Fernando Arrabal i l’Execució del Testament del Marqués de Sade

Al Xixi, per acompanyar-me a este acte... i altres al llarg de la vida

Fernando Arrabal té, actualment, 78 anys i la seua vida ha estat immersa en el dadà, el surrealisme, la patafísica i el pànic. És l’autor viu més significatiu de tots estos moviments, dels que va parlar, a través de l'esdeveniment de l’Execució del Testament del Marqués de Sade, en la conferència que va donar ahir, 3 de desembre, al paranimf de la Universitat de València amb motiu de la clausura dels tres dies d’homenatge que se li han dedicat des d’esta universitat.

Per la seua part, l’Execució del Testament del Marqués de Sade es va celebrar a finals de 1959 a la casa parisenca de l’aristocràtica poetessa Joyce Mansour. A l’acte assistiren els membres del grup surrealista. Inclús, estava entre ells el pintor i latin lover Roberto Matta, expulsat del grup uns anys abans per l’acte immoral de seduir a la dona de Arshile Gorky, quan ell estava a punt de morir de càncer.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònia de l'esdeveniment va ser Jean Benoit, qui va tardar sis anys en elaborar el trage en què va oficiar la celebració. El trage, que encara conserva Arrabal a sa casa, estava presidit per una enorme funda fàl·lica africana que, mitjançant un fil transparent, permetia a Benoit pujar-la i baixar-la a voluntat. Tan extraordinari fenomen va deixar bocabadat a André Breton qui, ingènuament, va confessar: “Benoit no només es genial, sinó que se li fica gorda quan vol”.

Un altre artefacte que va utilitzar Benoit durant esta celebració va ser un ferro de marcar ramat, al que va dedicar tot un any a la seua creació. En un dels seus extrems es llegia SADE. Benoit havia deixat este ferro calfar-se en la llar per l'extrem de la paraula. Quan estava al roig viu, el va agafar i, per a finalitzar el ritual, es va marcar la seua llegenda al pit. De sobte, un emocionat i commocionat Matta va agafar l’incandescent ferro i va seguir l’exemple de Benoit. L’olor a barbacoa i l’excitació sàdica impulsen a Breton a proposar-li a Arrabal que marcara a l’espectador que tenia al seu davant: “Arrabal, baixa-li els pantalons i marca’l!”. Sacrilegi que no va cometre.

Després de la fogositat de la sàdica escena, els espectadors s’adonen de la comicitat del seu resultat: Allò que queda tatuat al pit de Benoit i Matta és la paraula EDAS. Sorpresos li pregunten: “Però Benoit: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” i el condueixen davant d’un espill perquè vera l’estupidesa del seu acte. Allí va ser on tots s’adonen del contrari, de l’extraordinari del fet, veient reflectida la paraula SADE. Màgic moment aquell: L'espill reflectia allò que els ulls dels espectadors no podien vore directament. Genial! Com genial va estar la manera en què Fernando Arrabal ens ho va transmetre als assistents, entre els quals, a més, d'un dels autors del poema Gorgojo a go jo (segut al meu costat i, posteriorment, al d'Arrabal), vaig poder vore, de passada i de cul, a Artés (a qui no em va donar temps de saludar). També em va semblar divisar, a la llunyania, el perfil del Capità Superflipo.

Ja és Primavera...

... una Primavera perpètua.

I ja hi podeu clavar el nas i els ulls i les oïdes pels raconets que més us abellisca. No direu que no és un projecte bonic!

En construcció

La inquieta Raquel Tomàs em sondeja per llançar un nou projecte vell dins el seu projecte nou. Sóc dels que no saben dir que no. I el projecte aconseguix entusiasmar-me. Tindrem En la Primavera perpètua feta llibre il·lustrat i moltes coses més a mitjans de novembre. Serà com un sobre-sorpresa confeccionat a partir d'un fet teatral. Serà un sobre-sorpresa parateatral!

El preu

Imaginem que només hi ha un poeta al món.
Imaginem que el poeta és vosté;
sí, vosté.

Quina seria la primera paraula que escriuria?

