Espremem la fruita del plaer

No vaig poder estar en una reunió d’escrots —perdó, d’escrutadors de vísceres— en què es van analitzar el fetge i les costelles torrades de diversos animalets servits amb allioli. M’ha dit un pardalet, però, que aquests sagaços analitzadors de l’Apocalypse Now, després de cruspir-se-les —les vísceres i les cuixes—, vaticinaren que el món s’acaba, que arriba l’ERE final. De fet, ja han començat a sonar les trompetes. Tots els signes remeten a l’hecatombe: tempestes de neu a deshora, diluvis torrencials, una sobtada primavera... La natura sembla alterar el cicle normal de les estacions. Efectivament, tot apunta cap al final imminent. Veges tu! Un dia o altre s’havia d’acabar el món! Total, que he decidit sortir-me’n de la meua tendència natural, inclinada als assumptes històrics, etnològics i literaris, per a centrar-me en qüestions més gratificants, més voluptuoses, més transcendentals. Si el món s’acaba, que el final ens trobe ben satisfets. Espremem fins a l’última gota la fruita del plaer. Ha arribat una primavera inesperada? Doncs, a follar, que el món s’acaba. Prenguem nota de les mosques, dels escarabats, de les sargantanes, de les papallones, del salt dels felins, del bleix postrem de les egües i els poltres, de les vaques i els bous. Honorem la vida fins al darrer segon. Amén!

Regaleu, regaleu… Que el dia de l’ERO final s’apropa!

Or

Nit de Reis. Què vos duran? S’heu portat bé, serfs de la gleva? Heu seguit l’estela del capitalisme, el consumisme i el neoliberalisme? Estem crisis! Proletaris, perdó treballadors precaris, de tot el món: consumiu i reactiveu l’economia! S’esteu portant malament! Mereixeu carbó, cabrons! Mira que tornareu a les mines... Heu de treballar més hores, durant més anys, amb més intensitat, per menys salari i... consumir més. Què no vos alcancen els xavos? Doncs esclavitzeu-vos, perdó empenyeu-vos, amb crèdits i més crèdits! Serà per diners? Què no necessiteu els últims productes i promocions del mercat? Com que no? Després d’haver estat abduïts per les campanyes publicitàries, aneu a saber vosaltres què necessiteu i què no? Consumiu-vos!

Encens

Enguany no he fet carta als reis. He preferit escriure’ls un e-mail i m’han enviat, sense esperar a la nit, este regalet que compartisc amb vosaltres. Dura una hora i quart però és dels millors regals que mai m’han dut els reis… I això que no m’he portat bé del tot... Jo crec que paga la pena arriscar-se i vos propose: Portem-nos malament en el 2011 o ens consumiran!

Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

Mirra

(Llegir només després d’haver vist el documental. Advertisc que si es llegeix abans, ixen hemorroides. Per a fer visible el text ocult, premeu el botó esquerre del vostre ratolí i arrossegueu des del parèntesi que tanca este paràgraf fins el signe d’interrogació)

Té caducitat programada El Penjoll?

Narratives de la incertesa

L'anterior post d'Alietes m'ha recordat un altre projecte interessant. Es tracta de Tong, un projecte de l'agència de comunicació La Casa de los Fideos. La idea era (o és? Xavi digues alguna cosa!!!) una publicació amb un format que permetera qualsevol suport que els i les autores desitjaren fer servir. El primer número (del qual es van fer ressò fins i tot a la BBC) era un sobre amb fotografies, dvd's, gravats, aquarel·les, textos... Vaig fer una xicoteta col·laboració per aquell primer número. Amb uns textos molt breus vaig composar un recull de postals per poder-les enviar com qui llança un crit sense esperar resposta. Narratives de la incertesa es deia la criatura. Ací vos deixe alguns fragments.

Greuge

Belerofont, fill de Glauc i nét de Sísif, acusat falsament de tractar d’abusar d’Antea, dona de Pret i filla d’Ióbats, va gosar de pujar a l’Olimp al llom de Pegasus. En veure’l, Zeus va enviar un tave a picar Pegasus sota la cua, fent que alçara les potes de davant i llençara deshonrosament el genet Belerofont a terra. Un matoll d’argelagues va rebre el cos de l’olímpic desafiador. Coix, cec, maleit i solitari, Belerofont es va arrossegar per terra, eludint els camins dels homes.

