A la caça del vot

Jawlahnteh tenia plaça en un ambulatori de l’eixampla. Era metgessa de família. També ocupava un escó a la Casa de la Ciutat. Per la seua banda, Harha Karmel, una dona de vuitanta anys, era una de tantes pacients de Jawlahnteh. Harha Karmel havia pensat més d’una vegada a canviar de metgessa. No estava molt contenta amb l’atenció que rebia. Tenia tot un rosari de dolences: tensió alta, mala circulació, unes nafres a la cama esquerra que supuraven líquid limfàtic i no acabaven de cicatritzar... El memorial de greuges també era extens.

Segons Harha Karmel, les consultes amb la doctora s’assemblaven prou a les nits de cinema de Canal Cinc, contínuament interrompudes amb espots publicitaris —el seu fill, un burleta empedreït, s’hi referia, rient-se, amb l’expressió coitus interruptus. «No sigues malparlat!», li contestava la mare, que no estava per a bromes. Sovint, quan Harha Karmel començava a contar les seues malalties a la consulta de Jawlahnteh, sonava el mòbil de la doctora, que es posava a parlar d’assumptes polítics durant una bona estona, oblidant-se de la seua pacient. Això sí, Harha Karmel estava al dia en qüestions de política local.

La soferta senyora atribuïa el punt mort en què es trobaven les seues nafres a l’escassa atenció que li prestava la facultativa. És més: Harha Karmel afirmava que una pomada mal receptada havia agreujat la seua dolença. Malgrat els precs de la seua pacient, Jawlahnteh es negava a derivar-la cap al centre d’especialitats, per tal que l’atengués un dermatòleg. «Açò no és res! Es curarà tan aviat com arribe el bon temps», va amollar un dia amb cara de fàstic. Harha Karmel comentà al seu fill: «Si vol dedicar-se a la política a temps complet, que demane una excedència; així ens enviarien un nou facultatiu.»

A tot açò, conforme s’acostava el dia de les eleccions i la maquinària partidista de recaptació de vots s’anava engreixant més i més, la doctora Jawlahnteh, que tornava a figurar en una llista del partit Pàtria, Rei i Déu, esdevenia més i més desficiosa. Finalment, durant una revisió rutinària tres setmanes abans de la cita electoral, després de dir que la cama de Harha Karmel tenia un aspecte magnífic, Jawlahnteh li va demanar amb un somrís:

—Sap que em presente a les eleccions?

—Sí! —contestà Harha Karmel.

—Vostè anirà a votar?

—I tant! —féu Harha Karmel amb una mica d’impaciència.

—Si no es troba amb ànim d’anar tota sola al col·legi electoral, no es preocupe; pot votar per correu o puc fer que algú l’acompanye.

—No farà falta; ja m’acompanyarà el meu fill. Tinc pensat de votar als republicans espartaquistes —va dir enutjada la senyora Harha Karmel.

Ben bé no sabia qui eren els espartaquistes ni quin programa defenien (només n’havia sentit parlar vagament al seu fill), però estava molt satisfeta amb la cara de pomes agres de Jawlahnteh. Sortí de l’ambulatori ben complaguda. «A partir d’ara, estarà més atenta», pensava. Però la satisfacció esdevingué preocupació quan el seu fill li mormolà, en arribar a casa: «Mare, no hauria d’haver dit vostè a qui pensa votar, no siga que la facultativa es desentenga de les seues nafres i encara eixim perdent.»

Motocross freestyle

Pôs ja heu tinc, Sarín. Com la xiqueta, Rogelio i l’asquerra abertxale es passarà la campanya electoral recordant es dinés que mos havem gastat en una plaça de bous buida, anem a contratar Penguin Rustideras i Dylan Estruç. Ie, són molt bons. Faran una exhibició de motocross freestyle. Sí, una espècie de trial. Peguen uns bots de categoria i no se’ls cau ni una ploma. Aixina, quan Rogeliet proteste per lo de la plaça, mosatros, què vols, mante? Hem portat un espectacle de la màxima categoria. Qu’això és balafiar es dinés? Però entonses què, heu fem o no hou fem? No dies que la plaça estava buida? Pôs ja està plena. Ademés, vosatros no maneu! I al personal, sobretot txove, li encanta la moguda de les motos. Jo tamé pense anar. Tot lo san dia de campanya és molt avorrit. Com? Que la Junta Electoral ha dit que no puc presidir actes públics? Tranquil, Sarín. No n’hi ha detall que se mos ascape. No pense presidir-lo; heu voré des de la barrera. Ara, això sí, que la gent em veja. Com? Que la gent em té enveja? Tamé. És que jo sóc una estrella. I els altres, els teloneros. J’has parlat amb Dylan? Pâ qu’ha de ser? Pa feme unes fotos pujat en la moto! Serem la sensació del món səncer. Que les motos són molt altes? Estàs insinuant algo, Sarín? Vols que d’una trompâ t’envie a fer la mà? Al Puig, en companyia d’ixos, els amics de la Costera dels collons.

