Hem d’imaginar Miguel Hernández arribant a casa. Ve del front, atrotinat. No cal que ens l’imaginem com un roder que entra d’amagat per la portella. No, perquè de moment encara es troba en el bàndol correcte. Hem d’imaginar una casa de dol, plena de familiars; la muller de dol, havent passat sola la major part del patiment, si no tot. Podem imaginar Miguel Hernández dret, aferrat al bressol del fillet primogènit mort i emmortallat. Deu mesos de vida. El poema A mi hijo comença amb estes quartetes:
Te has negado a cerrar los ojos, muerto mío,
abiertos ante el cielo como dos golondrinas:
su color coronado de junios, ya es rocío
alejándose a ciertas regiones matutinas.
Hoy, que es un día como bajo la tierra, oscuro,
como bajo la tierra, lluvioso, despoblado,
con la humedad sin sol de mi cuerpo futuro,
como bajo la tierra quiero haberte enterrado.
Desde que tú eres muerto no alientan las mañanas,
al fuego arrebatadas de tus ojos solares:
precipitado octubre contra nuestras ventanas,
diste paso al otoño y anocheció los mares.
I seguix amb huit quartetes més. Però cal que recordem la imatge dels dos primers versos.
I seguirà la guerra. Es perdrà la guerra. Detindran Miguel Hernández després d’haver intentat fugir a Portugal —li havien oferit marxar a l’exili amb un grup d’artistes i intel·lectuals i ho havia rebutjat—. És alliberat del penal de Torrijos gràcies a la intercessió de Neruda. Torna a Oriola, a casa. És delatat i novament empresonat. Jutjat i condemnat a mort. El matrimoni tindrà un segon fill. Posteriorment se li commuta la pena de mort per 30 anys de presó. El faran rodar per algunes presons d’Espanya abans d’acabar al Reformatori d’Adults d’Alacant. Emmalaltix de tifus i de tuberculosi. Mor a la presó el 31 de març del 42. Trenta-un anys de vida. Heus ací un extracte de l’acta forense:
Como oficial médico de este Reformatorio le informo:
Que no me extraña que en el cadáver del recluso Miguel Hernández Gilabert no se pudieran cerrar los párpados por los medios mecánicos corrientes, ya que en vida dicho recluso padecía un síndrome típico de hipertiroidismo con sus facies de terror (síntoma de Kraus) con su tríada de fijeza, insistencia y resplandor en la mirada. Su síntoma psíquico puesto de manifiesto en su producción literaria y que encaja en lo que Pende llama taquipsiquia –viveza mental y emotividad exagerada- típica de dicho síntoma. Ello nos explicaría la imposibilidad que se tuvo de cerrar los párpados por los medios corrientes empleados.
Showing posts with label Patrimoni cultural. Show all posts
Showing posts with label Patrimoni cultural. Show all posts
Friday, March 11, 2011
Thursday, October 28, 2010
Tuesday, June 29, 2010
(In)Seguretat Social
Em fa mal l’esquena. És tot el que li puc dir. Un dolor recurrent a la zona lumbar. El nefròleg fa una darrera ullada a la radiografia i confirma que no veu motiu per allargar la consulta. Això sí, em lliura un volant d’urgència perquè, abans que abandone l’ambulatori, puga visitar-me el traumatòleg i així aprofitar el viatge. Agraït, marxe directe al taulell on un auxiliar m’ha d’indicar on he d’anar tot seguit. Però l’home, amb el posat d’escepticisme que ha aconseguit a força de menystenir pobres desgraciats com jo, mira i remira la butlleta que li he donat i em diu que aquell paper l’he de presentar a l’hospital, que és on realment s’atenen les urgències, no allí. La meua perplexitat no desfà la seua convicció funcionarial i burocràtica. Però per no fer malbé la meua condició de abonat a la seguretat social, un pèl dubitatiu, agafe el cotxe i adreçe, doncs, cap a l’hospital comarcal.
Butlleta en mà, li mostre a la xicota que, rere el vidre preservatiu, sembla un polp mentrimentres agafa el motiu de la meua presència allí, contesta al telèfon, li diu a una companya que cride no sé qui, i pregunta pel cafè que fa mitja hora ha demanat. Quan encara no he calfat la cadira a la sala d’espera, algú crida el meu nom i em prega que entre en una habitació on em faran una consulta prèvia. Un metge amb un accent incert (vull pensar que per foraster) em fa preguntes i al mateix temps tecleja davant la pantalla d’un ordinador a qui mira més que a mi. Capcineja els meues raonaments i, de seguida, després de col•locar-me una polsera de plàstic amb un codi de barres i amb el meu nom, em convida a passar directament a dintre o això és el que em sembla entendre-li, però com que surt escopetat, no tinc ocasió de demanar-li cap aclariment. M’adrece a una petita habitació amb una llitera vestida amb un lleuger llençol. Als dos minuts entra una auxiliar amb un pijama blau, rebregat, i quatre talles menys que la meua, i em convida a treure’m la roba, dipositar-la en una bossa de plàstic i romandre en pijama fins que vinga a arreplegar-me un zelador i m’acompanye a planta.
El “senyoreta, ací ha d’haver una equivocació” tot i eixir-me de dintre de l’ànima, no desfà ni un mínim la seua resolució. Ella, com que sembla no tenir-ne (d’ànima), diu que no hi ha equivocació que valga, que faça bondat i que em prepare.
A aquelles alçades de la pel•lícula la meua fe en el sistema públic de salut ja està prou malmesa però així i tot faig un esforç i em despulle lentament, mirant de ficar la meua roba a la bossa de plàstic i procurant no perdre-la de vista mentrimentres em rumie un pla de fugida.
Dos minuts més tard hi apareix un zelador amb una cadira de rodes. Em convida a seure. Li dic, convençut amb una fe que mouria la Serra Grossa sencera, que “ací ha d’haver un error!”. El zelador es mira el rellotge, bufa d’impaciència i diu que no hi ha errors que valguen, que el quiròfan està preparat i ens esperen. Llavors és quan decidisc que he d’eixir d’allí com siga.
Descalç, amb tota la dignitat amb la que puc ser capaç amb els pantalons pel damunt dels garrons i la camisa cordada com si anés a rebentar-me en qualsevol moment per una fartada, camine directe a l’eixida. El zelador, fidel al seu nom, crida a seguretat perquè s’escapa un pacient. Vull prémer el pas, però em talla el camí un metge pèl roig que pregunta perquè marxe. Li explique el cas i per fi hi ha algú que s’avé amb mi que, efectivament, hi ha un error.
Allí mateix, al passadís, em fa dos colps amb el puny tancat a l’esquena, a la zona lumbar, i el cabró encara pregunta si m’ha fet mal. No sé si contestar-li o fer servir el meu dret legítim a la defensa pròpia. Davant el meu rostre de desconcert crida a un auxiliar i li ordena que em posen una injecció de vàlium i que després em deixen anar.
Passe de nou a un altre habitacle buit on em desfaig d’aquells draps que han fet de disfressa per aquell drama i em pose la meua roba. Quan el xicot que ha atès el manament del metge té l’agulla preparada, dubta un moment abans de l’estocada i em pregunta qui m’ha portat fins allí. Li conteste que jo mateix, amb el meu cotxe. Llavors decideix no punxar-me perquè, assegura, no arribaria a casa, i em posa a la mà un parell de píndoles que faran el mateix efecte que la punxada.
Acabe de vestir-me, enfile cap a l’eixida i de camí a l’aparcament, deixe anar les dues píndoles en la primera paperera que trobe. A casa la dona pregunta com m’ha anat. Jo li ensenye la polsera, que encara porte posada i li dic: “No m’ho trauré mai, per recordar que jo també vaig sobreviure Auschwitz” i la deixe resseguint-me el meu trajecte al menjador, amb els ulls oberts de bat a bat.
Butlleta en mà, li mostre a la xicota que, rere el vidre preservatiu, sembla un polp mentrimentres agafa el motiu de la meua presència allí, contesta al telèfon, li diu a una companya que cride no sé qui, i pregunta pel cafè que fa mitja hora ha demanat. Quan encara no he calfat la cadira a la sala d’espera, algú crida el meu nom i em prega que entre en una habitació on em faran una consulta prèvia. Un metge amb un accent incert (vull pensar que per foraster) em fa preguntes i al mateix temps tecleja davant la pantalla d’un ordinador a qui mira més que a mi. Capcineja els meues raonaments i, de seguida, després de col•locar-me una polsera de plàstic amb un codi de barres i amb el meu nom, em convida a passar directament a dintre o això és el que em sembla entendre-li, però com que surt escopetat, no tinc ocasió de demanar-li cap aclariment. M’adrece a una petita habitació amb una llitera vestida amb un lleuger llençol. Als dos minuts entra una auxiliar amb un pijama blau, rebregat, i quatre talles menys que la meua, i em convida a treure’m la roba, dipositar-la en una bossa de plàstic i romandre en pijama fins que vinga a arreplegar-me un zelador i m’acompanye a planta.
