El racimo d’Ángel Cebrián “Mòmia”

La ressenya que dedica Cope Onda Naranja als Premios Bloques de las Comarcas Centrales, organitzats per El racimo arte de palabra, i les al·lusions d’Escrivà al futbol m’han fet recordar que l’Olímpic anunciava els partits de la lliga passada amb uns cartells que recuperaven imatges d’antics jugadors que havien militat a les seues files. Aquestes imatges tingueren la virtut d’evocar èpoques remotes del club i alguns dels seus protagonistes. Recorde, per exemple, haver sentit parlar molt d’Àngel Cebrián, més conegut com Mòmia. Aquest jugador, fill d’un militar, era cèlebre entre els adolescents xativins per una circumstància totalment aliena al seu joc: es remorejava que el seu membre viril era descomunal. I clar, se sentien freqüentment, entre la jovenalla, frases o expressions de l’estil «en tal la té més llarga que Mòmia». Altre personatge, Fernandito Borrás, també era cèlebre per idèntic motiu. Costa d’esbrinar si aquestes històries llunyanes són pura mitologia —llegendes urbanes, que diem ara— o tenen un fons de realitat. Les anècdotes protagonitzades per Mòmia estan voltades d’una aura que remet inevitablement al realisme fantàstic. Els rumors sobre el futbolista sortien generalment del vestidor de l’Olímpic. Els qui eren presents —o han somniat que ho eren— diuen, posem per cas, que el míster empentà Mòmia a dins de la caseta un dia que el jugador havia sortit amb una tovallola enrotllada i el seu badall treia el cap per sota. També es conta aquesta altra anècdota: en certa ocasió, el futbolista es va agarrar el penjoll amb la mà —el racimo, en expressió gloriosa de Cope Onda Naranja— i va fotre uns copets tendres al cap de Paquito Coloma, molt aficionat a rondar per la caseta quan els jugadors sortien de la dutxa (Paquito estava en aquell moment ajupit, arreplegant equipatges escampats per terra: botes, calcetins, calçons, samarretes...). Avui, després de visitar la pàgina que enllaça Escrivà, m’imagine un titular de l’estil La momia le da golpecitos con el racimo a Paquito Paloma, i m’entra una rialla incontenible.

4a trompeta: dodecafonisme

A lloms de llamps atonals
...cavalquen plomes d’ànec.
......Ondegen als quatre vents
.........versos indecents amb llufes paraules
............que a contracorrent contraataquen
...............i taquen l’absent literatura.


Què sone la quarta trompeta!... La de Mr. Methane.

Sobre la vida i obra d'un catòdic exemplar

"Un cec amb raigs X als ulls / és com una llengua amb papil·les però sense boca". En llegir aquests versos, Etelví del Pene Dés va sentir que havia trobat una porta oberta: enmig del desert de la baixa tensió, controlat pels seguidors d'Ibn Drola, per fi algú havia assenylat un diferencial que permetia l'ascens al cel de l'alta tensió. Però, com a catòdic devot d'Artur Acell, li pegava tort que fóra una dona, Bramah Xoto, qui li haguera inspirat. Així que, estimades lectores, aquesta influència femenina que va rebre Josif Maria de Pila Màster, que així es va rebatejar Etelví en ordenar-se Farad de l'Aseu, va ser conscientment amagada a l'opinió corrent.

Josif Maria de Pila Màster, signant encara com Etelví del Pene, va escriure uns elèctrics i combatius poemes; aleshores la seua lluita era contra Ibn Drola, a qui Acell acusava d'infidel al veritable déu, Jesís Electrisit. Aquests primers poemes d'Etelví no es poden incloure plenament dintre de la poesia assagística, malgrat apuntar ja la posterior deriva que prendrà Etelví en esdevindre Josif. Destaca d'aquesta primera època el poema "El sol de mitjanit el paguem nosaltres". Ací, Etelví fa un al·legat contra la doctrina d'Ibn Drola referent al'origen diví de la llum:

"Com el sol de la mitjanit

davallem.

No és el sol, és el seu reflex

allò que penja del fil d'una gran butxaca."

Un altre exemple d'aquesta poesia militant el trobem al poema titulat "Els moments significants":

"Taula per a dos i llit per a un.

Mai no havia transitat tan calenta corrent pels meus circuits,

però no em deixaré convèncer pel neguit dels ciris

que ombregen la veritable llum"

Anys després, entrat ja en la madura edat (aquella que tant agrada al Manopla), el nostre poeta, ja ordenat Farad i batejat com a Josif Maria de Pila Màster, va recapacitar i va entendre que la lluita contra Ibn Drola era menys important que el combat contra el pecat. Tom Watt-er, representant de la contracorrent, estava liderant una revolució moral contra els catòdics. Josif estava molt preocupat per la integritat de la joventut. Tot convençut de què era possible la galvanització dels joves (recobrir la seua moral amb altra moral més forta), va escriure "Letrino". Aquest és un text clarament dintre de l'estil de la poesia assagística. "Letrino" està organitzat en 999 màximes que tots els joves deuen observar per arribar a la galvanització i vèncer la temptació del Watt-er. "Letrino" s'obre amb aquesta màxima:

"Il·lumina amb la llumenera de la teua pila

i encén tots els camins

amb la llum d'Artur Acell que portes dins."

