Editorial

I després de la tempestat...arriba: l'Acte de lliurament! Tots i totes esperem amb il·lusió, el gran dia. Segons el diccionari, amb il·lusió és "amb alegria, entusiasme que s'experimenta amb l'esperança o realització d'una cosa agradable" i així esperem que siga...

Deixem enrere un mes per a l'història del Penjoll, i és que hem arribat a tenir algun dia quasi tres centes entrades...El concurs de Blocs de les Comarques Centrals, ens ha fet crèixer i madurar a tots els animals penjollaires, i a alguns degenerar encara més (és broma). Encara que plagat de disputes dialèctiques i amb intent inclós de qüestionament del nostre grandiós jurat, amb tota sinceritat, hem de congratular-nos per tant exitosa iniciativa. Reiterem per enèsima vegada l'agraiment al jurat i a les persones participants, sense tots i totes no haguera estat possible.

També deixem enrere un mes que ens ha donat el plaer de vore retornar a Calinka com a autor. Hem de reconèixer que ha entrat amb força: en trenta dies ha fet més escrits que amb deu mesos de Penjoll, fet que li agraim i esperem que continue en la mateixa línia. El cas és que ha estat un mes tan variat, que resulta difícil enumerar i recordar tantes iniciatives i intervencions. Vam començar l'any mostrant-nos solidaris amb la fam al món i amb Gaza, amb diferent entrades en relació amb el tema, cosa que demostra que encara que sabem fer riure, també ens importa allò que passa al món i que no ens resulten indiferents les injustícies. I és que aquest mes ha estat especial, fins i tot ens ha visitat la neu...

Ens hem recordat, una vegada més, de les tradicions i hem pregat a sant Antoni, per que plene de seny les ments dels propietaris dels cans i deixem de tenir que caminar pels carrers de Xàtiva evitant les pandocades, com si d'una cursa d'obstacles es tractara.

N'hem tingut una altra de Mots de patxanga i esperem, Alietes, que el dia 14 de febrer (i no és conya): no acabem agafant mosques, que la gent vinga com un Adonis, beure més xocolata que un matxo i que alguns no ens donen més feina que un porc solt...I en acabar la jornada, dormir com a troncs amb l'orgull d'haver contribuït humilment a que aquest País ho siga un poc més...De qualsevol mode, passe el que passe, com som uns "pencaires", continuarem masegant-nos el cervell amb noves trobades i iniciatives.

Bé, comencen l'any amb moltes ganes i amb les idees molt clares: volem qualitat i tots i totes hem d'esforçar-nos només un poc i ho aconseguirem. Ja sols ens queda per que siga perfecte, que sigam capaços d'aconseguir que les penjollaires xiques s'animen: tenen molt a dir i les necessitem al Penjoll per que siga un projecte plural. Supose que estareu d'acord.

Au, ja està bé de rotllo. Quan dieu que és l'Acte? el dia 14 de febrer? Doncs anem tots i totes a apuntar-lo a l'agenda.

Peguie

El llibre

Hola a tots i a totes:
Avui és un dia molt important per a mi- M’ha costat molt arribar fins aquí, però per fi he pogut fer realitat un dels meus dos somnis en aquesta vida.
Primer de tot us explicaré el primer: he acabat d’escriure aquest llibre que m’ha portat uns anys de molta feina, i avui, per fi, el presento davant tots vosaltres, amics, gent que no conec, però que m’ha fet costat i tots els familiars que estan a aquesta sala.
Cada dia quan m’aixecava, desprès de dutxar-me, agafava l’ordinador i marxava a la platja del costat de casa i m’asseia a unes roques on l’aigua no arribava.
Em quedava escoltant el soroll del vent, i del mar pegant sobre altres roques; allò m’inspirava i vaig començar a escriure el llibre que avui presento.
Solia estar tot el matí escrivint, pensant en el contingut del llibre, el nom dels personatges, els amors i desamors dels mateixos, pensant en els llocs on ells viurien les seves aventures.
Cap al migdia marxava cap a casa i em preparava el dinar. No sóc bona cuinera, però em defenso.
A la tarda connectava la impressora l’ordinador i començava a imprimir tot el que havia escrit aquell dia, per poder-ho llegir i repassar si estava tot be o havia de canviar alguna cosa.
Escriure el llibre em va portar uns 4 anys de feina, però tenia temps lliure, jo no podia treballar i feia poc que havia acabat d’estudiar, i per passar el temps vaig tenir la idea, una idea que semblava que mai es faria realitat i que avui puc dir que s’ha complert.
El títol del llibre és “Els colors de la nit”, i, per què aquest títol? Aquest títol no ma costat gaire de triar, perquè és una part del somni que ma agradaria que es complís, perquè el meu segon somni que crec molt difícil de complir és poder veure la portada del meu llibre, poder veure la gent que tinc al costat, poder veure els colors del paisatge que tant m’han inspirat, en definitiva tenir vista, la qual no he tingut mai.
CARLES CAMPOMAR GARCIA

Hugo Mas a L'Olleria

Hui, 31 de gener, a les 22:30, actua Hugo Mas (no confondre amb Hugo Boss) al Teatre Cervantes de L'Olleria. Podeu visitar la pàgina a myspace d'aquest cantautor alcoià per conèixer la seua música. El Penjoll ja va informar sobre ell, en la secció Músiques al vent de refelet, quan Toni de l'Hostal el va convidar a eixir a l'escenari durant una actuació seua a Manuel.

Hugo Mas a Manuel, l'abril de 2008

NOCTURN

en la distància
vells amics entrecreuen
els seus missatges
com els indis amb alfabets de fum
com els coloms entrecreuen els vols
com l'electricitat
guspirejant i telegràfica
dicta la màgia

vint anys després
en la distància
els vells amics
encara i més

From Inside (2008)di John Bergin

FUTURE FILM FESTIVAL 2009
IN CONCORSO

Molto atteso arriva From Inside, tratto da una graphic novel e adattato cercando pochissimo il cinema e mantenendo quanto più possibile lo stile "disegnato", un esperimento di animazione a basso costo che punta tutto sul disegno.
Parlare di "animazione" in senso stretto infatti non è proprio corretto. C'è molto poco di animato, la storia è raccontata attraverso immagini ferme con solo alcuni elementi in movimento se si fa eccezione per le sequenze in CG del treno che corre.

E grande importanza ha il treno nella trama. Si racconta di una società postapocalittica attraverso gli occhi di una donna incinta che viaggia su un treno attraverso lande desolate. Il treno è carico di un'umanità disperata e varia ("Non incontro mai due volte la stessa persona" dice la ragazza) e i paesaggi non sono da meno, piove sangue fino a creare laghi interi rosso fuoco e se si incontra qualcosa sono macerie o altri treni distrutti. Mooooolto allegorico...
Tutto è raccontato tra realtà e incubi di lei legati più che altro alla nascita del bambino, sempre e solo con voce fuori campo (non essendoci una vera animazione).

La prospettiva è delle più disperate possibili, non sembra esserci possibile salvezza in alcun modo, tutto è destinato ad andare male e John Bergin non risparmia colpi allo stomaco (neonati ancora vivi infilzati con forconi, menomazioni, deformazioni...) all'insegna delle flebili speranze umane in un mondo inumano che vengono calpestate con violenza.
Tutto dovrebbe essere nobilitato dalla qualità del disegno e dalla sua capacità evocativa. Ma l'ambientazione CG da 4 soldi cozza molto con la cura del tratto disegnato e alla fine evoca ben poco, sembra più che altro voler provocare con il susseguirsi di situazioni una più estrema dell'altra e con una poetica di fondo molto banale.
C'è anche un po' di noia.

