Introducció
Ara fa un any, amb motiu d'algun dels comentaris de Calinca, vaig publicar un conte local, La màquina de Calín i el capitalisme on aprofitava per criticar al Maquinetes. Ara vos presente un altre conte local, en el que trobareu ressonàncies llunyanes i properes, com el llibre de Primo Levi Si això és un home, les narracions de Toni Cucarella i una que vos apunte jo, l'excel·lent poema, El tast del llamp, del llibre Aixàtiva, Aixàtiva d'Elies Barberà, publicat enguany, que es va poder llegir ací, al Penjoll, abans de la seua arribada a les llibreries. Aquest conte local, però, és molt més llarg que l'anterior, i crec que és també el text unitari més llarg que s'ha publicat al Penjoll en la seu tercera etapa. Es tracta, en certa mesura, d'un experiment i per fer-lo més atractiu li he afegit fotografies i una il·lustració que m'han fet. Espere que vos agrade, ja em direu.
Don Agustí
Li deien Don Agustí, però tots el coneixíem com Don Llagostí. Era un mestre franquista dels bons, dels que no pegaven molt. Venia tots els dies de València en tren. Estava tant cansat per la matinada que es dormia en la cadira de les 9:30 fins al descans. Nosaltres, mentrestant, dibuixàvem Mazinguers Z sense parar. Quan Don Llagostí es despertava o tornàvem del descans, començava a passar llista per vore si havíem fet un deures que tots havien oblidat. Don Llagostí havia de complir amb el seu deure de mestre franquista i llavors paràvem mà. Mentre, ell enlairava la seua sostenint amb força una barra de fusta sota la mirada atenta d’un retrat de Francisco Franco idealitzat. Altres vegades ens castigava de genolls mentre ens obligava a sostindre llibres pesats sobre les dues mans. Portaven ja dos anys així. En aquella escola de raval, barreres, moreria i barri baix, res més es podia esperar. L’any anterior tots havíem eixit amb bonys i traus al cap. Ens trencaven les barres de fusta al cul i ens quedàvem sense descans, durant setmanes i mesos o quasi tot l’any. De tant en tant, entrava un senyor gros amb bigotí canós i ulleres fosques que era el director. Immediatament ens alçàvem tots i alçàvem la mà, amb el braç dret recte i estirat en un gest que trobàvem absurde però que l’any anterior ens havien ensenyat. Però Don Llagostí era un mestre franquista bo i no ens obligava a fer això, ni a fer constantment oració. Això sí, havia de pegar-nos per a complir el paperot: que la letra con sangre entra, no sigues tarròs!
El món sencer es pareix, sovint, a Auschwitz
Veges tu, tot el dia la seua dona rentant-li el cul amb Ariel. El devia tindre blanc i brillant!
El Moscardó
Mentre Don Llagostí dormia, nosaltres caçàvem mosques en les finestres obertes de la classe. Era una planta baixa i venien mosques i abelles de l’aigua estancada de la font del pati terrós i ple de cudols. Si elles entraven, nosaltres també podíem eixir. I un dia a algú, se li va ocòrrer votar per la finestra mentre Don Llagostí dormia un poc. Tots els presos ens quedàrem sorpresos: què fas Morcardó? com et pillen voràs? (havia de ser Morcardó, no podia haver un altre millor). La llibertat estava tant prop i no ens ho podíem imaginar. De sobte Don Llagostí es va despertar. Agarrà la seua vara i es va passejar, com solia fer, per comprovar el que estàvem estudiant. Tots guardàvem ràpidament els Mazinguer Z, els avionets de paper i amagaven les mosques sense ales en les mans. Moscardó l’havia cagat! l’anaven a pillar! Moscardó estava callat. Les xiquetes de la classe (ja eren classes mixtes) patien de vore el que anava a passar. De tant en tant, assomava el cap per la finestra des del pati i nosaltres el miraven de reüll fent-li que no amb el cap, mentre Don Llagostí estava d’esquenes passejant. Per fi, es va seure i es va tornar a endormiscar, i, llavors, Moscardó va tornar a entrar triomfal: no era tan difícil, es podia fer. Don Llagostí no s’enterava, no sabia quants alumnes tenia en classe i la finestra estava oberta de par en par.
Mazinguer Z, ell ens lliurarà dels roïns
Tots a formar fileres!
