En Egipte amb el Penjoll

Uei, doncs res. Que vaig conèixer en València un col·lega egipci, Naguib Abdel Ben Joll, àlies Penjoll, que em calfava el cap a tothora: Tienes que conceh mi país. Es bien bonito. I jo: Quina cosa he de conèixer? Les piràmides, l’Esfinx o la tomba de Tutankamon? I ell: No! Yo t’inseñaré mi barrio y el distrihto de la Universidad Al-Azhar. Buen rollo! Vaig acabar fent-li cas. El col·lega no ho aparenta, però ha estudiat llengua i traducció a la susdita universitat cairota de l’Atzar, Al-Azahar o com collons es diga. I entén el valencià! Això sí, el molt gossarro és seguidor del Barça, caguendéu! Total, que vam agarrar bitllet d’avió en una companyia de baix cost i vam aterrar a l’aeroport del Caire. De seguida vaig advertir les contradiccions del país: ties més bones que el pa, vestides amb uns vaquers superajustats, i criatures tapades de cap a peus, amb unes túniques negres igualetes, igualetes que les d’Eris. I barbuts amb xancletes? Hi haurà barbuts amb xancletes? Mãemeua! Naguib diu que són germans musulmans. Visca la germanor! Ah, i altra cosa: ací, nomenaves l’Esfinx, o la mòmia de Tutankamon, i tothom es trencava de riure: Mubarak, go to hell!, cridaven tots alhora. A poc d'arribar, anàrem a un cibercafé i Penjoll em va presentar la seua penya: Abd al-Rahman (nom de califa cordovès, tu), Ahmed, Muhammad, Tawfiq... Fotre! Quins noms! Alguns, me’ls vaig haver d’apuntar. Sobretot, em va cridar l’atenció l’Édouard al-Hakim, un tipus paregut a Refelet però més lleig. És cristià copte, em va dir Naguib. I clar, jo em vaig quedar sorprès. Copte? Pensava que només hi havia moros i cristians en Alcoi i Ontinyent! I què em dieu dels gitanos, eh? He conegut en una terrassa, mentre ens fumàvem uns narguils ben carregadets de bombo, un mosso que es diu Abdesselam Ghitany. I fadrines? Ja has conegut fadrines?, us preguntareu. El col·lega egipci, que sembla estar molt ben relacionat, m’ha presentat una caterva de ties, ié, totes universitàries: Samia, Oum, Najet, Leila, Souad, Jamila, Samira, Angham... Una d’elles, Souad, sembla que vulga intimar amb mi. És filla d’emigrants. Diu que es va criar a Santa Coloma de Gramanet, tu. Total, que m’ha contat tota la història de la universitat (madrassa, diu ella) d’Al-Azhar en perfecte català: La universitat d’Al-Azhar fou fundada l’any 975 per membres de la dinastia fatimí, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Muhammad, que era coneguda com Az-Zahra. I jo: Buà, no coneixes alguna guingueta on tu i jo...? I ella: Aquesta nit, hem d’anar tots a la plaça Tahrir. Pel que es veu, la policia havia enxampat un tal Wael Ghoneim, executiu local de Google, per muntar un bon canyaret amb el Facebook i el correu electrònic. I allà que vam anar, a la plaça Tahrir. Mãemeua, quina gentada! Hi havia milions de persones, tu. Tots protestant contra l’Esfinx: Mubarak, go to hell! Mubarak, go to hell! I en això que van arribar uns camells... No! Com els del Cabanyal, no; camells de veritat. I els cabrons que els muntaven (els tonton macoutes del tal Mubarak, segons Édouard) van començar a disparar, ié, i a repartir hòsties a tort i dret, amb unes barres de ferro així de llargues... A tota la penya de Penjoll i a mi mateix, ens bullia la sang, caguendéu! Naguib donà orde de retirada. I quan fugíem de la plaça, vam veure com una furgoneta blanca atropellava cinc o sis xicots que enarboraven pancartes. Ens vam amagar per les rodalies del parlament, la Majlis Al-Shaab o Assemblea del Poble, tu, que estic aprenent una barbaritat d’àrab. L’endemà, vam llegir les notícies al periòdic Al-Ahram (parauleta que significa “Les Piràmides”), el més antic d’Egipte, segons Souad, però addicte fins ara al règim militar; hi havia milers de ferits i centenars de morts. Total, que els ànims estaven molt encesos. Però va sortir anit per la televisió un tal Omar Suleiman, amb cara patibulària, i va dir que Hosni Mubarak havia presentat la dimissió. Tota la penya va botar d’alegria: Mabruk, mabruk! Jo em vaig marcar fins i tot uns passos de ball amb Souad. Avui, Penjoll, Abd al-Rahman, Tawfiq i companyia parlen molt acaloradament. Diuen que encara no s’han aconseguit tots els objectius de la revolució. Pel que es veu, l’exèrcit segueix controlant la situació. ¡A mí la legión! La mare que va! Els militars són iguals en totes parts. Souad té por dels barbuts de les xancletes. I mentre la penya discuteix qui podria ocupar la presidència provisional de la república (parlen de Wael Ghoneim, l’executiu de Google, i d’un tal Muhammad al-Baradei, que em sona d’alguna cosa i no sé de què), jo intente traure un bitllet d’avió. No ti vayas ahora, m’ha dit Penjoll. No ti ha gustado el país? I jo, per no enviar-lo a fer la mà: Sí, és molt bonic, però l’he trobat un poc agitat.

