.:[Double Click To][Close]:.
Get Paid To Promote, Get Paid To Popup, Get Paid Display Banner




Showing posts with label Esports. Show all posts
Showing posts with label Esports. Show all posts

Monday, July 19, 2010

Curiositats al voltant de la “roja”

Aquests dies, molts blogs han reflexionat sobre el triomf de la roja. L’assumpte no té massa recorregut a Cadis, Burgos, València o Múrcia. En aquests indrets, tots els aficionats al futbol estan encantats. Si de cas, només un núvol ombreja la joia d’alguns d’ells: ha estat precís comptar amb els serveis dels catalans (o de catalunyesos i valencians, segons expressió de Toni Cucarella, perquè catalans, segons aquest autor, també serien, posem per cas, els habitants de Vilamarxant, bé que puguen haver esdevingut uns renegats). Al País Valencià, només els sioux —Xavi Aliaga o Ximo poden explicar exactament l’abast d’aquesta expressió— estan desficiosos. El Pidolaire, que molt bé podria ser un sioux, n’és exemple paradigmàtic.



Al país dels catalunyesos, la cosa canvia. Tenim, almenys, tres categories d’espècimens: hi ha les persones —com as meigas, que habelas hainas— que no volien de cap manera que guanyés la roja —a l’enemic, ni aigua— i titllen de traïdors els jugadors catalunyesos que han col·laborat en la victòria de la metròpoli colonial; existeixen altres persones que, tot i haver preferit el triomf d’una selecció autòctona, s’alegren, perquè —com ho diria?— un grapat de soldats espartans ha col·laborat en la victòria d'Atenes; i tenim finalment el sector format per nombrosos ilotes i catalunyesos renegats, que estan encantats, sense pal·liatius, amb el triomf de la metròpoli. A la reserva sioux —ja ho haureu endevinat— també hi ha polèmica, però a escala minimalista.


I clar, amb tot aquest aldarull, ningú no s’ha adonat d’un petit detall: els qui veritablement estan exultants pel triomf de la selecció celtibèrica de futbol són el grup PRISA, Telecinco, la companyia Adidas i les empreses de telefonia mòbil. Els guanys d’aquests complexes mercantils han estat multimilionaris. El logotip d’Adidas és, aquests dies, omnipresent. El porten a les samarretes grans i menuts. Uns ingressos astronòmics i una campanya de publicitat impagable! Altres que també han pogut ficar cullerada al negoci són els xics i les xiques de la premsa rosa. Iker Casillas i Sara Carbonero, posem per cas, han esdevingut un autèntic filó. Però el cas de Sara és, en realitat, la punta de l’iceberg. El tema capital, de què s’ha ocupat amb profusió tota la premsa groga anglesa, és el següent: s’ha de permetre que els jugadors mantinguen relacions sexuals amb les seues xiques durant el període de competició? Les opinions sobre qüestió de tanta transcendència van dividides.


Vicente del Bosque passà olímpicament de l’assumpte. Los chicos, que follen lo que quieran, en sus ratos libres, sembla que va dir. Si hem de jutjar per la seua calvície, Vicente deu parlar amb coneixement de causa. La prova és que la seua selecció s’ha proclamat finalment campiona. Sí, ja sé que Alietes no estarà massa d’acord amb aquestes afirmacions, perquè no simpatitza molt amb el tècnic de Salamanca —l’amic Alietes és un maradonista a mort—, però hi ha més indicis que adoben la següent tesi: una bona follada posa a to els jugadors. Fabio Capello —el nom i la cara el delaten— va prohibir que els seus homes mantingueren relacions sexuals. Els rostres dels xics anglesos en mostraven les seqüeles. Resultat? La pèrfida Albió fou derrotada en un tres i no res. Pel que es veu, Capello havia arribat a alliçonar dones i núvies perquè feren servir la intimidació de la “roja”. (Si la xica d’algú de nosaltres adopta el sistema, ja estem advertits.) Ací us deixe el vídeo perquè comproveu el funcionament del mètode dissuasori.

Saturday, July 3, 2010

Que la mame ell!

Per què mou tantes passions el futbol? Per moltes raons. Es pot jugar en un solar, utilitzant un objecte esfèric com a pilota i dues pedres com a porteria. Concita entre els jugadors tota mena d’emocions: camaraderia, rivalitats, l’alegria de clavar un gol o d’aturar-lo, l’orgull de ser el millor, el paroxisme del triomf o la decepció de la derrota, l’amargor de ser apartat de l’equip... El futbol només exigeix unes habilitats i una intel·ligència naturals: ser espavilat i ràpid, saber preveure les jugades, tenir unes mínimes facultats per al malabarisme i poc més. Són coses que molts hem experimentat de menuts i de més grans. Per això, els millors jugadors solen sortir del carrer. Quant a les tàctiques, són poques i lògiques: el defensor no ha donar mai l’esquena al contrari, ni ha de deixar-li espais buits; els atacants han de saber desmarcar-se. D’altra banda, aquest esport té unes regles molt simples: qualsevol aficionat sap i comprèn allò que estableix el reglament sobre el fora de banda, el fora de joc, el penal, el córner, les faltes... Per això, segons el parer d’alguns, hi ha tants catedràtics de futbol. Ara bé, els qui diuen això solen ser gent del món de la cultura o progressistes que no simpatitzen massa amb l’esport en general.



El futbolistes compten amb mètodes propis per a desgastar l’adversari. La manera clàssica de desactivar una figura de l’equip rival consisteix a fer-li entrades al límit, procurant que l’àrbitre tarde a traure la targeta. Hi ha, però, procediments més sofisticats, que se solen planificar a la caseta. Es pot organitzar, posem per cas, una ronda d’entrades que se succeïsquen en llocs anodins del camp de manera aparentment casual. Els infractors —entre els quals pot alinear-se esporàdicament l’encarregat del marcatge— es van rellevant fins que el jugador rival queda totalment matxucat. Tenim, finalment, solucions encara més imaginatives, quan es creu comptar amb la passivitat o la magnanimitat arbitral. Només començar el partit, en un bot irrellevant, es colpeja amb força la cara del contrincant. (Hom pot quedar-se amb deu homes, però de vegades paga la pena arriscar-se.) Tot seguit, és donen unes colzades o es fan unes travetes a jugadors que no participen en cap jugada, sempre per la zona central, fins que es porta l’equip contrincant, atemorit, a les bandes i hom s’empara del centre del camp. Amb sort, aquesta tàctica provocarà les protestes dels rivals, entrades dures com a resposta i alguna targeta. En vuit o deu minuts, la provocació pot donar els seus fruits: la intimidació física i el llast de les targetes frenaran en sec l’escomeses de l’adversari. Naturalment, aquestes accions no són possibles amb un bon àrbitre.

