Resplendent

Als amics del Penjoll.

Resplendent.

Tot és resplendent, des d'aquest turó, llevat de la pobresa.

El trist record de l'ombra de les figueres, espàrrecs i margallons, els cirerers pintats, bancals perduts de blat i vinyes, -futur de vida en temps antics- plens d'esbarzers i pedres ganivet que tallen; de tant en tant fan plorar un cel obert que ens vigila.

Barranc avall un llaurador crema branques i fullaraca amb l'esforç dels segles a l'esquena.

Al dellà, homes i formigues - potes i màquines- corren per la plana: núvols, vent i maldecaps.

A l'horitzó, la mar.

Com un espill les flors, xec en blanc per sobreviure, s'hi miren. Malgrat la por dels cards i d'argelagues us ho he de dir: amics, la vida mana.

Consideracions Intempestives 2

Jana, tu que ets dels éssers que m’escolta i em fa prou cas, tinc una pregunta que ningú gosa contestar…

Creus que Zapatero ha estat alguna vegada fusterià? Creus que alguna editorial publicaria una tesi doctoral sobre el tema?

Et conte açò perquè ho cavil•lava en venir del treball mentre les corbes de la carretera besaven una boira apegalosa. Jo no em menge les ungles, però cercava l’adjectiu i se’m resistia…

Mare meua, amiga, ja l’he trobat! Aquestes neurones em fan una mica la punyeta.
No era fusterià, sinó weberià. Aquest sí que és l’adjectiu.

Zapatero, el Presi dels espanyols, s’ha tornat un tràgic seguidor weberià. I dic açò de “tràgic” perquè ho diu el mateix Weber en referir-se a la Política com una activitat de “passió desapassionada”.

Amiga Jana, sembla que a la pregunta feta per Llamazares li ha contestat al rei que fa quinze… Mira que dir-li que la seua posició és minoritària en tota Europa. No creus que aquesta contestació ha estat estúpida i escapista?
El Presi ha passat d’una ètica de la convicció a una ètica de la responsabilitat, que en un primer moment semblen en l'obra de Weber antitètiques. Bon alumne del mestre, sí senyor. Però ostres, on queda això de l’Aliança de les Civilitzacions?



Zapatero ha marejat la perdiu i, en aquesta acció, s’ha marejat també– Jana lladra-.

Però el Presi no ha acabat de llegir bé a Weber, car aquest ens parla que l’esser humà autèntic amb vocació política enfront de la constant insatisfacció d’una realitat inhumana i miserable ha de saber dir: “Prou, fins ací hem arribat”.

Weber comentà : “Cap ètica del món – jo afegiria ideologia , “Weltanschauung”, ni la d’Obama- pot demostrar quan i en quina mesura una fi moralment bona santifica els mitjans èticament perillosos i les seues conseqüencies col•laterals”.

No, m’he tornat a enganyar un cop més. No era weberià, sinó maquiavèl•lic l’adjectiu que s’escau.

Jana, de debó creus tu que l’eliminació física d’un humà terrorista és una finalitat bona en si mateix?

Ella em mira amb cara de llàstima...

Consideracions Intempestives

Sembla que estem subjectes a nodrir una colla de mutants malfeiners que esdevindrien feligresos de l'Esglèsia Universal dels Desocupats si no fora el cas que aprofitant-se de certs privilegis i la inòpia en què tenen soterrada una majoria de voluntats deixàrem de considerar-los.

Jana em lladra, una, dues, tres vegades...

Bé, tranquil•la amiga. Sí, ja t'he comprés, tornaré a començar; ho faré d'una altra manera. Tin una mica de paciència... Vinga ara que hem aprofitat les Pasqües per oxigenar el cervell i executar per apoptosi certes cèl•lules malignes, tornem a començar.

Sembla que la crisi no és idèntica per a tothom. Òndia tu, això és de veres! Però què pocs ho conten amb les càrregues de profunditat que calga...

Jana lladra una vegada.

I cada cop a major nombre de persones els costa arribar a final de quinzena amb dignitat.

Aleshores Jana, nosaltres ens negaren a parlar de certs prínceps i princeses - lladra una sola vegada-, de futbol -un altre lladruc-, de les baralles estúpides dels polítics per arreplegar vots i vampiritzar els qui sí treballen humils al tall - un altre LLADRUC, amb més intensitat-... I cadascú que es mire a l'espill per veure's la cara - panteixa i em dóna la poteta-.

Que més podem dir, amiga?

- Que vivim en un país tristíssim i paupèrrim d'emocions i intel•lecte?

- Que una colla de lladregots afua, amb les regnes, la vida -Jana udola-.

- Que uns miserables degollen llibertats futures per tal de repartir-se millor el pastís en dos trossos grans; les engrunes (miserable llei d'Hont) per a la resta.

- Que ara sembla estar bé, assumptes de la modernitat - i quasi cabró antidemòcrata qui pense el contrari- alegrar-se per la cacera i assassinat d'un criminal -l'udol i el pantaixar són profundíssims en temps-.

Ai amiga Jana, on arribarem en un país de corruptes que paren la mà per mantenir els privilegis i viure de la suor dels qui són contínuament menyspreats!

Ai Jana, que ens resta de la mirada neta i en quina gàbia hem tancat l'Ètica!

Ja poden venir sols i les més grans tempestes. Tu saps que els nens, les nenes i un grapat de grans t'estimem!

La representació del dolor

Que la vida està feta d’instants feliços i moments dolorosos és cosa ben sabuda. En general, tots els humans lluitem per assolir la mateixa meta: viure una existència com més plaent millor, cosa no sempre possible. Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor. D’acord amb els postulats cristians fonamentals, una vida de privacions i patiments és el camí més recte cap al gaudi etern. I clar, des de fa dos mil·lennis, el dolor ha estat font inesgotable d’inspiració per a tota classe d’artistes cristians. Sense anar massa lluny, el proppassat dia 15 fou Divendres de Dolors —conec moltes xiques que es diuen Lola per haver nascut en aquest jorn del calendari eclesiàstic.