Els dubtes d’Adrià Feblit

El diputat Adrià Feblit era una persona insegura i pusil·lànime que navegava sempre en un enorme oceà d’incerteses. Aquell matí, posem per cas, no sabia què votar al parlament, on es discutia l’oportunitat d’enviar un contingent militar a la Cirenaica i la Tripolitana. En canvi, Resolut Flames, portaveu de la Unió de Col·lectivistes Verds, tenia les idees ben clares. Es manifestà inequívocament en contra d’enviar-hi el cuirassat “Roger de Lloria”. «No a la guerra!», proclamà des del seu escó. De pas, féu una mica de demagògia embolicant-se tot sol la bandera del pacifisme i acusant el primer ministre d’haver passat del no al sí a la guerra. «La democràcia no es pot aplicar amb torpedes», conclogué més tard davant dels periodistes. (En realitat, al debat, ningú no havia parlat d’aplicar la democràcia, sinó de protegir la població civil dels atacs d’un dèspota desequilibrat.) És evident que qualsevol persona de bé sol estar en contra de la guerra, i que un demòcrata sempre intenta solucionar els conflictes a través de la negociació i l’aplicació del dret. Ara bé, aquests principis generals s’han de contrastar amb casos concrets. I clar, després de contrastar-los, solen sorgir preguntes com aquestes: ¿Fou correcte no impedir, amb una intervenció armada, la matança de Srebrenica, a la llunyana Bòsnia? ¿Era preferible deixar que les tropes del sanguinari soldà tripolità entraren en Bengasi a mata-degolla, un cop constatat que ja s’havia arribat tard a la pressió i el boicot? Davant d’aquestes i altres observacions, Resolut Flames se’n sortia per la tangent: «Van a bombardejar vostès Tel Aviv, Marroc o Birmània?» En boca d’un dictador, aquesta sortida hagués estat la mateixa del conductor que té el cotxe mal aparcat i li diu al policia: «Per què no multa primer aquell negre o aquell altre roig?» En boca de Resolut, era la sortida habitual de qui se situava sempre per damunt del bé i del mal, de qui proclamava els grans principis i les idees bonhomioses, però no baixava mai als casos concrets. Va llegir, això sí, una extensa tesi doctoral sobre la hipocresia del capitalisme, sobre les altres determinacions que es podrien haver pres i no s’havien pres, i sobre la distinta vara de mesurar que s’utilitzava al Marroc —al·lusió tendenciosa, perquè les de Marroc i Tripolitana no eren situacions del tot equiparables. No contestà, però, les preguntes essencials: ¿Calia o no calia impedir que el carnisser de Trípoli entrés en Bengasi igual que cert militar feixista en Madrid? I si calia impedir-ho, de quina manera? I és que els discursos de Resolut Flames solien planejar entre núvols de principis genèrics o abstractes. I clar, amb tants dilemes ètics, era normal que Adrià Feblit i moltes altres persones de bé experimentaren sentiments contradictoris i no saberen a quina carta quedar-se.

Decasíl·labs de rima consonat i bramulada

—Però tu, en realitat, per què et dediques a la poesia?

—Per entretenir-me i entretenir.

—T’entretens fent versos i rimes?

—Clar! M’ho passe bé quan escric els poemes i espere que s’ho passe bé qui els escolte.

—I què fas si un crític recontrapedant et diu que no li agraden les teues composicions o que estan mancades de poíēsis?

—Me’l menge. Ara mateix, acabe de cruspir-me un domador, que, sobre no apreciar els meus decasíl·labs de rima consonat i bramulada, encara volia fuetejar-me amb la tralla. Però no passa res! No? A tu t’agraden els meus versos?

