El mitjà és el missatge

Encara que sóc més seguidor de Woody Harrelson que de Woody Allen, a qui li vaig perdre les petjades fa temps i de qui només trobe utilitat en les seues claus, he vist al You Tube este trosset de la pel·lícula Annie Hall que vull compartir amb vosaltres, fidels d'este mitjà que és El Penjoll:

PARE, PER QUÈ SOM D'ESQUERRES?

- Pare...

- Digues.

- Aniràs a votar estes eleccions?

- Eee... Sí, no sé, supose...

- Com sempre dius que aneu a perdre... Quina tonteria, no?

- Vols dir?

- Sí, per què vols votar si els teus van a pedre? Borja diu que el seu papà sempre vota al PP perquè guanya sempre. Com el Barça.

- El papà de Borja és més de dretes que Esperanza Aguirre.

- I què?

- Que per això vota el PP. Nosaltres... bé, ta mare i jo, som d’esquerres.

- I jo també sóc d’esquerres?

- Home, espere que sí, però això no ho sabrem fins que et faràs gran.

- O siga, que ara mateix no sóc de dretes ni d’esquerres.

- Home! Tècnicament, eres d’esquerres.

- Per això no faré la primera comunió?

- Més o menys...

- Però Jordi la farà. Li vaig preguntar si els seus pares voten al PP i em va dir que no.

- Cadascú és cadascú... Allò coherent és que si no eres creient no deus de participar en les coses de l’Església.

- Què vol dir coherent?

- Que s’ha de fer el que s’ha de fer.

- Ah. I els papàs de Jordi no són coherents.

- Quines preguntes... També hi ha gent d’esquerres que és creient, igual és el cas.

- I per què nosaltres no som creients?

- Perquè no. Perquè això de Déu i els sants és un contarella. Ja ho havíem parlat, que no faries la primera comunió, perquè no estàs batejat, i perquè a mi no em dóna la gana. I acordàrem a canvi que si treies bones notes et comprarien la Wii.

- D’acooooooord...

- I quan seràs gran, si vols batejar-te i fer la primera comunió, avant. Tu mateix. Algun dubte més?

- Sí. A més d’això de l’Església i no votar al PP, què fan els d’esquerres?

- Com que què fan? Vols la versió llarga o la curta?

- La curta, la mare m’està esperant per comprar-me roba.

- Roba?

- És que li vaig dir a la mare que a tots els amiguets que fan la comunió els regalen xandalls, pijames, samarretes, botes de futbol... De tot. I la mare em va contestar que jo no anava a ser menys.

- Fabulós. Visca el consumisme! No volíem passar per l’anella, suportem la llanda de les teues iaies, i ara resulta que ens anem a gastar la pasta igual. Ara ho parlaré amb ta mare. Quasi m’assabente per la premsa.

- I ara em diràs què fan els d’esquerres?

- Eeeee... Defensar la igualtat i la solidaritat, el valencià, el medi ambient, els drets dels immigrant i dels menys afavorits, les conquestes laborals... jo què sé, estes coses... És molt llarg.

- Vols dir que els del PP no parlen valencià? Perquè el papà de Borja el parla...

- Però no s’ho creu... Prou! Mira, saps el que et dic? Que ja ho entendràs... I si no...

- Jo vull entendre-ho ara.

- Doncs ara no va a ser. Que t’adoctrine ta mare, que jo ja tinc prou amb els problemes de la feina!

- D’acooooord! Ja em calle.

- Gràcies!

- Una pregunta més...

- (...)

- ... Si tenim una casa com la de Borja, un cotxe com el de Borja i parlem valencià, també, per què som d’esquerres? Per a no fer la primera comunió?

- Collooooooooons!

- I si som del Barça, que sempre guanya, perquè no som de dretes?

- Mira, Andreu, ja tinc prou! Vés-te’n una estoneta amb ta mare, vés!

- Sols era una pregunta, no sé per què t’enfades. Com voleu guanyar unes eleccions amb ixa mala llet?

Recomanació fallera

Filla de l’obscur hivern,

últim plor de fulla vessada,

folla en la lluenta primavera

de la primera falla plantada.

kamasutra

Necessite espai a la meua biblioteca personal i això m’ha obligat a prendre la dolorosa decisió de desfer-me de certs exemplars en benefici de novetats més atractives. No sé per què la “novetat” sempre té més atractiu... El cas és que una de les víctimes ha sigut un volum il·lustrat del Kamasutra que vaig comprar, d’amagat, quan tenia 14 anys. Qui podia resistir-se a tenir un manual i amb imatges? Era la promesa d’una obra d’art rodona! Per allò de manual, ja que oferia pèls i detalls de la cosa. I amb imatges, perquè sempre, sempre, cal un plànol per on resseguir les comprovacions... El cas és que en aquella època jo no tenia amb qui compartir aquells descobriments. També he d’aclarir que, en principi, no em calien. L’única física que jo afegia al meu delit sexual era la destresa en augment del meu canell dret. Però, per no dir mentides, a la meua imaginació ja li calia alguna ajuda. D’ací la compra, un agost de fira. Quan més endavant vaig tindre parella per compartir aquella afició, no el feia servir, tot i que estic convençut que els esforçats acoblaments a l’interior del 127, resultaren un perfecte entrenament per a posteriors provatures.