La festivitat de la Mater Dolorosa sempre s’ha celebrat divendres anterior a Diumenge de Rams. Antigament, s’interpretava aquest dia l’Stabat Mater, himne llatí del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El títol està pres del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria durant la crucifixió de Jesús, el seu fill. El text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles. Una de les versions més conegudes, i d’una bellesa extraordinària, és la del músic barroc Giovanni Battista Pergolesi.

El patiment ha inspirat també pintors, escultors, fotògrafs i cineastes. Les representacions del dolor han oscil·lat entre els dos extrems dels quadres beatífics, d'una banda, i les escenes gore de, posem per cas, The Passion of the Christ, film de Mel Gibson classificat R als Estats Units —que ja és dir. Al primer grup pertanyen moltes de les obres de Josep Ribera lo Spagnoletto. El xativí establert a Nàpols pintava terribles martiris, els protagonistes dels quals exhibien rostres de gaudi celestial. A partir d’avui, Diumenge de Rams, aquestes fesomies joioses de tradició barroca ompliran places i carrers de tota la Pell de Brau. Escenes de sadomasoquisme que seran contemplades per tota classe de públics —inclòs l’infantil— sense cap tipus de censura (a la religió, ja se sap, se li permeten moltes coses, fins i tot la representació pública de la violència).

Diuen que els inicis estètics del cinema gore o splatter daten del Grand Guignol, teatre francès en què se solien representar escenes sagnants, matances... El nostre gore autòcton, de caire religiós, és molt més antic. La celebració de processons durant la Setmana Santa tindria el seu origen a finals d’època medieval, quan els franciscans s’encarregaven d’organitzar desfilades de penitents i flagel·lants. Des de llavors, l’exaltació del dolor no ha deixat d’inspirar —ai la inspiració— tota mena d’artistes. Ara, són els fotògrafs els qui han pres la torxa de Caravaggio, Ribera i tutti quanti. Ací tenim uns exemples.

Lletra de socors

Estimats amics i amigues diver-avorrits:

Fa uns dies que no em deixava caure pel Penjoll, encara que us llegia amb fruïció i deteniment totes les cabòries al voltant de l'estil i la inspiració: les llavors de la poesia fructifiquen.

S'havien convocat les primeres oposicions del País per a Pidolaires Corredors (no d'especuladors de borsa) i com a President del Tribunal aquesta burocràcia de somni em tenia capficat.

Com que estic guanyant pes a la carrera i la vellesa se'm menja, calia renovar la plantilla de Pidolaires i en això estem. Els Pidolaires Corredors són una espècie de felins que ensumen cert tipus de notícies tan aviat com són dites per alguns humans amb cap de molibdè.

En aquest oceà de crisis actual en què vivim he volgut fer ús de la memòria per estirar els pocs músculs cerebrals que em resten i, d'aquesta forma, recuperar l'instint que em desperta d'una estultícia superlativa i conformista.

Ja sabeu tots que sóc un burgés acostumat a les penúries de despatx i poques alegries que puc trobar a l'ull del Pont on visc.
Però és clar que certes declaracions dites, escoltades i llegides pels mitjans de comunicació -els periòdics que em duu el vent- m'han posat la carn, vella i tacada, d'eriçó.
Abans que els meus dies finisquen per terribles mutacions carcinogenètiques he hagut d'escoltar cabassos d'estupideses per comunicadors il·luminats que m'han fet plorar pels Sostres d'Àvila, per dir uns quants.

Déu ens guarde dels malignes!

Però, em demanareu si he restat "pagat" per les declaracions de certs personatges polítics i comentaristes?

Ai amics, a vosaltres m'encomane!

Aquest no és el verb, car he restat "horroritzat" en veure el nul tractament del tema nuclear al nostre país arran de la catàstrofe de Fukushima:
els partits polítics, de jutjat de guàrdia; l'esquerra ideològica -en cas d'existir- són reus per tanta omissió; la dreta, travestida de pseudo solidaritat i trepa-progressia; alguns tertulians -vividors del millor món habitat i narcotitzats per les promeses de viatjar a una altra galàxia- parlaven que no era el millor moment per establir debats sobre aquest tema. Mentrimentres han prorrogat 10 anys més el funcionament, a La vall d'Ayora, de la Central de Cofrents.

I en tot aquest alberginiar em trobe, xorrant-me de sang els nassos de tants ineptes i adlàters com pul·lulen.

Què en farem enmig de caçadors de vots, corruptes, dements oportunistes, escurabutxaques engominats i intel·lectualoides?

Horror vacui!

Sort que la innocència d'Olímpia i el record de les vostres sobretaules desfà aquest desfici, esmola els ganivets de la paraula i em mena a l'esperança.

Envoltat d'ametlers i sempre vostre, el Pidolaire Entretingut.

Inspiració amunt, inspiració avall

Fa uns dies, Eros va penjar dos poemes que van suscitar un intercanvi d’opinions interessant per a uns i avorrit per als altres. S’especulava, per exemple, sobre quina cosa és la inspiració. En origen, es tracta d’un concepte religiós: influx dels déus sobre els poetes —o del Déu cristià sobre els autors dels llibres bíblics—, un regal diví. Per analogia, inspirar seria fer concebre una creació intel·lectual. Per a molts corrents artístics (el romanticisme, el surrealisme...), la inspiració, una mena de geni irracional, rau a l’inconscient del poeta i és responsable dels brots de creativitat. Altres corrents més actuals, emparentats amb el marxisme, només admeten com a fonts d’inspiració elements externs. Qui té raó? No ho sé, però està clar que Eros es decanta per la irracionalitat. Segons ell, la inspiració és un miratge pel qual s’ha de deixar seduir el poeta. Els brots de creativitat serien, per tant, irracionals i inconscients.

