Narratives de la incertesa

L'anterior post d'Alietes m'ha recordat un altre projecte interessant. Es tracta de Tong, un projecte de l'agència de comunicació La Casa de los Fideos. La idea era (o és? Xavi digues alguna cosa!!!) una publicació amb un format que permetera qualsevol suport que els i les autores desitjaren fer servir. El primer número (del qual es van fer ressò fins i tot a la BBC) era un sobre amb fotografies, dvd's, gravats, aquarel·les, textos... Vaig fer una xicoteta col·laboració per aquell primer número. Amb uns textos molt breus vaig composar un recull de postals per poder-les enviar com qui llança un crit sense esperar resposta. Narratives de la incertesa es deia la criatura. Ací vos deixe alguns fragments.

Greuge

Belerofont, fill de Glauc i nét de Sísif, acusat falsament de tractar d’abusar d’Antea, dona de Pret i filla d’Ióbats, va gosar de pujar a l’Olimp al llom de Pegasus. En veure’l, Zeus va enviar un tave a picar Pegasus sota la cua, fent que alçara les potes de davant i llençara deshonrosament el genet Belerofont a terra. Un matoll d’argelagues va rebre el cos de l’olímpic desafiador. Coix, cec, maleit i solitari, Belerofont es va arrossegar per terra, eludint els camins dels homes.

Desconeixença

Tancats a la cova del cíclop Polifem, els aqueus veuen impotents com cada nit el brutal gegant es menja dos dels desgraciats tripulants. Han arribat acompanyant a Odisseu, fill de Laertes, a aquella maleïda illa, provinents de la terra dels lotòfags. Primer els trenca el cap contra terra; una vegada morts, esguella els seus membres i se’ls guisa per a sopar. Odisseu, amenaçat pel gegant, li ofereix a beure el vi que li havia regalat Maró, fill d’Evants i sacerdot d’Apol·lo. El cíclop beu i li demana pel seu nom: “Ningú em diuen sempre ma mare, el meu pare i els meus camarades”. “Doncs, va respondre Polifem, a Ningú el mataré l’últim”. Quan els aqueus aconsegueixen cegar l’únic ull de Polifem, aquest crida, fent riure tots els qui l’escolten: “Ningú tracta de matar-me”.

Incertesa

No és possible conèixer la posició i el moment d'un objecte al mateix temps. Amb aquesta aseveració confirma la teoria quàntica una de les pors més indignament humanes. L’estat i la ubicació d’una partícula, d’un cos o d’un sentiment són indesxifrables. La connexió entre el mercat i el comportament de les persones està feta de nexes canviants que tenen distints estats i posicions simultanis.

Contagi

La malaltia un cop és mediada per la cultura deixa de ser un succés i passa a ser una categoria. El malalt, travessat pel signe de la seua desgraciada condició, esdevé un senyal. Els senyals desplacen les paraules. La malaltia soterra qualsevol intent d’enteniment i el substitueix per un procés d’identificació. Sabem distingir un ordinador d’una vaca, però no necessariament sabem com funcionen les vaques ni com es reprodueixen els ordinadors. Sabem què (qui) és un malalt, però desconeguem on neix la malaltia. Sabem que el contagi propaga en l’espai els cossos malalts, però evitem qualsevol revelació sobre la nostra incidència en el mecanisme simbòlic que duu a la multiplicació dels expulsats. A la medicina, com a la criminologia, l’individu serà observat, vigilat, conegut i curat.

Ora pro nobis

Malgrat que segueixen sorgint reivindicacions, la majoria estan conformades per a aquell matalàs sociològic anomenat classes mitges. Estranys són els moments als quals s'entrecreuen els esforços i els interessos de les persones incloses i de les excloses. Els discursos d'ambdós grups s'allunyen, mantenint-se units per un vel de “buenismo”, que sorgeix des de la zona d'inclusió i es protegeix, a una convenient distància, d'aquells que són aparentment el seu objectiu. Això que s'ha convingut designar com societat civil és, en essència, un espai que només inclou una part de la societat i, ni de bon tros, arriba a representar els interessos que conformen el conjunt de la societat.

Es diu el pecat, però no…

Mai no gosarem tractar d’entrar a l’Olimp, al lloc on es prenen les decisions importants sobre la vida. Sabem que ens està vedat; qui s’atrevira, com Belerofont, vagaria apartat “dels camins dels homes”. Aquesta pena tan gran del malaurat genet, que podria ser creadora d’un moviment de cossos vers el canvi social, es veu embriagada pel vi del consum; en beure’l s’enterboleix l’enteniment i som incapaços de reconèixer cap responsable: Ningú es beneficia del nostre esforç, Ningú té cap responsabilitat. L’extensió del “buenismo” ens porta a una paràlisi que Chesterton ja va captar fa anys, més o menys quan començava el fordisme. Tot és ara, el futur és hui, el vestit de l’aparador el vull ja i quan travesse la porta de la botiga haurà perdut la bellesa de la novetat, envellirà irremediablement en l’instant precís en què siga tocat per les llums del carrer: d’altra forma ens convertim en els altres, en aquells als quals el càlcul probabilístic del sistema actuarial, substitutiu del destí, ha assenyalat com possibles criminals.

Esport i trellat

Dedicat a Eros Ramatxoto

La família d'Iñaki Ochoa de Olza, alpinista que va morir fa dos anys a l'Annapurna, està intentant completar un projecte que Iñaki Ochoa no va poder acabar. Mitjançant la fundació SOS Himalaya estan arreplegant fons per posar en marxa, per aquelles terres, una llar per a orfes, una escola i un hospital.

Acabe de llegir el llibre d'Iñaki Ochoa, Bajo los cielos de Asia, que estava més o menys en impremta quan aquest va morir. M'ha semblat un llibre ben escrit, per moments molt divertit. Però el que més m'ha agradat del llibre ha estat trobar-me una veu apassionada amb l'alpinisme, alhora que gens complaent amb aquest. A més, el text està creuat de línies d'estima i reconeixement vers els pobles que habiten sota la cordillera asiàtica. Aquestes pàgines m'han reconciliat amb una visió de l'esport que no fuig del compromís i que és conscient que, ben mirat, l'esport per l'esport aporta poc a la societat. M'ha semblat una lectura tan encoratjadora com la del llibre de Miriam García Pascual, Bájame una estrella.

SOS Himalaya ha penjat un video que segurament encapçalarà un concert que es farà en juny per arreplegar fons (pel qual hi ha "fila zero"). Trobe que en un parell de minuts es podreu fer una idea aproximada de la personalitat i el pensament d'Iñaki Ochoa de Olza.

Haz algo | SOS Himalaya | www.soshimalaya.org from sos himalaya on Vimeo.

