La representació del dolor

Que la vida està feta d’instants feliços i moments dolorosos és cosa ben sabuda. En general, tots els humans lluitem per assolir la mateixa meta: viure una existència com més plaent millor, cosa no sempre possible. Hi ha, però, una religió, la cristiana, que predica justament el contrari: el dolor. D’acord amb els postulats cristians fonamentals, una vida de privacions i patiments és el camí més recte cap al gaudi etern. I clar, des de fa dos mil·lennis, el dolor ha estat font inesgotable d’inspiració per a tota classe d’artistes cristians. Sense anar massa lluny, el proppassat dia 15 fou Divendres de Dolors —conec moltes xiques que es diuen Lola per haver nascut en aquest jorn del calendari eclesiàstic.

La festivitat de la Mater Dolorosa sempre s’ha celebrat divendres anterior a Diumenge de Rams. Antigament, s’interpretava aquest dia l’Stabat Mater, himne llatí del segle XIII dedicat a Maria i atribuït a Jacopone da Todi. El títol està pres del primer vers del poema, Stabat mater dolorosa («Estava la mare dolorosa»). El tema de l'himne, un dels poemes conservats més impactants de la literatura llatina medieval, és una meditació sobre el patiment de Maria durant la crucifixió de Jesús, el seu fill. El text del poema ha estat musicat per molts compositors al llarg dels segles. Una de les versions més conegudes, i d’una bellesa extraordinària, és la del músic barroc Giovanni Battista Pergolesi.

El patiment ha inspirat també pintors, escultors, fotògrafs i cineastes. Les representacions del dolor han oscil·lat entre els dos extrems dels quadres beatífics, d'una banda, i les escenes gore de, posem per cas, The Passion of the Christ, film de Mel Gibson classificat R als Estats Units —que ja és dir. Al primer grup pertanyen moltes de les obres de Josep Ribera lo Spagnoletto. El xativí establert a Nàpols pintava terribles martiris, els protagonistes dels quals exhibien rostres de gaudi celestial. A partir d’avui, Diumenge de Rams, aquestes fesomies joioses de tradició barroca ompliran places i carrers de tota la Pell de Brau. Escenes de sadomasoquisme que seran contemplades per tota classe de públics —inclòs l’infantil— sense cap tipus de censura (a la religió, ja se sap, se li permeten moltes coses, fins i tot la representació pública de la violència).

Diuen que els inicis estètics del cinema gore o splatter daten del Grand Guignol, teatre francès en què se solien representar escenes sagnants, matances... El nostre gore autòcton, de caire religiós, és molt més antic. La celebració de processons durant la Setmana Santa tindria el seu origen a finals d’època medieval, quan els franciscans s’encarregaven d’organitzar desfilades de penitents i flagel·lants. Des de llavors, l’exaltació del dolor no ha deixat d’inspirar —ai la inspiració— tota mena d’artistes. Ara, són els fotògrafs els qui han pres la torxa de Caravaggio, Ribera i tutti quanti. Ací tenim uns exemples.

Una nova religió, Aurora

A Eduard Peusek i Tadeus; també amb amor, als xuclapolles intel·lectuals

Llostreja una nova idolatria, aquella de fregar el baló d'or ni que siga tan
sols la seua ombra incòlume.

Xuclapolles portentosos del futbol, literats infames i bloguers lloeu els
balons culturals, lloeu el Penjoll!

Genis mediocres del futbol, àrbitres, fumadors en subterfugis, venedors d'il·lusions per què us cal aprendre llengües vives si vosaltres no penseu? Dormiteu, oberts de cames als somnis, com plàcides amebes. Què voleu?

Avorrits literats sense consol, nàufrags que us amagueu sota la protecció àuria de l'hitita, tot creient-vos originals i creadors. Què voleu?

Jo volia no caure en cap de les vostres idolatries, escoltar la segona trompeta, perquè el meu Déu és rodó i es recrea al temps on regenera neurones noves, çò és l'esperança en l'avenir. És per això que us dedique aquesta frase manllevada:

"Sense la vigilància de la ironia, que fàcil seria fundar una religió! Sols caldria deixar els badocs agrupar-se al voltant dels nostres trànsits loquaços".

Amén.

Angelets al cel, traficants a Picassent!