La màxima 2 anima la joventut a convertir-se en fashion victim:

"Tant de bo fóra tal la teua compostura

que tothom en veure't diga:

aquest llig la pila d'Artur Acell."

Lluny de ser previsible, la poesia assagística de Josif pren derives aparentment caòtiques i erràtiques. Així, a la màxima 393 juga al desconcert del lector, tot posant a prova la seua amperícia:

"Un home, un cavaller transigent,

tornaria condemnar a mort a Jesís Electrisit."

"Letrino" acaba amb una màxima que és un exhort:

"Porta aquests pensaments dins de la teua roba interior".

El nostre profeta va ser elevat al càrrec d'Amperidor de Matrix en recompensa a la seua lluita contra el Watt-er. Abans de poder gaudir de la pagueta de la jubilació va morir fruit de la seua addicció a seure a llegir sota una làmpara de raigs X. A la seua tomba gravaren una de les seues màximes:

"Després de tant de dir 'Creu, Senyor quina creu!'

es veu que volies una creu al teu gust".

Saxofonín

Saxofonín és oriünd de la Canal de Navarrés. El seu malnom és producte de l’enveja que li tenen els col·legues del món musical i l’espectacle. En realitat, es diu Juan Antonio Ramírez. De jovenet, va fer estudis musicals —de saxofon, clar. Encara va pillar l’època en què s’havia de triar entre la mili o el servei substitutori. Saxofonín elegí la segona opció i tingué molta xamba: l’enviaren al Palau de la Música, que dirigeix l’ínclita Mairen Beneyto. Respecte dels coneixements musicals d’aquesta dama —que fa servir el look d’una Barbie, amb el monyo ben tenyit, ben cardat i ben estovat—, es conta una anècdota ben curiosa. En ser nomenada directora del Palau —d’això ja fa alguns anys—, tancà la boutique que tenia a València i s’endugué una dependenta seua al nou destí, col·locant-la com a secretària personal. Un dia que la senyora Beneyto estava parlant amb un músic, la flamant secretària tragué el nas per la porta del despatx i féu: Mairen, un tal Lorin al teléfono. La senyora Beneyto posà cara d’estranyesa. ¿Quién será?, va murmurar. Doncs sí, ho heu endevinat; era el director d’orquestra Lorin Maazel.

Saxofonín veié el cel obert. Aquella dona no tenia ni punyetera idea de música. Aconseguí d’enllepolir la directora del Palau i, quan el xic acabà de fer el servei substitutori, va rebre l’oferta de continuar treballant-hi en canvi d’un sou. Ja us podeu imaginar que Juan Antonio treballava en un lloc privilegiat. Pel Palau passen personatges famosos i músics excel·lents. Però el nostre protagonista no féu servir el trampolí per a millorar la seua tècnica instrumental —amb el saxofon, no us aneu a pensar—, sinó per a muntar-se una empresa de management que es dedica a oferir els seus serveis a tots els ajuntaments governats pel PP. Com és lògic, no trigà massa a conèixer l’alcalde de Xàtiva i la seua regidora d’assumptes musicals, Maria Emília Soro. Des de llavors, Saxofonín s’ha trobat una bicoca a la nostra ciutat. Organitza tots els anys les Nits al Castell. Però no les organitza de franc. Cobra pels seus serveis. I segons sembla, enguany s’embutxacarà la bonica xifra de vint o vint-i-quatre mil euros per contractar quatre espectacles (s’ignora si també haurà cobrat alguna comissió dels artistes, però cal suposar que sí).

Es tracta d’una xifra estrambòtica en un panorama de crisi. Cal recordar que l’Ajuntament té funcionaris —d’aquells que han vist retallats els seus salaris— que podrien haver acordat les contractacions sense necessitat d’acudir a Saxofonín. (També hauria pogut fer les trucades la regidora Maria Emília.) Així, l’equip de govern municipal hauria estalviat uns diners. Quina és la programació d’enguany? Vegeu-la ací i jutgeu. En tot cas, jo diria que serà difícil superar la versió d’El sopar dels idiotes que van representar, fa uns anys, els actors i actrius de la falla República Argentina. I açò em porta a altra qüestió; els portaveus de l'oposició han criticat l’escàs pes del valencià a la programació de Nits al Castell. Saxofonín ha contestat les crítiques fent un llistat d’actuacions en valencià: en 1998, recital d’Ignacio Giner i Elena de la Merced (valenciana d’adopció, nascuda en Austràlia); en 1999, actuació de l’Orquestra de València; en 2001, la Companyia Nacional de Dansa, dirigida per Nacho Duato (valencià també); en 2005, actuació de la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, sota la batuta de Manuel Galduf...

