Davant la negativa del patronat de CajaSur a signar un acord d’integració amb Unicaja, la caixa cordovesa ha estat intervinguda pel Banc d’Espanya. El rebuig a la integració ha estat aprovat per onze vots a favor, vuit en contra i una abstenció. Han recolzat la decisió els sis canonges que seien al consell de l’entitat, quatre representants dels impositors i el representant d’una associació sindical de tall corporatiu, Aspromonte. La decisió del Consell d’Administració de CajaSur de rebutjar el projecte de fusió amb la caixa d’estalvis malaguenya, Unicaja, i de sol·licitar les ajudes del FROB és incomprensible per a molts observadors imparcials; l’acord amb Unicaja semblava "fet" hores abans. És natural que s’estranyen. Els designis de Déu són inescrutables!
CajaSur es va crear l’any 1995, per la fusió de la Caixa Provincial i el Mont de Pietat, una entitat centenària propietat de l’Església al front de la qual estava des de 1977 el sacerdot Miguel Castillejo, que assumí la presidència de la caixa naixent. En complir 75 anys, en 2005, el capellà marxà, obligat pels estatuts, després d’una llarga batalla amb el govern andalús. Diverses anècdotes donen idea del poder que arribà a acumular. Pel març de 2003, el llavors bisbe de Còrdova, Francisco Javier Martínez, enemistat amb Castillejo —el prelat havia denunciat un any abans l’escandalosa pensió vitalícia del rector: 2,9 milions— fou apartat de la diòcesi i “ascendit” a arquebisbe de Granada. Diferents revelacions periodístiques descobriren les maneres arbitràries i els embolics de Castillejo (alguns vocals del patronat cobraven dietes per anar a missa). La pau, però, tornà a l’església cordovesa amb el nou bisbe. Castillejo ordí una enorme xarxa clientelar. Atacar CajaSur era com atacar Còrdova. Així s’expliquen els malabarismes dels partits recolzant la posició en contra de la fusió. (El PP, que tractà amb puny de ferro l’assumpte de Caja Castilla La Mancha, ha fet els ulls grossos a la fragilitat financera de CajaSur.)
Castillejo embarcà la caixa cordovesa en aliances financeres equivocades. El cas més cridaner fou el recolzament que prestà a Rafael Gómez, “Sandokan”, el constructor i joier cordovès imputat a l’operació Malaya, a qui CajaSur finançà aventures immobiliàries a través d’una societat conjunta. La caixa vivia una situació límit; no complia el coeficient de solvència (relació entre recursos propis i la suma d’actius, posicions i comptes subjectes a risc), el nivell mínim legal del qual és del 8%. El Banc d’Espanya havia llançat un ultimàtum: si no regularitzava els seus números abans de final de mes, complint amb l’esmentat coeficient, anava a ser intervinguda. La situació, des que fa un any havien començat les negociacions amb Unicaja, era pràcticament de fallida; havia perdut 710 milions d’euros —596 en 2009 i 114 durant el primer trimestre d’enguany— i podia haver arribat a perdre’n 800 més en 2011. Amb una taxa de morositat del 8,47%, els gestors feren el passat dijous 14 de maig un últim intent per millorar la capitalització mitjançant l’emissió d’accions preferents a subscriure per diverses institucions lligades a l’Església Catòlica (la COPE entre elles), projecte que finalment no prosperà per l’oposició majoritària de la Conferència Episcopal, la Comissió Econòmica de la qual tractà a fons la qüestió.
Els successors de Castillejo no han aconseguit d’ahuixar els fantasmes del passat. En la pràctica, portaven quatre anys intervinguts pel Banc d’Espanya, que els vigilava des de 2005, any en què sortí Francisco Jurado, acusat d’irregularitats per la pròpia caixa. Des de llavors, han passat per la direcció general cinc responsables. «O s’esglaiaven a l’arribar o no estaven disposats a obeir cegament. I al carrer!», resumeix una font sindical. Les males dades de l’endidat cordovesa provenen del deteriorament de la rajola; els números rojos obeeixen a la necessitat de fer fortes provisions per a cobrir els riscs, seguint les recomanacions del regulador. Un conseller de la Junta d’Andalusia, Luis Pizarro, fica el dit a la nafra: «Tots sabíem l’aposta que havien fet els dirigents de CajaSur pel sector immobiliari, aposta que els ha portat, com altres caixes, a resultats negatius». El bisbe Asenjo, actual administrador episcopal de la diòcesi cordovesa, sabia que l’única sortida per a CajaSur era la fusió. Ara bé, aquesta sortida implicava canvis en el règim jurídic de l’entitat, cosa que equivalia a perdre la caixa per als fins de l’Església a través de la seua obra social. «Abans de perdre la caixa, la venc», va dir. Això sense comptar que, segons sembla, no volia veure-la en mans dels rojos del PSOE.
Al final, ha acabat perdent-la a mans del Banc d’Espanya, que ve a ser igual. Els canvis seran, però, totals. El monsenyor s’ha estalviat, això sí, haver d’acomiadar 700 treballadors. Cal dir que el sindicalisme groc també ha estat una peça clau en la deriva de CajaSur cap a la bancarrota. Aspromonte és l’associació sindical professional majoritària a l’entitat. «La seua creació vingué impulsada per un motiu principal, que continua sent la nostra característica diferenciadora: la independència», informa la seua web, que parla d’independència dels partits i dels sindicats de classe, però no diu res de la seua dependència del bisbat de Còrdova. Sobre el paper, Aspromonte és el sindicat (associació professional sindical, segons la seua pròpia definició) de treballadors més important de CajaSur; representa el 70% de la plantilla, de quasi 3.200 persones. Ara bé, per la manera de fer sindicalisme, mai no ha pogut evitar l’ombra groga que l’acompanya des que va nàixer, en 1977. «És un grupet sorgit per a servir els interessos del rector Miguel Castillejo, però ara ha fet allò que li han dit els seus successors», critiquen fonts de CC OO, que representa el 20% dels empleats. En definitiva, amb la intervenció del Banc d’Espanya, els deutes de CajaSur, provocats per l’Església Catòlica, hauran de pagar-los els contribuents. Amén!