La màgia del jaure col·lectiu sobre rodes elèctriques.

Aquest text no és inèdit del tot. Va ser l’únic que es va salvar (de miracle) de la destrucció d'un enèssim bloq ultra-efímer (ah, creació i destrucció!), i no pretenia tindre cap lloc concret fins que m'ha enlluernat el reflex resplendent de la implacable dalla d’Eris. Si aquest post justificara la meua absolució (oh, justícia divina!) podriem per fi respirar tranquils (el text i jo).

Anar de polissó omple al jove d’una infantil sensació de transgressió. La gratuïtat del trasllat està a tan sols una subtil i àgil cabriola que el permet esquivar la paperera estratègicament col·locada a l’extrem dret del checkpoint.

El revisor s’apropa entre els seients, i el jove reacciona quasi automàticament fent-se el dormit. Empàtic i considerat, tot i ser el seu primer dia de feina després de les vacances, el revisor prefereix deixar la legalitat del jove en el benefici del dubte abans que interrompre el seu aparentment superficial – però vertaderament artificial – somni, així que continua la marxa. El jove obri un ull comprovant que el revisor ja no hi és i després el torna a tancar quedant-se, aquesta vegada sí, profundament adormit.

El pidolaire que s’ha tancat al lavabo, en canvi, no és tan confiat. S’ha assegut a la tassa d’alumini amb els pantalons baixats, legitimant així parcialment la infracció, almenys pel que fa a la seua consciència: No està tancat al lavabo perquè vaja de polissó, sinó què realment està intentant fer de ventre durant tot el trasllat. La marxa ferroviària puja amplificada des del conducte que dóna directament a les vies ("¡Senyors passatgers, es prega no utilitzar el lavabo mentre el tren estiga estacionat!"), i adorm al pidolaire pseudocaganer que ja dóna colpets a la paret amb el cap.

Els vigilants de seguretat piquen a la porta del lavabo. L’indicador porta massa temps en roig. “Salga, por favor”, però no ix, així que seuen als dos seients d’en front com dos caçadors esperant amb les escopetes davant el cau del conill, però comencen a defallir, l’un damunt de l’altre, fins que s’adormen els dos tan tendrament abraçats.

Els apunts de l’estudiant assegut amb les cames allargades al seient del costat de les portes corren el perill de caure al terra davant la progressiva pèrdua de pressió dels dits que els agafen. Un rastre de bava li baixa de la boca fent patent la profunditat del seu somni. Finalment se li cauen, quan les portes s’obrin misteriosament en la següent parada sense que ningú haja premut el botó, i s’enlairen cap a l’exterior esclatant en un remolí com fulles d’arbre caducifoli alçades per una forta ventada de tardor. L’estudiant s’incorpora al seient, reafirmant-se en la seua allargada postura i emetent una sèrie de lleus balbucejos indesxifrables, gairebé imperceptibles.

Un pare, derrotat, s’adorm amb les celles alçades i el cos assegut en postura estoica, la postura en la qual porta tot el dia suportant - i encara ara, fins i tot adormit - la sorollosa disbauxa dels seus dos inesgotables infants, que es pengen del passamans, trepen fins els estants de vidre que hi ha sobre els seients, introdueixen el dit als orificis nassals del pare adormit, i també a les orelles i fins i tot ho intenten amb els ulls, i riuen amb cridòria.

Un empresari ros s’adorm agafat al passamà, de peu i amb el cap penjant davant les portes. Els moviments que produeix el seu cos de titella sostinguda a cada lleu sotragada, des de la mà sonàmbulament aferrada al passamans fins a la punta dels seus mocassins, es podrien comparar amb els que fa un raig a càmera lenta des del núvol fins al parallamps.

Una xica bruna amb arracades d’enormes anells metàl·lics no se n’adona del SMS que li arriba al mòbil de com d’adormida que està, aguantant-se el cap amb el puny tancat, recolzada en l’incòmode replanell de la finestra. A poc a poc el trèmul zumzeig del tren fa relliscar el seu colze fins que acaba recolzat en l’aire, fent que perda l’equilibri i que el seu cap acabe siguent amortit pel jersei blau obscur de l’immigrant que viatja al seu costat. L’immigrant, sonàmbul, li acarona els cabells i el rostre i li canta una cançó de bressol en la seua llengua materna.