Novetats de Sant Jordi 1969

Aquella editora volia fer l'agost en plena primavera. Des de feia temps que perseguia Harry, un adolescent inadaptat que era un crack en una nova tècnica d'enginyeria inversa de la luminiscència.
El pare d'en Harry li va inocular, des de ben petit, l'estima pels aquariums i tot allò que els envoltava: un acolorit i estrany microunivers.
El nen havia manifestat una fixació malaltissa per les meduses. Restava bocabadat, hores i hores, perduts els ulls rere els gèlids balls...rere les excrecions lumíniques que dibuixaven metageometries el contingut de les quals semblaven aparadors musicals dels desitjos més íntims.
Tantes estones absort, havien generat idees en el seu cap d'incipient enginyer. Somiava a implantar estructures quàntiques sobre metacrilat translúcid; estimava massa els arbres com per a permetre aqueixa tala invasiva, generalitzada.

L'editora no era mala persona; simplement, gasiva, era de carn. Havia tingut sort al món dels negocis: feina a doll, hiperelàstica capacitat de treball i la sort d'uns padrins ben posicionats que l'havien catapultada, a banda -això sí- d'haver arrodonit una magistral verònica a la moda política conjuntural. De fet, ella tan sols venia la seua força de treball, representava acuradament els interessos d'una corporació.

Grimpar més alt encara? Potser l'Everest?

No amics; si ho tenia tot!

Però... i trobar l'aparell definitiu, l'utensili que denigrara tant els e-books com els books? Somiava amb en Harry, amb la màquina que, al calor d'un tamboret i alcohol, en certa tasca li havia esbossat; un enginy que esborrava els caràcters luminiscents d'una obra, passat un termini de temps. Podía recarregar-se infinitament de lletres evanescents, previ pagament per caixa.

Aquest era el nou romanticisme, la nova religió pecuniària on unes cendres d'un volcà glaçat o un asèptic sistema econòmic no podien, de cap de les maneres, dinamitar. I ella volia l'ànima física del seu creador...

(De la subtilitat de les meduses, 1969, Edicions El farer de Ponent, L'Alguer)

--(Es pot copiar, citar, enllestir un nou document edificat sobre aquest esquelet, sempre que citem l'autor del present treball i se'l convide a un sopar al corralet de Ca Alietes & CIA)--

La meitat més u

Fa poc deia Muñoz Molina que poden haver ciutats sense civilització, però cap civilització pot existir sense ciutats. Cada any que passa, a banda de més calb, estic també més encisat per les ciutats. No porte ací aquest enamorament per l'exhibicionista goig de fer-ho públic, sinó perquè pense que no podem somniar amb un futur que no siga un futur urbà.

Elies Barberà comença el seu Allà on les grues nien amb una prosa que evoca el moment, la fita, en què la humanitat va situar més de la meitat dels seus efectius a l'interior de les ciutats. De manera humil i genial alhora ens proposa que ens aturem a mirar la ciutat, allò urbà, l'espai on conviuen les altives grues, amb la recança del suburbà, la misèria dels arqueòlegs desarrapats i la màgia que encara habita a la quotidianitat de la gent.

Acabe de descobrir a La Llumenera un video que, si jo sabera fer videos, seria el videoclip que faria pel llibre d'Elies. Atreviu-vos perdre cinc minuts mirant el video i, si no ho heu fet ja, deixeu anar un ratet mentre llegiu el llibre d'Elies.

Respecte les utopies rurals, però trobe que la lluita cabdal és fer més amables les ciutats. Amables pels que ja estem i pels que han de vindre. Llibre i video trobe que són bones peces per anar composant un fardell per fer camí.

The Sandpit from Sam O'Hare on Vimeo.

Allà on les grues nien: més clar que l'aigua

Ahir dissabte va haver la presentació del llibre d'Elies Barberà (i Bolinches) Allà on les grues nien al local de caMot.

Va estar interessant perquè entre els dos presentadors van deixar claret el que hi ha darrere dels poemes del llibre. Més o menys seria açò:

- als polígons viu gent que mentre va a la fàbrica parla amb els ginecòlegs que estan morts

- Carolina Herrera no és arqueòloga, però té afició a viatjar al Congo

- el carrer Bruns no està a Barcelona (o sí?)

- a Bèlgida van estar a no res de fer un PAI, però s'ho van pensar perquè uns xiquets del poble van amenaçar d'assaltar els camions de les obres

Segur que em deixe moltes coses. Si algú o alguna s'enrecorda de més que seguisca el llistat.

Ací vos deixe una foto de David Muñoz explicant el contíngut de la solapa del llibre:

(BROMES A BANDA: el llibre és genial i els temes que evoca o convida a pensar són tots interessants i necessaris; d'altra banda, espere que Elies Barberà no acostume a llegir El Penjoll, no siga que...)

Notícia de Roberto Bolaño

Em permet un recés en la voràgine de creació líricosatíricopolítica que ha pres als i les penjollaires. Una miqueta de prosa, va!

De l’última estada a Xàtiva conserve, entre altres records, la perplexitat que em va causar el desconeixement general que de l’escriptor Roberto Bolaño es té a les nostres terres. Ni els amics més pròxims a la literatura ni els amics lectors no n’havien fet ni un tastet. A alguns ni els sonava el nom del xilé. Per contra, a Barcelona és quasi una icona (l’Àlex Rigola va fer una adaptació de 2666 per al Teatre Lliure, i en algunes cantonades de la ciutat es poden trobar xicotets retrats de Bolaño fets amb sprai i plantilla) i als EUA Bolaño és l’escriptor de l’any.

Bolaño és una rara avis (ho era, vaja. Va morir el 2003, als 50 anys d’edat, de cirrosi hepàtica). Escriptor compulsiu de vida intensa i viatjada: Xile, Mèxic i Catalunya són les seues tres grans destinacions vitals. Assalariat en mil i un treballs abans de poder dedicar-se en exclusivitat a la literatura. Coneixedor de tantíssimes misèries humanes. Capaç d’abocar sobre el paper tot el viscut i imaginat.


Recomane, per anar al gra, les dos novel•les que li he llegit: Los detectives salvajes i 2666 (que encara no he acabat). El llibre de relats Putas asesinas se'l poden estalviar vostés, però estes novel•les, no! Sobretot 2666, inconclosa: la mort se’l va endur abans d’enllestir-la del tot. 2666 és un gratacel de la literatura actual, escrit, com les grans obres, sense manies, sense complexos, sense estar esperant de reüll el vist-i-plau de la crítica.