Ponts

Vaig conéixer personalment Pepe Botifarra el dia 30 de desembre del passat 2009. Vaja, ens havíem conegut abans, però així d'arrapa-i-fuig. La vesprada del 30 vam xarrar amb calma, ell, Refelet i jo. Ja m'havia impressionat com a cantant i em va impressionar com a persona.

Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!

CONCURS DE PENJOLLS ARTÍSTICO-LITERARIS 2010

El passat 16 de gener vam fer el IV Simposi Penjollaire i, com bé ha reflectit Alietes en l’editorial de febrer, hem fet alguns fitxatges. Però recordeu que El Penjoll és un projecte obert i que qualsevol que vulga pot ser autor o autora, fent-nos-ho saber enviant-nos un correu a la nostra adreça: elpenjoll@gmail.com. Nosaltres us donem d’alta com autor o autora i, a partir d’ací, només heu de respectar les normes d’estil (si no voleu veure’s involucrats en un ERO).

També vam decidir fer-li un ERO als premis que organitzem i deixar només la convocatòria bianual del Premis Blocs (de la qual ja us informarem més endavant). La resta dels premis (microrelats, poesia satírico-política, biografies fictícies i fotografia) els anem a reconvertir en una nova iniciativa: un concurs de penjolls (posts) publicats a El Penjoll al llarg del 2010. En ell participaran els penjollaires amb els seus penjolls, però també podran participar tots aquells que no siguen penjollaires, i no vulguen donar-se d’alta com autors, creant un penjoll de caràcter literari original i inèdit, i enviant-nos-el per correu electrònic (elpenjoll@gmail.com). Al finalitzar l’any, l’equip penjollaire farà una selecció dels millors penjolls de cada mes que després es publicaran en un llibre en paper.

En els penjolls té cabuda qualsevol temàtica i gènere, subgènere, pseudogènere o pseudosubgènere literari: relats breus, microrelats, nanorelats, biografies fictícies (o pseudobiografies), refranys, elegies, ditiràmbics, odes, èglogues, cançons de gesta, himnes, poesia satírico-política, poesia immoral, poesia visual, poesia virtual, poesia casual, poesia de la que queda, succeïts, acudits, paròdies, contes, contes infantils, contes alevins, contes benjamins, contes per adults, contes per a la 3ª edat, contes per a la 4ª edat, contes des de la 4ª dimensió, contes xinesos, mites, llegendes, panegírics, dissertacions, sainets, saibruts, diàlegs, monòlegs, simiòlegs, entrevistes, entreoïdes, entremans, entrepans, cartes, epístoles, sermons, psalms, pamflets, manifestos, assajos, aforismes, crítiques, cròniques, recensions, articles d’opinió, classificats, obituaris, necrològiques, epitafis... També caben les iniciatives artístiques de caràcter audiovisual com fotografies, dibuixos, dissenys gràfics, collages, vídeos, àudios... En definitiva, cap tot allò que puga ser expressat en un penjoll. Sorpreneu-nos amb la vostra creativitat i originalitat!

Encara que publiquem hui esta informació, ni nosaltres mateixos sabíem que el concurs de penjolls 2010 va començar el passat dia 1 de gener. Animeu-vos a participar! I si necessiteu algun aclariment, digueu-ho amb un comentari. Esteu convidats i, sobretot, convidades!

Diu Bolaño...

...en la part d'Amalfitano de la novel·la 2666:

"¿Y qué libros suele leer? Antes leía de todo, maestro, y en grandes cantidades, hoy sólo leo poesía. Sólo la poesía no está contaminada, sólo la poesía está fuera del negocio. No sé si me entiende, maestro. Sólo la poesía, y no toda, eso que quede claro, es alimento sano y no mierda.

La voz del joven Guerra surgió, fragmentada en esquirlas planas, inofensivas, desde una enredadera, y dijo: Georg Trakl es uno de mis favoritos."

Ahir vaig anar a veure 2666 al Teatre Lliure. 5 hores d'espectacle. Em va agradar molt.