El revisor passa de nou amb les parpelles mig caigudes, els ulls unflats, les ulleres molt marcades i obscures i la mandíbula penjant, donant passes mil·limètriques mentre reparteix vàliums als passatgers que encara romanen desperts. Les reixetes de l’aire condicionat emanen un gas somnífer que, ara sí, fa que no reste ningú despert. Fins i tot els xiquets de la disbauxa sorollosa s’adormen abraçats a la panxa del seu pare. El revisor tampoc es pot resistir i acaba ensopegant amb els seus propis peus, quedant-se estès i espargint totes les pastilles arreu del terra del vagó.

Mentre la veu enllaunada i bilingüe de la megafonia recita les parades a ningú, els glòbuls oculars van rodant a les seues respectives conques en llagrimada rotació, produint uns xicotets espasmes vibratoris en ostinato cadencial a les parpelles. ¡La gent dormint està tan summament estant!: Robots en standby, hivernant a un salva-pantalles d’alè, embolcallats per l’halo de la pròpia essència.

El tren arriba a l’Estació del Nord i de seguida fugen tots de tots (Sol passar, quan dorms amb desconeguts…)

L’estudiant no sap que s’ha equivocat de dia, i la xica bruna del SMS encara no ha descobert que aquest descriu l’absurda i sobtada justificació de l’últim plantó d’un nuvi que no està esperant-la a l’andana. Però la resta de passatgers sí que tenien ben clar el sentit de tan profund i plaent somni: Posposar la imminència, precisament, precipitant-la.

El Penjoll al con[y] sud

El meu xicot és amant de la muntanya. Bé, també és amant meu. Vull dir que té dos amors: la muntanya i jo. Però jo sóc la primera, eh, no aneu a pensar. Encara que... Ma mare diu: El teu novio s’estima més anar darrere de les cimalades que de tu. No sé... El cas és que mai no aconseguim de tenir vacances junts en estiu, com tot el món. Enguany ens hem ficat d’acord i les hem pillat els dos alhora, en desembre, quan no les demana ningú. I el meu xicot vol que ens anem quinze dies al Perú. Veges tu! Que se li haurà perdut allà. M’ha dit no sé què sobre perdre de vista el penjoll. Jo li he contestat: Perdre de vista la cuca? Això sí que no, carinyo. Tan bonica com és! I ell: no sigues burra, que no parle d’això. Vull perdre de vista Eros, el Maraca... Així no hauré de fer-ho. I jo: Fer-ho? Escolta, mante, amb qui has de fer-ho que no siga jo?, li he amollat una mica mosquejada. Que no! Que em referisc a l’editorial! Que no hauré de fer l’editorial de desembre! I la segona vegada m’ho ha dit repetint d’espai la paraula e-di-to-ri-al. I jo, com que no entenia res de res, he deixat estar la cosa i he passat a l’ofensiva. I què anem a fer al Perú, si es pot saber?, li he preguntat. Pujarem al Pichu Machu? I ell: No, no pujarem al Machu Pichu; anirem a fer alpinisme a la serralada Huayhuash. Vés preparant els polars, els sacs de dormir i tot l’equip de muntanya. I tot seguit m’ha explicat l’itinerari: Tinc pensat d’anar a la quebrada Huanacpatay; a continuació recorrerem un camí de ramat ple de tramussos silvestres, en una vall que els naturals anomenen quebrada Calinca; muntarem la tenda a la part superior de la quebrada, sota els pics de Sarapo, Carnicero i Jurau. Fins ací, jo havia escoltat tot el seu discurs sense perdre ni una sola de les seues paraules (el meu xic solta uns discursos llarguíssims), però no he pogut reprimir-me: Vaja nits d’amor boig que ens esperen, a deu graus sota cero!, li he interromput. I ell: Ja veuràs, amor, quines vistes més magnífiques i quins llacs tan bonics. I m’ha ensenyat vàries fotos del riu Calinca que li ha enviat per mail un amic que també practica l’alpinisme. Quin fred!, he pensat. Espere que per les nits t’arrimes bona cosa, per a donar-me calor, li he dit. I ell s’ha rigut. I jo he pensat: De què em sonarà a mi això de Calinca?

Ai caram! (crònica d'una desvirtualització)

I és que hi ha coses que quan et lleves i et preguntes: han succeït? I exclames: caram, caram!. Perquè un dia prens un tren amb una amiga indispensable, el teu ying o el teu yang, que no sé mai quina de les dues coses li pertoca ser, i t'arribes a una terra desconeguda i estranyament propera i tornes a exclamar: caram, caram!. A l'estació esperen una parella per a rebre-us i és talment com si fos la família que hagués vingut i te'ls mires estranyada, ara l'un, ara l'altra i penses: caram, caram!. A l'hotel, ai caram!, us atén algú molt amable i, caram!, et cal reclamar un canvi d'habitació perquè, ai caram!, la que t'havien asignat no reunia unes condicions higièniques acceptables. Després d'un sopar curiós, caram, caram!, et vénen a buscar per anar a veure una obra que representa un d'aquells a qui has de posar cara i veu; al defora te'n presenten uns altres dos, caram, caram!, exclames endins. Després de l'obra, caram!, l'anada a un bar i el tast de la cervesa local, caram, caram!, amb gust de romaní i mel i la resta fins anar a dormir no interessa a ningú caram!.