En totes aquestes martingales, sempre hi ha jugadors que sobresurten: uns són especialistes en llançar-se a la piscina; altres, en fer acció d’utilitzar el cap o el pit, i clavar la pilota amb la mà —recordem aquella mà de Pelusa, la "Mà de Déu", en un memorable partit entre Anglaterra i la República Argentina— ; altres, finalment, es dediquen a ficar travetes quan l’àrbitre o el linier miren cap a altre lloc. Tot això i més coses formen part de l’esport —i de l’espectacle, perquè milers d’espectadors en són testimonis. Al futbol —com a l’amor i la guerra—, tot hi val. Les incidències del joc, però, acaben atribuint els papers d’heroi i brivall segons la identificació grupal dels seguidors dels diferents equips. Tradicionalment, la República Argentina ha estat un viver de futbolistes tracamanyes. És més: las barras bravas idolatren el rei de la murrieria: Diego Armando Maradona, àlies Pelusa, tècnic de la selecció nacional argentina. I clar, on uns veuen intel·ligència i astúcia, altres veuen engalipada i falta d’elegància. Com és molt probable que el Pelusa haja de penjar aviat el xandall i les sabatilles, més d’un adversari tirarà mà del refranyer —conforme sembraràs, colliràs— i proclamarà als quatre vents: «Que la mame ell!»

Causa major

Esta vesprada es juga el partit de futbol entre la selecció espanyola i la de Paraguai. Sì, els mateixos de l'acudit de la demanada de mà que popularitzaren Tip i Coll:

- Hola, soy paraguayo y vengo para casarme con su hija.
- ¿Para qué?
- Paraguayo

Però, els paraguaios són, en realitat, el nom comú o vulgar. El nom científic que s'ha d'utilitzar és Prunus persica de la varietat platycarpa.

El partit d’esta vesprada ha de ser alguna cosa molt important, a jutjar pel correu que va enviar l’organització del Circuit de Carreres Populars de La Costera-La Canal als seus inscrits, i que ací vos reproduïsc tal qual:

Hola, como ya sabrás la Selección Española a ganado a Portugal y por tanto pasa a cuartos de final.

El partido lo jugará el próximo sábado a las 20:30 horas. España / Paraguay

La carrera de Valles que estaba prevista para este sábado a las 20:00 horas, la adelantamos a las 19:00 horas para que todos tengamos tiempo de participar y despues poder irnos a ver el partido.

te pedimos que nos ayudes a comentar el cambio de hora para que todos queden enterados.

Un saludo
Circuit la Costera

L’any passat la carrera de Vallés va ser a les 19h. i, malauradament, es va patir algun que altre esglai per colp de calor entre els participants. Sàviament, enguany s'havia endarrerit l’eixida fins les 20h. però, per causa major, l'inici de la prova tornarà a ser a les 19h. Esperem que no passe res.


Selecció d'espayols ----------------------Selecció de paraguaios

Tuesday, May 25, 2010

Esport i trellat

Dedicat a Eros Ramatxoto
La família d'Iñaki Ochoa de Olza, alpinista que va morir fa dos anys a l'Annapurna, està intentant completar un projecte que Iñaki Ochoa no va poder acabar. Mitjançant la fundació SOS Himalaya estan arreplegant fons per posar en marxa, per aquelles terres, una llar per a orfes, una escola i un hospital.
Acabe de llegir el llibre d'Iñaki Ochoa, Bajo los cielos de Asia, que estava més o menys en impremta quan aquest va morir. M'ha semblat un llibre ben escrit, per moments molt divertit. Però el que més m'ha agradat del llibre ha estat trobar-me una veu apassionada amb l'alpinisme, alhora que gens complaent amb aquest. A més, el text està creuat de línies d'estima i reconeixement vers els pobles que habiten sota la cordillera asiàtica. Aquestes pàgines m'han reconciliat amb una visió de l'esport que no fuig del compromís i que és conscient que, ben mirat, l'esport per l'esport aporta poc a la societat. M'ha semblat una lectura tan encoratjadora com la del llibre de Miriam García Pascual, Bájame una estrella.
SOS Himalaya ha penjat un video que segurament encapçalarà un concert que es farà en juny per arreplegar fons (pel qual hi ha "fila zero"). Trobe que en un parell de minuts es podreu fer una idea aproximada de la personalitat i el pensament d'Iñaki Ochoa de Olza.

Wednesday, April 28, 2010

Anàlisi de l'encontre Barcelona-Milà.



Des de la més desapassionada objectivitat i lògica, i amb un toc de dúctil relativisme he de dir que avui he nascut com a home.
Hauré perdut molt de temps per no cultivar aquesta especialitat abans?

He engegat la televisio per tal de fer el seguiment asèptic dels 94 minuts i ... voleu dir que he vist futbol?


- No, senyores i senyors.
La meua vida és tan simple com haver d'escalfar-me un pot de llentilles al bany de Maria, car havia de sopar i trencar el plàstic de la bossa dels canonges caducats. Des d'aquest instant la lògica ha estat esclafant i malgrat els crits i xiulits d'una fi del món, he comprés el principi de no contradicció, una cosa ben estranya de què parlen els poetes: a la vida i a la mort com a l'esport, tots no poden guanyar. De vegades ens plou cendra, i d'altres pètals de flors dels tarongers, equiliquà!

Així podría dir que aquest espectacle ha estat de teatre ras, la reduïda vida d'un inconscient d'enganyifa, del futbol; més aviat i entre cullerada i cullerada he vist una colla de multimilionaris riure o plorar rere una entelèquia rodona a qui tots donen existència real: en Baló, una nova divinitat euclidiana, un ídol de cristall.
La sort meua és que el meu jornal de pidolaire no depén directament proporcional del 3% dels contractes, primes, promocions d'aquests sinyurets per als qui la crisi és tan sols un somni: Sort la seua, amb les Mercedes Testarrosa amb què passegen els autògrafs a recer de vida pròpia i misèria aliena!
Però i la sort dels mileuristes amb tan sols una força de treball -ara i per sempre més- aturada?
Mite'ls, tots guspirejant, cremant els darrers segons dels rellotges mecanico-digitals!

Quasi, quasi els hi anava la vie... però, era rosa?

Panem et circenses, panem et circenses -cridava una entremaliada Pordacis muralis-...
Carpe diem, carpe diem -zumzejaven els Bombus terrestris-...

Mentre les dents meues capolaven les darreres mastegades de tristesa i aire, he recordat la duríssima disciplina del meu pont. Cada dia un company omple a poalades el bidó per fer l'escurada. Som pobres, però ballem amb la princesa Dignitat. Avui era el Jaume qui havia acomplit la feina.

Pacientment he desat les poques molles i verdures per a les Formicidae. No cal ser goluts.
´
En acabar aquest espectacle tan nocturn i subterrani he sortit a percaçar broquets perduts, el tabac reial dels pidolaires. I per reblar la nit amb un còctel de blava poesia, al costat dels cànids més puçosos he udolat -amb la ràbia de tots els segles- pels perdedors de l'esperança.

Amunt els cors! Encara sota la lluna la sang patina!