Revista d’art avantguardista ARTRITIS, nº 184, Crítica artística: “Serà suc de taronja, mare.”

“Serà suc de taronja, mare”
20x20
Esquitx

Ens trobem davant una obra revolucionaria i trencadora: L’autor ha reinventat el gènere de l’esquitx prescindint de llenços “artificials i innecessaris (segons ha declarat a la revista) com ara paper higiènic, apunts de cursos anteriors o calcetins. Aquestos llenços tan sols són un estorb, una barrera que s’interposa entre l’autor i la seua pròpia creació. L’esquitx ha de traspassar les fronteres del llenç i apoderar-se de tot l’espai del terra”.

Aquesta obra ben bé podría emmarcar-se dins el moviment de l’Act Painting - engegat per Pollock en el període entre guerres-, en el qual prima l’abstracció general i l’espontaneïtat de la creació artística ja que, com és el cas, el treball resultant remet a l’acte físic de la creació en sí com a un aspecte essencial de l’obra, un acte de vida.

Solcant el rerefons de la creació, podem arribar a apreciar com l’autor ha sabut amalgamar aspectes molt dicotòmics: Uns molt possitius i vitals, com ara la descàrrega d’una tensió concreta, una tensió que culmina amb la pau després de la guerra, un alé d’aire fresc a les trinxeres de la passió, així com també una posada al món concreta, la cosmovisió idiosincràtica de l’individu onanista post-modern mitjançant la realització d’una pulsió bàsica - que esdevé el nucli original de la creació - envers aspectes més decadents com ara la soledat de l’onanista o la tristesa post-orgàsmica, que acaba desembocant en una reflexió sobre la condició efímera de l’existència i una aclaparadora consciència del present.

Tot i que alguns crítics acadèmics consideren l’obra “brillant”, potser aquest no sería l’adjectiu més adequat, ja que, degut a l’extrema opacitat dels seus materials, l’obra tan sols es pot apreciar en la seua plenitud des d’un angle concret i amb la il·luminació adequada. On si que coincideixen tots els estudiosos i crítics de l’art és en l’extrem hiperrealisme que emet. De fet, un dels aspectes que ens fa albirar l’enorme càrrega simbòlica de l’obra és eixa metamorfosi cromàtica del blanc al negre, ajudada per la mà de la natura i el temps, mitjançant la qual l’autor ens està parlant de l’eterna lluita entre el bé i el mal, el Yin i el Yang, el cel i l’infern, déu i el dimoni, l’odi i l’amor. Però tota aquesta concatenació d’elements opostos pot englobar-se dins una contraposició més gran: La que hi ha entre l’Eros que desprén la fluidesa de la matèria prima emprada en el moment de la creació i el Thànatos d’aquest teixit obscur de textura aspra i resseca que mostra el resultat final. Les resultes físiques d’una tensió que abans hi era lactant, posteriorment latent i que finalment esdevingué rajant. El cicle de la vida condensat a un esquitx ressec, a un esquitx ressec de llet condensada.

La crítica internacional coincideix en que les últimes obres d’aquest autor estaven minvant la seua profunditat per opaques i buides i que, afortunadament, en aquesta última s’ha superat a ell mateix, a més, també ha rebut suport des de molt diversos camps: “Ferran Adrià, per exemple – declara l’autor – es va quedar meravellat quan va contemplar l’obra, i no ha descartat utilitzar aquesta tècnica en properes receptes d’autor.” Tot i això, no s’ha pogut lliurar de la polèmica: Diverses associacions antiabortistes radicals s’han manifestat a l’entrada de la casa-museu, exclamant que “ningú té dret a decidir sobre el destí de les vides d’altres éssers vius” i qualificant la creació com a “una obra d’un mal gust inadmissible”, tot posant en qüestió l’ètica i la moral de l’autor i preguntant-se “si realment la creació artística pot justificar l’exhibició d’aquest genocidi”. L’autor, però, ha declarat al respecte que “hagueren pogut acabar al lavabo. Al remat, els he salvat de la ignominia”. També afirma que “aquestos espermatozous, encara que ara estiguen morts, romanen units en teixit” i que una de les coses que també volia representar amb això era “la força i unió del poble oprimit en les condicions més adverses, que no sucumbeix sota ningún producte de neteja, però que corre el risc d’éser esborrat per una tirana i feixista espàtula que arrambla amb totes les consciències.”