Ja de casat, i necessitats de quan en quan d’una empenta (abans que sortís la vaca de milka a casa) se’ns va ocórrer agafar-lo i assajar algun d’aquells moviments del desfici. Al principi és força divertit. Anar trenant cames i braços estreta lligams. A la força. Però les complicacions apareixen de seguida. Quan demanes que la teua parella faça petits desplaçaments, per exemple, per alliberar els teus ronyons del seu colze punxegut, o perquè necessites posar el peu en terra i amb la gelor de les rajoles apaivagar la rampa que t’ha agafat, o perquè hauries d’haver abandonat de seguida en la teua intenció de fer passar el cap per aquell indret al primer cruixit avisador de les cervicals... I sempre no encertes a saber allò de qui és. Perquè ben bé podria ser teu, com insisteix ella sovint, però fa una cosa així com mitja hora que ho tens adormit, estrangulada com està l’extremitat que vols alliberar i amb la manca lògica de reg sanguini i no et sents tan propietari com caldria.

Arribar a encauar-se, ben bé no s’arriba. Ho confesse. Però al plaer sí. I tant! És un altra mena d’orgasme, clar. El que li produeix a la teua anatomia el fet d’aconseguir desfer el nus i recuperar la totalitat de la teua capacitat respiratòria i circulatòria. Hores després de la pressió, això s’agraeix. I força.

Així que al final, el llibre vaig decidir abandonar-lo convenientment dissimulat entre l’exemplar de l’economista Friedman de “Caliente, plana y abarrotada” i el “Dios es verde” del teòleg Ian Bradley que, tot i que la temàtica de tots dos no té res a veure, em garantien certa discreció davant dels fills. Crec.

Bo, l’he llançat encara que estava en perfecte estat de conservació, donat que, a força d’anar amagant-lo en la meua joventut, el vaig preservar indirectament de la llum del sol i de les humitats. De les de l’oratge, vull dir. Les altres són inevitables esguits que van acabar encartonant algunes pàgines (curiosament, sempre les mateixes) i les han dotat d’un aspecte d’antigor que potser l’hi donaria certa vàlua. Però no vull arriscar-me a una venda, la veritat.

Un parell de poemes per a eixa musa que s'absenta

Que córrega l’absenta!

Alguns poetes
són onanistes
que es fan palles mentals.
Tot el dia sacsant(-se-la)
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes
són soldats
que s’enfronten obedientment
a un conflicte caduc,
intentant, mentrestant,
imposar el seu monòton moviment
amunt i avall, amunt i avall...
perquè mai han conegut dona.

Alguns poetes onanistes soldats
són un dia desvirgats
per l’absenta.
No hi ha sistema d’ABS,
ni cap altre prefix llatí,
capaç d’evitar ja el xoc semiòtic
amb la musa que no hi era:
Providencial elixir inspirador,
provinent de la maceració en aiguardent
de les fulles dels verds versos del donzell
amb altres males herbes.

Fada verda de merda!
Puta pervertidora dels versicles
dels poetes onanistes soldats
que cauen en el teu parany
de dona que no hi ets...
Dóna allò que no hi tens...

Que córrega l’absenta!
amunt i avall, amunt i avall...

El bevedor d'absenta (1901) de Viktor Oliva

He vist córrer l’absenta!

I direu que és un miratge.
Anava nua... de pressa,
massa de pressa per a córrer.

Anem a portar-nos bé

Vinc de deixar un nou comentari al bloc de Xavier Aliaga. El de sota la creueta ha escrit sobre Pau Sif i ens ha regalat un poemeta seu: Propietats de l'Ikea. No em vaig poder estar de ser el primer a dir la meua en els comentaris. Però de seguida es revolta la tropa i hi ha algú que m'acusa d'anar mancat d'humor. Home, pôs segons en quines coses. Supose que això de l'humor va per barris, com moltes altres apetències. Algunes pel·lícules dels Monty Python em pareixen genials i d'altres no les he pogut aguantar: què hi farem?

Anit vaig estar veient i escoltant els Astrud & el Col·lectiu Brossa. Tocaven el nou disc.

(Em permet este parèntesi: Havia conegut Manolo Martínez (cantant d'Astrud) a partir de l'espectacle Ojos de mil años, un homenatge a Miguel Hernández. Les tres composicions de Manolo per a l'espectacle em van semblar genials: "Elegía", "Proceso" i "Autopsia". Les dos últimes inspirades en l'acta amb què se li commutava la pena de mort per 30 anys de presó i en el document forense que certificava la mort del d'Oriola. Esborronadores.
Als Brossa els conec de fa anys.)