Saxofonín ha oblidat, però, un esdeveniment apoteòsic. En una de les edicions, va contractar el grandíssim intèrpret de jazz Pedro Iturralde. Això sí, perquè hi hagués presència valenciana, Saxofonín es va incloure a l’espectacle, tocant a duo amb el magnífic saxofonista navarrès. Ho sé perquè sóc un devot d’Iturralde i havia comprat un tiquet per a presenciar la seua actuació en Nits al Castell. La meua sorpresa fou majúscula quan vaig descobrir que el músic veterà no duia la seua secció rítmica habitual; anàvem a escoltar una successió de duos interpretats per Pedro i Saxofonín. Què fer? Cridar? Pegar puntades de peu? Demanar que em tornaren els diners? Avui, una sortida airosa hagués estat anar proveït d’una vuvuzela i fer un trio. En fi, què voleu que us diga, amics penjollaires? Aquest Juan Antonio Ramírez Saxofonín és un veritable crack! Que li ho pregunten, si no, a Mairen Beneyto.

Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.

Alietes, Refalete i el de les Maraquetes en Manuel: l’esperat debut

EL grup unipersonal de fans i qui escriu arribàrem a Manuel vora les onze de la nit. L’escenari estava ocupat, literalment, per una banda que havia portat tots els instruments de casa per provar-los allà. Els tres músics de Mateta de Fenoll Faulk Ban (que així sembla que podria quedar batejada la criatura), davant aquesta invasió de l’escenari i de l’esgotament de les cerveses, optaren per atrinxerar-se al camerí i preparar l’estratègia per torejar el públic en cas d’haver d’eixir a corre-cuita. De pas que rumiaven com eixir vius, assajaren uns minuts.

En eixir a l’escenari va començar la màgia. Refalete va fer sonar la guitarra, mentre Alietes calfava la gola i el de les Maraquetes buscava on deixar la tercera maraca (té tres maraques i només dues mans), que finalment va anar a parar a l’entrecuix, tot deixant veure que no va perdre el temps a les master class de bossa-nova.

En donar l’entrada va quedar claret la qualitat dels Mateta de Fenoll. En una d’eixes virgueries que només fan els grans músics i els dislèxics, Alietes va demanar a Refalete que donara l’entrada: mentre mirava cap a Refalete, fent creure al respectable que la cosa anava a començar per eixe costat i, just en eixe moment, pel costat contrari sonaven les maraques. El públic intercomarcal allà present no va poder reaccionar a temps. Igualment, potser per ser molt novedós l’estil, la gent va tardar en reaccionar quan Alietes va avisar que són un grup protesta i fan música faulk.

Podeu veure l’actuació i jutjar vosaltres mateixa. Només voldria afegir que va haver una persona del públic que va eixir a felicitar els músics en acabar l’actuació (i no l’havíem subornat amb cerveses, conste). Una felicitació merescuda.

Quan jo era menut hi havia la crema o mantequilla de tres gustos o sabors. La música és també una cosa de gustos. Alietes, Refalete i el de les Maraquetes són tres sabors clarament distingibles. Ara bé, quan estan junts fan un empastre impressionant i molt bo! Inoblidable nit i magnífica actuació.

Pd: La crònica i el video no fan honor a la divertida nit que passàrem, ni a la genial actuació dels Mateta de Fenoll; espere algun comentari dels artistes per complementar aquest text.

Pixar-se a la sabata

El meu fill té dos anys i mig. A casa i a la guarderia l’estem acostumant a pixar a la tassa del vàter per tal d’anar llevant-li els bolquers. Entre setmana a casa l’assentem a la tassa un parell de vegades: una, en alçar-lo de dormir, i una altra, abans de gitar-lo. Els cap de setmana ho fem dues vegades més al llarg del dia. Quan pixa li donem l’enhorabona dient-li “molt bé” i coses semblants. Este matí, mentre estava jo pixant a la tassa del vàter, s’ha arrimat per darrere i m'ha preguntat:

- Què hasses, papa?

- Estic fent pipi –li responc

- Què hasses, papa? –torna

- Fent pipi –li repetisc

I em solta tot emocionat:

- Mu bien!

Pep, mestre. Sempre amb tu.

El 1991 Johan Cruyff feia debutar al primer equip del Barça un xaval espigat i eixerit de només 20 anys. En aquell partit havia de substituir un dels referents de l´equip –el valencià Guillermo Amor– que s´havia lesionat i deixava òrfena una posició clau al camp: la del mig-centre organitzador.

Uns dies abans del partit, després de fer el seu primer entrenament amb uns dels millors jugadors del món que acabarien formant el mític Dream Team, i ben content perquè creia que havia estat a l´alçada, Cruyff se li acostà i li digué, textualment: “has estado más lento que mi abuela”. Conscient com n´era de les seues possibilitats, no va deixar que aquesta “crítica” el desanimara, ans al contrari, sabia que la fortalesa física i la rapidesa, si més no de cames, no havia estat mai el seu fort. Tampoc li calia, en la seua formació de xiquet, havia aprés que tan sols amb el cos no aniria enlloc, que havia de cultivar una altra part més amunt que l´ajudaria a destacar i a aconseguir el que es proposara.