Oh, deer: Street View and road safety reminders

Gathering the imagery for Street View requires quite a bit of driving; as such, we take safety very seriously. Unfortunately, accidents do happen -- as some people have noticed, one of our Street View cars hit a deer while driving on a rural road in upstate New York. Due to several user requests using the "Report a concern" tool, these images are no longer available in Street View. 

The driver was understandably upset, and promptly stopped to alert the local police and the Street View team at Google. The deer was able to move and had left the area by the time the police arrived. The police explained to our driver that, sadly, this was not an uncommon occurrence in the region -- the New York State Department of Transportation estimates that 60,000-70,000 deer collisions happen per year in New York alone -- and no police report needed to be filed. 

Because this is on our minds, we want to take the opportunity to share some reminders on how to avoid an accident and what to do should you find yourself in such a situation. Robert Sinclair from AAA New York suggests the following tips for drivers:

• Pay extra attention during pre-dawn and dusk hours.
  
• Slow down. If a deer runs in front of your vehicle, driving at or below the speed limit reduces the likelihood of serious injury to yourself and your passengers.
  
• Buckle up. Your odds of walking away from a collision with a deer improve dramatically if you and all your passengers are wearing seat belts.
  
• Use your high beams (when no oncoming cars are present) and watch for the reflection of deer eyes and silhouettes on the shoulders of roads.

If you won't be able to avoid colliding with a deer:

• Don't swerve.  Few drivers die or are seriously injured in direct collisions with deer.  The greater risk is from veering into oncoming traffic, a tree, or off the road.
  
• Brake until the last fraction of a second before impact, then let off your brakes.  This will cause the front of your car to rise, increasing the odds that the struck deer will pass underneath your car, rather than be lifted into your windshield.
• If you do strike a deer, do not try to touch it or move it yourself.  Despite your kind intentions, an injured deer might panic and harm you. Contact police or other authorities for assistance.

We're sad that this accident occurred and we consider ourselves fortunate that our driver was not injured.

Posted by Wendy Wang, Street View Operations Manager

Post-Commit Web Hooks for Google Code Project Hosting

By Mike Parent, Google Code

We love to create building blocks that fuel user's imaginations. Today we are announcing Post-Commit Web Hooks for Project Hosting on Google Code, to allow web services to receive repository commit notifications. Projects can use this feature to integrate with all kinds of external tools, including continuous build systems, bug trackers, project metrics, and social networks. The notification follows the Web Hooks model, and is delivered as an HTTP POST request containing a JSON commit description.

To help get you started, we've created an example application that performs various tests that are useful for managing documentation. You can find the source code in the contenthooks open source project.

We would love to hear feedback about new and interesting uses of Post-Commit Web Hooks!

SOS! Tokyo Metro Explorers: The Next (2007)di Shinji Takagi

FUTURE FILM FESTIVAL
FUORI CONCORSO

40 minuti di avventure che sanno di cinema ma sembrano televisione. 3 ragazzi, 1 bambino e 1 ragazza nelle fogne di Tokyo in cerca di un fantomatico tesoro attrezzati di cellulari, torce e videocamera. Sotto la capitale nipponica troveranno veramente di tutto, da una specie di popolazione barbonesca, ai ribelli, ai rifugiati fino anche ad un vecchio soldato della seconda guerra mondiale che continua la sua guerra privata.

Il bello del film è il respiro da film d'avventura anni '80, spensierato senza essere cretino in grado di mettere in scena facili metafore senza risultare cretino.
Mentre i ragazzi cercano un fantomatico tesoro con una mappa poco affidabile e trovano effettivamente qualcosa, si succedono di sfondo le notizie della polizia che cerca un fantomatico mostro basandosi sul ritrovamento di alcune impronte. Mostro che chiaramente non c'è.

Non si vergogna di essere sfacciatamente immaturo Shinji Takagi e il film ne guadagna. Anche se sono solo 40 minuti lo stesso i ragazzi sono trattati con rispetto e dignità. Non è un capolavoro ma di sicuro intrattenimento di gran qualità.

Kenpei To Yurei (1958) Nobuo Nakagawa

FUTURE FILM FESTIVAL 2009
RETROSPETTIVA

Horror senza orrore, fantasmi e presenze che si "presentano" ben poco e praticamente zero gore (che invece sarebbe poi diventata una caratteristica forte del cinema giapponese). Kenpei To Yurei è tutto centrato sul senso del rispetto e dell'onore, in primis della giustizia. Il malefico ufficiale che fa uccidere chi gli è utile che muoia alla fine avrà ciò che si merita e proprio in quel momento l'orrore prenderà un po' di piede.

Per il resto il film vuole evocare la paura e le "presenze", che sono tali solo nella testa del colpevole ossessionato da fantasmi che vede e sente solo lui. Tale rievocazione però non impressiona nè coinvolge molto, come non impressionano molto le tante forzature delle tipiche strategie di ripresa: ci sono inquadrature sghembe che con un movimento di macchina si raddrizzano e poi tornano storte, ci sono dialoghi mostrati in un'unica ripresa con la macchina che oscilla da una parte all'altra della coppia per mettere in primo piano chi parla e ci sono curiosi effetti di polarizzazione degli occhiali.
Tutte trovate poco coinvolgenti e chi conosce il cinema di Kurosawa (ben più ardito da questo punto di vista) fa anche fatica a rimanere stupito.

Idiots & Angels (2008)di Bill Plympton

FUTURE FILM FESTIVAL 2009
CONCORSO

Bill Plympton è uno degli ultimi autarchici, quella razza che può esistere solo nell'animazione, coloro i quali cioè fanno tutto da soli. Uno sforzo colossale portato a termine con un gruppo sparuto di collaboratori ma assolutamente senza alle spalle una forza produttiva propriamente detta. Stile totalmente originale e un modo fuori da ogni schema di affrontare la narrazione.

Idiots & Angels le caratteristiche del prodotto "autarchico" le ha tutte: una trama e uno svolgimento fuori da ogni canone (sono 70 minuti dove i personaggi non parlano mai), tematiche molto adulte affrontate con un certo senso del cinismo (apprezzabile in questo caso), disprezzo per la razza umana e uno stile di disegno ardito.

E ardite davvero lo sono le soluzioni di Plympton, che specialmente nella prima parte riempiono gli occhi con senso del nuovo. Più fiacca invece la seconda ma sempre interessante nonostante la prevedibilmente bassa qualità dell'animazione (ma lì il problema è di fondi e produzione).
Alcune immagini si stampano davvero in testa e, al di là della parentela con il cinema dal vero, non è forse questo il compito esclusivo dell'animazione?

Appleseed: Ex Machina (2008)di Shinji Aramaki

FUTURE FILM FESTIVAL 2009
FUORI CONCORSO

Così mi imparo a voler vedere un cartone prodotto da john woo e i cui costumi sono stati disegnati da Miuccia Prada (non scherzo).
Appleseed:Ex Machina non ha nessun senso filmico, è un lungometraggio in CG realizzato con uno stile realistico che come tipico di certa animazione nipponica ma che in questo caso finisce per far sembrare il tutto un machinima.
La storia è tipicamente johnwooiana senza che ci sia però il positivo del regista hongkonghese, senza cioè tutte quelle "domande" che si pone in ogni inquadratura, senza quegli interrogativi sul senso di una figura eroica e sulla funzione estetica del cinema.
Qui di estetico non c'è nulla, nè tantomeno di interrogativo. Ci sono solo le dinamiche semplici e basilari di ogni action movie (poliziotto compagno ferito nell'azione d'apertura, recluta che lo sostituisce, cattivi rapporti, showdown finale ecc. ecc.) sulla solita base di fantascienza dove l'anima lotta per integrarsi con la macchina. E basta.
Il tutto anche con una certa noia nonostante la tanta azione.

