A la caça del vot

Jawlahnteh tenia plaça en un ambulatori de l’eixampla. Era metgessa de família. També ocupava un escó a la Casa de la Ciutat. Per la seua banda, Harha Karmel, una dona de vuitanta anys, era una de tantes pacients de Jawlahnteh. Harha Karmel havia pensat més d’una vegada a canviar de metgessa. No estava molt contenta amb l’atenció que rebia. Tenia tot un rosari de dolences: tensió alta, mala circulació, unes nafres a la cama esquerra que supuraven líquid limfàtic i no acabaven de cicatritzar... El memorial de greuges també era extens.

Segons Harha Karmel, les consultes amb la doctora s’assemblaven prou a les nits de cinema de Canal Cinc, contínuament interrompudes amb espots publicitaris —el seu fill, un burleta empedreït, s’hi referia, rient-se, amb l’expressió coitus interruptus. «No sigues malparlat!», li contestava la mare, que no estava per a bromes. Sovint, quan Harha Karmel començava a contar les seues malalties a la consulta de Jawlahnteh, sonava el mòbil de la doctora, que es posava a parlar d’assumptes polítics durant una bona estona, oblidant-se de la seua pacient. Això sí, Harha Karmel estava al dia en qüestions de política local.

La soferta senyora atribuïa el punt mort en què es trobaven les seues nafres a l’escassa atenció que li prestava la facultativa. És més: Harha Karmel afirmava que una pomada mal receptada havia agreujat la seua dolença. Malgrat els precs de la seua pacient, Jawlahnteh es negava a derivar-la cap al centre d’especialitats, per tal que l’atengués un dermatòleg. «Açò no és res! Es curarà tan aviat com arribe el bon temps», va amollar un dia amb cara de fàstic. Harha Karmel comentà al seu fill: «Si vol dedicar-se a la política a temps complet, que demane una excedència; així ens enviarien un nou facultatiu.»

A tot açò, conforme s’acostava el dia de les eleccions i la maquinària partidista de recaptació de vots s’anava engreixant més i més, la doctora Jawlahnteh, que tornava a figurar en una llista del partit Pàtria, Rei i Déu, esdevenia més i més desficiosa. Finalment, durant una revisió rutinària tres setmanes abans de la cita electoral, després de dir que la cama de Harha Karmel tenia un aspecte magnífic, Jawlahnteh li va demanar amb un somrís:

—Sap que em presente a les eleccions?

—Sí! —contestà Harha Karmel.

—Vostè anirà a votar?

—I tant! —féu Harha Karmel amb una mica d’impaciència.

—Si no es troba amb ànim d’anar tota sola al col·legi electoral, no es preocupe; pot votar per correu o puc fer que algú l’acompanye.

—No farà falta; ja m’acompanyarà el meu fill. Tinc pensat de votar als republicans espartaquistes —va dir enutjada la senyora Harha Karmel.

Ben bé no sabia qui eren els espartaquistes ni quin programa defenien (només n’havia sentit parlar vagament al seu fill), però estava molt satisfeta amb la cara de pomes agres de Jawlahnteh. Sortí de l’ambulatori ben complaguda. «A partir d’ara, estarà més atenta», pensava. Però la satisfacció esdevingué preocupació quan el seu fill li mormolà, en arribar a casa: «Mare, no hauria d’haver dit vostè a qui pensa votar, no siga que la facultativa es desentenga de les seues nafres i encara eixim perdent.»

Motocross freestyle

Pôs ja heu tinc, Sarín. Com la xiqueta, Rogelio i l’asquerra abertxale es passarà la campanya electoral recordant es dinés que mos havem gastat en una plaça de bous buida, anem a contratar Penguin Rustideras i Dylan Estruç. Ie, són molt bons. Faran una exhibició de motocross freestyle. Sí, una espècie de trial. Peguen uns bots de categoria i no se’ls cau ni una ploma. Aixina, quan Rogeliet proteste per lo de la plaça, mosatros, què vols, mante? Hem portat un espectacle de la màxima categoria. Qu’això és balafiar es dinés? Però entonses què, heu fem o no hou fem? No dies que la plaça estava buida? Pôs ja està plena. Ademés, vosatros no maneu! I al personal, sobretot txove, li encanta la moguda de les motos. Jo tamé pense anar. Tot lo san dia de campanya és molt avorrit. Com? Que la Junta Electoral ha dit que no puc presidir actes públics? Tranquil, Sarín. No n’hi ha detall que se mos ascape. No pense presidir-lo; heu voré des de la barrera. Ara, això sí, que la gent em veja. Com? Que la gent em té enveja? Tamé. És que jo sóc una estrella. I els altres, els teloneros. J’has parlat amb Dylan? Pâ qu’ha de ser? Pa feme unes fotos pujat en la moto! Serem la sensació del món səncer. Que les motos són molt altes? Estàs insinuant algo, Sarín? Vols que d’una trompâ t’envie a fer la mà? Al Puig, en companyia d’ixos, els amics de la Costera dels collons.

PARE, PER QUÈ SOM D'ESQUERRES?

- Pare...

- Digues.

- Aniràs a votar estes eleccions?

- Eee... Sí, no sé, supose...

- Com sempre dius que aneu a perdre... Quina tonteria, no?

- Vols dir?

- Sí, per què vols votar si els teus van a pedre? Borja diu que el seu papà sempre vota al PP perquè guanya sempre. Com el Barça.