L’autor també ha desvetllat a la revista que “aquesta serà la primera d’una sèrie d’obres que tindrà per títol “L’eterna fricció de l’ésser”, en la qual estic treballant a diari i ficant tota la meua ànima”. Esperem amb ànsia, doncs, les noves entregues.

INNOCENT5: jo estava allí!

A vegades passen coses grans, i quan un s’hi troba enmig del remolí experimenta una satisfacció tan grata com difícil d’explicar. Intentaré fer-ho. Per invitació de Toni de l’Hostal vaig acudir el 28 del proppassat desembre, dia dels Innocents, al Teatre de la Clau, de l’Alcúdia (la Ribera). Prèviament havia comboiat Toni Espí, que per a estes coses sempre és home fàcil. El tinglado en qüestió és un maremàgnum de músics i cantants i cantautors i cantaôrs i contaôrs (visiteu l'enllaç!) convocats pel de l’Hostal per tocar una cançoneta (o dos) per cap en l’escenariet de la Clau. Espí i jo anàvem a llegir poemes nostres. Ell s’ho havia arreglat millor i duia acompanyament de la Gent del Desert, d’Ontinyent, que li han musicat un poema preciós: Ja vénen les veremadores, diria que es diu. La Clau, que ja és xicotet, quedava diminut per la quantitat de gent que s’hi havia aplegat, això va obligar a obrir-ne les portes de bat a bat i era com si el pati de butaques (és un dir) s’haguera expandit fins al carrer.

A més dels del cartell hi havia Jordi Albinyana (semiomnipresent), Pau Alabajos (amb grupet de fans quinzeanyeres inclòs), Remigi Palmero (brutal mestratge, acompanyant a la guitarra Òscar Briz), Ovidi Twins (que van cantar en iber d’Alcoi) i Paco Muñoz, que va pujar a lloar la figura de Joan Monleon (a qui prèviament Toni de l’Hostal havia dedicat el conegut tango Orxatera valenciana). I encara me’n deixaré algun.

A destacar la bèstia escènica que és Toni de l’Hostal, el bon quefer de Carles Pastor, les taules i la senzillesa d’Eva Dénia, les ganes de la Gent del Desert; la humanitat, la sensibilitat i la facilitat de comunicació d’Hugo Mas, el somriure de Marquet, la mestria de Palmero, el surrealisme delicat de Mi Sostingut, el desplegament de possibilitats d’Arthur Caravan i la síntesi de Sènior i el Cor Brutal.

No es tracta, però, només d’una qüestió de quantitat, sinó, de qualitat (artística, creativa i humana!). I de l’ambient i la complicitat que es respirava dalt i baix i darrere de l’escenari. I d’un públic de totes les edats (des de bebés a ancians) i condicions. I de tres hores i quart initerrompudes de xou. I en acabant, unes 100 persones anàrem a sopar juntets al bar Santandreu: poder de convocatòria, caguendéu! I no és només qüestió de quantitat i qualitat, també era, sobretot, qüestió de percebre que hi havia un esperit comú que bategava molt fort. Hi havia una alegria en l’ambient impossible de descriure. Una alegria no estúpida ni autocomplaent. Una alegria sincera i comuna que et fa sentir que alguna cosa gran està passant.

He buscat per blocs i no he trobat notícia de la reunió, però alguna cosa gran va passar el dia dels Innocents i algú havia de deixar-ho escrit. Si voleu fer-me cas, i és pel bé del vostre esperit que ho recomane, no us perdeu l'Innocent6 del 2010 al Teatre de la Clau de l’Alcúdia. Sobre les sis de la vesprada. Qui avisa no és traïdor.