El “senyoreta, ací ha d’haver una equivocació” tot i eixir-me de dintre de l’ànima, no desfà ni un mínim la seua resolució. Ella, com que sembla no tenir-ne (d’ànima), diu que no hi ha equivocació que valga, que faça bondat i que em prepare.
A aquelles alçades de la pel•lícula la meua fe en el sistema públic de salut ja està prou malmesa però així i tot faig un esforç i em despulle lentament, mirant de ficar la meua roba a la bossa de plàstic i procurant no perdre-la de vista mentrimentres em rumie un pla de fugida.
Dos minuts més tard hi apareix un zelador amb una cadira de rodes. Em convida a seure. Li dic, convençut amb una fe que mouria la Serra Grossa sencera, que “ací ha d’haver un error!”. El zelador es mira el rellotge, bufa d’impaciència i diu que no hi ha errors que valguen, que el quiròfan està preparat i ens esperen. Llavors és quan decidisc que he d’eixir d’allí com siga.
Descalç, amb tota la dignitat amb la que puc ser capaç amb els pantalons pel damunt dels garrons i la camisa cordada com si anés a rebentar-me en qualsevol moment per una fartada, camine directe a l’eixida. El zelador, fidel al seu nom, crida a seguretat perquè s’escapa un pacient. Vull prémer el pas, però em talla el camí un metge pèl roig que pregunta perquè marxe. Li explique el cas i per fi hi ha algú que s’avé amb mi que, efectivament, hi ha un error.
Allí mateix, al passadís, em fa dos colps amb el puny tancat a l’esquena, a la zona lumbar, i el cabró encara pregunta si m’ha fet mal. No sé si contestar-li o fer servir el meu dret legítim a la defensa pròpia. Davant el meu rostre de desconcert crida a un auxiliar i li ordena que em posen una injecció de vàlium i que després em deixen anar.
Passe de nou a un altre habitacle buit on em desfaig d’aquells draps que han fet de disfressa per aquell drama i em pose la meua roba. Quan el xicot que ha atès el manament del metge té l’agulla preparada, dubta un moment abans de l’estocada i em pregunta qui m’ha portat fins allí. Li conteste que jo mateix, amb el meu cotxe. Llavors decideix no punxar-me perquè, assegura, no arribaria a casa, i em posa a la mà un parell de píndoles que faran el mateix efecte que la punxada.
Acabe de vestir-me, enfile cap a l’eixida i de camí a l’aparcament, deixe anar les dues píndoles en la primera paperera que trobe. A casa la dona pregunta com m’ha anat. Jo li ensenye la polsera, que encara porte posada i li dic: “No m’ho trauré mai, per recordar que jo també vaig sobreviure Auschwitz” i la deixe resseguint-me el meu trajecte al menjador, amb els ulls oberts de bat a bat.
(Jure per ma mare que aquest relat és cert)
Thursday, May 27, 2010
Grues a Otos
Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.
Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)
Serà inoblidable!
Ací va un poema dels que no seran recitats:
VIANANT
dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.
Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)
Serà inoblidable!
Ací va un poema dels que no seran recitats:
VIANANT
dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.
Saturday, March 20, 2010
Paraules
A l'endemà de la crema de l'estoreta velleta de la falla de Sant Josep, el tio Pep. O siga, hui. O siga a l'hora d'entrar en la Primavera (a les 18.32h) els deixe este poema de Jordi Pàmias (Guissona, 1938).
Resulta que el dia 21 de març, o siga, demà, és, segons decretà la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. I per eixe motiu, cada any, la Institució de les Lletres Catalanes encomana un poema a un poeta per tal d'unir-se a la iniciativa i celebrar en la mesura del possible la dignitat de les paraules. (No he trobat traducció a l'hitita, però sí a l'armeni).
A vore si poden imaginar com es titula el poema.
Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...
Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.
Resulta que el dia 21 de març, o siga, demà, és, segons decretà la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. I per eixe motiu, cada any, la Institució de les Lletres Catalanes encomana un poema a un poeta per tal d'unir-se a la iniciativa i celebrar en la mesura del possible la dignitat de les paraules. (No he trobat traducció a l'hitita, però sí a l'armeni).
A vore si poden imaginar com es titula el poema.
Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...
Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.
Jordi Pàmias.
Thursday, March 18, 2010
Star Wars. Capítol especial: La conversió fallera
A Alietes, 30 anys faller de la República
Es recomana ficar la banda sonora mentre es llig el còmic:
Star Wars: La conversió fallera
I per acabar-ho de rematar, ens fiquem de peu davant de l'ordinador i amb la mà dreta al cor, li donem al play amb l'esquerra:
Sunday, March 14, 2010
Justícia fallera
Els defensors més collonuts de les falles per fi tenen un braç fort que transmeta les seues inquietuds, defense els seus drets i preserve la seua dignitat. Dels creadors de L’Alqueria Blanca i Unió Musical “Da Capo” arriba a la xicoteta pantalla una nova súper-heroïna que, enfundada en el vestit regional, combatrà totes les injustícies que es cometen contra el món faller, així com totes les difamacions, injúries i mentides injustificades que sobre ell es vessen.Terroristes adolescents que adelanten la cremà de la falla de l’Ajuntament amb còctels molotov, polítics que retallen pressupostos, europarlamentaris que ens volen furtar la mascletà, veïnes molestes pel soroll dels petardos, membres del Jurat Central que coquetegen amb les aspirants a Fallera Major, xafarders amargats que xiuxiuegen que les falles son una excessiva despeceguesa de diners en monuments que van a ser cremats, catalanistes empedreïts que titllen la festa de tots els valencians de blavera i casposa, moros, cristians, magdalenes, associacions de fogons puntimirats que no volen que es cante el tradicional “Maricón el que no bote” als passa-carrers, ràfegues de vent que frustren la plantà, músics de carrer que només es saben el primer pentagrama de “El Fallero”... Tots seran neutralitzats sense pietat amb els més diversos, dràstics i efectius mètodes: La fallera justiciera els arreballarà masclets, afilades “peinetes ninja” i traques. Emprarà la seua banda per a asfixiar-los i després els empalarà a tots al monument faller per a ser cremats la nit de Sant Josep.
Els següents seran els primers d’una llarga sèrie d’enemics de la festa que La Fallera Justiciera començarà a combatre en el capítol d’aquesta nit:
1. L’actor que va protagonitzar l’anunci despiadadament humiliant d’una multinacional que anys enrere commocionara a tota la comunitat fallera (El següent video pot ferir la sensibilitat dels telespectadors...)
2. Uns mamarratxos que es fan anomenar “Maemeua!” que han fet un programa burlant-se de les falles!
3. Aquest pseudofilòsof intel·lectualoide anomenat Raul Minchinela que intenta diagnosticar la nostra festa
(Pots veure la reflexió completa ací.)
La Fallera Justiciera acabarà amb tots ells per a que tots els fallerets i falleretes continuen gaudint la festa dels valencians! Visca La fallera justiciera!
Thursday, March 11, 2010
Geografies, mapamundis i melics del món.
Antonina Canyelles em contava que la gent de Mallorca d'abans (d'abans que arribara la televisió, per exemple) dividia el món en quatre grans regions. A saber: Mallorca, Fora Mallorca, Terra de Moros i París de França. I para de comptar. Entre aquella gent mallorquina d'abans hi havia llauradors que vivien al centre de l'illa i que no havien vist mai el mar. El mar? Pâ qué? Misèria de pescadors! Però s'havien fet un bon mapamundi entre tots, sí senyor. Un mapamundi a l'abast de la comprensió de tots els illencs.
Altres geografies, ara més valencianes. Botifarra canta la Malaguenya de Barxeta i diu:
Mira si he corregut terres
que he estat en Alfarrasí,
en Adzaneta i Albaida,
en el Palomar i ací.
I Marquet, de Cocentaina, amb el Cant de batre de Gaianes fa una versió pareguda:
Mireu si he corregut terres
que he anat a Fantaquí,
Catamarruc, Almudaina i Planes,
(Benimarfull?), Alcosser i ací.
I en l'Encisam de totes herbes, en edició de València de 1891, l'únic llibre que li vaig conéixer a m'auelo Alietes, he trobat una versió diferent que transcic tal qual:
Miréu si ha corregut terres,
qu'ha'stat en Benifaquí,
en Catamarruc y Planes
en Alcolecha y asi.
És evident que el món es comença a construir a partir del propi melic. O no?
Altres geografies, ara més valencianes. Botifarra canta la Malaguenya de Barxeta i diu:
Mira si he corregut terres
que he estat en Alfarrasí,
en Adzaneta i Albaida,
en el Palomar i ací.