- El papà de Borja és més de dretes que Esperanza Aguirre.

- I què?

- Que per això vota el PP. Nosaltres... bé, ta mare i jo, som d’esquerres.

- I jo també sóc d’esquerres?

- Home, espere que sí, però això no ho sabrem fins que et faràs gran.

- O siga, que ara mateix no sóc de dretes ni d’esquerres.

- Home! Tècnicament, eres d’esquerres.

- Per això no faré la primera comunió?

- Més o menys...

- Però Jordi la farà. Li vaig preguntar si els seus pares voten al PP i em va dir que no.

- Cadascú és cadascú... Allò coherent és que si no eres creient no deus de participar en les coses de l’Església.

- Què vol dir coherent?

- Que s’ha de fer el que s’ha de fer.

- Ah. I els papàs de Jordi no són coherents.

- Quines preguntes... També hi ha gent d’esquerres que és creient, igual és el cas.

- I per què nosaltres no som creients?

- Perquè no. Perquè això de Déu i els sants és un contarella. Ja ho havíem parlat, que no faries la primera comunió, perquè no estàs batejat, i perquè a mi no em dóna la gana. I acordàrem a canvi que si treies bones notes et comprarien la Wii.

- D’acooooooord...

- I quan seràs gran, si vols batejar-te i fer la primera comunió, avant. Tu mateix. Algun dubte més?

- Sí. A més d’això de l’Església i no votar al PP, què fan els d’esquerres?

- Com que què fan? Vols la versió llarga o la curta?

- La curta, la mare m’està esperant per comprar-me roba.

- Roba?

- És que li vaig dir a la mare que a tots els amiguets que fan la comunió els regalen xandalls, pijames, samarretes, botes de futbol... De tot. I la mare em va contestar que jo no anava a ser menys.

- Fabulós. Visca el consumisme! No volíem passar per l’anella, suportem la llanda de les teues iaies, i ara resulta que ens anem a gastar la pasta igual. Ara ho parlaré amb ta mare. Quasi m’assabente per la premsa.

- I ara em diràs què fan els d’esquerres?

- Eeeee... Defensar la igualtat i la solidaritat, el valencià, el medi ambient, els drets dels immigrant i dels menys afavorits, les conquestes laborals... jo què sé, estes coses... És molt llarg.

- Vols dir que els del PP no parlen valencià? Perquè el papà de Borja el parla...

- Però no s’ho creu... Prou! Mira, saps el que et dic? Que ja ho entendràs... I si no...

- Jo vull entendre-ho ara.

- Doncs ara no va a ser. Que t’adoctrine ta mare, que jo ja tinc prou amb els problemes de la feina!

- D’acooooord! Ja em calle.

- Gràcies!

- Una pregunta més...

- (...)

- ... Si tenim una casa com la de Borja, un cotxe com el de Borja i parlem valencià, també, per què som d’esquerres? Per a no fer la primera comunió?

- Collooooooooons!

- I si som del Barça, que sempre guanya, perquè no som de dretes?

- Mira, Andreu, ja tinc prou! Vés-te’n una estoneta amb ta mare, vés!

- Sols era una pregunta, no sé per què t’enfades. Com voleu guanyar unes eleccions amb ixa mala llet?

Les finances de sa majestat (i II)

Durant la nit del 23 de febrer de 1977, dos falsos servents narcotitzaren el personal de servei del xalet del duc d’Hernani i van robar els títols de propietat de les seues obres d’art i disset quadres que se’n dugueren a Portugal. Nou dies després, la policia filtrà a la premsa la sostracció dels quadres sense fer menció dels documents. Al cap de dos mesos, aparegueren les pintures i foren detinguts els delinqüents, però s’ometé qualsevol referència als documents. En 1979, el nebot del duc descobrí que mai no s’havia obert procés penal pel robatori (ni s’havia tornat a saber res dels lladres). La família del duc suposà que el veritable objecte de l’assalt eren els documents, i també arribà a la conclusió que s’havia falsificat el testament de l’oncle, per no alçar sospites, instaurant com a hereva única la seua esposa, la qual anava a ser, en realitat, simple testaferro que lliuraria la col·lecció —una part de la qual es trobava encara al Prado— a la família reial.

Paral·lelament, per a justificar la posterior aparició d’alguns quadres al patrimoni privat del rei, aquest havia dictat un decret incorporant el ducat d’Hernani a la seua família i lliurant-lo a la seua germana Margarita. La Casa Reial al·legà que el duc havia transmès per carta el seu desig de modificar al testament la seua línia successòria. El nebot del duc diu, en canvi, que es va confeccionar una “carta” en què el seu oncle demanava autorització al rei per a designar la persona que haya de ser el futuro segundo titular del ducado de Hernani, que en su caso será persona que lleve el real i glorioso apellido de Borbón. A la carta s’unia la manipulació de l’últim testament de l’aristòcrata i un afegitó: una minuta escrita a màquina, adossada a l’última voluntat, segons la qual deixava el ducat a mi nieta SAR doña Margarita. La Casa Reial completà la documentació amb un paper, datat el 10 de novembre de 1977, que pretenia ser un Reial Decret, pel qual el rei concedia a Manfredo de Borbón autorització per a cedir el seu títol sempre que siga a pariente colateral que porte el cognom Borbó (l’esmentat paper no era en realitat un Reial Decret, perquè mai no s’havia publicat al BOE).