L'endemà, et lleves tard, el temps just per ser a la porta de l'hotel i conèixer un dels altres actors de la comèdia. Penses, així que aquest és...? caram, caram!, i te'n vas a veure un castell, ai caram!, i afegeixes més persones, que hores d'ara, ai caram! el cap ja et comença a ballar una mica. Veus el sarcòfag d'en Jaume d'Urgell i reflexiones sobre allò que hagués estat o que hagués pogut ser, ai caram! i, finalment, et porten a la població per tal d'adreçar-nos al restaurant on s'acabarà de materialitzar, caram, caram, la desvirtualització total. Pel camí apareix un dels actuants i, sense haver-lo vist mai, el reconeixes i penses: caram, caram! Al restaurant tot són besades i abraçades, l'ambient és amabilíssim i joiós, malgrat que, ai caram! acabes cridant com ells o, més ben dit, parlant alt. Mantens una conversa distesa i interessant amb un i, un altre, amb una simpatia que li surt per tots els porus, caram, caram, s'hi afegeix puntualment. Recorden escola i bromes privades, ai caram! però sense fer-te sentir massa fora de lloc. Parlen de blogs, llibres, ai caram! i literatura, de viatges, d'alcohol, de poesia assagística i, com no, de rimes hitites, caram!, i de política, ai caram! Uns quants (un, una, amb "uneta", un i un) queden massa lluny com per intercanviar gaire paraules. L'arròs es fa esperar, ai caram!, això implica beure massa vi en dejú, espero que no hagi fet prou estralls com per dir massa bestieses, ai caram! Una copa en una terrassa acaba amb una passejada tranquil·la i plena de paraules, ai caram!, fins a l'hotel. Sopar i dormir, això de parlar és esgotador. Abans de dormir, caram!, la notícia: demà esmorzarem amb l'autor. Caram, caram!

El tren surt a les 12 del migdia i a les 10 en punt tenim l'autor i un dels blogaires a punt per esmorzar. Caram, quina conversa! Gairebé dues hores que van semblar una bufada i l'oportunitat perduda de callar més, ai caram! Només em resta esperar la benevolència d'aquells que m'han acollit amb tanta amabilitat, tot i que, què caram! jo m'ho he passat de fàbula. I la Gloria? també caram!

Fins aviat, espero

Escarabat al Namib

I ves que ja em tens a mi, al davant de la pantalla, dits a punt, intentant escriure alguna cosa, per mor de no rebre de tan doctes blogaires que m'acompanyen i preguntant-me, ensems, de què caram puc parlar, què coi puc escriure?

I és que vostès diran, senyores i senyors, què és el que es pot escriure quan, a una, l'acte d'escriure l'avorreix sobiranament, que el llegir sempre m'ha fet perdre l'escriure. Fins i tot ara em costa reprimir un badall, les parpelles cauen, i molt em temo que acabi dormint i bavejant al damunt del teclat. Imatge del tot patètica que presto per a algun patrocinador que s'hi avingui.

Encara bo que vaig dir de només fer una aportació mensual! sinó, ni m'imagino la tortura a la que em veuria sotmesa intentant impostar. Una no pot fingir eternament allò que no és i el que segur que no sóc és una escriptora, i menys de ficció.

Ho he provat, fins i tot, en un acte d'heroisme, que només serà prou valorat pels futurs estudiosos de la meva obra (ehem), he imprès els tres capítols esquemàtics de la meva novel·la (ehem-ehem) sud-africana: "Forways Gardens", "William" i "Donovan". He posat música africana a l'Spotify, he fet un bon esquema de la història, m'he empatxat de documentals sobre Soweto, els san, el llenguatge xhosa (això només perquè m'avorria i m'ha vingut de gust recordar com es parla en "clicks"), les diferències ètniques a Sud-Àfrica (havia de sortir una policia coloured a qui tothom menyspreava) i, sobretot provant d'esquivar tota informació futbolística associada.

I res, definitivament res. Al cap i a la fi, què en podia sortir d'un intent de venjança? Reconec que vaig gaudir molt fotent-li un tret al cap a en Ron, un fill de puta sud-africà, real com la mare que el va parir, que ens va deixar tirats a setze persones al mig del Namib, dins la caixa d'un camió tronat, durant un mes i sense un puto dòlar per comprar menjar i aigua.

Tròpic de Capricorn. No sé qui m'havia dit que els "tròpics" eren exhuberants. Serien els tòpics, ves a saber.

Reconec que li tenia preparada una sorpresa a l'imbècil d'en William, un negre zambià, alt i gras com un porc, curt de gambals i malparit com ell sol, i que era el conductor del camió destartalat on anàvem, sense rodes de recanvi, amb la resta de rodes petant regularment, i sense marxa enrere. Algú de vostès ha empès mai un camió al mig de la sabana? i quantes rodes n'heu canviat?