I Marquet, de Cocentaina, amb el Cant de batre de Gaianes fa una versió pareguda:
Mireu si he corregut terres
que he anat a Fantaquí,
Catamarruc, Almudaina i Planes,
(Benimarfull?), Alcosser i ací.
I en l'Encisam de totes herbes, en edició de València de 1891, l'únic llibre que li vaig conéixer a m'auelo Alietes, he trobat una versió diferent que transcic tal qual:
Miréu si ha corregut terres,
qu'ha'stat en Benifaquí,
en Catamarruc y Planes
en Alcolecha y asi.
És evident que el món es comença a construir a partir del propi melic. O no?
Thursday, February 18, 2010
Ponts
Vaig conéixer personalment Pepe Botifarra el dia 30 de desembre del passat 2009. Vaja, ens havíem conegut abans, però així d'arrapa-i-fuig. La vesprada del 30 vam xarrar amb calma, ell, Refelet i jo. Ja m'havia impressionat com a cantant i em va impressionar com a persona.
Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!
Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!
Tuesday, February 2, 2010
Del Cabanyal al Canyamelar
Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.
Wednesday, January 27, 2010
Als quaranta, el penjoll s'encanta
Eros Mamaxoxo, Lo Pol, Escrivà i Alietes a la Llar dels Jubilats " Lo Penjoll" Ja ho diu Cucarella que gos vell no s'ensenya coses noves i si damunt complix quaranta anys, com algun autor del Penjoll, n'hi ha com per a deprimir-se. Però no, celebrem amb joia, folgança i amb un gran sarau que Mamaxoxo abandona el club dels trenta i ingressa en la quarantena. No es preocupe Ramaxoxo, que li promet parlar en breu de la Pitopàusia, mites i veritats. Pel moment ací li dixe, amb molta estima, el meu regal:
Adaptació d'un poema de Joan de Timoneda per a Sr Eros Mamaxoxo
No s'apure senyor Ramatxoto
que com va dir Joan de Timoneda,
Molt Més val lo vell,
que el jove no té cervell.
Lo vell, perquè sap i entén,
tots los mals i béns comprén,
i los amors que aquell pren
no en demana altri consell:
que el jove no té cervell.
Lo vell sap molt ben amar;
lo jove, pendre i deixar;
lo vell es mal d'enganyar,
encara que es burlen d'ell
que el jove no té cervell.
Lo vell no creu de lleuger;
lo jove, el que no pot ser;
lo vell, si perd lo poder,
no es perd lo saber d'aquell:
que el jove no té cervell.
Lo vell té molta creència,
la una per l'experiència
i l'altra per la prudència,
si de seny té lo segell:
que el jove no té cervell
que com va dir Joan de Timoneda,
Molt Més val lo vell,
que el jove no té cervell.
Lo vell, perquè sap i entén,
tots los mals i béns comprén,
i los amors que aquell pren
no en demana altri consell:
que el jove no té cervell.
Lo vell sap molt ben amar;
lo jove, pendre i deixar;
lo vell es mal d'enganyar,
encara que es burlen d'ell
que el jove no té cervell.
Lo vell no creu de lleuger;
lo jove, el que no pot ser;
lo vell, si perd lo poder,
no es perd lo saber d'aquell:
que el jove no té cervell.
Lo vell té molta creència,
la una per l'experiència
i l'altra per la prudència,
si de seny té lo segell:
que el jove no té cervell
Tuesday, January 26, 2010
Valencians de debò
Recorde amb nostàlgia la polèmica del maig passat en què van intervenir Aquil·les, Superflipo i Alietes. Tot començà amb una afirmació de Superflipo: «Qui no sap fer una paella no és valencià de llei». Aquil·les es mostrava deprimit per aquestes paraules. El capità, per acabar de reblar el clau, afegia: «Sàpiga que si vostè ha nascut al País Valencià, parla català i no sap cuinar una bona paella... no és valencià de soca-rel; potser siga una valenciana». Alietes també es despatxà a gust: «Amb raó està deprimit! I no és per a menys! Si furga al seu interior, veurà que no es tracta de cap depressió, sinó de mal de consciència o, encara pitjor, de traïció!». Finalmet, Superflipo s’oferia a fer un curset al primer simposi penjollaire que se celebrés —cosa que ja no serà possible, evidentment—.
Tot açò em vingué al cap, diumenge passat, mentre ens fotíem a casa una cassoleta d’arròs al forn. A la Costera, l’arròs, ingredient fonamental de la seua cuina, forma part d’especialitats tan diverses com la paella, l’arròs amb fesols i naps, la cassola amb tanda, la cassola de quaresma... Per damunt de tot, però, destaca l'arròs al forn o cassola d’hivern, que mescla ingredients vegetals i carn provenint de la matança del porc. Antany, l’arròs al forn també es deia arròs passejat; calia passejar les cassoles fins als forns públics més pròxims —no hi havia forns domèstics—. Els forners reservaven unes hores del matí per a prestar aquest servei. El costum de dur la cassola al forn de pa encara és viu en alguns barris de Xàtiva. La cassola d’hivern és una recepta fàcil de preparar.
Per a sis persones, calen els següents ingredients: tanda de porc (tres-cents grams de careta, una mà, una cua i una orella), mig quilo de costelles, els components per a sis pilotes (magre, cansalada magra, clau d’espècia, canella, ous, julivert i pa ratllat), pebre roig, sal, safrà, un tomàquet natural triturat, un cap d’alls, sis botifarres de ceba, dos naps, una creïlla gran, sis-cents grams d’arròs, tres tomàquets madurs mitjans, cent grams de cigrons i una tasseta d’oli (sí, ja sé que tot açò li semblarà una atrocitat a Calinca —i aprofite per a desmentir la falsedat que cada quatre entrades se l’haja de nomenar; se’l pot nomenar cada dos—).
Primer, s’ha de preparar el caldo (bé que algunes persones aprofiten el brou i certs ingredients de l’olla feta el dia anterior). Es fiquen dos litres d’aigua en un perol. Es trosseja la tanda i, junt amb els cigrons, posats la vespra a remulla, es cou fins que estiga tova —uns tres quarts d’hora—. També s’hi han d’afegir les costelles trossejades i els naps. Mentrestant, es fan les pilotes, que encara es poden posar al perol durant els darrers quinze minuts de cocció. Tot seguit, s’ha de sofregir l’arròs —amb el tomàquet triturat, els alls i un pessic de pebre roig—, en una paella, fins que els grans esdevinguen translúcids. Un cop enllestit el pas anterior, s’han de posar en una cassola de fang el sofregit i els altres ingredients: la tanda, les costelles, les pilotes, els naps, els cigrons, les botifarres... S’han d’afegir litre i quart de caldo calent, sal i safrà. Damunt, es col·loquen la creïlla seccionada en rodanxes fines i els tres tomàquets tallats per la meitat. Finalment, es clava la cassola al forn a una temperatura de 190 graus.
Passats cinquanta minuts, ja la podem traure. L’arròs mostrarà una gloriosa coloració rossa o daurada. Per això, molta gent en diu arròs “rossejat”. Els habitants de la Costera solen menjar-se’l a la cassola, acompanyat d’un bon vi de Moixent o la Font de la Figuera. Sincerament, crec que per a ser un bon valencià de la Costera s’ha de saber cuinar la cassola d’hivern. Rus i el PP, que volen monopolitzar el valencianisme, ho han entès perfectament. Per això, tots els anys, per abril, celebren el Concurs Nacional d'Arròs al Forn. Maten dos pardals d’un tir: boicotegen la diada del 25 d’abril i exacerben llur valensianía. Els penjollaires no hauríem de permetre que banderes de tots els valencians caiguen en mans de gent grollera. Propose que celebrem el pròxim simposi al voltant d’unes cassoletes d’arròs al forn —això sí, guardant uns minuts de silenci en memòria del capità Superflipo—.
Tot açò em vingué al cap, diumenge passat, mentre ens fotíem a casa una cassoleta d’arròs al forn. A la Costera, l’arròs, ingredient fonamental de la seua cuina, forma part d’especialitats tan diverses com la paella, l’arròs amb fesols i naps, la cassola amb tanda, la cassola de quaresma... Per damunt de tot, però, destaca l'arròs al forn o cassola d’hivern, que mescla ingredients vegetals i carn provenint de la matança del porc. Antany, l’arròs al forn també es deia arròs passejat; calia passejar les cassoles fins als forns públics més pròxims —no hi havia forns domèstics—. Els forners reservaven unes hores del matí per a prestar aquest servei. El costum de dur la cassola al forn de pa encara és viu en alguns barris de Xàtiva. La cassola d’hivern és una recepta fàcil de preparar.