Quan l’inspector obrí la primera caixa, aquell cinc d’agost de 2001, va exclamar: «Ací hi ha molta tomaca!» Acabaven de capturar una banda que intentava introduir quatre tones de cocaïna al port de València. El valor del gènere intervingut superava al mercat negre els 300 milions d’euros. Havien empaitat un home, la seua dona i el germà d’ella. Els tres regentaven una consignatària, als dipòsits de la qual estaven els 3.600 paquets ocults en 259 caixes de sardines amb tomaca, Sardinas Realeza. A l’operació, també havien caigut els caps de la xarxa, dos narcotraficants amb antecedents penals amos d’un pub a la plaça Cánovas de València.

En aconseguir la llibertat sota fiança, el matrimoni es va traslladar a Xàtiva, a ca la mare d’ell; volien refer la seua vida mentre esperaven la sentència. Ella començà a participar a les activitats de la Seu. Fins i tot aconseguí d’entrar al grup de catequistes. La seua integració en la parròquia arribà a ser tan intensa que s’encarregava de cuidar la sagristia. (El seu fill fou contractat com a guia per a La Llum de les Imatges.) Després de la sentència, la dona continuà amb la catequesi; confiava que el Suprem rectificaria el veredicte. Pensava que sortiria absolta; endossava tota la responsabilitat del delicte de què se l’acusava al seu germà, condemnat a deu anys de presó.

Però fa pocs dies, l’alt tribunal, a més de confirmar la condemna de la catequista, li ha augmentat la pena de presó de nou a onze anys, per entendre que tant ella com el germà i el marit eren els «caps i administradors» de la xarxa internacional que havia traslladat la cocaïna des de Guayaquil (Equador), via Jamaica, fins al port de València, a bord de dos vaixells. S’ha estimat, per tant, el recurs del fiscal contra la sentència de l’Audiència Nacional, que demanava una pena major per als condemnats, per entendre que formaven una organització criminal. Segons el veredicte del Suprem, la catequista estava present quan el gènere, la major partida de cocaïna decomissada fins aqueix moment al País Valencià, arribà al Grau, i informà els camioners del lloc on havien de dipositar la càrrega.

El lletrat de la dona havia intentat provar que la seua patrocinada era aliena als manejos del germà; desconeixia que l’interior de les caixes de sardines amagaven cocaïna d’alta puresa. Per al tribunal, sostenir que ella desconeixia l’operació sería la exteriorización de un “angelismo” o candidez que ni la sala de instancia tuvo, ni se pudo permitir, ni tampoco esta sala casacional. Els magistrats han desestimat, doncs, els recursos de la defensa. Angelets al cel, traficants a Picassent! L’abat de Xàtiva ha mostrat la seua consternació i repulsa pels fets. Ha proclamat que traficar amb droga és, fora de tot dubte, un pecat mortal, un comportament impropi d’un creient.

En realitat, l’abat està fotut per haver cregut angèlica i càndidament l’acusada. Mossèn Arturo s’havia engolit la versió d’ella fins al punt de fer-la catequista, donar-li les claus de la Seu i, atenció, firmar-li un certificat de bona conducta. I plou sobre banyat! Fa poc, la policia havia detingut a Carcaixent un jove capellà xativí, pupil de don Arturo, per abusos deshonestos a menors —és a dir, per presumpta pederàstia. Una part de la feligresia pensa que l’abat és ben càndid, que està a la figuereta. Enutjat, el titular de la Seu s’ha afanyat a endossar un pecat mortal a la pobra catequista. (A més d’onze anys de presó, condemna divina!) Les coses no estan, però, gens clares.

Segons el catecisme, pecat mortal és la violació dels manaments de Déu amb coneixement ple i consentiment deliberat. Són pecats mortals l’assassinat, l’incest, el robatori, la promiscuïtat, l’adulteri, la violació... (Observe’s la importància dels sisè, setè i desè manaments: no faràs accions impures, no robaràs i no desitjaràs els béns del teu proïsme.) Un papa medieval delimità les faltes, en publicar els set pecats capitals: luxúria, gola, avarícia, cobdícia, ira, enveja i supèrbia. Però cap manament diu "no trafegaràs amb maria". És cert que el pas del temps, la liberalització dels costums i l'augment de la consciència social obligaren a ampliar la llista dels pecats mortals amb els denominats pecats socials: la sodomia (de nou el sisè manament), defraudar els treballadors... Però cap text eclesial esmentava el tràfec de drogues.

