Posteroanterior

El ressò de l’excel·lent text d’Artés, Una llibreria de futur, continua retrunyint
dintre el meu crani i pot ser haja influït a l’hora de ficar-me a escriure este post.

Abans de continuar la lectura, es recomana vore el següent vídeo:

La blocosfera és un espai que facilita nous plantejaments i possibilitats creatives. En l’àmbit de la literatura està permetent que molta gent s’anime a escriure fent públics els seus textos per a ser llegits i ser sotmesos al comentari dels lectors. Els blocs són prou adients per estimular eixa dimensió lúdica, a la que es va referir Ximo als Orígens lúdics de la literatura, i per fomentar eixa funció bàsica de la literatura que és l’entreteniment, i que va assenyalar el Superagent Pardo a Mentides podrides. I és que els blocs permeten als autors enriquir els seus textos amb enllaços a altres textos o informacions disponibles en la xarxa, o acompanyar-los d’imatges, vídeos o àudios. No recorde si va ser en algun correu o comentari fet ací a El Penjoll, Alietes també suggeria el post com una nova forma (o fórmula) literària. Com siga, els blocs i, per extensió, els posts són un bon mitjà d’expressió per a les inquietuds creatives dels seus autors. Alguns han anomenat esta nova fórmula expressiva multimèdia i interactiva com literatura 2.0 (en estos post de Jordi Ferré i de Toni Ibañez podeu saber més del tema). En este sentit, crec que els blocs tenen entitat literària per ells mateixos i distintiva, en tant que el post resulta ser alguna cosa més que un text, davant altres formes d’expressió escrita, com puga ser el llibre editat en paper.

Tot i això, molts blocaires acaben publicant en paper llibres de posts. La primera experiència en català d’este estil es va generar dins la taula rodona Blocs i Literatura de les I Jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers, al gener del 2008. La idea era fer un llibre en paper a partir de les aportacions de tots els blocaires dels Països Catalans que volgueren col·laborar. 140 blocaires van enviar posts i un jurat es va encarregar de seleccionar els 100 posts que van conformar el llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (on trobem textos de Josep Manel Vidal i Jesus Maria Tibau, per citar-ne dos ben coneguts a El Penjoll).

En novembre de 2008, s’obria el bloc poems&blogs amb la intenció d’organitzar una trobada de poetes blocaires que va tindré lloc al Penedès en març de 2009. Poc després va sorgir la idea d’editar un llibre en paper. El llibre serà presentat el proper 15 de maig a Vilafranca del Penedès. Per cert, enguany li han donat una nova utilitat a este bloc convertint-lo en un bloc participatiu semblant a El Penjoll (inclús he vist un post que cridava a col·laborar a La Lluna en un Cove) però centrat només en la poesia.

En novembre de l’any passat, Ramon Jordana, autor del bloc Opinalia, va tindre una idea semblant a l'organitzar un premi a la millor entrada de la blocosfera catalana 2009 amb la intenció de fer un llibre amb les 50 millors. S’en presentaren un total de 99 fetes per 37 blocaires. Per establir el guanyador, el finalista i la resta de textos que conformarien el llibre, Ramon, va establir un sistema on el mateixos participants votaven els que es semblaven els millors posts. Des de meitats d’abril està disponible en paper el llibre Un bloc de contes, relats i pensaments (on torna a repetir d’autor Josep Manel i on també vegem a una altra coneguda penjollaire: Clídice).

En l’actualitat, trobem obert un projecte, anomenat 365 contes, que està duent a terme bajoqueta. La iniciativa consistix en recollir contes, que pot enviar qualsevol, fins completar els 365 que veuran la seua recompensa eixint publicats en un llibre en paper. A dia de hui, hi ha recopilats un total de 338. Ací teniu les instruccions, per si algun o alguna penjollaire s’anima a participar (encara que, entre els autors dels contes, es troba a faltar a Josep Manel, sí que podem identificar un penjollaire morisc: Vicent Terol).