Per a sis persones, calen els següents ingredients: tanda de porc (tres-cents grams de careta, una mà, una cua i una orella), mig quilo de costelles, els components per a sis pilotes (magre, cansalada magra, clau d’espècia, canella, ous, julivert i pa ratllat), pebre roig, sal, safrà, un tomàquet natural triturat, un cap d’alls, sis botifarres de ceba, dos naps, una creïlla gran, sis-cents grams d’arròs, tres tomàquets madurs mitjans, cent grams de cigrons i una tasseta d’oli (sí, ja sé que tot açò li semblarà una atrocitat a Calinca —i aprofite per a desmentir la falsedat que cada quatre entrades se l’haja de nomenar; se’l pot nomenar cada dos—).
Primer, s’ha de preparar el caldo (bé que algunes persones aprofiten el brou i certs ingredients de l’olla feta el dia anterior). Es fiquen dos litres d’aigua en un perol. Es trosseja la tanda i, junt amb els cigrons, posats la vespra a remulla, es cou fins que estiga tova —uns tres quarts d’hora—. També s’hi han d’afegir les costelles trossejades i els naps. Mentrestant, es fan les pilotes, que encara es poden posar al perol durant els darrers quinze minuts de cocció. Tot seguit, s’ha de sofregir l’arròs —amb el tomàquet triturat, els alls i un pessic de pebre roig—, en una paella, fins que els grans esdevinguen translúcids. Un cop enllestit el pas anterior, s’han de posar en una cassola de fang el sofregit i els altres ingredients: la tanda, les costelles, les pilotes, els naps, els cigrons, les botifarres... S’han d’afegir litre i quart de caldo calent, sal i safrà. Damunt, es col·loquen la creïlla seccionada en rodanxes fines i els tres tomàquets tallats per la meitat. Finalment, es clava la cassola al forn a una temperatura de 190 graus.
Passats cinquanta minuts, ja la podem traure. L’arròs mostrarà una gloriosa coloració rossa o daurada. Per això, molta gent en diu arròs “rossejat”. Els habitants de la Costera solen menjar-se’l a la cassola, acompanyat d’un bon vi de Moixent o la Font de la Figuera. Sincerament, crec que per a ser un bon valencià de la Costera s’ha de saber cuinar la cassola d’hivern. Rus i el PP, que volen monopolitzar el valencianisme, ho han entès perfectament. Per això, tots els anys, per abril, celebren el Concurs Nacional d'Arròs al Forn. Maten dos pardals d’un tir: boicotegen la diada del 25 d’abril i exacerben llur valensianía. Els penjollaires no hauríem de permetre que banderes de tots els valencians caiguen en mans de gent grollera. Propose que celebrem el pròxim simposi al voltant d’unes cassoletes d’arròs al forn —això sí, guardant uns minuts de silenci en memòria del capità Superflipo—.
Sunday, January 17, 2010
Les fogueres de Sant Antoni
Per aquelles estranyes coincidències de la vida, avui, dia 17 de gener, festivitat de Sant Antoni Abat, conclou, a les dotze del migdia, l’Any Amades, en què s’ha commemorat el cinquantenari de la mort del gran etnòleg. Amades dedicà un extens apartat del seu Costumari a les festes de Sant Antoni del porquet, patró de dues viles de la nostra comarca, Cerdà i Canals. Amades se’n fa ressò d’una d’elles: «A la vila valenciana de Canals feien una foguera immensa que ocupava tota la plaça, i la pila de llenya era tan alta que arribava a sobresortir per damunt de les cases del voltant». Les festes en honor a Sant Antoni tenen, segons Amades, uns remots orígens pagans. Les actuals celebracions de Canals daten, però, de 1748. Aquell any un terratrèmol provocà grans desatrosses en moltes poblacions pròximes. Els castells de Xàtiva i Montesa s’esfondraren, l’església i algunes cases d’Ontinyent caigueren a terra. El sisme també afectà Énguera i Aielo de Malferit. Canals sortí, però, indemne. Els canalins atribuïren el miracle a Sant Antoni Abat, que des de llavors esdevingué el seu patró.
Les festes comencen el 8 de desembre, festivitat de la Immaculada, amb l’entrà de la primera soca. A les dotze de la nit, arriben a la plaça major la soca i les primeres branques de la Foguera, arrossegades per cavalleries engalanades i guiades pels festers. L’1 de gener, es fa la plantà del pi central. Els dies següents, es talla la llenya, es classifiquen les peces i s’apilen sobre l’eix: primer, els troncs més grans; després, els més fins i el ramatge. Per últim, s’abilla el con amb una capa verda de pinastre i es remata amb un taronger. En total, hom calcula uns 500.000 Kg de pes i 19 m d’alçada. Dies abans de la festa, se celebra la presentació de les festeres de gràcia i llurs respectives corts d’honor. Els dies centrals de la celebració són, però, el 16, el 17 i el 18 de gener.
El 16 és el dia de la Foguera. Pel matí, des del balcó de l’Ajuntament, la festera de gràcia convida els canalins i els visitants a gaudir de les festes, i entona el primer vitol al patró. Tot seguit, l’alcalde lliura la bandera de Sant Antoni als festers. El vitol és aquesta frase: «Vitol i vitol al nostre patró del poble!» La gent respon: «Vitol!». Per la vesprada, al Casino Gran, són presentats els festers del següent exercici. Entre ells, hi ha els dos personatges cabdals de la festa: el cuiros (que rep aquest nom pel costum, en temps antics, de portar al cavall uns odres de cuiro plens de vi que s’oferia als treballadors del camp) i el bandera, que enlaira durant les festes el penó del sant. A continuació, se celebra la cavalcada de carrosses i comparses. A les nou de la nit, després del cant de vespres, el rector pren el foc de la llàntia de Sant Antoni i, acompanyat per la comitiva de festers i festeres, surt a la plaça major per a encendre la foguera. El fum i les flames envolten a poc a poc la gran pira, que crema durant tota la nit. L’acte és presenciat per centenars —o milers, qui sap— de persones que es premen a l’indret i la rodalia.
El 17 de gener és la diada de Sant Antoni. A primeres hores del matí, els més joves col·loquen graelles sobre les cendres i torren carn i embotit. Més tard, se celebra la missa major. En finalitzar, es reparteix el pa beneït del patró. Per la vesprada, a las vuit, es fa la processó. Durant el trajecte, la multitud llança continus vitols al sant. L’endemà és el dia dels Parells. Pel matí, els veïns s’apleguen amb els seus animals a la plaça de l’Església. El sacerdot va beneint, un a un, gossos, gats, ocells, gallines, tortugues, cavalls, ases... Tot seguit, els festers recorren a cavall els carrers de Canals repartint caramels i joguines. Les celebracions són una bona excusa per a tastar diferents productes de la rebosteria local: els pastissets de moniato, el rotllet d’anís, la coqueta de sagí, el pa de Sant Antoni.... La festa continua per la vesprada a la plaça de l’Església. A les set, arriben els festers i, segons mana la tradició, donen tres tombs al temple repartint els darrers regals. El bandera, que porta un vestit fosc, llança el barret. Qui l’agafa obté entrades per al sopar de les cassoles d’arròs al forn. I ja de nit, amb un castell de focs artificials, acaben les festes patronals.
Les festes comencen el 8 de desembre, festivitat de la Immaculada, amb l’entrà de la primera soca. A les dotze de la nit, arriben a la plaça major la soca i les primeres branques de la Foguera, arrossegades per cavalleries engalanades i guiades pels festers. L’1 de gener, es fa la plantà del pi central. Els dies següents, es talla la llenya, es classifiquen les peces i s’apilen sobre l’eix: primer, els troncs més grans; després, els més fins i el ramatge. Per últim, s’abilla el con amb una capa verda de pinastre i es remata amb un taronger. En total, hom calcula uns 500.000 Kg de pes i 19 m d’alçada. Dies abans de la festa, se celebra la presentació de les festeres de gràcia i llurs respectives corts d’honor. Els dies centrals de la celebració són, però, el 16, el 17 i el 18 de gener.
El 16 és el dia de la Foguera. Pel matí, des del balcó de l’Ajuntament, la festera de gràcia convida els canalins i els visitants a gaudir de les festes, i entona el primer vitol al patró. Tot seguit, l’alcalde lliura la bandera de Sant Antoni als festers. El vitol és aquesta frase: «Vitol i vitol al nostre patró del poble!» La gent respon: «Vitol!». Per la vesprada, al Casino Gran, són presentats els festers del següent exercici. Entre ells, hi ha els dos personatges cabdals de la festa: el cuiros (que rep aquest nom pel costum, en temps antics, de portar al cavall uns odres de cuiro plens de vi que s’oferia als treballadors del camp) i el bandera, que enlaira durant les festes el penó del sant. A continuació, se celebra la cavalcada de carrosses i comparses. A les nou de la nit, després del cant de vespres, el rector pren el foc de la llàntia de Sant Antoni i, acompanyat per la comitiva de festers i festeres, surt a la plaça major per a encendre la foguera. El fum i les flames envolten a poc a poc la gran pira, que crema durant tota la nit. L’acte és presenciat per centenars —o milers, qui sap— de persones que es premen a l’indret i la rodalia.