En 2008, el Vaticà solucionà el problema. Va presentar una llista amb set pecats capitals nous: realitzar manipulacions genètiques, portar a cap experiments amb éssers humans, inclosos embrions, contaminar el medi ambient, provocar injustícia social, causar pobresa, enriquir-se fins a límits obscens a expenses del bé comú i consumir drogues. A quines drogues, però, es refereix l’Església? A les legals? A les il·legals? És pecat beure’s un whisky i fumar-se una cigarreta? La nova llista de pecats té efectes retroactius? Si alguna persona pretengué enriquir-se a expenses del bé comú abans de 2008, pecava mortalment? A la catequista, tancada en Picassent, aquestes elucubracions morals no li faran res. A mi, què voleu que us diga, la dona em cau bé; durant un temps, ha col·laborat a pasturar les ovelletes del Senyor.

Ai caram! (crònica d'una desvirtualització)

I és que hi ha coses que quan et lleves i et preguntes: han succeït? I exclames: caram, caram!. Perquè un dia prens un tren amb una amiga indispensable, el teu ying o el teu yang, que no sé mai quina de les dues coses li pertoca ser, i t'arribes a una terra desconeguda i estranyament propera i tornes a exclamar: caram, caram!. A l'estació esperen una parella per a rebre-us i és talment com si fos la família que hagués vingut i te'ls mires estranyada, ara l'un, ara l'altra i penses: caram, caram!. A l'hotel, ai caram!, us atén algú molt amable i, caram!, et cal reclamar un canvi d'habitació perquè, ai caram!, la que t'havien asignat no reunia unes condicions higièniques acceptables. Després d'un sopar curiós, caram, caram!, et vénen a buscar per anar a veure una obra que representa un d'aquells a qui has de posar cara i veu; al defora te'n presenten uns altres dos, caram, caram!, exclames endins. Després de l'obra, caram!, l'anada a un bar i el tast de la cervesa local, caram, caram!, amb gust de romaní i mel i la resta fins anar a dormir no interessa a ningú caram!.

L'endemà, et lleves tard, el temps just per ser a la porta de l'hotel i conèixer un dels altres actors de la comèdia. Penses, així que aquest és...? caram, caram!, i te'n vas a veure un castell, ai caram!, i afegeixes més persones, que hores d'ara, ai caram! el cap ja et comença a ballar una mica. Veus el sarcòfag d'en Jaume d'Urgell i reflexiones sobre allò que hagués estat o que hagués pogut ser, ai caram! i, finalment, et porten a la població per tal d'adreçar-nos al restaurant on s'acabarà de materialitzar, caram, caram, la desvirtualització total. Pel camí apareix un dels actuants i, sense haver-lo vist mai, el reconeixes i penses: caram, caram! Al restaurant tot són besades i abraçades, l'ambient és amabilíssim i joiós, malgrat que, ai caram! acabes cridant com ells o, més ben dit, parlant alt. Mantens una conversa distesa i interessant amb un i, un altre, amb una simpatia que li surt per tots els porus, caram, caram, s'hi afegeix puntualment. Recorden escola i bromes privades, ai caram! però sense fer-te sentir massa fora de lloc. Parlen de blogs, llibres, ai caram! i literatura, de viatges, d'alcohol, de poesia assagística i, com no, de rimes hitites, caram!, i de política, ai caram! Uns quants (un, una, amb "uneta", un i un) queden massa lluny com per intercanviar gaire paraules. L'arròs es fa esperar, ai caram!, això implica beure massa vi en dejú, espero que no hagi fet prou estralls com per dir massa bestieses, ai caram! Una copa en una terrassa acaba amb una passejada tranquil·la i plena de paraules, ai caram!, fins a l'hotel. Sopar i dormir, això de parlar és esgotador. Abans de dormir, caram!, la notícia: demà esmorzarem amb l'autor. Caram, caram!

El tren surt a les 12 del migdia i a les 10 en punt tenim l'autor i un dels blogaires a punt per esmorzar. Caram, quina conversa! Gairebé dues hores que van semblar una bufada i l'oportunitat perduda de callar més, ai caram! Només em resta esperar la benevolència d'aquells que m'han acollit amb tanta amabilitat, tot i que, què caram! jo m'ho he passat de fàbula. I la Gloria? també caram!