A més de simular que el rei estava emparentat amb el duc d’Hernani, calia ocultar la seua herència. Com s’havia de fer creure que la col·lecció d’art només havia pertangut a l’infant portuguès Sebastián Gabriel de Borbón y Braganza, i mai no havia estat en mans del duc d’Hernani, la vídua i hereva universal —possible testaferro del rei— no declarà la col·lecció d’art a Hisenda, eludint el pagament dels imposts successoris. La raó és simple: en cas d’haver-la declarat, no hagués estat possible cap apropiació de les obres d’art; a més de lliurar a l’Estat una part substancial, en concepte d’impost successori, s’hauria demostrat la titularitat del duc d’Hernani. (Resulta incomprensible que la inspecció d’Hisenda ignorés l’existència de les pintures; algunes havien figurat en exposicions organitzades pel Museu del Prado.) Els Méndez de Vigo van denunciar l’impagament d’imposts. Però la Delegació d’Hisenda de Madrid aturà la denúncia, potser per a no deixar en evidència el rei.

Més endavant, la Casa Reial degué caure en compte que els documents robats al xalet del duc eren, en realitat, còpia dels originals, dipositats a l’arxiu de la Comissaria General del Servei de Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, emplaçat a l’Institut de Conservació i Restauració de Bens Culturals. Va caldre, per tant, sostraure els originals i falsificar l’Inventari General de Pintures del Museu del Prado. La desaparició dels expedients s’esdevingué sent director de l’Institut de Conservació i Restauració el valencià Felipe Vicente Garin Llombart, que també havia estat director del Museu del Prado quan la inspecció d’Hisenda havia efectuat una falsa taxació de la col·lecció —molt per sota del seu valor real. Quan els Méndez de Vigo començaren a investigar, ja havien desaparegut les dues actes que certificaven, des de temps de la Guerra Civil, l’existència dels 681 quadres de la col·lecció. Lògicament, mai no han cessat de querellar-se contra la família reial.

L’últim episodi d’aquest enfrontament es va produir a l’Audiència Nacional. El fill del marqués d’Atarfe, l’advocat Luis Méndez de Vigo, fou condemnat a pagar una multa de 2.190 euros per injúries al rei. La guerra dels legitimaris del duc Manfredo apuntava a diferents funcionaris i institucions de l’Estat: notaris, directors del Prado, Ministeri de Cultura, Ministeri d’Hisenda... Els querellants pretenien fer aflorar els més de sis-cents quadres de la Col·lecció Duc d’Hernani. Bé que la majoria no es podien exportar, n’hi ha uns quants penjats en museus estrangers, sobretot americans: Meadows Museum de Dallas, Metropolitan de Nova York, Chicago... La immensa majoria dels no venuts continuen, però, en parador desconegut. Un d’aquells llenços, Bodegó de caça, hortalisses i fruites, firmat en 1602 per fra Juan Sánchez Cotán, fou comprat pel Prado en 1991 a Teresa Mariátegui. El museu pagà per ell 450 milions de pessetes —no era un dels més valuosos; a la col·lecció, hi havia obres de Tiziano, Rafael, Carpaccio, Rembrandt, Goya, Van Dyck, Teniers...

L’operació fou molt controvertida; tres anys abans, la inspecció d’Hisenda havia descobert que l’hereva del duc no havia rebut únicament tres obres, com havia declarat. En diversos registres, es descobrí que amagava més de cent quadres que foren taxats per Edmund Peel, de Sotheby’s (on treballava llavors la infanta Pilar de Borbó), en la irrisòria quantitat de 25 milions de pessetes (es tractava, evidentment, d’una falsa taxació). Més tard, aparegueren onze quadres més. La vídua mai no fou sancionada; se li va aplicar, segons es va dir, l’amnistia fiscal de la llei 16/1985 de Patrimoni Històric. Finalment, en morir Teresa Mariátegui i fer-se públic el seu testament, hom pogué comprovar que en realitat no havia rebut gran cosa del duc d’Hernani. En febrer de 2000, la família Méndez de Vigo —alguns membres de la qual han esdevingut republicans confessos— interposà en el Jutjat d’Instrucció Nº 46 de Madrid una querella criminal contra la família reial espanyola per estafa, falsificació i robatori de bens del Patrimoni Històric Nacional, però aquesta querella fou finalment arxivada en 2006.

Monstres

Volia dir de l'ABC, que en dos dies ha produït dos monstruositats informatives filles de la inconcreció, la invenció i la manipulació de dades. Ahir i hui. Però nosaltres al vent!

Les finances de sa majestat (I)

Enguany s’ha complit el trenta aniversari del 23-F. A preguntes dels periodistes, el rei Joan Carles digué que ja se sabia tot sobre aquell intent colpista. No tots, però, pensen igual. A finals del mes passat, múltiples columnistes posaren de relleu l’existència de zones d’ombra que afectarien directament el monarca. Podríem citar, per exemple, un article d’Antonio Elorza publicat en El País. Heus ací algunes frases del seu text: Frente a la estimación del monarca, resulta evidente que algunas cosas fundamentales han de ser esclarecidas, y que están ahí las preguntas a formular sobre las mismas. La imagen del rey demanda claridad y no miniseries. La espléndida labor de desmantelamiento del golpe tiene unas sombras de origen cuyos perfiles resulta inexcusable dibujar. Ara bé, fos quin fos el paper del rei en aquells fets, una cosa és clara: la caverna mai no li ha perdonat la seua posició definitiva a favor de l’orde constitucional.