A què ve tot açò dels Astrud? Ve al cas de l'humor. Des de bon principi que el concert d'Astrud ve determinat per l'humor. I així donen a entendre les seues cançons. L'humor regna per tot arreu. Les noves musicacions i les lletres de les cançons estan impregnades d'un humor fi i intel·ligentíssim, no us penseu; i el públic no podíem deixar d'escoltar-los i seguir-los amb un somriure a la cara. Què vull dir? Que també l'humor s'ha de cotextualitzar. Vos els enllace ací també. Segurament hi haurà algú a qui no li faran puta gràcia. Doncs això.

4a trompeta: dodecafonisme

A lloms de llamps atonals
...cavalquen plomes d’ànec.
......Ondegen als quatre vents
.........versos indecents amb llufes paraules
............que a contracorrent contraataquen
...............i taquen l’absent literatura.


Què sone la quarta trompeta!... La de Mr. Methane.

3a trompeta: fem

Fer com fem és fem com fer... I què fem? Fem fem: comunicar per comunicar… Val la comunicació alguna cosa més que allò que es comunica en ella? Què llegim a El Penjoll? Què és El Penjoll?

Es tracta, en este punt, d’una comunicació estructuralment buida de continguts i que per això mateixa exigeix tirànica, sistemàtica, urgent i cada vegada més imperiosament el ser omplida de continguts. Però en la mesura que tals continguts són estructuralment pensats com farcit d’un espai que per naturalesa està buit (ha de ser buidat i tornat a omplir no ja cada vint-i-quatre hores, sinó en terminis molt més curts, en quant els clicks dels usuaris comencen a flaquejar en algún cantó de la pàgina), només poden ser continguts de farcit, i inclús és possible que l’únic esdevindre dels treballadors de la cultura siga el de convertir-se en “productors de continguts” per alimentar eixa maquinària de comunicació omnívora que exigeix materials renovables, reciclables, per a que el sistema es mantinga sempre jove. Es percep, aleshores, la incomoditat que afecta a la tasca crítica de l’intel·lectual com productor de residus no reciclables: fems bells i maldits, indigestos interludis de resistència a l’irreflexiu argument implícit que justifica una i altra vegada i per tot arreu la submissió dels continguts, en tots els ordes de l’existència, en benefici d’uns contenidors sempre rutilants i buits. Una cosa ben difícil perquè, inclús en el cas que s’aconseguira, no és generalment ben acceptat pels qui obtenen de l’actual estat de les coses no només beneficis polítics i econòmics, sinó també rendes i satisfaccions emocionals a les quals és molt difícil renunciar per l’exigua raó que siguen fal·laços.

(Tret de Nunca fue tan hermosa la basura, de José Luís Pardo)

Que sone la tercera trompeta!... La del fem... Fem poesia!

Regaleu, regaleu… Que el dia de l’ERO final s’apropa!

Or

Nit de Reis. Què vos duran? S’heu portat bé, serfs de la gleva? Heu seguit l’estela del capitalisme, el consumisme i el neoliberalisme? Estem crisis! Proletaris, perdó treballadors precaris, de tot el món: consumiu i reactiveu l’economia! S’esteu portant malament! Mereixeu carbó, cabrons! Mira que tornareu a les mines... Heu de treballar més hores, durant més anys, amb més intensitat, per menys salari i... consumir més. Què no vos alcancen els xavos? Doncs esclavitzeu-vos, perdó empenyeu-vos, amb crèdits i més crèdits! Serà per diners? Què no necessiteu els últims productes i promocions del mercat? Com que no? Després d’haver estat abduïts per les campanyes publicitàries, aneu a saber vosaltres què necessiteu i què no? Consumiu-vos!

Encens

Enguany no he fet carta als reis. He preferit escriure’ls un e-mail i m’han enviat, sense esperar a la nit, este regalet que compartisc amb vosaltres. Dura una hora i quart però és dels millors regals que mai m’han dut els reis… I això que no m’he portat bé del tot... Jo crec que paga la pena arriscar-se i vos propose: Portem-nos malament en el 2011 o ens consumiran!

Comprar, llençar, comprar from Jordi el Boig on Vimeo.

Mirra

(Llegir només després d’haver vist el documental. Advertisc que si es llegeix abans, ixen hemorroides. Per a fer visible el text ocult, premeu el botó esquerre del vostre ratolí i arrossegueu des del parèntesi que tanca este paràgraf fins el signe d’interrogació)

Té caducitat programada El Penjoll?

Què fa un controlador aeri?

Al Dr. Rumack, en el record.

Molt s’ha parlat estos dies dels controladors aeris i dels seus privilegis salarials. Però ens hem parat a pensar l'estrés que patix un controlador aeri al seu lloc de treball? En estos vídeos es pot vore la dura feina d’Steve McCrosky, un dels controladors aeris més coneguts i respectats internacionalment:

Zambambú, morenico de Simbu

En realitat, la funda fàl·lica que va utilitzar Jean Benoît a l’Execució del Testament del Marqués de Sade no era africana. Benoît s’havia inspirat als aborígens d’Oceania. Possiblement, veuria alguna fotografia o alguna escultura dels nadius de Papua Nova Guinea al Palais de Chaillot de París, seu del Musée de l'Homme, mentre feia els cursos d’etnologia. Anys més tard, a la dècada dels seixanta, quan ja havia ingressat al moviment Pànic, viatjà a Oceania amb Pierre Langlois. Allà tingué ocasió de comprovar in situ allò que havia vist al museu parisenc. La dona de Langlois va transcriure al seu quadern de viatge la conversa amb tres pastors papús, traduïda per un jove intèrpret d’hiri motu que havia après rudiments d'espanyol del pare Luis Gongorí, un missioner jesuïta.