En Donovan no era ningú, però amb algú havia de parlar el fill de la gran barjaula d'en Ron. La veritat és que amb els dos primers capítols, o potser en podia haver afegit un tercer on en William fa una trucada a algú i, mentre s'espera, un lleó li fa la pell i un grup de turistes perduts se'n troba alguns bocinets plens de formigues, el crani estaria bé, ja n'hauria fet prou. Em va satisfer d'allò més, perquè és el que els vaig desitjar a ambdós.

Les bateries també cauran pel camí. No volíem aventura? doncs tres tasses!

O sigui que, després d'un mes de donar tombs per Namibia, Bostwana i Zimbabwe, dalt de la caixa d'un camió trencat, canviant rodes, resant perquè no ens matéssim enmig del no res i resant perquè les Visa funcionessin en algunes ciutats (no us imagineu quanta cua hi ha sempre als bancs africans), i odiant-nos tots de la pitjor manera possible, l'única solució que em quedava era pelar-ne algun, ni que fos en la ficció. Sóc una dona tranquil·la jo, si més no de portes enfora.

Emulant "Banderes dels nostres pares"

Per tant, concloc aquí una altra novel·la que no va ser, perquè ja estan totes escrites i trobo del tot impertinent tornar a escriure allò que ja n'està, i, si no els sap greu, em despedeixo fins al setembre. Si és que torno, que aquest any, si no s'esguerra, me'n vaig a fer un tomb per Àsia i és del tot evident que en aquests llocs no saps mai que pot passar. Serà que m'agrada més viure les històries que escriure-les? Potser perquè els reality shows han robat la màgia a la realitat, embrutint-la i fent de l'experiència quelcom risible i menyspreable per part d'aquell que mira. Una eina més a favor del poder i dels blipverts.

Estan bojos aquests europeus!

Nota: totes les fotografies són de l'àlbum familiar. La de l'escarabat és meva, feta amb una Lumix, i n'estic especialment orgullosa, atesa la velocitat d'aquestes bestioles.

Grues a Otos

Si El Penjoll és una revista sobre l'art de la paraula, ací va una cita per a este dissabte dia 29, a Ca les Senyoretes, a Otos.
Tres pardals han unit les seues forces per fer una vetlada poèticomusical. Es tracta de Toni Espí, Elies Barberà i Toni de l'Hostal.
Per la informació que hem pogut considerar, Toni Espí anirà espí-golant alguns dels aspectes principals de l'últim llibre de Barberà, Allà on les grues nien, una oda càustica a l'estil de vida metropolità -segons diu Barberà, qui estarà nugat a la cadira i amb la boca embenada. Li serà desembenada només per llegir els versos que vagen a joc amb el que diu Espí. El de l'Hostal, que s'ho mirarà tot com qui veu ploure, s'arrancarà a tocar i a cantar temes que faran de luxós contrapunt a les paraules del de Bèlgida i els versos del de Xàtiva.

Tot això serà després del soparot que la casa de Joan Olivares i Sumpció pararà a taula. (A l'enllaç de Ca les Senyoretes teniu els horaris i el menú.)

Serà inoblidable!

Ací va un poema dels que no seran recitats:

VIANANT

dins la bambolla-cúpula, ell:
formiga, punt,
molècula, àtom,
part,
res,
quark,
u.

Engolasters

El llac d´Engolasters és un dels més famosos d´Andorra per bonic i per gran. L´altre dia ens hi acostarem per fer una passejadeta -vam triar unes vacances d´aquelles de caminar i caminar, dinar de camí quelcom torrat als nombrosos berenadors públics, formatge i vi molt de vi- .

Ara bé, aquell dia hi plovia i feia molt de fred i en aparcar vam veure el cartell del restaurant, atrets sense dubtes pel bon resguard que ens podia oferir, ens vam acostar a mirar la carta.

L´Helena em diu: “Xe que bo, hi ha truita de l´estany, quines ganes de menjar peix de riu, acabadet de pescar”, al que li conteste: bo, anem a passejar una miqueta, peguem una volteta pel llac i tornem.

En això que baixem a pegar la volteta i quan estavem a la vora vegent un pescador, s´arrima una furgoneta. Baixen tres homes i comencen a traure tuberies, gomes, una bomba d´extracció i d´altres estris.

Una mica estranyat els hi pregunte: ¿què aneu a fer?, al que em responen: anem a omplir l´estany de truites.

• ¿Què? ¿D´una piscifactoria?

• És clar, la d´ell.

• Osti

  
  
• Home, ací n´hi ha més de dos mil pescadors i les truites no donen abast per créixer, millor les criem i reomplim, així tots contents.

A l´estany, mitjançant una goma fineta i un motor, es bombejava aigua cap a un tub més gros que eixia de la furgoneta i d´on començaren a brollar truites a go-go. Embaladits miràvem com queien les truites com si baixarem per un tobogan d´aquests d´Acuasol, això sí el resultat no era molt divertit: les truites quedaven estabornides, moltes d´elles fins i tot a la vora on necessitaven l´ajuda del seu criador per arribar al lloc on haurien d´haver nascut.