Lucidesa

Els propose que veiem, estimats i estimades, un fragment de l'entrevista que el periodista Joaquín Soler Serrano va fer a Josep Pla l'any 1976 per al programa A fondo.
Per qué? Perqué darrerament en El Penjoll hem estat parlant de moltes de les coses de la literatura i de l'art que més m'interessen, com ara: quina és la relació dels artistes amb el món? Com ha de ser esta relació? Qué aporta l'art, ja siga la poesia, la narrativa o la pintura?
En l'entrevista veiem Josep Pla, amb 82 anys (a punt de fer-ne 83), donant pinzellades sobre diferents artistes més o menys contemporanis seus. Pla, obert al món. Pla, analitzant la mirada i l'obra d'altres artistes sobre el món: Maragall, Carner, Riba, Espriu, Nonell, Azorín, Delibes,... Magistral, al meu entendre.



Si volen, també trobaran fàcilment una entrevista del mateix programa amb Salvador Dalí, feta pels mateixos dies. Dalí, contràriament a Pla, es presenta com un artista egocèntric i centrífug: no està obert al món, sinó que ha aconseguit reduir el món al seu propi melic. L'ego no li permet contemplar el món.

I hi ha també una entrevista A fondo amb Salvador Espriu. En Espriu no trobaran la lucidesa de Pla. A Espriu se'l menja la rancúnia, l'odi covat contra una època i contra la repressió franquista, entesa, per extensió, com a repressió espanyola.

FETITXISME

Coralina Colom m'ha regalat uns fulls (19) mecanografiats amb lletres del repertori de l'Ovidi. Estos fulls formen part dels textos que Coralina i Ovidi van recitar junts una nit de l'any 1971 al Teatre Romea. Val a dir que Coralina Colom és una eminència en l'ensenyament de la tècnica de la veu i l'expressió oral a Catalunya. Ara és professora emèrita de l'Institut del Teatre. Tinc la sort de ser un etern alumne seu fora d'horaris acadèmics. Més enllà de tècniques i hòsties ensenya humanitat. A vegades ve amb nosaltres al teatre i després anem a sopar i ella jura que s'ho passa d'allò més bé. Un plaer mutu. Potser un dia parlaré més de la Coralina. Segur que sí.

Els folis en qüestió declinen cap al color sépia amb les lletres passades a màquina, teclejades per l'Ovidi: els títols en majúscula, la resta no. Algunes lletres ballen. Alguns punts ja són foradets. En algunes pàgines el contorn de les grafies es difumina. Va com va, El desesperat, Sol d'estiu, Homenatje (sic) a Teresa,... així fins a 19 folis. Sí, algunes faltes de mecanògraf maldestre. A peu de pàgina posa Lletra i música: Ovidi Montllor. En totes hi ha el segell blau que diu: Ministerio de Información y turismo. 4 Delegación provincial de Barcelona. I la data: 16 Ene 1971: Censura passada.

Passe les mans per damunt d'estos fulls i demane a l'Ovidi que m'ungisca amb la seua honestedat i humiltat, i també amb la ràbia feréstega de la seua veu d'argelagues.

PROGRAMA DE L'ACTE DE LLIURAMENT DELS PREMIS BLOCS DE LES COMARQUES CENTRALS

L’acte començarà amb puntualitat suïssa a les 18’30h. del proper dissabte, 14 de Febrer, al local de l'Associació d'amigues i amics de Camot (c/Blanc nº9 de Xàtiva). La presentació de l’acte la farà el duo Els Toni’s, format pel polifacètic artista Toni de l’Hostal i l’escriptor belgidà Toni Espí.