Desconeixença

Tancats a la cova del cíclop Polifem, els aqueus veuen impotents com cada nit el brutal gegant es menja dos dels desgraciats tripulants. Han arribat acompanyant a Odisseu, fill de Laertes, a aquella maleïda illa, provinents de la terra dels lotòfags. Primer els trenca el cap contra terra; una vegada morts, esguella els seus membres i se’ls guisa per a sopar. Odisseu, amenaçat pel gegant, li ofereix a beure el vi que li havia regalat Maró, fill d’Evants i sacerdot d’Apol·lo. El cíclop beu i li demana pel seu nom: “Ningú em diuen sempre ma mare, el meu pare i els meus camarades”. “Doncs, va respondre Polifem, a Ningú el mataré l’últim”. Quan els aqueus aconsegueixen cegar l’únic ull de Polifem, aquest crida, fent riure tots els qui l’escolten: “Ningú tracta de matar-me”.

Incertesa

No és possible conèixer la posició i el moment d'un objecte al mateix temps. Amb aquesta aseveració confirma la teoria quàntica una de les pors més indignament humanes. L’estat i la ubicació d’una partícula, d’un cos o d’un sentiment són indesxifrables. La connexió entre el mercat i el comportament de les persones està feta de nexes canviants que tenen distints estats i posicions simultanis.

Contagi

La malaltia un cop és mediada per la cultura deixa de ser un succés i passa a ser una categoria. El malalt, travessat pel signe de la seua desgraciada condició, esdevé un senyal. Els senyals desplacen les paraules. La malaltia soterra qualsevol intent d’enteniment i el substitueix per un procés d’identificació. Sabem distingir un ordinador d’una vaca, però no necessariament sabem com funcionen les vaques ni com es reprodueixen els ordinadors. Sabem què (qui) és un malalt, però desconeguem on neix la malaltia. Sabem que el contagi propaga en l’espai els cossos malalts, però evitem qualsevol revelació sobre la nostra incidència en el mecanisme simbòlic que duu a la multiplicació dels expulsats. A la medicina, com a la criminologia, l’individu serà observat, vigilat, conegut i curat.

Ora pro nobis

Malgrat que segueixen sorgint reivindicacions, la majoria estan conformades per a aquell matalàs sociològic anomenat classes mitges. Estranys són els moments als quals s'entrecreuen els esforços i els interessos de les persones incloses i de les excloses. Els discursos d'ambdós grups s'allunyen, mantenint-se units per un vel de “buenismo”, que sorgeix des de la zona d'inclusió i es protegeix, a una convenient distància, d'aquells que són aparentment el seu objectiu. Això que s'ha convingut designar com societat civil és, en essència, un espai que només inclou una part de la societat i, ni de bon tros, arriba a representar els interessos que conformen el conjunt de la societat.

Es diu el pecat, però no…

Mai no gosarem tractar d’entrar a l’Olimp, al lloc on es prenen les decisions importants sobre la vida. Sabem que ens està vedat; qui s’atrevira, com Belerofont, vagaria apartat “dels camins dels homes”. Aquesta pena tan gran del malaurat genet, que podria ser creadora d’un moviment de cossos vers el canvi social, es veu embriagada pel vi del consum; en beure’l s’enterboleix l’enteniment i som incapaços de reconèixer cap responsable: Ningú es beneficia del nostre esforç, Ningú té cap responsabilitat. L’extensió del “buenismo” ens porta a una paràlisi que Chesterton ja va captar fa anys, més o menys quan començava el fordisme. Tot és ara, el futur és hui, el vestit de l’aparador el vull ja i quan travesse la porta de la botiga haurà perdut la bellesa de la novetat, envellirà irremediablement en l’instant precís en què siga tocat per les llums del carrer: d’altra forma ens convertim en els altres, en aquells als quals el càlcul probabilístic del sistema actuarial, substitutiu del destí, ha assenyalat com possibles criminals.

Illa de Xàtiva, ja a la xarxa!

A finals de maig vos penjollava algunes fotos que vaig fer durant el rodatge del documental Illa de Xàtiva, dirigit per Rafel Carril. Un parell de setmanes després Terenci Gil ens animava a assistir a l'acte de la seua presentació que es va fer a la Casa de la Cultura de Xàtiva, el 19 de juny, i del qual la Maraca Humana va donar constància a El Penjoll amb una particular crònica crítica. Este documental es regalava al Llibre Alternatiu de la Fira 2010, però ara a més, com informa El penjoll Morisc, s'ha penjat a la xarxa... Així que ja no hi ha excusa per a no vore'l.

Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià from Terradelfoc on Vimeo.

Teniu més informació al voltant d'este documental a:

Terra del Foc

Toni Cucarella en roba de batalla

Sota la creueta

Miquelets del Regne de València

Està per fer l'alliberament sexual?