—Què és això? —va preguntar Benoît.

—La pija sa como el carbón, mano. Pongamo beina colorá e bailemo alegre; que aunque samo negro, la temos gorda tú. Zambambú, morenico de Simbu, Zambambú.

Segons les anotacions de la dona de Langlois, una nena aborigen, Kambe Wingti, observava l’escena i es trencava de riure.

Fernando Arrabal i l’Execució del Testament del Marqués de Sade

Al Xixi, per acompanyar-me a este acte... i altres al llarg de la vida

Fernando Arrabal té, actualment, 78 anys i la seua vida ha estat immersa en el dadà, el surrealisme, la patafísica i el pànic. És l’autor viu més significatiu de tots estos moviments, dels que va parlar, a través de l'esdeveniment de l’Execució del Testament del Marqués de Sade, en la conferència que va donar ahir, 3 de desembre, al paranimf de la Universitat de València amb motiu de la clausura dels tres dies d’homenatge que se li han dedicat des d’esta universitat.

Per la seua part, l’Execució del Testament del Marqués de Sade es va celebrar a finals de 1959 a la casa parisenca de l’aristocràtica poetessa Joyce Mansour. A l’acte assistiren els membres del grup surrealista. Inclús, estava entre ells el pintor i latin lover Roberto Matta, expulsat del grup uns anys abans per l’acte immoral de seduir a la dona de Arshile Gorky, quan ell estava a punt de morir de càncer.

L’encarregat de fer de mestre de cerimònia de l'esdeveniment va ser Jean Benoit, qui va tardar sis anys en elaborar el trage en què va oficiar la celebració. El trage, que encara conserva Arrabal a sa casa, estava presidit per una enorme funda fàl·lica africana que, mitjançant un fil transparent, permetia a Benoit pujar-la i baixar-la a voluntat. Tan extraordinari fenomen va deixar bocabadat a André Breton qui, ingènuament, va confessar: “Benoit no només es genial, sinó que se li fica gorda quan vol”.

Un altre artefacte que va utilitzar Benoit durant esta celebració va ser un ferro de marcar ramat, al que va dedicar tot un any a la seua creació. En un dels seus extrems es llegia SADE. Benoit havia deixat este ferro calfar-se en la llar per l'extrem de la paraula. Quan estava al roig viu, el va agafar i, per a finalitzar el ritual, es va marcar la seua llegenda al pit. De sobte, un emocionat i commocionat Matta va agafar l’incandescent ferro i va seguir l’exemple de Benoit. L’olor a barbacoa i l’excitació sàdica impulsen a Breton a proposar-li a Arrabal que marcara a l’espectador que tenia al seu davant: “Arrabal, baixa-li els pantalons i marca’l!”. Sacrilegi que no va cometre.

Després de la fogositat de la sàdica escena, els espectadors s’adonen de la comicitat del seu resultat: Allò que queda tatuat al pit de Benoit i Matta és la paraula EDAS. Sorpresos li pregunten: “Però Benoit: Perquè te l’has gravat a l’inrevés?” i el condueixen davant d’un espill perquè vera l’estupidesa del seu acte. Allí va ser on tots s’adonen del contrari, de l’extraordinari del fet, veient reflectida la paraula SADE. Màgic moment aquell: L'espill reflectia allò que els ulls dels espectadors no podien vore directament. Genial! Com genial va estar la manera en què Fernando Arrabal ens ho va transmetre als assistents, entre els quals, a més, d'un dels autors del poema Gorgojo a go jo (segut al meu costat i, posteriorment, al d'Arrabal), vaig poder vore, de passada i de cul, a Artés (a qui no em va donar temps de saludar). També em va semblar divisar, a la llunyania, el perfil del Capità Superflipo.

EL TRASPÀS

- Mas?

- Hombreeeeeeee, Joseeeeee!! Digui, digui!! Em truques per felicitar-me?

- Nnn...no exactament.

- Quin mal gust!

- Vull dir: sí, truco per felicitar-te.

- Doncs felicita’m, Montilla! Felicita’m! Vull escoltar-ho de la teva boqueta de pitiminí!

- D’acord. Un, dos, tres, ehem. No hay dolor, no hay dolor: Que molt bé per vosaltres, no?

- Així està bé? Un triomf històric i sols em diu això? Quin mal perdre! Yo quiero Mas y Mas, yo quiero Mas y Mas, siiií! Movimiento electoraaaaaaaal! Mas, president! Mas president! Els escoltes? T’arriba el soroll de la victòria? Perceps l’olor a glòria?