Friday, April 23, 2010

Juan Antonio Samaranch



Este dimecres ha faltat Juan Antonio Samaranch a l’edat de 89 anys. Quasi tot el que he trobat als periòdics han estat lloances cap a la vida i miracles d’este home que va ser president del Comité Olímpic Internacional, de 1980 a 2001, president d’honor d'este organisme des del 2001 i marqués de Samaranch des de 1991. Ací vos deixe dos enllaços a notícies que ens fan vore que no és or tot el que rellueix:

L'article sobre Samaranch que van censurar a Josep Maria Huertas (Mails per a Hipàtia)

Juan Antonio Samaranch es mor sense haver passat comptes pel passat franquista (Vilaweb)

Però no es preocupeu que la saga continua: el seu fill, Juan Antonio, amb cap mèrit esportiu més que ser fill de qui era, és membre del COI (actualment, l’únic espanyol) i la seua filla, María Teresa, amb idèntics mèrits que el germà és presidenta de la Federació Espanyola d'Esports de Gel.

Wednesday, March 24, 2010

Pep, mestre. Sempre amb tu.

El 1991 Johan Cruyff feia debutar al primer equip del Barça un xaval espigat i eixerit de només 20 anys. En aquell partit havia de substituir un dels referents de l´equip –el valencià Guillermo Amor– que s´havia lesionat i deixava òrfena una posició clau al camp: la del mig-centre organitzador.
Uns dies abans del partit, després de fer el seu primer entrenament amb uns dels millors jugadors del món que acabarien formant el mític Dream Team, i ben content perquè creia que havia estat a l´alçada, Cruyff se li acostà i li digué, textualment: “has estado más lento que mi abuela”. Conscient com n´era de les seues possibilitats, no va deixar que aquesta “crítica” el desanimara, ans al contrari, sabia que la fortalesa física i la rapidesa, si més no de cames, no havia estat mai el seu fort. Tampoc li calia, en la seua formació de xiquet, havia aprés que tan sols amb el cos no aniria enlloc, que havia de cultivar una altra part més amunt que l´ajudaria a destacar i a aconseguir el que es proposara.
Així, en pocs partits es va assentar al primer equip i es va erigir en un dels referents de l´equip.
Als terrenys de joc tenia una classe infinita. Lluïa el 4 a l´esquena i ocupava la mateixa demarcació al camp. Potser fou el primer d´una saga made in Barça d´aquests “quatres” imaginatius, capaços tant de defensar com de fer una passada al peu des de 50 metres, d´organitzar els companys, d´animar-los, de rectificar conceptes tàctics o tècnics, etc.
Amb el Dream Team ho va guanyar tot i en poc temps es va constituir com el líder fonamental de l´equip, plasmant-ho amb la capitania en retirar-se Baquero, a pesar de la seua joventut.
Després de 10 anys al primer equip, el 2001 va comunicar que abandonava l´equip per anar a conèixer altres lligues i altres estils de futbol. Encara no ´han esclarit els motius però tot sembla indicar que no n´estava d´acord amb com es feien les coses a Can Barça. Finalment va quedar demostrat que no s´equivocava, ja que aquesta etapa ha estat una de les més obscures i convulses del barcelonisme actual, tant a la parcel·la esportiva com a la institucional.
A la roda de premsa posterior al seu últim partit com a jugador del Barça va assegurar deixar el club "molt feliç". "Ha estat un llarg viatge. Me'n vaig satisfet, orgullós, content de com m'ha tractat la gent i dels molts amics que he fet. No puc demanar més: he jugat en l'equip que somiava, amb grans futbolistes que m'han fet millor, i m'he mantingut molts anys a l'elit". I la frase que després marcaria la història més recent del barcelonisme. Li la va dir a Joan Gaspart, l'aleshores president, que feia un gran esforç per retenir-lo. "No cal preocupar-se, un dia o altre tornaré".
Ho va fer, i de quina manera. El juliol del 2008 acceptava prendre les regnes de l´equip dels seus amors, amb una experiència com a entrenador de tan sols 1 any i a tercera divisió. No va prometre cap títol –veníem de dues temporades nefastes on s´havia parlat més dels problemes al vestidor que del joc de l´equip– només va dir que posaria tot el seu esforç, el seu treball i la seua dedicació per tornar el barça allà on es mereix.
El resultat ja el sabem tots. Un barça campió i exemple per a tots en valors com: companyerisme, solidaritat, sacrifici, disciplina, humilitat, etc.

Josep Guardiola, Santpedor 1971, ha estat designat com a Català de l´any pels lectors del Periódico i els telespectadors de Els Matins, en una votació en què ha superat a altres candidats com El Tricicle o Roser Capdevila (creadora de Les Tres Besones).
De segur que els votants han valorat la fita històrica en el món del futbol que ha suposat guanyar sis títols en una temporada, però també estic segur que han votat massivament el Pep persona, el Guardiola que tothom admira per la seua sensibilitat, per la seua intel.ligència, pel seu tarannà, per la seua valentia, pel seu compromís, per la seva cultura - impròpia per un futbolista- perquè va més enllà del prototip de futbolista / entrenador, etc. Pep s´ha fet respectar, fins i tot a la premsa espanyola/madrilenya, pels seus valors, per les seues idees i per les seues conviccions intel.lectuals a un món tan superficial i sui generis com el futbol.
Aquestes inquietuds l´han dut a fer amistats fora del baló, que li han deixat una gran empremta, l´han convertit en un jugador/entrenador humil i l´han allunyat del circ de banalitats que és el futbol dels darrers anys.

Inquietuds intel.lectuals
Guardiola ja coneixia Llach i a principis dels 90 decideix de demanar-li un favor: "m'agradaria conèixer Martí i Pol... i tu em pots ajudar". Futbolista i poeta es van conèixer i van iniciar una profunda amistat. L'11 de novembre del 2003, Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic. Guardiola, que aleshores jugava a Qatar, va agafar un avió per donar el condol a la vídua. El mateix dia va tornar a complir amb les seves obligacions. Una altra de les amistats de l´àmbit intel·lectual és el cineasta i escriptor David Trueba amb qui comparteix també l´amor pel cine. No només de futbol viu l´home.