La darrera entrada de Mr. Magoo m'ha fet caure en el compte que el sexe es deixa veure poc per aquest bloc. Trobe que no és cosa exclusiva dels i les penjollaires, sinó que és relativament estrany trobar blocs on el sexe es passege de tant en tant.

A la literatura i altres "arts" es fa servir l'etiqueta d'erotisme per advertir i permetre que el sexe forme part important del contingut de l'obra. Per cert, l'Alcover Moll diu que erotisme és una "passió violenta d'amor" (?). Més enllà d'aquests productes eròtics, els últims anys, malgrat que la cosa ve de lluny, alguns col·lectius estan fent propostes pornogràfiques distintes de l'habitual pornografia que moltíssima gent consumeix d'amagades. Maria Llopis i Girls Who Like Porno, Pornolab, Tina Paterson (de qui he agafat algunes de les fotos que acompanyen aquest text), Ana Elena Pena, etc.

Són molts els projectes. Ací teniu, per exemple, un fotograma de Dirty Diaries, un recull de setze curts pornogràfics, gravats amb telèfons mòbils.

D'una forma molt breu, es pot dir que el que tenen en comú aquestes propostes és la reivindicació del sexe com un element més de la vida, però fugint del porno clàssic, fet des de mentalitat masculina i adreçat al consum masculí (follades on sempre són els tios els que marquen la pauta, lèsbics que reprodueixen l'imaginari masculí del que deu ser un polvo entre ties...). Tot açò és qüestionat per la nova pornografia.

Però, hui no toca fer una panoràmica del porno, sinó llançar la pregunta de si no hi ha un rebuig al sexe des del pensament políticament correcte quan, d'altra banda, hi ha un consum massiu no confesat de pornografia "comercial". Si açò està ocorreguent, no estaria relacionat a un nivell profund amb la tradició catòlica? Trobe que des de sectors esquerrans i progressistes es talla ràpid la qüestió del sexe: sembla que tothom està a favor de la llibertat sexual però són pocs els que parlen sobre les formes de gestionar el sexe individualment i com a societat; i el rebuig a la pornografia sembla prou consolidat, però igual que ningú no vota al PP i aquest acaba governant, la pornografia no sembla ser consumida per ningú, però si algú vol fer pasta a internet una bona forma és obrir una pàgina porno. En definitiva, no sé si no estem més tocats pel catolicisme del que estem disposats a reconèixer

Grues a Otos

Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.

Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)

Serà inoblidable!

Ací va un poema dels que no seran recitats:

VIANANT

dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.

Posteroanterior

El ressò de l’excel·lent text d’Artés, Una llibreria de futur, continua retrunyint
dintre el meu crani i pot ser haja influït a l’hora de ficar-me a escriure este post.

Abans de continuar la lectura, es recomana vore el següent vídeo:

La blocosfera és un espai que facilita nous plantejaments i possibilitats creatives. En l’àmbit de la literatura està permetent que molta gent s’anime a escriure fent públics els seus textos per a ser llegits i ser sotmesos al comentari dels lectors. Els blocs són prou adients per estimular eixa dimensió lúdica, a la que es va referir Ximo als Orígens lúdics de la literatura, i per fomentar eixa funció bàsica de la literatura que és l’entreteniment, i que va assenyalar el Superagent Pardo a Mentides podrides. I és que els blocs permeten als autors enriquir els seus textos amb enllaços a altres textos o informacions disponibles en la xarxa, o acompanyar-los d’imatges, vídeos o àudios. No recorde si va ser en algun correu o comentari fet ací a El Penjoll, Alietes també suggeria el post com una nova forma (o fórmula) literària. Com siga, els blocs i, per extensió, els posts són un bon mitjà d’expressió per a les inquietuds creatives dels seus autors. Alguns han anomenat esta nova fórmula expressiva multimèdia i interactiva com literatura 2.0 (en estos post de Jordi Ferré i de Toni Ibañez podeu saber més del tema). En este sentit, crec que els blocs tenen entitat literària per ells mateixos i distintiva, en tant que el post resulta ser alguna cosa més que un text, davant altres formes d’expressió escrita, com puga ser el llibre editat en paper.

Tot i això, molts blocaires acaben publicant en paper llibres de posts. La primera experiència en català d’este estil es va generar dins la taula rodona Blocs i Literatura de les I Jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers, al gener del 2008. La idea era fer un llibre en paper a partir de les aportacions de tots els blocaires dels Països Catalans que volgueren col·laborar. 140 blocaires van enviar posts i un jurat es va encarregar de seleccionar els 100 posts que van conformar el llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (on trobem textos de Josep Manel Vidal i Jesus Maria Tibau, per citar-ne dos ben coneguts a El Penjoll).

