSEP: Què? (Josep alça el cap per primera vegada i la mira amb sorpresa)
ANNA: què amb qui parlaves este matí
JOSEP: No he parlat amb ningú
ANNA: Sí has parlat. Estava en casa quan has arribat. Encara no me n’havia anat. Estava pintant-me al servei i t’he sentit quan passaves cap a la cuina. Amb qui parlaves?
JOSEP: (deixant caure el ganivet i la llesca de pa amb enuig) I per què no m’has dit res? …(per a si) Ja em pareixia que havia sentit alguna cosa.
ANNA: Te’n vas de viatge i no m’has dit res. Què volies que et diguera?
(breu pausa, es queden els dos mirant-se )
ANNA: Estàs amb una altra?
JOSEP: (bufant) Lo que faltava!
ANNA: (sense esperar a que diga res més i pronunciant molt les sil·labes amb malícia) Pots anar-te’n amb qui vulgues! A mi què m’importa! Estic preparada per a tot!
JOSEP: Per favor, per favor (negant amb el cap i agafant-se’l) però què dius? El fet que me’n vaja de viatge no significa que me’n vaja amb una altra!
ANNA: Quan te’n vas i amb qui?
JOSEP: (elevant el to de veu de manera sobtada i donant un colp de puny a la taula) Però…açò què és? Un interrogatori? …ja t’he dit que no me’n vaig amb cap dona!
ANNA: (mantenint l’actitud incisiva) I quina explicació em pots donar?
JOSEP: Segurament t’agradaria més que al que hagueren trobat mort a Somàlia fora a mi, no?
ANNA: (Amb cara descomposta) Tu saps que no.
JOSEP: Sempre et va agradar l’Enric. Era el teu heroi des del temps de la facultat: (amb veu impostada i gesticulant com si l’imitara) que si a l’Enric l’han contractat de corresponsal, que si l’Enric eixirà a televisió hui.,,
ANNA: Vols fer el favor de callar?
JOSEP: Que si Enric per ací, que si Enric per allà…i aquella vegada que…
ANNA: (Cridant) Calla’t! Per favor, calla’t! Està mort!

(Josep calla i Anna comença a plorar mentre s’amaga els ulls en les mans)

JOSEP: Ho senc…
ANNA: (secant-se les llàgrimes) Sempre t’he volgut a tu (amb seguretat i de manera rítmica) Sempre, sempre, sempre.
JOSEP: Anna…
ANNA: Què? (encara mig plorant)
JOSEP: No m’han donat vacances…
ANNA: Què? (amb sorpresa mentre se seca les llagrimes amb un mocador de paper)
JOSEP: Que no m’han donat vacances…
(breu silenci)
JOSEP: (amb la mirada perduda) Me’n envien a Somàlia…A substituir a l’Enric.
ANNA: No és de veres, veritat?
JOSEP: Sí, ho és…no sabia com dir-te-ho.(Es gira i la mira a la cara) Perdona’m.

FI

Vaig escriure aquest exercici de guió fa uns mesos. Quan fa uns dies va eixir a la llum la notícia del segrest del fotògraf gallec Xosé Cendón, vaig recordar que encara tenia açò rodant pels arxius del meu ordinador. Com que ningú ha publicat res de teatre o guió, he pensat que era una bona manera d'encetar la categoria. Aprofite, és clar, per desitjar-li molta sort a Xosé Cendón i la seua família. Tant de bo aquesta vegada siga la ficció la que supere a la realitat i no al revés.

Tres propostes...

Deixe ací tres propostes que m'han semblat molt interessants...

la primera és la 24ª Edició de la Mostra Internacional de Titelles a La Vall D'Albaida, que es celebra des de'l passat 4 i fins el proper dia 9 de novembre, i és tota una mostra d'implicació i col·laboració cultural de tota una comarca, i el treball dona els seus fruits, si esteu interessats podeu informar-vos en la web www.mostratitelles.com

la segona també va començar ahir dia 4 i fins el proper 23 de novembre, i ens mostrarà la fantàstica tasca dels pallassos (però dels de veritat!) a la 15ª Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella, ja sabeu, totes les vessants de la pallassada per a despertar el nostre somriure... per a més informació, consulteu en la web www.mostradepallassos.com

i la tercera proposta me la passa una amiga al mail, i és el fruit del treball d'un grup d'amics inquiets i la col·laboració de les autoritats del poble (no sempre es dona esta col·laboració!), i d'ahí naix la 1ª Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner, que es celebrarà a aquesta localitat de la veïna Vall d'Albaida del 23 al 30 d'aquest mes de novembre, una bona proposta per veure aquest cinema que no et deixa mai indiferent. Per si teniu interés ací vos passe la web, www.mon-doc.org

hala! ací teniu, per que després em digueu que sols tinc dubtes!...
encara que ara que pense... "a quina proposta acudisc?"

CONTES AMB JAZZ a La Granja de la Costera!

Em diu un pardalet que este diumenge dia 10 d’agost (sant Llorenç) hi haurà un gran mambo a La Granja de la Costera. Concretament a les 23:55 hores de la nit, per aprofitar al màxim la frescoreta, tornen els CONTES AMB JAZZ!

La mecànica de l’espectacle és ben senzilla: contes d’Elies Barberà, interpretats per ell mateix, amb estàndards de Jazz dels clàssics, ben sonats per Pau Ortolà al piano i Alessandro Cesarini al contrabaix.

Música, paraula, cançó, humor, ironia, mala baveta,... Un viatge pels continents de la imaginació per espantar la mala llet i les energies negatives. Amb la inestimable participació del públic: lletres i cors. A l’aire lliure. Set anys donant la murga amb el mateix espectacle avalen la categoria del repertori. Qué més volem?