Tot i que en aquest cas és la seva passió i el seu treball; li dedica tot el seu esforç. Son pare, En Valentí Guardiola, afirmava a un reportatge que aquesta passió malaltissa li ve des de petit: “Quan perdia algun partit féiem el viatge de tornada sense dirigir-nos una sola paraula”. Pep jugava als infantils del Barça i no entenia com els nens abans d´un partit podien parlar de les pel.lícules que havien vist la nit anterior en compte d´estar concentrats: la competitivitat i la dedicació ja assomaven el cap en un nen tan petit.
Guardiola té uns coneixements exhaustius del futbol que ha anat adquirint d´altres entrenadors com Cruyff o Lillo i a través del seu camí per diverses lligues estrangeres. La qüestió tècnica no és discutida, però si alguna cosa s´ha de destacar de la seva trajectòria com a entrenador del Barça és les seues dots de psicòleg, que li han permés fer que una plantilla similar a la que l´any anterior havia fracassat estrepitosament, guanyara fins a 6, tots els títols en joc. Ja són memorables els discursos i els vídeos abans dels grans partits –imprescindible veure el reportatge emés a TV3 sobre el vídeo d´abans de la final de la Champions guanyada a Roma, que Guardiola va encarregar a Santi Padró – i les grans frases com aquesta pronunciada just abans de la final del mundialet de clubs “Si perdeu aquest partit seguireu sent els millors del món, però si el guanyeu passareu a la història” –també s´ha editat un llibre molt recomanable amb aquestes grans frases: Paraula de Pep, Ara Llibres 2009–
Amb el treball diari i aquestes tècniques de motivació, Pep ha sabut formar un gran equip humà d´entrenadors, equip mèdic i jugadors que han portat el Barça a ser el Millor Equip del Món. Junt a altres peces clau com Messi, Puyol, Xavi o Iniesta ens estan fent gaudir al màxim a tots els que ens considerem blaugranes de cor.
Són molts els que opinen que els equips els fan tan sols els futbolistes, si fos així potser Messi mereixeria més un post a El Penjoll, però afortunadament no ho és per a mi: això que fa Messi només és futbol.
Gràcies Pep per ser així i per representar tan bé el sentiment blaugrana.
Vos deixe el vídeo de Gladiator; si podeu cerqueu el programa de TV3 sobre com es va fer; paga molt la pena.


Wednesday, February 3, 2010

Mens sana in corpore sano

—Estic fart de dir-li-ho: el veritable esport consisteix a promoure pràctiques físiques saludables, educatives i amenes, adreçades a les diferents poblacions de canaris (pollets, adults, minusvàlids, de la tercera edat...). Però no atén a raons. Considera injust que no li donaren la beca ADO i que no el seleccionaren per a Pequín 2008.


—Haurà desistit d’intentar-ho novament?

—Desistir? Ara se li ha ficat entre cella i cella que ha de participar a Londres 2012. I ho té difícil; el nostre municipi no compta amb instal·lacions públiques on poder entrenar-se. No crec que aconseguisca arribar a l’elit. Sense una preparació adequada, és molt difícil ficar-se al nivell de Llarguet Espanyol o Canari Waterslager.

—Però en realitat, quines modalitats esportives o atlètiques practiquen aquests pardals?

—Dues: el rurururu i el klokkende.

—I això són disciplines canarímpiques?

—Home, tot no ha de ser pegar puntades de peu a un baló. Hem de dignificar els nostres esports autòctons.

—Xe, perdona! Tens raó! Una última pregunta: el rurururu i el klokkende tornen més feliços i més lliures els seus practicants?

—Això! Mira, mante: per a un canari, la llibertat i la felicitat consisteixen a trobar la gàbia oberta i poder fugir cap al bosc. Entesos?

Saturday, January 30, 2010

ESPORTS AUTÒCTONS DEL PAIS VALENCIÀ (4): UNA PSEUDOENTRADA?

Com sabeu, dins la sèrie Esports autòctons del PV ens dediquem a retrobar els orígens valencians d’alguns esports de sang blava, que són aquells que, per obra i gràcia d’un grup d’elegits entre ells mateix, són reconeguts com esports olímpics. Però en esta quarta entrega hem de fer ressò d’una notícia que apareixia el dissabte passat en la primera plana del l’Informador (el setmanari d’informació comarcal de La Costera, La Canal de Navarrés i La Vall d’Albaida). Deia així:

Un campió del món xativí

Xàtiva té un campió del món en canaricultura i la comarca, dos. Destacats triomfs per a la Societat Ornitològica La Costera. El xativí Francisco Salinas ha aconseguit el títol de campió del món en l’especialitat de “llarguet espanyol” a Porto, Portugal, on s’ha celebra aquest campionat. Aquest mateix exemplar es va proclamar campió d’Espanya recentment a Almeria i ara competirà en el “mundialito” oficiós que es disputarà a Benidorm. A més José Luís Tomás de la Llosa de Ranes, s’ha proclamat campió del món en l’especialitat de “rubino rojo marfil intenso”. Justo Serra Enrique, de Xàtiva, ha aconseguit la medalla de bronze en l’especialitat de lutino. Per a Justo Serna no és la primera recompensa internacional doncs ja ha estat campió del món.

Què? Segur que s'heu quedat bocabadats. I segur que s’esteu preguntant: ¿per què no es reconeixen les modalitats ornitològiques com esports olímpics? o ¿per què es cobra tant per pegar-li patadetes a un baló i no per criar un llarguet espanyol? Sí, són molts els interrogants que ens venen al cap després de llegir una noticia així. Des d’ací només volem aprofitar per felicitar als campions i reivindicar l’status d’esport olímpic de les modalitats ornitològiques. I si algú de la Societat Ornitològica La Costera llegeix El Penjoll, dir-li que en esta revista-bloc tenen les portes obertes per explicar i introduir als penjollaires en un món tan apassionant com segur que és el de l'ornitologia, que evite situacions tan desagradables com les d'estes imatges:

Monday, January 18, 2010

ESPORTS AUTÒCTONS DEL PAÍS VALENCIÀ (3): EL CURLING

Dedicat als amics penjollaires amants de la música indie
i, en especial, al Funambuliste i a Cul de Sac



En la literatura especialitzada en història dels esports s’assenyala que el curling va començar a practicar-se en terres escoceses a meitats del segle XVI i als Països Catalans a principis del 2000. Res més lluny de la nostra imaginació. El curling era un joc que ja practicaven, a finals del segle XV, els moriscs de la zona d’Albait (ara coneguda com Bolbait). Ells li deien رغيف الحجر (pedra fogassa) i el jugaven les matinades d'aquells dies freds d’hivern que l’aigua de les basses es congelava.

Un d’aquells primers curlers moriscs fou el conegut poeta Alí Atés Acorralat, qui dedica a este preciós joc de precisió el poema titulat كل حجر هو نقطة الإنطلاق. (Tota pedra fa tee), que data de 1510 i que, per tant, és la referència escrita més antiga al joc trobada fins a hui. Ací teniu els seus versos originals en àrab:

الاجتياح ، والاجتياح ، ويجب أن خاصتك
تزلج على الجليد ، والجنة بيضاء!
الحجر راقصة ، وأنا لا الأوزان.
وصولهم إلى الإختراق وانا سعيدة.
الأصابع ، وانخفض الصخرة!
منذ كنت واحدة إلى الأمام ،
حواف تلعب بالفعل الأحجار الأخرى.
برشاقة والجرانيت قرن!
الحوت ضئيلة كما كنت مسبقا
ودون طلب الإذن
عملية شريان الحياة في قلب الهدف :
كنت أعرف أين ، والأحجار ، المحمله!
Que traduïts al català vindrien a dir:

Agrana, agrana, que ja vaig
pista de gel, blanc paradís!
Pedra ballarina, no em peses.
Arribe al
hack i sóc feliç.
Falangetes, solteu la pedra!
Ja vas tu sola obrint camí,
ja toques vores d'altres pedres.
Gràcilment, trompa de granit,
com esvelta balena avances
i sense demanar permís
ols el centre de la diana:
tu saps on és, pedreta, el
tee!
Amb esta dotzena de versos, Alí Atés demostra dominar dos arts tant distants però, a la vegada, tan semblants com l’art poètic i el del curling o joc de la pedra fogassa. Del poema també sorprèn la utilització de termes específics com tee i hack, no reconeguts en el català normatiu actual, però que han passat a formar part de la gerga esportiva del curling.

