Eficàcia

“Mestre! Una aranya!” Tots corren al racó de la biblioteca on sembla que la pobra bestiola vol fer niu. L’Albert l’ha descoberta, passejant-se per damunt de les cobertes dels llibres, com si dubtés en escollir. Com si triés amb el tacte delicat de les seus potes bellugadisses. Tothom s’aboca i jo tem que s’emporten per davant l’insecte i el moble. Com si es tractés d’una baralla de pati, els faig enrere, els demane que tornen al seu lloc, que es tranquil·litzen. “Atención! Esta manifestación no está autorizada! Por favor, disuélvanse!” Riuen. Supose que els sembla més divertit escoltar-me parlant així que el que vol dir la frase realment. “Hi ha que matar-la!”, diu algú. “Sí, perquè si et pica et fa molt de mal!”, crida algú altre. De sobte l’aranya és una mena de monstre de Frankestein, ells el poble furibund i jo el pare d’aquella criatura que s’amaga al molí que ara és el moble de la biblioteca. “A veure, això no és del tot cert. Penseu que totes les criatures tenen dret a viure i ella no ha fet cap mal”. A continuació se succeeixen les contarelles sobre experiències pròpies i alienes amb tota mena d’insectes. Experiències que, de ser totes certes, el canvi climàtic, per posar un cas, no hauria de ser la major de les nostres preocupacions. “Mireu. Tots els éssers vius tenen la seua funció en el món. Les aranyes també. Són un excel·lent insecticida. Es mengen les mosques que, com sabeu, són focus de malalties i molt punyeteres”. S’ha fet un silenci rere les meues paraules. Reflexió o treva? L’Andreu, molt serio, em rebla: “Però, mestre, si a la classe no hi ha mosques?” Abans que puga dir res la Beth posa punt final a la discussió: “Doncs això vol dir que ací fa ben feta la seua feina!”. De moment ningú li bota foc al molí.

Paciència

Després del pati, la Beth ha tornat amb el portaviandes de l’esmorzar ple de caragols, de closques enormes, i intente enraonar amb ella perquè els hi torne al lloc on haurien de ser. Faig servir una mena de discurs que puga entendrir la seua “resolució-d’apropiament-justificat-per-la-dèria-de-col·leccionar-éssers-vius”, per fer-la canviar d’actitud. Vull suposar que, fins i tot sa mare, m’ho agrairà. Però després que les meues paraules no puguen aconseguir ni que siga clivellar mínimament la capseta del seu cor, li demane, per favor, que torne al pati i els aboque al lloc d’on els hi ha trobat. Obeeix perquè sap que no té més remei (la qual cosa vol dir que l’autoritat encara funciona, que ja és prou) i surt abraçada al portaviandes com si hagués de desfer-se del tresor més preuat. Supose que, en certa manera, així és. Jo l’espere a la porta d’eixida. La resta dels alumnes s’han repartit els tres finestrals de l’aula que aboquen al pati, per veure l’escena de primera mà. Hi ha una gran (i insòlita) expectació. La Beth es perd rere un parell de cotxes que no han pogut encabir-se dintre de l’aparcament i encara no han entrat a l’ordre de l’administrador. No veig el que està fent. Sembla que està ajupida. Els minuts passen i no torna. A les finestres se sent una remor creixent de xiquets que comencen a disputar-se els llocs d’observació. Olore la tempesta. Cride la Beth i no obtinc contestació. Preocupat, decideixo apropar-me per veure què està fent realment. A l’avançar unes passes veig que ella ja és de tornada, el portaviandes buit en una mà. Li pregunte perquè ha tardat tant en deixar-los. Ella em mira i molt seriosament em rebla: "Estava mirant que s'allunyaren en la bona direcció". Tornem a l’aula abans que es produeixin les primeres descàrregues elèctriques.

regal

Esther se m’apropa i, com si jo fos un xiquet maldestre, m’obri la mà i em deixa al palmell un clauer de metall que llueix sota la llum freda del tub fluorescent. Acompanya el gest amb un ample somriure que enlluerna més que aquell petit detall. Però la prudència que mena (o hauria de fer-ho) el comportament adult em fa preguntar per l’origen d’aquell objecte i si hi ha algú a casa que sap el destí que ella està donant-li. Esther canvia el semblant i fa un posat entre ofès i divertit per dir-me que si ella me’l regala és perquè m’estima molt. I pronuncia cadascuna d’aquelles paraules amb una rotunditat i convenciment que, instintivament, tanque la mà i li torne el compliment que m’ha fet. Però en realitat el que vull, al prémer el puny, és que no se m’escape aquell moment que ja forma part de l’inventari de les felicitats petites de ser mestre.

paraules que ofenen

L’enrenou de la fila d’entrada, aquesta vesprada, s’atura sobtadament perquè Àurea ha esclatat en un plor que fa el mateix efecte que una trencadissa de vidres. Tots la miren mentre se m’apropa, flanquejada per dues companyes, testimonis del motiu del seu desconsol, amb un posat de circumstàncies que no deixe cap mena de dubtes respecte de la seua solidaritat amb l’Àurea. No pot parlar, somiqueja sense parar. Li demane que es tranquil•litze. Li fregue el rostre amb un mocador de paper, suaument, com si, al mateix temps que li trac les llàgrimes, pogués esborrar la tristor que li prenya els ulls. Quan per fi m’explica el motiu del seu desconsol no tinc paraules. “Es que m’han dit... tia buena!” Les meues companyes, que són a prop meu, totes dues alhora, es giren de cul. No poden aguantar-se el riure, però no volen ser vistes per no ofendre més la xiqueta. Cride a l’autor de l’expressió, que em mira amb els ulls com a plats pel desconcert. Potser el seu germà gran li ha dit que aquestes paraules són rebudes d’una altra manera pel sexe femení, i per això no entén el què ha passat. Jo me’ls mire a tots dos xiquets divertit. Però també un pèl confós. Tinc una feinada aquesta vesprada! Primer pensant si això es mereix ser justificat com un elogi, o si més bé caldria aprendre altres expressions menys “ofensives”. Desprès intentant que ells ho entenguen. Les paraules sotmeses a la fonètica de les emocions, dels sentiments. Aquesta vegada la pauta de les llibretes si caldrà que siga ben ampla!