Bolaño és una esponja que ha assimilat el millor de la vèrbola incontenible dels escriptors sudamericans i el millor del joc formal i estructural de la tradició europea. Actual i fidel a la narració, no s’embranca en el discurs pel discurs.

Bolaño escriu la vida tal com raja, i l’escriu des de la vida mamada, no des d’un despatx de professor universitari (amb tots els meus respectes pels despatxos emmoquetats dels professors universitaris). Bolaño escriu des dels budells i no des del llibre d’estil ni des del diccionari de sinònims, i això es fa patent en cada frase, en cada paràgraf, en cada capítol.

Bolaño, una bona lliçó per a qualsevol literat. I per a qualsevol aprenent del que siga.

"DE SECRETA VIDA". Ricard Garcia

La llum que pot contenir una mirada,

l’instant de felicitat que ens recorda un sabor,

l’olor d’ametlles d’un cos net,

la carnositat dels silencis i els secrets que contenen

les paraules que els emmarquen,

una mà que ens acull les ferides,

la companyia que ens fem...

Tota la resta és mentida.

(Instant).

D’entrada va a resultar-me força complicat poder exposar amb claredat el devessall d’emocions que la lectura d’aquest llibre m’ha produït. Supose que per això està la poesia, aqueixa mena de saviesa que, amb el seu joc de simbolismes, és capaç de fer-nos copsar l’essència de les coses, fent-nos-les presents d’una manera que, altrament, no seria possible. La poesia té la capacitat de forjar el miracle del descobriment o, almenys, d’intuir-lo.

“De secreta vida” (Editorial 3i4, València), la darrera obra de Ricard Garcia, XXVII premi de poesia Ausiàs March de Beniarjó (abans va publicar “Els contorns del xiprer” del que cal reclamar ja una nova reedició), és un inventari de moments imprescindibles amb els que l’autor ha anat assenyalant els punts cardinals de les seues descobertes més valuoses, fins anar configurant la “geografia” amb la que orientar-nos discretament cap a la seua llum. En ell ens parla de la vida com una obra fràgil, trencadissa. Com ho son també els diferents elements que la composen per separat i, fins i tot, els principis sobre els que anem apuntalant el nostre viure. Ell, al seu blog, ja en fa una declaració de principis (que al llibre podem llegir sencera): “mossegues la polpa d’uns llavis/ i el món és un castell de cartes”.

Però no penseu que el descobriment de Ricard en “De secreta vida” sobre la fragilitat de l’existència i, per extensió, dels esdeveniments que en ella s’hi produeixen, siga una experiència decebedora i, per aquest motiu, pessimista. Realment, quan un se n’adona de la provisonalitat de les coses és quan està en situació de cercar només allò que pot autentificar-les, de lliurar-se d’allò accessori i omplir el seu bagatge vital de la vertadera riquesa i dels vertaders plaers. I de gaudir-ne amb tota la seua plenitud, ja que, com ell mateix diu, tota la resta és mentida.

Recomane apassionadament la seua relectura, que és el que he fet jo, una vegada i una altra, després d’acabat, mirant de fer infinit el viatge d’aquesta descoberta.

"INVENTARI D'AFECTES PERDUTS" de Sara Bailac

Per un d’aquests atzarosos viatges que fas per la xarxa, i encuriosit per altres recomanacions, em vaig deixar caure per “Realitats i miratges”, el blog de l’escriptora Sara Bailac. Cal dir que de seguida vaig quedar enlluernat per la seua literatura hipnòtica, plena d’imatges d’una insòlita, senzilla i evocadora bellesa. Per això, només assabentar-me’n de la recent publicació de la seua darrera obra “Inventari d’afectes perduts” (Premi de Poesia Joan Perucho “Vila d’Ascó” 2007), no solament vaig decidir comprar-la sinó que vaig fer mans i mànigues per obtenir-ne un exemplar dedicat per l’autora. Cosa que vaig aconseguir gràcies a la seua amabilitat i la generositat i predisposició de la gent de l’editorial Meteora.

“Inventari d’afectes perduts” és la història d’una passió que es desferma i s’arreplega amb el ritme de les distintes fases del cicle lunar. Un mosaic de tessel·les petites perfectament encaixades que, en la mesura que vas llegint-les, sents com et cauen a dintre amb la serenor d’una gota que se expandeix sobre les aigües tranquil·les d’un bassal, que s’estremeix amb bategades concèntriques de goig.

Farcida de representacions de somni (“els peixos salten sobre el meu reflex”), de reivindicacions fantàstiques (“tota jo sóc una platja deserta: que desembarquin les paraules!”), de pensaments incontestables (“la seguretat seda l’inconformisme”).

Et veus menat a llegir una i altra vegada fins que les paraules se’t tornen transparents i una estona després, encara viatges amb els ulls entelats per aquesta mena de miratge al que involuntàriament retornes, per reprendre el camí del teu propi bagatge d’afectes viscuts.

Us deixe un tast:

Sense cel

Ens han portat a la sala d’operacions agafats de la mà. Jo cantava fluixet una cançó i tu callaves sense sentir-me. No hi havia bisturís ni serres, només desil·lusió. Abans que ens adormíssim he dit “si no hi ha cel, que ens tallin les ales”. Tu ja dormies.

De reüll, he pogut veure el rastre de decepció que hem anat deixant a les rajoles. Llavors, m’han sedat, però encara he pogut sentir l’olor que fa la tristesa quan aflora.

ACTIVITATS A LA LLOCA AQUEST DISSABTE DIA 7 DE FEBRER

Activitats del proper dissabte 7 de febrer al C.S.A. La Lloca (C/ València, 11. Canals, PP.CC.)


19:00 PRESENTACIÓ DEL LLIBRE "Nuestros Barrios, Nuestras Luchas: experiencias de intervenció en barrios periféricos" de Gent de Baladre, i a càrrec d'un dels coordinadors del llibre, David Muñoz.

21:00 SOPAR POPULAR per l'autogestió. (5 e)

22:30 NIT DE TEATRE amb la lectura dramatitzada d'una versió del clàssic de Jaume Roig: L'ESPILL. A càrrec de CRIT.

T'esperem!!
Per una comarca conscient i viva!


Passa-ho i passa't!!

La Lluna en un Cove 1, gener de 2009

La Lluna en un Cove és una publicació mensual en paper de relats breus de ficció en la nostra llengua. Es tracta d'un magazín literari, enquadernat en rústega, que conté una miscel·lània d'històries sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos: fantasia, ciència-ficció, terror, drama..., però també: humor, aventures, viatges, i un llarg etcètera. Són obres generalment breus o d'extensió mitjana, però en qualsevol cas inèdites, i escrites per autors actuals d'arreu dels Països Catalans. És, per tant, una original proposta literària, adreçada a tots els públics.Compta amb una sèrie de col·laboradors més o menys habituals, alhora que dóna l'oportunitat de publicar també a tots aquells autors que ens vulguen fer arribar els seus treballs, els quals són revisats i acuradament seleccionats per l'editor.