El 17 de gener és la diada de Sant Antoni. A primeres hores del matí, els més joves col·loquen graelles sobre les cendres i torren carn i embotit. Més tard, se celebra la missa major. En finalitzar, es reparteix el pa beneït del patró. Per la vesprada, a las vuit, es fa la processó. Durant el trajecte, la multitud llança continus vitols al sant. L’endemà és el dia dels Parells. Pel matí, els veïns s’apleguen amb els seus animals a la plaça de l’Església. El sacerdot va beneint, un a un, gossos, gats, ocells, gallines, tortugues, cavalls, ases... Tot seguit, els festers recorren a cavall els carrers de Canals repartint caramels i joguines. Les celebracions són una bona excusa per a tastar diferents productes de la rebosteria local: els pastissets de moniato, el rotllet d’anís, la coqueta de sagí, el pa de Sant Antoni.... La festa continua per la vesprada a la plaça de l’Església. A les set, arriben els festers i, segons mana la tradició, donen tres tombs al temple repartint els darrers regals. El bandera, que porta un vestit fosc, llança el barret. Qui l’agafa obté entrades per al sopar de les cassoles d’arròs al forn. I ja de nit, amb un castell de focs artificials, acaben les festes patronals.
Monday, January 11, 2010
Bona Nit
Bona nit bons germans
Déu vos done bon son
la seua pau dolça
que abaixe al món,
bona nit, bona nit,
bona nit, bons germans.
Déu vos done bon son
la seua pau dolça
que abaixe al món,
bona nit, bona nit,
bona nit, bons germans.
Friday, January 1, 2010
La diada de Cap d’any
Ahir, amb les dotze campanades, finí el cinquantenari de la mort del gran folklorista i etòleg Joan Amades. Gràcies a l’autor del Costumari, sabem que la commemoració popular de la diada de Cap d’any o Ninou (nom derivat del llatí annum novum) té orígens druídics i romans. Pel que es veu, Ròmul regalà a Traci un branquilló del bosc de la deessa Strenia desitjant-li sort per a l’any que naixia. El poble romà va conservar el costum de l’ofrena durant segles; els amics i els parents rebien en aquesta diada el branquilló de Strenia. L’arbust sagrat dels romans fou substituït pel bolet de les cerimònies druídiques, vegetal sagrat que els sacerdots tallaven al bosc amb un falçó d’or i que consideraven protector contra els esperits malèfics. Aquestes pràctiques continuen presents al costum actual de col·locar a la llar, durant les festes nadalenques, grèvol o branquetes de pi. No sempre, però, s’ha celebrat Ninou l’u de gener; els romans el celebraven per març, a l’inici de la primavera.
El costum de fer presents la diada de Cap d’any és també molt antic. Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. Efectivament, en els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es van dictar disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa quantiosa o —si els mancaven els diners— anar a presó.
Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials. L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas».
La presència de l’arbre i les targes també té arrels a la nostra tradició. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre assumptes comunals. Després, es feia un ball d’origen cerimonial. En casos extraordinaris, que afectaven diverses poblacions o la contrada, es feia junta d’arbre, un consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, s’establí el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). La diada de Cap d'any, era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes a llurs subordinats. Molts d’aquests costums van morint inexorablement, a causa de la modernitat. Encara som a temps, però, de salvar alguns. Bon any a tots els penjollaires.
El costum de fer presents la diada de Cap d’any és també molt antic. Els pobles pagans posaven una taula ben parada a la porta de casa perquè els vianants menjaren de franc; aquells pobles recordaven els sacrificis oferts als genis en temps més remots. Bé que l’àpat extraordinari de Cap d’any podria ser una reminiscència de les taules parades, el pas del temps féu evolucionar la pràctica fins als regals i les estrenes actuals. Efectivament, en els segles XIII i XIV, s’estengué el costum de fer estrenes als familiars i als amics. L’hàbit esdevingué tan abusiu que es van dictar disposicions reguladores i prohibicions. Fins i tot s’arribà a condemnar els infractors a presó o penyora. Fou manat que ningú no gosés donar, per festes de Nadal, Ninou i Reis —des d’un mes abans fins a un mes després—, ni diners ni nous ni ametlles a cap mena de persona, gran o petita, fadrina o casada (s’exceptuaven de la prohibició les estrenes als infants o a la esposa dins de casa). Els infractors havien de pagar una multa quantiosa o —si els mancaven els diners— anar a presó.
Cal imaginar que en aquesta prohibició de les estrenes s’amagaven la persecució de les donacions dissimulades i la pèrdua d’exaccions per a les arques reials. L’Església, contrariada per l’origen pagà de l’ús, també combaté les estrenes. La diada de Cap d’any encara servava elements pagans; se celebrava el dia de l’Encarnació, és a dir, el 25 de març, tot just iniciada la primavera. En 1350, Pere el Cerimoniós, per tal d’honorar la Nativitat de Crist, ordenà que els seus dominis celebraren Ninou el dia de Nadal. Per tant, des de llavors fins al regnat de Felip II, al reialme d’Aragó, Nadal i Cap d’any van coincidir en un sol dia. Un paràgraf de la Pragmàtica dictada pel rei Pere a Perpinyà, el 16 de desembre de 1350, demostra la pervivència de costums pagans: «E per ço que pus sovint la dita Nativitat de Nostre Senyor en memòria sia aguda e encara foragitats idus, nones e chalendas».
La presència de l’arbre i les targes també té arrels a la nostra tradició. Fou costum estès en molts pobles celebrar consell després dels sants oficis de Ninou. El rector l’anunciava des de l’altar en acabar la missa. Tenia lloc a la plaça o sota l’atri de l’església. S’hi deliberava sobre assumptes comunals. Després, es feia un ball d’origen cerimonial. En casos extraordinaris, que afectaven diverses poblacions o la contrada, es feia junta d’arbre, un consell celebrat al bosc, sota l’ombra d’un arbre secular que abrigava els concurrents. Pels volts de 1870, s’establí el costum d’enviar targes de visita felicitant els parents, amics i coneguts (al principi, hom combaté aquest costum d’origen francès). La diada de Cap d'any, era obligat que els néts anaren a visitar els avis, per a rebre llur felicitació. Hom anava a veure també els amics més íntims. La diada de Cap d’any era l’escollida per a esborrar diferències i recomençar amistats trencades o refredades. Els servents, dependents i gent humil visitaven llurs ascendents per tal de desitjar-los un any pròsper i feliç. De les persones felicitades, n’hi havia que donaven estrenes a llurs subordinats. Molts d’aquests costums van morint inexorablement, a causa de la modernitat. Encara som a temps, però, de salvar alguns. Bon any a tots els penjollaires.
Tuesday, March 24, 2009
El sord de Montesa
Ma mare m'ha contat en diverses ocasions aquest "sussoït". Espere que us agrade.
Això diu que era un llaurador que estava mig sord, a qui no li feia gràcia que la gent se n'adonara d'aquest defecte, cosa que, per altra banda, no és infreqüent.
Eren les festes de Montesa, i l'home havia anat molt matí a l'horta a treballar. Després d'una bona estona d'estar llaurant, va veure que s'alçava una polseguera pel camí, senyal que venia gent.
"Això deuen ser els músics que venen a tocar a les festes", es digué. Va sentir preocupació, com li passava cada vegada que es veia obligat a intercanviar paraules amb algú. "No passa res, em prepararé les contestacions...".
El pobre home es posà a imaginar com hauria de ser el diàleg que tindria lloc en breus moments. "Primer em preguntaran: Què? Ha llaurat molt hui? I jo contestaré: De la bassa ençà". Tenia una bassa per a regar, i una corda amb un nuc, el qual li permetia de saber la quantitat d'aigua que hi havia dins.
"Després diran: Vaja! Hi haurà molta aigua en la bassa? I jo els respondré: Fins el nuguet". L'home va seguir imaginant l'escena: "Com no hauran estat mai a Montesa, igual em pregunten per on es va; jo els diré: Per aquelles penyetes d'allà".
Quan aplegà la gent que venia pel camí, molt educadament es va adreçar al llaurador:
-Bon dia, germà!
-De la bassa ençà -contestà ell.
-Germà, que està sord? -li van preguntar estranyats.
-Fins el nuguet!
-Xé, vaja i que els dimonis se l'emporten!