massacre al consultori

Amb el paper a la mà, doblegat per la meitat però no massa, perquè no s’hi quede la ratlla del plec que el faça envellir abans d’hora, vaig fent petites i curtes mirades al rellotge de polsera mentre sóc assegut a la cadira de la sala d’espera del consultori del meu metge de capçalera. He demanat hora per mostrar-li el resultat del meu habitual anàlisi de control. Tot i que els valors assenyalats amb un asterisc són relativament insignificants, fidel a la meua hipocondria, no amague el neguit abans de conèixer el diagnòstic definitiu. Compartisc l’espai —un breu rogle de cadires— amb dues dones grans a les que he tingut que ajudar a trobar-se a la llista que el metge penja a la porta perquè cadascú es faça càrrec del torn que li pertoca. Més enllà hi ha dos rogles més. Un —el que ocupa el centre del passadís— buit perquè el facultatiu ja ha acabat la seua consulta i l’altre —més cap a la porta d’eixida— amb un grapat de persones entre les que destaquen dos xiquets, de gairebé quatre anys, que han convertit l’espai en improvisada ludoteca. El frenesí de les seues curses i la seua cridòria fan pensar que no són ells precisament els qui han anat a cercar l’ajuda de la medicina. Un d’ells porta una pistola que s’endevina de joguina només pel botó roig que hi ha a l’eixida del canó i perquè quan prem el galet sona l’esclafit d’un tret, un pèl distorsionat per l’esgotament de les bateries. Tot el que es mou és objecte de la seua punteria davant el somriure babau dels presents que volen copsar-ne la innocència sense saber-ne molt bé com ni de quina manera. La seua dèria per abatre’ns a tots és tan il•limitada com la seua inacabable munició. Tinc al cap una notícia llunyana sobre pistoles i adolescents. La familiaritat amb la que es mou el xiquet no esgarrifa ningú. Som part del seu joc indiscriminat. Mire el rellotge perquè tinc pressa. Només dispose d’una hora perquè m’atenga i després dinar i tornar al col•legi. El xiquet, cansat de disparar sobre els qui té més a prop, fa unes passes agosarades cap a nosaltres per fer-nos víctimes del seu joc. Obri foc repetidament. Primer contra la dona que tinc a la meua esquerra, que es queixa perquè les cadires són massa altes i les cames li queden penjant i li fa mal a les cuixes. Després contra l’altra, asseguda d’esquenes al tirador, i que ni se n’adona que és morta en l’imaginari d’aquell xiquet. Després m’apunta a mi. Jo el mire als ulls, desafiant. Sembla que dubta, però no abaixa el braç. Em mira detingudament. Si pogués parlar-li a través del meu pensament li demanaria que deixés l’arma a terra i es lliurés a un altre joc. Però abans no puga ni intentar-ho, acluca els ulls per afinar millor la seua punteria i em fa dos trets. Després somriu satisfet i corre rere l’amic que sembla haver perdut interès en aquella activitat. La porta del meu consultori s’obri i la pacient que hi havia dins surt amb un grapat de receptes a la mà. No tinc temps de dir res. De seguida que el petit pistoler la veu li adreça el canó de l’arma. Tancant la porta encara puc escoltar els repetits trets metàl•lics i el comentari d’un adult que diu “no deixaràs viu ningú!” entre les rialletes de la concurrència.

qüestió original

De vegades, l’acció docent resulta un pèl massa rocambolesca. Explicant qüestions al voltant de les plantes, els he arribat a dir que els éssers humans no sempre hem poblat la Terra i que no necessariament continuarem fent-ho. Cap la possibilitat que una espècie nova done continuïtat a la vida sobre aquest planeta. Vint-i-cinc parells d’ulls em miren estorats. Algú deixa anar una pregunta: “però això, com pot ser?”. Pel to emprat ben bé podria traduïr-se com: “Però mestre, què t’has fumat aquest matí?”. El discurs es reprèn fent un breu resum sobre l’evolució i a risc de patir l’excomunió (o alguna cosa pitjor) faig menció de la nostra relació amb els simis. Els silencis que es masteguen a la classe després de les meues paraules són més expressius que qualsevol altre tipus d’expressió. Antoni pregunta: “I com va ser que eixirem dels micos?”. Ximo contesta abans que jo puga fer-ho: “Això caldria que ho contestara un mico, no?”. I malgrat les aparents reserves que qualsevol persona “normal” podria fer, a tothom li sembla ben raonable la proposta. Esperarem que parlen els micos, doncs...

Per demanar, que no quede

Divendres passat, tornava del treball escoltant la ràdio. Més concretament, tenia sintonitzat Hoy por hoy, el programa que dirigeix Quique Gabilondo a Ràdio Xàtiva, de la Cadena SER. (Ui, perdó, he volgut dir Iñaki Rosselló. Merda, tampoc! Mãemeua, quin embolic! Anem a veure: sentia Hoy por hoy, de Quique Rosselló. Per fi!) Com que passe moltes hores al cotxe, m’agrada la companyia de les ones. El programa de Quique té... com diria jo? Té quelcom de casolà. Uns dies, entrevista el cap de la guàrdia urbana; altres, la presidenta de l’Associació d’Ames de Casa. Apareixen per l’espai les arengues de Tino Parra, Marcos Sanchis, Maria Josep Pla, Tono Vidal, Maria Emília Soro, Jorge Herrero... El conductor de l’espai dóna joc també a l’encarregada de relacions públiques de la Creu Roja i, sobretot, al reverend Ximo Núñez, un veritable crack. Això sí, per tal que el magazine radiofònic no semble massa escorat cap a estribord, de tard en tard —molt de tard en tard—, Quique deixa que traga el nas pel dial gentola com Lo Pol, Ricard Gallego, Escrivà de Cort... Ja us podreu imaginar que el programa en qüestió es caracteritza per confondre a tort i dret els avisos, la informació, la propaganda política (de vegades, sembla l'oficina de premsa municipal) i la publicitat comercial —amb freqüents connexions amb la campa de Comercial Setabense, la Fiat, ADEXA—. Què anem a fer? Aquestes barreges són tan recurrents que els oients hem acabat acostumant-nos-hi. Divendres passat, però, el programa assolí un d’aqueixos moments de clímax difícils de superar. El programa es va transmetre íntegrament des del British School, que aquell dia inaugurava les seues instal·lacions (les inaugurava oficialment, perquè ja estaven funcionant des de principi de curs). I clar, com que l’ocasió ho requeria, Quique Rosselló aconseguí de traure el millor d’un tal Frank, fill dels propietaris de l’empresa. Es produí, per tant, la màxima confusió entre informació i publicitat. El xicot afirmà cofoi que el seu centre ofereix el currículum anglès. Informà que, en el British School, els alumnes d’infantil i primària tenen un assistant personal. L’alumnat del centre disposa també de múltiples activitats extraescolars: judo, música, ballet, pàdel, waterpolo, natació... Participaren en aquell programa de la SER diferents regidors de l’equip de govern pertanyents a l’àrea d’Educació i Cultura. Es notava l’emoció que provocava l’esdeveniment. Naturalment, el periodista féu la pregunta del milió: «En què es diferencia el currículum anglès de l’espanyol?» Frank contestà: Según la LOGSE, todos los alumnos son iguales; según el currículum inglés, cada alumno es diferente y ha de recibir una atención individualizada. Que bonic! I quin engany! La LOGSE ja no està en vigor; des de 2006, regeix la LOE. La LOE estableix, entre d’altres, els següents principis: «Qualitat de l’educació per a tot l’alumnat, independentment de les seues condicions i circumstàncies; flexibilitat per adequar l’educació a la diversitat d’aptituds, interessos, expectatives i necessitats de l’alumnat, així com als canvis que experimenten l’alumnat i la societat; esforç individual i motivació de l’alumnat (article 1). Educació en la responsabilitat individual i en el mèrit i l’esforç personal (article 2)». De fet, el centre públic on porte els meus fills atén la diversitat dels alumnes de diferents maneres: hi ha grups de reforç i desdoblament, programes de diversificació i de qualificació professional inicial, Departament d’Orientació (amb psicòloga, logopeda i professor de Pedagogia Terapèutica), tutoria individualitzada... I tot debades! Arribats ací, també jo em faig la pregunta del milió: Qui paga totes les virgueries —inclosa la publicitat en la Cadena SER, emmascarada d’informació— de què fa ostentació el British School? Si les paguen els pares dels alumnes, ja s’ho faran. Però si el centre aconsegueix alguna mena de concert econòmic per als seus extres —els paga, per tant, l’erari públic—, jo em demane les mateixes virgueries (pàdel, waterpolo, violí i assistant personal) per al centre públic dels meus fills i dels meus nebots. Per demanar, que no quede! És just, no?