A continuació vos donem la informació completa del número 1

Resums argumentals:

Presentació. Unes paraules de l'editor. Lluís M. Pérez - «L'expressió la lluna en un cove apareix en diverses frases fetes i expressions de la nostra llengua [...]»

El núvol. Marc Aureli Espinós - ¿Creieu que és possible escalar un núvol? Sí, heu llegit correctament: escalar un núvol. Tres intrèpids escaladors, en cordada, s'aventuren a fer-ho: amb els seus equipaments complets d'alpinisme, amb grampons, cordes, mosquetons i pitons, van pujant, lentament, per l'enorme cúmul blanc, cotonós, del qual surten protuberàncies ventrudes per tots els costats. ¡Quina gosadia! ¡Escalar un núvol! ¡I quina dificultat! «Perquè, per més lentament que evolucionés el cúmul, qualsevol pla d'escalada que es pogués adoptar sobre ell havia de ser necessàriament revisat al cap de pocs minuts, de tal manera que, en realitat, els plans eren una il·lusió sense consistència; només existia la improvisació constant».

No hi ha més remei que assumir les conseqüències. Jaume Barrull - Una família en una situació crítica, com moltes altres. Però aquesta ha arribat a un punt realment preocupant. No poden continuar així, i ho saben. Després de moltes discussions, el matrimoni ha pres finalment una decisió. Hauran de tirar pel dret. Ell té un pla. Caldrà actuar de pressa, i després... Després hauran d'assumir les conseqüències.

El meu país. Marta Nin - Iekatierina és una ucraïnesa que viu a Barcelona. Llicenciada en matemàtiques, aquí es veu obligada a fer les feines que ningú no vol fer. El seu dia a dia és realment dificultós, i, a més a més, està tan lluny del seu país... Un dia, passejant el gos d'una de les senyores per a les quals treballa, coneix l'August. En paraules d'ella: «De seguida vaig veure que era un senyor. No com aquells que es pensen que perquè véns de l'Est fas de puta».

¿Per què publicar en paper? Joan Vicent Olmo - Aquest és un text de no-ficció, un article d'opinió, en el qual l'autor reflexiona sobre el paper del paper a l'hora de vehicular el fet literari. «Sembla que actualment les noves tecnologies telemàtiques, les xarxes d'informació entre ordinadors personals tenen molt més bona premsa que, paradoxalment, els mitjans de comunicació impressos». L'article és una defensa del sistema tradicional, que l'autor considera més efectiu que no pas l'altre. La conclusió a la qual arriba aquest jove autor és que el paper és la plataforma ideal per a la literatura, tal com aquesta és entesa per ell.

La llibreta. Carme Boladeres - Una tarda, en una cafeteria. Un noi solitari, amb una llibreta misteriosa a les mans. ¿Per què tinc la sensació que l'he vist abans, aquest noi? ¿I per què mira cap a mi una i una altra vegada?

Animals de companyia. Liudòvic Mikhaïl - No ens hem de deixar enganyar pel títol d'aquest relat; no es tracta, ni de bon tros, d'una història alegre i simpàtica, encara que en algun moment ho pugui semblar. Té, a més a més, un final impactant.

Instruccions per a introduir un elefant dins d'una ampolla. Juli Vert - ¿Qui no ha volgut introduir alguna vegada un elefant dins d'una ampolla? Aquestes són unes instruccions senzillíssimes per a poder fer-ho. Al final, el lector descobrirà que l'operació és molt més fàcil del que pot semblar d'entrada. Només cal seguir, al peu de la lletra, un a un, els passos proposats per l'autor. Un magnífic relat d'humor. Un exercici d'intel·ligència a través de l'absurd.

El secret de Marfà. Antonio Mora - Marfà és un antic poble del Vallès Oriental, que formava municipi independent a mitjan segle XIX. Un seguit d'esdeveniments va ocasionar que Marfà perdès la seva independència, per a passar a ser annexat al terme de Castellcir. L'autor ens narra, en una versió lliure, aquests esdeveniments, que transcorren paral·lelament a l'amor de la Mariona i el Pasqual, un amor que acabarà en tragèdia.

Vil·la Diodati. Emili Gil - Vil·la Diodati és una antiga finca situada a la vora del llac Lemans (Suïssa). El 16 de juny de 1816 es van reunir allí una sèrie de personatges molt particulars i significatius dins del món de l'art i de la creació. Alguns especialistes afirmen que va ser justament en aquella reunió que es van engendrar el que posteriorment es van materialitzar com dos dels personatges de ficció més importants de la literatura de terror. Però, ¿què va passar exactament a Vil·la Diodati aquella llunyana nit de tempesta? ¿Quins horrors s'hi van desencadenar, en aquell tenebrós escenari?

Coses estranyíssimes i inversemblants. Juglans Regia - Amb aquest relat descobrirem que les obvietats no ho són tant, que les coses més quotidianes, les que formen part del nostre dia a dia, o les que s'inclouen en els paisatges dins dels quals ens movem, són en realitat coses meravelloses, prodigioses..., coses que, potser, si fossin explicades a un personatge d'un altre planeta resultarien estranyíssimes i inversemblants. És un relat d'humor, però no només això.

Esperem que vos resulte interessant. Salutacions cordials de La Lluna en un Cove!

EL "SILENCI DE PLOM" DE SALVADOR COMPANY

(TEXT DE LA PRESENTACIÓ A XÀTIVA DE LA NOVEL·LA DE SALVADOR COMPANY SILENCI DE PLOM)

Alguns dels presents recordareu que en la darrera presentació a Xàtiva d’un llibre de Salvador Company, Lawn tennis, el presentador, o siga un servidor, es va permetre el luxe de fer la intervenció a pèl, sense papers, i així va eixir el tema: entre el caos i l’anarquia. I encara que sé que el nostre convidat té ramalades anarco-sindicalistes, la literatura és una cosa molt seria que no es pot deixar a l’atzar. També és veritat que tot i que la meua intervenció convidava a no llegir el llibre, tinguéreu la diferència de comprar-lo i n’estic segur que de gaudir-lo.

En esta ocasió he decidit escriure’m la intervenció. D’una banda, per no tornar a fer passar a Salvador per la vergonya aliena d’aquella ocasió i, per un altra, perquè l’ocasió ho mereix. Diguem-ho d’entrada i per a que ningú no es perda: amb Silenci de Plom ens trobem davant d’una obra major de la nostra literatura, una novel·la impròpia d’un escriptor que, tot i que ja té una trajectòria darrere, encara no ha complit els quaranta anys.