El concepte d’inspiració que defèn Eros pot existir, efectivament, de manera esporàdica. Però sovint, hom supleix l’absència de les muses amb algunes tècniques —possiblement, això és el que Aquil·les Sisternes anomenava treball— que ajuden a sortir de l’horror vacui o de l’angúnia que s’experimenta davant el full en blanc. Una frase cèlebre de Picasso, «que la inspiració em trobe treballant», explica perfectament el que estic dient. Utilitzen aquestes tècniques aquells que es veuen impel·lits a escriure regularment, per algun motiu no necessàriament “professional”. En qualsevol cas, la inspiració mai no pot ser el full en blanc; serà més bé algun dels pensaments que brollen davant d’ell (o els provocats amb tècniques com ara la pluja d’idees). També és freqüent que arribe una idea, mentre s’està “treballant”, que obligue a refer el ja escrit.

Fins i tot pot arribar la inspiració lluny del paper o la pantalla de l’ordinador: passejant pel camp o pel carrer, al treball, llegint, veient una pel·lícula... Conec gent que sempre porta a mà un bloc de notes; quan li arriba una idea, l’apunta (les idees són, de vegades, fugisseres); després, a casa, pren un paper o l’ordinador i concreta allò que se li ha acudit. La frase d’Eros «la millor inspiració seria que un autor arribés a dir-se alguna cosa interessant que desconeixia» és molt poètica però literalment inviable per manca de lògica. Jo trobe més factible aquesta: l’obra més creativa és aquella que, un cop acabada, mostra aspectes inèdits o recòndits de la realitat, inadvertits fins aqueix moment tant per a l’autor com per a l’emissor, o descobreix punts de vista originals. De fet, són molts els artistes que fan descobriments durant el seu procés creatiu.

Si férem bona l’afirmació «posar en paper allò que l'autor volia dir abans de ficar-se a escriure és imitació, recreació o mera reproducció», només podríem acceptar com a veritable creació l’obra feta pels seguidors del surrealisme, amb tècniques com l’escriptura automàtica. Aquesta no és, però, l’única manera de crear. En realitat, Eros plantejava als seus comentaris qüestions que ja s’han plantejat moltes persones abans que ell. Són qüestions molt velles i que han suscitat respostes distintes en cada moment històric. Tampoc no és nova la referència al concepte d’innecessarietat; des de fa temps, hom considera que l’art és gratuït —en el sentit de cosa innecessària o prescindible. ¿Era precís que Kandinsky creara la pintura abstracta? No! La gratuïtat és una característica fonamental de les activitats especulatives o artístiques. Per això, la mentalitat burgesa sol considerar els artistes gent mandrosa que es dedica a “perdre el temps”.

Palles mentals

He estat seguint el munt de comentaris que ha suscitat un post penjat per l’amic Xavi Aliaga al seu blog i he comprovat divertit que el tema poètic fa vessar, una vegada més, rius i rius de tinta electrònica. M’ha cridat particularment l’atenció un dels últims comentaris anònims: «Quines palles mentals us féu els poetes o els crítics, no ho sé. Des del punt de vista de qui llegeix poesia sense tanta palla mental, he de dir que els poemes de Pau Sif m'han agradat, uns més que altres, com passa sempre amb un poemari. Amb Propietats de l’Ikea, simplement m'he divertit. Hi ha massa “fonamentalista” en eixe món.» (S’ha d’advertir, en tot cas, que aquesta pulla va dirigida només a dos o, màxim, tres contertulians.) Què entendrà l’anònim per no fer-se palles mentals? Donat el cotext (el context lingüístic) del fragment ressenyat, no crec que es referisca sensu stricto a cap acció masturbatòria, ço és, a cap autocomplaença; es referirà més bé a la mania dels lletraferits de donar-li massa voltes a les cabòries pròpies, de fer una dissecció exagerada de l’obra aliena —«d'una palla, fer-ne un paller», diu el refrany. En aquest sentit, dir que els poetes es fan moltes palles mentals és una banalitat; a tots els literats —poetes, novel·listes, dramaturgs, assagistes— els encanta traure’s punta els uns als altres, cavil·lar i blasmar d’açò o d’allò... Forma part de l’ofici! També ho fan els pintors, els arquitectes i altres artistes. I de vegades, pôs també es tiren alguna floreta. Jo trobe que tot això és bastant normal, clar que sí, però al comentarista anònim, li sembla fonamentalisme; ell, que no es fa, segons proclama, tantes palletes mentals —potser voldrà dir que és aliè al cercle dels lletraferits o que és un lector corrent— llegeix un llibre de poemes i, com sempre passa, troba que unes composicions li agraden més i altres menys. Em pregunte si aquest comentarista serà un lector corrent. Podria ser-ho, en vista de les seues paraules, però no crec. Les estadístiques diuen que la poesia té un públic molt minoritari, format especialment per lectors —lectores sobretot— amb gran sensibilitat i molta capacitat d’abstracció i comprensió dels llenguatges formals. Entre els lectors de poesia, no sovintegen, per tant, aqueixes persones corrents que tenen prou amb un «m’agrada / no m’agrada». O siga, que l’anònim deu estar dissimulant. O no. Jo què sé! Això sí, darrere d’un lector corrent sol venir allò de «totes les opinions són respectables» —com recorda de manera contradictòria altre comentarista que prèviament ha titllat de pedants altres aproximacions més pregones. Els crítics? Ai els crítics! Entre els lletraferits, són la bèstia negra. No crec, però, que ningú dels qui han mantingut un diàleg tan espurnejant sota la creueta es dedique de manera professional a la crítica —ço és a les palles mentals. Una cosa és certa: amb el seu post, Xavi ha batut la marca de comentaris.