Alí Atés va ser un dels tants moriscs albaitins (bolbaitins) que, en negar-se a convertir-se al cristianisme, van haver d'exiliar-se cercant zones més gèlides on poder practicar el seu esport favorit. Va ser així com els curlers moriscs van arribar, primer, a les terres de Neederland (Països Baixos) i, poc després, a les Highlands escoceses.

La constància de la pràctica d’este joc a Neederland la va reflectir el pintor Pieter Bruegel (conegut per la seua portada de l’únic disc dels Fleet Foxes), en dos de les seues obres de 1565: Caçadors en la neu i Paisatge d’hivern amb un parany per a pardals. Ací teniu l’evidència (punxeu per ampliar les imatges):


Una segona comunitat morisca albaití i, per tant, curler, va cercar terres més altes i gèlides, anant a parar a les Highlands escoceses. Els curlers moriscs no només van introduir este joc a Escòcia, sinó que, a més, una vegada allí, també van inventar el famós kilt (falda escocesa), que procedix de la vestimenta amb la que jugaven al curling i que consistia en una gel·laba (fixeu-vos com el nom al·ludix al gel) que retallaven a l’altura dels genolls per a obtenir més mobilitat i poder acatxar-se millor.

Amb el Decret d’expulsió dels moriscs del País Valencià, a l’abril de 1609, es va expulsar a estos habitants de les nostres terres i, també, un dels esports autòctons que més podria haver influït en la identitat de nosaltres, els valencians.

Sabíeu que:

El curling és un dels esports més amistosos i honestos que existix. La figura de l’arbitre només s’utilitza en grans campionats i és testimonial.

El curling va ser esport d’exhibició als Jocs de Chamonix (1924), Lake Placid (1932), Calgary (1988) y Albertville (1992), però va haver d'esperar als Jocs de Nagano de 1998 per a que es considerara esport olímpic.

Espanya mai ha participat als jocs d’hivern en l’esport del curling

El primer campionat d’Espanya de curling va ser en 2003.

Hi ha 4 categories d’equips: masculí, femení, mixte i dobles mixte.

Segons recull la pàgina web de la Federació Espanyola d’Esports de Gel: a Bolbait hi ha un club de curling.

No s'ha trobat constància empírica que Faulkner, Cela o Cortázar jugaren al curling. Tampoc tenim constància que puguen ser considerats, stricto sensu, escriptors moriscs.

Enllaços:

Infografia sobre el curling.

Kerr, J. (1890). History of curling. Scotland's Ain Game. Edinburg: David Douglas.

Videojocs de curling: virtual curling, cow curling, monkey curling

Vídeo de l'streaker Mark Roberts en una partida de curling dels Jocs de Torí (2006)

Vídeo de la modalitat de dwarf curling.


Agrair la col·laboració en este post d’Alietes el del Corralot, per traduir al català el poema d’Alí Atés,
i a Toni de l’Hostal, per facilitar-me la connexió entre el curling i la música indie.

Friday, January 8, 2010

ESPORTS AUTÒCTONS DEL PAÍS VALENCIÀ (2): EL DOBLE LUGE

La neu que està caient hui a Xàtiva i, pràcticament, a tot el País Valencià ens duu el record d'altre dels esports hivernals autòctons. Si el primer post d'esta sèrie el vam dedicar a un esport de neu, este segon l’anem a dedicar a un esport de gel, però que no és el bobsleigh. Probablement, si parlàrem d'este esport tothom sabria grosso modo de què anàvem a parlar. A la difusió del mateix, segur que va contribuir la pel·lícula de Walt Disney Jamaica sota zero (Cool runnings, en la versió original en anglés; i Elegidos para el triunfo, en castellà), basada en un fet real: la participació de l’equip de Jamaica als Jocs Olímpics de Calgary (Canada) en 1988. Ací teniu la prova:



Inclús, a Burjassot hi ha un equip preparant-se per intentar participar als Jocs Olímpics d’Hivern de Sochi (Rússia) del 2014. Però el bobsleigh no és un esport autòcton del País Valencià i no anem a parlar més d’ell. Hui toca retrobar l'origen d’un altre esport de descens en trineu menys conegut: el luge; més específicament la modalitat per parelles o doble luge.

Luge és una paraula francesa que significa trineu lleuger. La competició de luge consistix en descendir, el més ràpid possible, damunt del trineu tombat cap a dalt i amb els peus per davant (diferència fonamental amb l’skeleton). La primera competició de luge va ser a Davos (Suïssa) en 1883. Va ser individual. La modalitat del doble luge es va inventar uns anys després, gràcies a una parella gai de Xella, el Paquito i l'Angelet, que es trobaven fent un viatge de plaer per terres suïsses. Sembla ser que esta parella de xellins estaven presenciant com espectadors una competició i van dir que el luge també es practicava al seu poble ,però sense neu i llançant-se per forts desnivells amb calaixos de fusta. El Paquito i l'Angelet van dir també que ells eren els campions del poble en la modalitat per parelles i que així es descendia més ràpid que individualment. Davant esta afirmació, els lugers suïssos es van picar i els van reptar a participar el cap de setmana següent en una competició organitzada ad hoc. Els lugers suïssos descendirien individualment i els nous lugers xellins es deixarien caure conjuntament en un trineu. Durant tota la setmana el Paquito i l’Angelet prepararen el seu trineu cercant la postura idònia i familiaritzant-se en la conducció en gel. La competició es va disputar al descens més ràpid de tres manegues. En la primera, la parella xellí s’en va eixir del circuit. En el segon descens, també van tindre problemes i van fer l’últim temps dels participants. Però a la tercera va ser la vençuda i van marcar el millor crono. Lugers i espectadors es van quedar tan bocabadats que van decidir, a partir d’aquell moment històric, incloure esta nova modalitat del doble luge o per parelles en el programa de competició.



Actualment, encara que la participació en el doble luge està oberta a parelles de qualsevol sexe, en la pràctica, sempre són parelles d’homes les que competixen. Este fet, junt a l’estètica dels trages ajustats, la postura adoptada damunt del trineu i les característiques de la parella inventora, ha provocat que la Federació Europea d’Esport Gai i Lèsbic haja declarat el seu orgull per este esport.

Per finalitzar este post, dir també que, en alguns llocs, es pràctica el luge d’estiu o street luge, on incomprensiblement no trobem la modalitat per parelles. El País Valencià té ací una oportunitat immillorable per retrobar els orígens d’este esport reinventant la modalitat del doble street luge. Espere'm que alguna parella de valencians s'anime.

Sabíeu que:

Espanya va participar en luge individual als Jocs Olímpics d'hivern de Grenoble (1964), Calgary (1988) i Albertville (1992), però mai ha participat en la modalitat del doble luge.