Redéu com d´absurds som els humans. Uns criant truites a borbotons per llançar-les al llac on es turistes, vull suposar que els pescadors de la zona no en seran partíceps, les pesquen contents, ignorants com per norma general som els turistes.

Perplexos vam pujar cap a dalt, i amb un somriure vacil.lant ens vam preguntar si els de la furgoneta passarien pel restaurant o més bé aniria el xef amb la seua canya a pescar les truites que acabaven de llençar i després venia a 12 eurets el plat.

En fi, vam canviar ràpidament d´idea gastronòmica i vam seguir camí; com que plovia bastant vam fer una visiteta a una torre de cristall que per dins és molt molt relaxant.

Trencaclosques

Estos dies crec haver estat de viatge per una ciutat del centre d'Espanya. El cas és que no recorde res. A la càmera he trobat estes curioses fotos:

Geografies, mapamundis i melics del món.

Antonina Canyelles em contava que la gent de Mallorca d'abans (d'abans que arribara la televisió, per exemple) dividia el món en quatre grans regions. A saber: Mallorca, Fora Mallorca, Terra de Moros i París de França. I para de comptar. Entre aquella gent mallorquina d'abans hi havia llauradors que vivien al centre de l'illa i que no havien vist mai el mar. El mar? Pâ qué? Misèria de pescadors! Però s'havien fet un bon mapamundi entre tots, sí senyor. Un mapamundi a l'abast de la comprensió de tots els illencs.

Altres geografies, ara més valencianes. Botifarra canta la Malaguenya de Barxeta i diu:
Mira si he corregut terres
que he estat en Alfarrasí,
en Adzaneta i Albaida,
en el Palomar i ací.

I Marquet, de Cocentaina, amb el Cant de batre de Gaianes fa una versió pareguda:
Mireu si he corregut terres
que he anat a Fantaquí,
Catamarruc, Almudaina i Planes,
(Benimarfull?), Alcosser i ací.

I en l'Encisam de totes herbes, en edició de València de 1891, l'únic llibre que li vaig conéixer a m'auelo Alietes, he trobat una versió diferent que transcic tal qual:
Miréu si ha corregut terres,
qu'ha'stat en Benifaquí,
en Catamarruc y Planes
en Alcolecha y asi.

És evident que el món es comença a construir a partir del propi melic. O no?

Ponts

Vaig conéixer personalment Pepe Botifarra el dia 30 de desembre del passat 2009. Vaja, ens havíem conegut abans, però així d'arrapa-i-fuig. La vesprada del 30 vam xarrar amb calma, ell, Refelet i jo. Ja m'havia impressionat com a cantant i em va impressionar com a persona.

Fa pocs dies vaig vore este vídeo pel yutube i vaig plorar com un xiquet només de pensar en els ponts que la música havia estés entre dos llocs tan llunyans com el nostre país i Panamà. Es tracta de L'u d'Aielo tocat i cantat a mitges per la rondalla del Botifarra i el Grupo Tuira de Rómulo Castro. A disfrutar-lo!

Les ILLES VERDES. 1a Part

Crec recordar que aquest estiu es va llançar un concurs sobre relats de viatges, reals o imaginaris.

Jo estava atabalat i no vaig aconseguir seure per escriure alguna cosa sobre un viatge que m´havia impactat. Ara potser ha arribat l´hora...

Com bé deia Aquiles, sovint el viatger li dóna més importància a les “postals” que anirà aconseguint al viatge, fet que posa de manifest que ha arribat a llocs que poca gent hi arriba, que a conéixer realment el lloc que està visitant, de la forma que millor es pot apreciar; com ho fan els qui hi viuen.

En aquest sentit me n´he recordat del viatge que vaig fer l´agost passat a “ Os Açores”, on els paisatges eren espectaculars i la gent que poblava les illes, més encara. Vam estar dues setmanes i tot i que per la meua deixadesa no vaig anotar totes les experiències que vam viure, tractaré de fer un resum prou acurat.

En un atac de “jo puc” a l´estil de “això ho pague jo”, estic tractant d´escriure el meu propi bloc, tasca difícil atés la constància que sempre m´ha mancat... vos deixe la primera part del viatge a veure que vos sembla:

Entrar al paradís mai ha estat una tasca senzilla. Així després d´agafar 3 avions i de gairebé 18 hores de viatge, vam arribar al lloc que a les postres es convertiria en el protagonista d´un viatge ple d´aventures.

Motxilla als muscles, eixírem de l´aeroport on ens esperaven 2 amics que serien els nostres guies i companys d´aventures.

Aquestes illes de gent acollidora ens van rebre en la foscor de la nit; preludi del que serien dues setmanes de llargs dies assolellats.

Amb nosaltres va arribar l´estiu i amb aquest un sol que feia lluir més encara l´espectacularitat de Sao Miguel, la primera Illa que visitaríem a l´arxipèlag de Os Açores.