El mapa del temps

Primerament, vull donar l’enhorabona a tots els premiats, especialment a l’amic Xavi Aliaga, guanyador absolut dels Premis Blocs de les Comarques Centrals del País Valencià. Després de llegir les cròniques i veure les fotos de l’esdeveniment, la malícia —o la mala íxia, no sé— s’empara de mi per no haver pogut assistir al magne acte celebrat a l’Alcúdia. Pel que es veu, el paper dels presentadors fou inenarrable, el despistament dels jurats majúscul i la bellesa del guardó astrofísica. Quant a les actuacions dels diversos artistes i pseudoartistes —Pep Gimeno Botifarra, Josep Lluís Abad abillat de monjo franciscà i The Mateta de Fenoll Faulk Band, entre d’altres—, no m’ha quedat massa clar si foren memorables, deliciosament dislocades o per a tirar a córrer. Supose que el gran i meravellós espectacle degué ser apte per a menors i seguidors de dietes macrobiòtiques. Si eren presents la petita Olímpia i el gran Calinca... (En què van quedar els anuncis del superagent Pardo?) Reitere: quina malícia haver-me perdut la saragata. En fi, les cròniques i les fotos m’han provocat, això sí, certa perplexitat. ¿És que la xerinola ha fet entrar en estat catatònic tots els autors i els pseudoautors presents a l’auditori de l’Alcúdia? Dic açò perquè ha transcorregut una setmana des de l’esdeveniment i —ressenyes al marge— no he vist penjat al blog cap post relatiu a matèria, assumpte o fets d’aquells que acaparen l’actualitat local, nacional o internacional. ¿Ha provocat sequera creativa el sarau penjollaire? Si fos així, ens hauria passat igual que als equips de futbol: quan celebren, abans de començar un encontre, qualsevol efemèride (una Copa d’Europa, el centenari del club...), està comprovat que solen perdre irremeiablement el partit. ¿Caldrà, doncs, alguna mena de revulsiu que traga del sopor els penjollaires? Propose que meditem sobre el següent assumpte: ¿Acceptaria el senyor Camps que es veiés la TV3 al País Valencià si el govern d’Artur Mas obligués els directius del canal català a suprimir el mapa del temps que apareix a l’espai dedicat a l’oratge? ¿És aquest mapa “el gran problema”? ¿És aquesta la qüestió que pensen discutir el mes d’abril —a més del tema de la Commonwealth Catalunyesovalenciana, clar— els dos honorables presidents? Au, vinga! A veure si ens animem i parlem de coses de trellat.

4a trompeta: dodecafonisme

A lloms de llamps atonals
...cavalquen plomes d’ànec.
......Ondegen als quatre vents
.........versos indecents amb llufes paraules
............que a contracorrent contraataquen
...............i taquen l’absent literatura.


Què sone la quarta trompeta!... La de Mr. Methane.

Activitat metabloguística

Segons tinc entès, El Penjoll va nàixer amb vocació literària. I que jo recorde, els gèneres literaris són cinc: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig. Com la roda ha de seguir rodant i no és qüestió de quedar-se anquilosat o endarrerit, sembla que unes poquíssimes mares i uns quants pares fundadors de l’invent van decidir que el blog també havia d’acollir altres expressions: l’humor gràfic, els vídeos, etc. Tenen cabuda tots aquests elements creatius en El Penjoll? No sabria dir. Sovint, hi ha hagut autors —o pseudoautors— que s’han queixat de la politització excessiva —i en un únic sentit— d'aquest blog. Encara diré més: s’ha blasmat, en alguna ocasió, per l’excés d’articles d’opinió. La qüestió és la següent: si descomptem l’èpica (per antiquada), el teatre (per la dificultat d’encabir una peça dramàtica en el format post) i l’assaig (perquè ja està bé de tant d’article d’opinió!), què ens queda? Una persona assenyada dirà: «Elemental! La narrativa i la lírica!» Segur? Jo no ho tindria tan clar. Perquè també s’ha sentit blasmar de la lírica. L’altre dia llegia al blog d’un bon amic, meu i vostre, el següent comentari de Tadeus:

«¿Hi ha públic que demande això [els llibres de poesia]? La meua impressió és que la nòmina actual de “poetes” es basa en un artifici atemporal: s’escriuen llibres de poemes que estan desconnectats d'allò que la societat viu o vol viure. Hi ha qui pensa que això està malament, i que hauria de ser d'una altra manera, i que s'hauria de fer més cas dels “poetes” i de la “poesia”. Per què? Per què ha de tenir valor un producte tan poc interessant? Quin valor tenen les expressions artístiques si s'allunyen del món en el qual viuen els propis autors? Les causes de tot aquest desequilibri són de caire econòmic: els cenacles poètics tenen al seu abast centenars de premis literaris on poder perpetuar el seu anacronisme. Fins a quan? Una altra pregunta: hi ha poesia en els temps actuals? És clar que sí, però cal buscar-la en altres llocs. Jo la trobe a les cançons, genials, de Joaquín Sabina. La trobe, també, a la paraula de Benedetti cantada per altres, com Daniel Viglietti.»

En resum: només ens quedarien la narrativa, els vídeos i poquet més. «Fantàstic!», exclamaran alguns. Jo no diria, però, que les coses siguen tan fantàstiques. Hi ha un element que aigualeix la festa: la discussió entre els partidaris de l’art per l’art i els artistes compromesos, més vella que la pana. (En realitat, és aquella mena de controvèrsies que no s’ha d’acabar mai.) Sovint, fem massa cas als autors o pseudoautors que reivindiquen l’art per l’art. I clar, molts acabem escrivint només petits divertimenti. Però un divertiment narratiu mancat de tema o tesi aboca inexorablement a la inanitat, a la insipidesa. També mena al joc d’artifici i al solipsisme. Els jocs d’artifici són molt bonics, però no és qüestió d’estar cremant a tothora pólvora de rei. El solipsisme condueix a la malenconia i a l’activitat metabloguística, a escriure únicament en clau interna (de manera que només acaben entenent alguna cosa els habituals, els membres de la tribu). Total: ara mateix, hi ha en El Penjoll massa vídeos insubstancials i massa escrits solipsistes, metabloguístics. Jo demanaria tocar menys la trompeta, proclamar menys el judici final, i teclejar més l’ordinador. Ho dic perquè ja comence a sentir la temptació de seguir els passos de Funambuliste, Cul de Sac i tants altres, i aplicar-me un autoere.

