kamasutra

Necessite espai a la meua biblioteca personal i això m’ha obligat a prendre la dolorosa decisió de desfer-me de certs exemplars en benefici de novetats més atractives. No sé per què la “novetat” sempre té més atractiu... El cas és que una de les víctimes ha sigut un volum il·lustrat del Kamasutra que vaig comprar, d’amagat, quan tenia 14 anys. Qui podia resistir-se a tenir un manual i amb imatges? Era la promesa d’una obra d’art rodona! Per allò de manual, ja que oferia pèls i detalls de la cosa. I amb imatges, perquè sempre, sempre, cal un plànol per on resseguir les comprovacions... El cas és que en aquella època jo no tenia amb qui compartir aquells descobriments. També he d’aclarir que, en principi, no em calien. L’única física que jo afegia al meu delit sexual era la destresa en augment del meu canell dret. Però, per no dir mentides, a la meua imaginació ja li calia alguna ajuda. D’ací la compra, un agost de fira. Quan més endavant vaig tindre parella per compartir aquella afició, no el feia servir, tot i que estic convençut que els esforçats acoblaments a l’interior del 127, resultaren un perfecte entrenament per a posteriors provatures.

Ja de casat, i necessitats de quan en quan d’una empenta (abans que sortís la vaca de milka a casa) se’ns va ocórrer agafar-lo i assajar algun d’aquells moviments del desfici. Al principi és força divertit. Anar trenant cames i braços estreta lligams. A la força. Però les complicacions apareixen de seguida. Quan demanes que la teua parella faça petits desplaçaments, per exemple, per alliberar els teus ronyons del seu colze punxegut, o perquè necessites posar el peu en terra i amb la gelor de les rajoles apaivagar la rampa que t’ha agafat, o perquè hauries d’haver abandonat de seguida en la teua intenció de fer passar el cap per aquell indret al primer cruixit avisador de les cervicals... I sempre no encertes a saber allò de qui és. Perquè ben bé podria ser teu, com insisteix ella sovint, però fa una cosa així com mitja hora que ho tens adormit, estrangulada com està l’extremitat que vols alliberar i amb la manca lògica de reg sanguini i no et sents tan propietari com caldria.

Arribar a encauar-se, ben bé no s’arriba. Ho confesse. Però al plaer sí. I tant! És un altra mena d’orgasme, clar. El que li produeix a la teua anatomia el fet d’aconseguir desfer el nus i recuperar la totalitat de la teua capacitat respiratòria i circulatòria. Hores després de la pressió, això s’agraeix. I força.

Així que al final, el llibre vaig decidir abandonar-lo convenientment dissimulat entre l’exemplar de l’economista Friedman de “Caliente, plana y abarrotada” i el “Dios es verde” del teòleg Ian Bradley que, tot i que la temàtica de tots dos no té res a veure, em garantien certa discreció davant dels fills. Crec.

Bo, l’he llançat encara que estava en perfecte estat de conservació, donat que, a força d’anar amagant-lo en la meua joventut, el vaig preservar indirectament de la llum del sol i de les humitats. De les de l’oratge, vull dir. Les altres són inevitables esguits que van acabar encartonant algunes pàgines (curiosament, sempre les mateixes) i les han dotat d’un aspecte d’antigor que potser l’hi donaria certa vàlua. Però no vull arriscar-me a una venda, la veritat.