En novembre de 2008, s’obria el bloc poems&blogs amb la intenció d’organitzar una trobada de poetes blocaires que va tindré lloc al Penedès en març de 2009. Poc després va sorgir la idea d’editar un llibre en paper. El llibre serà presentat el proper 15 de maig a Vilafranca del Penedès. Per cert, enguany li han donat una nova utilitat a este bloc convertint-lo en un bloc participatiu semblant a El Penjoll (inclús he vist un post que cridava a col·laborar a La Lluna en un Cove) però centrat només en la poesia.

En novembre de l’any passat, Ramon Jordana, autor del bloc Opinalia, va tindre una idea semblant a l'organitzar un premi a la millor entrada de la blocosfera catalana 2009 amb la intenció de fer un llibre amb les 50 millors. S’en presentaren un total de 99 fetes per 37 blocaires. Per establir el guanyador, el finalista i la resta de textos que conformarien el llibre, Ramon, va establir un sistema on el mateixos participants votaven els que es semblaven els millors posts. Des de meitats d’abril està disponible en paper el llibre Un bloc de contes, relats i pensaments (on torna a repetir d’autor Josep Manel i on també vegem a una altra coneguda penjollaire: Clídice).

En l’actualitat, trobem obert un projecte, anomenat 365 contes, que està duent a terme bajoqueta. La iniciativa consistix en recollir contes, que pot enviar qualsevol, fins completar els 365 que veuran la seua recompensa eixint publicats en un llibre en paper. A dia de hui, hi ha recopilats un total de 338. Ací teniu les instruccions, per si algun o alguna penjollaire s’anima a participar (encara que, entre els autors dels contes, es troba a faltar a Josep Manel, sí que podem identificar un penjollaire morisc: Vicent Terol).

Com sabeu, El Penjoll va nàixer com una revista de caire literari en paper, quan alguns penjollaires estudiàvem a l’Institut Josep de Ribera (Xàtiva), allà pel 1987. Vint anys després ens vam tornar reunir obrint este bloc. Després del primer any de funcionament, va aparéixer la idea de fer un llibre en paper. Es va fer una selecció de posts. Es va maquetar el material. Es va dissenyar una portada... Es té tota la feina feta, però encara no s’ha materialitzat el llibre. A primers d’enguany, també vam fer una crida a la participació i a l'exploració de les possibilitats creatives dels posts amb un concurs de penjolls artísticoliteraris, que servirà per fer una selecció que conformarà un llibre en paper... Perquè, al cap i a la fi, resulta que no és el mateix vore El Penjoll per la pantalla d’un ordinador que tindre’l materialment entre les mans i poder-lo acariciar, sacsar i assaborir, pausadament, fins extreure-li tot el suc al seu contingut. Però, clar, també em pregunte... Com hauria de ser un llibre en paper d’El Penjoll?

Acabada la lectura es recomana vore este vídeo:

Valencians de debò

Recorde amb nostàlgia la polèmica del maig passat en què van intervenir Aquil·les, Superflipo i Alietes. Tot començà amb una afirmació de Superflipo: «Qui no sap fer una paella no és valencià de llei». Aquil·les es mostrava deprimit per aquestes paraules. El capità, per acabar de reblar el clau, afegia: «Sàpiga que si vostè ha nascut al País Valencià, parla català i no sap cuinar una bona paella... no és valencià de soca-rel; potser siga una valenciana». Alietes també es despatxà a gust: «Amb raó està deprimit! I no és per a menys! Si furga al seu interior, veurà que no es tracta de cap depressió, sinó de mal de consciència o, encara pitjor, de traïció!». Finalmet, Superflipo s’oferia a fer un curset al primer simposi penjollaire que se celebrés —cosa que ja no serà possible, evidentment—.

Tot açò em vingué al cap, diumenge passat, mentre ens fotíem a casa una cassoleta d’arròs al forn. A la Costera, l’arròs, ingredient fonamental de la seua cuina, forma part d’especialitats tan diverses com la paella, l’arròs amb fesols i naps, la cassola amb tanda, la cassola de quaresma... Per damunt de tot, però, destaca l'arròs al forn o cassola d’hivern, que mescla ingredients vegetals i carn provenint de la matança del porc. Antany, l’arròs al forn també es deia arròs passejat; calia passejar les cassoles fins als forns públics més pròxims —no hi havia forns domèstics—. Els forners reservaven unes hores del matí per a prestar aquest servei. El costum de dur la cassola al forn de pa encara és viu en alguns barris de Xàtiva. La cassola d’hivern és una recepta fàcil de preparar.