Cellulite e Celluloide, il podcast

Il consueto podcast settimanale della trasmissione in onda su RadioRock (106.600 FM) ogni venerdì alle 20.30, che vede ai microfoni oltre a Prince Faster anche il sottoscritto sotto lo pseudonimo di Gabriele Vasquez.

Si comincia con il botteghino e le considerazoni sulle prestazioni di Sette anime, Viaggio al centro della terra 3D e Valzer con Bashir. Poi subito una stroncata a Bekett e l'amarezza per la medietà di Milk. Lodato invece Tutti Insieme Appassionatamente e infamato Italians. Defiance si meriterebbe di essere ignorato ma invece anche lui ha la sua dose di amarezza, solo risate invece per Il Respiro Del Diavolo.

LA PUNTATA DEL 23/1/08

Per i file occorre ringraziare il prode Luca che pur non avendo nulla a che vedere con l'amministrazione della radio ha deciso in proprio di registrare, tagliare e mettere online i file.
Ordunque adesso anche se non siete di Roma o dintorni potete godere anche voi di queste perle radiofoniche e sottoscrivere i podcast come più vi aggrada. O consultare l'archivione.

Il Dubbio (Doubt, 2008)di John Patrick Shanley

POSTATO SU

E’ difficilissimo portare il teatro al cinema e farsi aiutare da un maestro delle immagini come Roger Deakins sicuramente è utile in questo senso, eppure il senso ultimo di Il Dubbio sembra lo stesso non appartenere al film.

Verboso come sanno essere le opere teatrali e quindi necessariamente imperniato attorno a due punti fissi incrollabili come Philip Seymour Hoffman e Meryl Streep, il film si propone scientificamente di indagare il concetto di dubbio o di sospetto cercando di lasciare che lo spettatore sia coinvolto attivamente nell’impossibilità di esprimere un giudizio.
Il prete protagonista è colpevole di ciò di cui la superiora lo accusa senza prove? I suoi cedimenti sono manifestazione di altre debolezze o semplice coda di paglia? La risposta a queste domande conta poco, quello che conta è porsi simili interrogativi e mettere in crisi la cultura del sospetto e del dubbio.

Tutto questo però emerge con una certa fatica e soprattutto grazie ad un’esposizione esagerata dei significati. Tutto è sufficientemente urlato e la trattazione molto banale della materia non trova il necessario contraltare in una conclusione alta. Anzi proprio la chiusura del film, sempre importante ma in questo caso fondamentale, è tra i momenti peggiori di un film che manca anche di affrontare il tema principale, quello della pedofilia.

Parlare di un tema così attuale in America non può essere considerato casuale o non influente e farlo trasportando le vicendo in un’altra epoca, foriera di altre contraddizioni (una chiesa ancor più fuori dal tempo di oggi e un prete progressista che oggi sarebbe solo normale) e incapace di giungere a vera sintesi.
Lo scontro dialetico tra Philip Seymour Hoffman e Meryl Streep è quello tra il pensiero dogmatio tipico delle istituzioni cattoliche e quello più liberale che si prende la briga di “questionare” la reltà e gli ordini superiori. Allo stesso modo in cui la madre del ragazzo coinvolto ha tutta un’altra visione delle cose data dalla particolare situazione che vivono. Eppure da tutti questi scontri non emerge nessuna sintesi, nessuna idea.

E poi soprattuto perchè costellare la messa in scena con quelle inquadrature sghembe? Sempre presenti in momenti cardinali e quindi teoricamente portatrici di significati molto chiari ma poi incredibilmente banali. Perchè girare tutto come se ci fossero delle verità (appunto dogmatiche) da impartire? Il Dubbio alla fine rimane solo sulla trama.

La Fugina (un altre conte local)

Introducció

Ara fa un any, amb motiu d'algun dels comentaris de Calinca, vaig publicar un conte local, La màquina de Calín i el capitalisme on aprofitava per criticar al Maquinetes. Ara vos presente un altre conte local, en el que trobareu ressonàncies llunyanes i properes, com el llibre de Primo Levi Si això és un home, les narracions de Toni Cucarella i una que vos apunte jo, l'excel·lent poema, El tast del llamp, del llibre Aixàtiva, Aixàtiva d'Elies Barberà, publicat enguany, que es va poder llegir ací, al Penjoll, abans de la seua arribada a les llibreries. Aquest conte local, però, és molt més llarg que l'anterior, i crec que és també el text unitari més llarg que s'ha publicat al Penjoll en la seu tercera etapa. Es tracta, en certa mesura, d'un experiment i per fer-lo més atractiu li he afegit fotografies i una il·lustració que m'han fet. Espere que vos agrade, ja em direu.



Don Agustí
Li deien Don Agustí, però tots el coneixíem com Don Llagostí. Era un mestre franquista dels bons, dels que no pegaven molt. Venia tots els dies de València en tren. Estava tant cansat per la matinada que es dormia en la cadira de les 9:30 fins al descans. Nosaltres, mentrestant, dibuixàvem Mazinguers Z sense parar. Quan Don Llagostí es despertava o tornàvem del descans, començava a passar llista per vore si havíem fet un deures que tots havien oblidat. Don Llagostí havia de complir amb el seu deure de mestre franquista i llavors paràvem mà. Mentre, ell enlairava la seua sostenint amb força una barra de fusta sota la mirada atenta d’un retrat de Francisco Franco idealitzat. Altres vegades ens castigava de genolls mentre ens obligava a sostindre llibres pesats sobre les dues mans. Portaven ja dos anys així. En aquella escola de raval, barreres, moreria i barri baix, res més es podia esperar. L’any anterior tots havíem eixit amb bonys i traus al cap. Ens trencaven les barres de fusta al cul i ens quedàvem sense descans, durant setmanes i mesos o quasi tot l’any. De tant en tant, entrava un senyor gros amb bigotí canós i ulleres fosques que era el director. Immediatament ens alçàvem tots i alçàvem la mà, amb el braç dret recte i estirat en un gest que trobàvem absurde però que l’any anterior ens havien ensenyat. Però Don Llagostí era un mestre franquista bo i no ens obligava a fer això, ni a fer constantment oració. Això sí, havia de pegar-nos per a complir el paperot: que la letra con sangre entra, no sigues tarròs!

El món sencer es pareix, sovint, a Auschwitz

L’atrevit

Un dia, Bernat, fart de que li posaren roja la mà, la va llevar i la vara de fusta de Don Llagostí va passar de llarg. Al principi tots guardàrem silenci davant de l’atreviment del castigat, però Don Llagostí ho va tornar a intentar i l’altre li va tornar a llevar la mà quan la vara estava a punt d’impactar. Allò era molt graciós i de riure quasi ens havíem de pixar. Don Llagostí l’advertia: no lleves la mà o més t’hauré de castigar! i tornava a la càrrega, però aquell la tornava a apartar i cada vegada que ho feia, tota la classe dia: no li pot pegar!. Don Llagostí també es reia (i no es podia aguantar) però havia de complir la seua funció de mestre franquista i no claudicar, i llavors el càstig va redoblar. Davant l’augment de la pena, el reu va tindre que aguantar i Don Llagostí, tant fort no li va pegar. Però als dos dies, l’exemple havia triomfat: tothom llevava la mà quan l’havien de castigar, mentre la resta de classe es moria de riure d’amagat. Llavors Don Llagostí va crear la figura del delegat. Aquest era una mena de kapo que s’ocupava de sostindre-li la mà al castigat per a que el colp no poguera sortejar. Li deien Pasqual, i prompte va ser de la classe el més odiat. Amb l’ajut d’en Pasqual ja no ens podíem lliurar, sota la mirada atenta del Francisco Franco irreconeixible i idealitzat i la d’un senyor crucificat. Així era com el mort després de mort continuava por irradiant. Perquè Franco ja feia dos anys que havia mort. Nosaltres li cantàvem el seu himne nacional: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco porque su mujer se lo lava con Ariel”. Però en l’escola no s’havien assabentat. Quan eixíem al carrer, en les parets del Martínez Bellver i del barri de Sant Feliu, estaven per tots els costats les pintades del FRAP. Nosaltres no enteníem res, i en l’escola no s’havien assabentat. La llibertat, però, està sovint davant del teu nas.