—I tant!

Anacreòntica

El món és injust. La meua ama és poetessa. Escriu versos heptasíl·labs amb què canta l’amor, el sexe, el vi, la bona taula... Sempre està celebrant i practicant els plaers de la vida i dels sentits. Sé de què parle; sovint m’utilitza com a company de “jocs”. I clar, vostès es preguntaran: «On està el problema?» El problema és que passe molta gana! L’ama em vol amb un perfil apol·lini i em raciona certes menges. En allò tocant a la taula, ella porta una vida anacreòntica, però pretén que jo practique l’estoïcisme. Hi haurà dret?

En Egipte amb el Penjoll

Uei, doncs res. Que vaig conèixer en València un col·lega egipci, Naguib Abdel Ben Joll, àlies Penjoll, que em calfava el cap a tothora: Tienes que conceh mi país. Es bien bonito. I jo: Quina cosa he de conèixer? Les piràmides, l’Esfinx o la tomba de Tutankamon? I ell: No! Yo t’inseñaré mi barrio y el distrihto de la Universidad Al-Azhar. Buen rollo! Vaig acabar fent-li cas. El col·lega no ho aparenta, però ha estudiat llengua i traducció a la susdita universitat cairota de l’Atzar, Al-Azahar o com collons es diga. I entén el valencià! Això sí, el molt gossarro és seguidor del Barça, caguendéu! Total, que vam agarrar bitllet d’avió en una companyia de baix cost i vam aterrar a l’aeroport del Caire. De seguida vaig advertir les contradiccions del país: ties més bones que el pa, vestides amb uns vaquers superajustats, i criatures tapades de cap a peus, amb unes túniques negres igualetes, igualetes que les d’Eris. I barbuts amb xancletes? Hi haurà barbuts amb xancletes? Mãemeua! Naguib diu que són germans musulmans. Visca la germanor! Ah, i altra cosa: ací, nomenaves l’Esfinx, o la mòmia de Tutankamon, i tothom es trencava de riure: Mubarak, go to hell!, cridaven tots alhora. A poc d'arribar, anàrem a un cibercafé i Penjoll em va presentar la seua penya: Abd al-Rahman (nom de califa cordovès, tu), Ahmed, Muhammad, Tawfiq... Fotre! Quins noms! Alguns, me’ls vaig haver d’apuntar. Sobretot, em va cridar l’atenció l’Édouard al-Hakim, un tipus paregut a Refelet però més lleig. És cristià copte, em va dir Naguib. I clar, jo em vaig quedar sorprès. Copte? Pensava que només hi havia moros i cristians en Alcoi i Ontinyent! I què em dieu dels gitanos, eh? He conegut en una terrassa, mentre ens fumàvem uns narguils ben carregadets de bombo, un mosso que es diu Abdesselam Ghitany. I fadrines? Ja has conegut fadrines?, us preguntareu. El col·lega egipci, que sembla estar molt ben relacionat, m’ha presentat una caterva de ties, ié, totes universitàries: Samia, Oum, Najet, Leila, Souad, Jamila, Samira, Angham... Una d’elles, Souad, sembla que vulga intimar amb mi. És filla d’emigrants. Diu que es va criar a Santa Coloma de Gramanet, tu. Total, que m’ha contat tota la història de la universitat (madrassa, diu ella) d’Al-Azhar en perfecte català: La universitat d’Al-Azhar fou fundada l’any 975 per membres de la dinastia fatimí, descendents de Fàtima, la filla menor del profeta Muhammad, que era coneguda com Az-Zahra. I jo: Buà, no coneixes alguna guingueta on tu i jo...? I ella: Aquesta nit, hem d’anar tots a la plaça Tahrir. Pel que es veu, la policia havia enxampat un tal Wael Ghoneim, executiu local de Google, per muntar un bon canyaret amb el Facebook i el correu electrònic. I allà que vam anar, a la plaça Tahrir. Mãemeua, quina gentada! Hi havia milions de persones, tu. Tots protestant contra l’Esfinx: Mubarak, go to hell! Mubarak, go to hell! I en això que van arribar uns camells... No! Com els del Cabanyal, no; camells de veritat. I els cabrons que els muntaven (els tonton macoutes del tal Mubarak, segons Édouard) van començar a disparar, ié, i a repartir hòsties a tort i dret, amb unes barres de ferro així de llargues... A tota la penya de Penjoll i a mi mateix, ens bullia la sang, caguendéu! Naguib donà orde de retirada. I quan fugíem de la plaça, vam veure com una furgoneta blanca atropellava cinc o sis xicots que enarboraven pancartes. Ens vam amagar per les rodalies del parlament, la Majlis Al-Shaab o Assemblea del Poble, tu, que estic aprenent una barbaritat d’àrab. L’endemà, vam llegir les notícies al periòdic Al-Ahram (parauleta que significa “Les Piràmides”), el més antic d’Egipte, segons Souad, però addicte fins ara al règim militar; hi havia milers de ferits i centenars de morts. Total, que els ànims estaven molt encesos. Però va sortir anit per la televisió un tal Omar Suleiman, amb cara patibulària, i va dir que Hosni Mubarak havia presentat la dimissió. Tota la penya va botar d’alegria: Mabruk, mabruk! Jo em vaig marcar fins i tot uns passos de ball amb Souad. Avui, Penjoll, Abd al-Rahman, Tawfiq i companyia parlen molt acaloradament. Diuen que encara no s’han aconseguit tots els objectius de la revolució. Pel que es veu, l’exèrcit segueix controlant la situació. ¡A mí la legión! La mare que va! Els militars són iguals en totes parts. Souad té por dels barbuts de les xancletes. I mentre la penya discuteix qui podria ocupar la presidència provisional de la república (parlen de Wael Ghoneim, l’executiu de Google, i d’un tal Muhammad al-Baradei, que em sona d’alguna cosa i no sé de què), jo intente traure un bitllet d’avió. No ti vayas ahora, m’ha dit Penjoll. No ti ha gustado el país? I jo, per no enviar-lo a fer la mà: Sí, és molt bonic, però l’he trobat un poc agitat.