- Au, vinga, que no estic d’humor! Et truco bàsicament perquè hem de fer el traspàs de poders.

- Masss, traspàsss, Masss, traspàsss... Sona bé.

- Sí, ja. Et va bé dimarts?

- Dimarts? I ocupar l’espai en els mitjans de la gloriosa victòria del Barça sobre el Madrid?

- I si perd?

- D’acord. El futbol no pot malbaratar l’agenda política. Responsabilitat, seny. Yo quiero Masss y Masss, siiiií!

- Sense humiliar, eh? Sense humiliar... Una cosa, Mas...

- Digui!

- Que diu el Zetapé que tenim moltes coses de què parlar...

- No fotis, Montilla. Volem l’Estatut! Volem l’Estatut! No! Millor! Volem el Concert!

- Però tu no t’havies fet independentista?

- Res-pon-sa-bi-li-tat, Montilla. Primer l’un i després l’un i mig.

- Au, ja t’ho faràs amb Laporta i la Sánchez-Camacho. Ens riurem bona cosa.

- Mira qui parla! El del tripartit! Festival de l’humooooorrrrr!

- O et comportes o li dic a Rubalcaba que et tragui tots els palaus i pretòries pendents.

- Responsabilitat, Montilla! Fem front a l’enemic comú!

- Sí, sí... Sociovergència o mort!

- No t’emprenyis, Jose, tenim per davant un futur il·lusionant! Per cert: encara és el tres per cent?

- No sé de què m’estàs parlant...

- Pesta de xarnegos! Contra Maragall vivíem millor. Millet, amnistia! Millet amnistia!

- He de penjar. L’executiva em reclama per demanar la meua di... per avaluar els resultats. No beguis molt. I recorda que encara no es pot circular a més de 80.

- A la teva salut! Illa, illa, illa, Montilla fet papilla!

- No em fotis o no et deixo en el despatx ni un miserable document!

- Per mi com si vols botar-los foc. No necessitem papers! A nosaltres ens aneu a ensenyar a governar! Nosaltres som Catalunya! Artur és Déu i Pujol el seu profeta!

- Au, bona nit! Que et rebenti l’úlcera de la felicitat. Fins dimarts!

- Però encara és el tres per cent o l’heu ajustat a l’IPC? T’ho dic perquè açò de la campanya ens ha sortit la torta un pam.

- A tu t’ho vaig a dir.

Eficàcia

“Mestre! Una aranya!” Tots corren al racó de la biblioteca on sembla que la pobra bestiola vol fer niu. L’Albert l’ha descoberta, passejant-se per damunt de les cobertes dels llibres, com si dubtés en escollir. Com si triés amb el tacte delicat de les seus potes bellugadisses. Tothom s’aboca i jo tem que s’emporten per davant l’insecte i el moble. Com si es tractés d’una baralla de pati, els faig enrere, els demane que tornen al seu lloc, que es tranquil·litzen. “Atención! Esta manifestación no está autorizada! Por favor, disuélvanse!” Riuen. Supose que els sembla més divertit escoltar-me parlant així que el que vol dir la frase realment. “Hi ha que matar-la!”, diu algú. “Sí, perquè si et pica et fa molt de mal!”, crida algú altre. De sobte l’aranya és una mena de monstre de Frankestein, ells el poble furibund i jo el pare d’aquella criatura que s’amaga al molí que ara és el moble de la biblioteca. “A veure, això no és del tot cert. Penseu que totes les criatures tenen dret a viure i ella no ha fet cap mal”. A continuació se succeeixen les contarelles sobre experiències pròpies i alienes amb tota mena d’insectes. Experiències que, de ser totes certes, el canvi climàtic, per posar un cas, no hauria de ser la major de les nostres preocupacions. “Mireu. Tots els éssers vius tenen la seua funció en el món. Les aranyes també. Són un excel·lent insecticida. Es mengen les mosques que, com sabeu, són focus de malalties i molt punyeteres”. S’ha fet un silenci rere les meues paraules. Reflexió o treva? L’Andreu, molt serio, em rebla: “Però, mestre, si a la classe no hi ha mosques?” Abans que puga dir res la Beth posa punt final a la discussió: “Doncs això vol dir que ací fa ben feta la seua feina!”. De moment ningú li bota foc al molí.

Literatura fictícia I: Entrevista a Belén Esteban

A la persona que es troba entre un Pidolaire Entretingut i un Príncep de les Milotxes

Encete un viatge pels fascinants i apassionants amagatalls d’allò que algú ha barrejat i batejat amb el nom de literatura fictícia. Com no és tan senzill, com pot semblar, donar el primer pas per introduir-nos de colp i volta en la profunditat del seu univers, en este primer post, vos presente una entrevista, en exclusiva, que vaig mantindre a Las Vegas, la coneguda cafeteria de Xàtiva, amb un dels personatges que més sap sobre literatura fictícia: Belén Esteban. Però, compte, perquè este nom i cognom no ens ha de dur a la princesa del poble, que no para de contribuir a la cultura socarrant les neurones dels vampiritzats voyeurs dels mitjans de comunicació cardiòpates; com tampoc a l’autora dels dos exhaustius i ja exhaurits volums dedicats a El joven Wittgenstein, recentment publicats per l’editorial Andreita, cómete el pollo, coño, Cooperativa Granjera, SA. La Belén Esteban que anem a entrevistar no té cap relació ni física ni metafísica amb les esmentades i esmenades senyores Esteban. La nostra Bélén és una altra. La nostra és tota una erudita de la literatura fictícia.

