Les valls de la Marina

L’interior de la Marina Alta amaga valls perdudes, d’accés difícil, ocupades per viles i poblets menuts, i paisatges propicis per a l’excursionisme i la petita aventura. Foren valls de moriscos, que hi mantingueren els seus costums i les seues tradicions culturals sense pressió dels cristians nouvinguts. La difícil orografia els ajudà a romandre en aquestes terres allunyats del control dels nous ocupants. Llurs noms, Gallinera, Ebo, Alcalà i Laguart, evoquen paradisos recòndits. L’itinerari comença a Pego. Una esquerda oberta pel riu Gallinera és l’únic accés possible a la vall, vigilada pel castell estratègic de Benirrama i per Forna, llogaret situat en un vessant de la serra de l'Almirall presidit pel castell que manté completa la sòlida estructura i un gran pati d’armes. Els vuit pobles de la Vall de Gallinera formen un sols municipi centralitzat en Benialí. El nom de la vall no fa referència a cap au sinó als còdols enormes, coneguts pel nom de galgues, que baixaren a bots des dels cims i reposen al fons, on és possible contemplar-los. Des d’antic, és un paradís de la cirera; entorn d’aquesta fruita s’han configurat nombrosos hàbits de vida i gastronòmics. Es conrea en amplis bancals heretats de les transformacions dutes a cap pels àrabs i els seus successors, els moriscos. Altres arbres típicament mediterranis (tarongers, llimeres, ametllers, oliveres) fan de la vall un verger. En ser definitivament expulsats els moriscos, la contrada fou repoblada amb gents de Mallorca. Els parlars salats han mantingut, doncs, la seua presència fins a dates molt recents, bé que avui estan a punt de desaparèixer.

La torrentera es troba voltada d’altes muntanyes, pertanyents a les serres de Mustalla i l’Almirall, pel nord, i d’Almudaina i Alfaro, pel sud. Crida l’atenció, als primers quilòmetres, la serra Foradà, pel misteriós forat semicircular que hi ha al cim. El seu ascens, de 700 metres, és possible des de Benissivà i Benitaia, i també des de La Carroja i Alpatró. Sobre Benissili, s’alça un castell en ruïnes, espectacular, perquè està penjat de la penya Blanca com si fos un autèntic niu d’àguiles. Al punt més alt de la vall, un mirador permet donar un últim repàs general a tot allò que s’ha anat descobrint durant el trajecte. Es pot sortir de la vall pel port que desemboca a Margarida i que permet prendre a l’esquerra la pintoresca carretera que, per la Vall d'Alcalà i la Vall d'Ebo, duu de nou a Pego. Seguint cap a la vall de Planes, a la dreta, es troba el bonic paratge del Barranc de l’Encantada, llaurat amb aigües que van a morir al riu Serpis, junt a l’embasament de Beniarrés. Una llegenda popular assegura que en aquesta vall dorm una donzella que sols desperta cada cent anys. Sols ella coneix on està un tresor amagat pels moros quan foren expulsats. També ací proliferen els cirerers.

A la Vall d'Ebo, se celebra, a finals d’abril, la Fira del Bescanvi, que artesans i grups alternatius de la zona han posat en marxa per a recordar que no tot és societat de consum. El seu caràcter tranquil i aïllat permet que ecologistes, agricultors biològics, artesans o seguidors de Buda s’assenten a la comarca i practiquen, uns dies a l’any, l’intercanvi de productes i serveis sense utilitzar moneda. La cova del Rull afegeix exotisme a la zona. Altre al·licient natural que ofereix aquest petit municipi és el barranc de l’Infern, probablement un dels més llargs del País. La seua part final, situada al terme municipal de Benimaurell, és intransitable. Des de la Vall d'Ebo, es pot tornar directament a Pego. Però si encara es disposa de temps, paga la pena d’entrar a la Vall de Laguart per Fontilles. Els pobles Campell, Fleix i Benimaurell integren un sol municipi, com a la Gallinera. També és una vall tancada, adornada per bancals d’ametllers, i punt de partida d’interessants excursions per a muntanyencs i escaladors. En resum: uns paratges dignes de ser visitats.