Música dodecafònica

—De jove, jo portava una vida molt dissipada. Passava els dies component himnes i epigrames, i devorant tots els partenaires i les bestioles que es posaven a tir. Era insaciable! Fins que un dia vaig escoltar un concert i la meua vida experimentà un canvi radical.

—¿Abandonares els versos prosaics i et vas dedicar a escriure partitures?

—No! Em vaig dedicar a la direcció musical, però les aficions que s’han adquirit durant la infància no s’abandonen mai. Encara avui escric epigrames als marges de les partitures, quan m’arriba una inspiració sobtada.

—Hauries de conservar aqueixes partitures. És possible que acaben sent tan famoses com les d’Andrew Parot o Mantis Rostropovitch. I què dirigeixes? Una banda?

—Dirigisc una orquestra simfònica.

—I quin tipus de repertori interpreteu?

—Prestem molta atenció a compositors contemporanis com Schönberg, Alban Berg, Pierre Boulez, Stockhausen...

—Mãemeua! Música per a intel·lectuals i filòsofs! Un comboi per a la penya d’amics avantguardistes! ¿I atrau públic aqueix doll inexpressiu de sons inconnexos?

—Públic? Jo què sé! Els músics i jo només pensem a divertir-nos. El públic ja s’ho farà!

—Ara comprenc! Per això escrius falques en les partitures. Deuen ser papers en blanc.

—Estàs fent mèrits perquè t’arrenque una antena i me la menge com aperitiu.

—Eh, no prengues la a per la b, que tot era una broma innocent.

No passa res! No?

—Com és que t’ha donat per la lírica?

—Perquè tinc el pit ple d’emocions i sentiments, i vull proclamar-ho als quatre vents. Grrr!

—Vols dir?

—Clar! No veus que estic enamorat?

—En aqueix cas, cor meu, podries dedicar-me un epitalami.

—Un epitalami? Ara mateix!

—Ací? I si et sent algú?

—No passa res! No? Tots els felins de la sabana sabran que ens estimem de debò.

Eddie Thory al teatre de l’Alcúdia

Quan tanta gent acut als càstings, aquest mes de febrer, molt malament han d’estar les coses. Ahir, sense anar massa lluny, vaig passar per davant del teatre de l’Alcúdia de Crespins i vaig veure una cua immensa de gent que semblava esperar tanda. En aproximar-me, reconeguí sorprès una persona que creia desapareguda. Sí, es tractava del mateix Eddie Thory al qual feia referència un text publicat el passat mes d’octubre per Escrivà. Aquella nota es feia ressò del succés d’Il Cazzo, un bergantí italià naufragat en aigües antàrtiques. «Tu per ací, Eddie? Creia que t’havies ofegat», li vaig dir mentre ens encaixàvem les mans. «I tant que estic ofegat! Pels deutes!», em va contestar amb cert deix ombrívol.