Un text que ens hauria de provocar pura enveja, de la roina, a la resta de junta-lletres valencians i a molts de la rodalia innombrable. No ho reconeixerem, això sí, perquè el nostre panorama literari no és procliu als elogis, però Silenci de plom no està a l’abast de qualsevol. D’un servidor ja us dic que no, per a que ningú no es faça falses expectatives.

En tot cas, si el criteri d’aquest presentador no us genera confiança, o se’m nota massa que amb Salvador i jo portem compartint dues dècades de carrera universitària, amistat i inquietuds literàries, penseu que ens trobem davant d’un dels premis grossos de la literatura al nostre País, el Joanot Martorell de Gandia, i que les crítiques aparegudes fins ara als mitjans de comunicació, ací i a la innombrable, no han tingut més remei que rendir-se davant l’ambició i la qualitat d’aquesta novel·la.

Començant per l’ambició, no es pot considerar d’una altra manera l’exercici de traçar tres o quatre trames simultànies que uneixen fets com la desaparició de la companya del protagonista, una periodista que investigava una trama de corrupció urbanística, la història als camps de concentració del pare de l’escriptor Eveli Volero, contada a través d’un poema, 212, i la traducció d’una novel·la anglesa de ciència ficció, Quiet Lead, títol que traduït al valencià vindria a ser Silenci de plom. Fets aparentment inconnexos que acaben convergint, com ha de ser, però de la forma més insospitada possible.

I parlem de qualitat perquè la prosa de Salvador és compacta però àgil, pertinent però impertinent, densa però fluïda, transcendent però irònica. Fins i tot quan l’autor exigeix un esforç addicional del lector, com als passatges on el protagonista tracta de trobar les claus contingudes al poema 212, sempre ens regala amb una frase o un gir que fa que la lectura pague la pena en cadascuna de les seues pàgines.

Silenci de plom ha exigit tres anys de treball continuat i exclusiu. I per això als lectors se’ns demana també que posem de la nostra part, que fem una lectura atenta i intensa, per no perdre els fils d’un teixit narratiu exquisit, suau però aspre: no oferiré més claus sobre l’argument com aquells trailers abominables que ens conten les pel·lícules de l’a a la z fent estúpida i estèril la contemplació. Però us avançaré que del que aneu a llegir se’n desprén una visió àcida de la nostra realitat, de les nostres hipoteques com a societat i de les nostres desgraciades circumstàncies com a col·lectivitat. No podia ser d’una altra forma.

Hi ha precendents, i fonts literàries, i l’autor, si li rota, ja vos les explicarà, i aprofite que està ací Toni Cucarella per fer d’espieta i advertir-li que Salvador Company va dient, amb més esperit de conya marinera que versemblança, que la seua manera d’escriure és una barreja entre Toni Cucarella i Joan Francesc Mira. I Salvador ja donarà explicacions, si vol, d’aquesta gosadia més festiva que eròtica.

En tot cas, el conjunt, la resultant, és inèdita en la literatura catalana de qualsevol època, i el terme escollit no és casual perquè l’abast i la importància de Silenci de plom no hauria de quedar-se en el corralet de glòries literàries valencianes no reconegudes ni socialment ni institucional, i ja sé que és molt de demanar, tal i com està el País, però qui no plora no mama. I també és cert que et pots fartar a plorar i no mamar ni gota, però el que no passa mai és que la mamella s’engegue sense haver-ho demanat prèviament. Deixe ací el tema de les mamelles i els plors donat que aquest raonament comença a assemblar-se perillosament a la cèlebre reflexió sobre les pomes i les peres de l’esposa d’un ex president del govern.

Volia dir, en definitiva, que per la nostra part no serà. Si estem ací és per a que almenys un grapat d’amics de Xàtiva s’assabenten que tenim a les mans una novel·la excepcional. La prova és que, quan presentàrem Lawn Tennis, el seu anterior llibre, no empràrem termes tan elogiosos. Diríem, perquè era veritat, que aquell era un bon llibre, interessant i magníficament escrit. Hui parlem de paraules majors. Espere que reconegau la diferència.

Però com que ja anem prou servits de vaselina, vos contaré que Silenci de Plom no està exempta de defectes, i em veig obligat a citar les vergonyoses i injustificables el·lipsis en les escenes de sexe, que si no coneguera a l’autor hauríem d’atribuir a la seua formació en els Jesuïtes. Com no és així, esperem un aclariment satisfactori a aquesta manca d’explicitació.

O, molt més greu, haver incomplit un pacte de joventut que teníem i que ens comprometia a incloure la locució “com cagalló per sèquia”, cim de la semiòtica popular, Everest de les expressions nascudes entre bancals, en totes i cadascuna de les nostres novel·les. Per més que he rellegit Silenci de plom, no trobe la sèquia ni el cagalló. I jo perdone, però no oblide: hi haurà represàlies.

I parlant de carències, acabaré dient que dels pocs defectes que li trobe a Salvador Company com a escriptor i com a persona figura en lloc de privilegi ser del barri de Campanar, a València, em comptes d’haver nascut o haver-se criat a Xàtiva. La constatació inequívoca, palmària, que ningú no és perfecte. Ni tan sols l’autor d’una novel·la tan bona com aquesta.

Xavier Aliaga

EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA

El Jesús M. Tibau és fill de Cornudella de Montsant, un poble petit del Priorat, però actualment és tortosí d’adopció i, malgrat ser mestre (o potser, per això mateix) treballa d’administratiu a l’Ajuntament de Tortosa. Encara que, com acostuma a dir ell, és aspirant a viure del “cuento”, ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust. Prova d’això són els altres dos reculls de contes anteriorment publicats: “Tens un racó dalt del món” (2001) i “Postres de músic” (2005) i la seua col·laboració en diversos reculls col·lectius, com ara “L’angoixa del retratista” (1999), “El brogit de l’Ebre” (2003), “Contes coordinats” (2006), “L’altre Nadal” (2006) o “Estius a l’Ebre” (2007).

La seua dèria per la literatura l’acaba d’arrodonir com a coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa i la gestió d’un blog literari, des d’abril de 2007, amb molta i envejable activitat (i del que sóc un fidel lector) on, entre altres coses, proposa jocs literaris tots els dimecres, amb premis gens menyspreables pels qui idolatrem els llibres.

“El vertigen del trapezista” és un recull de 34 narracions breus i deu el seu nom al blog del mateix nom que l’Óscar Palazón, el seu autor, va cedir-li amablement. Precisament el títol pot fer pensar que ens trobem davant una obra de contingut trepidant. Però el vertigen del que parla Tibau és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris que anem coneixent amb el conjunt d’històries individuals immerses en una vida aparentment quotidiana, però sempre oberta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. I sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa i que ens descobreix una sensibilitat exquisida.