EROs: Actualment, Sra. Esteban, és calumnista ocasional en varis periòdics i, malgrat no haver escrit cap llibre ni article sobre literatura fictícia, és considerada com una de les majors expertes mundials en literatura fictícia. No puc començar esta entrevista sense preguntar-li ¿què és açò de la literatura fictícia? Per tant, no ho faré…

Belén Esteban: Què no farà? La pregunta o començar l’entrevista?

EROs: La pregunta.

Belén Esteban: En este cas, li agraïsc que no la faça, perquè així no em coarta la meua resposta i puc esplaiar-me. A més, no hi ha millor resposta que la que es fa sense pregunta. Aleshores, li puc dir que, de la mateixa manera que el meu nom i cognom no ha de portar a confondre'm amb altres persones o personatges, la literatura fictícia tampoc ha de confondre’s amb la ciència ficció, ni la literatura de ficció. Si que té a vore, això sí, amb la literatura fantàstica, en tant que la bona literatura fictícia ha de ser fantàstica, extraordinària, meravellosa, magnífica, sublim… La literatura fictícia no només obri una fissura en el sistema epistemològic del món, també, i sobretot, en la manera d’utilitzar el llenguatge. En la literatura fictícia, la ficció no es deu a la temàtica o al contingut sinó a la forma com es presenta. Es desafien les estructures racionals i lògiques que dominen el llenguatge (i, per tant, als seus usuaris), deambulant amb total normalitat per les seues possibilitats irracionals, il·lògiques, absurdes i contradictòries, cercant formes comunicatives desconcertants. I ací és on es juga amb la ficció. La literatura fictícia és inútil, prescindible, imprevisible i, sobretot, paradoxal, aporètica. És un tipus de literatura que es fingeix, arribant a fingir-se ella mateixa. És el que s’anomena com paradoxa de la literatura de fictícia.

EROs: Vol dir que la literatura fictícia es mentida?

Belen Esteban: Anem a vore: La mentida és fruit del llenguatge. Hi ha mentides perquè hi ha llenguatge. Si no tinguérem llenguatge, les persones no mentiríem. Podríem enganyar, però no mentir. En este sentit, la literatura és mentida o, com pot arribar a atrevir-se a afirmar algun escriptor inexistent: tot és mentida. Per tant, no passaria res si la literatura fictícia fóra mentida. Però no és així exacta i contradictòriament. Hi ha mentida quan es falta a la veritat. A la literatura fictícia no hi ha veritat que valga, ni falta que li fa. La literatura fictícia no cerca la versemblança. El problema el tenim, justament, quan genera veritats. Per ficar un exemple, imagine’s que està llegint un text que diu: “mire per la finestra i veurà un burro que vola” i s'aguaita i, pam, davant els morros li apareix el burro volador… Què ha passat ací? És el que es desconeix com la conjectura de Kapuscinski. Però enunciar-la ens ocuparia una altra entrevista i, a més, és un problema no resolt per la teoria literària en el que és probable que estiga intentant donar una solució matemàtica Grigori Perelman.

EROs: Deu haver hagut una gran influència en la literatura fictícia de moviments com la Patafísica, el Dadaisme, el Surrealisme, l’Antiart…

Belén Esteban: Irremeiablement! Com diu la cita que m’acabe de trobar en este sobre de sucre: “No hi res nou sota el sol, però hi ha tantes coses velles que desconeguem”. La literatura fictícia pren de la Patafísica el mètode científic d’aplicar solucions imaginàries a problemes inexistents. Del Dadaisme, l’oposició al concepte de raó instaurat pel positivisme. Del Surrealisme, l’interés per l’inconscient, els processos onírics i, sobretot, la idea de l’existència d’altres mons o realitats possibles. Del moviment Antiart, la seua concepció àmplia d’art i cultura, així com el qüestionament dels seus paràmetres econòmics i classistes...

EROs: Aleshores… Què aporta de nou la literatura fictícia?

Belén Esteban: Ja ho deia subtilment l’anònima cita del sobre de sucre: No-res. Des de l’època dels hittites, a la literatura ja està tot, pràcticament, dit. Ara toca dir-ho d’altres maneres, amb altres protagonistes, altres situacions i altres arguments i temes. El No-res acaba sent-ho tot. I si combinem les aportacions dels anteriors moviments amb l’Existencialisme i radicalitzem la diversió, l’humor i, potser, la provocació tenim la literatura fictícia. Si de cas, la novetat de la literatura fictícia estaria en fer este còctel dins d’un entorn virtual, interactiu i multimèdia. El mitjà canvia la forma literària. Els grans canvis en la literatura esdevenen pel mitjà. Fer literatura cuneïforme era una manera de fer literatura diferent a escriure-la en papirs, mitjançant la impremta o, hui en dia, mitjançant l'escriptura electrònica. Estem en l’era digital, electrònica, cibernètica o d’Internet. Internet abans no existia, no era res, i a poc a poc acabarà sent-ho tot; no només en la literatura postmoderna, sinó també en la postcontemporània. Internet obri a la literatura les portes d’un nou món: el virtual.

