.:[Double Click To][Close]:.
Get Paid To Promote, Get Paid To Popup, Get Paid Display Banner




Showing posts with label Denúncia. Show all posts
Showing posts with label Denúncia. Show all posts

Wednesday, July 28, 2010

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.



El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.

Monday, May 17, 2010

Jronya que jronya

"El Rei i la sanitat (no tan) pública" és el títol d'un article aparegut al El Periódico i que m'ha fet arribar un bon amic que hem enviat de quintacolumnista a Catalunya. Mentre la resta de la plebs estem defensant el model públic i patint les conseqüències de la gestió que fan els que no el volen sinó per fer negoci, el monarca i la seua prole semigrega gaudeixen, jronya que jronya, de tracte terriblement normal. Ací vos deixe el text:
El Rei i la sanitat (no tan) pública
XAVIER Bosch
Sí. El Rei s’ha espantat per un nòdul al pulmó i ha buscat el millor especialista. L’ha trobat a Barcelona. Amb tants metges com tenia a Madrid, venir-se a operar aquí ha estat un bon espot per als cirurgians catalans, ja prou prestigiats. En 80 hores, ha vingut, l’han obert, l’hi han extirpat i li han donat l’alta de l’Hospital Clínic. En acabat, i amb l’alegria de saber que tot plegat era benigne, ha donat el titular: «Cal estar orgullosos de la sanitat pública». Efectivament. Malgrat la manca de metges, de llits i l’escreix de cues i llistes d’espera, tenim -–en general-– una sanitat pública de primer nivell que sembla regir-se per una màxima: com més malament estàs, millor és el servei. Però em fa l’efecte que el Rei ha sortit per la porta de Villarroel sense saber exactament on ha estat. La versió oficial diu que, en nom de la «seguretat», ha passat quatre dies en una còmoda habitació de la planta setena. És a dir, ha estat a Barnaclínic. Barnaclínic és una clínica privada dins de l’hospital públic del Clínic. La idea incipient potser no era dolenta: atès que molts metges que els matins treballen a la pública a la tarda despatxen en consultes privades, algú va pensar que era millor muntar la mateixa consulta privada a dins mateix del Clínic. La solució és legal, però èticament reprovable. Primer, tal com denuncia la CGT, perquè s’empren serveis, personal i material de la sanitat pública per a benefici privat. I segon, perquè conec casos que al matí entren per la porta de la seguretat social, els diuen quants mesos cal esperar per fer-se una ressonància magnètica i, aleshores, allà mateix, els ofereixen la possibilitat de fer-se la prova una tarda de la mateixa setmana. Això sí, a Barnaclínic, i passant per caixa. Així funciona un tinglado que, a més de ser competència deslleial per a les clíniques privades que no s’aprofiten d’aquest gran flux públic de clientela per captar pacients cap al negoci privat, és una enorme injustícia per als que no s’ho poden pagar. D’això, esclar, al Rei no n’hi han dit ni piu.

Friday, April 23, 2010

Novetats de Sant Jordi 1969



Aquella editora volia fer l'agost en plena primavera. Des de feia temps que perseguia Harry, un adolescent inadaptat que era un crack en una nova tècnica d'enginyeria inversa de la luminiscència.
El pare d'en Harry li va inocular, des de ben petit, l'estima pels aquariums i tot allò que els envoltava: un acolorit i estrany microunivers.
El nen havia manifestat una fixació malaltissa per les meduses. Restava bocabadat, hores i hores, perduts els ulls rere els gèlids balls...rere les excrecions lumíniques que dibuixaven metageometries el contingut de les quals semblaven aparadors musicals dels desitjos més íntims.
Tantes estones absort, havien generat idees en el seu cap d'incipient enginyer. Somiava a implantar estructures quàntiques sobre metacrilat translúcid; estimava massa els arbres com per a permetre aqueixa tala invasiva, generalitzada.