Ens arrossegàrem pel pati uns metres i, lluny ja de les finestres des d’on ens podien vore, votàrem la barana de l’escola per la part més baixa. Després va ser fàcil. Havien de circular pels carrers menys transitats: per on hi havia els horts i no cases i no ens podien mirar. Prompte arribàrem dalt del carrer Vernissa, on començaven els bancals d’ametlers i garrofers abandonats. Ens conduïa Moscardó, que era un repetidor i era un poc més major. S’havia unit a nosaltres Pasqual el kapo traïdor. Era tan bord que Don Llagostí l’havia retirat del càrrec i havia posat a un altre pitjor. Pujàvem pels senderols imaginant-nos que érem vàquers que exploràvem l’Oest. Eren les pel·lícules que posaven a totes hores en la televisió. Només hi havia dos, espanyoles les dos, i en elles sonava l’himne espanyol. Al principi amb la foto de Franco, però després posaren la foto del Borbó. Hi havia un programa nou que emetien a migdia: Aitana. Era un programa fet des de València. Eixien una muntanya molt alta i unes antenes. Només teníem por als gitanos, però aquesta vegada, com que érem molts, no.
A poc d'ascendir per la muntanya, havíem accedit a un territori màgic
El que descobrí l’expedició
Doncs no, Aitana no és Santa Anna
I per damunt dels arbres ja es divissava una gran cova: era la Cova dels Coloms. Després de travessar alguns bancals més, trobàrem el que ens van semblar unes empinades escalinates. Qui les hauria construït? Era per allí, deia Moscardó: pujàrem a tota pressa i, només arribar dalt, es va obrir davant de nosaltres un enorme cel de pedra. Hi havia un silenci absolut. L’espai era enorme i perfectament cabrien tots els de classe i molts més. Una imatge d’una mare de déu presidia la sala pètria i mans estranyes havien cavat seients en la pedra i un altar, al voltant del qual hi havia ciris consumits i apagats.
Tots guardàvem silenci i callàvem però estàvem contents: havíem arribat! Decidírem explorar una mica la cova. Estava plena de racons i potser hi haguera alguna cosa amagada. Però no hi va haver sort. Pujàrem fins a l’estàtua de la verge i miràrem al seu darrere, però no trobàrem res.
Final i conclusió
Ja era tard i calia regressar. Això va ser més fàcil, ja que només calia anar-se’n esvarant penyes avall. Arribàrem baix corrent pels senderols, plens d’enganxons i pols. Encara no eren les dotze i votàrem la barana de l’escola amb molta sort. Quan arribàrem a arrossegons, baix de les finestres de la nostra classe de segon, vegérem que Don Llagostí no estava i l’aula estava plena d’avions. Els xiquets llançaven els seus papers pintats de colors fent competicions. Botàrem la finestra com els vàquers entraven al Saló: triomfals! I algú ens va dir: ara vos apanyaran! Don Llagostí està parlant amb el director, vos han pillat! Tots ens miràrem acollonats. Algú s’havia xivat. Don Llagostí entrà en l’aula i en vore’ns ens va cridar: Haguérem d’acudir tots bruts a vore al director al seu despatx. Allí estava l’eterna foto de Franco i aquell bon senyor, que era el director, amb les seues ulleres fosques mirant. Ens vam quedar una bona temporada sense patí i haguérem de fer moltes sumes i restes i treballs. I és que, amics, a l’escola ho aprenguérem amb durs i cruels castics i frases que haguérem de copiar, a tot arreu hi ha sempre enemics del que no és la seua llibertat!
Quina por! El senyor director era igualet que Fabra (perdone la brometa, Don Carlos, que vosté és un sant!)
Ara fa un any, amb motiu d'algun dels comentaris de Calinca, vaig publicar un conte local, La màquina de Calín i el capitalisme on aprofitava per criticar al Maquinetes. Ara vos presente un altre conte local, en el que trobareu ressonàncies llunyanes i properes, com el llibre de Primo Levi Si això és un home, les narracions de Toni Cucarella i una que vos apunte jo, l'excel·lent poema, El tast del llamp, del llibre Aixàtiva, Aixàtiva d'Elies Barberà, publicat enguany, que es va poder llegir ací, al Penjoll, abans de la seua arribada a les llibreries. Aquest conte local, però, és molt més llarg que l'anterior, i crec que és també el text unitari més llarg que s'ha publicat al Penjoll en la seu tercera etapa. Es tracta, en certa mesura, d'un experiment i per fer-lo més atractiu li he afegit fotografies i una il·lustració que m'han fet. Espere que vos agrade, ja em direu.