puntualitzacions

“Per favor, escolteu-me una miqueta abans d’eixir. Beth, ací, mira’m! Ximo, deixa això!.. Igual té, deixa-ho ara!.. Que si que hi ha temps, home! Va, vinga...! Ei! Ferran! Agafa fort el baló que no torne a botar! No, no, Vicent, ara no puc mirar el que portes per esmorzar, he de dir una cosa important, escolteu!... Ahir per la vesprada, a l’hora d’eixir, vau veure un eixam a prop de la font, veritat?... Val, val, un moment, escolteu. Deixe-m’ho dir, deixeu que acabe, un moment!... Vos demane, per favor que, encara que ja no hi són,(un apicultor se’l va emportar i fou tot un espectacle) feu servir la font del pati de dalt, per si de cas. Que una picada d’abella fa molt de mal i, fins i tot, pot ser perillosa per a la salut!” Antoni dispara el braç al cel: “Jo vaig veure un documental a la tele on deien que si una abella et pica, et mors... si no sobrevius!”.

Besitos

Maria José, Tica, Carmen, Mari Carmen, Joaquín, el tresor ocult dels caramels...

Són el primer somriure del matí, amb independència dels cors passatgers que es desempereseixen, dels oratges i colors, de qualsevol dels gestos posteriors, comptabilitzats en hores.

Són més de 900 les ànimes que travessen el llindar de la porta cada dia; carreguen llibres, un pes que, potser, encara no valoren, desert, oasi, jardí en l'esdevenidor...

Així celebre aquest regal matiner i vull gravar-lo, sí... aquesta delicadesa, amb la mirada; l'amor subtil, amagat com aigua tremolosa entre les pedres pures; un tros vital de totes elles, ara; i quan la memòria siga un erm i jo l'assaig del dibuixant feliç que fui... aleshores, ombra meravellada pels seus somnis.

Als guardians del pont on visc.

L'origen insòlit de certes espècies (segona i última part, crec...)

Recapitulem. Ximo, durant una classe de coneixement del medi sobre l’origen dels aliments, manifesta dubtes sobre si l’origen de son pare és vegetal o animal, el que ens aboca a una situació molt divertida, en principi, però que a ell el sumeix en un pou de noves incògnites. L’endemà del succeït, només entrar a classe, se m’apropa i em diu: “Mestre, el que volia dir-te ahir és que mon pare té colesterol!”. Considere que no cal allargar més l’embolic i li conteste: “Ximo, ara sí que ho entenc tot!”, amb la qual cosa ell ocupa el seu lloc amb l’ànima definitivament quieta, i jo sotsobrant davant d’aquella sèrie de raonaments pelegrins que bullen al cap del xiquet. Més tard, a l’eixida, trobe sa mare i li dic, amb un pèl d’ironia, que l’assumpte sobre els orígens paterns ja s’ha solventat; que el xiquet ja m’ha dit què és el que realment es rumiava. La mare torna a riure obertament i davant la meua estranyesa em diu: “Aquest fill meu, és de por! Son pare no té colesterol! És diabètic!” Considere que açò ultrapassa el meu bagatge psicopedagògic...

L'orígen insòlit de certes espècies (primera part)

Estem parlant dels aliments. I, sobretot, del seu origen. Si vegetal o animal. La vesprada és inesperadament calorosa. Malgrat que les persianes estan deixades caure, l’ambient és bascós i els xiquets semblen presos d’una mena de malenconia. Hi ha mirades que oscil•len entre l’atenció catatònica i un estat de completa abstracció. Com si el pensament se’ls hagués fugit i enlairat més amunt del sostre de la classe. D’entre tots ells, però, Ximo té un posat inacostumat de preocupació. Fa una estona que l’observe, el front arrupit, mentre parle i ratlle a la pissarra quasi al mateix temps, amb gestos ostentosos, com de presentador de circ, per mirar de trencar l’ensopiment de la concurrència. Per fi, Ximo, incapaç de contenir per més temps l’objecte de les seues cabòries, alça el braç i, abans que puga concedir-li el torn per parlar, diu: “Mestre, ara mateix no sé si mon pare és vegetal o animal”. Una rialleta raja del fons de l’aula. Jo intente aguantar-me el riure amb grans esforços. Ell em mira esperant una resposta. “Anem a veure, Ximo. Ton pare, quan arriba a casa, es deixa caure al sofà i roman allí, durant molta estona, sense dir res a ningú?” El xiquet em mira sorprès i, amb una llumeneta als ulls em rebla: “No, no. Mon pare parla molt i diu moltes paraulotes!”. “Doncs, definitivament, ton pare no és d’origen vegetal! Pots estar tranquil!”. I reprenem la classe, amb una rialleta creixent allà al fons, amb l’atenció sota mínims i amb el pobre Ximo amb més dubtes encara, si cap. Quan, a l’eixida, li ho conte a sa mare, esclafís en una sonora carcallada mentre Ximo, aliè, canvia cromos a un racó de la tanca que ens separa del carrer. (continuarà)

Vocabulari insòlit!