L'editora no era mala persona; simplement, gasiva, era de carn. Havia tingut sort al món dels negocis: feina a doll, hiperelàstica capacitat de treball i la sort d'uns padrins ben posicionats que l'havien catapultada, a banda -això sí- d'haver arrodonit una magistral verònica a la moda política conjuntural. De fet, ella tan sols venia la seua força de treball, representava acuradament els interessos d'una corporació.

Grimpar més alt encara? Potser l'Everest?

No amics; si ho tenia tot!

Però... i trobar l'aparell definitiu, l'utensili que denigrara tant els e-books com els books? Somiava amb en Harry, amb la màquina que, al calor d'un tamboret i alcohol, en certa tasca li havia esbossat; un enginy que esborrava els caràcters luminiscents d'una obra, passat un termini de temps. Podía recarregar-se infinitament de lletres evanescents, previ pagament per caixa.

Aquest era el nou romanticisme, la nova religió pecuniària on unes cendres d'un volcà glaçat o un asèptic sistema econòmic no podien, de cap de les maneres, dinamitar. I ella volia l'ànima física del seu creador...

(De la subtilitat de les meduses, 1969, Edicions El farer de Ponent, L'Alguer)

--(Es pot copiar, citar, enllestir un nou document edificat sobre aquest esquelet, sempre que citem l'autor del present treball i se'l convide a un sopar al corralet de Ca Alietes & CIA)--

Friday, February 5, 2010

En unes hores haurà passat tot...


"Em diuen Binta, tinc 12 anys i sóc de Mali. Ara, al meu poblat és de nit i tothom dorm, però jo no puc dormir. En unes hores haurà passat tot, em dic, però tinc por, molta por. A penes isca el sol, vindran a per mi la mare, les meues germanes i cosines, altres dones i la comare. I en unes hores haurà passat tot...A la Buika, la meua germana que té dos anys més que jo, ja li ho van fer l'any passat i va plorar molt. Ara ja no viu amb nosaltres, es va casar i està a punt de ser mare. Ella em diu que he de ser valenta, que si no m'ho fan, cap home em voldrà... Jo vull continuar jugant amb les meues amigues i no vull anar-me'm amb el Habib, que quan em veu es riu i a més, les meues amigues m'han dit que té una cosa punxosa entre les cames que fa mal. Jo no vull casar-me amb el Habib, però sembla que ja està tot parlat entre els nostres pares. A la meua millor amiga Soli li ho feren també, al principi no passà res, però als dies la "cosa" li feia molta pudor i no parava d'eixir-li sang. Ara li porte flors i quan estic trista bese la terra que la cobrix...

He de ser valenta, he de ser valenta. En unes hores haurà passat tot..."



Segons l'UNICEF, cada any, tres millions de nenes es veuen sotmeses a la mutilació genital, especialment al països del Pròxim Orient i a l'Àfrica Subsahariana, si bé també als països occidentals, on comunitats d'immigrants continuen amb aquestes pràctiques. L'ablació és la mutilació dels genitals femenins externs per evitar sentir plaer sexual. Amb freqüència es porta a terme en condicions antihigièniques, sense anestèsia i sense cap analgèsic contra el dolor.Els motius de l'ablació depén de cada país i cultura, si bé els motius religiosos o costums ancentrals parlen de mantenir verge a la dona fins al matrimoni o evitar comportaments immorals.

S'estima que ara ja són 150 millions de dones mutilades amb les següents conseqüències de per vida: hemorràgies prolongades, infeccions, retencions urinàries, tètanus,incontinència, infertilitat i fins i tot la mort.

Tuesday, February 2, 2010

Del Cabanyal al Canyamelar

Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.