Toni de l'Hostal .............................Toni Espí

Els Toni’s s’encarregaran d’ambientar i anar lliurant els premis als autors dels blocs guanyadors en cadascuna de les respectives categories, així com el premi al millor bloc de les Comarques Centrals. Recordeu:

1. Art i audiovisual: A TA MARE VA QUE FUMES!
2. Associacions socioculturals: FUNDACIÓ CASAL JAUME I- LA SAFOR-VALLDIGNA
3. Educació: DEPARTAMENT DE LLATÍ DE PEDREGUER
4. Esports: CLUB DE PILOTA VALENCIANA VALIRATLLA CASTELL DE CASTELLS
5. Humor: LES DONES NO SOM (TAN) COMPLICADES
6. Informació i notícies: EL MIRADOR VALENCIÀ
7. Literatura: NAUSICA.
8. Mediambient: PEL PAISATGE AL PAÍS VALENCIÀ
9. Miscel·lània: HIC ET NUNC
10.Política: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA

Millor Bloc: TONI CUCARELLA EN ROBA DE BATALLA

Els premis consistiran en un gravat (15’7x12cm) de la sèrie Grup Mut de l’artista plàstic Albert Compte, qui ha exposat la seua obra a l’Art Expo de Nova York, al Gallery de Londres, al SACA de Bolonya, a Il Quadrato de Torí, al Porti di Magnin Mondovi de Cuneo, també a Itàlia, i a la Sala Gastó, a la Galeria Cune i a la Fundació CNB de Barcelona, entre altres.

Els premis es donaran personalment als autors del blocs guanyadors (no es pot delegar en un altra persona per a recollir-los).

Després de l’acte del lliurament dels premis procedirem a la xocolatada i degustació de mones d’Alberic, organitzada per la secció gastronòmica d’El Penjoll.

L’esdeveniment contarà amb la presència de diversos membres del jurat.

Recordeu que qualsevol està convidat i pot assistir, però heu de confirmar-nos-ho, abans del dijous 12 de Febrer, per correu electrònic: elpenjoll@gmail.com

Des d'ací volem agrair a tots els que esteu col·laborant en l'organització d'este acte.

Ens veiem el dissabte. Sigueu puntuals!

Tres propostes...

Deixe ací tres propostes que m'han semblat molt interessants...

la primera és la 24ª Edició de la Mostra Internacional de Titelles a La Vall D'Albaida, que es celebra des de'l passat 4 i fins el proper dia 9 de novembre, i és tota una mostra d'implicació i col·laboració cultural de tota una comarca, i el treball dona els seus fruits, si esteu interessats podeu informar-vos en la web www.mostratitelles.com

la segona també va començar ahir dia 4 i fins el proper 23 de novembre, i ens mostrarà la fantàstica tasca dels pallassos (però dels de veritat!) a la 15ª Mostra Internacional de Pallassos de Xirivella, ja sabeu, totes les vessants de la pallassada per a despertar el nostre somriure... per a més informació, consulteu en la web www.mostradepallassos.com

i la tercera proposta me la passa una amiga al mail, i és el fruit del treball d'un grup d'amics inquiets i la col·laboració de les autoritats del poble (no sempre es dona esta col·laboració!), i d'ahí naix la 1ª Mostra Internacional de Cinema Documental de Montaverner, que es celebrarà a aquesta localitat de la veïna Vall d'Albaida del 23 al 30 d'aquest mes de novembre, una bona proposta per veure aquest cinema que no et deixa mai indiferent. Per si teniu interés ací vos passe la web, www.mon-doc.org

hala! ací teniu, per que després em digueu que sols tinc dubtes!...
encara que ara que pense... "a quina proposta acudisc?"

QUEDA CONFIRMAT: LA PLAÇA DE BOUS DE XÀTIVA ÉS UN OVNI

És diu de la plaça de bous de Xàtiva que és un OVNI. Clar açò és diu vegent-la des de fora però, per a saber si realment ho és, cal entrar dins. Per poder comprovar-ho vaig anar amb mon pare, ahir per la nit, al II Freestyle de Xàtiva. De camí, ja va succeir algun fenomen inesperat, com trobar-nos amb Menta amb Fraula, però el més estrany va ocórrer dins de la plaça de bous: hi havien extraterrestres! Estos, concretament, eren freeriders, anaven en moto i duien casc. Que com sé que eren extraterrestres? Perquè feien coses d’un altre planeta, inclús mon pare m’ho certificava dient-me: “això no pot ser!”. Els espectadors que vam acudir a vorer l`esdeveniment vam estar abduïts durant més de dues hores per estos freeriders. Després del que vam vorer, vos puc assegurar que la plaça de bous és, efectivament, un OVNI. Per cert, l’abducció va ser tan forta que quan vaig eixir del OVNI sols tenia clar que havia vist extraterrestres però no sabia si el que feien tenia a vorer amb el que fan ací a la terra (i per extensió al País Valencià) els esportistes, els artistes... o veges tu a saber en quines xorrades perd jo el temps.