EROs: Clar, abans d’Internet la literatura només jugava en dos mons el real i el fictici…

Belén Esteban: No, exactament perquè el Surrealisme ja va començar a utilitzar també el món inconscient i l’oníric. Però, ara mateix, en l’era d’Internet, la literatura ha d’entrar en el món virtual. No té mes nassos.

EROs: Per cert, quants mons hi ha?

Belén Esteban: Buf, més que mones! Està el món real, el món fictici, el món inconscient dels surrealistes, el món virtual, el món taverner (no hem d’oblidar que l’epicentre de la narrativa fictícia és eixe extraordinari poble de la Vall d’Albaida)...

EROs: I, a més, la teoria dels mons possibles també té la seua paraula en la literatura fictícia.

Belén Esteban: Sí, però l’última paraula la té la teoria dels mons impossibles que també tenen cabuda.

EROs: No ens marejarem amb tant de moviment i ens perdrem amb tant de món.

Belén Esteban: Tant de bo ens perdérem. Qui està perdut, cerca. El que no està perdut, no es meneja del lloc i no arriba a cap Lloc Nou d'En Fenollet. De totes maneres, encara que hi ha molts mons, estan en este… I, com mai va dir Rick Blaine, sempre ens quedarà este món. Perquè en el moment què este món no hi estiga, tampoc hi estarem nosaltres.

EROs: Parlant de mons, què em diu de les mones? Escriure no és un poc fer la mona?

Belén Esteban: Així ho expressa el teorema de les mones infinites, segons el qual si un grup infinit de mones, cadascuna amb el seu ordinador, estigueren teclejant infinitament combinacions de lletres de l’alfabet català i de signes de puntuació acabarien escrivint per atzar tota l’obra literària catalana, inclús la que no s’ha escrit i la que mai s’escriurà. La literatura és una mera qüestió de mones i temps.

EROs: Vaja, se’ns ha tirat el temps damunt així que li faig una última pregunta per acabar: Quin sentit té escriure?

Belén Esteban: En la literatura fictícia, escriure és una manera de fer riure.

EROs: Moltes gràcies, pel café, Sra. Esteban.

Belén Esteban: A vosté per l’entrevista. Per cert, qui m'havia dit que era vosté?

EROs: Després d'esta entrevista, "no em pregunte qui sóc, ni em demane que siga sent el mateix", que diria Foucault.

Mentre transcric esta entrevista al post d'El Penjoll que esteu llegint no deixe de pegar-li voltes i no acabe d'entendre per què, si esta Belén no té res a vore amb les altres senyores Esteban, li van ficar els seus pares este nom. I també em pregunte si valdrà la pena seguir esta sèrie...

PORNO-GÜRTEL

Ho sent, "La lluna hittita" ja no és un poema no escrit, ni per escriure, ni que es podria escriure

A Tadeus Cal·linca, versador en hittita (entre sidra i sidra)

Agrair a Terenci Gil el muntatge de la foto

Preludi a La lluna hittita

Oh, noble poble hittita!
El ferro forjàreu
i la poesia erudita.
A versos forma donàreu
de manera escrita.
Tabletes d’argila empràreu
i cunyes de canya de bona collita.

Mai s’han cantat a la lluna
versos nus com els vostres.
Mai amb la mateixa fortuna...
volant tan alts sostres
i de manera tan oportuna
De la rima fóreu il·lustres
i de la mètrica moruna.

Disculpeu la malaptesa dels meus versos;
només volen lloar-vos.
Perdoneu la grandària dels meus abscessos;
només volen afalagar-vos.
Excuseu el torcement dels meus aiguavessos;
només volen exalçar-vos
Eximiu-me del meus pobres excessos!
Absoleu-me de no poder ressuscitar-vos!
Indulteu-me per ser un afaitapagesos!

La lluna hittita

Oh, noble poble hittita!
He mirat aquesta lluna
i he vist la mona Xita
No li he dit ni pruna.
Podria ser antisemita…
o una veu sodomita.
Menuda dinamita!

Poesia assagística V: Clementina Abelló

Des de menut, sempre havia cregut que la poesia assagística moderna era un mite. Sort que, en ple estiu, Alietes, el del Corralot, va encetar la noble tasca de fer visibles a una sèrie de poetes assagístics moderns. Gràcies a ell, coneguem, ara, els versos de Laureto Cavalcanti, de Bramah Xoto o de William Johnson Fry. A esta encomiable labor també es va unir Davit, el del carré Blanc, descobrint-nos a Josif Maria de Pila Màster. Fa un parell de setmanes, o així, vaig vore una pel·lícula que em va fer vindre al cap el nom de Clementina Abelló. Seria ella una poetessa assagística?