Per a sis persones, calen els següents ingredients: tanda de porc (tres-cents grams de careta, una mà, una cua i una orella), mig quilo de costelles, els components per a sis pilotes (magre, cansalada magra, clau d’espècia, canella, ous, julivert i pa ratllat), pebre roig, sal, safrà, un tomàquet natural triturat, un cap d’alls, sis botifarres de ceba, dos naps, una creïlla gran, sis-cents grams d’arròs, tres tomàquets madurs mitjans, cent grams de cigrons i una tasseta d’oli (sí, ja sé que tot açò li semblarà una atrocitat a Calinca —i aprofite per a desmentir la falsedat que cada quatre entrades se l’haja de nomenar; se’l pot nomenar cada dos—).

Primer, s’ha de preparar el caldo (bé que algunes persones aprofiten el brou i certs ingredients de l’olla feta el dia anterior). Es fiquen dos litres d’aigua en un perol. Es trosseja la tanda i, junt amb els cigrons, posats la vespra a remulla, es cou fins que estiga tova —uns tres quarts d’hora—. També s’hi han d’afegir les costelles trossejades i els naps. Mentrestant, es fan les pilotes, que encara es poden posar al perol durant els darrers quinze minuts de cocció. Tot seguit, s’ha de sofregir l’arròs —amb el tomàquet triturat, els alls i un pessic de pebre roig—, en una paella, fins que els grans esdevinguen translúcids. Un cop enllestit el pas anterior, s’han de posar en una cassola de fang el sofregit i els altres ingredients: la tanda, les costelles, les pilotes, els naps, els cigrons, les botifarres... S’han d’afegir litre i quart de caldo calent, sal i safrà. Damunt, es col·loquen la creïlla seccionada en rodanxes fines i els tres tomàquets tallats per la meitat. Finalment, es clava la cassola al forn a una temperatura de 190 graus.

Passats cinquanta minuts, ja la podem traure. L’arròs mostrarà una gloriosa coloració rossa o daurada. Per això, molta gent en diu arròs “rossejat”. Els habitants de la Costera solen menjar-se’l a la cassola, acompanyat d’un bon vi de Moixent o la Font de la Figuera. Sincerament, crec que per a ser un bon valencià de la Costera s’ha de saber cuinar la cassola d’hivern. Rus i el PP, que volen monopolitzar el valencianisme, ho han entès perfectament. Per això, tots els anys, per abril, celebren el Concurs Nacional d'Arròs al Forn. Maten dos pardals d’un tir: boicotegen la diada del 25 d’abril i exacerben llur valensianía. Els penjollaires no hauríem de permetre que banderes de tots els valencians caiguen en mans de gent grollera. Propose que celebrem el pròxim simposi al voltant d’unes cassoletes d’arròs al forn —això sí, guardant uns minuts de silenci en memòria del capità Superflipo—.

Passejar...

Aquestos mesos és tot un plaer caminar per les nostres muntanyes amb una actitud observadora, deixant les preses i el rellotge un poc de banda per poder escoltar, mirar i esperar que...

Els ocells, insectes, plantes, arbres... tots tenen una activitat frenètica i cal adonar-se'n.

Us vull oferir unes imatges que vaig tindre la sort d'arreplegar al Cabeçó d'or en Bussot.

D'entre totes vull destacar la imatge de l'Abellera groga, es tracta d'una orquídia que encara que el tamany és menut respecte a les de climes més humits són d'igual o superior bellesa.

Les orquídies, temps ha, eren considerades unes plantes màgiques per la seua singularitat.

Romanen baix terra d'on rebroten tots els anys a la primavera. Tenen dos tuberositats en forma d'ou, col·locats un a cada costat de la soca-rel, són comestibles i tinguts per un reconstituent de gran valor energètic. Són la part útil i les que motiven el seu nom i el seu valor màgic i simbòlic.

Orquídia, coneguda científicament com "orquis" en grec i que vol dir testicles, significa herba dels collons o més literalment collonera, o testiculària. Aquests tubercles motivaren que els grecs els anomenaren "cynos orquis" o testicles de gos, i els romans més tard "testiculis canis", i els àrabs "çahlep" o testicles de rabosa, i en l'edat mitjana botons de ca.

Aquestes tuberositats han estat associades a cultes i ritus de fertilitat i s'han tingut per afrodisíacs arribant aquestes creences fins a l'actualitat.