Seient reservat

Una vegada, José Saramago va fer aquesta afirmació: «Déu és el silenci de l’univers; l’ésser humà, el crit que dóna sentit a aqueix silenci.» La lectura de la seua novel·la L’Evangeli segons Jesucrist (O Evangelho segundo Jesus Cristo, títol original en portuguès), anà precedida d’una anècdota curiosa. Vaig tots els diumenges pel matí a casa dels meus progenitors. Ma mare em fica al corrent de les novetats eclesials. Ni ella ni mon pare són persones especialment religioses, però l’anada dels dissabtes a la Seu —darrerament a Sant Francesc— els obliga a sortir de casa i els serveix de distracció. Sovint, la mare mostra la seua contrarietat amb les afirmacions del senyor abat. «Ahir estava enfadat; ens va mormolar perquè sempre som els mateixos a la missa. Veges tu! Mormola precisament els qui anem. Tu creus?», fa ma mare, amb una barreja de murrieria i santa indignació. «En no anar, llestos!», retruca mon pare. Bé, la bona qüestió és que ella m’arreplega de vegades els fulls parroquials i em diu: «Mira quines coses escriu l’abat aquesta setmana, sobre l’avortament, sobre l’educació per a la ciutadania, sobre el laïcisme de Zapatero...» Un diumenge, però, ma mare em féu la següent pregunta: «Hi ha un escriptor portuguès que haja guanyat el Premi Nobel?» Jo vaig dir immediatament: «José Saramago». La meua dona i jo escoltàvem amb interès creixent. «Sí, sí, aqueix és el nom que va pronunciar l’abat», intervingué mon pare. «Ahir va dir, al sermó, que un bon cristià no hauria de llegir cert llibre d’aquest escriptor», aclarí ma mare. «Deu ser L’Evangeli segons Jesucrist», conclogué la meua dona. «Sí, sí», exclamà mon pare. Jo no havia prestat massa atenció a aquesta obra, malgrat l’escàndol que havia aixecat entre els catòlics portuguesos. Aquella mateixa setmana, però, vaig anar a una llibreria i em vaig comprar la novel·la. Tot açò em vingué ahir a la memòria, en saber que havia mort José de Sousa “Saramago”, l’escriptor, periodista i dramaturg autor del llibre repudiat per l'arxiprest i d’altre grapat de bones novel·les. En ser-li atorgat a Saramago el Nobel de Literatura, en 1998, l’Acadèmia Sueca destacà la seua capacitat per a «fer comprensible una realitat escorredissa, utilitzant paràboles recolzades en la imaginació, la compassió i la ironia». Els portaveus vaticans, pel contrari, han destacat el caràcter descregut d’aquest vell comunista portuguès. Avui no he pogut fer la visita setmanal als meus pares. Però diumenge vinent li preguntaré a la mare si l’abat xativí ha demanat les pregàries dels fidels, perquè Déu tinga misericòrdia de Saramago, i li perdone els pecats i les blasfèmies. És una simple curiositat. En realitat, a mi me la bufen l'abat, el cel i el purgatori; el Parnàs de les Lletres és, al capdavall, l'únic lloc on s'ha de reservar seient d’honor per a Saramago. I crec que ja li'l tenen reservat.

La Santa Mare Església, pringada amb la rajola

Davant la negativa del patronat de CajaSur a signar un acord d’integració amb Unicaja, la caixa cordovesa ha estat intervinguda pel Banc d’Espanya. El rebuig a la integració ha estat aprovat per onze vots a favor, vuit en contra i una abstenció. Han recolzat la decisió els sis canonges que seien al consell de l’entitat, quatre representants dels impositors i el representant d’una associació sindical de tall corporatiu, Aspromonte. La decisió del Consell d’Administració de CajaSur de rebutjar el projecte de fusió amb la caixa d’estalvis malaguenya, Unicaja, i de sol·licitar les ajudes del FROB és incomprensible per a molts observadors imparcials; l’acord amb Unicaja semblava "fet" hores abans. És natural que s’estranyen. Els designis de Déu són inescrutables!