Això no lleva que l’autor, fidel a la seua condició ebrenca, i amb els antecedents històrics que comporta, tracte amb la cruesa que correspon les històries que tenen com a referent la seua infantesa. De fet podem dir sense embuts que la seua narrativa s’hi troba dins de la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada, encara que també recorda la manera de fer d’un Pere Calders.

Tibau demostra que gaudeix del privilegi del subtil art de l’observació. Un bé pot imaginar-se a l’autor com un pintor amb tots els estris escampats als peus, apostat en un racó del parc, a l’ombra d’un banc, mentre els operaris de l’ajuntament retiren una vella estàtua de bronze, afectada de la desmemòria de la gent, o una altra que gaudeix de les tendreses d’una jove estudiant. Ell veu passar la gent amunt i avall i vesteix el seu posat anònim amb històries que puguen després lluir amb vida pròpia a les pàgines del seu llibre. I ho aconsegueix amb molt d’encert. Ja ho hem dit, estem davant el corrent mateix de la vida: el que passa en aqueix moment o el que ha esdevingut a força de records, de nostàlgies. El que marquen, inevitablement i indefugible els rius al seu pas per la geografia que l’autor mira de mitificar també en els seus contes (ni que siguen de paper de plata).

Ficcionar la realitat demana una traça especial perquè qui llegeix puga fer seues les angoixes, temences o joies dels personatges que hi apareixen. No pots ser-ne indiferent. I això que jo ho tinc més fàcil que ningú, donat que la meua ànima de ficció sura en la història d’aquell golafre i enyoradís de les ametlles garapinyades que troba un racó dins del seu món literari. Vos convide amb entusiasme a que s’aboqueu a les pàgines d’aquest llibre sense por. El vertigen que proposa, fora de suposar un perill, és neuronalment engrescador.

Presentació del llibre: "EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA" de Jesús M. Tibau

El proper divendres, 30 de gener, l’Associació Cultural “La Garrofera” de l'Alcúdia de Crespins presentarà el llibre de relats “EL VERTIGEN DEL TRAPEZISTA”, de l’escriptor tortosí Jesús M. Tibau i Tarragó, publicat per l’editorial COSSETÀNIA.

L'autor va caure enamorat d'aquest títol, El vertigen del trapezista, de seguida que el va trobar en un bloc del mateix nom, que molt amablement l'ha cedit per a aquest llibre.
Aquest recull inclou 34 contes on els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat, i aquesta indecisió pot arribar a provocar vertigen.
Amb tendresa i sentit de l'humor, l'autor ens presenta petits retalls d'històries que ens faran pensar, o que ens deixaran un somriure simpàtic als llavis. Molts d'aquests relats estan ambientats al seu poble, Cornudella de Montsant, on les muntanyes, d'alguna manera, es tornen personatge.
Alguns d'aquest relats han estat premiats amb el premi Valldoreix 2004, el Premi de les Lletres Vila de Corbera 2006, el tercer lloc als Premis La Mar de les Lletres 2006 de Calafell i l'accèssit al premi Joan Cid i Mulet de Jesús.
A l'epíleg s'hi inclou el resultat d'un dels jocs literaris que l'autor proposa cada dimecres al seu blog, en el qual els participants van proposar diversos finals a un conte inacabat.

L’acte, que comptarà amb la presència de l’autor, tindrà lloc a la Sala Generalitat de la Biblioteca Pública Municipal de l’Alcúdia de Crespins, a les 19:30 hores, i serà conduït per Antoni Rico Ripoll, president de l’associació Cultural “La Garrofera” i Josep Manel Vidal, administrador del blog “filant prim”.

PRESENTACIÓ A XÀTIVA DE "SILENCI DE PLOM"

Divendres dia 30 de gener, presentació a Xàtiva de Silenci de plom, de Salvador Company. Llibreria La Costera, 20,00 hores. Presenta: Xavier Aliaga.

Silenci de Plom (Edicions 62, 2008), guardonada amb el premi de novel·la Joanot Martorell de Gandia, suposa un pas endavant en la trajectòria de Salvador Company. Amb una estructura narrativa rica i complexa, el protagonista ens conta en primera persona diverses històries superposades: la pèrdua de la seua muller, periodista que desapareix mentre investiga una trama de corrupció urbanística, la història del pare de l'escriptor Eveli Volero als camps de concentració nazis, narrada a través d’un poema, 212, i, finalment, una faula futurista inclosa en un llibre d’un autor britànic que el narrador està traduint. Tot, contat amb una prosa hipnòtica i elaborada en la línia del millor Josep Palàcios. Històries que en són al mateix temps un metàfora punyent i dolorosa d’una societat, la nostra, hipotecada i desarrelada.

Salvador Company (València, 1970), escriptor i traductor, va debutar amb el recull de contes El cel a trossos (2001). El 2002 va guanyar el prestigiós premi Documenta, amb Voleriana, i més recentment va publicar Lawn tennis, amb la qual va anar configurant un estil narratiu personal i de gran volada. Silenci de plom és la culminació provisional del seu aprenentatge literari, una narració guardonada amb el Joanot Martorell que situa a Company entre els novel·listes valencians més importants i amb més projecció de la seua generació.

Xavi Sarrià , hui a la Llibreria la Costera

Socarrats i socarrades i gents de pobles veïns pareu atenció:



Segons ens hem informat al Bloc de Toni Cucarella, hui, 4 de desembre, l'escriptor xativí presentarà hui el llibre de relats Històries del paradís de Xavi Sarrià (cantant d'Obrint Pas).


Llibreria la Costera a les 20'00.

Anne, Emily i Charlotte Brontë: lliures i indomables

Fa poc va caure a les meues mans el llibre Cims borrascosos, de Emily Brontë i me’l vaig llegir en dos dies, totalment enganxada al que llegia, compulsivament. He de confessar que es trobava a ma casa des de feia temps i que he crescut escoltant primer i reivindicant després, el nom d’escriptores genials que en la meua opinió res tenen que envejar a altres “grans de la literatura”.

El cas és que ja coneixia molts detalls de la vida de les germanes Brontë i sempre m’ha paregut insòlit que aquestes germanes singulars, tímides de caràcter, aquestes insignificants “fadrinotes” que vivien perdudes a un poble remot d’Anglaterra al segle XIX, teniren el valor d’escriure poesies i novel·les tan colosals. Si conegueu les seues vides sembla impossible.