El primer que recorde, però, és un trenc d´alba. Eren les 6 de la matinada, després d´una nit on vàrem caminar un bon tros carregats de motxilla, quan tot just acabàvem de recórrer 20 quilòmetres a “boleia”, que és com anomenen els açorencs a fer autoestop, i havíem tingut les forces justes per trobar un bar obert, menjar una mica, buscar un lloc on acampar i muntar el campament.

Era un llac increïble, A Lagoa das Sete Cidades,que sota la llum de la sortida del sol i una boira al més pur estil escocés, adquiria un ambient màgic, gairebé místic.

Aquest paisatge em va captivar, com més tard ho farien els habitants de cadascuna de les illes que vam visitar.

Ja amb el cel ben clar però amb les idees encara confoses ens vam decidir a buscar el desdejuni, que va consistir, com seria després costum, en un bon café amb llet, algun “bolo” i vàries peces de fruita.

Havíem passat la primera nit, acabats d´arribar de la vida d´estrès i caos de la ciutat i encara ens mancava canviar el xip.

Ho vam fer ben prompte, obligats o millor dit agraïts a les circumstàncies d´unes Illes que semblen viure 50 anys enrere, en el millor dels sentits.

Bo, aquesta és només la primera jornada d´un viatge que va durar gairebé 15 dies, i que em serà difícil de recordar-lo per complet. Intentaré però, resumir en un parell d´entrades més, les experiències més destacades i les aventures més xules que vam viure a aquestes fantàstiques Illes.

EL CAMINANT

Vaig en l’Arco de Barcelona a Xàtiva. Ha mogut, puntual, a les 8.00 a.m. de l’estació de Sants. Estranyament, hui no tinc son, jo que sóc de dormida fàcil. Normalment és acomodar-me en el seient i clapar mínim fins a meitat de viatge, fins que òbric els ulls i em trobe l’Ebre. Hui no hi ha manera.

Portem vint minuts de trajecte i hi ha un home que ja ha passat tres voltes pel passadís. Pel que deduïsc va amunt i avall del tren, recorrent-lo de cap a cap. No és que busque el seu seient. No duu maleta ni bossa. Quatre voltes. Depassa la cinquantena, cara quadrada, angulosa, cabell escàs i blanc. Sonotone en l’orella dreta. Camisa de franel·la a quadres blancs, blaus, negres. Pas atrotinat, desmanegat (clar, va en tren!). Cinc, sis, set voltes. Amunt i avall. Remuga paraules que ell comprendrà. Com que tampoc hi ha manera de concentrar-me en la lectura del llibre que duc entre mans me’n vaig al vagó-bar a fullejar el diari: «Un tallat, per favor.» El revisor també hi ha fet cap: «Hi ha un tio que m'està tornant boig.», diu al cambrer. «Ja.», respon. Alce el cap del periòdic i ens mirem els tres amb complicitat. El caminant no tarda a aparéixer. «Cavaller, em mostra el bitllet?», li demana el revisor. «Sí, clar.» I ho fa. «A Tarragona.», comprova el revisor. «Sí.», contesta el caminant. «Quantes vegades ha recorregut ja el tren?» «No ho sé. Algunes.» «Ah, em pensava que les anava vosté comptant, que es tractava d’una mena de promesa o d’aposta.», li diu amb simpatia. «Sí, sí, ho ha endevinat vosté. Es tracta d’una aposta amb el meu germà major, que viu a Tarragona. Jo li vaig dir que estava convençut que podia anar a peu de Barcelona a Tarragona en una hora. Ell em va dir que què m’empatollava, que això era impossible. Jo vinga a dir-li que sí, home, que clar que es podia fer. Ell que no. Jo que sí. Que no. Que sí. Que no… El tio vinga el crit em diu que callara ja, que estava boig. Oh, això sí que em va doldre. I vaja, ací estic anant a peu a Tarragona en una hora. Només espere que el tren no enganxe un retard. I ara, disculpe’m però he de continuar.»

Barcelona-Tarragona a peu en una hora. El boig, com sempre, té la seua part de raó.

MANUAL D’ESCATOLOGIA (III): RODAR-SE L’ESCROT (ONLY FOR MEN).

M’emponne en la tassa del wàter per fer allò que es diuen "les necessitats". Pantalons i calçotets a ran de turmells. I ja que estic, em pose a mirar les cucales i a pensar en la mona de pasqua. Moment de relax, de desconnexió: el món deixa d’existir, la ment se me’n va per un forat negre i la mà dreta busca de memòria l’escrot. Amb l’índex i el dit gros me’l pessigue suaument, enganxe un plec de pelleta i comence a rodar-lo. No cal dir que la pell de la bossa dels ous és la més fina, la més sensible del cos masculí: cal fer la frega amb cura i amb traça. Hi ha un punt de pressió que no s’ha de depassar perqué sinó arriba el dolor, i açò és una frega plaentera: el llindar del dolor és absolutament personal: cada u té el seu i en això no ens clavarem. Rode durant uns segons eixe plec de pelleta. Quants? Els que em roten. Quan ja en tinc prou, el solte i en pessigue un altre. Em rode el nou pessiguet d’escrot: uhm! Tanque els ulls i em mossegue el llavi inferior: quin gustet! Em puc arribar a rodar la bossa a dos mans. I puc parar quan vulga i gratar-me la soca del piu, que també m’agrada cosa de no dir. M’agarre la punta de la fava amb la mà esquerra, alce el xeu i amb les ungles dels dits de la dreta em rasque la soca com qui carda llana, de dalt cap avall. En açò també sóc ambidextre.