metamorfosi

Abans que res vull presentar-me i agrair públicament la invitació per desfer a les pàgines virtuals d’aquesta “llegendària” revista la meua escriguera. Sóc nou a l’escala. El meu nom és l’home de tinta i no, no vaig a parlar de Kafka. Vull referir-me al canvi o procés mitjançant el qual un cuc fastigós, després de fer el “capullo”, generalment a dintre d’una caixa de sabates amb la tapadora convenientment foradada amb la punta d’un llapis ben afilat i on rossega indolent fulles de morera, esdevé una altra cosa, una criatura sovint coneguda com a papallona. Ha estat sotmés a una mena de justícia poètica, podríem dir. La reinserció dintre del món de les espècies per formar part de la secció estèticament agradosa del paisatge. Tot i que el seu aparentment innocent batre d’ales pot enviar a fer la mà el món sencer, com bé diu un conegut “efecte” que porta el seu nom i sobre el que teoritza la meitat desenfeinada de la humanitat. I mira que hi ha coses per calfar-se el cap, marededéu! Aquesta metamorfosi —i ací és on volia anar a parar— sol donar-se, però, a l’inrevés, en certs membres de l’espècie humana. És a dir, sent al principi agradables personatges amb els que mantenir conversa i fins i tot relació marital o marítima, tant s’hi val, una vegada tasten els “caldets” de la popularitat, esdevenen autèntics “capullos”. 

No-felicitació de Nadal

Els meus amics, els qui em lligen o no, però se m'acosten a l'íntim batec que em representa, aquells qui m'estimen o no, saben -amb escreix- que un príncep dibuixa aquest rètol de la capçalera.

I vull deixar constatació de la No Felicitació de Nadal amb una dolcesa i rebel•lia inigualables.

No he de dir-vos que us estime a cada hora, tant assegut en les penes quan manprenc cabòries, com si camine en les hores més pures i blanques.

De vegades us pense al tobogan dels versos més somnis.
I no sempre us ho dic, perquè aneu abillats de vidre càlid, tots alerta en la lluita, sense treva, endreçant l'esperança.
Aleshores, davant del vostre i grandiós espectacle, camine de puntetes amb silenci.
Us estime sempre, rere cada paraula siga o no un adverbi, rere els fets, en l'acció del compromís sense sou, en la corba galant de l'espai mut, en la neu, si escriviu, calleu, comenteu o llegiu.

Aquests dies de bogeria incongruent no he comprat res d'especial, ni viatges, ni regals. No us mentiré: dos llibres de la biblioteca, menjar per la gossa -des d'Aín us saluda-, dues tàrbenes i quatre llonganisses i, al forn de ca Manil, pa per torrar.

Així i tot, en l'aprenentatge d'aquesta despossessió, sóc encara un novençà.

Us ho pregue: tingueu paciència, ni que siga una mica, que no renegue de vosaltres, mestres, companyes, amics i companys; car aquest viure en combat és la vertadera festa meua, que no coneix de paraules falses, ni aparences...

Vosaltres, els d'ulls nets d'impostures i instigadors dels circumloquis i la mentida fosca: vostra és la llum tan generosa que regaleu des del Penjoll.

Els meus amics senzills, cultes, austers... sense data de caducitat.


La música del text, escolteu-la amb Spotify ací.

Repercussions demogràfiques

Alguns dels col·lectius de treballadors que atenen serveis essencials han esdevingut sectes de privilegiats que defenen el seu estatus amb mètodes mafiosos i manca absoluta de solidaritat amb la resta de la classe treballadora. De fet, dubte que en tinguin consciència de pertànyer, a la classe treballadora. I naturalment, dintre d’aqueixos col·lectius hi ha esglaons jeràrquics. Al sector del transport aeri, per exemple, controladors i pilots formen les castes superiors. La vaga encoberta dels primers, durant el pont de la Constitució, va tancar en una ratonera 600.000 viatgers. Tothom ha parlat del caos, les pèrdues econòmiques i els danys personals ocasionats. Ha passat desapercebut, però, un aspecte important: l’estada d’aqueixa quantitat tan enorme de persones a les sales de facturació i embarcament dels aeroports podria provocar una davallada demogràfica. M’explique: entre la gent que estava a punt de prendre els vols, hi havia parelles que anaven a casar-se a ultramar, novençans que iniciaven la seua lluna de mel, matrimonis encara joves que volien fer un segon viatge de noces, amants que, després d’entaular relació per la xarxa, esperaven a trobar-se personalment... Moltes parelles veieren frustrats llurs projectes o hagueren de dormir —voltades de xiquets, avis i soldats de l’UME— a les butaques de Barajas, o tirades per terra als aeroports d’El Prat i Manises. Impossible follar en aquestes condicions! Una bona follada requereix un bon llit o, almenys, certa privacitat. Per tant, els controladors aeris haurien conculcat, a més del precepte constitucional relatiu a la llibertat de trànsit, el precepte bíblic: creixeu i multipliqueu-vos. A principis d’any, l’Audiència de Barcelona condemnava a dos anys de presó vint-i-tres dels vint-i-set treballadors que havien envaït les pistes de l’aeroport d’El Prat —molta gent ho recordarà— a finals de juliol de 2006. Se’ls va imputar un delicte de desordres públics amb “greus repercussions” i sense “precedents als aeroports espanyols”. De fet, aquella invasió de les pistes, que s’originà perquè els protagonistes passaven a tenir una relació contractual privada, afectà més de 100.000 passatgers i uns 600 vols, en ple inici de les vacances d’agost. Doncs bé, ara, el desordre provocat pels controladors el passat dia 3 podria acabar en sancions encara més dures, per haver contravingut —com s’acaba de dir— els manaments de la Bíblia. Costa de creure que una cosa tan evident li passés desapercebuda a Mariano Rajoy durant la darrera sessió de control parlamentari.

Eddie Thory al fons de l’oceà?