El divendres per la vesprada és un bon moment per espolsar-se del damunt les rutines de la setmana i provar amb alguna cosa original i inesperada. Per això els demane als meus alumnes que participen en un joc una mica complicat, ja els avise. Els diré una paraula que potser no coneguen i han de dir-me què significa. El que s’aprope més rebrà com a premi un llibre de passatemps que, ells no ho saben, però ha servit per treure algun entreteniment en hores mortes i que ara roman a l’últim calaix de la meua taula escriptori, entre paperassa desendreçada. Els hi mostre la recompensa i, immediatament, les seues animetes aparentment esgotades de la setmana tornen a bullir d’excitació. M’han de dir el significat de la paraula TAXIDERMISTA i així, amb lletres grans, l’escric a la pissarra perquè ningú no se n’oblide. Hi ha uns segons de desconcert, d’expectació, però només uns segons. Encara no he tornat el guix al seu lloc quan em gire i veig un bosc de braços alçats, delerosos del premi. I aquestes són algunes de les respostes: “Una persona que duu a la gent on li demanen” (Fabià); “Un munt de taxis” (Roser); “El vehicle que condueix el taxista” (Vicent); “L’home que ensenya a ser taxista” (Carme); “El que, quan puges al taxi, de seguida et fa massatges” (Ximo); “La persona que arregla el taxi” (Joan); “Un home que va en bicicleta pel carril dels taxis” (Fermí); “El femení de taxista” (Albert); “L’home que, en voler pujar al taxi, el troba ocupat” (Pau); “El lloc on s’hi guarden els taxis quan van a sopar” (Carles); “El navegador del taxi per anar a llocs llunyans” (Beth)... Així hem seguit una bona estona fins que han esgotat tots els possibles recursos al voltant del món (tan suggestiu) dels taxis. Quan els hi he dit l’autèntic significat de la paraula s’han quedat bocabadats. Fins que el Ximo ha considerat, una mica emprenyat, que la gent està ben boja si fa aquestes coses tan estranyes. En fi... El llibre torna al calaix. Però hi haurà més.

Curiós xiulet

Un cop a la setmana organitzem una assemblea a la classe per, a poc a poc, anar traient d’una capsa de plàstic aquells problemes de convivència que ells no han pogut resoldre i que deixen escrits, en un bocí de paper, perquè tots plegats mirem de donar una solució satisfactòria. La majoria de vegades s’exposen petits conflictes generats a l’hora de l’esplai i que, durant la setmana, acaben resolent-se amb facilitat. Resten altres, més complicats, si voleu, perquè hi ha algú una mica refractari a baixar-se’n del burro. Aquesta vesprada, però, l’Anna ens informa d’un nou joc que s’ha inventat el Ximo i que consisteix en deixar-se pegar bufetades, amb la mà ben oberta, fins que aconsegueixes tenir les galtes roges “com un tomaco!”. Malgrat el meu evident desconcert, el primer que faig és demanar explicacions als autors de la feta per si tenen alguna argumentació i defensar allò que, d’entrada ja us ho dic, em sembla indefensable. Ximo, com si es tractés de la cosa més normal, ens explica: “La veritat és que fa un poc de mal, però quan t’arreen pots escoltar un sorollet més xulo a dintre del cap...!” Amb més paciència que traça he estat la resta de la sessió redreçant aquella mena de masoquisme incipient del que he assabentat després a sa mare, a l’eixida, mentrimentres ella em mirava a mi, les espardenyes que calçava i al seu fill, en una seqüència que feia témer com acabaria a casa aquell “curiós” entreteniment.

Connexions de cap de setmana

Ja fa dies que el Ximo està una mica escarotat. Tot i que mire d’anar aturant el seu excés d’energia aprofitant-ne els sobrants encarregant-li coses com endreçar els racons, carregar fotocòpies, enviar notes a la classe del costat o qualsevol altra cosa que se m’ocorre, no puc fer-me amb ell. La raó: sa mare està embarassada d’uns quants mesos i des de la notícia d’aquest esdeveniment, la seua ànsia ha anat creixent fins una desmesura que no hi ha forma humana de dur a solc. És un feix de nervis. S’ha tornat l’epicentre de tots els terratrèmols. El seu lloc de treball sempre és una escampadissa de llibres, d’estris d’escriptura, retalls de paper... De vegades, quan visite a ma mare i la veig amb aqueixa parsimònia que li ha atorgat el “diazepan”, estic temptat de furtar-li un parell de píndoles i mirar d’aconseguir que el Ximo se les empasse gola avall... Hui ens ha portat un CD amb la grabació d’una ecografia tridimensional de la germana. Jo juraria que li he dit que el deixés a la meua taula per veure-la després de la tasca que els havia encomanat, però el disc no ha parat en torreta; ha corregut la seca, la meca i la vall d’Andorra. Abans que la pel·lícula que hem pogut veure més endavant, ha sigut unes ulleres de sol per mirar al pati per la finestra, una lupa amb la que s’hi podien veure un munt de coses (que només podia veure ell, naturalment!), una plantilla per fer rodolins, una baldufa amb l’ajuda d’un llapis... Mirant que no ratllés el disc, i la meua paciència, he optat per posar-lo al DVD. Hi ha hagut la clàssica expectació infantil. Jo mateix m’he quedat francament sorprès de la bona resolució i definició de la projecció. Les ecografies dels meus fills ja són pura prehistòria. Cap al final, i de manera fugissera, una mena de tub ha creuat la pantalla, desapareixent quasi a l’instant. Ha sigut suficient perquè l’Antoni, astorat, trenqués el silenci i digués ben fort: “Ara mateix li han instal·lat un tub a la xiqueta! Ho heu vist!?” No he tingut temps de fer cap aclariment. El Ximo ha fet un gir insòlit de 180 graus en la seua cadira i li ha reblat: “Però què dius, home? Aixó és el CORDÓ DOMINICAL!!”. M’ha fet tanta gràcia que la resta de les entremaliadures del dia li han eixit debades.