Demà partit!

Així que ja sabeu: vingueu a animar a la vostra selecció a l'estrena de "Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià".

Passejades per Moixent (i V)

L’extens terme municipal de Moixent —el major de tota la Costera— permet de fer múltiples rutes verdes, algunes d’elles caminant per sendes històriques. Hi ha una ruta particularment atractiva: la SLV - 12, coneguda com “Camí de les Alcusses”, que transcorre entre el jaciment ibèric de la Bastida i Moixent, i està perfectament senyalitzada amb marques blanques i verdes. És un passeig de baixa dificultat que es pot començar des de l’Alberg o el Mas del Fondo. Té uns 8 Km i es pot completar en unes dues hores. És sobretot bonic a la tardor, quan la vegetació de ribera mostra una paleta esplendorosa: verds, grocs, roigs, marrons, ocres...

Llevat d’un breu tram (d’uns 100 m) per asfalt, en arribar a Casa Llapicera, la resta del camí transcorre per sendes terreres que van solapant-se amb el ramal valencià del Camí de Sant Jaume i la Via Augusta. El caminant passa per les vores de rierols, rambles i el riu Cànyoles. S’han de travessar diversos guals. És convenient, per tant, dur calcer adequat o llevar-se les sabates per tal de superar-los. Com enguany ha plogut molt, alguns d’aquests guals tenen un pam d’aigua. El camí també està jalonat d’elements d’arquitectura rural: masos (del Fondo, Reig...), fonts (Font del Roure), colomers... Alguns dels masos estan habitats. En hivern, les xemeneies fumegen; els propietaris cremen a les llars la poda de les vinyes que, a la tardor, encara no tenen pàmpols. Des dels corrals, diversos animalets (gallines i pollastres, cabres...) contemplaran el pas dels excursionistes.

En arribar a les alçades de la fàbrica de vímet (dels mateixos propietaris del Celler del Roure), podem concloure la passejada. Si es continua la senda fins al poble, hom haurà de capbussar-se a l’aigua (cosa perfectament raonable en època d’estiu), perquè uns metres més endavant el camí penetra per uns bassals del Cànyoles amb més de mig metre de fondària. Finalment, la senda arriba a la vila de Moixent per un paratge, el Regolf, ple de tolls i ribes rocalloses. Un passeig, en resum, esplèndid, que pot culminar amb un dinar en un dels restaurants de la contrada.

Si es dina, posem per cas, al Mas de Montserrat, en acabat es pot fer una passejada i —si és primavera o estiu— contemplar els camps plens de roselles, blat, gira-sols, pàmpols... O fer un tomb des de l’Altet de Garrido fins al Mas de la Rabosa. En fi, no us entren ganes?

Grues a Otos

Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.

Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)

Serà inoblidable!

Ací va un poema dels que no seran recitats:

VIANANT

dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.

Passejades per Moixent (IV)

Maduresa, un vi valencià excepcional

Per l’agost de 2005, un columnista d’El País, Joan C. Martín, escrivia les següents frases: «Cal aconseguir l’estil definidor d’un vi, l’indicador de la seua grandesa. Els vins d’alguns cellers l’aconsegueixen de seguida, perquè obtenen la benedicció de comunicadors influents com Robert Parker. És el cas de Maduresa 2003, un vi fet amb amor i amb viticultura de precisió. Maduresa 2003 és el millor vi que ha fet fins ara Celler del Roure. Té la personalitat, la definició i l’excel·lència d’un gran vi de petit point. Les varietats principals de la seua grandesa, el syrah i el mandó, hauran d’anar creixent al coupage, en detriment del cabernet sauvignon i altres raïms». Quins són els motius pels quals rebia aquestes lloances el Maduresa? Pablo Calatayud, propietari de Celler del Roure, l’indret on s’elabora, ho té clar: avui, un vi amb cabernet o merlot es fa correctament i de manera estàndard a tot el món (ciència i tecnologia avancen tan de pressa que tothom és capaç de produir vins amb bona relació qualitat preu); qui vol reeixir ha de fer, per tant, uns vins interessants i distints. I el valor diferencial està a les varietats autòctones, a les quals s’ha de saber traure el potencial. I s’ha d’aprofitar també el terrer (les noves tendències aposten per vins que mostren les qualitats minerals del terra).