Veges tu, tot el dia la seua dona rentant-li el cul amb Ariel. El devia tindre blanc i brillant!

El Moscardó
Mentre Don Llagostí dormia, nosaltres caçàvem mosques en les finestres obertes de la classe. Era una planta baixa i venien mosques i abelles de l’aigua estancada de la font del pati terrós i ple de cudols. Si elles entraven, nosaltres també podíem eixir. I un dia a algú, se li va ocòrrer votar per la finestra mentre Don Llagostí dormia un poc. Tots els presos ens quedàrem sorpresos: què fas Morcardó? com et pillen voràs? (havia de ser Morcardó, no podia haver un altre millor). La llibertat estava tant prop i no ens ho podíem imaginar. De sobte Don Llagostí es va despertar. Agarrà la seua vara i es va passejar, com solia fer, per comprovar el que estàvem estudiant. Tots guardàvem ràpidament els Mazinguer Z, els avionets de paper i amagaven les mosques sense ales en les mans. Moscardó l’havia cagat! l’anaven a pillar! Moscardó estava callat. Les xiquetes de la classe (ja eren classes mixtes) patien de vore el que anava a passar. De tant en tant, assomava el cap per la finestra des del pati i nosaltres el miraven de reüll fent-li que no amb el cap, mentre Don Llagostí estava d’esquenes passejant. Per fi, es va seure i es va tornar a endormiscar, i, llavors, Moscardó va tornar a entrar triomfal: no era tan difícil, es podia fer. Don Llagostí no s’enterava, no sabia quants alumnes tenia en classe i la finestra estava oberta de par en par.

Mazinguer Z, ell ens lliurarà dels roïns

La fugina

A partir d’aleshores entràvem i eixíem sempre que volíem. Caminàvem cos a terra a arrossegons i pegats a la paret: les finestres de pàrvuls estaven molt baixetes i calia evitar que la mestra ens vegera. Després d’uns quans metres menjant la pols del pati, entre les boletes de paper de plata dels entrepans de xocolata, arribàvem fins a una zona que estava a cobert de les finestres de les aules. Quan era l’hora del descans, tornàvem per on havíem vingut i esperàvem el moment propici per entrar sense que Don Llagostí s’assabentarà. Una vesprada va córrer el pla d’evasió per la classe: demà fem fugina i ens anem a la Cova dels Coloms! Qui se’n ve? Jo no havia estat mai en la Cova dels Coloms i em vaig comboiar. La nit anterior estava ansiós per que arribara l’hora de a escola anar. Al dia següent seguírem el pla previst: No se xiveu a ningú! li diguérem als companyes i companys! nosaltres fem fugina!

Esperàrem el moment propici i quan Don Llagostí es va adormir, votàrem per la finestra set o huit.

Tots a formar fileres!

Ens arrossegàrem pel pati uns metres i, lluny ja de les finestres des d’on ens podien vore, votàrem la barana de l’escola per la part més baixa. Després va ser fàcil. Havien de circular pels carrers menys transitats: per on hi havia els horts i no cases i no ens podien mirar. Prompte arribàrem dalt del carrer Vernissa, on començaven els bancals d’ametlers i garrofers abandonats. Ens conduïa Moscardó, que era un repetidor i era un poc més major. S’havia unit a nosaltres Pasqual el kapo traïdor. Era tan bord que Don Llagostí l’havia retirat del càrrec i havia posat a un altre pitjor. Pujàvem pels senderols imaginant-nos que érem vàquers que exploràvem l’Oest. Eren les pel·lícules que posaven a totes hores en la televisió. Només hi havia dos, espanyoles les dos, i en elles sonava l’himne espanyol. Al principi amb la foto de Franco, però després posaren la foto del Borbó. Hi havia un programa nou que emetien a migdia: Aitana. Era un programa fet des de València. Eixien una muntanya molt alta i unes antenes. Només teníem por als gitanos, però aquesta vegada, com que érem molts, no.

A poc d'ascendir per la muntanya, havíem accedit a un territori màgic

El que descobrí l’expedició

Ja havíem pujat molt alt. Quasi ningú de nosaltres havia pujat tant. Bordejàvem la muralla de Xàtiva cercant un camí que coneixia Moscardó, cap a la Cova dels Coloms. Al principi les teulades de tons marrons i grisos estaven prop, però prompte començaren a quedar molt avall i, de sobte, vegèrem l’horitzó. Pasqual de colp a repent va dir: És Aitana, mireu, és Aitana! tots estàvem sorpresos: havíem pujat tant alt que fins i tot veíem Aitana. “Això no és Aitana, dia algú”. Però Pasqual no anava a renunciar al seu descobriment: Sí que és! no ho vegeu? mireu eixa muntanya més alta en forma triangular, i l’antena que té al costat! Si, sí, és deveres, repetíem els demés com un cor. Efectivament, allí estava davant de nosaltres Sant Anna, que no Aitana, però per a nosaltres les muntanyes de (Ai) Xàtiva eren llavors les més altes del món.

Doncs no, Aitana no és Santa Anna

L’antiga muralla àrab s’enfilava per penyes relliscoses, plenes de timonet, romer, musc i tolls. Alguna vegada havíem jugat a la Polaca, ara insoportablement vallada per progres de pacotilla. Però mai ens havíem enfilat tant, tant alt. Moscardó merodejava amunt i avall. Teníem el cul ja pelat de tant d’arrossegar-nos per les penyes, punxos i matolls. Dubtava i guaitava els voltants. Era el més alt, però ningú tenia més de 8 anys. Moscardó, eres un burro, ens havem perdut. Ara què?-Calleu-vos collons, que jo sé per on vaig! Finalment, darrere d’uns garrofers a la muralla s’obria un trencat. Una gran acumulació de carreus indicava l’antiga presència d’una construcció. Era la Porta de ponent o dels nevaters, que ara han descobert, i que aleshores sols era una muntanya de runes i pols. L’expedició ja estava prop. En llarga filera passàrem un a un pel forat a dins de la muralla. Només passar a l’altre costat, més bancals abandonats de garrofers, cap casa ni cap gent.

La Porta de Ponent. Abans, sols era un forat en la muralla enderrocada. Ara han llevat terra i carreus

I per damunt dels arbres ja es divissava una gran cova: era la Cova dels Coloms. Després de travessar alguns bancals més, trobàrem el que ens van semblar unes empinades escalinates. Qui les hauria construït? Era per allí, deia Moscardó: pujàrem a tota pressa i, només arribar dalt, es va obrir davant de nosaltres un enorme cel de pedra. Hi havia un silenci absolut. L’espai era enorme i perfectament cabrien tots els de classe i molts més. Una imatge d’una mare de déu presidia la sala pètria i mans estranyes havien cavat seients en la pedra i un altar, al voltant del qual hi havia ciris consumits i apagats.













Tots guardàvem silenci i callàvem però estàvem contents: havíem arribat! Decidírem explorar una mica la cova. Estava plena de racons i potser hi haguera alguna cosa amagada. Però no hi va haver sort. Pujàrem fins a l’estàtua de la verge i miràrem al seu darrere, però no trobàrem res.