DIÀLEG

Quan assenyalàvem el dia d’avui al calendari, el braç del Vicent ha eixit disparat, com una sageta, cap al sostre. Hui és l’11-M! I han fet present un record que, per a ells, és llunyà i boirós, però que hem anat reconstruint en trossos que, sense casar amb exactitud, han recompost la tragèdia i la memòria en allò que té d’essencial. Ximo crida fort que van ser els de la ETA! En la seua sobtada reivindicació no pesa cap argument conspiratiu. Per a ell, com per a tots els altres, ETA ha esdevingut sinònim de terror, de qualsevol tipus. Si la mort ens ha de visitar de manera violenta, el segell d’aquest grup queda imprès per una lògica rutinària, inqüestionable. Joan ha proposat que fem un minut de silenci, com quan són al futbol, i a tot el món li sembla una idea excel·lent, encara que després es veurà que no convoca els mateixos entusiasmes. Durant l’aparent llarg minut, tots dempeus (perquè així ho han volgut ells), l’Àurea, amb el seu posat de concentració, com si anés a fer un esforç de telequinèsia, contrasta amb el Carles, que es recolza en la taula com si tingués l’ànim envellit i badalla ostentosament. En acabar arranquen en un aplaudiment espontani. La Beth alça el braç per preguntar per què mata la gent. Abans que les meues neurones més ensinistrades puguen ni tan sols plantejar-se un mot per contestar, el Ximo li rebla: “perquè són roïns, i els que són així fan aquestes coses!”. La veritat és que la Beth no està (ni ella ni ningú) en disposició d’escoltar una resposta més complicada. Ràpidament algú acusa al Ximo que ell, en ocasions, també és dolent i pega. És el moment d’aparcar les matemàtiques i reprendre la vella qüestió sobre com resoldre els nostres conflictes i apaivagar el desig tan primari de fer un colp amb l’inici d’un diàleg aclaridor, i portar pel solc de la civilitat les nostres diferències.

Uf!

Cada vesprada de divendres, quan falta al voltant de mitja hora perquè acaben les classes, els xiquets semblen contenidors plens a vessar. És impossible demanar-los més atenció, dirigir-los en cap activitat. Fer-ho suposa quasi un esforç titànic. Són un vesper. S’alcen de les cadires i volten per l’aula. Són un degoteig constant fins a mi, demanant-me coses, proposant-me coses. I en fan sentir un geni embogit que concedeix un desig rere l’altre, repetitivament. En un rampell d’aquesta follia compartida, decideixo prendre notes de tot el que està passant al mateix temps que passa (si em resulta possible). David s’apropa i pregunta de seguida què faig. “Un conte”, li dic. No puc explicar-li-ho d’una altra manera més entenedora. Aquestes paraules fan créixer una expectació insòlita en la classe. Anna pregunta pel títol. “Encara no en té”. Insisteix, “quan vas a contar-lo?”. Com que no vull perdre el fil de les notes que estic prenent, no puc fer-li cas. Ella insisteix una i altra vegada fins que, sobtadament, desapareix. Ara ve Llúcia. Hi ha un conflicte amb el paper reciclat. Tothom remena i ja no queden trossos suficients per fer “dibuixets”. (David segueix amb interés creixent les meues notes: “Què llarg és eixe conte!”). Àlvar ha aconseguit fer-se una carassa amb un tros de paper, l’ha retallada i se l’emprova davant l’espill. Com que pensa que no li queda del tot bé, torna a la seua taula i mira de millorar-la amb les tisores. Després repeteix la prova. Així un parell de vegades, fins que l’oblida i acudeix a la vora de l’Antoni, que remena la cubeta del paper reciclat per traure ni que siga un bocinet (és plena de retalls d’altres treballs, de formes inservibles per aconseguir encabir els seus desitjos creatius). Li diu alguna cosa que jo no puc sentir i ve corrents després a demanar-me d’anar al wàter. Desig concedit. Mireia es posa ara davant de l’espill. S’ha fet un floreta de paper que sembla marcida ja pel pes de la tinta dels retoladors, i lluita per enganxar-se-la al cabell. De sobte es mira a dintre dels pantalons. Joan l’ha descobert en aquest gest i li diu que és una cotxina. Ella ve a queixar-se, molt ofesa, perquè no ha ensenyat res, només volia saber de quin color portava les braguetes perquè no se’n recordava. Eduard, aliè a tots els conflictes, ve a dir-me que el llibre que està mirant li agrada molt. I sense esperar resposta se’n torna a la seua taula amb un somriure ample de satisfacció. Ara és Carme la que remena la cubeta i rasca amb els ditets el fons, com si es tractés d’un rosegador. Pau fa una bona estona que està traient punta a una pintura que va minvant, a poc a poc, davant la seua fascinada mirada. Llúcia torna, té mal de panxa. Hui s’ha quedat al menjador i, de ben segur, no ha menjat gens, i ara té gana. Intente cridar per damunt de les ones si algú encara guarda les sobres de l’esmorzar. Només alguns em miren uns segons per a després capficar-se, de nou, en allò que estaven fent. Llúcia ja ha desaparegut, ella i el seu mal de panxa. David demana permís per arreglar la biblioteca. Clar que si. Joan decideix que ell també en té de ganes de fer-ho. Desig concedit. El conflicte reapareix al poc temps perquè tots dos volen ser els únics responsables. Una cadira cau al terra i sona com una campana badada. Ningú no ha segut perquè tots arronsen les espatlles de manera exculpatòria. Miquel demana per anar a beure. “Però si ja se n’anem!”. Insisteix, també té pipí. La qüestió és voltar. Desig concedit. Eduard vol tornar el llibre al seu lloc. Els responsables en competència no li ho permeten. Li expliquen que només ells poden tocar el llibre per deixar-lo on toca. Augmenta el conflicte. Algú tamborileja amb els retoladors damunt la taula. Marta diu que Àlvar està molestant-la perquè amb el colze sobrepassa la línia que marquen les dues tauletes i envaeix el seu espai. Ell diu que ha sigut sense voler, però ella el marmola fermament perquè ha dit una mentida. Sembla que no tinc que intervidre perquè s’arregle el problema. Àngel rodola feliç per terra. De seguida troba companys volantiners que s’afegeixen al número de circ improvisat. Algú ho fa tan a prop de la paret que s’emporta amb els peus tres o quatre jaquetes penjades a les perxes. Llúcia corre de seguida a contar-m’ho. Al mateix temps la cubeta cau al terra i s’escampen els paperets que hi tenia a dintre. Ja no puc més. Cride a arreplegar i el desori pren una altra forma. Soroll metàl·lic de cadires que es pugen a la taula. Cremalleres que es tanquen. Comentaris inversemblants. Llúcia que insisteix que faça alguna cosa amb l’afer de les jaquetes. “Un altre dia en parlarem”, intente tranquil·litzar-la. Algú m’estira del jersei per aconseguir la meua atenció. David m’abraça per acomiadar-se. Quasi si tinc que arrossegar-los fins a l’eixida. Fora s’escampen buscant els pares. Jo torne a dintre, a l’aula silenciosa. Uf!

Hi ha motius

Les reivindicacions de la Plataforma per l'Ensenyament Públic, com un negatiu d'una fotografia, ens mostren el que no tenim a l'ensenyament públic. Carències, per una part, i també actuacions impresentables per part de Conselleria. Motius més que suficients per a fer vaga demà dimarts 28; tant els mestres no acudint al lloc de treball, com les mares i pares no portant els xiquets a escola.