Wednesday, January 27, 2010

Metges

A una banda de la taula, tu: preocupat, malaltós, amb por a la mort. Des que has entrat en la consulta el teu estat ha empitjorat. Pensaves que la mitja hora que has aguantat l’equilibri entre avis solitaris, hipocondríacs i mares que li torquen els mocs al fill t’havia immunitzat. Et preguntes si les cues són un test previ perquè aquells que no estan prou fotuts abandonen, se’n tornen a casa i no arriben al metge. Però necessiten el justificant pel treball, resisteixes i a la fi, una xica amb bata blanca –que no saps si és ATS o recepcionista- t’atén amb mala cara perquè fa cinc minuts que l’esperen al bar.



T’ha enviat a la porta 9. Un grup d’humans, una col·lecció de cares d’emocions desinflades, espera també. Esperes fins que la misteriosa porta 9 s’obri i li dónes al facultatiu el paper que t’han donat en recepció. Et preguntes si no seria més discret que el passares per sota la porta. I et diu que entres davant les mostres de decepció dels teus companys d’espera.



Les consultes dels metges semblen el programa de futbol de qualsevol televisió local privada per la quantitat de publicitat que t’arriba des dels llocs més insospitats. Des dels bolígrafs al calendari, passant per l’estoreta del ratolí, tot té imprés el nom d’algun medicament. Et preguntes si la bata i la roba interior del facultatiu també porta patrocini.



Si els metges d’ací no són tan guapos com en les sèries americanes és perquè entren en la Seguretat Social. I es nota: des dels ordinadors antiquats que manegen -amb poca traça-, a la impressora d’agulles que pensaves extingides. Introdueix els teus símptomes en la base de dades informàtica; fa que t’aixeques el jersei –de la visita del metge no s’ix mai més sa, però si més desinhibit-; i et recepta dos medicaments dels que anuncia en la consulta.



El diagnòstic és clar: un congrés d’una setmana, tot pagat, a les Illes Canàries.

Thursday, February 5, 2009

Les calumnies del Bisbe Williamson

Contra la negació, l'intent de minimalització d'un dels genodidis més grans de l'humanitat:

La paraula, la visibilització, la reivindicació i memòria contra la vergonya...

La vergonya de servir-se de la seua condició i negar allò que és innegable.


Museu d'Auschwitz


Sunday, January 11, 2009

PALESTINA




“ .. .una terra bona i espaiosa,
una terra que regalima llet i mel...”
(Ex. 3, 21)



Terra roja
que regalima llet i mel.

Terra roja ensagnada:
per egipcis i assiris a Meggido;
per la sang dels cananeus
vessada per les dotze tribus;
per la sang de les dotze tribus
vessada per mohabites,
edomites i ammonites,
pels filisteus,
per babilonis i assiris,
per grecs i egipcis,
per la Imperial Roma.

Terra roja ensagnada
per la sang de qui parlava
d’amor i pau,
per la sang alliberadora de tanta sang.

Terra roja ensagnada
pel domini conqueridor
dels seguidors de Muhammad.

Terra roja ensagnada
pel domini arrabassador
dels creuats de Jesús el Crist.
Terra roja de nou ensagnada
pel domini anihilador
dels seguidors de Moisès i els profetes,
pels que tan horriblement conegueren
el vessament de la pròpia sang,
pels que ara no els tremola la mà
vessant tanta i tanta sang
davant la nostra mudesa.

Xavier Penya-roja, “Amarada Matèria"

Thursday, July 31, 2008

Manifestació La Font Roja també és nostra

Dilluns passat a Alcoi va tindre lloc la concentració en defensa de La Font Roja front a l'hotel que hi volen construir. En ella s'aplegaren unes 3.000 persones i 44 entitats. Podeu trobar més informació a la pàgina de la campanya: La font roja també és nostra. Si voleu adherir-vos a la campanya, s'ha creat un full informatiu i podeu descarregar-vos un altre de recollida de signatures. Vos deixem amb el Manifest que es va llegir i amb unes fotos de la manifestacio.


MANIFEST

Estem ací perquè ens estimem la Font Roja.