La primera dona en participar en 6 olimpíades d’hivern seguides (1988, 1992, 1994, 1998, 2002, 2006) és la luger Anne Abernathy, coneguda amb el malnom de Grandma Luge.

Encara que la llista definitiva es donarà el proper 25 de gener, és probable que Espanya compte amb representació als jocs d’hivern de Vancouver, que es disputaran el proper mes de febrer, en la modalitat d’skeleton amb els catalans Ander Mirambell i, encara que ho té més difícil, Maria Montejano.

A més de l'esmentat street luge, a
Euskadi i Navarra fa més de trenta anys que practiquen un esport anomenat Goitibehera, que enguany celebrarà el X Campionat del món (I dic jo: ¿Podria El Penjoll presentar una goitibehera?).

Enllaços:

Videojoc d'street luge (vos recomane que feu un descens per ficar-vos en la pell d'un luger).

Club de Bobsleigh Valenciano

Video d'una nova modalitat per parelles: el doble luge 69 o invertit.

Thursday, December 31, 2009

ESPORTS AUTÒCTONS DEL PAÍS VALENCIÀ (1): ELS SALTS D’ESQUÍ


Si poc sabem d’alguns dels nostres esports autòctons, com per exemple la pilota valenciana o la colombicultura, molt menys sabem d’altres que hem arribat a oblidar, fins i tot, les seues arrels valencianes. Sota el títol Esports autòctons del País Valencià s’inicia una sèrie de posts on tractarem de retrobar tots eixos esports originaris que, per les circumstàncies que siguen, s’han esborrat de la memòria històrica de nosaltres els valencians. Com que demà, u de gener, se celebra el primer dels esdeveniments esportius internacionals amb la tradicional prova de salts d’esquí d’any nou de Garmisch-Partenkirchen (Alemanya), este primer post el dedicarem a l'esmentat esport.

El salts d’esquí són un dels esports autòctons desconeguts del País Valencià i, per extensió, dels Països Catalans. De fet, resulta una tasca impossible trobar cap referència bibliogràfica que parle de les arrels valencianes d’este esport. El mesinfotisme valencià es tan gran que, mentre en la versió en castellà de la Wikipedia hi ha una entrada específica sobre els salts d'esquí, en la versió en català, a dia de hui, no en trobem cap. Tal és la importància de retrobar este esport, reivindicar-lo i promocionar-lo al País Valencià que es pot assegurar que, culturalment, no és el mateix un País Valencià amb salts d’esquí que sense salts d’esquí. De fet, per al nacionalisme valencià hauria de ser més important la reivindicació d’este esport com autòcton que la defensa de la llengua o, fins i tot, el territori.

Si bé, els salts d’esquí es van originar als països nòrdics, el seu inventor fou Batiste Enguix, conegut com el tio Ametla. A principis del segle XIX, este mestre torroner de Xixona va fer una sèrie de viatges als països escandinaus per promocionar internacionalment el seu producte (que en un principi era el torró i no els salts d'esquí). La seua idea era ben simple: cercar llocs amb una climatologia de postal nadalenca quasi tot l’any, la qual cosa facilitaria la venda de torró.

L’estratègia negociadora de Batiste Enguix començava convidant a sopar als comerciants d’estos països i acabava sempre d'idèntica manera: bevent com víkings (no com cosacs). En dormir la mona, al dia següent i amb més calma, era quan es tancaven els tractes, mentre es recuperaven de la ressaca amb una combinació de sauna i banys freds. ¿Què té a vore açò amb la invenció dels salts d’esquí? Molt, doncs en la seua visita a Hèlsinki, a l’endemà del sopar, el tio Ametla encara anava prou entonat i, en compte de baixar caminant des d’on estava la sauna al llac on prenien el bany, va decidir fer la gràcia i acurtar camí lliscant-se per la rampa d’un marge d’uns cinc metres d’alçada i llançar-se al buit nuet, equipat només amb un paraigües que va obrir durant la fase de vol, abans de cabussar-se en les fredes aigües del llac. El seu salt va fer tant de riure als seus amics finesos que de seguida el van imitar. A la setmana següent van organitzar una competició per vore qui feia el salt més graciós. Com es reien tant, decidiren celebrar este esdeveniment una vegada al mes. Els participants saltaven nuets, equipats només amb objectes per fer la gràcia. Per agafar impuls utilitzaven una rampa per on es lliscaven utilitzant una taula o uns xicotets esquis exempts de fixacions. Els propis participants és puntuaven per dirimir el salt que més riure els feia. A esta pràctica la van anomenar siirtyä alasti from ramp (salt nuet des de rampa). Al llarg del segle XIX, esta activitat va sofrir un procés d’esportivització, fonamentalment a Noruega, que es va orientar cap a la mesura dels salts, per tal de comprovar qui arribava més lluny, la qual cosa acabaria convertint l’activitat popular del salts nuets en rampa en l’esport dels salts d’esquí (skihopping en noruec), un dels esports hivernals més arriscats, complicats i de major concentració per part dels seus practicants. Encara que des d’aquell primer salt del tio Ametla els salts d’esquí han evolucionat molt, l’actual reglament puntua no només el fet d’arribar el més lluny possible, sinó també l’estil i la perfecció en l’execució tècnica dels salts.

No es pot finalitzar este post sense denunciar que, un any més i com és habitual, la televisió pública valenciana continuarà donant l’esquena a una de les arrels culturals del seu poble: els salts d’esquí. Els valencians, valencianes, magdalenes i mostatxons no podrem gaudir de la retransmissió de la tradicional competició d’any nou de Garmisch-Partenkirchen en valencià i haurem de conformar-nos amb la retransmissió en castellà que fa la 2. Però ara que ja sabem que els salts d’esquí són un esport autòcton valencià, sorgeixen moltes preguntes: ¿Quan es retransmetrà per Canal 9 o Punt 2 una competició de salts d’esquí? ¿Quan veurem un saltador del País Valencià a Garmisch-Partenkirchen? ¿Quan tindrem una Federació de salts d’esquí al País Valencià? Si hi ha diners per fer a València seu de l’Amèrica’s Cup i de la Fórmula 1, ¿per què no es fa que siga seu del Torneig dels Quatre Trampolins? Si s’estan construint en les escoles públiques valencianes espais per practicar la pilota valenciana, ¿per què no es construïxen també trampolins per a que els nostres fills s’inicien en els salts d’esquí? Es més, l'edificació de trampolins arreu del País Valencià amb diners públics podria ser una de les solucions perquè el sector de la construcció eixira de la crisi. ¿Per què no hi ha cap màster a les universitats valencianes per formar arquitectes especialistes en el disseny de trampolins? Esperem que este post servisca per despertar del mesinfotisme i recuperar els salts d'esquí com un dels nostres esports autòctons més emblemàtics i elegants.

Sabíeu que:

- El primer trampolí que es va construir a Espanya per a la pràctica dels salts d’esquí va ser a l’estació de La Molina en 1912. En 1928 es va construir un altre trampolí i cinquanta anys després, en 1979, es va construir un nou trampolí per a salts de 70 metres. que es va inaugurar amb la I Copa Sa Majestat el Rei de salts d'esquí (més avall teniu un enllaç amb la resta de trampolins construïts a Espanya).