La Cova dels Coloms. Actualment hi ha una gran pintada anarquista.

Final i conclusió
Ja era tard i calia regressar. Això va ser més fàcil, ja que només calia anar-se’n esvarant penyes avall. Arribàrem baix corrent pels senderols, plens d’enganxons i pols. Encara no eren les dotze i votàrem la barana de l’escola amb molta sort. Quan arribàrem a arrossegons, baix de les finestres de la nostra classe de segon, vegérem que Don Llagostí no estava i l’aula estava plena d’avions. Els xiquets llançaven els seus papers pintats de colors fent competicions. Botàrem la finestra com els vàquers entraven al Saló: triomfals! I algú ens va dir: ara vos apanyaran! Don Llagostí està parlant amb el director, vos han pillat! Tots ens miràrem acollonats. Algú s’havia xivat. Don Llagostí entrà en l’aula i en vore’ns ens va cridar: Haguérem d’acudir tots bruts a vore al director al seu despatx. Allí estava l’eterna foto de Franco i aquell bon senyor, que era el director, amb les seues ulleres fosques mirant. Ens vam quedar una bona temporada sense patí i haguérem de fer moltes sumes i restes i treballs. I és que, amics, a l’escola ho aprenguérem amb durs i cruels castics i frases que haguérem de copiar, a tot arreu hi ha sempre enemics del que no és la seua llibertat!

Quina por! El senyor director era igualet que Fabra (perdone la brometa, Don Carlos, que vosté és un sant!)

Vancouver in 3D

Growing up in Vancouver during its mushrooming period, which began in the mid-'80s, I witnessed a small city's downtown core give way to a cosmopolitan urban center (or "centre," as we write) of glass towers. Approaching the peninsular downtown, encased by rugged mountains and the Pacific, any local still feels awe at its newfound density and how much it's grown.

Yesterday, more than 1400 buildings in Vancouver became visible in Google Earth's "3D Buildings" layer. With the 2010 Winter Olympics just a year away, I'm especially excited that you can now get a richer sense of Vancouver's distinctive splendor, which marries advanced urban development with a dramatic coastal landscape. You can see places like Moishe Safdie's colosseum-like Library Square, the waterfront Canada Place (with its "Five Sails"), and Olympic venues such as the domed B.C. Place stadium. 

I think you'll see why this city is routinely voted one of the world's most livable:

To those seeing Vancouver for the first time, I hope you'll realize it's a city worth visiting (I'd suggest in the summer, when it rains less). To the other Vancouverites, I hope this rich, rain-free view of your home makes you appreciate it even more.

Posted by Tamara Micner, Canada Communications Team

Il Curioso Caso di Benjamin Button (The Curious Case Of Benjamin Button, 2009)di David Fincher

POSTATO SU

La questione si potrebbe risolvere in due parole: Forrest Gump.
Il Curioso Caso di Benjamin Button è infatti il classico film realizzato a forma di Oscar, pronto per intrattenere con ironia e sentimento a partire da una storia che ripercorre una parte della storia recente americana. La struttura del racconto poi è quanto di più abusato ci sia: uno dei protagonisti che ormai vecchio rivive tutti gli eventi attraverso la lettura di un diario da parte della figlia. Un modus operandi già visto (solo per dirne due) in Titanic o Il Piccolo Grande Uomo (ma in un certo senso anche nello stesso Forrest Gump).

Del film di Robert Zemeckis questo ha le dinamiche che sorreggono il racconto, cioè quelle che vedono un protagonista strano e innocente passare attraverso i grandi sconvolgimenti con in mente il suo unico vero amore, una donna più dinamica, emancipata e collegata al proprio tempo di lui.
Ciò che invece gli manca è la capacità di far emergere dalla globalità degli elementi di messa in scena un vero senso, nonchè la capacità di intrattenere che una volta era la caratteristica principale di Fincher. Solo la divina Cate Blanchett riesce con quel suo sguardo che E' cinema esso stesso a regalare momenti di coinvolgimento (come quando vede Benjamin tornato giovane dalla guerra).

Sebbene come idea quella alla base di Benjamin Button non abbia nulla da invidiare a quella alla base di Forrest Gump (un uomo che nasce vecchio e a mano a mano che vive ringiovanisce), lo stesso i personaggi non sono altrettanto affascinanti, lo stesso le loro idee e le loro interazioni non riescono a farsi paradigmatiche. Non incarnano un periodo, non incarnano un modo di vivere nè tantomeno la propria unicità.

Fuori dai canoni di una narrazione dotata di un intreccio originale (per quanto sia strano lo spunto della trama alla fine la trama è molto canonica) Fincher si trova male. Costretto a venire a patti con un'idea classica di racconto non riesce a staccarsi dal manierismo e dalla calligrafia, risultando in due ore e mezza scorrevoli ma inevitabilmente piatte e ripiegate sul già visto. Anche la locandina inevitabilmente è ricalcata su un'altra (che gli è superiore per le espressioni più convincenti dei volti e per come sono stretti nel quadro).

Presentació del llibre: "EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA" de Jesús M. Tibau

El proper divendres, 30 de gener, l’Associació Cultural “La Garrofera” de l'Alcúdia de Crespins presentarà el llibre de relats “EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA”, de l’escriptor tortosí Jesús M. Tibau i Tarragó, publicat per l’editorial COSSETÀNIA.

L'autor va caure enamorat d'aquest títol, El vertigen del trapezista, de seguida que el va trobar en un bloc del mateix nom, que molt amablement l'ha cedit per a aquest llibre.
Aquest recull inclou 34 contes on els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat, i aquesta indecisió pot arribar a provocar vertigen.
Amb tendresa i sentit de l'humor, l'autor ens presenta petits retalls d'històries que ens faran pensar, o que ens deixaran un somriure simpàtic als llavis. Molts d'aquests relats estan ambientats al seu poble, Cornudella de Montsant, on les muntanyes, d'alguna manera, es tornen personatge.
Alguns d'aquest relats han estat premiats amb el premi Valldoreix 2004, el Premi de les Lletres Vila de Corbera 2006, el tercer lloc als Premis La Mar de les Lletres 2006 de Calafell i l'accèssit al premi Joan Cid i Mulet de Jesús.
A l'epíleg s'hi inclou el resultat d'un dels jocs literaris que l'autor proposa cada dimecres al seu blog, en el qual els participants van proposar diversos finals a un conte inacabat.

L’acte, que comptarà amb la presència de l’autor, tindrà lloc a la Sala Generalitat de la Biblioteca Pública Municipal de l’Alcúdia de Crespins, a les 19:30 hores, i serà conduït per Antoni Rico Ripoll, president de l’associació Cultural “La Garrofera” i Josep Manel Vidal, administrador del blog “filant prim”.

Google I/O 2009, Developer Conference

By Azhar Hashem, Google Developer Programs

I'm excited to announce Google I/O 2009, our two-day developer event that will take place May 27-28, at the Moscone Center in San Francisco. Last year, over 3,000 developers participated in I/O and they attended 90+ sessions across all of our developer products. This year, much of our content will feature Android, App Engine, Chrome, GWT, AJAX APIs and more. To give you an idea, here are a few of the sessions:

• App Engine, Offline processing on App Engine: a look ahead
  
• Android, Supporting multiple devices with one binary
  
• Chrome, Developing extensions for Google Chrome
  
• GWT, The Story of your Compile: reading the tea leaves of the GWT compiler for an optimized future
  
• AJAX APIs, Using AJAX/RESTful APIs on Mobile Native Apps
  
• OpenSocial, Building a Business with Social Apps
  
• Geo APIs, Building scalable Geo applications
  

We've published a selection of the session abstracts but check back as we'll be adding more sessions over the next couple months.