La grandiositat de l'Abellera no ve pel seu tamany ni la seua bellesa que hi és, si no pel fet que no tenen nèctar o sucre que oferir als insectes per realitzar la seua pol·linització. Aquestes opten per un altre sistema, l'atracció sexual, seduïxen i provoquen l'excitació sexual dels mascles de certes espècies d'insectes, fent com si foren la femella de la seua espècie. Al llarg dels aparellaments és quan es du a terme el transport del pol·len. No vull pensar com els mascles estaran quan troben a la vertadera femella.

Cóm ho aconsegueixen?

És complexe ja que utilitzen diversos estímuls per aconseguir l'atracció: olfactius, tàctils, visuals... el fet és que tot aquest procés és manté gràcies a un equilibri fascinant.

Gaudiu d'aquestes meravelles amics.

Salut.

En bici per la Valleta.

Per a tots els qui en tindre vacances volem fer alguna cosa diferent, vull proposar-vos una aventura aventurera en bici.
Es tracta de fer part del recorregut que feia el desaparegut tren de via estreta VAY, conegut popularment com Xixarra, que fins l'any 1969 va recórrer les poblacions de Villena, Alcoi i Yecla. Més informació...
La ruta a realitzar és el trajecte que unix Alcoi i Villena. Correspon a les vies verdes del Xixarra 3 (Alcoi-Biar) i del Xixarra 2 (Biar-Villena) únic tram acondicionat.
Com que els trens no poden superar forts desnivells puc assegurar-vos que és apta per a tots els públics, de fet aquesta ruta pràcticament és de baixada.

Tot comença agafant el regional Xàtiva-Alcoi (eixida 7:42, arribada 8:52, preu del bitllet: 4'10€)
i acaba tornant en el regional Villena-Xàtiva (eixida 18:15, arribada 18:52, preu del bitllet: 4'60€).
La Fundació de Ferrocarrils Espanyols en un intent de facilitar alternatives per a l'oci, recupera els antics traçats ferroviaris (les Vies Verdes) constituint (diuen) un instrument ideal per a promoure en la nostra societat una cultura nova de l'oci i de l'esport a l'aire lliure i de la mobilitat no motoritzada.
Així, han fet inversions per millorar del paviment, reposició de ponts desmantellats, senyalització de les vies, mobiliari de descans,...

El cas de la via verda del Xixarra 3 es troba en procés de recuperació, per aquest motiu la qualifique d'aventurera ja que trobareu moments d'incertesa per les modificacions fetes en el traçat original degut a l'expansió de polígons industrials i noves carreteres.
Tot el trajecte està cultivat de llocs màgics i amb encant, on poder gaudir oint, mirant, tocant..., hi ha estacions abandonades, forts arbres centenaris, pinzellades de flors silvestres, muntanyes imponents, barrancs sorollosos, fonts refrescants, ermites, el vent,...
Des del Montcabrer per l'ombria de la Mariola i la vall d'Agres fins la vall del Vinalopó. Passant per Cocentaina, Muro d'Alcoi, Alfafara, Bocairent, Banyeres, Beneixama, Biar.
Un orgasme per als sentits.

Salvem la Valleta!

de l'amic i estimat

Amb la tardor s'inicia pels paratges muntanyosos la recol·lecció dels bolets, dels quals el més conegut és el pebràs. Els darrers anys aquesta pràctica ha experimentat una gran acceptació entre la població "urbanita" que amb els seus vehicles arriben a desplaçar-se centenars de kilòmetres per endur-se el trofeu a la cistella.
Però jo no vull escriure de bolets.
El que vull fer és ficar en el lloc que es mereix al meu amic i estimat ESPÀRREC, ja que no tot són bolets.

La recol·lecció d'espàrrecs és una pràctica habitual en estes dates però..., cal dir-ho, es tracta d'una pràctica que es du a terme amb molta cura i discreció. L'esparragueter/a, és a dir, la persona que recol·lecta espàrrecs, no fa publicitat d'aquesta pràctica i té els seus llocs de producció i recol·lecció ben resguardats i en alguns casos arriben a emprar tècniques d'estimulació de la producció. He conegut casos en els que la collita era tan abundant que es feia necessari la congelació de l'excedent.

L'esparreguera, espareguera borda, espareguera rucà, espareguera fenollera, espareguera de ca, espareguera boscana i espareguera garriguera, científicament coneguda com Asparagus acutifolius L. de la família de les Asparagàcies és un arbust dens que pot arribar als dos metres d'alçària. Les fulles són punxants i les flors molt xicotetes i oloroses, d'un color groc verdós, situades les de cada sexe en plantes diferents. Recorde de menut quan cremàvem alguna esparreguera juntament amb la remulla de la poda que produïa un soroll semblant a les mascletades falleres..., que diversió!