Així, en pocs partits es va assentar al primer equip i es va erigir en un dels referents de l´equip.

Als terrenys de joc tenia una classe infinita. Lluïa el 4 a l´esquena i ocupava la mateixa demarcació al camp. Potser fou el primer d´una saga made in Barça d´aquests “quatres” imaginatius, capaços tant de defensar com de fer una passada al peu des de 50 metres, d´organitzar els companys, d´animar-los, de rectificar conceptes tàctics o tècnics, etc.

Amb el Dream Team ho va guanyar tot i en poc temps es va constituir com el líder fonamental de l´equip, plasmant-ho amb la capitania en retirar-se Baquero, a pesar de la seua joventut.

Després de 10 anys al primer equip, el 2001 va comunicar que abandonava l´equip per anar a conèixer altres lligues i altres estils de futbol. Encara no ´han esclarit els motius però tot sembla indicar que no n´estava d´acord amb com es feien les coses a Can Barça. Finalment va quedar demostrat que no s´equivocava, ja que aquesta etapa ha estat una de les més obscures i convulses del barcelonisme actual, tant a la parcel·la esportiva com a la institucional.

A la roda de premsa posterior al seu últim partit com a jugador del Barça va assegurar deixar el club "molt feliç". "Ha estat un llarg viatge. Me'n vaig satisfet, orgullós, content de com m'ha tractat la gent i dels molts amics que he fet. No puc demanar més: he jugat en l'equip que somiava, amb grans futbolistes que m'han fet millor, i m'he mantingut molts anys a l'elit". I la frase que després marcaria la història més recent del barcelonisme. Li la va dir a Joan Gaspart, l'aleshores president, que feia un gran esforç per retenir-lo. "No cal preocupar-se, un dia o altre tornaré".

Ho va fer, i de quina manera. El juliol del 2008 acceptava prendre les regnes de l´equip dels seus amors, amb una experiència com a entrenador de tan sols 1 any i a tercera divisió. No va prometre cap títol –veníem de dues temporades nefastes on s´havia parlat més dels problemes al vestidor que del joc de l´equip– només va dir que posaria tot el seu esforç, el seu treball i la seua dedicació per tornar el barça allà on es mereix.

El resultat ja el sabem tots. Un barça campió i exemple per a tots en valors com: companyerisme, solidaritat, sacrifici, disciplina, humilitat, etc.

Josep Guardiola, Santpedor 1971, ha estat designat com a Català de l´any pels lectors del Periódico i els telespectadors de Els Matins, en una votació en què ha superat a altres candidats com El Tricicle o Roser Capdevila (creadora de Les Tres Besones).

De segur que els votants han valorat la fita històrica en el món del futbol que ha suposat guanyar sis títols en una temporada, però també estic segur que han votat massivament el Pep persona, el Guardiola que tothom admira per la seua sensibilitat, per la seua intel.ligència, pel seu tarannà, per la seua valentia, pel seu compromís, per la seva cultura - impròpia per un futbolista- perquè va més enllà del prototip de futbolista / entrenador, etc. Pep s´ha fet respectar, fins i tot a la premsa espanyola/madrilenya, pels seus valors, per les seues idees i per les seues conviccions intel.lectuals a un món tan superficial i sui generis com el futbol.

Aquestes inquietuds l´han dut a fer amistats fora del baló, que li han deixat una gran empremta, l´han convertit en un jugador/entrenador humil i l´han allunyat del circ de banalitats que és el futbol dels darrers anys.

Inquietuds intel.lectuals

Guardiola ja coneixia Llach i a principis dels 90 decideix de demanar-li un favor: "m'agradaria conèixer Martí i Pol... i tu em pots ajudar". Futbolista i poeta es van conèixer i van iniciar una profunda amistat. L'11 de novembre del 2003, Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic. Guardiola, que aleshores jugava a Qatar, va agafar un avió per donar el condol a la vídua. El mateix dia va tornar a complir amb les seves obligacions. Una altra de les amistats de l´àmbit intel·lectual és el cineasta i escriptor David Trueba amb qui comparteix també l´amor pel cine. No només de futbol viu l´home.

Tot i que en aquest cas és la seva passió i el seu treball; li dedica tot el seu esforç. Son pare, En Valentí Guardiola, afirmava a un reportatge que aquesta passió malaltissa li ve des de petit: “Quan perdia algun partit féiem el viatge de tornada sense dirigir-nos una sola paraula”. Pep jugava als infantils del Barça i no entenia com els nens abans d´un partit podien parlar de les pel.lícules que havien vist la nit anterior en compte d´estar concentrats: la competitivitat i la dedicació ja assomaven el cap en un nen tan petit.