1. La constitució immediata d’una xarxa pública per a xiquets i xiquetes de zero a tres anys capaç d'atendre tot l'alumnat en el curs 2009-2010.

2. La creació de 300 places de llengua estrangera que garantesquen l'ensenyament eficaç a l'inici del curs vinent en totes les unitats de quatre i cinc anys.

3. Començament i finalització en 2009 d’una negociació amb la Comunitat Educativa d’un nou mapa escolar que responga a les noves necessitats d’escolarització. Eliminació dels barracots en un termini de dos anys.

4. L'adequació de les plantilles reals i necessàries de tots els centres públics d'infantil, primària i secundària a les necessitats educatives actuals, en haver quedat desfassada l’existent, que s’arrossega des de 1997.

5. La catalogació lingüística dels llocs de treball de secundària, prèvia negociació; l'establiment d'un pla de formació del professorat per adquirir la competència lingüística i la garantia de continuïtat de les línies en valencià.

6. La modificació del Decret que regula el procés de matriculació i la creació de les comissions estables de matriculació de districte o localitat per garantir una distribució equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials, de compensació educativa i nouvingut entre tots els centres sostinguts amb fons públics.

7. L'adopció de les mesures necessàries perquè l’alumnat acabe l’ensenyament obligatori amb les competències bàsiques per a expressar-se correctament en les dues llengües oficials i per a comunicar-se en una llengua estrangera.

8. El disseny, l'execució i l'avaluació de l’eficàcia dels programes necessaris per a compensar les deficiències de l’alumnat amb la finalitat que no abandone el sistema educatiu durant les etapes obligatòries i obtinga el títol de Graduat.

9. L'adopció de mesures motivadores perquè l’alumnat amb titulació de Graduat en Educació Secundària continue realitzant estudis postobligatoris, sobretot, aquells de Formació Professional de Grau Mitjà i Superior necessaris per al desenvolupament econòmic i social sostenible del nostre país.

10. El cessament de totes les persones que desenvolupen funcions d'inspecció amb caràcter temporal per designació directa dels responsables polítics de la Conselleria d’Educació i la convocatòria d'un procés selectiu que respecte escrupulosament els principis de publicitat, igualtat, mèrit i capacitat per accedir al Cos d'Inspecció Educativa.

11. La neutralitat màxima de l'administració i el fi d'actuacions partidistes encaminades a controlar les juntes directives dels centres escolars.

12. La retirada immediata de l’Ordre d’Educació per a la Ciutadania i la paralització dels processos administratius iniciats contra el professorat o juntes directives.

13. La concessió de beques de transport i menjador escolar per a l'alumnat d’ed. infantil, de batxillerat i de F.Professional i la seua gratuïtat en tot el procés escolar.


A més de la vaga, el dimarts 28 hi ha tres manifestacions a les 19h: a Castelló (Direcció Territorial), a Alacant (Direcció Territorial) i a València (Plaça Manises). Hem de tractar d'estar en eixes protestes; hem de fer-nos escoltar eixe dia.

Hui, 19:30h: Concentració davant l'Ajuntament de Xàtiva contra la política educativa del Govern Valencià

Hui, a les 19:30h hi ha convocada una concentració davant l'Ajuntament de Xàtiva, per part de la Plataforma Comarcal per l'Ensenyament Públic. Es tracta de protestar contra l'estat de precarietat en què es troba l'ensenyament públic al País Valencià. El de hui, amb accions com aquesta a diferents punts del nostre territori, és un acte previ a la vaga i manifestacions del 28 d'abril.


Enllaços per a informar-se, ordenats cronològicament:

• Els tretze punts reivindicats per la Plataforma per l'Ensenyament Públic

• Última "oferta" de Conselleria donant resposta als tretze punts

• La Plataforma es ratifica en la convocatòria de vaga per al 28 d'abril, després de considerar una burla l'oferta de Conselleria

Doble estratègia del Govern valencià a l'Ensenyament

El conflicte entre la comunitat educativa i el Govern valencià continua. Després de la convocatòria de vaga per al 28 d'abril per part de la Plataforma en Defensa de l'Ensenyament Públic, Conselleria ha mogut fitxa. I la seua estratègia sembla seguir una doble vessant.

Per una banda tenim l'actuació mafiosa, la intimidació. El director de l'IES Las Norias, de Monfort del Cid, ha sigut amenaçat amb la inhabilitació durant tres anys. El seu delicte? Haver permès que al centre hi haguera penjada una foto de Font de Mora cap per avall, com la que podeu veure ací baix.

Al mateix temps, el Govern tracta de mostrar-se com a dialogant, presentant ahir -últim dia d'escola abans de les vacances de Pasqua (estic segur que és sols una coincidència...)- un document on, suposadament, es dóna resposta a les reivindicacions de la Plataforma. Un nou document: recordem que ja en va presentar un fa cosa d'un mes, el qual era realment una burla. Per cert, els comunicats de la Conselleria d'Educació en aquest conflicte són sempre en castellà; supose que serà una forma d'utilitzar la llibertat, com fa la presidenta del Parlament basc.

Però no ens apartem de l'assumpte. Dèiem que Conselleria va presentar ahir, 8 d'abril, un document responent -segons diuen ells- a les reivindicacions de la Plataforma. Podeu llegir-lo ací.

Va dir Font de Mora, en roda de premsa, que es tracta d'un document "definitiu": no es negociable. Explicava el conseller que, si es desconvoca la vaga del 28 d'abril, s'aplicarà; i si no, doncs no. És a dir, no ho presenta com a una iniciativa del Govern, partint dels seus principis, idees, etc. Directament, i descaradament, planteja la cosa com a un pur intent de desconvocar la vaga.

Pregunta per a Font de Mora: si vosté creu en els punts que planteja al document, per què amenaça amb retirar-los si no es desconvoca la vaga?

Evidentment, la Plataforma va qualificar el document del que és: un xantatge. A tot açò, cal dir que el document dels collons (no sé quantes vegades he escrit ja la paraula "document") és una barreja de vaguetats insuficients i de reafirmacions difuses en les posicions actuals de Conselleria. Per exemple, es torna a parlar d'una moratòria de deu anys en la catalogació lingüística en valencià per als professors de Secundària. També se supedita la postura relacionada amb EpC al que diga el Tribunal Suprem. "Y en este plan", que deia Umbral.

No sé si aquesta doble estratègia del Govern valencià pot tenir èxit de cara als seus interessos. A mi em cabreja més encara, em fa tenir més ganes d'eixir al carrer. I a vosaltres?

Per cert, com recorda kirikú al seu bloc, el groc és el color escollit per la Plataforma per a protestar contra la política educativa de Font de Mora. Demanen a la societat valenciana que pose distintius d'aquest color als balcons i finestres.