Em grate la soca i em rode l’escrot, alternativament. Ara una cosa, ara l’altra. Tinc on entretenir-me. I la ment ha quedat aparcada lluny, ha eixit del forat negre i ha trobat una platja, sí, una platja solitària: el solet ponent ja no crema. Sobre les pedretes fines, jo a soles: un gustet privat, íntim, irrenunciable. Una caleta i la remor calmosa de la mar. Pins, savines,... Darrere el canyís que hi ha sobre la duna deuen començar a aparéixer les marques de la civilització. O no. El cas és que jo sóc un salvatge que només grata, roda, grata, roda: uhm! Sóc un salvatge o un bebé o un gos vinga a rascar-se els collons... Obric els ulls, descobrisc la fredor del wàter i l’escrot i la soca del piu rojos com un pimentó: senyal inequívoc que ja n’hi ha prou per hui.

En bici per la Valleta.

Per a tots els qui en tindre vacances volem fer alguna cosa diferent, vull proposar-vos una aventura aventurera en bici.
Es tracta de fer part del recorregut que feia el desaparegut tren de via estreta VAY, conegut popularment com Xixarra, que fins l'any 1969 va recórrer les poblacions de Villena, Alcoi i Yecla. Més informació...
La ruta a realitzar és el trajecte que unix Alcoi i Villena. Correspon a les vies verdes del Xixarra 3 (Alcoi-Biar) i del Xixarra 2 (Biar-Villena) únic tram acondicionat.
Com que els trens no poden superar forts desnivells puc assegurar-vos que és apta per a tots els públics, de fet aquesta ruta pràcticament és de baixada.

Tot comença agafant el regional Xàtiva-Alcoi (eixida 7:42, arribada 8:52, preu del bitllet: 4'10€)
i acaba tornant en el regional Villena-Xàtiva (eixida 18:15, arribada 18:52, preu del bitllet: 4'60€).
La Fundació de Ferrocarrils Espanyols en un intent de facilitar alternatives per a l'oci, recupera els antics traçats ferroviaris (les Vies Verdes) constituint (diuen) un instrument ideal per a promoure en la nostra societat una cultura nova de l'oci i de l'esport a l'aire lliure i de la mobilitat no motoritzada.
Així, han fet inversions per millorar del paviment, reposició de ponts desmantellats, senyalització de les vies, mobiliari de descans,...

El cas de la via verda del Xixarra 3 es troba en procés de recuperació, per aquest motiu la qualifique d'aventurera ja que trobareu moments d'incertesa per les modificacions fetes en el traçat original degut a l'expansió de polígons industrials i noves carreteres.
Tot el trajecte està cultivat de llocs màgics i amb encant, on poder gaudir oint, mirant, tocant..., hi ha estacions abandonades, forts arbres centenaris, pinzellades de flors silvestres, muntanyes imponents, barrancs sorollosos, fonts refrescants, ermites, el vent,...
Des del Montcabrer per l'ombria de la Mariola i la vall d'Agres fins la vall del Vinalopó. Passant per Cocentaina, Muro d'Alcoi, Alfafara, Bocairent, Banyeres, Beneixama, Biar.
Un orgasme per als sentits.

Salvem la Valleta!

PRIMERA CORRESPONSAL

Ben volguts amics:

El proper dia 27 de febrer volaré, no pels aires, a AUSTRÀLIA. Gràcies a tots els que cotitzeu perquè feu possible les beques i per tant, que jo puga gaudir d'elles...

Quan el GRAN "Ministerio de Educación Política Social y Deporte" em comunicà la concessió de la beca, vaig decidir fer un blog on poder contar a tothom tot allò que em succeirà a les antípodes valencianes. En aquell moment, un dissabte a les 3'30 de la matina i amb una rastrera de colpets prou gran, em vingué al cap el seu nom "Blog de l'almoixàvena viatgera". Però, després de consultar entre els penjollaires que freqüenten la nit i de moltes altres intentant arreglar el món, vam decidir utilitzar-me de corresponsal penjollaire a Sydney. La meua missió des d'allà baix serà fer cròniques amb assiduïtat contrastant les costums, posant fotografies increïbles dels llocs on vaja i com no, contar les meus peripècies.

Ara ve el meu dubte, com diem a la secció? El passat dissabte entre copa i cap el nostre company Cul de Sac em proposà diferents títols i m'agradaria que entre tots poguéssim escollir-ne un. El problema que no recorde ben be quins em va proposar, així que el que farem serà entre tots una pluja de idees de possibles noms.

Ànim amics/es, poseu a treballar els cervellets...!!!

Proposta 1: El penjollaire despenjollat

"Un dos tres, responda otra vez..."