Guardiola té uns coneixements exhaustius del futbol que ha anat adquirint d´altres entrenadors com Cruyff o Lillo i a través del seu camí per diverses lligues estrangeres. La qüestió tècnica no és discutida, però si alguna cosa s´ha de destacar de la seva trajectòria com a entrenador del Barça és les seues dots de psicòleg, que li han permés fer que una plantilla similar a la que l´any anterior havia fracassat estrepitosament, guanyara fins a 6, tots els títols en joc. Ja són memorables els discursos i els vídeos abans dels grans partits –imprescindible veure el reportatge emés a TV3 sobre el vídeo d´abans de la final de la Champions guanyada a Roma, que Guardiola va encarregar a Santi Padró – i les grans frases com aquesta pronunciada just abans de la final del mundialet de clubs “Si perdeu aquest partit seguireu sent els millors del món, però si el guanyeu passareu a la història” –també s´ha editat un llibre molt recomanable amb aquestes grans frases: Paraula de Pep, Ara Llibres 2009–

Amb el treball diari i aquestes tècniques de motivació, Pep ha sabut formar un gran equip humà d´entrenadors, equip mèdic i jugadors que han portat el Barça a ser el Millor Equip del Món. Junt a altres peces clau com Messi, Puyol, Xavi o Iniesta ens estan fent gaudir al màxim a tots els que ens considerem blaugranes de cor.

Són molts els que opinen que els equips els fan tan sols els futbolistes, si fos així potser Messi mereixeria més un post a El Penjoll, però afortunadament no ho és per a mi: això que fa Messi només és futbol.

Gràcies Pep per ser així i per representar tan bé el sentiment blaugrana.

Vos deixe el vídeo de Gladiator; si podeu cerqueu el programa de TV3 sobre com es va fer; paga molt la pena.

Músiques al vent: Gran Remigi Palmero

Entre les cintes de 091, Surfin Bichos, Javier Ruibal i The Pixies, Pablo, el meu company de pis, que era de Còrdova, escoltava una cinta en català: Què escoltes Pablo? -Remigi Palmero, no lo conoces? pero si éste es de aquí, éste es de los tuyos. Era Emparín, una gravació acústica de principis dels 90 que no va eixir en disc. Remigi Palmero s'acompanyava sols per la guitarra i el baix de Carme Gandia en algunes cançons. En una d'elles, A l'encontre em pense, li feia els cors la seua filla. Alguns anys després, buscava en el dial Ràdio Klara quan em va sorprendre la retransmissió en directe d'una actuació d'un grup de rock en català. Per aquella època els socialistes s'oloraven la derrota electoral que els trauria de la Generalitat i a la desesperada havien començat a fer el que no havien fet mai. Així que, per a sorpresa de tots van organitzar una actuació amb Al Tall i altres noms representatius de la música en català entre els que estava Remigi Palmero, que era el grup que sonava. Amb Carme Gandia al baix i Vicent Cortina a la bateria, Palmero feia tota la resta, amb una so rocker que mai més he pogut escoltar-li. Em va donar temps de punxar el record del radiocassette que tenia preparat sempre amb una cinta tdk verge i enregistrar la versió plena d'improvisació, però més rockera i contundet de "Olor a Garrofa" que he escoltat mai. Un tema que a partir d'aleshores no em vaig poder llevar del cap mai. Va ser la darrera que tocaren i mentre escoltava eixe so, genuïnament valencià, que em fascinava del xiquet d'Alginet, em va vindre al cap que jo havia estat a eixe concert unes setmanes abans, però que en arribar més tard, sols vaig vore Al Tall. Un any o dos després, algú em va deixar una cinta on estava enregistrada per una cara "Humitat relatitva", primer disc de l'any 79 de Remigi Palmero, i per l'altra "Cambrers" (1980), de Juli Bustamante, que junt amb Brossa d'ahir (1977) de Pep Laguarda, que ja coneixia gràcies al morisc Ben Itoh Al Russafí, constituïen els tres pilars del Rock Meditarrani. Juli Bustamante, cantava de pena, però les seues cançons tenien un atractiu estrany i parlaven de les coses quotidianes. Però el que era realment increïble era Humitat relativa, l'únic dels tres que no s'ha reeditat, i on estava l'Olor a garrofa original i Ràdio Alger, un tema de Bustamante i Palmero, que, per cert, parlava dels moriscos. El que em va deixar la cinta, em deia que Palmero i Bustamante es van avançar a Radio Futura al mesclar el rock amb les arrels musicals pròpies i que per l'època van rebre crítiques molt favorables. Altre any o dos després em vaig assabentar que Palmero havia gravat, no feia molt , un altre disc en format cd: Línia de foc. Després de preguntar per diversos llocs, entre ells l'FNAC, vaig trobar el cd a Oldies (aquest tio no soltava ni xufa en valencià, però era l'únic que tenia totes aquestes coses). Palmero havia gravat totes les pistes del disc excepte la bateria que l'havia gravat un amic. Lluny quedava l'època d'Humitat relativa on diversos músics havien col·laborat en l'enregistrament. Per aquella època, el disc era del 1995 o 96, al País Valencià no li interessava a ningú la música en català. A ningú. De fet, Bustamante, després d'un segon disc en català, el 1991, va decidir que no tornaria a gravar en català i Pep Laguarda no ho va tornar a fer mai més en cap idioma. Palmero, tot sol, va gravar un disc amb temes amb molta pegada i elaborats solos, com La síndrome de l'astronauta, una reflexió sobre el futur de la Terra, tot i ser conscient que no podia portar-los al directe. Crec que es tractava de dir: ací estic, encara que ningú em recolze! Encara em va caure a les mans alguna tema solt més de Remigi Palmero: L'habitació desmuntable, gràcies a algú que s'havia molestat en gravar el meritori programa sobre música en català que feia a Canal 9 ràdio Fermí Larrondo (què ha sigut d'aquest home?).