Com sabeu, El Penjoll va nàixer com una revista de caire literari en paper, quan alguns penjollaires estudiàvem a l’Institut Josep de Ribera (Xàtiva), allà pel 1987. Vint anys després ens vam tornar reunir obrint este bloc. Després del primer any de funcionament, va aparéixer la idea de fer un llibre en paper. Es va fer una selecció de posts. Es va maquetar el material. Es va dissenyar una portada... Es té tota la feina feta, però encara no s’ha materialitzat el llibre. A primers d’enguany, també vam fer una crida a la participació i a l'exploració de les possibilitats creatives dels posts amb un concurs de penjolls artísticoliteraris, que servirà per fer una selecció que conformarà un llibre en paper... Perquè, al cap i a la fi, resulta que no és el mateix vore El Penjoll per la pantalla d’un ordinador que tindre’l materialment entre les mans i poder-lo acariciar, sacsar i assaborir, pausadament, fins extreure-li tot el suc al seu contingut. Però, clar, també em pregunte... Com hauria de ser un llibre en paper d’El Penjoll?

Acabada la lectura es recomana vore este vídeo:

Twitter i les formes de la política

Estic últimament molt decebut amb la postura dels europeus, especialment dels esquerrans respecte a Cuba. Una part de la societat cubana demana canvis i el règim castrista i, el que és pitjor, molts castristes que no viuen a Cuba, estan vinga a dir que tot són conspiracions imperialistes i coses per l'estil. Lamentable.

Hui m'he trobat aquest post de Yoani Sánchez al seu bloc. Agafeu-lo com una reflexió sobre el que suposen per a totes les societats, no sols pels cubans i cubanes, les noves tecnologies. Ací vos deixe la transcripció del post:

Twitter, ese animal feroz

Anoche me visitó un amigo que vive en Las Villas y que para llegar hasta la capital debe sortear los problemas de transporte y el círculo de vigilancia que lo rodea. Me contó que hace unas semanas estuvo detenido y le quitaron el teléfono móvil durante un par de horas, hasta que un oficial apareció, contrariado, con el pequeño Nokia entre sus manos. “Ahora sí que estás en problemas” le repetía una y otra vez el teniente de la Seguridad del Estado que lo tenía recluido en aquella estación. La razón para tanta alarma era que en su agenda telefónica había una entrada bajo el nombre de Twitter acompañada de un número en el Reino Unido*.

“Nadie te salva de los quince años” lo amenazó el policía mientras le confirmaba que enviar SMS a alguien con un nombre tan raro y que vivía tan lejos era un delito enorme. No sabe él que el camino para sacar nuestros tweets al ciberespacio es el rústico envío de mensajes de sólo texto a través del servicio celular. Tampoco imagina que en lugar de llegar a manos de un miembro de la inteligencia británica, nuestros breves textos van a parar a ese pájaro azul que los hace volar por el ciberespacio. Es cierto que se trata de una emisión a ciegas y que no podemos leer las respuestas o referencias que hacen los lectores, pero al menos estamos relatando la Isla en trozos de 140 caracteres.

Pensando siempre en conspiraciones, agentes y conjuras, no se han percatado que las tecnologías han convertido a cada ciudadano en su propio medio de difusión. Ya no son los corresponsales extranjeros quienes validan determinada noticia ante los ojos del mundo, sino que –cada vez más– nuestras incursiones en Twitter se convierten en referencia informativa. Mi amigo me lo cuenta a su manera: “Yoani, cuando veníamos hacia La Habana teníamos un gran operativo detrás. Yo redacté de antemano un SMS para advertir si nos detenían”. Quizás fue el brillo de la pantalla del Nokia o la convicción de que algo nuevo se interponía entre el perseguido y los perseguidores lo que evitó que lo metieran en la patrulla. Si lo hubieran interceptado, un breve clic en el botón de enviar habría sacado su grito a la Web, contando aquello que a la prensa internacional le hubiera llevado horas saber.

Lo despedí en la puerta y llevaba su móvil en la mano, como una linterna de tenue luz. En la carpeta de “borradores” un texto ya preparado lo protegería de las sombras que lo esperaban allá abajo.

* Entre los servicios que ofrece Twitter, está la posibilidad de publicar a través del SMS para quienes no tenemos acceso a Internet. Todo se hace a través de un número de servicio al que se mandan los mensajes que aparecerán inmediatamente ubicados en la cuenta del usuario.