-Per aquelles penyetes d'allà
Això diu que era un llaurador que estava mig sord, a qui no li feia gràcia que la gent se n'adonara d'aquest defecte, cosa que, per altra banda, no és infreqüent.Eren les festes de Montesa, i l'home havia anat molt matí a l'horta a treballar. Després d'una bona estona d'estar llaurant, va veure que s'alçava una polseguera pel camí, senyal que venia gent.
"Això deuen ser els músics que venen a tocar a les festes", es digué. Va sentir preocupació, com li passava cada vegada que es veia obligat a intercanviar paraules amb algú. "No passa res, em prepararé les contestacions...".
El pobre home es posà a imaginar com hauria de ser el diàleg que tindria lloc en breus moments. "Primer em preguntaran: Què? Ha llaurat molt hui? I jo contestaré: De la bassa ençà". Tenia una bassa per a regar, i una corda amb un nuc, el qual li permetia de saber la quantitat d'aigua que hi havia dins.
"Després diran: Vaja! Hi haurà molta aigua en la bassa? I jo els respondré: Fins el nuguet". L'home va seguir imaginant l'escena: "Com no hauran estat mai a Montesa, igual em pregunten per on es va; jo els diré: Per aquelles penyetes d'allà".
Quan aplegà la gent que venia pel camí, molt educadament es va adreçar al llaurador:
-Bon dia, germà!
-De la bassa ençà -contestà ell.
-Germà, que està sord? -li van preguntar estranyats.
-Fins el nuguet!
-Xé, vaja i que els dimonis se l'emporten!
-Per aquelles penyetes d'allà
Tuesday, March 10, 2009
MOTS DE PATXANGA (i VII): PURA PATXANGA!
Ara sí, patxaguers i patxangueres! Per fi, arribem a la patxanga pura, a la creació més lliure de l’expressió surrealista valenciana. Podríem situar en el cim d’esta creació el sintètic i singular "Xe!" Poquíssimes vegades una sola síl•laba explosiva arriba poder voler dir tantes coses. El "Xe!" pot anar sol o encapçalar moltes de les altres frases. Si no hi ha el "Xe!", podem col•locar el "Ie!" o el "Uei!" I el "Uei, xe!"? Qué em digueu del "Uei, xe!"? Sublim!
Algunes expressions són impagables des del punt de vista de la creació d’imatges. Fixeu-vos en la frase: "Arre gat!" i imagineu una persona a cavall d’un gat i dient-li: -Arre! Pur surrealisme rural.
En l’últim trajecte del nostre viatge pel món de les frases fetes hem collit esta cabassada:
A foc seguit.
Això no demana pa.
A l’altra, tornes!
Afilla-te-lo!/ -la!
Agarra aire!
Agarra aire, Fred Astaire!
Aguanta l’animalet del morro!
Aguanta la pixera!
Aguarda’t!
Alça poll!
Anem allà!
Anem allà, que ací ja estem.
Anem anant!
Anem anant, que ve plovent!
Arre burro, polseguera!
Arre gat!
Arre gos! Que tens tos?
Arre xitxo!
Arrere que cau sutja!
Beu i aclarix-te.
Bona nit cresol, que la llum s’apaga!
Bonica és Tonica!
Bonico és Tonico!
Ca!
Cama!
Catarroja descoberta!
D’a xavo!
De categoria!
De cine!
Demà serà ella!
Eixe qué vol? Per un duro un porc?!
En un minut!
Estrany fóra!
Fosca!
Fosca nius!
Fuig, faena fuig!
Garrot al nino!
Guapa, com el cul de l’haca!
Ho he dit clar o he fet botiges?
Ié!
Ie, el de l’oli!/ Ie, el de l’oli ja està ací!
Ie, morral!
La cansalada és de pato!
La gallineta o el cigronet.
Llonganissa a la cendra!
Ja t’agarraré, cagó!
Mâ que eres!
Mâ que és gran el món!
Mel!
Mel de romer!
Mira si te la tire llarga!
Mone!
Ni t’arrimes!
No, mâe déu!
No mane déu!
No te l’acabaràs!
No volies caldo? Pren, dos tasses.
Nyas, coca!
No t’enrossines.
-Pâ tu és la vida! -I pâ tu els diners, criminal!
Para el carro.
Parle jo o passa un carro?
Patada i avant.
Per a l’horta, bo!
Prou, Pepe l’ou!
Que a ningú li passe!
-Qué em regalareu? -Un sisàs i una balladora./ -Un trencapinyons amb borles.
Qué farem? Por o fugirem?/ Foc o fugirem?
-Qué hi ha? -Caldo pâl tio Llopis.
-Qué passa? -La processó per ta casa.
Que que és?
Que rebente el biscuter!
-Qué tens? -La boca plena de dents.
Qué t’ha paregut, morrut?
Qué? T’ha pegat o t’ha fet aire?
Qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll.
Quina gent treballa en l’obra!
Quina vida t’has arreglat, bandido!
Si et dec alguna cosa, ho dius.
Sio, para!
Tens fam? Pega un bram.
Tira-li, Martí!
Tira-li un pa que se’l fot!
Toca!
Torna-li la trompa al xic!
Uei!
-Uei! -Ni uei ni vaca!
Uei, veges!
Uei, xe!
Una mona i un furó!
Veges a vore qui t’ha pegat?
Ves a espai no et pique un lluç!
Xafa i dóna.
Xe!
-Xe! -Ni xe ni xo!
-Xe! -Ni xe ni xerna!
Xe, mâ que...
Algunes expressions són impagables des del punt de vista de la creació d’imatges. Fixeu-vos en la frase: "Arre gat!" i imagineu una persona a cavall d’un gat i dient-li: -Arre! Pur surrealisme rural.
En l’últim trajecte del nostre viatge pel món de les frases fetes hem collit esta cabassada:
A foc seguit.
Això no demana pa.
A l’altra, tornes!
Afilla-te-lo!/ -la!
Agarra aire!
Agarra aire, Fred Astaire!
Aguanta l’animalet del morro!
Aguanta la pixera!
Aguarda’t!
Alça poll!
Anem allà!
Anem allà, que ací ja estem.
Anem anant!
Anem anant, que ve plovent!
Arre burro, polseguera!
Arre gat!
Arre gos! Que tens tos?
Arre xitxo!
Arrere que cau sutja!
Beu i aclarix-te.
Bona nit cresol, que la llum s’apaga!
Bonica és Tonica!
Bonico és Tonico!
Ca!
Cama!
Catarroja descoberta!
D’a xavo!
De categoria!
De cine!
Demà serà ella!
Eixe qué vol? Per un duro un porc?!
En un minut!
Estrany fóra!
Fosca!
Fosca nius!
Fuig, faena fuig!
Garrot al nino!
Guapa, com el cul de l’haca!
Ho he dit clar o he fet botiges?
Ié!
Ie, el de l’oli!/ Ie, el de l’oli ja està ací!
Ie, morral!
La cansalada és de pato!
La gallineta o el cigronet.
Llonganissa a la cendra!
Ja t’agarraré, cagó!
Mâ que eres!
Mâ que és gran el món!
Mel!
Mel de romer!
Mira si te la tire llarga!
Mone!
Ni t’arrimes!
No, mâe déu!
No mane déu!
No te l’acabaràs!
No volies caldo? Pren, dos tasses.
Nyas, coca!
No t’enrossines.
-Pâ tu és la vida! -I pâ tu els diners, criminal!
Para el carro.
Parle jo o passa un carro?
Patada i avant.
Per a l’horta, bo!
Prou, Pepe l’ou!
Que a ningú li passe!
-Qué em regalareu? -Un sisàs i una balladora./ -Un trencapinyons amb borles.
Qué farem? Por o fugirem?/ Foc o fugirem?
-Qué hi ha? -Caldo pâl tio Llopis.
-Qué passa? -La processó per ta casa.
Que que és?
Que rebente el biscuter!
-Qué tens? -La boca plena de dents.
Qué t’ha paregut, morrut?
Qué? T’ha pegat o t’ha fet aire?
Qui t’ha vist i qui et veu, mateta de fenoll.
Quina gent treballa en l’obra!
Quina vida t’has arreglat, bandido!
Si et dec alguna cosa, ho dius.
Sio, para!
Tens fam? Pega un bram.
Tira-li, Martí!
Tira-li un pa que se’l fot!
Toca!
Torna-li la trompa al xic!
Uei!
-Uei! -Ni uei ni vaca!
Uei, veges!
Uei, xe!
Una mona i un furó!
Veges a vore qui t’ha pegat?
Ves a espai no et pique un lluç!
Xafa i dóna.
Xe!
-Xe! -Ni xe ni xo!
-Xe! -Ni xe ni xerna!
Xe, mâ que...
Tuesday, March 3, 2009
MOTS DE PATXANGA (VI): BROFEGADES
MOTS DE PATXANGA (VI): BROFEGADES.