El fruit és una baia negra. Dels rizomes eixen uns brots llargs i prims, anomenats espàrrecs.
Els espàrrecs són els brots més tendres que tots els anys trau la planta, sobre tot si l'han tallada o s'ha cremat (estimulació productiva com deia), botànicament són anomenats turions i contenen entre altres principis actius els aminoàcids asparagina i tirosina, sucres i una substància amb nitrogen i sofre.
L'esparreguera creix en zones boscoses i carrascars però s'ha estés també als llocs que conserven una certa humitat com ara matollars ombriencs, fons de barrancs i marges de conreus.
Els espàrrecs s'han de collir quan encara no han començat a ramificar-se i a donar la forma d'esparreguera, llavors se'n diu que són raboses.
Cal molta pràctica per poder reconèixer l'espàrrec a certa distància ja que en ocasions surt ben camuflat per passar desapercebut.

En quant a l'aspecte culinari, cal dir que es menja la part superior, la més tendra, mentre que la més endurida es rebutja. Després de rentar-los cal trossejar-los des del cap, fins que s'arribe a un punt que no puga trencar-se amb facilitat amb els dits. Aquestos trossets cal fregir-los una mica per llevar-los l'amargor, si es tasten crus. L'us més habitual és fer-los en truita, encara que poden acompanyar altres plats com a guarnició.
En relació a les propietats remeieres està considerat com a diürètic produint augment de la funció renal (amb la micció apreciarem un olor característic). També les cures d'espàrrecs han donat bons resultats en casos d'inflamació de la pell. També és laxant i la seua fibra augmenta el bol fecal, la qual cosa convé en cas d'estrenyiment crònic.
Popularment hi ha una dita que fa referència tant a l'esparreguera com a l'espàrrec: "Una cosa que naix mascle i mor femella". També s'utilitza com a qualificatiu de persona: "alt i prim com un espàrrec", i un altra possibilitat és "ves-te'n a fregir espàrrecs".
Per acabar un consell: -per al dia dels enamorats millor que flors, un manoll d'espàrrecs-.

Salut i bon profit.

YIBAL BALANSIYYA: LA VALL DE LA MURTA.

Recorde l'inici de l'estiu passat com si fora hui. Era un dia solejat, d'eixos que és un pecat quedar-se entre quatre parets. Sense cap dubte havia d'aprofitar-lo i... en un tres i no res, hem vaig plantar a les portes de la Vall de la Murta a Alzira.
Aquesta vall és una petita joia que tenim molt a prop i que s'ha respectat fins a cert punt. El seu valor ve determinat per la vessant botànica. La climatologia i el seu relleu fan d'aquesta vall un ecosistema propici per que plantes i flors dalt valor s'instal·len a viure. La major part de les quals són medicinals i tenen efectes beneficiosos per a la salut. És per aquesta raó que antigament se la coneixia amb el nom de la Vall dels Miracles.
Vall de la Murta.

La ruta que vaig decidir realitzar és una clàssica que s'inicia des de la casa del guarda a l'entrada fins a la Creu del Cardenal passant per les runes del monestir de Santa Maria de la Murta i seguint la pista que prompte es farà senda per guanyar altura i arribar a la creu. Aquest lloc és ideal per fer un mos i recuperar forces, les seues vistes cap a llevant: dels arrossars de Sueca, Corbera, el castell de Cullera, la mediterrània...; i cap a ponent: les valls de la Murta i la Casella, Alzira, el castell de Xàtiva, el Puig,...
Com disposava de temps i amb les forces restablides vaig decidir fer "de la Creu al Piló" que és com s'anomena al trajecte no homologat que cresteja la serralada per arribar a les Orelles de l'Ase i al Piló. Cal tindre certa experiència i companyia per la dificultat que presenta però ofereix unes vistes del Cavall Bernat, la Creu del Cardenal i la Vall de la Casella espectaculars. Al piló teniu una caseta de ferro per fer alguna anotació o dedicatòria.
Piló

Aquesta ruta està senyalitzada per muntons de pedra que al meu entendre és la millor manera de senyalitzar un recorregut per muntanya ja que no té cap impacte visual, està fet amb materials naturals, no agredix l'entorn i si estan ben col·locades amb una ullada saps per on anar.
Muntó de pedres de camí al piló.