Del Cabanyal al Canyamelar

Al Cabanyal fa sol però frescoreta. Tarongers comença a omplir-se de gent. El Jardi encara em pregunta per la Xon. Molt poques banderes i moltes canyes amb veles. A Saül li'n toca una, diu que simbolitza el passat del lloc. Toni Canet també en du i diu que des del seu pis es veu el Benicadell (no s'ha de perdre de vista el campanar del poble). Roger i la socarrâ passen amb els del seu partit. Ampre la canya del Pati quan se'n va a buscar la seua cosina prop d'una batucada. Raquel n'ha arreplegat una altra i diu que el desculat del Paco no vindrà, que li han trencat el retrovisor. Batucades n'hi ha tres o quatre des del precedent del No a la corrupció; colla de tabal i dolçaina pareix que només una. Cada volta es veu més personal, tots amb pegatineta menys jo. Una fashion victim amb un sac de dormir. Cèsar està a l'altra banda del tramvia i nosaltres en la segona de les dos palmeres altes. Fem una x amb les canyes per a que ens veja i funciona. Un bigot de Frida Kahlo. Ens movem per vore si la cosa comença. Les pigues d'una rogeta. Al cantó del carrer La Reina la cosa ja ha començat i no es veu el principi. Un riu de trenta mil persones, tres mil segons la policia, sembrat de canyes. Sílvia i la Pablanquera em criden des de la parada de l'autobús. Ens col·loquem davant la pancarta del partit d'Anna Penya. Quan tire cap a on estan Gomaris i Nurieta algú m'agarra del muscle. Mariua actua este divendres a la mitjanit al Cine Goya de l'Olleria, però no podré anar a vore-la. Em pare a xarrar amb Gomaris i Nurieta i perd de vista els meus. Me'n vaig corrents i els acace. A tort i a dret, cases de poble amb frontera de manisetes. No han prohibit aparcar cotxes i n'hi ha un que no se sap si entra o ix. N'hi ha molta gent manifestant-se que parla en castellà; no sé si serà bo o roín, això. Raquel i jo tirem avant per vore si apleguem al cap de la gentada. Aplaudiments seguit seguit a la velleta del balcó que nomena Alba. Pasqual camina en direcció contrària per la vorera. Raquel aplega on està Reyes i un poc més avant estan Xavi, Marina i Magda. M'absente mentre veig passar el corrent i em tornen a tocar a l'esquena. El Pau em diu que estava per a la foto, allà plantat com el quadre de Friedrich. Els meus reprenen la marxa i jo camine amb Pau i la seua amiga. Els conte el ban d'Otos, que l'altre dia el van fer amb Tinc una mania inconfessable. Xarrem del Concert Solidari per Haití que faran al meu poble el divendres que ve. Xarrem de les trobades i de la Gira, que diu que a Manuel volen dur un grupet d'ska i una orquestra. Veig la pancarta d'Escola Valenciana i pense «Manta és meua!» Li conte a Francesc el cas de Manuel i em busca algú de la Ribera. El Pau se'n va, que sempre té pressa. Al remat és Xavi qui respon i diu que farà per llogar a Landete. Tire avant i busque els meus entre la gent que ja es troba parada al Canyamelar. Impossible. Comença el parlat i em trobe davant de la bastida. En primera filera, els polítics. Arnal somriu agarrat a la pancarta. Morera ho retransmet en directe amb el seu mòbil. L'Alborch només fa que pegar cabotades i dir que sí a tot. El que ho presenta parla en castellà. L'altre llig un escrit en valencià més que correcte. Els dos parlen del lloc com a barri, no com a poble. Agraïxen la presència de tots els partits menys un, l'únic al que li fan propaganda. S'acaben els parlaments però com encara aplega gent faran «una altra funció». Els fotògrafs aprofiten la bastida per a fer fotos de la multitud. Iris les fa pujada al be del seu nóvio. Me'n recorde de tu. Els envege. «In all this welter of women I still hadn't got one for myself, not that I was trying too hard, but sometimes I felt lonely to see everyone paired off and having a good time and all I did was curl up in my sleeping bag and sigh and say bah.» Me'n torne a soles cap al cotxe, que estos m'esperen allí. Em trobe amb Andreu, que diu que el concert del 12 serà un èxit. Camí d'on hem aparcat passe per la zona marginal: fem, gitanos i patis «rehabilitats». Tornem a casa convençuts que hui hem salvat el Cabanyal. Demà, el món...
P.D: parem a dinar en Burger Fucking. No conduïa jo.

El bar ple...

L'altre dia estàvem uns amics comentant que de vegades, quan parles amb altra gent, et venen al cap pensaments (potser en escoltar el que pensen els demés) que quan estàs sols amb les teues cabòries no se t'acudeixen. Doncs això, que no hi ha res com tenir un espai (telemàtic o presencial) per poder parlar, i riure's si és el cas, de les coses que ens plouen.