A causa d’això, hi ha gent —com ara Jiménez Losantos— que ha arribat a demanar l’abdicació del rei. És més: alguns personatges estranys s’han fet partidaris de la República. I clar, els republicans de soca-rel corren el risc que les seues crítiques envers la monarquia siguen interpretades com exabruptes reaccionaris. Paga la pena, això no obstant, de fer una incursió als aspectes menys coneguts d’una biografia sovint despullada dels episodis més incòmodes, d’esdeveniments als quals s’ha intentat posar sordina. El primer d’ells és ben conegut: durant les vacances de la Setmana Santa de 1956, el futur rei, que tenia llavors 18 anys, matà accidentalment el seu germanet Alfons a la residència familiar d’Estoril (Joan Carles, pensant-se que el revòlver amb que jugava no estava carregat, apuntà al pols de la víctima i va prémer el gallet).

Malgrat aquest fet, el jove acabaria sent apadrinat per Franco com a futur rei d’Espanya (des de l’adveniment de la democràcia, semblen haver-se oblidat les estretes relacions de Joan Carles amb el dictador, del qual és en realitat l’hereu polític). Tenim també els afers de faldilles, consubstancials amb tots els Borbons, com s’ha vist al llarg de la sèrie. Hi ha un assumpte, però, que ha estat objecte de major atenció relativa per part dels mitjans de comunicació. Es tracta dels negocis del rei. Són de sobra conegudes les seues amistats perilloses amb empresaris, promotors immobiliaris i gent com ara el xa de l’Iran, els monarques saudites, Manuel Prado y Colón de Carvajal, Javier de la Rosa... Tots aquests personatges semblen haver afluixat cabals substanciosos a les arques privades del rei. Moltes de les dades sobre les finances de Joan Carles provenen precisament d’aqueixos personatges estranys que al·ludíem al paràgraf anterior.

La seua obsessió pels diners vindria de l’època d’estretors que passà la seua família a l’exili, en esclatar la II República. Sembla que el seu avi Alfons XIII només pogué endur-se a Itàlia les joies de l’esposa. Joan Carles sempre ha temut la possibilitat —ni que siga ben remota— de passar novament per unes circumstàncies com aquelles. Ben aviat, va intentar fer-se amb una fortuna i disposar de fons a l’estranger. Tanmateix, aquesta fortuna podria tenir uns orígens tèrbols. Una família nobiliària, la Méndez de Vigo, sosté que el patrimoni privat del rei prové del furt de la col·lecció privada de pintura del duc d’Hernani, que avui estaria valorada en més de mil milions d’euros. La família reial hauria venut a museus estrangers una gran part de la col·lecció, sense respectar la legislació que prohibia la sortida d’obres d’art de l’Estat espanyol. D’aquesta manera, el cap d’Estat s’hauria assegurat la disponibilitat de fons fora del territori espanyol. A l’operació, podrien haver intervingut els ministeris de Cultura i d’Economia i Hisenda. La història començà amb la mort, als 91 anys, d’un aristòcrata tres vegades gran d’Espanya, Manfredo de Borbón y Bernaldo de Quirós (1888-1979), duc d’Hernani.

Aquest personatge posseïa una de les millors col·leccions d’art de l’Estat espanyol. Tots pensaven que, en morir, heretaria el ducat un nebot seu, Francisco Javier Méndez de Vigo y del Arco, que ja havia rebut en vida de l’oncle un dels seus títols nobiliaris, el marquesat d’Atarfe. El duc d’Hernani havia demanat ajut al seu nebot en 1940, quan des del Museu del Prado el van cridar per a tornar-li la seua col·lecció, confiscada durant la guerra (només recollí part d’ella). Tanmateix, en morir el duc, el nebot descobrí que el testament del seu oncle modificava l’orde successori. Per un Reial Decret mai no publicat al BOE, el títol nobiliari acabà en mans de la infanta Margarita, germana del rei Joan Carles. Els hereus del duc van apel·lar al Tribunal Suprem, que fallà a favor de la infanta. Aparentment, el testament de l’aristòcrata mort deixava el ducat a la germana del rei i el patrimoni a la seua vídua, Teresa Mariátegui Arteaga, segona esposa del duc. Els Méndez de Vigo sempre han sostingut, però, que la firma del finat estava falsificada. Afirmen que la família reial, en col·laboració amb l’esposa del duc i diversos funcionaris, havien ordit un pla per a emparar-se de la col·lecció i vendre una part a l’estranger.

Publirrupció: Este cap de setmana s'estrena Corrüptia al País Valencià

Vilaweb:
L’obra ‘Corrüptia’ farà l’estrena valenciana a l’Olleria

Comarcàlia:
El PP atura la representació a Xàtiva de l’obra ‘Corrüptia: una regió de l’est’ que fa comèdia del Gürtel

L'Informatiu:
Rus protagonitza un nou acte de censura en impedir l'obra 'Corrüptia' a Xàtiva

Sota la Creueta:
Carta a l'alcalde

Teatre de l'Enjòlit:
L'Ajuntament de Xàtiva ens nega l'actuació de Corrüptia al Gran Teatre

EL TRASPÀS

- Mas?

- Hombreeeeeeee, Joseeeeee!! Digui, digui!! Em truques per felicitar-me?

- Nnn...no exactament.

- Quin mal gust!