Vaig refer el camí per tornar a la pista i baixar al monestir per la Font de la Murta i la seua conducció d'aigua que abastix les basses. Aquest recorregut convé fer-lo amb les hores de més calor ja que la frescor i el soroll de l'aigua fan d'aquest camí un plaer per als sentits.
Ja en el monestir podeu gaudir de l'entorn i del seu jardí visitant-lo i, si de cas no esteu presents us propose una visita virtual a l'enllaç.
Agraïsc l'atzar del temps i el lloc que de vegades et fan regals com en aquesta ocasió de vorer un fardatxo ocel·lat (lacerta lepida).
Fardatxo ocel·lat.

Pel que fa als monuments botànics vull destacar en primer lloc la murta a la que deu el nom la vall.
Myrtus communis L. coneguda com murta, murtra, murtera, murtrera, murtolera. Pel que fa al seu valor curatiu els banys de murta són bons per a enfortir la pell, conservar-la fina a i elàstica, i per a recuperar-nos després d'un dia de forta camejada.
Murta.

"Mata mediterrània per excel·lència, sempre verda, llustrosa i aromàtica. Busca matollars frescals, boscúries perennes, vores de riu, volts d'ullals i sumalls ombriencs i càlids, i preferentment barrancs amb alguna font que brolla sense parar al capdamunt. Fenomenal el frondós i brillós murterar dels veïnatges de la font del monestir de la vall de la Murta d'Alzira. (...) Els poetes àrabs oposen a la bellesa fugissera de la rosa, la bellesa duradora de la murta. I en el Talmud, en un dels seus aforismes de saviesa i virtut per a significar que el bé sempre és bé, diu: "La murta, fins i tot enmig de l'espinar, sempre és murta, i sempre s'anomena murta". (Pellicer, 1999). En les cultures mediterrànies la murta estava consagrada a l'amor.

Sense tu els dies esdevingueren negres
i amb tu les meues nits eren blanques...
Ploga en tu la joia, en tu que fores
com murta d'olor de la meua existència.
Ben Zaidun: "Qasida a Wal·lada"

L'altre monument és un endemisme anomenat Scabiosa saxatilis conegut com escabiosa de cingle o de roca. Pellicer diu: "Tenaç i tofuda mata rupícola molt abundant a les roques altes i ben solejades de les muntanyes diàniques de les quals és una de les flors emblemàtiques. Perfecta filla de la calç i del sol abrassidor, del gris aspre dels cingles i del blau salobrenc de la nostra mar." La podeu trobar a la crestera de la Creu del Cardenal fent equilibris a la vorera del tallat.
Escabiosa de cingle o de roca.

L'altre dels endemismes que vull referir és Lathyrus tremolsianus conegut com Pèsol valencià, guixa borda, pesolera de pastor. "És la nostra guixera o pesolera silvestre. La més vigorosa d'entre les moltes que es crien en les nostres valls, i una de les mates més prolífiques i de flors primaverals més vistoses. Les veurem despenjar-se i emparrar-se amb força pels marges molluts de les faldes de les muntanyes tot servint-se dels seus hàbils circells." (Pellicer). D'aquesta planta es consideren tòxiques totes les seues parts, aneu en compte. La trobareu als bancals prop d'aqüeducte de la font de la Murta.
Pèsol valencià.

Per acabar, vull presentar-vos el Celtis australis conegut com llidoner, el trobareu junt a la torre defensiva del monestir pràcticament dins dels seus murs, com si fora l'últim dels seu habitants. Dins del llenguatge sufí, és l'arbre que delimita la frontera del sèptim cel. Molt sovint el trobem a terra nostra voltant o presidint paratges i llocs venerables com el santuari de la Mare de Déu del Castell d'Agres. Al portal del monestir de sant Jeroni de Cobalta. L'ermita de la Consolació de Llutxent. És evident el valor espiritual del llidoner, però també són apreciats els seus fruits amb sabor dolçàs que el fan una llepolia per als xiquets, i el pinyol o llavor es convertix en una bona munició. La seua fusta, de gran duresa, compacta i molt elàstica és apreciada en la fabricació d'apers i mànecs d'eines de cultiu.
Llidoner.


No podeu deixar de visitar aquest encisador lloc, en qualsevol època de l'any, no decepciona.
Vull dedicar aquesta entrada a l'amic Calinca, gran amant de la Vall de la Murta.

Ortofoto de les rutes.

Entrada a la Vall.

Senyals del PR-V.

Creu del Cardenal.

Cavall Bernat.

Orelles de l'ase.

Cavall Bernat.

Vall de la Casella.

Cullera.

Arrossars.

Vall de la Casella i Vall de la Murta.

Font de la Murta.

Aqüeducte.

Conducció d'aigua.

Basses del monestir.


Salut amics i bon viatge.