CajaSur es va crear l’any 1995, per la fusió de la Caixa Provincial i el Mont de Pietat, una entitat centenària propietat de l’Església al front de la qual estava des de 1977 el sacerdot Miguel Castillejo, que assumí la presidència de la caixa naixent. En complir 75 anys, en 2005, el capellà marxà, obligat pels estatuts, després d’una llarga batalla amb el govern andalús. Diverses anècdotes donen idea del poder que arribà a acumular. Pel març de 2003, el llavors bisbe de Còrdova, Francisco Javier Martínez, enemistat amb Castillejo —el prelat havia denunciat un any abans l’escandalosa pensió vitalícia del rector: 2,9 milions— fou apartat de la diòcesi i “ascendit” a arquebisbe de Granada. Diferents revelacions periodístiques descobriren les maneres arbitràries i els embolics de Castillejo (alguns vocals del patronat cobraven dietes per anar a missa). La pau, però, tornà a l’església cordovesa amb el nou bisbe. Castillejo ordí una enorme xarxa clientelar. Atacar CajaSur era com atacar Còrdova. Així s’expliquen els malabarismes dels partits recolzant la posició en contra de la fusió. (El PP, que tractà amb puny de ferro l’assumpte de Caja Castilla La Mancha, ha fet els ulls grossos a la fragilitat financera de CajaSur.)

Castillejo embarcà la caixa cordovesa en aliances financeres equivocades. El cas més cridaner fou el recolzament que prestà a Rafael Gómez, “Sandokan”, el constructor i joier cordovès imputat a l’operació Malaya, a qui CajaSur finançà aventures immobiliàries a través d’una societat conjunta. La caixa vivia una situació límit; no complia el coeficient de solvència (relació entre recursos propis i la suma d’actius, posicions i comptes subjectes a risc), el nivell mínim legal del qual és del 8%. El Banc d’Espanya havia llançat un ultimàtum: si no regularitzava els seus números abans de final de mes, complint amb l’esmentat coeficient, anava a ser intervinguda. La situació, des que fa un any havien començat les negociacions amb Unicaja, era pràcticament de fallida; havia perdut 710 milions d’euros —596 en 2009 i 114 durant el primer trimestre d’enguany— i podia haver arribat a perdre’n 800 més en 2011. Amb una taxa de morositat del 8,47%, els gestors feren el passat dijous 14 de maig un últim intent per millorar la capitalització mitjançant l’emissió d’accions preferents a subscriure per diverses institucions lligades a l’Església Catòlica (la COPE entre elles), projecte que finalment no prosperà per l’oposició majoritària de la Conferència Episcopal, la Comissió Econòmica de la qual tractà a fons la qüestió.

Els successors de Castillejo no han aconseguit d’ahuixar els fantasmes del passat. En la pràctica, portaven quatre anys intervinguts pel Banc d’Espanya, que els vigilava des de 2005, any en què sortí Francisco Jurado, acusat d’irregularitats per la pròpia caixa. Des de llavors, han passat per la direcció general cinc responsables. «O s’esglaiaven a l’arribar o no estaven disposats a obeir cegament. I al carrer!», resumeix una font sindical. Les males dades de l’endidat cordovesa provenen del deteriorament de la rajola; els números rojos obeeixen a la necessitat de fer fortes provisions per a cobrir els riscs, seguint les recomanacions del regulador. Un conseller de la Junta d’Andalusia, Luis Pizarro, fica el dit a la nafra: «Tots sabíem l’aposta que havien fet els dirigents de CajaSur pel sector immobiliari, aposta que els ha portat, com altres caixes, a resultats negatius». El bisbe Asenjo, actual administrador episcopal de la diòcesi cordovesa, sabia que l’única sortida per a CajaSur era la fusió. Ara bé, aquesta sortida implicava canvis en el règim jurídic de l’entitat, cosa que equivalia a perdre la caixa per als fins de l’Església a través de la seua obra social. «Abans de perdre la caixa, la venc», va dir. Això sense comptar que, segons sembla, no volia veure-la en mans dels rojos del PSOE.

Al final, ha acabat perdent-la a mans del Banc d’Espanya, que ve a ser igual. Els canvis seran, però, totals. El monsenyor s’ha estalviat, això sí, haver d’acomiadar 700 treballadors. Cal dir que el sindicalisme groc també ha estat una peça clau en la deriva de CajaSur cap a la bancarrota. Aspromonte és l’associació sindical professional majoritària a l’entitat. «La seua creació vingué impulsada per un motiu principal, que continua sent la nostra característica diferenciadora: la independència», informa la seua web, que parla d’independència dels partits i dels sindicats de classe, però no diu res de la seua dependència del bisbat de Còrdova. Sobre el paper, Aspromonte és el sindicat (associació professional sindical, segons la seua pròpia definició) de treballadors més important de CajaSur; representa el 70% de la plantilla, de quasi 3.200 persones. Ara bé, per la manera de fer sindicalisme, mai no ha pogut evitar l’ombra groga que l’acompanya des que va nàixer, en 1977. «És un grupet sorgit per a servir els interessos del rector Miguel Castillejo, però ara ha fet allò que li han dit els seus successors», critiquen fonts de CC OO, que representa el 20% dels empleats. En definitiva, amb la intervenció del Banc d’Espanya, els deutes de CajaSur, provocats per l’Església Catòlica, hauran de pagar-los els contribuents. Amén!