En parlar d'açò vaig recordar l'anècdota que contava a un article el sociòleg Jesús Ibáñez. Volia l'home explicar que amb tècniques d'investigació social com el grup de discusió (que consisteix en juntar a gent per a què discutisca sobre algun tema i veure què diuen) es poden arribar a saber coses que amb l'enquesta (que es contesta individualment) mai no s'arribaran a conèixer. Posava l'exemple que quan la denominació "cognac" va ser monopolitzada pels productors francesos, a José María Pemán, com no era nacionalista el xiquet, se li va acudir que es posara la denominació "jerignac" per denominar al "brandy" que es fa a Jerez. "A primera vista parece un compromiso satisfactorio", diu Ibáñez: o siga, que si s'haguera fet una enquesta potser la cosa hauria tingut una acollida acceptable. Però la cosa va caure en l'oblit quan va començar a circular un acudit: un client entra a un bar i diu

-Jerignac, por favor.
-Al fondo a la derecha, li respon el cambrer.

El Penjoll entrevista l’escriptor i blocaire Jesús M. Tibau

Jesús M. Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i tortosí d’adopció, és un d’eixos escriptors que ha sabut fer conviure la seua faceta literària en connexió amb l’ús dels blocs. I ho diguem en plural perquè, Tibau, participa actualment en dos blocs col·lectius (Cinema-clàssics i Cornudella Web Notícies), a més del seu personal Tens un racó dalt del món, un dels blocs més importants de la catosfera literària, que rep al voltant dels 200 visitants per dia i que va guanyar el premi cats al blog literari de 2008.

Tibau, també, ha participat en la selecció de relats de La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (2008) i, més recentment, al llibre Ebre Blook. Relats d’aigüa dolça al Serret Blog (2009), un recull de relats publicats en un bloc ebrenc que ha esdevingut un llibre editat en paper.

La seua activitat en relació als blocs i la literatura és constant, ahir mateix, 6 de febrer, Tibau va estar participant en la taula rodona blocs i literatura de l’EbreBloc 2009.

El Penjoll. Art de paraula va acudir a l'acte de presentació del seu llibre El vertigen del trapezista (del que Josep Manel ja ens va aportar una recensió a El Penjoll), que va estar organitzat per l’Associació Eco-cultural La Garrofera i que va tindre lloc el passat 30 de gener a la biblioteca pública d’Alcúdia de Crespins. Allí mateix li vam fer la següent entrevista:

Brossa, l'any vell, l'any nou...

[Recomane obrir els enllaços d'esta entrada fent botó dret ratolí + obrir en nova pestanya]

Si alguna cosa marca els ritmes de la blogosfera (i del seu correlat físic, que és la vida) és el pas del dies i dels anys. Així, com cada Nadal des de fa un temps, saltant de pàgina en pàgina podem trobar resums de l'any finit i reculls de bones intencions per al nou. Ací va una tria, arbitrària i incompleta - esteu advertits.

Si figureu a la llista de "pendents" de Lucrècia, potser aquest siga un any afortunat per a vosaltres. No hauríeu d'esperar, però, fer més de dues menjades seguides amb ella: amb un bon crit us expulsarà... de la taula i del llit! La Comtessa també té desigs, potser més a mig termini: esperem que puga satisfer les seues fantasies piràtiques, a Noruega o a Somàlia. Marta espera grans canvis, que no riscs: amb la possible excepció de superar la seua addicció als videojocs, crec que podrà acomplir la resta dels seus propòsits. Enric, que és un home de ciència, metòdic i seriós, ens ajuda a entrar de la millor forma possible en el que serà (és!) l'Any Internacional de l'Astronomia: convidant-nos a fer-li un tast al cel preciós de Gener.

Però hi ha hagut més que resums de l'any i bons propòsits durant aquests darrers dies de blogosfera. Si els números han estat "2008" i "2009", el nom que ha omplit la blogosfera aquest final d'any ha estat el de Joan Brossa, homenatjat per aproximadament dos-cents blogaires en el desé aniversari de la seua mort. Se'm va passar participar, i el meu va ser un comiat d'any despreocupadament estellesià...

Són molts, massa, els qui han expressat les seues bones intencions o el seu homenatge per a citar-los a tots en aquesta meua primera col·laboració amb El Penjoll. Com que un dels meus propòsits és que n'hi haja una segona, una tercera... ja trobarem l'ocasió. Bon any!