M’estranyà la presència de tota aquella gent i Eddie Thory al portal del teatre. El fals nàufrag em va aclarir el misteri: feien cua per a participar en un càsting. «M’han acomiadat del canal de televisió en què treballava i estic a l’atur. Se m’acudí d’escriure un text per als amics d’una companyia teatral independent. Bergãntia, una província d’estribord és el títol de l’obra, que ha estat la sensació de la temporada. S’estrenà el passat mes de desembre. Total, que un pardalet xiulà a l’orella del meu cap de redacció l’argument de la farsa. Primer, em castigaren de cara a la paret. Després, m’inclogueren en un ERE i em tiraren al carrer. He vingut a provar sort en aquest càsting. D’alguna cosa s’ha de menjar», va concloure Eddie.

«Un càsting?», vaig fer estranyat. Ell es clavà la mà a la butxaca i em mostrà un retall de diari: «Produccions Teatrals El Penjoll convoca un càsting on seleccionarà artistes per a una obra titulada S’acosta el judici final. S’hi necessiten figurants, vedets, capellans, ballarines de pole dance, drag queens, strippers masculins musculats, streakers, mags que no amaguen res ni recorren a l’il·lusionisme o a l'il·luminisme, animals domadors de persones, xarlatans de fira i músics de vent capaços d'interpretar Al vent! en porreta, i de fer un solo amb les mans i l'instrument...» Li vaig tornar el paper. «En quina categoria vas a presentar-te?», li vaig preguntar. «Vinc disposat a tot! Fins i tot he anat al gimnàs, per a llevar-me panxeta, i he estat assajant a casa amb la trompeta», afirmà amb un somriure brètol.

Me’n vaig acomiadar, desitjant-li sort, i em dirigí intrigat a la porta del teatre. Vaig preguntar pel gerent, que acudí de seguida —tenim amistat des de fa temps. Em deixà entrar a la platea. Vaig seure en primera fila, amb el regidor i el director de l’obra. Els candidats i les candidates a figurants, mags, capellans i strippers anaven pujant a l’escenari. Alguns fadrins tenien vergonya d’exhibir-se nuets i s’amagaven el penjoll. (Casualitats de la vida: el mot italià cazzo vol dir penjoll.) La primera seleccionada fou una simpàtica grassoneta amb el mamellam enorme. «El que s’ha de fer per a guanyar-se les garrofes!», vaig sentir que deia un operari de tramoia. «Ja ho crec!», contestava un altre, amb els ulls fora de les òrbites. «Entre la crisi i les llistes negres, no sé on anirem a parar», rematava un tercer.

Una parella de xinesos especialistes en tirar-se pets artístics li va mostrar el seu book al director, que féu un gest d’aquiescència. En canvi, regidor i director van rebutjar el numeret d’un mag que suspenia en l’aire una xica, perquè es veien els filferros amb què la subjectava. També aparegué un grup de candidats i candidates a streakers, entre els quals estava Eddie i un individu que no es va despullar del tot (es va quedar només amb uns mitjons a ratlles que provocaren les rialles dels presents). Finalment, li van donar el paper de músic de vent a Eddie, per la seua interpretació d’Al vent! i el magnífic solo d'instrument. Em vaig alegrar; per uns dies, el periodista aturat podria menjar un plat de calent.

Vaig sortir del teatre i torní a casa convençut que el muntatge de Produccions Teatrals El Penjoll, l’estrena del qual està prevista per al pròxim dia 19, serà un èxit apoteòsic. Hi haurà numerets mai no vistos per aquestes contrades.

Passa res, no?

- Però m'han comentat que als marges de les partitures escrius peomes immadurs.

- Podríes dir-ho així, si vols, és clar; però no sigues tan dur amb mi, monino. Les aficions arrelades de petit i dissoltes en la sang no tenen remei.

- A veure si resulta que de la música interpretada per la banda, com que alguna és infumable, t'avorreixes i és per aquest motiu que no pots evitar escriure notetes de la teua vertadera passió.

- I què vols dir-me amb això?