(El lloc concret no el sé, però La Granja no és Cincinatti!)
Allà ens trobem tots!

El Teatre de la Carassa a la Música Vella

El grup de teatre de Xateba s'ha independitzat convertint-se en Teatre de la Carassa (influències de El penjoll?). Sota la direcció de Gemma Marrahí tenen ja un parell d'obres preparades i el proper dimecres dia 9 de juliol, a la Sala d'audicions de la Música Vella de Xàtiva (Acadèmic Maravall, 6) podreu vore-les i vore'ls en acció. Les obres i els actors i actrius són:

A volar de Sandra Merenciano, interpretades per Lola Montell en el paper de l'Avi i Amàlia Velandrino en el paper de l'àvia i A les 20 h. futbol de J. M. Carandell, amb els actors : Antoni Espí en el paper d'Ignasi, Eduardo Bohoyo en el paper de Josep i l'actriu Maite Cerdà que farà d'Eulàlia. Com se sol dir en estos casos: Molta merde!

VA DE POETES! (VI)

Anit vaig anar al teatre. Hi vaig anar per amistat. A l'obra que anava a vore eixien un amic i una amiga: Arnau Marín i Anna Casas; i un altre actor (Carles Cruces) a qui encara no coneixia. Si els meus amics no hi hagueren eixit, no hauria anat mai a veure Els mots de Yorick al Brossa Espai Escènic, ací en Barcelona.
El muntatge en qüestió són 3 monòlegs breus d’en Josep Palau i Fabre (recentment finat). Bé, això de tres monòlegs ho deia ell (al cel estiga!) perqué en realitat es tracta de tres peces en prosa (i no precisament de la fina) posades en boca de tres personatges.
Un dels majors mèrits de Palau i Fabre fou ser amic personal de Picasso, amistat de la qual ha aconseguit extraure 19 llibres (19! i no és conya). A banda d’això, algun llibre de poemes i algun de prosa. La seua millor poesia està reunida en el llibre “Poemes de l’alquimista”.

Però tornant a Els mots de Yorick: Quina cosa més roín! Pobres, els actors! No només han de lluitar contra uns textos superficials als quals veus el llautó des de la primera frase, a més a més han de lluitar contra la proposta escènica, absurda i tirànica del director, el qual converteix els actors en titelles. És allò de: alguna cosa haurem de posar a escena!
El més interessant de la funció eren els dos poemes que obrien i tancaven la representació: dos poemes breus ben recitats pel mateix Palau (en off o des del cel?).
Curiós, no? Tens tres actors suant a escena i un director barallant-se per salvar 3 textos insalvables i al remat, l’única cosa agradable que recorda l’espectador són els versos del poeta.

Una pregunta em vaga pel cap: quin interés pot tenir el Brossa Espai Escènic a representar 3 textos roïns d’un poeta recentment mort? Homenatge o venjança sobre la seua memòria encara calenta?

Conclusió: poeta, fes la teua faena i deixa’t d’hòsties!

XAVI CASTILLO: EL REI VALENCIÀ DE L´HUMOR POPULAR

El passat dimecres Xavi Castillo va actuar a Rafelguaraf. En l’auditori no hi havia una butaca sense cul damunt. Abans de desconnectar les llums, l’alcoià d’adopció connectava amb els espectadors eixint a l’escenari i fent una introducció plena d’espontaneïtat i d’interaccions. L’espectacle que tocava era El Chou, on es paròdia la Copa Amèrica o, en paraules d’este còmic: ‘La regata de Rita’. Una història on diferents personatges d’Alcoi viatgen, cadascú pel seu costat i per distints motius, a València i acaben trobant-se, de forma imprevista, a la plaça de l’ajuntament, justament el dia en que Zaplana, Camps i Rita presentaven la Copa als valencians des del balcó de la casa consistorial.

Al llarg de dues hores, Xavi Castillo va contant la història fent continues anades i tornades als distints personatges. El seu objectiu és fer riure, com ens havia advertit en la introducció, i li dóna la màxima prioritat en l’espectacle. El seu no és un humor complicat, intel·lectual, amb dobles sentits, ni segones intencions, ni exigeix cap tipus d’esforç, reflexió o descobriment cognitiu per part de l’espectador. És un humor en estat natural. Un humor pur i dur. Un humor de causa-efecte, d’acció-reacció, on els intervals de riure’s per part del públic es repeteixen sovint. Cada dues o tres frases o gestos hi ha algú rient-se.

Cap destacar l´entrega de Xavi Castillo damunt l’escenari, la seua generositat, el seu ímpetu i passió, la seua vitalitat, el seu trepidant ritme d´actuació... tot ficat al servei de fer riure i quantes més vegades millor. La naturalitat, la proximitat i contacte amb el públic, el seu descontrolat control de la història que ens conta i la seua capacitat per a la improvisació són simplement extraordinàries. El públic i la seua rialla són el primer; la història, el propi actor, l’escenografia i tot el demés està en un segon terme.

Algun aspecte negatiu? Sí, un. L’excessiu compromís i interès de Xavi Castillo per complir l’esmentat objectiu potser satisfaça massa al públic, tant que algú puga enfitar-se i li repetisquen alguns gags. I potser també siga açò el que impedeix vorer altres facetes artístiques i recursos que amaga este gran còmic, este rei valencià de l´humor PoPular al que li agraïm que ens fera disfrutar de la seua actuació a Rafelguaraf i que després ens atenguera, a peu d’escenari, en l’entrevista que li férem.

Recordeu que a El Penjoll es va parlar de Xavi Castillo en l'entrada sobre Els pallassos (toca-pilotes)