- Vull dir: sí, truco per felicitar-te.

- Doncs felicita’m, Montilla! Felicita’m! Vull escoltar-ho de la teva boqueta de pitiminí!

- D’acord. Un, dos, tres, ehem. No hay dolor, no hay dolor: Que molt bé per vosaltres, no?

- Així està bé? Un triomf històric i sols em diu això? Quin mal perdre! Yo quiero Mas y Mas, yo quiero Mas y Mas, siiií! Movimiento electoraaaaaaaal! Mas, president! Mas president! Els escoltes? T’arriba el soroll de la victòria? Perceps l’olor a glòria?

- Au, vinga, que no estic d’humor! Et truco bàsicament perquè hem de fer el traspàs de poders.

- Masss, traspàsss, Masss, traspàsss... Sona bé.

- Sí, ja. Et va bé dimarts?

- Dimarts? I ocupar l’espai en els mitjans de la gloriosa victòria del Barça sobre el Madrid?

- I si perd?

- D’acord. El futbol no pot malbaratar l’agenda política. Responsabilitat, seny. Yo quiero Masss y Masss, siiiií!

- Sense humiliar, eh? Sense humiliar... Una cosa, Mas...

- Digui!

- Que diu el Zetapé que tenim moltes coses de què parlar...

- No fotis, Montilla. Volem l’Estatut! Volem l’Estatut! No! Millor! Volem el Concert!

- Però tu no t’havies fet independentista?

- Res-pon-sa-bi-li-tat, Montilla. Primer l’un i després l’un i mig.

- Au, ja t’ho faràs amb Laporta i la Sánchez-Camacho. Ens riurem bona cosa.

- Mira qui parla! El del tripartit! Festival de l’humooooorrrrr!

- O et comportes o li dic a Rubalcaba que et tragui tots els palaus i pretòries pendents.

- Responsabilitat, Montilla! Fem front a l’enemic comú!

- Sí, sí... Sociovergència o mort!

- No t’emprenyis, Jose, tenim per davant un futur il·lusionant! Per cert: encara és el tres per cent?

- No sé de què m’estàs parlant...

- Pesta de xarnegos! Contra Maragall vivíem millor. Millet, amnistia! Millet amnistia!

- He de penjar. L’executiva em reclama per demanar la meua di... per avaluar els resultats. No beguis molt. I recorda que encara no es pot circular a més de 80.

- A la teva salut! Illa, illa, illa, Montilla fet papilla!

- No em fotis o no et deixo en el despatx ni un miserable document!

- Per mi com si vols botar-los foc. No necessitem papers! A nosaltres ens aneu a ensenyar a governar! Nosaltres som Catalunya! Artur és Déu i Pujol el seu profeta!

- Au, bona nit! Que et rebenti l’úlcera de la felicitat. Fins dimarts!

- Però encara és el tres per cent o l’heu ajustat a l’IPC? T’ho dic perquè açò de la campanya ens ha sortit la torta un pam.

- A tu t’ho vaig a dir.

Hitchcock des d'ultratomba

L'assoliment dels bous al carrer precipita la tristesa mental: la democràcia.

Massa veus per als bous... i un silenci que intimida l'estructura d'aquesta societat que trontolla. Passa a molts pobles ara, en estiu, innoculats per la saliva del mosquit del meninfotisme.

S'agafa l'estrés covat durant tot l'any, s'afegeix la mala llet acumulada per tantes ordres obeïdes com absurdes (els qui tenen ocupació); ho mesclem amb l'angoixa provocada per la provisionalitat del treball o la por davant una hipotètica pérdua.

Aleshores, atemorits - llevat dels reis, prínceps de l'esglèsia o no i els parlamentaris de discurs buit- se'ns presenta en l'horitzó de les darreres neurones vives la Gran Novena Negativa:

1/ No podré pagar la hipoteca.
2/ No podré pagar l'hipercotxe.
3/ No podré mantenir aquest nivell de "life". Seré estúpid?
4/ No podré adquirir condons ultrapsicodelicosensibles.
5/ No follaré, encara que puc dormir més per oblidar i resar als capvespres a totes les verges camí del meu Calvari.
6/ No podré aparentar un ha!, ha!, ha!- je, je, je. Mecagondena, m' ofegue per ser tan merda!
7/ No podré nodrir-me. El meu menjar és fem barat; sóc un cabàs tou i buit, però farcit de grans i greix.
8/ No podré relacionar-me; isolat sóc cagalló per séquia.
9/ No podré enganyar-me mai més a mi mateix.

Però no patiu, els acòlits descervellats i amb amenorrea vital del Leviatan, la vostra Mare i Bagassa us donarà...

Què voleu? Demaneu que tots som a/la Festa.

Voleu enfarinar-vos, tomatinar- vos, mullar-vos d'aigua, amb sorolls, regar-vos d'alcohol i pixums... voleu encalcinar-vos d'aquesta nova educació, bella i per vella alternativa?

Voleu ofegar la llengua en les piscines del "oyetu" , "colegui", "pasa tío", "memolas melena molona de melonas"?

Voleu més "padrinos, bigotes, peluqueros y bautizos?

Voleu colors, coets ("Xupinassos" inclosos), bous i més bous i encara també més bous... ser moros, calvinistes, cristians, llepaculs anyells mundans que sostraeu els pecats del món?

No menges i beus tots els vols dels bous que veus?