At I/O, you'll have a chance to interact directly with the engineering teams who work on our APIs and developer products. There will be dozens of in-depth technical sessions that focus on how to write better applications using Google and open technologies. For developers who are working on business applications, we've expanded our sessions and demos on those topics as well. And we'll have plenty of opportunities for the developer community to demo apps that use the latest web and mobile technologies.

We're working hard to make this event insightful, useful, and fun! Visit the Google I/O website to learn more and register. Space is limited so make sure you reserve your spot early. As a bonus, you'll get a hard copy of the Google Chrome Comic book if you register by May 1.

Like last year, Google I/O will be followed by Developer Days that will take place in various countries around the world. Keep an eye out for an announcement with details on dates and locations.

Looking forward to seeing you at I/O!

EROTIKON. (Parts 4 i 5)

Continuem amb nous episodis de la película Erotikon, una obra (¿qui sap? potser mestra) del cinema mut txec. Alguns penjollers s'han apuntat a la inciativa i fins i tot han escrit alguns comentaris al respecte. Per vore les anteriors entrades i llegir els comentaris (o afegir-ne de nous) podeu acudir ací (episodi 1) i ací (episodis 2 i 3).

Hui proposem dos noves entregues:
- Erotikon. Part 4.
- Erotikon. Part 5.

Havíem deixat la història enmig d'una partida de cartes. El Ferroviari, en companyia d'una sèrie d'individus poc recomanables, es juga els quartos. Ací teniu un parell d'instantànies:
Sembla que la partida acaba en pa i ceba!

Una última foto, on es veu la protagonista amb gest de preocupació:











Una de les coses que més m'agrada de la peli és la música que sona de fons. No oblidem que la película està feta a Centre-Europa, i que en les primeres dècades del segle XX trobem per aquelles terres una generació excepcional de compositors, com ara Bela Bartok, Hindemith i molts altres. Un motiu més per vore la película.

Sacrosanto!

Mi ero dimenticato di sottolineare adeguatamente la notizia del Leone D'Oro alla carriera 2009 che andrà alla Pixar. Azzeccato è dire poco.

Google Visualization API interactive samples in the AJAX APIs Playground

By Nir Bar-Lev, Google Developer Programs

We all know that writing code based on existing code snippets is faster and quicker than starting from scratch. It's also a great way to ramp up on new tools or APIs you may be less familiar with.

That's way we decided to provide a whole bunch of interactive code samples for the Google Visualization API in Google's recently launched AJAX APIs Playground.

These code samples run the gamut from specific visualizations like for the Motion Chart, Annotated Time Line (used in Google Finance) or Geo Map to covering specific Visualization API topics like event handling and placing data source requests.

The Playground enables you to change the sample code, re-run it, and see the results in real time. You can export your code, save it, and also get a full HTML source. In fact, for most of your programming needs, this tool is all you'll ever need to write, debug and integrate visualizations from the Visualization API into your web pages.

We hope you enjoy the added productivity and wish you happy visualizing!

dubtes existencials... o no? (6)

diumenge... la sesta sense tu no em senta tan bé... el passeig, la pluja... recorde les rialles joioses d'anit... ara, al bar, cafenet i malavella... quin ensopiment! i la mirada perduda on es perd la meua mirada, al televisor... dubte... on van a parar les fotos que es fan el "trio arbitral" i els capitans a l'inici dels partits de futbol? ...
i el diumenge continua passant...

LA DISCOTECA DE LO POL (IX)

TACHENKO - Esta vida pide otra (2008)

El principal handicap d'un grup, com ara Tachenko, que es dedica a la recerca de la cançó pop perfecta és haver-la trobat ben prompte. Va ser al disc Nieves y Rescates (Grabaciones en el mar, 2004) i es deia Amable, un tema que en el seu format de maqueta apareixia com Amable con las jóvenes. Segurament, la formació de l'aragonés Sergio Vinadé (ex El niño gusano), no tornarà a gravar una cançó així, però el mèrit és que, des d'aleshores, el seu cançoner ha acumulat encerts, quasi sempre dispersos en àlbums irregulars. Mancava, per tant, un àlbum redó. I ja el tenen.

Esta vida pide otra és un exercici d'ortodoxia indie-pop on Tachenko assimilen el millor del gènere en quant a melodies, harmonies i tractament de les guitarres, i ho porten al seu terreny. Allò que s'ha fet centenars de voltes, en la veu de Vinadé té certa marca de fàbrica. Potser gràcies a les lletres, prenyades a voltes de l'absurd líric d'El niño gusano i en ocasions d'un realisme quotidià que eleven a la categoria de literatura de butxaca. O a unes guitarres i una base rítmica que recorden als seus col·leguetes de La Habitación Roja o al millor Cooper, però que, en acabar, tenen una factura pròpia i reconeixible. En tot cas, esbrinar les possibles referències de Tachenko és un exercici estèril davant la qualitat de cançons com Hacia el huracán, Ella es la primera (que conté un riff de guitarra majestuós), Quemados por el sol o El rey del balón. Cert: cap d'elles és millor que Amable. Però l'exercici d'acumulació és aclaparador.

"Te dicen que voy de listo y de crack...de estrella del rock, de lo que no hay...", canta Vinadé. En realitat, Tachenko són artesans pop que mai no ompliran estadis. Però els hi fan mil voltes a alguns que sí que els omplin.

expressió corporal

L’Ernest sap que també ho feia això de mirar directament als ulls quan mantenia una conversa. Però va ser en un temps equidistant entre la seua infantesa i aquesta adolescència marcida que arrossega. Intentava mantenir la mirada del seu interlocutor, en part com un petit desafiament, i en part també per a no haver de dir res i que el diàleg s'estengués per part de l'altre, en un gratificant i alliberador monòleg. La gent es buidava en els seus ulls. Després va perdre el gust a la trobada. Quan la realitat que els altres li abocaven s’assemblava a la seua, embafadora de tristeses, sense somnis, es feia difícil de mantenir. Fa uns dies, en un petit seminari d'expressió corporal, va fer el curiós exercici d'aguantar la mirada d’un desconegut. S’ho va prendre com un pols i va voler arribar fins al final. Sentí una gran coïssor als llagrimals i li aparegué un incòmode tic que li feia cucar els ulls com si pretengués alguna complicitat amb aquell jove que se’l mirava estorat. Quan arribà l’hora d’intercanviar les experiències, el seu company va dir haver-se sentit sorprès per la inalterabilitat del gest de l’Ernest. Va admetre que havia estat llançant-li missatges amb l'esperança que els llegís. L’Ernest ho escoltà amb incomoditat. Perquè a mesura que passava el temps, durant aquell exercici, la cara del seu company es desfeia, s'esborrava, i en ocasions tenia la sensació d'estar mirant a través d'ella, a la paret. Però quan li va tocar el torn de parlar va dir: “Curiosament et sents més explorat quan et miren als ulls que quan et toquen físicament”. L'instructor va somriure satisfactòriament, com si en el seu grup s'hagués descobert per fi la transcendència d'aquell joc, i va seguir demanant comentaris apuntant amb la barbeta a cadascun. L’Ernest no es va sentir ni millor ni pitjor al dir allò. Simplement va sentir que la seua intimitat era fora de perill.

Vuoti A Rendere (Vratnè Lahve, 2007)di Jan Sveràk

Quasi dimenticavo di parlare di uno dei film più sorprendenti tra quelli al cinema.
Terzo capitolo di una trilogia sulle diverse fasi della vita che non conoscevo Vuoti a Rendere è una commedia intensissima e mai banale, che mette al centro di un racconto divertente e molto ritmato un personaggio come non se ne vedono di frequente.