Les 60 hectàrees de vinya del celler al terme municipal de Moixent estan distribuïdes en quatre finques situades al vessant nord de la Serra Grossa, a uns 550 m d’altitud. Tot i tenir sòls en costera, pobres en matèria orgànica, les parcel·les mostren diferents textures, continguts variables de calcària i diferències microclimàtiques que determinen la selecció de les varietats i els clons, tradicionals o forans, més adients. Com ja es deia al capítol anterior, el celler ha aconseguit recuperar una varietat local quasi extingida, el mandó (de la qual la gent de la comarca sempre havia parlat molt bé), i, en funció de la millor adaptació a les condicions de clima i sòl de cada parcel·la, s’ha optat per la implantació de les diverses viníferes. Una part de les 60 hectàrees del celler ha experimentat, doncs, un procés de reestructuració. Tempranillo i macabeu han estat substituïts per mandó, monastrell, tintorera i varietats minoritàries, com petit verdot. Al Maduresa 2005, hi ha les següents proporcions i varietats: 30% de syrah, 20% de cabernet sauvignon, 20% de mandó, 10% de monastrell, 10% de merlot i 10% de petit verdot.

Al camp, es treballa de manera artesanal. Es vigilen l’estrès hídric —controlat mitjançant rec per microaspersió— i la coberta vegetal permanent. Els ceps, amb llurs pàmpols i raïms, són amoixats a diari per a garantir la màxima insolació de les fulles, la ventilació dels grans i el ple equilibri vegetatiu. La verema es fa manualment, com al Priorat, en caixes de 15 Kg. El raïm roman a les cambres frigorífiques fins assolir una temperatura de sis graus. El desrapat i selecció dels grans també es fan a mà. S’empren, dins del possible, tècniques tradicionals d’elaboració i criança (sense anar massa lluny, l’extracció —l’agitació del barret que es forma als tancs d’acer inoxidable— es fa manualment). Hi ha un seguiment acurat dels polifenols a les distintes maceracions i de l’evolució durant la criança. Es tenen en compte les fases lunars; els trasbals se solen fer en lluna minvant. Finalment, el criança roman 12 mesos en barriques de roure francès. El treball és, en definitiva, totalment artesanal.

Els propietaris del celler reconeixen les influències rebudes del Priorat (durant un temps, fou assessorat per la família Pérez, de Mas Martinet: Josep Lluís aconsellava en temes de viticultura; Sara, en vinificació i tast —en realitat, Sara i Josep Lluís Pérez són valencians, de Quatretondeta—). El resultat de tot el treball és magnífic. Les darreres anyades han estat excel·lents, equilibrades i amb la potència fenòlica justa que proporcionen les varietats utilitzades. En 2002, Robert Parker, gran guru vinícola que marca tendències, donà una nota molt alta (91 punts) a Maduresa, llavors un vi desconegut i barat (costava 4 euros al celler). Fou tota una consagració que l’empresa de Moixent ha anat ratificant. El propi Parker li pujà la nota (93 punts) un any després. L’anyada de 2005, posem per cas, proporciona en boca un cos mitjà, acidesa excel·lent, tanins ferms, dolços i carnosos, un bon desenvolupament i un notable recorregut. Un vi de tall mediterrani, càlid i expressiu. Tornem a citar Joan C. Martín: «Maduresa és una simfonia d’aromes madurs de fruites i de sotabosc: pruna negra, maduixa i gerd amb un elegant aroma a violeta. La boca encara és millor, amb un to de canella i roure torrat, una sensació de mantega i un gust final de regalíssia intermitent que es detecta a cada agitació de la copa, després d’haver decantat el vi. Altra virtut sobresortint del Maduresa és l’amable fons torrefacte de la seua criança, en barrica francesa. Un vi, en fi, ben noble!».