No patisques que amb aquestes festes t'oblidaràs de tot; gaudeix que ets jove, molt jove per tantes preocupacions.

- Mare, Mare! Jo vull unes Festes i Cultura exsangües. Vaja, de vestit de Primera Comunió.
- Au fill, vés-te'n a jugar al carrer! I a bous!

Nota per als professionals:
Pel que fa a contraindicacions, efectes secundaris i incompatibilitats, en són desconegudes.

Posologia: Donat el cas de palpitacions, bradicàrdies, isquèmies, sudoració excessiva, pols fred o halitosi cerebral, cal augmentar la dosi en vena.

açò fa ois

Ja fa molt de temps que ens esmorzem, dia si, dia també, tot un seguit de notícies dient-nos els negocis i l’aprofitament econòmic que certs polítics d’envergadura del nostre país (Valencià) han fet a l’ombra del poder que diuen representar. Ells es defensen argumentant (sic) que tenen “la consciència tranquil•la”. I tant! Per a ells és d’allò més normal convertir el servei públic, en un privilegi que ningú no pot qüestionar perquè va afegit al càrrec. És consubstancial a l’ofici. Ostentació inclosa, perquè no se n’amaguen d’exercir-la on s’hi presente.

És tal el nivell de perversió que ha agafat la cosa que aquesta mena de polítics (per diferenciar-ne del grapat que encara fan servir una ètica per regir les seues activitats) confonen —supose que interessadament i deliberada— l’avaluació moral amb l’avaluació política. D’aquesta manera, la consciència personal (tan elàstica com un xiclet ben mastegat) els hi resulta suficient per determinar la innocència dels seus comportaments, sense tenir en compte que en realitat estan sotmesos a l’avaluació política, les decisions de la qual són aprovades per majoria. Ara bé, les consecutives i aclaparadores majories que han anat aconseguint al nostre país no han fet altra cosa que justificar, convocatòria rere convocatòria electoral, el seu exclusiu i particular sentit de fer política.

La societat valenciana, conscientment o inconscient, ha anat referendant, conformada, aquesta dinàmica. Al seu imaginari més profund va creixent la figura del polític que, amb més cara que esquena i a càrrec de l’interès públic, no busca altra cosa que omplir-se les butxaques. Mentrimentres, la mateixa societat valenciana assisteix impertèrrita a l’enfonsament progressiu dels serveis públics, enlluernada pels fastuosos i inútils projectes on desvien els diners dels nostres impostos, en la versió més moderna de “pa i circ”. Fins quan?

Boticaixa, la caixa de les botifarres

Boticaixa, la caixa de les botifarres, s'ha deixat menjar per Caja Madrid, a vore si rebenten. Ahir, el castellà José Luis Olivas, que tenia un sou vitalici com a ex president de la Generalitat (vergonya, cavallers, vergonya!) i que dubte s'haja rebaixat, eixia tot content de la seu de Boticaixa. Rodrigo Rato, un dels principals responsables de la crisi mundial com a ex governador del Banc Mundial també estarà content. La veritat siga dita, José Luis Olivas, està tan redonet i grosset que sembla una botifarra ben farcida. I així era com també s'anomenava als botiflers: botifarres. Botifler vol dir traidor a la terra. I Bancaixa fa temps que ho era. A tot arreu proliferaven ja els cartells de "Bancaja" i les exposicions aspanyolistes com la de Sorolla. Per això podríem anomenar-la, en to humorístic, Boticaixa, la caixa de les botifarres. El que faça falta, en tal d'ofrenar noves glòries a Aspanya i fotre els catalans (la primera caixa d'Aspanya, "por delante de la Caixa, eh!"). I tot amb la connivència de Zp i Alarte (una altra botifarra farcida). Diuen que la patronal valenciana estava en contra. Però massa tard els ha entrat el seny. Empresaris valencians, volieu caldo? doncs mengeu botifarra!!!

Demaclosques o Trencagògia

Intent de resposta a refelet...

La veritat siga dita, sota el meu pont i replegant tot el que m'arriba, he anat construint-me aquest barracó avui, un bon dia per maquinar sota la pluja...

Abans alguns empresaris deien que el país rutllava pel fruit dels seus treballs i inversions, que els funcionaris respiraven a les amples, per tot arreu. Sense cap connotació religiosa, els haurem de perdonar.

Ara aquests senyors, potser esperen que el funcionariat glace els sous, que l'Estat els palpe per substreure'ls un bon pessic; tot seguit s'injectarien aquests diners per tal de fer surar de l'hecatombe, la pàtria...per salvar-nos. Un "New Deal"?

I direu, ostres com parla aquest xic! I us conteste, tot és als llibres de vell, als clàssics, vaja, i com que hom disposa de temps...

Mireu-los, els senyors es pre-ocupen de la societat!

Però com es pot desdibuixar el perímetre perfecte i asèptic del capitalisme que professa el no intervencionisme econòmic?
Òndia, serà tot això un PECAT capital, mortal, mundial?

On s'amaguen els tresors dels paradisos fiscals, els robatoris tancats amb pany i clau?

Hem preparat generacions d'estudiants amb una formació excel•lent a quí se'ls tanca ara la porta laboral. Qui cobrarà en jubilar-se després d'haver-se dedicat en cos i ànima a la millora vital de les seues comunitats?