Seguim amb la cartografia de la infàmia...

Xiquetes i xiquets, per si vos venen ganes tocar-vos les cosetes, ací teniu uns consells d'Edward Current. Recordeu que l'abstinència, segons l'Església, és bona.

(Qui ha posat els subtítols ha afegit una nota advertint que es tracta d'una broma: li lleva bona part de la gràcia. És evident que Edward Current és un humorista, no un activista religiós)

Prec per a Sant Antoni.

El cap de setmana passat, el diumenge en concret, a la plaça de sant Pere de Xàtiva, es va celebrar com tots els anys la festa de benedicció dels animals per part de les autoritats eclesiàstiques. Es tracta d'una festa celebrada principalment en els territoris de parla catalana (Països Catalans). Es al voltant del 17 de gener quan és venerat Sant Antoni Abat (també conegut com Sant Antoni del Porquet) en moltes localitats. Inicialment se li atribueix la capacitat de protegir als animals útils en les feines ramaderes. Ara ja s'ha fet extensiu per tot tipus d'animals propers o relacionats amb l'home.
La major part dels animals presents, per no dir tots, eren de companyia, és a dir, el que acompanya i conviu amb les persones, realitzant una funció afectiva.
És cert!, són molt afectius i en alguns casos fan que la vida tinga sentit.
Temps ha, els animals tenien una altra funció. Formaven part del món econòmic i per tant el seu valor era de subsistència, guarda i transport entre d'altres.
Les vivendes estaven pensades per tindre'ls, habitualment en cambres inferiors a les de les persones.
Hui, la realitat és ben distinta.
A les ciutats, la presència dels animals i en concret la dels gossos té principalment un valor de companyonia.
Lògicament, les vivendes ja no estan preparades per a tindre animals perquè no formen part d'una economia de subsistència.
Vull referir-me concretament als gossos, els quals necessiten unes condicions bàsiques per a viure i conviure, i és per aquest motiu que els seus companys i companyes (els amos) els trauen al carrer.
El “carrer” és un espai comunitari i és en estos moments quan vull fer una prec a Sant Antoni ja que em sembla l'últim recurs al meu abast...

“Sant Antoni et pregue, per favor, dónes sentit comú i comunitari a tots aquells que tenen gossos perquè quan caguen en les voreres i carrers de tots, siga recollida la merda dipositada. Beneïx als qui la recullen i ajuda'ls quan ho necessiten. Per als que dissimuladament fugen deixant-nos el regal excrementici prepara'ls un d'igual.”

En la meua opinió és lamentable les condicions dels nostres carrers i voreres on el teu fill i filla, net i neta, nebot i neboda juguen, passegen i conviuen.
A més del semàfor, pas de vianants, mirar a dreta i esquerra,... hem d'ensenyar als nostres fills i filles a mirar cap a terra per salvar les merdes que s'hi van trobant.
Salut animals.

L'Església Cal·linquista informa per última vegada:

L'Església Cal·linquista informa:

Hui, 25 de novembre: Dia Internacional del Laïcisme i de la Llibertat de Consciència

Hui, 25 de novembre, és el Dia Internacional del Laïcisme i de la Llibertat de Consciència. Al butlletí parroquial de la Santa Seu de l'Església Pastafari de Xàtiva disposeu de més informació traduïda al català de la pàgina d'Europa Laica.

PUBLICITAT: Jornades de portes obertes

L'Església Cal·linquista obri les seues portes des de hui dijous, 9 d'octubre, fins el pròxim diumenge, 12 d'octubre. Tot aquell que vullga podrà accedir lliurement al temple. Es prega entrar amb una indumentària adequada que siga respectuosa amb un espai sagrat de culte religiós com, per exemple, el trage oficial del C.A. Osasuna.