- Que em sembla prou normal que apuntes els teus escrits en les partitures. És més, no deixes de fer-ho. Qui sap si d'ací alguns anys, algun animal perdut per l'equilibri i les arts els trau punta i tot.
Al cap i a la fi escrius -de la mateixa forma que toques a la banda- per divertir-te, no?

- També, també. I ho faig per diners, les hipoteques d'aquesta selva s'han de pagar, les bananes i l'aigua no plouen del cel; ara no és com abans: massa reformes i poca ocupació. No passem de l'aire, i sempre ho paguen els mateixos.
No li ho digues a ningú, però de petit escrivia per sentir-me especial. Saps, els meus amics em fan la mà i sempre volen un peometa a totes les sobretaules, mentre riuen, beuen i recorden els grans patriarques bonobos. No tenen remei, jo els seguisc el joc i tan contents.

- No m'ho crec això, que escrigues per diners.

- I tant, i a més sóc funcionari de carrera del cos oficial d'ambaixadors de la República de Micolàndia. Els diners no van mai malament. El meu pare Roninpithecus no em procurà una herència enorme, però em feia repetir a l'espill dels capvespres, mentre bevíem, "Ets un pòngid especial, ets un pòngid especial"; el pobre va escriure un tractat de Micologia i els drets d'autor no m'han arribat per viure en perenne agost. Jo volia molt el meu pare, saps. La passió a què dedicà la seua vida consistí en descobrir la relació de la ingesta de certs bolets i l'adquisició d'un humor de penjats.

- I ho aconseguí?

- I li trobà sentit a la vida; baixà dels arbres a la terra del foc, la sabana. Allà féu amistats de categoria. Mentre, jo el veia entusiasmat.
A partir d'aquella experiència, vaig trobar la pau interior en la música, el conreu de peònies i l'escriptura de peomes. Al capdavall m'he cregut que, tan si entenen els peomes com si no, això i compartir aquest amor de penjats satisfà aquest viure meu de pòngid especial.

Cotorra inconformista d'or, s'anima per formar part d'aquesta colla i del projecte?

- I què penses del que opinen els altres?

- Què pense d'allò que comenten dels peomes? Cotorra concrete, botons! A quins altres es refereix, als micos bohemis, als afeblits per no menjar, als envoltats pel desconsol, als micos saberuts i d'etiqueta endrapats?

- Sí, ara ho has dit, a aquests em referia, has reblat el clau!

-Als tres primers si em pelen o m'espluguen, benvinguts siguen els seus crits i les manotades. Si, a més a més, els faig riure, això ja és massa. No veu un panorama trist, fotut i prou lleig?
I als darrers... Què els diria als darrers?
Ah, sí, ja ho sé. Com diu un amic bonobo i pelat per la vida: au, a fer la mà!

No passa res!

—Al principi, em vaig dedicar a la poesia.

—I per què vas abandonar l’ofici de poeta?

—És una història llarga de contar. Jo era un entusiasta del joc de l’escriptura automàtica, dels cal·ligrames... Ja saps: els artistes i els escriptors solem guiar-nos pel principi d’acumulació; anem integrant a la nostra obra les troballes dels creadors que ens han precedit. És freqüent que molts poetes actuals introduïsquen als seus poemes elements procedents del dadaisme, del surrealisme. En el seu moment, aquests moviments van ser trencadors: subvertien l’orde burgés establert.

—Sí, ja sé. Van influir molt en la segona avantguarda. Però les seues propostes anaven dirigides a un públic massa “selecte”, un públic de col·leguetes, lletraferits, intel·lectuals, bohemis... En resum: els dadaistes i els surrealistes es dirigien a un grup reduït de simis i lloros visionaris i entesos.

—Precisament! Ací volia arribar! Els meus poemes només eren escoltats per quatre micos amics meus. I clar, allò que jo desitjava veritablement era arribar al poble pla. Tumbili, un amic bonobo que es dedicava a la crítica literària, em donà un consell: «Si vols connectar amb tots els macacos (amb els micos caputxins, les mones de Gibraltar, les mones aranya...), deixa’t de bajanades i vés a la font, a la lírica popular, com han fet els nostres grans poetes nacionals. Ausiàs Tag i Vicent Andreu Ximpanzé, posem per cas, sabien combinar perfectament els registres més elevats i les expressions més col·loquials, els conceptes abstractes i la realitat quotidiana. Aprèn d’ells.»