Desprès d’haver llegit el llibre m’ho semblà encara més. Em vaig posar a pensar i pensar i sense voler pensava: D’on trau la persona que escriu allò que escriu? escriu allò que sap, o tal vegada allò que li fa por? Allò que ha viscut, o el que ha somiat?

Aquestes dones tenen entre d’altres, el mèrit d’haver trencat el silenci que envoltava les seues vides mitjançant l’escriptura i l’amor per la lectura amb la seua imaginació. Cap de les tres va arribar als quaranta i només Charlotte va ser reconeguda en vida. Emily, l’autora del llibre ( la més enigmàtica de totes) era inconformista, rebel i ho manifestava negant-se a menjar, era anorèxica. Serà açò i la tuberculosi el que acabarà amb la seua vida als 30 anys, mesos després de que es publicara Cims borrascosos sota el pseudònim de Ellis Bell. La novel·la va ser durament criticada, ja que en plena època victoriana resultava fosca, estranya i plena de sentiments contradictoris amb un component molt social.

No vaig a desvetlar més misteris. Us recomane que la llegiu i que s’apropeu a aquestes prodigioses dones que s’atreviren a pensar, a escriure i a imaginar transgredint els límits. Criatures lliures i indomables.

Enllaços: Emily Brontë, Anne Brontë i Charlotte Brontë.

Músiques al vent: Josep Didac

La irrupció de Josep Didac al nostre panorama musical ha passat desapercebuda per a quasi tots. Tot i això, ja té dos llibres disc de poemes o cançons. Un publicat en català i l’altre en francés, llengua que domina. M’ocuparé ací del primer, Cants Truncats, daurats d’arròs, Ajuntament de Manuel, Diputació de València, 2007 (173 pàgines i més de 100 poemes- lletres de cançons, 1 CD amb 12 cançons). De Josep Didac, no sabem quasi que res. Només el que es pot deduir de la seua pàgina i el seu llibre. El fet de no ser un jovenet novell, el seu semianonimat, el retorn d'un llarg exili d'emigrant, el fan tan legendari com els herois anfibis que canta. La seua música és senzilla: simples arpegis de guitarra acompanyats d'una veu forta amb la textura dels homes del camp que fila amb sentiment. A aquesta se sumen una dicció no contaminada per la uniforme pronuncia apitxada i estàndard. Una forma d'entonar i dir plena de matisos que quasi havíem oblidat. Sembla que va nàixer a Manuel o L’Ènova allà pel final dels cinquanta. És un cantautor i poeta tardà que portava anys elaborant el seu cant. La seua formació sembla autodidacta. El mestre franquista de la seua escola pegava carxots i no li agradava. I el més important, per viure calia treballar des de menut. Els anys seixanta han estat retractats per nostàlgics de la dictadura com època d’esplendor. Per a molts, en realitat, van ser, de la postguerra, continuació. La immensa majoria de la població a Xàtiva i voltants era agrària. L’arròs encara era un cultiu fort (hi ha fotos dels camps inundats al voltant del Puig) tot i que la taronja ja s'imposava. Tots els pobles tenien els seus valents, diu Josep Didac, i ens parla dels enganys en el preu de les garbes, dels salaris no cotitzats que els rics els furtaven, de l’emigració, de l’home immers en l’aigua dels bancals d’arròs de València i el Deltebre que al arribar la nit no podia amb el seu dolor. De les dones i les mares que esperaven treballant, dur, a casa, aprofitant l’últim retall per solsir. Un món, això sí, no contaminat, on les brosses del camp tenien un nom i servien per fer pastissets i alimentar. Cants Truncats, és l’epopeia diària del segador, del llaurador, de la gent del camp al País Valencià, i al Deltebre i Catalunya i molt més enllà. Una història repetida una i altra vegada on sempre perdien els mateixos: “a França o Espanya sempre perd qui es banya”. És el cant d’un món, no uniformitzat, amb cultius diversos, respectuós amb el medi i sostenible. A Didac li causa ennuig l’abús del monocultiu de tarongers, la dessecació de les marjals, la mort del Xúquer, la desaparició del trenet que comunicava les Comarques Centrals. Didac canta també el paisatge de la seua terra més immediata, Manuel, L'Ènova, Sants, Santa Anna, i el del País Valencià (Catarroja, Alberic, Sollana) i Catalunya (el Deltebre, Girona, la Bisbal) i la tota Mediterrània. És, a més, un cant conscient que ens recorda l'autoodi valencià i assenyala, valent, als que ens humilien: els castellans. És, a més, el cant d'un home enamorat, de la seua dona, de sa mare i de la feminitat. No oblida tampoc els exiliats, ni els perdedors de la Guerra Civil. I sobretot, sobretot, canta a la gent anònima del camp i a aquells que, com Joan Pellicer, els han atés. Finalment, els Cants Truncats són cants contra la guerra i el rebuig a la immigració, ja que tots som emigrants ("...ací no cabríem si ara en tornaren!"). Cants contra la desmemòria i la ignorància, per recordar com eren nosaltres no fa tant. És la paraula senzilla i clara d’una veu autèntica i esgarrada pel treball honest que parla des de l’esforç i l’experiència. Els seus versos no miren floritures de mètrica. Tenen la sensibilitat, el ritme i la rima de la poesia popular valenciana i la força d'un crit que ni al flamenc enveja. És un cant que naix de la terra i l’aigua, del carrer i la plaça. Poesia des del poble per al poble. Poesia de cor, sentiment i esforç, al marge de circuits comercials i intel·lectuals. Però poesia compromesa i conscient que lluita per un món millor. Una lectura recomanable per a tots els que vivim entre la Serra Grossa i l’Albufera. Josep Didac ha fet, a més, algunes exposicions en col·laboració amb Miquel R.Martí, artista que mira d'il·lustrar la seua paraula pregona. Ací vos deixe amb una poema i un muntatge audiovisual sobre dues cançons de Didac i unes imatges de la seua web que han realitzat, gentilment, els xics de El Penjoll TV. A la seua web, Cants Truncats, trobareu més cançons i informació. Anime també a la Mitja Galta, associació cultural de Manuel, i a Toni de l’Hostal (cantautor a carro i haca) i al seu amic Pau Alabajos, a que compten amb Josep Didac (si ell vol), en un d’eixos concerts a diferents veus tan divertits que fan, doncs considere que és una veu que paga la pena divulgar. Salut amigues i amics, i fins el pròxim Músiques al vent.

Les Riberes

De la Ribera Alta van a la Baixa
Terme de Sueca i Cullera
Vi de marraixa.

D’Almussafes a Sollana
Per carretera de pols
Sequers de rajola massissa
i trilladores als molls.

Graners al mig de les finques
Els seus molins
La muntanyeta dels Sants
Fita i desigs.