Serán capaços aquests negociants baratament escrupolosos de fer cua de tres mesos per tal d'operar-se a la Seguretat Social? Exigirán policies que posen el seu propi ordre i els defenguen les propietats baratades per un plat de llentiiiilles?
Qui els durà les bones o males noves, un correu privatitzat?
Qui llançarà la sal a les carreteres glaçades per la neu de tanta supèrbia?

I si aquesta és la filosofia camuflada del pensament dretà i neoconservador?, d'un postmodernisme que es dissol i amb què volen fer l'agost en aquests nous temps els de sempre, els munyidors de la vaca sacralitzada?

Podríem presentar propostes per cisellar totalment la crisi.

Llegiran les suggerències del col•lectiu profètic del Penjoll?

Què poden dir amb rigorosa serietat des de l'esglèsia calinquista, ja que la catòlica -i no és qüestió d'etiquetes- obre petitament la boca? Podem trobar excepcions?

Interessaran les nostres petites reflexions a algun homenet o doneta palplantats en la política?

Ja us he dit que tot és als llibres... No us esglaieu per les aparences; si voleu, llegiu. A mi, em cauen tantes coses a les mans.

Agrair la fotografia a Adam Foster/Codefor.

20 de febrer de 2003 - 12 d'abril de 2010

Set anys ha tardat la "Justícia" en resoldre el cas que va portar a tancar el 20 de febrer de 2003 el diari basc Euskaldunon Egunkaria (conegut fora d'Euskadi com Egunkaria). El 12 d'abril d'enguany s'ha dictat la l'absolució dels acusats que encara no havien estat absolts. En l'escrit de la sentència, els jutges que l'han escrit han estat molt durs amb el jutge que va instruir el cas i que va dictar un tancament provisional, de 6 mesos, que va anar allargant-se amb nous terminis fins afonar completament l'Egunkaria.

Aquest va ser un diari que va nàixer amb una campanya de subscripcions populars: trenta mil persones van posar unes cinc mil pessetes cadascuna i van permetre ajuntar els 150 milions de pessetes de capital inicial amb què va començar a funcionar el diari... un periòdic cada dia en euskera! Ja voldríem que el nivell de compromís de la ciutadania fóra el mateix per ací. Una ciutadania, la basca, que ja ha fet possible amb les seues aportacions altres mitjans de comunicació (Berria, Ardi Beltza...).

La qüestió és que ara ja és massa tard: el diari ha estat tancat, els seus directius han passat per la presó, alguns treballadors van perdre la feina... i, un cop més, s'ha atiat la confusió entre els qui defensen una llengua i una cultura per mitjans legals i legítims amb altres que ho fan mitjançant una violència tan rebutjable com errada. És massa tard per reposar tot el mal que s'ha causat, però açò no exonera els que van cometre aquesta bestiesa contra l'Egunkaria de demanar disculpes i aclarir responsabilitats.

Ruper Ordorika va escriure una cançó quan tancaren l'Egunkaria. Es diu "Zaindu maite duzun hori" que vindria a ser "Cuida allò que estimes". Davant l'odi amb què actuaven el govern d'Aznar i el jutge de l'Audiència Nacional instigant i ordenant el tancament d'un mitjà d'expressió, Ordorika respon cridant a estimar més encara el que significa sentir-se part d'una comunitat. Tot un exemple.

Més contra els infames

M'esperonen des de Sota la creueta. Ací va la meua tria. És d'Isidre Martínez i Marzo, del seu llibre Himnes. El poema es diu Vergonya aliena. Breu i contundent com una pedra:

VERGONYA ALIENA
Ausades que són uns fills de la gran meuca -però, on és sa mare?

Mirar, no

Durant estos dies m'ha vingut al cap moltes vegades la magnífica obra Galileu Galilei, de Bertold Brecht. Brecht escriu un personatge complexíssim que es debat entre les contradiccions del científic que busca incansablement la Veritat i l'home temerós de la repressió de l'Església. Un text preciós, d'una qualitat èpica brutal.
En una de les escenes centrals, Galileu es presenta al Vaticà amb el telescopi, el nou instrument que li ha permés fer uns descobriments revolucionaris. Pretén mostrar estos descobriments sobre el moviment dels astres del firmament als capellans. Només han de mirar pel telescopi i veure-ho amb els seus propis ulls. Els capellans no només no volen mirar sinó que es burlen de Galileu a la seua cara.
Pôs això mateix. Amb el merder del Gürtel que ara tenim davant dels ulls, i milers i milers i milers de valencians (que augmenten la seua intenció de vot als Populars!) faran el mateix que els capellans amb Galileu: Mirar, no!
I amb això, amb esta negativa majoritària a mirar la veritat cara a cara, tots (tots!) som arrossegats dins la mateixa bola de merda i ignomínia.

Mâ que té castanyes!

Pidolava una miqueta per ací, una miqueta per allà i, veuran vostés, vaig anar a parar als alts fons de la ciutat: vestits de caixmir, gomina als ulls de Ray-Ban i ungles negres de furgar les Cocós amb petrodòlars.
Amb la ment desperta i malgarbada, vaig clavar els ulls sobre un munt de revistes adormides a la soca d'un arbre nadalenc.

Pensava jo: - Mare meua quin llitot em faré avui. Dormiré com els àngels.

Així que, sota el braç, tota aquella legió de paperassa esdevingué el meu conte de la lletera.
Quan sucava el terra i ben asserenat l'esperit meu, un cop de vent em clavà a la cara un full salmó; temptat pel meu desmai, vaig donar compte amb avidesa, que per moments veia escates verges, espines i molles sobre el terra.