QUÈ PENSA UN PENJOLLAIRE COM VOSTÉ D'UN TEMA COM ESTE?

Ahir pel matí vaig eixir a córrer per la muntanya amb l’insigne Tarsan de les Mones, políglota cultural versat tant en l’art de la conversa com en la conversa de l’art, i vam acabar fent un correllengua que no és altra cosa que xarrar mentre es corre o, sent més precisos, córrer mentre es xarra. Entre els varis temes que vam tractat, amb la profusió que va donar el poc més d’una hora que vam invertir en pujar pel portet i anar per la solana fins a la penya San Dídac i tornar al col·legi la Bola per la senda de dalt de Novetlè, vull fer ressò d’un en concret. Com que sé que a l’amic Tarsan li agraden més les belles arts que les males arts, vaig aprofitar per a plantejar-li un dels meus dogmes de fe i li vaig soltar la següent lubricació o elucubració, com preferiu:

“Els artistes [referint-me als plàstics, no als escènics però tampoc als cirurgians] importants haurien de rebre el mateix tractament que els esportistes d’elit. M’explique: a un esportista d’alt nivell sols se li reconeix la valia de la seua obra i la seua habilitat quan ho demostra en moments determinats per als que s’ha preparat i en els que es troba en plena forma, al màxim de les seues capacitats. De vegades, inclús estant en plena forma, falla i els entrenadors, directius, aficionats, mitjans de comunicació, altres esportistes i ell mateixa reconeixen que no està donant el nivell. Però un artista, a partir de que els gurus i els grups d’experts influents l’assenyalen i l’identifiquen com a bo, la seua obra és revalora de tal manera que la que abans no era considerada com bona ara ho és i la que encara no ha fet també ho serà. I així crec que molts dels artistes de nivell, com per exemple Dalí, ens han acabat prenent el pèl amb obres que valen molts diners però que, al meu entendre, no valen res. I quan dic res em referisc al no-res absolut.”

Deixant de banda les seues habilitats conversadores, Tarsan va tancar el tema diguent-me: “Dalí era un fatxa. Jo pense el mateix”. Però, clar, a mi m’haguera agradat que m’haguera fotut canya al més pur estil Cal·linca i com m’he quedat amb ganes de ser fustigat, vos ho faig saber, innocent de mi, a vostès els penjollaires.

TRES CAGUERADES DE PARDAL EN LA PINACOTECA MUNICIPAL

Hem visitat aquests dies la pinacoteca sabatense i hem aprofitat per veure l’exposició de la família Magallanes, un esdeveniment cultural que cal visitar per l’excepcionalitat dels recursos museogràfics que s’han fet servir, la quantitat d’obres valuoses que l’integren (el catre volador s’exposa en lloc preferent) i uns arbres genealògics que pasmaran els visitants amb la glòria d’aquests clans oligàrquics que tant poc han fet per la ciutat papera, ara més aviat pepera. Mentrestant, esperem que algun dia es dignen a muntar amb els diners de tots alguna exposició sobre una família sabatense de la classe obrera, que per cert, són la majoria.
Tanmateix, la nostra visita no estava motivada per tan magna exposició de fotocòpies en color, sinó perquè uns amics ens havien dit que un pardal havia cagat el retaule de l’Ermita de les Santes. Ni “cortos” ni tampoc “peresosos” ens vam personar en aquesta Casa de les Muses Locals per tal de comprovar “in situ” les cagades de pardal per tal d’esbrinar quina espècie filopictòrica havia defecat en aquesta obra reverenda del patrimoni sabatense.
Quina no seria la sorpresa en constatar que no es tractava de merdes de pardal, sinó d’esquitxades de pintura blanca que havien caigut en pintar el mur immediat. Què no saben que pa pintar la paret haurien d’haver cobert el retaule per protegir-lo? Quanta ineptitud i quan de carnet polític en la boca d’alguns que no saben ni el que porten entre mans.