Brofegades, insults, amenaces, agressions, improperis, sexe, escatologia... totes estes qüestions i d’altres de semblants les abordem en este nou capítol de la patxanga.
Frases escatològiques:
A tu res t’importa, merda i peretes de la reina!
Això és per a cagar-se i no torcar-se!
Anar com cagalló per séquia.
Dacsa al porc que renega.
De veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
Déu cagat!
Déu cagat, el gat!
Donar caguera.
Em cague en dell.
Em cague en déu.
Em cague en déu i en la creu.
Em cague en Dénia mora.
Em cague en Dénia puta.
Em cague en deuna.
Em cague en l’all.
Em cague en l’ou.
Em cague en la figa del pollastre.
Em cague en la figa ta tia.
Em cague en la mare que t’ha parit.
Em cague en la mare que va.
Em cague en la mare que va, el pare que ve i el tio que torna.
Em cague en la pena negra.
Em cague en la puta cara del dimoni.
Em cague en la puta consagrada.
Em cague en la puta d’oros.
Em cague en la puta mare que t’ha parit!
Garrofer, garrofer, besa-li el cul al bou (i el pixador a la lloca).
L’hem cagada, llaurador.
Menges angelets, però cagues dimoniets.
Menjar, caguera!
Mentira, cadira; agarra un cagalló i estira!
Merda i peretes de la reina!
Redell!
Redéu!
Tens set? Pixa i beuràs calentet.
Tirar-se una bufa./ una llémena./ una manxega./ un pet./ un petorro./ una xana.
Una merda per a tu i per a tots els del teu carrer!
Xafar una granota.
Tornaveus:
Una i una, dos: moca’t, mocós!
Dos i dos, quatre: xupla’m el cul que tinc xocolate!
Quatre i quatre, huit: on veges merda, claves el dit!
Cins i quatre, nou: bufa’m un ou!
Trenta: qui no caga rebenta.
Dijous, toca’t els ous!
Divendres, figues tendres!
Agressions i amenaces:
Arrear, fotre o pegar un baticul./ una bescollada./ una besneula./ un calbot./ un carxot./ un casquinyol./ una galtada./ una guantada./ una hòstia./ una mascada./ una nyespla./ una xufa./ un xuplamocs.
Et pegue una pallissa que et doble!
Entre cap i coll, bescoll!
Girar-li (a algú) la cara al revés.
Si et mamprenc, voràs.
Tocar l’estora.
Improperis:
Enviar a algú a donar pel cul./ a prendre pel cul.
Enviar a algú a fer la mà.
Enviar a algú a fer la mà plegat en un diari.
Enviar a fer la mà als quintos.
Enviar a algú a fregar el baci.
Enviar a algú a fregar el baci de les monges.
Enviar a algú a la merda.
Enviar a algú a pastar fang.
Enviar a algú (a una dona) a rodar-se la pepita./ a tocar-se la pepita.
Enviar a algú (a una dona) a tocar-se allò es cull amb canya (o amb cóp).
Enviar a algú a tocar-li els ous a son pare.
Enviar a algú a tocar-li la panxa a un bou.
Enviar a algú (a un home) a tocar-se allò que vola.
Enviar a algú (a un home) a tocar-se el violó.
Enviar-ho tot a fer la mà.
Enviar-ho tot a l’ascla.
Fill d’una resacsada de putes!
Mal fill de puta!
No rebentaràs, no!
Puja ací dalt i voràs a ton pare en cançoncillos!
Toca-li l’orgue a Parilo!
Tu a mi me la bufes i no me la constipes!
Tu a mi me la mames de canto!
Ves i gita’t!
Vés i gita’t i tapa’t cap i tot!
Vés i rebenta!
Vé i renta’t!
Sexe:
Amorra’t al piló!
Collona!
Collons!
Recollons!
Recontracollons!
Recontracabassosdecollons!
-Collons! –Ni collons ni vetes!
Els collons del Montgó.
Estira més un pèl de figa que una maroma de barco.
Fotre!
Refotre!
Recontrafotre!
La figa ta mare!
La figa ta tia!
No patiu, que la figa és per al piu./ ...en hivern i en estiu.
Per la banda dels collons./ ous.
Tocar-li (a algú una cosa) els collons.
Toca’t els ous!/ collons!
Brofegades, insults, amenaces, agressions, improperis, sexe, escatologia... totes estes qüestions i d’altres de semblants les abordem en este nou capítol de la patxanga.
Frases escatològiques:
A tu res t’importa, merda i peretes de la reina!
Això és per a cagar-se i no torcar-se!
Anar com cagalló per séquia.
Dacsa al porc que renega.
De veres, com si menjares peres i les cagares senceres.
Déu cagat!
Déu cagat, el gat!
Donar caguera.
Em cague en dell.
Em cague en déu.
Em cague en déu i en la creu.
Em cague en Dénia mora.
Em cague en Dénia puta.
Em cague en deuna.
Em cague en l’all.
Em cague en l’ou.
Em cague en la figa del pollastre.
Em cague en la figa ta tia.
Em cague en la mare que t’ha parit.
Em cague en la mare que va.
Em cague en la mare que va, el pare que ve i el tio que torna.
Em cague en la pena negra.
Em cague en la puta cara del dimoni.
Em cague en la puta consagrada.
Em cague en la puta d’oros.
Em cague en la puta mare que t’ha parit!
Garrofer, garrofer, besa-li el cul al bou (i el pixador a la lloca).
L’hem cagada, llaurador.
Menges angelets, però cagues dimoniets.
Menjar, caguera!
Mentira, cadira; agarra un cagalló i estira!
Merda i peretes de la reina!
Redell!
Redéu!
Tens set? Pixa i beuràs calentet.
Tirar-se una bufa./ una llémena./ una manxega./ un pet./ un petorro./ una xana.
Una merda per a tu i per a tots els del teu carrer!
Xafar una granota.
Tornaveus:
Una i una, dos: moca’t, mocós!
Dos i dos, quatre: xupla’m el cul que tinc xocolate!
Quatre i quatre, huit: on veges merda, claves el dit!
Cins i quatre, nou: bufa’m un ou!
Trenta: qui no caga rebenta.
Dijous, toca’t els ous!
Divendres, figues tendres!
Agressions i amenaces:
Arrear, fotre o pegar un baticul./ una bescollada./ una besneula./ un calbot./ un carxot./ un casquinyol./ una galtada./ una guantada./ una hòstia./ una mascada./ una nyespla./ una xufa./ un xuplamocs.
Et pegue una pallissa que et doble!
Entre cap i coll, bescoll!
Girar-li (a algú) la cara al revés.
Si et mamprenc, voràs.
Tocar l’estora.
Improperis:
Enviar a algú a donar pel cul./ a prendre pel cul.
Enviar a algú a fer la mà.
Enviar a algú a fer la mà plegat en un diari.
Enviar a fer la mà als quintos.
Enviar a algú a fregar el baci.
Enviar a algú a fregar el baci de les monges.
Enviar a algú a la merda.
Enviar a algú a pastar fang.
Enviar a algú (a una dona) a rodar-se la pepita./ a tocar-se la pepita.
Enviar a algú (a una dona) a tocar-se allò es cull amb canya (o amb cóp).
Enviar a algú a tocar-li els ous a son pare.
Enviar a algú a tocar-li la panxa a un bou.
Enviar a algú (a un home) a tocar-se allò que vola.
Enviar a algú (a un home) a tocar-se el violó.
Enviar-ho tot a fer la mà.
Enviar-ho tot a l’ascla.
Fill d’una resacsada de putes!
Mal fill de puta!
No rebentaràs, no!
Puja ací dalt i voràs a ton pare en cançoncillos!
Toca-li l’orgue a Parilo!
Tu a mi me la bufes i no me la constipes!
Tu a mi me la mames de canto!
Ves i gita’t!
Vés i gita’t i tapa’t cap i tot!
Vés i rebenta!
Vé i renta’t!
Sexe:
Amorra’t al piló!
Collona!
Collons!
Recollons!
Recontracollons!
Recontracabassosdecollons!
-Collons! –Ni collons ni vetes!
Els collons del Montgó.
Estira més un pèl de figa que una maroma de barco.
Fotre!
Refotre!
Recontrafotre!
La figa ta mare!
La figa ta tia!
No patiu, que la figa és per al piu./ ...en hivern i en estiu.
Per la banda dels collons./ ous.
Tocar-li (a algú una cosa) els collons.
Toca’t els ous!/ collons!
Wednesday, February 11, 2009
MOTS DE PATXANGA (V): SENTÈNCIES
Les sentències són un tipus de frase que es gasta per rematar converses o per il•lustrar definitivament una situació, per tant estan molt pròximes a la màxima o al proverbi. Tot i això he intentat mantenir-me dins l’esperit de la patxanga i evitar els proverbis pròpiament dits com ara: “A la vora del riu no faces niu.” Una característica dels mots de patxanga sentenciosos és que tenen una forma fixa o molt poc variable. Ací en va este grapat:
A casa, mes que siguen pedres.