—I vas seguir el seu consell?

—No! Vaig assajar una estratègia diferent. Els meus poemaris es venien amb la corresponent addenda.

—Addenda?

—Sí, amb una mena de llibret d’instruccions. Així, els lectors tenien les claus per a poder desxifrar el sentit dels meus versos.

—La mare cotorra que va covar els ous! I això et va donar resultat? Augmentà el nombre de lectors de la teua obra?

—No! Em vaig quedar sense editor. Al bugiot no li venia a compte publicar els meus llibres. Argüia que les edicions eren massa cares i tenien poca eixida. Però no passa res! En realitat, el principal destinatari dels meus versos no és el públic lector. Jo sempre he escrit per a mi mateix.

—Ja! Llavors, ara només escriuràs dietaris, no?

—T’estàs burlant de mi, cotorra dels collons? Ara sóc músic i toque en una banda.

Versos de granota

Alietes pensa el seu poema
com un punt de fuga, forat vítric, una nova pupil·la.


Jo, en canvi, gripau maleït,
condemnat a romandre invisible, dins el vidre mateix,
sols voldria tornar a l’indret
d’on un personatge fred
em va traure, crec,
amb un frec,
sec
—no sé si Lewis Carroll, la fada
o la implacable dalla del temps.


Delere tornar a ser el príncep
que, ben lluny de revolucions,
despreocupat, inconscient, foll,
celebrava les mels de l’amor
sense parar esment al rellotge.

Llavors, tombat al llit de nenúfars,
imagine que el versos raucats
(els bards canten, les granotes rauquen)
em tornaran el tresor perdut.
I el meu poema fuig del bassal.

Fuig del bassal i del Conill Blanc,
dels llits de lotus, del Barretaire,
del silenci, del Gat de Cheshire,
de la Reina de Cors, del pantà.
I sí, rauque i llance versos d’aire.


(Llavors, el cant, esdevingut gralla,
fosc ocell o flauta, figurant-se
que el bes trenca l’encanteri,
revoluciona,
o això creu,
la lírica,
sí.)

Monument elefantí

—He vist que Wingu aterrava a la platja. Ha passat fora la festa de mwaka mpya?

—No la suporta. Tots els anys lloga una nyumba ya vijijini a les terres del nord i s’hi emporta Mwezi i el nen. Estan fora fins que obren l’escola, però Wingu sol fer alguna revolada a l’aldea, per tal de comprovar que tot està en orde a l’habitatge familiar.

—I ha portat cap notícia de les terres del nord, el Príncep de les Milotxes?

—I tant! Ha portat unes fotos del monument que li han dedicat al Rais wa kikanda. Mira.

—Però el Rais està tort i l’elefant del monument no porta l’ull tapat.

—Això mateix ha dit l’autor del monument.

—I què diu el Rais?

—Ell? No res! Wingu diu que el cap s’ha rigut i ha enlairat la trompa amb un trompeteig d’autoritat. Aquests dies, el patró està molt content perquè ha guanyat un plet, un assumpte de frau fiscal o una cosa així.

L’informe PISA

—Què estàs llegint?

—El llibre dels gossos, de James Clemens.

—I què tal?

—Molt interessant. Descriu la psicologia canina. Te’l recomane. T’ajudaria a entendre millor el caràcter del teu marit.

—Parlant de lectures, ja coneixes les dades del darrer informe PISA? Les nostres criatures tornen a suspendre en lectura. I clar, també trauen una puntuació molt baixa en Matemàtiques i Ciències de la Natura. En lectura, estan seixanta punts per sota dels jindo coreans i els spitz finlandesos.

—Jo li ho dic al meu cadell: hauries de llegir més.

—Jo també els ho dic als meus. Per cert, has vist la campanya amb què es vol promoure la lectura? És molt impactant! Fa servir models humans de raça caucàsica i el següent eslògan: «Si estàs embarassada, si tens problemes d’anorèxia o pes, si t’interessa la vida salvatge, llegeix!»

—Ai xica! És que les persones canines llegeixen ben poc. Els gossos, res! A molt estirar, la premsa esportiva, per a saber els resultats de les curses de llebrers. Això sí, es passen la vida davant del televisor. Ja era hora que el Ministeri de Cultura fes alguna cosa.