Som molta gent i molt diversa, amb el suport de moltes entitats, els qui ens hem ajuntat hui amb un objectiu comú: defensar el paratge de la Font Roja d’un projecte que l’amenaça; que amenaça la conservació dels seus valors naturals; que amenaça també els usos públics tradicionals; que amenaça el patrimoni cultural i la memòria de tots i totes.

La Font Roja no és un lloc qualsevol; és una petita joia amb un gran valor natural. Ja des del segle XIV es van acordar les primeres mesures per a protegir-la; i ara fa ja més de vint anys que va ser declarada parc natural, el primer parc natural de l’interior valencià.

També fa quasi trenta anys que es va aconseguir la recuperació de tot l’espai del paratge per a l’ús públic de tots els seus visitants. Sense que ja no hi haguera, per fi, usuaris de primera i de segona categoria.

Esperàvem —o almenys, desitjàvem— que amb aquestes mesures el futur de la Font Roja ja no correria cap perill més; també aspiràvem que els nostres fills pogueren gaudir del paratge com ho hem pogut fer nosaltres.

Ara veiem que no és tan fàcil, que cal continuar estant alerta. Que sempre hi ha qui vol posar els interessos mesquins d’uns pocs per davant dels interessos del conjunt de la societat.

El projecte d’un gran hotel de luxe en el mateix cor del Parc Natural és una amenaça de primer ordre, ja que provocaria un impacte ambiental i paisatgístic molt greu en una àrea especialment sensible. La construcció i funcionament de l'hotel en aquest punt trencaria el seu delicat equilibri ambiental: amb més soroll, més trànsit, més consum d’aigua i energia, menys silenci, la previsible tala de carrasques centenàries per accedir a l’aparcament subterrani, el perill d’afecció a l’alcavó de la pròpia font, la construcció de noves infraestructures i un llarg etcètera que no podem consentir.

El projecte (que, per cert, l’Ajuntament continua amagant) suposaria també privatitzar una part important del paratge durant un període de 40 anys, ampliable a 60. Sobre les condicions per a l’empresa, només cal tindre en compte una frase del plec de condicions: se li permet disposar de "tots els espais pròxims on es pretenga desenvolupar qualsevol activitat relacionada amb l'ús hoteler". És a dir, un autèntic regal per a l’empresa en detriment de l’ús públic i de l'accessibilitat per part dels visitants del Parc Natural.

Les facilitats per a l’hotel contrasten amb les limitacions que ja s'estan posant als usuaris actuals del paratge i als serveis essencials del parc natural. Un bon exemple d'això és la supressió dels paellers o l’expulsió de la brigada de manteniment que ocupava part dels antics xalets.

Demanem, per tant, que es conserven i rehabiliten aquests xalets, sense augmentar ni el volum ni les altures, per a destinar-los als serveis públics que requereixen el Parc Natural i els seus visitants.

Recordem també que hi ha alternatives turístiques menys impactants i socialment més beneficioses que un complex turístic, amb un hotel de luxe de més de 50 habitacions, en el cor de la Font Roja.

Hi ha raons més que suficients per a continuar mobilitzant-se en defensa de la Font Roja. Aquesta concentració no és cap final, sinó que és l’inici d’una campanya en la qual recorrerem a tots els mitjans possibles i que no acabarà fins que aquest projecte siga totalment descartat.

Si hui en som molts, la pròxima convocatòria hem de ser encara molts més.

La Font Roja també és nostra. Hotel fora del Parc Natural!

Monday, April 28, 2008

Un NO als organismes modificats genèticament (OMG)

El 7 de maig tindrà lloc a Brussel·les una important votació sobre transgènics. La indústria agroquímica vol que la UE li permeta cultivar dacses que produeixen pesticides, així com una creïlla transgènica que conté gens de resistència a antibiòtics. Vols que el 7 de maig els comissaris diguen NO a estes sol·licituds de la indústria?

Signar carta per als comissaris europeus