A la taula i al llit, al primer crit.
A la primera cullerada, una mosca.
Ací el més tonto fa cordes de rellotge.
Així maten a un.
Això és per a cagar-se i no torcar-se.
Això són altres calces.
Això són huits i nous i cartes que no lliguen.
Al matxo vell, herba tendra.
Amb sant Roc i el gos.
Amb una mentida fas un sopar agre.
Amor d’amo, aigua en cistella.
Animal/ au de vol, al perol.
Arrancada de rossí, parada de burro. (o viceversa.)
Botifarra que li penja el fil, botifarra que falta.
Cada perolet té la seua tapadoreta.
Cada u a la d’ell, com Sorell.
Caguerada de bou, pixarrada de vaca.
Caldera vella, bony o forat.
Carrer banyat, calaix eixut.
Cel a borreguets, aigua a canterets.
Clavats en la merda, nadem en ella.
Coneixement amb la beguda!
De forment, ni un gra.
Dos dones i un pato, mercat.
El miracle de Mahoma, que es va adormir al sol i es va despertar a l’ombra.
El moro no va a missa.
El que carrega primer no li falten cordes.
El que no està no s’encontra.
El que va davant va davant.
Els diners i els collons, per a les ocasions.
En ser mentida en pau.
En Tarragona fa bon sol.
Fam que espera a matar no és fam.
Fer com fan no és pecat.
Fer i desfer, la faena del matalafer.
Fill de gat, caçador de rates.
Gallina vella fa bon caldo.
Gallineta que per casa va, si no pica picarà.
Gallineta que pica no mor.
Gent jove, pa blanet.
I pareixia bobo/ tonto quan el vam comprar.
Igual diu arre que sio.
Igual dóna al coll que al muscle.
Igual dóna morir d’espasme que de garrotillo.
La repetició en la Seu.
La teua boca és mesura.
Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?
Menys bultos, més claror.
Més val fer-ho que manar-ho.
M’he quedat com Fava, igual estic que estava.
Mut i a la gàbia.
Ni el pare es morirà ni nosaltres soparem.
No alimenta però calfa el cos.
No volies caldo? Pren, dos tasses.
On va la corda, va el poal.
Pardal que vola, a la cassola.
Per a Bernat i el veïnat.
Per al que és sant, sobra la festa.
Per on passa banya.
Per un duro fa una mort.
Puja ací dalt (i voràs a ta tia!).
Quan no es pot segar, s’espigola.
Quan no té ous té colomins.
Quant més sucre més dolç.
Qui no suma, se n’ix.
Qui paga, mana.
Qui siga lladre, que siga valent.
Qui té fa, somia rotllo.
Qui tinga cucs, que pele fulla.
Qui tinca por, que arranque a córrer.
Quin desastre de botigueta.
Quina esquena per a carregar sacs!
Sobren diners i raons.
Tal dia farà un any.
T’ho he dit clar o he fet botiges?
Torna-li la trompa al xic!
Tota pedra fa paret.
Un amic, una mec!
Val més un llapis curt que una memòria llarga.
Vergonya? Ni la tens ni la coneixes.
A casa, mes que siguen pedres.
A la taula i al llit, al primer crit.
A la primera cullerada, una mosca.
Ací el més tonto fa cordes de rellotge.
Així maten a un.
Això és per a cagar-se i no torcar-se.
Això són altres calces.
Això són huits i nous i cartes que no lliguen.
Al matxo vell, herba tendra.
Amb sant Roc i el gos.
Amb una mentida fas un sopar agre.
Amor d’amo, aigua en cistella.
Animal/ au de vol, al perol.
Arrancada de rossí, parada de burro. (o viceversa.)
Botifarra que li penja el fil, botifarra que falta.
Cada perolet té la seua tapadoreta.
Cada u a la d’ell, com Sorell.
Caguerada de bou, pixarrada de vaca.
Caldera vella, bony o forat.
Carrer banyat, calaix eixut.
Cel a borreguets, aigua a canterets.
Clavats en la merda, nadem en ella.
Coneixement amb la beguda!
De forment, ni un gra.
Dos dones i un pato, mercat.
El miracle de Mahoma, que es va adormir al sol i es va despertar a l’ombra.
El moro no va a missa.
El que carrega primer no li falten cordes.
El que no està no s’encontra.
El que va davant va davant.
Els diners i els collons, per a les ocasions.
En ser mentida en pau.
En Tarragona fa bon sol.
Fam que espera a matar no és fam.
Fer com fan no és pecat.
Fer i desfer, la faena del matalafer.
Fill de gat, caçador de rates.
Gallina vella fa bon caldo.
Gallineta que per casa va, si no pica picarà.
Gallineta que pica no mor.
Gent jove, pa blanet.
I pareixia bobo/ tonto quan el vam comprar.
Igual diu arre que sio.
Igual dóna al coll que al muscle.
Igual dóna morir d’espasme que de garrotillo.
La repetició en la Seu.
La teua boca és mesura.
Li diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?
Menys bultos, més claror.
Més val fer-ho que manar-ho.
M’he quedat com Fava, igual estic que estava.
Mut i a la gàbia.
Ni el pare es morirà ni nosaltres soparem.
No alimenta però calfa el cos.
No volies caldo? Pren, dos tasses.
On va la corda, va el poal.
Pardal que vola, a la cassola.
Per a Bernat i el veïnat.
Per al que és sant, sobra la festa.
Per on passa banya.
Per un duro fa una mort.
Puja ací dalt (i voràs a ta tia!).
Quan no es pot segar, s’espigola.
Quan no té ous té colomins.
Quant més sucre més dolç.
Qui no suma, se n’ix.
Qui paga, mana.
Qui siga lladre, que siga valent.
Qui té fa, somia rotllo.
Qui tinga cucs, que pele fulla.
Qui tinca por, que arranque a córrer.
Quin desastre de botigueta.
Quina esquena per a carregar sacs!
Sobren diners i raons.
Tal dia farà un any.
T’ho he dit clar o he fet botiges?
Torna-li la trompa al xic!
Tota pedra fa paret.
Un amic, una mec!
Val més un llapis curt que una memòria llarga.
Vergonya? Ni la tens ni la coneixes.
Monday, January 19, 2009
Prec per a Sant Antoni.
El cap de setmana passat, el diumenge en concret, a la plaça de sant Pere de Xàtiva, es va celebrar com tots els anys la festa de benedicció dels animals per part de les autoritats eclesiàstiques. Es tracta d'una festa celebrada principalment en els territoris de parla catalana (Països Catalans). Es al voltant del 17 de gener quan és venerat Sant Antoni Abat (també conegut com Sant Antoni del Porquet) en moltes localitats. Inicialment se li atribueix la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes. Ara ja s'ha fet extensiu per tot tipus d'animals propers o relacionats amb l'home.
La major part dels animals presents, per no dir tots, eren de companyia, és a dir, el que acompanya i conviu amb les persones, realitzant una funció afectiva.
És cert!, són molt afectius i en alguns casos fan que la vida tinga sentit.
Temps ha, els animals tenien una altra funció. Formaven part del món econòmic i per tant el seu valor era de subsistència, guarda i transport entre d'altres.
Les vivendes estaven pensades per tindre'ls, habitualment en cambres inferiors a les de les persones.
Hui, la realitat és ben distinta.
A les ciutats, la presència dels animals i en concret la dels gossos té principalment un valor de companyonia.
Lògicament, les vivendes ja no estan preparades per a tindre animals perquè no formen part d'una economia de subsistència.
Vull referir-me concretament als gossos, els quals necessiten unes condicions bàsiques per a viure i conviure, i és per aquest motiu que els seus companys i companyes (els amos) els trauen al carrer.
El “carrer” és un espai comunitari i és en estos moments quan vull fer una prec a Sant Antoni ja que em sembla l'últim recurs al meu abast...
“Sant Antoni et pregue, per favor, dónes sentit comú i comunitari a tots aquells que tenen gossos perquè quan caguen en les voreres i carrers de tots, siga recollida la merda dipositada. Beneïx als qui la recullen i ajuda'ls quan ho necessiten. Per als que dissimuladament fugen deixant-nos el regal excrementici prepara'ls un d'igual.”
En la meua opinió és lamentable les condicions dels nostres carrers i voreres on el teu fill i filla, net i neta, nebot i neboda juguen, passegen i conviuen.
A més del semàfor, pas de vianants, mirar a dreta i esquerra,... hem d'ensenyar als nostres fills i filles a mirar cap a terra per salvar les merdes que s'hi van trobant.
Salut animals.
Subscribe to:
Posts (Atom)