Il Cazzo, el gallard bergantí, unflava les seues veles i salpava. Els pals trempats cruixien per les vibracions que produïen ones i vent. La tripulació era diversa: poetes assagístics, aristòcrates, republicans, alguns assagistes i alguns poetes a seques, patriotes, il·lustrats, enciclopèdics, escèptics, animalistes, detectius, faulistes, moriscos, navegants experimentats, grumets, éssers antropomorfs, dues o tres dones arriscades, lletraferits, partidaris de l’art pur, partidaris de l’art compromès, comediants, professors, obrers... Mãemeua! Al principi, regnava la pau i l’harmonia entre els tripulants. Però ja se sap: si la travessia és llarga, sorgeixen les batusses, les taboles, els intents d’amotinament; nombrosos mariners acaben desertant quan el vaixell fa escala en qualsevol illa; alguns s’enrolen en altres embarcacions. Il Cazzo, que es dirigia cap a la Terra del Foc, experimentà aquestes i altres circumstàncies, com ara les condicions canviants de la mar i l’oratge: tempestes, marors, corrents oceànics... La situació esdevenia particularment anguniosa amb mar encalmada, quan no bufava ni una mica de ventijol; nau i tripulants romanien dies sencers immòbils i taciturns. El veler també patí l’atac d’alguns trolls pirates, que enarboraven el pendó negre amb la calavera blanca i els fèmurs. Amb açò i les diverses desercions, la tripulació anava minvant. A penes quedaven dones. Eddie Thory també hi viatjava i, en cada escala, telegrafiava a la seua redacció les cròniques de la gran epopeia. Aquell mes d’octubre, envià un últim missatge: «Il Cazzo, a punt de naufragar. Hem xocat amb un iceberg. Vaig a llançar-me a l’aigua amb un salvavides. Diuen que s’aproximen el Carpathia i el Californian.» I tot seguit es tallaren les comunicacions amb el bergantí. Sembla que els marins del Carpathia arribaren a temps de salvar molts nàufrags, però de Peguie, Clementina, el Capità, lo Pol, el detectiu, el malabarista, el mateix Eddie Thory i tants altres, no se’n tenen notícies, de moment.

El preu

Imaginem que només hi ha un poeta al món.
Imaginem que el poeta és vosté;
sí, vosté.

Quina seria la primera paraula que escriuria?

"The Estellés Supper"

Robert Burns, nascut el 1759 i mort el 1796, és el poeta nacional escocès per antonomàsia; el seu poema Auld Lang Syne es canta tradicionalment a la festa de cap d'any i als comiats. (En català, se n'ha popularitzat la versió titulada L'hora dels adéus.) De ben jove, Burns començà a escriure en el dialecte escocès de la seua regió. Malgrat la popularitat de la seua obra, mai no guanyà diners suficients per a poder abandonar la feina de granger. És més: hagué d’acceptar un treball com a funcionari de duanes. La seua poesia tracta sobretot temes folklòrics i assumptes de la vida quotidiana, abordats des del punt de vista de les classes populars, cosa que contribuí a fer-lo famós. La seua ideologia republicana, radical i progressista és perceptible en temes com l’anticlericalisme, la denúncia de la pobresa i les desigualtats de classe o rol sexual, les crítiques a l’església (l’Scottish Kirk), l’exaltació de la identitat cultural escocesa, el cant a l’erotisme i la reivindicació de la socialització a través del cant, el whisky... La poesia de Burns fou mal vista per les autoritats de l’església escocesa i l’aristocràcia.

El poeta va morir als 37 anys, a causa d’uns problemes de cor agreujats per les dures condicions de treball al camp. La seua poesia encara continua sent molt popular. De fet, tots els 25 de gener, arreu d'Escòcia, hom celebra l'aniversari del seu naixement amb un sopar (que també celebra la gent d’ascendència escocesa a molts racons del món). En aquesta celebració, anomenada Burns Supper (Sopar de Burns) o Burns night (Nit de Burns), es menja el haggis (un embotit típic) i es llegeixen versos del poeta. Molts homes exhibeixen, durant el sopar, la tradicional faldilla escocesa (el kilt). Els salons d’àpats s’engalanen amb la bandera nacional escocesa, un drap blau amb la creu de Sant Andreu blanca. S’hi fan balls al so de la música autòctona que interpreten grups de gaiters. La Burns night ha esdevingut una celebració multitudinària. I clar, algú n’ha caigut en compte i s’ha preguntat: per què no fem el mateix al País Valencià amb la figura de Vicent Andrés Estellés?

Pensat i fet! El passat dissabte, es va celebrar un acte multitudinari a la Casa de Cultura xativina durant el qual es van llegir nombrosos poemes del poeta de Burjassot. Però cal fer una reflexió. Fou multitudinari perquè hi eren presents afiliats de mitja dotzena d’associacions culturals de diversos pobles de la comarca. Però eren absents alguns dels trets característics de la celebració escocesa. Als sopars de Burns, se sopa —perdó per la redundància— en família o amb la colla d’amics; hi acudeixen grans, joves i menuts; participa gent de diversa extracció ideològica i social... En poques paraules: és un moviment transversal amb què s’identifiquen, al marge d’ideologies o classes socials, nombrosos escocesos. Els sopars són quelcom semblat —per establir cert paral·lelisme— a les nostres tradicions de la Mona de Pasqua o la Nit del Ros. Hi participa tothom. S’ha de tenir present que el sentiment nacionalista està molt més arrelat en Escòcia que no entre nosaltres; ara mateix, l’Scottish National Party, amb 42 escons, governa en Escòcia (en minoria, això sí, i gràcies al recolzament d’altres grups polítics). En definitiva, si en aquesta tradició que es vol inaugurar —el sopar de Vicent Andrés Estellés—, hem d’acabar anant només progres, rojos, catalanistes —o valencianistes— i gent per l’estil, no aconseguirem gran cosa. Excepte —és clar!— trobar-nos els col·legues de sempre a l’enèsim quiosquet.

demà a treballar!