Jo em preguntava si alguna vegada podria vore actuar a Palmero. No sabia que, en realitat, Palmero ja havia actuat a Xàtiva, diverses vegades, a l'època de la transició, a aplecs i a la Fira. Ignorava també que va formar part dels Cinc Xics, uns dels primers grups valencians que va gravar cançons en català a finals dels seixanta, principis dels setanta. Un dia, per fi, em vaig assabentar que actuava, junt a Bustamante, per commemorar els 25 anys de Cambrers al pub Matisse de València, i allí que vaig anar. Gran desil·lusió, Bustamante, només cantà una cançó en català, Cambrers, i Palmero cap, ni en català ni en cap altre idioma. Sols acompanya al seu amic a la guitarra. Pareixia que Palmero, fart que ningú li fera cas, havia decidit abandonar la música com a autor.

Però fa dos anys, amb la puixança de la música en català al País Valencià, es va decidir a tornar. Ell. Tot sol. Sense baix ni bateria ni cap instrument més. Ell tot sol amb la seua guitarra. Amb un disc acústic. Va obrir un mai és peix i allà que es va abocar. I la setmana passada, per fi, el van convidar al pub Cap i cúa de Xàtiva a actuar (gràcies!). De manera que quan les meues circumstàncies personals m'ho van permetre, allí que em vaig acostar. No està Canal 9, i hi ha poca gent, molt poca gent, però si que estan els penjollaires, amb Funan, Ben Itoh Al Russafí, Ximen de la Moreria, Peguie i l'Amo del Penjoll entre d'altres. Palmero està prim i rovellat, però fibrós i es conserva bé per a l'edat que té, no debades és professor d'Ioga. S'acompanya amb una telecaster amb molta reverb a l'amplificador i colpeja les cordes greus de la guitarra com si foren les d'un baix. En lloc de solos, sovint fa sonar notes d'harmònics i ecos del reverb. Les lletres parlen de coses com cavalls, pous i andanes, pollastres que fan kikiriki, de manera que a vegades dubtes si llançar-li una tomaca o seguir escoltant, fins que el que pareixia un trellat esdevé una cançó plena de sentit i comprens que Palmero t'està transmentent una experiència mística. Entre cançó i cançó té temps de reclamar un món millor. Al final del concert, repetix el que ja sembla una constant: al igual que Hugo Mas la setmana anterior i Toni de l'Hostal en el seu moment, Remigi Palmero dedica uns intants a recodar a Ovidi Montllor i a Vicent Andrés Estellés, i, tot seguit, entona M'aclame a tu, el poema d'Estellés musicat per Ovidi i dedicat a Xàtiva, els pocs poquíssims que estem allí li dediquem un llarg llarg aplaudiment.

Remigi Palmero (1950) és la connexió necessària entre la Nova Cançó, a la que pertanyien Raimon i Ovidi, i el rock reivindicatiu i amb arrels d'Obrint Pas o La Gossa Sorda. No sols temporalment, sinó conceptualment. El seu cognom, no sé si real o inventat, li ve que ni pintat. La seua és la solitut de les palmeres i també dels palmers en mig del paisatge valencià. Les palmeres ocupen sols espais puntuals i estan aillades, sovint, unes d'altres. Però no podríem imaginar-nos eixe paisatge sense la seua presència. Amb homenatges o sense, per molts anys Palmero!

La bonica foto de la palmera li l'he d'agrair a Sol Pérez.

Hug del Mas té un mos (o dos)

Hug del Mas és gran, molt gran: més gran que el món -no com jo, que sóc més gos que un pont-. Hui a la nit té un xou prop de la Seu, al Cap-i-cul, i m'ha dit que no sap cert si dur a dos o tres dels seus xics, que dur-los a tots per a fer jazz crec que hui no pot ser. Bo, el fet és que no li cal, que ell en té prou amb la veu i amb el gest pur i dur, com quan diu «del que vam ser, tu i jo, Bel, tu i jo» i la gent diu «què bé que ho fa el xic, quin cul que té». El Xu diu que vol un xeu com el d'Hug del Mas, «al punt de sal»; la Yas' diu que el xic té un mos; la Xon', que en té dos (o tres); sols la Cris' pot dir si en té o no -de mos- (o si el té com el braç). Hi ha qui en té prou amb un bes ben dolç. Bé, no ve al cas. Ni Cesk, ni Llack ni el Pau; Hug del Mas se'ls fot a tots en un pet: quan diu «i visc per tu, sens tu» és com Nick Cave; quan fa Je dors és com Jacques Brel; quan diu «Els teus pits són molt més lleus», és ell. Sol. Nu. Gran, molt gran.

