Vinc de deixar un nou comentari al bloc de Xavier Aliaga. El de sota la creueta ha escrit sobre Pau Sif i ens ha regalat un poemeta seu: Propietats de l'Ikea. No em vaig poder estar de ser el primer a dir la meua en els comentaris. Però de seguida es revolta la tropa i hi ha algú que m'acusa d'anar mancat d'humor. Home, pôs segons en quines coses. Supose que això de l'humor va per barris, com moltes altres apetències. Algunes pel·lícules dels Monty Python em pareixen genials i d'altres no les he pogut aguantar: què hi farem?
Anit vaig estar veient i escoltant els Astrud & el Col·lectiu Brossa. Tocaven el nou disc.
(Em permet este parèntesi: Havia conegut Manolo Martínez (cantant d'Astrud) a partir de l'espectacle Ojos de mil años, un homenatge a Miguel Hernández. Les tres composicions de Manolo per a l'espectacle em van semblar genials: "Elegía", "Proceso" i "Autopsia". Les dos últimes inspirades en l'acta amb què se li commutava la pena de mort per 30 anys de presó i en el document forense que certificava la mort del d'Oriola. Esborronadores.
Als Brossa els conec de fa anys.)
A què ve tot açò dels Astrud? Ve al cas de l'humor. Des de bon principi que el concert d'Astrud ve determinat per l'humor. I així donen a entendre les seues cançons. L'humor regna per tot arreu. Les noves musicacions i les lletres de les cançons estan impregnades d'un humor fi i intel·ligentíssim, no us penseu; i el públic no podíem deixar d'escoltar-los i seguir-los amb un somriure a la cara. Què vull dir? Que també l'humor s'ha de cotextualitzar. Vos els enllace ací també. Segurament hi haurà algú a qui no li faran puta gràcia. Doncs això.
No comments:
Post a Comment