Què vols que et diga? Què estic delirant d’alegria perquè torne a reprendre el fil de la feina? Què estic exultant? Què vivo sin vivir en mí com si flipés d’espiritualitat teresíaca? Què la gent se’n fa creus de l’optimisme que sume per tots el porus de la pell que he aconseguit salvaguardar convenientment del sol de l’estiu? Què em mire a l’espill i gaudeixo d’aqueix somriure beatífic que tinc falcat entre galta i galta de la cara, i que no puc ni mantenir-me la meua mirada al mirall perquè la lluïssor del foc il·lusionant dels meus ulls m’enlluerna i no puc suportar-la? Doncs no, amic, no és això. Aquesta nit passada no he pogut dormir ni una sola hora seguida. I això que, tement-me el pitjor, vaig decidir de fer-me un parell de whiskies amb gel (d’una botella polsosa que semblava haver sigut condemnada a l’oblit) davant la mirada atònita de tota la família. Com t’ho dic, amic, com t’ho dic... Fins i tot els he arribat a dir als meus fills que si m’aconsegueixen una bona excusa per no anar a treballar en els propers... dos mesos! els hi donaré 50 euros! No en saben ni res, de justificacions, els xiquets de hui en dia. Però els meus estan tan fotudament ben educats que no paren de marmolar-me sobre la meua actitud escàpola i derrotista... Com arribem a ser de miserables, veritat, amic? Em recorde a mi mateix, de menut, a les portes del centre de salut, apunt per posar-me la vacuna d’allò que vulga déu que siga, que ja ni me’n recorde, jo agafat com una llepassa al marc de la porta, amb els ditets que se m’escapaven, traïdorament lubricats per la suor de la por, mentre un parell d’infermeres (de les de còfia i mitges blanques, tu!) feien mans i mànegues per arrossegar-me a l’interior d’una habitació on un practicant (així ho dèiem abans) m’esperava amb una xeringa enorme i una agulla que brillava com un déu en la foscor del meu pànic... Estic histèric, ja ho sé. Però mira, amic, si demà plore i cride i renegue com un posseït, per favor, per favor t’ho demane, fot-me un parell d’hòsties abans no em trobe la resta del personal, que no tinc ganes de fer, com tots els anys, després de vacances, el ridícul. Ara vaig a mirar els resultats de la primitiva... Demà plorem, vull dir, parlem.

La solitud de la veritat més fonda

Ja vam tindre prou amb el Prestige, ja.

Va passar el temps, s'investigà -corral de pollastres a veure qui cantava més alt- i no res s'aclarí envers les responsabilitats penals i llurs conseqüències. En aquest cas, la monstruositat de l'esdeveniment funest fou directament proporcional a la solució més propera, plausible i positiva per als ciutadans de la zona.
No cal parlar ni de la resolució jurídica amb tots els flancs oberts, ni dels estruços de la classe política.
Els ciutadans amb el seu bon voluntarisme amortiren els efectes de la catàstrofe, però no els pertocava posar remei, ni podien.
Ja vam tindre prou amb el Prestige, però sembla que ningú no ens lliurarà d'entropessar un altre cop en pedres paregudes.

Però un simple canvi de vocal -de Prestige a Prestigi- pot produir un altre cataclisme semblant, una frustració, il•lusionar-nos o no d'esperança.

Vet aquí que la polèmica encetada fins ara no era un solecisme, sinó més aviat una excusa per dir la meua sobre el Prestigi, aquesta valoració intel•lectual i social per la qual ens desvivim en certes ocasions: classificar, ser de primera o segona {divisió-categoria?}, creure'ns imprescindibles, poderosos dominadors de persones, de fets, d'opinions, de paraules...

Comentava aquest matí amb un lletraferit jubilat que el prestigi intel•lectual, polític o social pot ser atorgat com un premi, com un regal conseqüència d'una fidelitat envers idees, projectes, persones i/o institucions.
I això té un doble vessant: el bucòlic i l'amarg. I pel que fa al darrer, no anem desencaminats si, a tort i a dret, mirem tant en l'àmbit social, polític, històric, econòmic com cultural.

Esdevindrà el prestigi una nova mena de servilisme en aquesta actualitat on quasi tot té un preu? Arribats ací, tan sols podem veure aquests individus com una espècie d'espantalls la cosmovisió dels quals es dirigida des d'altres instàncies: modes, cojuntures, conveniències.
La història, així doncs, no la fan, ni l'escriuen les "persones", sinó certs titellaires que prenen la vida com un joc d'escacs. Soterrarà la lògica calculada tot romanticisme?

Aquest senyor lletraferit em parlava de les seues batalles i quefers, d'altres individus ben considerats intel•lectualment que li entrebancaven decisions ben raonades, simplement per petites diferències d'estil, vaja, formals. Coneixedor dels dos bàndols, escoltar-lo m'atabalava... i us dic que, amb prou feines, desvetlava el cau on somiava la veritat.

Ni que siga per una atenta mirada, jo em demanava on s'amaga aquesta, si la veritat és polièdrica, un miratge o, al capdavall, un joc deslluït de paraules.
És ella una variable aleatòria, un succés atzarós i purament estadístic?

Categoritzar, etiquetar, jutjar, catalogar, desqualificar és un art practicat pels inconformistes, per aquells d'esperit d'assoliment inacabable?
O, pot ser, també, una actitud dels ineptes, dels immadurs d'un ego peterpanitzat?
Es troba la fauna humana en la foscor més degradant?

No em feu riure profetes del prestigi; la vostra bellesa és tan sols una disfressa, l'equilibri aparent un pou, desfici.
Per atzar fugiu de les vostres cavernes?
A qui voleu, encara, enganyar?

A l'any 2007 -crec-, vaig escriure un poema que em reconforta, una petita peça del meu trencaclosques inacabat: Cambra interior. Tot resta resumit en aquestes poques paraules: "El que dic, és el que sóc".
Aquesta és la meua petita fe sustentada en l'amor i la poesia. La solitud de la veritat més fonda, més profunda.


CAMBRA INTERIOR

                                                L’amor és la darrera llum parlada.
                                                                (Dylan Thomas).