E' un film a gestione familiare dove l'attore protagonista, Zdenek Sveràk, è anche lo sceneggiatore e a dirigere c'è, Jan Sveràk, suo figlio. I due hanno l'uno più esperienza dell'altro (ovviamente l'uno è il padre) e il risultato è una commedia raccontata veramente bene, un piacere per lo spettatore.
Piacere sia formale che di contenuto perchè la struttura del racconto, l'armonia dei dialoghi e il susseguirsi perfetto delle sequenze è utilizzato per parlare dei veri limiti e delle possibilità della vecchiaia senza timore.

Tra sogni felliniani (soprattutto per la movimentata ambientazione ferroviaria), realtà molto più materiali, atti d'amore egoistici e incredibili piani riusciti Vuoti a Rendere riesce nel meccanismo più basilare in assoluto del racconto: l'accumulo e il rilascio. Dopo aver accumulato tensioni, dubbi, asperità e aspirazioni dei singoli personaggi per tutto il film il rilascio avviene nella meravigliosa sequenza finale della mongolfiera (l'unica non apertamente comica) dove, non senza una certa tensione (e già a partire dalla sequenza precedente in macchina), l'intreccio principale si risolve con grande raffinatezza trasponendo la tensione emotiva e passionale che esiste tra i personaggi nella tensione per il pericolo contingente.

Succedani d'editorial de Gener (i II)

Darrere l'u... el dos:

... al que m’agradaria que fóra en el 2009

Fetes les reflexions i genuflexions de la primera part d’este succedani d’editorial i amb el dret i la responsabilitat que em dóna: a) el ser considerat per alguns el màxim representant de les entrades fem d’este bloc; b) el fet de tindre l’entrada amb major número de espantosos del 2008 amb 7; c) la meua particular concepció d’El Penjoll expressada fa un any; i d) el meu caràcter un tant inquiet, inconformista, exigent, contradictori i absurd; passe, en esta segona part, a reivindicar el que m’agradaria que fóra El Penjoll en el 2009. Són diversos aspectes que comentaré i que poden servir per aconseguir el que espere que compartim com un dels principals objectius del 2009: la millora de la qualitat del contingut del nostre bloc (encara que semble paradoxal que siga el Capità Superflipo qui ho demane).

El més important, i per això ho fique en primer lloc, és que tinguem clar que el principal caràcter del bloc és literari, per això té com subtítol “art de paraula”. Amb açò no vull dir que altres facetes com, per exemple, la informativa no tinguen cabuda sinó que hem de reforçar la vessant literària i això significa, no sols un esforç per escriure amb correcció (i en açò pense que els comentaris poden contribuir a corregir errades que tots cometem), sinó, i sobretot, fer entrades originals, creatives, imaginatives, suggeridores... com també ha reivindicat Cal·linca en algun comentari recent. Esta millora en la qualitat del contingut de les entrades, segurament ens conduïsca a fer menys entrades. Açò no se m’haguera ocorregut plantejar-ho a principis del 2008 als quatre gats que formàvem la plantilla d’autors d’El Penjoll, però ara crec que siguem suficients i hem de ser més autoexigents (començant per mi).

En relació amb el que estic comentant, també deixaria un temps entre entrada i entrada, per tal de repartir-les millor; de forma que no aparegueren dies amb 3 entrades i 3 dies sense cap. Emili Morant ja va suggerir en l’últim Simposi de Penjollaires que es programaren les entrades, però tal com està el nivell informàtic de molts autors del bloc considere més convenient una regla més simple: deixar un marge 12 hores abans de publicar una entrada. Açò, a més, crec que pot contribuir indirectament a una lectura més pausada, i a que es facen més comentaris i debats sobre les entrades; què, a la seua vegada, també tindria repercussió sobre la qualitat del contingut del bloc.

Precisament, els comentaris, als que ja vaig fer alguna referència en la primera part d’esta editorial, són un altre element clau del bloc. En este sentit, crec que el Cal·linca del 2008 ha sigut tot un exemple de donar vida al bloc des dels comentaris. El Penjoll no és un bloc de pilotes ni feligresos, ací s’entra per a dir allò que u pensa (i millor si és diferent) i per fotre canya (sempre respectuosament) si es té l’oportunitat. Els autors que s’han anat incorporant al projecte han de comprendre esta circumstància, no s’han de sentir molestos i s’han animar a participar críticament també des dels seus comentaris. Ja que estic parlant dels comentaris, aprofite també per suggerir als lectors que col·laboren amb els mateixos, que eviten l’opció “anònim” com identificació personal, ja que dificulta la comunicació quan hi ha tants. Facilitaria el debat saber a qui et dirigixes perquè, en moltes ocasions, has de dir "anònim 1" o "anònim X". L’anonimat es pot mantindre perfectament amb altres opcions d’autoria en els comentaris (per exemple: nom/URL) que permeten ficar-se un nom per a l’ocasió.

Un altre aspecte que assenyalaria és el caràcter localista o contextual del bloc. Amb açò no vull dir que acabem parlant sols de Xàtiva i voltants, sinó que hem d’esforçar-nos per utilitzar referents del context cultural del País Valencià. Per a il·lustrar-ho amb algun exemple: quan Cul de Sac o Lo Pol escriuen sobre grups musicals forans estaria bé que ficaren alguna referència o comentari que connecte el contingut d’estes entrades amb el context cultural del País Valencià, tal i com fa el Santíssim Pare en les entrevistes d’ultratomba.

No vull oblidar-me tampoc d’altres elements menys importants, però que també contribuirien a la qualitat del bloc. Per exemple, fer una neteja en la llista d’autors. Dels 50 que estem en nòmina, hi ha molts que han fet una o cap entrada, inclús comentari, en el bloc. Jo crec que s’hauria de donar un terme per a que estos pseudoautors puguen purgar el pecat del seu silenci en este magne bloc i, de no fer-ho, els fulminaria del llistat.

En l’ordre de les coses no tan importants, també es troba la referida a les categories o etiquetes, que cada vegada en són més i sobrecarreguen la columna de la dreta del bloc i, al final, en seran tantes que no serviran per aclarir els temes que es tracten a El Penjoll. Si som una revista-bloc les categories durien reflexar les seccions de la mateixa i els autors deurien respectar la categorització col·lectiva que es decidira i no anar introduint-ne noves a gust personal. A més, igual seria interessant tornar a afegir l’opció de poder consultar les entrades per autor.

Un altra cosa molt concreta i d’escassa importància consistix que estaria bé que els autors d’El Penjoll completaren els seus perfils afegint alguna imatge i donant una major informació en els mateixos, independentment que siga real o fictícia. És un poc una xorrada, però de xicotetes xorrades es nodrix el plaer.

I, per anar acabant, un últim suggeriment el referiria, justament, a les editorials. Crec que haurien de ser assumides de manera voluntària cada vegada per un autor i que s’haurien de signar personalment, i no com El Penjoll. Per suposat, no pretén ser exemple d’editorial este torro de succedani, del qual vos demane disculpes per la seua extensió. Així i tot, segur que m’he deixat alguna cosa millorable per comentar. Ara, si voleu, vos toca a vosaltres dir què penseu.

Açò és tot amics! I no oblideu mineralitzar-vos i vitaminar-vos durant el 2009.

EROTIKON. (Parts 2 i 3).

L'altre dia vaig publicar una entrada amb la següent proposta: vore per 'entregues' una película txeca de l'any 1929: Erotikon. En eixa entrada (enllaç) podeu llegir una somera introducció a la peli, sobretot pel que fa al primer episodi. Si voleu fer algun comentari sobre aquest primer episodi podeu desar-lo en l'anterior entrada, on ja s'han dit algunes coses interessants.
----------------------------------------------

Hui voldria proposar-vos els episodis 2 i 3. Ací teniu els enllaços:

- Erotikon. Part 2.
- Erotikon. Part 3.