Clementina, era una bella jove radiotelegrafista d’una família saforenca que amava la literatura estatunidenca de principis del segle XX, tant com la riquesa dels aristòcrates europeus de l’època. En 1908, a l’edat de vint-i-un anys, es va traslladar a viure a Paris per estar en contacte amb l’escriptora Edith Wharton, a qui admirava més enllà del seu treball literari.

Amb l'assessorament de Wharton, a finals de 1911, Clementina va publicar els seu primer (i únic) poemari sota el títol de Nàufraga del Sena. Els seus poemes tractaven els paisatges d’este riu com objecte estètic i afectiu. La natura recollida en els seus versos reflectia l’esperit d'una poetessa captiva del llit del Sena.

A un dels diversos recitals del poemari que va fer Clementina a Paris va acudir Edmond Blanchot, comte de Cherbourg i gran enamorat de la poesia paisatgística, com la que conreava la nostra poetessa. Edmond s’enamorà de Clementina i de la naturalitat dels seus versos, en la mateixa mesura que ella quedava enlluernada per l’escandalosa sonoritat de les butxaques d’ell.

El diumenge, 7 d’abril de 1912, van contraure matrimoni en l’església de Cherbourg i la vesprada del dimecres, 10 d’abril, partiren de viatge de noces cap a Nova York embarcant-se al Titanic, que va fer escala al port d'esta localitat de la Baixa Normandia, a posta, per a recollir als novençans i a uns pocs passatgers més que van aprofitar l’avinentesa.

La intenció de Clementina era escriure el seu segon poemari paisatgístic, que duria per títol Nàufraga de l’Atlàntic i en què traslladaria a versos l’experiència del creuer. Com podeu imaginar, tot es va afonar la nit del diumenge, 14 d’abril. Però en esta desgràcia, és on trobem l'aportació de la Comtessa de Cherbourg a la poesia assagística.

Com es conegut, l’impacte del Titanic amb l’iceberg va tindre lloc a les 23:40h. A les 0:10h., els dos operadors de ràdio del vaixell, Jack Philips i Harold Bride, van començar a enviar missatges d’auxili a altres transatlàntics propers, mentre el Titanic s’anava enfonsant a poc a poc. A les 2:10h., el capità Smith els diu a Philips i a Bride que ja havien complit amb el seu deure i els ordena que abandonen la sala de comunicacions. Durant estes dues hores van aconseguir contactar amb el Carpathia, que es trobava a unes seixanta milles de distància. Però Philips encara es va quedar uns minuts més, intentant contactar amb el Californian que estava més a prop d’ells. No ho va aconseguir. A les 2:20h. del dilluns, 15 d’abril, el Titanic se submergia per complet. Bride va poder arribar a un bot salvavides i va ser un dels supervivents rescatats durant la matinada pel Carpathia. Philips, encara que va tindre temps d’eixir del vaixell, no va aconseguir pujar a cap bot i el seu cos no va resistir la gelor de l’aigua. I a partir d’ací entrem en la llegenda.

Als pocs dies de l’enfonsament, un dels supervivents va dir en el seu testimoni que va arribar a parlar amb Philips en l’aigua i que este li va contar que, quan va abandonar la sala de ràdio, va vore entrar en ella a una jove d’uns vint-i-cinc anys. El supervivent pensava que Philips estava delirant. Este testimoni va passar desapercebut fins que el radioperador del Californian, Cyril Evans, va declarar poc abans de morir, anys després, que aquella fatídica nit li va entrar un missatge a les 2:25h. del Titanic que era una poesia en codi morse que transcrita seria:

Mala sort!
Com la del meu consort,
ma vida arriba a port:
l’engul la mort.

Dins d’este transport,
on ja no trobe reconfort,
ni cap tipus de suport,
he trobat el seu passaport.

A ma vida se li cau el sostre
dins d’este monstre...
Ja no cal amargar el rostre,
ni resar cap Parenostre.

Si este últim alé m’escolteu:
no exclameu,
no s’alarmeu,
no es desanimeu,
no es desplomeu
i no s’arrimeu...
Fiqueu-vos a la gatameu
i gemegueu en arameu.

Un exemple de poesia assagística davant la mort? Sí, per a uns, i no, per a altres. És Clementina Abelló l'autora del poema o va ser Cyril Evans? A la llegenda de la poesia assagística radiotelegrafiada en codi morse contribueix que els cosos dels comtes de Cherbourg mai s'han trobat i el que es més increïble encara: no consten com viatgers en cap dels llistats del Titanic. Com siga, l'elaboració d'este post m'ha portat a descobrir que la poesia assagística en morse va ser conreada, poteriorment, per alguns joves radiotelegrafistes de la kriegsmarine durant la II Guerra Mundial. Qui sap si algun dia es parlarà, més profusament, sobre este apasionant tema a El Penjoll?