P.D: ell ja sap que, si vol, pot fer un post en el bloq; el lloc ja el té.

Gran Raimon

Despús ahir podíem llegir açò a Vilaweb:

Després de deu anys sense trepitjar cap escenari de la ciutat de València Raimon actuarà avui al vespre al teatre Olympia, en un concert organitzat per la Universitat de València, amb les entrades exhaurides de fa dies.

Tots sabem que Raimon és un poscrit de les institucions valencianes i això explica que no se l´incloga a les programacions dels teatres de la generalitat i que ens resulte tan complicat de poder veure´l en directe.

Dimarts a la nit, vaig ser un dels afortunats assistents al recital. I quina dita: el teatre bullia com cassola en forn.

Com sempre, 3 o 4 generacions representades, amb la notable i cada vegada major presència dels joves.

Del concert em vénen al cap vàries paraules soltes: emocionat, nerviós, embriagador, CANTANT, poeta, amic, artista, etc....

Adjectius referits tots ells a Raimon, que expliquen el que va resultar l´actuació.

Emocionat i nerviós: Titllat d´anti-valencià pels mateixos de sempre, el primer que va dir és que quan actua a València i a Xàtiva és quan més nerviós es posa. L´emoció si que es feia present, encara que els nervis no se li notaven; potser per això és un artista.

Embriagador: De seguida, més ben dit abans d´eixir, tenia el públic a la butxaca, però durant l´actuació ho acabà de rematar. Entre cançó i cançó s´escoltaven llargs minuts d´aplaudiments, paraules amables del públic i gestos de gratitud del cantant. A més, ens va delectar amb algun ballet, que no per imprevist va causar menys delícies.

CANTANT: potser el que més se li ha criticat; “Eixe Raimon no canta, brama”. Amb 70 anys al coll té una veu i una energia que molts altres les voldrien. Una veu plena de matissos, dolça i encisadora quan cal i escruixidora quan pertoca. Amb l´edat i l´experiència s´ha sabut rodejar de bons músics que l´acompanyen i sens dubte han elevat la seua música i ell mateix al nivell que mereixia.

Poeta, amic, artista: Fa pocs dies es complien 25 anys de la mort de Salvador Espriu, de la qual ja en va deixar constància a El Penjoll algun penjollaire. Raimon, va aprofitar per dir unes paraules de record, cantar els poemes musicats que ha cantat tota la vida i fins i tot es va atrevir amb un poema, escrit per ell mateix, dedicat al seu amic poeta.

En fi, el concert, redó.

D´altra banda hi va haver coses no tant bones: igual que el teatre era ple, també ho era el carrer. 4 furgons de la “polesia nasional”, uns 20 agents si fa no fa, i un grup de borregos del GAV, que es van haver de conformar amb cridar consignes indesxifrables, des d´uns 50 metres i ben amarradets pel cordó policial. Toca, almenys se n´anirien amargats perquè no els van deixar actuar com els haguera agradat.

Malgrat tot em pregunte: ¿És normal que per poder anar a un concert, d´un cantautor de Xàtiva, que no ha fet altra cosa que proclamar les seues idees, entre d´altres: la pau, la camaraderia, la llengua, les tradicions, etc, ens veiem obligats a tenir “protecció” policial?

Bo penjollaires, ací vos deixe la meua crònica. Sé que hi havia més gent de Xàtiva, a vore si ara diuen la seua.

Ser Joan Fuster

Ahir, al trajecte del tren -darrerament l´únic lloc on llegesc- entre Xàtiva i València, vaig començar el llibre, o més bé recull de textos Fusterians, Ser Joan Fuster.

El llibre no té desperdici; ara que busque "llibres de tren", d´aquests amb textos curts o poemes de lectura àgil, que no requerisquen d´una gran concentració, Ser Joan Fuster em permet d´acostar-me a l´obra de Fuster, a la meua manera, poc a poc i sense ofuscar-me.

M´agradaria destacar el text "La importància del Carrer", extret de les Obres Completes 4, Assaigs 1.

Bàsicament, Fuster analitza el descens de l´ús lingüístic del valencià a tot el país i principalment al Cap i Casal, amb el seu to sarcàstic habitual i posant com a principal motiu l´abandó de la vida al carrer.

Que bonica és la ingnorància quan hi ha ganes d´aprendre noves coses!! M´agrada aquest novell Joan Fuster!!

Homenatge.

Sembla que hui és dia d'homenatge.
Ací va.
Espriu donant la cara. El poeta compromés. La paraula clara i alta. El silenci espesseint-se entre el públic.
Entreu a Espriu, ompli per sempre.

Ponts

Vaig conéixer personalment Pepe Botifarra el dia 30 de desembre del passat 2009. Vaja, ens havíem conegut abans, però així d'arrapa-i-fuig. La vesprada del 30 vam xarrar amb calma, ell, Refelet i jo. Ja m'havia impressionat com a cantant i em va impressionar com a persona.

Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!

"ENTRE ACTES"

I. Les natges que contaven contes en braille.

Li vaig preguntar si amb llum o a les palpentes, i ell va respondre que les dues coses a la vegada: Resulta que tenia un radiador amb una llum pilot intermitent que entretallava oportunament la visió dels nostres actes.

Estàvem mig minut en la més plena obscuritat i, quan per fi ens havíem adaptat com a gats, tornava la llum en un flash i, mentre es comprimien les pupil·les se’ns revelava la postura en la qual havíem acabat enredats, encara més insòlita i retorçuda si cap que l’anterior.

Després, mentre dormiem, em vaig ficar a acaronar-li les natges, i aleshores va ocórrer: Alguns porus van començar a inflamar-se, com quan s'inflamen pel fred entre vellut eriçat, però aquestos porus semblaven seguir un patró concret d'inflamació. Mentre es desinflamaven els primers, alhora començaven a inflamar-se uns altres diferents de forma sincronitzada i així consecutivament. Promte vaig descobrir que el que formaven aquells porus inflamats eren paraules i frases en braille. Perplex, vaig començar a llegir-les enfurismadament amb les puntes dels dits, amb cura de no deixar-me’n cap i tampoc de no despertar-lo. Aquelles frases i paraules van començar a filar a poc a poc una història apassionant que mai li vaig contar, però que encara roman a la meua ment i potser algun dia transcriga...

II. El misteri d’un globus escrotal.

Al despertar, el xicot encara estava allí, de cul i en posició fetal. Vaig estirar del llençol, i aquest va cedir lliscadís, fregant la seua esvelta i nua esquena, baixant per la columna vertebral i alçant lleugerament el vol a l'altura dels malucs per a finalment descobrir la pell fina i estirada que embolcallava a pressió aquell plasma de quarks i gluons: La matèria compacta d’aquell globus escrotal que sobreeixia per darrere, entre les cuixes.

Vaig mirar allò detingudament, acaronant-ho amb cura amb els dits i recreant-me en el seu tacte de membrana. “Hòstia, tu…” – vaig rumiar– “Segur que l’Univers presentava un aspecte similar abans d’esclatar…”

HOMAGE TO CALINCA

CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCA CALINCAC
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA
CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA CAL·LINCA

Si Catalunya té el seu Homenatge, per què Tadeus Calinca,
que és un autor polac, no hauria de tindre'l?

Jo no volia ser mestre

Ni tan sols era una opció. Com que els caps de setmana me’ls passava mirant cinema amb una golafreria suïcida, vivia enfosquit amb la idea de dedicar-me a la ficció. I així ho vaig fer saber als meus pares quan arribà el moment d’encetar la drecera del futur. “Jo no he treballat com un burro per tindre un fill volantiner!”. I la meua mare, amb més dolcesa i sentit comú mirava de tancar la gàbia de pardals que li semblava era el meu cap fent-me veure que el futur cal lligar-lo ben lligat, assegurar-se’l. I en un exercici de pragmatisme que no em vaig trobar amb cor de trencar, vaig decidir que estudiaria magisteri. Vaig fer l’examen d’ingrés amb més traça que convicció. “Desarrolle el tema de la revolución industrial!”. I mentre anava empedreint de paraules el full de l’exercici la meua ment lliscava per les escenes d’aquella “Qué verde era mi valle!”, mirant de viure a contracorrent dels esdeveniments, com si allò fos realment possible. Una setmana després arreplegava la papereta amb l’aprovat que m’obria les portes a la formació docent. Mirava sense emoció aquell “apte” que donava fe d’unes capacitats que jo no sabia ni que podia tenir. De veritat aquell joc d’il·lusionisme ordinari resolia el meu futur professional? El fil dels meus dubtes s’hi trencà al passar a prop de la porta del saló d’actes, atapeït de gent que aplaudia amb entusiasme l’aparició en escena d’un vell professor de l’escola de magisteri que rebia, en aquell moment, el comiat i el reconeixement dels seus alumnes. Parlava amb una serenor i una seguretat per mi insòlites en aquell moment farcit d’incerteses. I per això vaig entrar i vaig seure, anònimament, entre aquella gent agraïda. El vell professor digué que, al principi, ell volia ser director de cinema, però que tot un seguit de circumstàncies que tenien que veure més amb la lògica que amb les il·lusions, el van fer decidir pel magisteri. Aquella vesprada celebrava la seua jubilació. I no se n’havia penedit ni un sol instant d’haver triat el camí d’una altre tipus de creació: el d’una societat més sencera i lliure. Va dir més coses i jo vaig assistir, embadalit i quasi sense saber-ho, a la meua primera classe universitària. Aquell home era el pedagog Gonzalo Anaya i va ser durant molt de temps el referent de la meua docència un pèl cinematogràfica. Hui fa un any de la seua mort, però encara és viu per als qui pensem que una altra escola és possible.