- Espanya ha tingut representació en la competició de salts d’esquí als Jocs Olímpics d’Hivern de Sarajevo (1984) i de Calgary (1988). Als primer van anar els saltadors catalans Àngel Joaniquet Tamburini, Josep Ignaci Rivera i Marinello i Bernat Sola Pujol. Este últim saltador va ser l'únic en repetir participació als Jocs de Calgary.

- Actualment s'han deixat de fer competicions federades en el territori espanyol.


- Els salts d’esquí són un esport olímpic des de 1924 als Jocs de Chamonix (França). En l’actualitat, es disputen tres modalitats: trampolí de 90 metres, trampolí de 120 i una prova per equips de quatre saltadors, també en el de 120 metres.

- És un dels pocs esports sense competició femenina als Jocs Olímpics.

Enllaços:

¿En què consistix una competició de salts d'esquí?

L'única pàgina web espanyola dedicada als salts d'esquí.

Tots els trampolins construïts a Espanya.




Thursday, November 26, 2009

Herois i brivalls

Il y a des gens appelées progressistes qui n'aiment pas le futbol. Mais aquest sport —o, si vous préférez, profession d’homes efforcés i bien rémunérés— a des aspects que l’emparenten amb la vie. O amb le théâtre! Quand il arrive un grand événement —un championnat mondial, par exemple— es veu immédiatement qui fera d’heroi tragique, qui sera ungit par les dieux i qui aura le papier bufo. En 1986, durant les mondiaux, Maradona, un ariet splendide amb caractère de ruffian de bordel o perdonavides de baixos fons, protagonitzà la victoire de son équipe sobre la perfide Albion. Tous les afeccionats recordaran que marcà un gol amb la mà. Quelqu'un pensera que le futbol est cosa de cavallers. Clausewitz, stratège classique des conflits bèl·lics, afirmava que «la guerre n'est pas que une continuation de la politique par autres mitjans». Doncs bé, le futbol est la guerre par autres mitjans. Et tout est permis à la guerre!

En 1982, l’Argentine avait perdu la Guerre des Malvines. Quatre ans plus tard, es féu justice; on a battu les anglais en un match de futbol transcendantale. Mais cap argentin s’avergonyí d’avoir gagné amb fraude; au contraire, l’action frauduleuse de Diego Armando fou appelée la “Mà de Dieu”. L’Argentine, le pais amb airs européens, la patrie de Borges, ha tingut toujours certain côté canaille: le tango, l’insolence, le péronisme fasciste, les fraudes au futbol... Elle est également connue une autre anecdote. En 1990, au second tour de la Coupe du Monde en Italie, on celebrà l'un des matchs les plus mémorables entre le Brésil et l'Argentine. Les argentins ont gagné par 1-0 amb gol de Caniggia, mais la fraude a été connue ans plus tard, quand l’actuel sélectionneur argentin, Maradona, a déclaré, dans un programme de télévision de son pays, que durant le match avait offert aux joueurs rivals aigua d’une bouteille a la qual avait introduit, par ordre du sélectionneur Bilardo, de la substance sédative. I ho contava entre grandes rires. «Que nous sommes llestos!», devait penser. Pas de trace de remordiment! Conclusion: nous avons une idole trencat, gras i malparlat —cal recordar ses dernières déclarations: Que la chupen! Que la vuelvan a chupar!—, élevé, rien de plus et rien de moins, qu’a divinité d'une église amb plusieurs fidèles, l’église maradoniste. Nous avons, pour tant, un autèntic personatge bufo élevé a la catégorie de semidieu, d’heroi homérique. Un vrai exemple pour les enfants!

I ara, voyons ce qu'il a passé à Thierry Henry, Titi. L'autre jour, il a intercepté un ballon amb la mà, juste davant la porte irlandaise, et il a facilité le gol qui a conduit la France au mondial d'Afrique du Sud. Titi n’est pas argentin; il est français. Les français sont très payés de sa grandeur —les bretons nous en rions, naturellement—. Sont-ils orgullosos les français de se classifier de manière frauduleuse? Non! Il y a beaucoup de veus qui proclament qu'il est ignominieux, se classifier de cette façon. Plusieurs —Titi même entre eux— ont appelé à répéter le match. Oui, je sais que, probablement, certaines personnes ho demandent amb la boca petita, sabent que le match ne se répètera jamais —je sais aussi qu’une chaîne de la télévision française es jugava plusieurs millions amb la classification de l’équipe gaulois—, mais le fait est que la France arrossegarà éternellement la tache d'avoir passé l'étape de classification des mondiaux de manière déshonorante. Quant à Titi, que damunt juga al Barça, aura de sentir des milliers de fois —chaque fois que posi le pied en un terrain rival— les burles de toutes les grades. Je voulais arriver ici: mentre le personatge bufo, Maradona, sembla ungit par les dieux, Henry deviendra l’heroi tragique caigut en desgràcia. Poc importe! Certains continuerons à considérer que Titi est un futboliste sensationnel, même s’il est français et il a utilisé la mà, instinctivement, quand no tocava pas. Les vilains du drame sont l'arbitre et ses assistants, cecs o —pitjor encore— manipulés par les dirigeants de la FIFA. Et nous continuons pensant également que Maradona est une boule de sagí et un rufian malparlat et arrogant. Endavant Titi! Et longue vie, Alietes, poète lauréat!

Alain Citron


Sunday, May 10, 2009

MiM 2009 (i 8): I l’anomenàren: el General Custer

Com sabeu l’equip per a la MiM 2009 estava composat per: Jose i el Capità Superflipo, també comptava amb un guia espiritual amb experiència en açò de la MiM, com el Xixi, però, a més, ens acompanyaren dos sherpes que feien el seu baptisme de foc en un repte així: Lorena i Mari Pau. Si pot semblar arriscat enfrontar-se a una prova de les característiques de la MiM en les sis eixides fetes estes últimes setmanes, més ho és fer-ho amb una, en el cas de Lorena, i cap, en el de Mari Pau (qui es planteja com objectiu arribar fins a Les Useres., en meitat de recorregut). Em permet també apuntar-vos que qui vos escriu el post es va presentar a la cita amb bronquitis i prenent antibiòtics.

A les cinc i mitja del divendres 8 de maig, eixim de Xàtiva cap a Castelló de la Plana, passant per Alberic a recollir a Mari Pau. En arribar al destí, anem a la Fira del Corredor a retirar els nostres dorsals, el xip de cronometratge i una pobra borsa regal que sols conté una samarreta (que damunt als xics en ve menuda... i de fira res de res). Decebuts anem a l’hotel i les coses comencen a canviar a bé. En l’habitació 307 s'allotjarà la “secció femenina” i en la 308 la masculina. Eixim a buscar un lloc per a sopar i trobem un restaurant italià que acaba satisfent les nostres millors expectatives culinàries. Amb les gerres de cervesa i les rialles, els nostres ànims s’en pujen als núvols. La moral de ferro de Jose ens fa reconéixer en ell la reencarnació del mític General Custer. En acabar el festí, la "secció femenina" s’en va a dormir i la masculina... a fer-se uns gin-tònics (no hi ha millor manera de tonificar els músculs). A les dotze i mitja tots dormint... tots, menys u: el General Custer, qui va fer guàrdia tota la nit per culpa de les roncadetes del Capità Superflipo.