Com és lògic, la història va desenvolupant-se, i apareixen nous personatges. Per exemple, ¿qui és este senyor?

Continuem sense saber com es diu la protagonista femenina, però supose que abans o després ho descobrirem. Ací teniu un parell d'instantànies de la xica:

Oberveu com, en la segona foto, escolta música amb certa melancolia. S'ha de reconéixer que els actuals reproductors MP3 o MP4 són una mica més pràctics però no tan romàntics.

Curs de Promoció del Patrimoni Cultural a CaMot

CaMot ens ha enviat aquesta informació. Vos la pengem per si a algú li interessa:

Dintre dels cursos de voluntariat que es fan mensualment a caMot, el proper divendres 23 de gener (de 20:30 a 22h) i dissabte 24 de gener (a partir de les 18h) tindrà lloc el curs de promoció del patrimoni cultural.

Quan parlem de patrimoni cultural ens referim tant als elements materials com als immaterials (llengua, costums...). La promoció i protecció del patrimoni cultural és una via de participació social que té diverses formes de cristalitzar. A les sessions del curs intetarem fer un acostament a aquest àmbit de participació.

El curs estarà a càrrec de Toni Cucarella. Pensem que no calen massa presentacions: escriptor reconegut, intel·lectual compromés i persona amb grans coneixements i experiència en el tema que tractarà. Podeu visitar el seu bloc.

La sessió de dissabte inclou una taula rodona que començarà a partir de les 21:30h i es realitzarà al mateix temps que sopem. A la taula participaran persones que s'han destacat per la seua activitat al si d'entitats que, d'una forma o altra, es dediquen a la promoció i protecció de diferents parts del patrimoni cultural.

És convenient (per preparar els materials necessaris i preveure les places del sopar) inscriure's previament. Ho podeu fer al correu de caMot: camot(a)hotmail.com o al telèfon 96 228 36 97 (deixeu el vostre missatge al contestador). El preu de la inscripció (que inclou sopar i materials) és de 5 euros.

Tutti Insieme Inevitabilmente (Four Christmases, 2008)di Seth Gordon

POSTATO SU

Tralasciando il fatto che un film sul Natale vada al cinema ora (probabilmente a causa dell'assurdo affollamento che c'è stato nel mese di Dicembre) Tutti Insieme Inevitabilmente è quello che vi aspettate solo superficialmente.

La storia è molto classica: una coppia di lavoratori di successo di New York, indipendenti e convinti della loro vita senza figli, ogni anno evita accuratamente di vedere gli strani parenti per le vacanze di Natale mentendo e accampando scuse, ma quando il maltempo blocca il loro volo per le isole tropicali saranno costretti a vederli tutti. Le case da visitare sono 4 (entrambi le famiglie hanno genitori separati), una più strana dell'altra, e questo lento processo di riavvicinamento alle proprie radici e alla "famiglia" cambierà molte idee della coppia.

La cosa molto interessante è come Seth Gordon (già autore di uno dei più sorprendenti documentari indipendenti di sempre: King Of Kong) utilizzi la struttura in 4 fasi del titolo originale (che segnano il passaggio da un modo di vedere la vita all'altro) per riadattare i classici 3 atti del Canto di Natale di Dickens. Alcuni modelli di vita possibili che continuamente incrociano memorie del passato, suggestioni presenti ed evocazioni future.
Attraverso il viaggio per le 4 case i due da perfidi, freddi ed egoisti abitanti di città diventeranno una famiglia imparando ad amare i propri parenti, per quanto diversi da loro e oggettivamente fastidiosi.

Eppure nonostante il film risponda in pieno alle leggi di buona forma e rassicurante lieto fine da blockbuster hollywoodiano, pone molti più problemi di quanto sembri. La coppietta anche una volta accettata la "normalità" familiare in realtà non ha cambiato idea, i loro fastidi sono gli stessi e alla fine di tutto non sembrano per nulla più felici, solo più assuefatti ad un'altra idea di normalità.
Le visite ai parenti li costringono a riaffrontare fantasmi di vite passate che avevano archiviato e si erano lasciati alle spalle andando a fare la vita che realmente desideravano da altre parti.

A furia di frequentare i parenti e di subire una maratona di condizionamenti psicologici da parte di chi in tutti i modi (sia diretti che indiretti, sia violenti che amorevoli) depreca il loro stile di vita e li invita ad adeguarsi al modello familiare standard i due, che una volta erano veramente felici della loro libertà, capitolano anche sotto la spinta fisiologica alla riproduzione.
Ma non c'è vera catarsi e la sensazione finale non è di liberazione quanto di accresciuta tensione perchè si è rinunciato a qualcosa per ottenere qualcos'altro senza desiderarlo veramente.

Ah! E poi mi ha fatto molto ridere.

Che ci facciamo con tutti questi trailer?

Un po' di tempo fa, quando il video in rete si andava diffondendo, ci si chiedeva che cosa sarebbe successo ai trailer e al loro grandissimo successo. Alla fine quello che è accaduto è che sono diventati un genere indipendente.

In rete i trailer si moltiplicano e si vedono molto più di prima, così alla fine spesso sono migliori dei film stessi perchè capita che un'idea sia migliore della sua realizzazione.
Oltre a questo in tantissimi casi i trailer sono montati, musicati e realizzati meglio dei film che annunciano. Raccontano benissimo e con più arguzia del film un tema e ne espongono in maniera più dinamica le principali implicazioni (in questo caso un personaggio pieno di senso del dovere ma pavido + situazione di pericolo + gag fisiche politicamente scorrette).

Questo si capisce ancora meglio confrontando questo trailer con la scena come è effettivamente mostrata nel film (opera mai arrivata da noi, il che pone seri dubbi sull'effettiva comicità). Nel trailer per come è montata e incastrata in mezzo ad altre scene è sicuramente più divertente e in fondo può anche andare bene così.
Se ne fruisce come fossero sketch televisivi. Del resto l'orchestrazione così spezzettata non è molto diversa da come sono girate le gag degli ultimi anni del Saturday Night Live.

PRESENTACIÓ A XÀTIVA DE "SILENCI DE PLOM"

Divendres dia 30 de gener, presentació a Xàtiva de Silenci de plom, de Salvador Company. Llibreria La Costera, 20,00 hores. Presenta: Xavier Aliaga.

Silenci de Plom (Edicions 62, 2008), guardonada amb el premi de novel·la Joanot Martorell de Gandia, suposa un pas endavant en la trajectòria de Salvador Company. Amb una estructura narrativa rica i complexa, el protagonista ens conta en primera persona diverses històries superposades: la pèrdua de la seua muller, periodista que desapareix mentre investiga una trama de corrupció urbanística, la història del pare de l'escriptor Eveli Volero als camps de concentració nazis, narrada a través d’un poema, 212, i, finalment, una faula futurista inclosa en un llibre d’un autor britànic que el narrador està traduint. Tot, contat amb una prosa hipnòtica i elaborada en la línia del millor Josep Palàcios. Històries que en són al mateix temps un metàfora punyent i dolorosa d’una societat, la nostra, hipotecada i desarrelada.

Salvador Company (València, 1970), escriptor i traductor, va debutar amb el recull de contes El cel a trossos (2001). El 2002 va guanyar el prestigiós premi Documenta, amb Voleriana, i més recentment va publicar Lawn tennis, amb la qual va anar configurant un estil narratiu personal i de gran volada. Silenci de plom és la culminació provisional del seu aprenentatge literari, una narració guardonada amb el Joanot Martorell que situa a Company entre els novel·listes valencians més importants i amb més projecció de la seua generació.