Sóc al paradís trèmul del silenci
que ningú no visita, llevat de mi...
Amuntegue foscors i càlculs íntims,
sagrats, cavil·lacions que fan riure,
imatges netes, crepuscles d’estany.
Allunyat de la música demane
els ulls teus de violetes fugaces.
De qui ets secret, plenitud?
                                                     Vindràs
neguitosa o com bàlsam floral?
Les veus guarneixen, amables, la cambra
interior: escolta els seus paisatges.
Per tu, petxines d’amor i de llum.

Mirem-nos el melic, però compte, no siga que les pròpies escates epitelials ens impedisquen veure els altres.

Paparazzo

A Refalete

Com qui fa un viatge al Tibet a la cerca d’espiritualitat, jo em vaig deixar caure la setmana passada per un hotel prop del cinematogràfic desert de Tabernas a Almeria, paradís de l’espagueti-western. Volia obrir la meua ment al desert i vore si podia escoltar el metafísic eco de les galtades de Bud Spencer. Per poder entrar en tal estat de catarsi, abans de fer el meu particular pelegrinatge interior, em vaig vore totes les pel·lícules rodades a este paratge on va participar l'incommensurable actor italià (1). Estava preparat. Igual massa sensible, perquè només entrar a la recepció de l’hotel em va semblar tindre un miratge. Per eixir de dubtes, vaig fer una foto que immortalitzara tan màgic moment. Ací la teniu:

Com podeu observar el personatge retratat continua estant en la fotografia, per tant, no va ser un miratge, com tampoc un somni. La qüestió, ara, és saber si, qui ix en la imatge, és un espectre o, realment, és qui sembla ser. Encara que està de gaidó, segur que a molts penjollaires (en especial, Peguie) els sona la seua cara més que un concert de la Dipu... Si és ell: ¿què feia este director, documentalista, actor i poeta assagístic a hores lliures tan prop del desert de Tabernas? ¿Estarà cuinant un projecte d’espagueti-western, fideuà-western, paella-western o arròs al forn-western?
______

(1) Déu perdona... jo no (1967), Els quatre de l’ave Maria (1968), El turó de les botes (1969), Un exèrcit de cinc homes (1970), Li deien Trinitat (1970), Es pot fer... amic (1972), Una raó per viure i altra per morir (1972), També els àngels mengen fesols (1973) i Dos brètols a l’Oest (1981).

El puritanisme islàmic

Acabava de llegir en El Penjoll l’entrada de Davit del carré Blanc Està per fer l’alliberament sexual? i em vaig posar a fullejar el diari. Em va cridar l’atenció aquest titular: «Hamàs, contra les colònies d’estiu». Els campaments d’estiu són, a l’assetjada Franja de Gaza, una necessitat per a milers d’adolescents que no tenen altra possibilitat de gaudir de la platja en una societat cada vegada més rigorista. Les colònies de platja de l’agència de Nacions Unides per als refugiats són tot un esdeveniment. Més de 250.000 xics i xiques s’han apuntat enguany. Però els grups islàmics no veuen amb bons ulls aquesta experiència. Culpen l’ONU d’importar costums occidentals. Preocupats per la mala influència, alguns imans han fet campanya a favor dels campaments de Hamàs —o fins i tot de la Yihad Islàmica—, amb poc d’èxit; la gent de l’ONU regala als xics roba esportiva que poden utilitzar la resta de l’any.

S’han produït, per tant, atacs dels grups radicals contra les colònies. Escamots d’homes armats han cremat dos campaments de l’ONU en un mes. Els extremistes deuen pensar que en aquests indrets de corrupció els xics i les xiques estan junts i es nodreixen d’allò que troben en Internet. Res més lluny de la veritat! En aquests campaments, la separació entre nens i nenes és total. Les monitores acompanyen les xiques des de sa casa fins a la colònia (no dormen en ella). Els pares assisteixen abans de l’estiu a unes sessions en què treballadors de l’ONU calmen llurs temors sobre possibles violacions del pudor. Res de biquinis, ni banyadors, ni d’activitats mixtes.

I què diuen de tot açò les adolescents? Al campament Sheik Agliin, situat a la platja de la ciutat de Gaza, protegit per una tanca espessa que impedeix les mirades dels transeünts, més de cent xiques d’entre 11 i 16 anys fan fila per a recollir les sabatilles de lona, la samarreta i la gorra que els regalen. Protegides per guardes de seguretat juguen, fan aeròbic i natació (vestides, clar), dibuixen i aprenen debka, la dansa tradicional palestina. Aquesta activitat no convenç, posem per cas, Islam, una riallera jove de 16 anys amb vaquers ajustats i mocador florejat al cap, que prefereix els balls de Shakira. «La cap del campament no ens deixa ballar ritmes occidentals ni entrar a Facebook», es queixa entre les rialletes i la cridòria de les seues amigues. Les colònies duren dues setmanes. Les xiques no volen ni pensar en el dia que s’acaben. «Quin avorriment!» Mataran el temps a casa ajudant les mares i ballant soles a les seues habitacions —Shakira, clar.

El reportatge feia pensar. Sembla que el puritanisme no és patrimoni exclusiu dels cristians. Les històries sentides (la magnificència del soldà d’Istanbul i del seu harem al palau Topkapi, la poligàmia de les corts orientals, les mítiques escenes somniades, els palaus de les mil i una nits, les hurís) ens han fet creure que els musulmans estan totalment desinhibits en matèria sexual. La realitat desmenteix, però, aquesta creença. És possible que les relacions sexuals domèstiques siguen més satisfactòries entre musulmans que entre seguidors d’algunes sectes cristianes. I és cert que el paradís promès per Al·là és un jardí de delícies materials i carnals (sobretot per als mascles). Però continua latent, a l’islam, la noció de pecat original, d’orígens mesopotàmics. Només els fidels que renuncien al goig terrenal van al paradís (és més: les dones que no hi renuncien són equiparades a la Lilith llegendària, una puta). Per tant, la moral pública és molt severa als països islàmics. I la pornografia està totalment proscrita. Èpoques d’una sexualitat humana més lliure, d’abandó als instints i als ritus dionisíacs, cal cercar-les a l’antiga Grècia o a Roma, on se celebraven els simposis, les processons de mènades i les festivitats orgiàstiques.