De veure la nostra terra
Verda i daurada
Utopia sí, de saber-la
Alliberada.

Lliure de tant de cacic
Que ve de fora
Menyspreant el que és d’ací
Quina mala hora.
Abaixen els castellans
I són els amos
Mai no parlen com nosaltres
I ens diuen “malos”.

Els hem donat a menjar
Obrint-los les portes
Ara ells fan i desfan
Mireu les hortes
Quin és el preu de l’arròs
I el de les taronges!!!

Genocidi franquista a la ciutat de València

Avui, els companys del Fòrum per la memòria del País Valencià han vingut al Terra de Benimaclet a presentar-nos l’estudi i la investigació que s’ha fet sobre les fosses comunes al cementiri de València. El llibre anomenat El genocidi franquista a la ciutat de València recull tota la informació que han pogut classificar sobre les persones que foren torturades, assassinades i amollades a un forat al terra per defensar un govern legítim, unes idees. Foren perdedors en tots els sentits, perderen una guerra que no provocaren, foren perseguits i ajusticiats de forma bàrbara i massiva.

També, ens han presentat un documental on apareixen testimonis de familiars que no han perdut l’esperança de trobar els seus morts. Familiars que durant anys han estat enganyats i silenciats per unes institucions que han preferit mirar cap a un altre lloc i ser còmplices d’aquell genocidi. Ha estat molt emotiu escoltar a la germana del que fou alcalde de Riola (Ribera baixa), una dona de 92 anys amb una memòria prodigiosa que recordava amb tristesa com del poble detingueren a unes 400 persones –actualment Riola té 1600 habitants, feu-se una idea del que suposà- i les dugueren a les presons de València. O el testimoni del net del director d’un casino republicà que tan sols demana, 70 anys després, un lloc on poder recordar a son iaio, on deixar-li des d’unes llàgrimes a un ramell de flors.

Ens han explicat com l’ajuntament de València va volen silenciar el descobriment d’aquestes fosses. Com va remoure la terra destrossant part de les restes allà soterrades, per a construir nous nínxols i cimentar la memòria i el record de les víctimes. Actualment, el Fòrum per la memòria encara està pendent d’uns recursos presentats davant del tribunal constitucional per a que l’ajuntament no desfaça la única de les fosses que encara està sencera. Una fossa considerada com una de les més grans d’Europa, conté al voltant de 15.000 cossos.

És curiós veure avui, 70 anys després, com el silenci de les institucions, de partits polítics i de la societat en general ha permès que aquesta cacera i extermini continue impune. Que els botxins i els còmplices – l’exèrcit, l’església, feixistes, torturadors, assassins – no han pagat, no s’han assegut a un banc per respondre per crims contra la humanitat, en canvi aquells que no tingueren judici, que foren ajusticiats sense cap mena de garantia estan oblidats al fons d’un forat, apilats i apilades com si foren sacs.

Per tots i totes elles, per les seues famílies i per tots nosaltres cal tenir memòria, no oblidar. És l’acte de justícia més gran que els podem –ens podem- fer.

Espejos, una història casi universal (Ed. Siglo XXI)

Imagineu-vos, que en la primera classe d’història a la que assistireu vos hagueren explicat que la història, la dels éssers humans, està construïda sobre la desmemòria, la manipulació i l’oblit. Que ha estat una història feta per l’home blanc, per occident, per la singularitat i la barbàrie.

Que els suposats descobridors eren, en realitat, ocupants, lladres i genocides. Que els “salvatges” morien a mans d’aquells que anaven a civilitzar-los. Que la creu era més perillosa l’espassa. Que allò que suposadament descobrien els europeus feia segles que havia estat descobert per aquells que habitaven els recondits mons d’aquest planeta. Que els nostres privilegis són les misèries de la resta del món. Que la història ha obviat dramàticament els negres, els indis, les dones, els pobres, tots aquells que sobraven per construir la història dels guanyadors, dels “civilitzats”; en definitiva, dels poderosos.

En Espejos, una historia casi universal (Ed. Siglo XXI) Eduardo Galeano ens desxifra totes aquestes pàgines de la història. A partir de relats curts l’uruguaià ens conta, amb la seua capacitat narrativa i analítica, la història dels homes i les dones. Dona veu als silenciats, desmitifica, assenyala i matissa com sols ell sap fer-ho

EL MAR, de John Banville

Narrada en primera persona, “El mar” ens conta com un crític d’art i escriptor irlandès (Max Morden), un any després de la mort de la seua esposa, torna a una ciutat a la vora del mar on estiuejava durant la infantesa, i on va caure, en aquella època, sota l'encís d’una família benestant, els Grace, i amb els que va descobrir la vida i l’amor, però també el dolor i la mort. No sé si l’adjectiu “inquietant” és el que millor podem emprar per definir aquesta hipnòtica història sobre un personatge, que torna sobre la memòria, no solament de manera anímica, sinó fins i tot física, per resseguir els paisatges i els passatges més significatius d’aquella època en una mena d’exorcisme interior.
La narració és un hàbil trencaclosques, a manera de “flashbacks”, que Banville va lliurant-nos a poc a poc, amb una mesurada generositat, el que fa que els moments de més força dramàtica apareguen proporcionalment més poderosos. És un exercici contemplatiu sobre la naturalesa d’allò que compta de veritat, i dels nostres imperfectes records sobre aquests esdeveniments transcendentals (“La pèrdua, el dolor, els dies foscos i les nits sense dormir, aquestes sorpreses tenen tendència a no quedar enregistrades en la placa fotogràfica de la imaginació profètica”). Podríem dir que s’hi tracta d’una meditació, més que d’una novel·la, farcida d’una prosa minuciosa i polida, de connotacions emocionals. Pots obrir el llibre per qualsevol pàgina i descobrir la seua poesia amerant cada frase: “En aquelles inacabables nits d’octubre, estirats costat per costat en la fosca, estàtues abatudes de nosaltres mateixos, cercàvem la fugida d’un present intolerable en l’únic temps possible, el passat, o sigui, el passat llunyà. Tornàvem als nostre primers dies junts, recordàvem coses a l’altre, corregíem, ens ajudàvem, com dos avis que tentinegen de bracet pels contraforts d’una ciutat on havien viscut en un altre temps, molt enrere”.
Sé que hi ha molta gent que defuig obres que manquen d’acció exterior. Aquesta seria un error greu perdre-se-la. Personalment tinc que dir que feia molt de temps que no llegia un llibre tan a poc a poc i amb tanta golafreria a la vegada.
John Banville, amb “El mar”, va guanyar el prestigiós premi Man Booker 2005. El podeu llegir en català amb BROMERA.