Per a finalitzar, deixe un enllaç al comunicat que va emetre ahir la Plataforma responent al document de Font de Mora.

La Fugina (un altre conte local)

Introducció

Ara fa un any, amb motiu d'algun dels comentaris de Calinca, vaig publicar un conte local, La màquina de Calín i el capitalisme on aprofitava per criticar al Maquinetes. Ara vos presente un altre conte local, en el que trobareu ressonàncies llunyanes i properes, com el llibre de Primo Levi Si això és un home, les narracions de Toni Cucarella i una que vos apunte jo, l'excel·lent poema, El tast del llamp, del llibre Aixàtiva, Aixàtiva d'Elies Barberà, publicat enguany, que es va poder llegir ací, al Penjoll, abans de la seua arribada a les llibreries. Aquest conte local, però, és molt més llarg que l'anterior, i crec que és també el text unitari més llarg que s'ha publicat al Penjoll en la seu tercera etapa. Es tracta, en certa mesura, d'un experiment i per fer-lo més atractiu li he afegit fotografies i una il·lustració que m'han fet. Espere que vos agrade, ja em direu.



Don Agustí
Li deien Don Agustí, però tots el coneixíem com Don Llagostí. Era un mestre franquista dels bons, dels que no pegaven molt. Venia tots els dies de València en tren. Estava tant cansat per la matinada que es dormia en la cadira de les 9:30 fins al descans. Nosaltres, mentrestant, dibuixàvem Mazinguers Z sense parar. Quan Don Llagostí es despertava o tornàvem del descans, començava a passar llista per vore si havíem fet un deures que tots havien oblidat. Don Llagostí havia de complir amb el seu deure de mestre franquista i llavors paràvem mà. Mentre, ell enlairava la seua sostenint amb força una barra de fusta sota la mirada atenta d’un retrat de Francisco Franco idealitzat. Altres vegades ens castigava de genolls mentre ens obligava a sostindre llibres pesats sobre les dues mans. Portaven ja dos anys així. En aquella escola de raval, barreres, moreria i barri baix, res més es podia esperar. L’any anterior tots havíem eixit amb bonys i traus al cap. Ens trencaven les barres de fusta al cul i ens quedàvem sense descans, durant setmanes i mesos o quasi tot l’any. De tant en tant, entrava un senyor gros amb bigotí canós i ulleres fosques que era el director. Immediatament ens alçàvem tots i alçàvem la mà, amb el braç dret recte i estirat en un gest que trobàvem absurde però que l’any anterior ens havien ensenyat. Però Don Llagostí era un mestre franquista bo i no ens obligava a fer això, ni a fer constantment oració. Això sí, havia de pegar-nos per a complir el paperot: que la letra con sangre entra, no sigues tarròs!

El món sencer es pareix, sovint, a Auschwitz

L’atrevit

Un dia, Bernat, fart de que li posaren roja la mà, la va llevar i la vara de fusta de Don Llagostí va passar de llarg. Al principi tots guardàrem silenci davant de l’atreviment del castigat, però Don Llagostí ho va tornar a intentar i l’altre li va tornar a llevar la mà quan la vara estava a punt d’impactar. Allò era molt graciós i de riure quasi ens havíem de pixar. Don Llagostí l’advertia: no lleves la mà o més t’hauré de castigar! i tornava a la càrrega, però aquell la tornava a apartar i cada vegada que ho feia, tota la classe dia: no li pot pegar!. Don Llagostí també es reia (i no es podia aguantar) però havia de complir la seua funció de mestre franquista i no claudicar, i llavors el càstig va redoblar. Davant l’augment de la pena, el reu va tindre que aguantar i Don Llagostí, tant fort no li va pegar. Però als dos dies, l’exemple havia triomfat: tothom llevava la mà quan l’havien de castigar, mentre la resta de classe es moria de riure d’amagat. Llavors Don Llagostí va crear la figura del delegat. Aquest era una mena de kapo que s’ocupava de sostindre-li la mà al castigat per a que el colp no poguera sortejar. Li deien Pasqual, i prompte va ser de la classe el més odiat. Amb l’ajut d’en Pasqual ja no ens podíem lliurar, sota la mirada atenta del Francisco Franco irreconeixible i idealitzat i la d’un senyor crucificat. Així era com el mort després de mort continuava por irradiant. Perquè Franco ja feia dos anys que havia mort. Nosaltres li cantàvem el seu himne nacional: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco porque su mujer se lo lava con Ariel”. Però en l’escola no s’havien assabentat. Quan eixíem al carrer, en les parets del Martínez Bellver i del barri de Sant Feliu, estaven per tots els costats les pintades del FRAP. Nosaltres no enteníem res, i en l’escola no s’havien assabentat. La llibertat, però, està sovint davant del teu nas.

Veges tu, tot el dia la seua dona rentant-li el cul amb Ariel. El devia tindre blanc i brillant!

El Moscardó
Mentre Don Llagostí dormia, nosaltres caçàvem mosques en les finestres obertes de la classe. Era una planta baixa i venien mosques i abelles de l’aigua estancada de la font del pati terrós i ple de cudols. Si elles entraven, nosaltres també podíem eixir. I un dia a algú, se li va ocòrrer votar per la finestra mentre Don Llagostí dormia un poc. Tots els presos ens quedàrem sorpresos: què fas Morcardó? com et pillen voràs? (havia de ser Morcardó, no podia haver un altre millor). La llibertat estava tant prop i no ens ho podíem imaginar. De sobte Don Llagostí es va despertar. Agarrà la seua vara i es va passejar, com solia fer, per comprovar el que estàvem estudiant. Tots guardàvem ràpidament els Mazinguer Z, els avionets de paper i amagaven les mosques sense ales en les mans. Moscardó l’havia cagat! l’anaven a pillar! Moscardó estava callat. Les xiquetes de la classe (ja eren classes mixtes) patien de vore el que anava a passar. De tant en tant, assomava el cap per la finestra des del pati i nosaltres el miraven de reüll fent-li que no amb el cap, mentre Don Llagostí estava d’esquenes passejant. Per fi, es va seure i es va tornar a endormiscar, i, llavors, Moscardó va tornar a entrar triomfal: no era tan difícil, es podia fer. Don Llagostí no s’enterava, no sabia quants alumnes tenia en classe i la finestra estava oberta de par en par.