VISITAR L'ESGLÉSIA CAL·LINQUISTA

PUBLICITAT: Apunta’t a l’Església Cal·linquista!

¿Estàs fart de no trobar cap religió autòctona que parle en la teua llengua i que, inclús, s’amorre a ella? ¿Sents la necessitat d’una religió que no es practique ni en arameu ni a la gatameu? ¿No estàs content amb les mentides de les Sagrades Escriptures i necessites d’altres? ¿Ets ateu i ningú et fa cas perquè ets orfe de Déu? Estàs de sort, tenim la religió que el món necessita tant com qualsevol altra.



Arriba una religió que no t’enganyarà mai perquè el que diu és de broma. La primera religió que no es basa ni en la fe ni en les creences sinó en la rialla. ¿No creus que si Déu existira el que més li agradaria és que fórem feliços i ens ho passarem bé? Ja pots trobar una religió sense pecats, penitències, inferns ni mals rotllos.



El IIEPPV i l’ Església Pastafari de Xàtiva, per fi, han vist la llum i s’han cegat al veure, al fons, a Alfons Rus, el Savi, qui els ha desvetllat en mig de la nit, revelant-los la identitat del Salvador. I este no té res a veure amb cap Saoro, Salva o Salvi, com auguraven els falsos profetes. El Salvador és Jesús i Jesús és Cal·linca.



Contacta’ns a:

esglesiacallinquista@gmail.com



Una vegada contactes amb nosaltres, et donarem les claus de les portes de la nostra Església... la teua:

http://esglesiacallinquista.blogspot.com/



No et preocupes, nosaltres no fem res d'açò:

Enguany farà 120 anys...(la cita de la setmana!)

"Llei contra el cristianisme

Promulgada el dia de salvació, el dia primer de l’any u (el 30 de setembre de 1888 de la falsa cronologia)

Guerra a mort contra el vici: el vici és el cristianisme

Article primer .— Viciosa és tota espècie de contranatura. L’espècie d’home més viciosa és el sacerdot: ell ensenya la contranatura. Contra el sacerdot no es tenen raons, es té la presó.

Article segon .— Tota participació en un ofici diví constitueix un atemptat a la moralitat pública. S’ha de ser més dur amb els protestants que amb els catòlics, més dur amb els protestants liberals que amb els protestants ortodoxos. La criminalitat en el fet de ser cristià augmenta en la mesura en què un s’aproxima a la ciència. El criminal dels criminals és, per tant, el filòsof.

Article tercer .— El lloc maleït on el cristianisme ha covat els seus ous de basilisc ha de ser arrasat i, com a lloc infame de la terra, serà un horror per a tota la posteritat. En aquest lloc s’hi han de criar serps verinoses.

Article quart .— La predicació de la castedat és una incitació pública a la contranatura. Tot menyspreu de la vida sexual, tota impurificació d’aquesta mitjançant el concepte d’“impur” és l’autèntic pecat contra l’esperit sant de la vida^.

Article cinquè .— Qui mengi en una mateixa taula amb un sacerdot serà expulsat: amb això un s’excomunica de la societat honesta. El sacerdot és el nostre txandala, — se l’ha de proscriure, matar de fam, llançar a tota mena de desert.

Article sisè .— S’ha d’anomenar la història “sagrada” amb el nom que es mereix, amb el d’història maleïda; les paraules “Déu”, “salvador”, “redemptor”, “sant”, han de ser utilitzades com a insults, com a signes per a criminals.

Article setè .— La resta se segueix d’aquí."

Friedrich Nietzsche, L'Anticrist, (traducció, Marc Jiménez Buzzi, publicat a Friedrich Nietzsche, L'Anticrist, Llibres de l'Índex, Barcelona, 2003)

Què?...què vos ha paregut la cita? Curiositat literària? darrera ressaca fallera? Diem-li com vulgueu, en qualsevol cas, el Nietzsche estaria boig, però no hi ha dubte que tenia sentit de l'humor, veritat?

Què Déu els pille confessats!

Menudo panorama tenemos en Valencia con la Iglesia. Y es que con la Iglesia no hemos topado... ¡Es que se nos viene encima! Para quien quiera saber por dónde van los tiros, un reportaje que salió el pasado domingo en El País:
El cardenal de la crispación

PD del día después (20-1-2008): Pero el gran Javier Marías pone a la Iglesia en su sitio:
No católicos sino catolicistas