Miquel de Sentfeliu

La Vaga

12-06-08
Bolbait, 13h.
Vaga de peanes defenent el dret a no enlairar mai ningú.

La princesa i el drac.

VA DE POETES! (VII)

En l’anterior capítol vos vaig parlar de l’obra Els mots de Yorick, de Josep Palau i Fabre, arran de la meua traumàtica experiència com a espectador. Han passat els dies i comente l’experiència en qüestió amb una actriu companya de faena, durant el descans d’un assaig. Em diu que coneix els textos de Palau que componen l'espectacle: “L’Alfa Romeo i Julieta” (quina gràcia, eh? Romeo i Julieta, ho agarreu?) i “El porter i el penalty”. Em diu que els 3 li semblen fluixíssims. S’indigna per la caterva d’autors catalans que encara funcionen com a tòtems. Va citant alguns noms propis. Diu “...Carles Riba...”. Jo li dic “Alto! que Carles Riba és un dels 4 fantàstics!”. Diu: “Què dius ara? Com a traductor ha fet grans coses, però com a poeta...” Li dic: “Si no retires el que acabes de dir t’ascle esta tassa de café amb llet en tot el careto.” S’ho repensa i diu: “Riba no és el dels Fruits Saborosos?” “Ca, dona, li dic jo, eixe és Carner!” “Ah, perdó, doncs, m’he equivocat.” Tot es distendix. “Riba is great!” concloc. I xarrupe del café amb llet. Ella somriu com de gairó i assentix capcinejant. La sorprenc pensant: “si tu ho dius”, però no li dic res.

Pense en Josep Carner i em vénen al cap els disturbis emocionals que es van organitzar a Barcelona ara farà uns cinc o sis anys quan el jove escriptor mallorquí Sebastià Alzamora es va despenjar amb una pol·lèmica afirmació (parlant de pol·lèmics, Pol, on ets?) dient que l’obra Nabí de Josep Carner era un nyap. Hua, huaaa, huaa... (em descollone només de recordar-ho) Oh, com es va ficar la vella guàrdia d’insignes ancianets que vetlen pels béns intocables de la cultura catalana! Com claquejaven les seues dentadures postisses! S’arrapaven per les parets!
El cert és que Carner fa els decasíl·labs com pocs (parlant de decasíl·labs, Andreu Galan, jove poeta antologat en Pedra Foguera, on ets? El Penjoll necessita sang nova que vulga fer les seues provatures). Tornant a Carner: quina traça que tenia aquell home! Molta traça, però de forment ni un gra (o poquets): un esteticista dels del llacet al coll i bastó a la mà. En Carner es cartejava amb la Rodoreda quan tots dos vivien a l’exili, i li donava consells i li corregia els sonets: cosa fina, tu. Per mi ja se’l poden confitar, a Carner, els insignes ancianets. Li done la raó a l’actriu amb qui compartisc escena, i que ara s’ha arrecerat rere La Vanguardia (o siga que es troba en la Reraguarda).

Ara espere ansiós que li toque el torn a la Mercè Rodoreda (quin empalago de dona, tu!), però això no serà enguany, que enguany és el centenari del seu naixement i tot han de ser flors, violens i celebracions i homenatges i places del diamant i miralls trencats, etc, etc. Potser d’ací a deu anys algun escriptor jove i impetuós s’atrevix a dir veritats com a punys. Potser.

Garrot a dret i a tort!

Per cert, ara em ve al cap que tinc pendent una entrada sobre el great Carles Riba.

Monòleg

La CRÒNICA CLÒNICA

Nota, nota, so, so, risa, risa dit, dit,
I …
Tú al cap
de les morses
sota de l´aigua.
Amb el barret de palla que et salva del sol de l´oceà antàrtic,
el que te fa sentir segura.