Mazinguer Z, ell ens lliurarà dels roïns

La fugina

A partir d’aleshores entràvem i eixíem sempre que volíem. Caminàvem cos a terra a arrossegons i pegats a la paret: les finestres de pàrvuls estaven molt baixetes i calia evitar que la mestra ens vegera. Després d’uns quans metres menjant la pols del pati, entre les boletes de paper de plata dels entrepans de xocolata, arribàvem fins a una zona que estava a cobert de les finestres de les aules. Quan era l’hora del descans, tornàvem per on havíem vingut i esperàvem el moment propici per entrar sense que Don Llagostí s’assabentarà. Una vesprada va córrer el pla d’evasió per la classe: demà fem fugina i ens anem a la Cova dels Coloms! Qui se’n ve? Jo no havia estat mai en la Cova dels Coloms i em vaig comboiar. La nit anterior estava ansiós per que arribara l’hora de a escola anar. Al dia següent seguírem el pla previst: No se xiveu a ningú! li diguérem als companyes i companys! nosaltres fem fugina!

Esperàrem el moment propici i quan Don Llagostí es va adormir, votàrem per la finestra set o huit.

Tots a formar fileres!

Ens arrossegàrem pel pati uns metres i, lluny ja de les finestres des d’on ens podien vore, votàrem la barana de l’escola per la part més baixa. Després va ser fàcil. Havien de circular pels carrers menys transitats: per on hi havia els horts i no cases i no ens podien mirar. Prompte arribàrem dalt del carrer Vernissa, on començaven els bancals d’ametlers i garrofers abandonats. Ens conduïa Moscardó, que era un repetidor i era un poc més major. S’havia unit a nosaltres Pasqual el kapo traïdor. Era tan bord que Don Llagostí l’havia retirat del càrrec i havia posat a un altre pitjor. Pujàvem pels senderols imaginant-nos que érem vàquers que exploràvem l’Oest. Eren les pel·lícules que posaven a totes hores en la televisió. Només hi havia dos, espanyoles les dos, i en elles sonava l’himne espanyol. Al principi amb la foto de Franco, però després posaren la foto del Borbó. Hi havia un programa nou que emetien a migdia: Aitana. Era un programa fet des de València. Eixien una muntanya molt alta i unes antenes. Només teníem por als gitanos, però aquesta vegada, com que érem molts, no.

A poc d'ascendir per la muntanya, havíem accedit a un territori màgic

El que descobrí l’expedició

Ja havíem pujat molt alt. Quasi ningú de nosaltres havia pujat tant. Bordejàvem la muralla de Xàtiva cercant un camí que coneixia Moscardó, cap a la Cova dels Coloms. Al principi les teulades de tons marrons i grisos estaven prop, però prompte començaren a quedar molt avall i, de sobte, vegèrem l’horitzó. Pasqual de colp a repent va dir: És Aitana, mireu, és Aitana! tots estàvem sorpresos: havíem pujat tant alt que fins i tot veíem Aitana. “Això no és Aitana, dia algú”. Però Pasqual no anava a renunciar al seu descobriment: Sí que és! no ho vegeu? mireu eixa muntanya més alta en forma triangular, i l’antena que té al costat! Si, sí, és deveres, repetíem els demés com un cor. Efectivament, allí estava davant de nosaltres Sant Anna, que no Aitana, però per a nosaltres les muntanyes de (Ai) Xàtiva eren llavors les més altes del món.

Doncs no, Aitana no és Santa Anna

L’antiga muralla àrab s’enfilava per penyes relliscoses, plenes de timonet, romer, musc i tolls. Alguna vegada havíem jugat a la Polaca, ara insoportablement vallada per progres de pacotilla. Però mai ens havíem enfilat tant, tant alt. Moscardó merodejava amunt i avall. Teníem el cul ja pelat de tant d’arrossegar-nos per les penyes, punxos i matolls. Dubtava i guaitava els voltants. Era el més alt, però ningú tenia més de 8 anys. Moscardó, eres un burro, ens havem perdut. Ara què?-Calleu-vos collons, que jo sé per on vaig! Finalment, darrere d’uns garrofers a la muralla s’obria un trencat. Una gran acumulació de carreus indicava l’antiga presència d’una construcció. Era la Porta de ponent o dels nevaters, que ara han descobert, i que aleshores sols era una muntanya de runes i pols. L’expedició ja estava prop. En llarga filera passàrem un a un pel forat a dins de la muralla. Només passar a l’altre costat, més bancals abandonats de garrofers, cap casa ni cap gent.

La Porta de Ponent. Abans, sols era un forat en la muralla enderrocada. Ara han llevat terra i carreus

I per damunt dels arbres ja es divissava una gran cova: era la Cova dels Coloms. Després de travessar alguns bancals més, trobàrem el que ens van semblar unes empinades escalinates. Qui les hauria construït? Era per allí, deia Moscardó: pujàrem a tota pressa i, només arribar dalt, es va obrir davant de nosaltres un enorme cel de pedra. Hi havia un silenci absolut. L’espai era enorme i perfectament cabrien tots els de classe i molts més. Una imatge d’una mare de déu presidia la sala pètria i mans estranyes havien cavat seients en la pedra i un altar, al voltant del qual hi havia ciris consumits i apagats.













Tots guardàvem silenci i callàvem però estàvem contents: havíem arribat! Decidírem explorar una mica la cova. Estava plena de racons i potser hi haguera alguna cosa amagada. Però no hi va haver sort. Pujàrem fins a l’estàtua de la verge i miràrem al seu darrere, però no trobàrem res.

La Cova dels Coloms. Actualment hi ha una gran pintada anarquista.

Final i conclusió
Ja era tard i calia regressar. Això va ser més fàcil, ja que només calia anar-se’n esvarant penyes avall. Arribàrem baix corrent pels senderols, plens d’enganxons i pols. Encara no eren les dotze i votàrem la barana de l’escola amb molta sort. Quan arribàrem a arrossegons, baix de les finestres de la nostra classe de segon, vegérem que Don Llagostí no estava i l’aula estava plena d’avions. Els xiquets llançaven els seus papers pintats de colors fent competicions. Botàrem la finestra com els vàquers entraven al Saló: triomfals! I algú ens va dir: ara vos apanyaran! Don Llagostí està parlant amb el director, vos han pillat! Tots ens miràrem acollonats. Algú s’havia xivat. Don Llagostí entrà en l’aula i en vore’ns ens va cridar: Haguérem d’acudir tots bruts a vore al director al seu despatx. Allí estava l’eterna foto de Franco i aquell bon senyor, que era el director, amb les seues ulleres fosques mirant. Ens vam quedar una bona temporada sense patí i haguérem de fer moltes sumes i restes i treballs. I és que, amics, a l’escola ho aprenguérem amb durs i cruels castics i frases que haguérem de copiar, a tot arreu hi ha sempre enemics del que no és la seua llibertat!

Quina por! El senyor director era igualet que Fabra (perdone la brometa, Don Carlos, que vosté és un sant!)