Arriba el dia D i l’hora de la veritat. Toquen diana les 4:20 de la matinada. Ens peguem una dutxa, ens engalanem amb roba esportiva, ho deixem tot preparat i baixem a fer-nos un café amb llet i un croissant. En acabar tot este ritual, agafem el cotxe i anem a l’eixida al camp de Castàlia. Allí facturem les nostres borses que l’organització s’encarrega de pujar a l’arribada a Sant Joan del Penyagolosa. Unes quantes fotos per immortalitzar el màgic moment i a les 6:02 tret d’eixida. Estratègicament, ens situem en els llocs que ens corresponen: els dels últims. Ens queda tot el dia per davant.


En el pas de camí a senda, quan només portem quatre quilòmetres, patim un embossament d’uns vint minuts. Açò junt al tranquil pas que duguem ens fan arribar en 2h50’ al 1er control de la Pedra de Borriol (Km 13), una mitja hora més tard de les nostres pitjors previsions. Mal comencem.



Calia estrènyer en el segon tram que començàvem, així que vam ficar l’automàtic i... ens vam perdre. Menys mal que vam trobar a un ciclista que va tindre l’amabilitat de reconduir-nos al camí correcte. Quan vam agafar als caminants granera de l’organització que tanquen la prova es van quedar sorpresos de la nostra decisió d’haver allargart 2-3km el recorregut de la MiM. Però la dura realitat era que enlloc de guanyar temps l’havíem perdut. Al segon control a la Bassa de les Oronetes, en el quilòmetre 24, arribàrem en 5h15’, en altres paraules, tres quart d’hora de retard sobre el temps més lent que teníem previst. En este fatídic moment el General Custer agafa el comandament del grup i comencem a avançar alguna posició.



En el control de Les Useres (km 35) arribem en 7h, el que ens obligava a invertir menys de 8h en la part que ens faltava i que és on s'endureix el recorregut. Mari Pau ha complit el seu objectiu i el Capità Superflipo decideix també retirar-se de la prova. L’equip està vivint una situació delicada, però Custer ni s’ho pensa i ix com un búfal en una estampida, als pocs minuts ix Lorena i l’últim en deixar el control de Les Useres és el Xixi. Per davant els queden els controls de Sant Miquel (km 43), Xodos (km 53) i la Banyadera (km 59).

Mari Pau i jo pugem a l’autobús que ens du a l’arribada a Sant Joan on esperem als nostres companys. Xarrant veiem que el repte s’ha complicat molt i que és quasi impossible aconseguir finalitzar la prova en menys de les 15 hores establertes com temps tope per l'organització. Tenim molts dubtes. Quan es complixen les 14 hores i mitja ens dirigim a la recta final de meta a esperar-los. Arribaran?... No arribaran?... Clar que arribaran! Faltant poc més de vint minuts per a les 15 hores, vegem als tres membres del nostre equip, encapçalats per Lorena que va pegant salts i crits d’alegria. És impressionant l’energia d’esta xica, després de tota la pallissa que s’ha pegat i com si res. Increïble! La setmana passada vaig plantejar en esta secció que la MiM seria un bona manera de comprovar si existeixen o no els miracles... ara tinc la seguretat que no existeixen i que el que existix és gent normal de carn i os com el Xixi, Lorena i el General Custer que quan s’ho proposen es convertixen en herois o heroïnes i fan coses excepcionals com esta:



Els tres finishers van passar pels controls de la segona part de la prova en 9h25' (Sant Miquel), 11h56' (Xodos) i 13h44' (La Bayadera), acabant la prova en 14h40'.

Enhorabona campions!

Però la MiM no va finalitzar ací. Quedava un altre calvari per passar. En acabar d’asear-se un poc i cambiar-se de roba, vam anar a l’autobús que ens havia de baixar a Castelló de la Plana i no només estava a tope, sinó que hi havien més d’una vintena de participants esperant-se fora. L’organització ens diu que era l’últim autobús, que tornem a l’alberg de Sant Joan i que ens esperem allí que van a localitzar un altre autobús per a que ens baixe. Vam arribar a Castelló a les dotze i mitja de la nit, i a casa a les dos i mitja.

Així ha sigut la MiM 2009. Espere que vos haja agradat esta experiència i tot el procés de preparació que vos he contat en esta secció que hui finalitza.

Sunday, May 3, 2009

MiM 2009 (7): I en el sext entrene oficial només érem dos

Sext entrene oficial. Dissabte, 2 de maig, 8 del matí i a l’entrada de Llocnou només estàvem Jose i el Capità Superflipo. Un entrene de 30km amb sis dures pujades: la que du al pla de Benavent, la de l’Alt de la Creu, la d’en front de la caseta de la Llum a Alboi, la pujada de l'Aventador (quan ja dúiem 20km a les cametes), el barranc del Llop (cap a les 15h. i sense aigua) i la serra de la Creu. Després de baixar esta última lloma, arribàrem al Genovés xopats de suor de dalt a baix i amb la boca més reseca que la moixama, el que ens va obligar a fer una parada biològica al Bar Trinquet, on ens estacàrem dos litres de cervesa, que van vindre com aigua de maig als nostres deshidratats paladars i que van ser suficient combustible per convertir els últims quilòmetres fins Llocnou en un passeig triomfal. Ací teniu el reportatge fotogràfic:






Consells per a esta setmana:

Ara que està tot el peix venut (ja no hi han més entrenes oficials fins el proper dissabte ,dia de la MiM), raonem: si vam completar estos 30km en quasi 8 hores (incloent els 20’ que vam parar a esmorzar a l’alt de la Creu i els 40 que vam tardar en rehidratar-nos al Bar Trinquet), i la MiM són 65km, que cal fer en menys de 15 hores... Bé, deixem-nos de reflexions, que ja hem fet la inscripció i no hi ha tornada arrere. Veieu este vídeo de la prova i, per favor, fiqueu-li un parell de candeletes a Sant Ander... El dissabte que ve serà una bona prova per comprovar si existixen o no els miracles.



7ª eixida (dissabte, 9 de maig): La MiM 2009


Lloc d’encontre i hora d’eixida: Castelló de la Plana, Estadi Castàlia, a les 6 del matí.

Recorregut: Perfil extret de sendallarga



Temps màxim: 15 hores.

Dificultat: Prou alta, no?

Observacions: S’agraïxen comentaris d’ànim (o condol) als participants. No es perdeu, la setmana que ve, l’últim reportatge de la sèrie MiM 2009, el desenllaç d'esta història (si estem en condicions per a fer-lo). Què Déu ens pille confessats!

ALEA JACTA EST