No seré massa egoista?
Ara mateix és moda el següent rés:
- Crisi, crisi... penediu-vos que són temps de crisi. L'exterminador aviat serà amb vosaltres. Feu bondat i tanqueu la mà.

Òndia, vaig llegir, empassat l'endolcit peix:
- No ho diran això per mi, pidolaire vell com sóc!

Així que us deixe aquesta llista -una mica desfasada- en una llengua espasa.

Cordeu-vos els cinturons que no sóc demagog: abans creuria en Déu que en aquestes aranyes.

Agrair la fotografia a Licy (Iris de Paz).

ENGRANDIU els vostres cors i pique on diu FULL. QUE TOTHOM PIDOLE, QUE ELS AGAFE UNS DINERETS A LES ARANYES!

Mecasunlamarequeelsvamatricular!

Salario Ético

View more presentations from Pipoluchi59.

Anàlisi socioeconòmic

El president de Noves Generacions del PP estampa el seu cotxe contra un altre (que crec que estava aturat a un semàfor). Açò va ser el que vam treure en clar després de pegar-li dues voltes al tema. Primer el xicot beu a un bar (es deixa els xavos), xoca contra un altre cotxe (caldrà moure les grúes i s'hauran d'amoquinar els serveis, la reparació dels vehicles deixarà diners als tallers i al responsable li pujaran la prima de l'assegurança) i li posaran una multa (augmenta la recaptació de l'Estat). A la fi, l'impacte va ser positiu... pel PIB. El xicon aquest és un beneït!

Alegria!!

Tapeu-se la boca, que vénen les càmeres!

Generalment, tothom pensa que els baixos fons de la política només estan ocupats per la prevaricació, el suborn, el tràfec d’influències i altres formes de corrupció. Hi ha, però, als claveguerams dels partits i les institucions democràtiques, nombrosos elements que passen més desapercebuts. Un d’ells és el pensament ocult dels polítics. En públic, intenten donar la imatge de persones moderades, assenyades... Però en privat, si ens atenem a les darreres relliscades que han captat càmeres i micròfons, els polítics de la dreta es mostren tal com són, senyorets i senyoretes autoritaris, irritables, desdenyosos, desllenguats i grollers. Fixem-nos, per exemple, en Esperanza Aguirre. Dies enrere, un micròfon que ella creia desconnectat captà la següent frase, referida als canvis efectuats en Caja Madrid: «Hem tingut la immensa sort de poder donar-li un lloc a Esquerra Unida llevant-li’l al fill de puta.» I el mateix jorn, visitant un poble, en veure alguna cosa que no li feia el pes, va amollar a l’alcalde la següent perla: «Però com has pogut autoritzar aquesta puta merda?» Pel que es veu, la presidenta es capté en privat com un d’aqueixos aristòcrates terratinents, adinerats, envanits i grollers, que han manat sempre al nostre país. I fa quatre dies, les càmeres pescaren José María Aznar fent la figa (un gest d'escarn consistent a mostrar el puny tancat amb el dit gros sortint entre l'índex i el mitjà) a un grup d’estudiants que l’increpaven. Tots sabíem que Aznar, a més de ser persona irascible i propensa al tracte tirànic —sol exhibir un gest despòtic i fatxenda—, té ínfules d’aristòcrata (recordem el “numeret” que muntà a les noces de la seua filla, al monestir de l’Escorial); ara sabem també que actua com un pinxo de barri xinès.

Amb els exemples ressenyats, Alfonso Rus, que no enganya ningú —a males penes dissimula els seus punts de vista; diu allò que pensa i punt— s’encoratjarà encara més. I ja que parlem de l'alcalde, voldria arrodonir aquest repàs fent esment de certes declaracions públiques, formals però absolutament hilarants, demostratives dels baixos fons d’incultura que nien en alguns polítics aparentment il·lustrats. A Xàtiva, la palma se l’endu la regidora Mariam Soro. Unes pròximes representacions teatrals de carrer, dedicades als Borja, li han inspirat frases lapidàries: Xàtiva es una ciudad ‘cosmopòlita’ —així, amb accent—, porque los Borja nacen, crecen y se desarrollan en ella (parafrasejant allò que ens deien quan anàvem a escola: els éssers vius naixen, creixen i es reprodueixen). Sort que tirà mà del pleonasme; en realitat, els Borja es van reproduir a Roma. I perquè ningú veja partidisme en les meues paraules, contaré una anècdota protagonitzada per un polític d’esquerres. Quan el PSOE manava, el regidor responsable (no desvetllaré el seu nom, però donaré pistes: aquest personatge és d’aquells que fan Diuardet i Calorina, en comptes d’Eduardo i Carolina) manà instal·lar un excusat per a gossos a la plaça de la Bassa. Cofoi, el polític acudí a Ràdio Xàtiva a donar la notícia. A preguntes de la locutora, el concejal digué que els animalets ja tenien un lloc on poder "ejacular" sense problemes. «Com?», féu l’entrevistadora (pensant que es tractava d’un lapse; l’excusat devia ser, sens dubte, per a evacuar). «Per a ejacular!», insistí el regidor. Des de llavors, els seus companys de partit —ja sabeu: el furor caïnita i els odis fratricides— li diuen el Gran Ejaculador. Definitivament, els polítics acabaran odiant els micròfons i les càmeres de televisió.