Don Agustí
Li deien Don Agustí, però tots el coneixíem com Don Llagostí. Era un mestre franquista dels bons, dels que no pegaven molt. Venia tots els dies de València en tren. Estava tant cansat per la matinada que es dormia en la cadira de les 9:30 fins al descans. Nosaltres, mentrestant, dibuixàvem Mazinguers Z sense parar. Quan Don Llagostí es despertava o tornàvem del descans, començava a passar llista per vore si havíem fet un deures que tots havien oblidat. Don Llagostí havia de complir amb el seu deure de mestre franquista i llavors paràvem mà. Mentre, ell enlairava la seua sostenint amb força una barra de fusta sota la mirada atenta d’un retrat de Francisco Franco idealitzat. Altres vegades ens castigava de genolls mentre ens obligava a sostindre llibres pesats sobre les dues mans. Portaven ja dos anys així. En aquella escola de raval, barreres, moreria i barri baix, res més es podia esperar. L’any anterior tots havíem eixit amb bonys i traus al cap. Ens trencaven les barres de fusta al cul i ens quedàvem sense descans, durant setmanes i mesos o quasi tot l’any. De tant en tant, entrava un senyor gros amb bigotí canós i ulleres fosques que era el director. Immediatament ens alçàvem tots i alçàvem la mà, amb el braç dret recte i estirat en un gest que trobàvem absurde però que l’any anterior ens havien ensenyat. Però Don Llagostí era un mestre franquista bo i no ens obligava a fer això, ni a fer constantment oració. Això sí, havia de pegar-nos per a complir el paperot: que la letra con sangre entra, no sigues tarròs!
El món sencer es pareix, sovint, a AuschwitzL’atrevit
Un dia, Bernat, fart de que li posaren roja la mà, la va llevar i la vara de fusta de Don Llagostí va passar de llarg. Al principi tots guardàrem silenci davant de l’atreviment del castigat, però Don Llagostí ho va tornar a intentar i l’altre li va tornar a llevar la mà quan la vara estava a punt d’impactar. Allò era molt graciós i de riure quasi ens havíem de pixar. Don Llagostí l’advertia: no lleves la mà o més t’hauré de castigar! i tornava a la càrrega, però aquell la tornava a apartar i cada vegada que ho feia, tota la classe dia: no li pot pegar!. Don Llagostí també es reia (i no es podia aguantar) però havia de complir la seua funció de mestre franquista i no claudicar, i llavors el càstig va redoblar. Davant l’augment de la pena, el reu va tindre que aguantar i Don Llagostí, tant fort no li va pegar. Però als dos dies, l’exemple havia triomfat: tothom llevava la mà quan l’havien de castigar, mentre la resta de classe es moria de riure d’amagat. Llavors Don Llagostí va crear la figura del delegat. Aquest era una mena de kapo que s’ocupava de sostindre-li la mà al castigat per a que el colp no poguera sortejar. Li deien Pasqual, i prompte va ser de la classe el més odiat. Amb l’ajut d’en Pasqual ja no ens podíem lliurar, sota la mirada atenta del Francisco Franco irreconeixible i idealitzat i la d’un senyor crucificat. Així era com el mort després de mort continuava por irradiant. Perquè Franco ja feia dos anys que havia mort. Nosaltres li cantàvem el seu himne nacional: “Franco, Franco, que tiene el culo blanco porque su mujer se lo lava con Ariel”. Però en l’escola no s’havien assabentat. Quan eixíem al carrer, en les parets del Martínez Bellver i del barri de Sant Feliu, estaven per tots els costats les pintades del FRAP. Nosaltres no enteníem res, i en l’escola no s’havien assabentat. La llibertat, però, està sovint davant del teu nas.
Veges tu, tot el dia la seua dona rentant-li el cul amb Ariel. El devia tindre blanc i brillant!El Moscardó
Mentre Don Llagostí dormia, nosaltres caçàvem mosques en les finestres obertes de la classe. Era una planta baixa i venien mosques i abelles de l’aigua estancada de la font del pati terrós i ple de cudols. Si elles entraven, nosaltres també podíem eixir. I un dia a algú, se li va ocòrrer votar per la finestra mentre Don Llagostí dormia un poc. Tots els presos ens quedàrem sorpresos: què fas Morcardó? com et pillen voràs? (havia de ser Morcardó, no podia haver un altre millor). La llibertat estava tant prop i no ens ho podíem imaginar. De sobte Don Llagostí es va despertar. Agarrà la seua vara i es va passejar, com solia fer, per comprovar el que estàvem estudiant. Tots guardàvem ràpidament els Mazinguer Z, els avionets de paper i amagaven les mosques sense ales en les mans. Moscardó l’havia cagat! l’anaven a pillar! Moscardó estava callat. Les xiquetes de la classe (ja eren classes mixtes) patien de vore el que anava a passar. De tant en tant, assomava el cap per la finestra des del pati i nosaltres el miraven de reüll fent-li que no amb el cap, mentre Don Llagostí estava d’esquenes passejant. Per fi, es va seure i es va tornar a endormiscar, i, llavors, Moscardó va tornar a entrar triomfal: no era tan difícil, es podia fer. Don Llagostí no s’enterava, no sabia quants alumnes tenia en classe i la finestra estava oberta de par en par.
Mazinguer Z, ell ens lliurarà dels roïnsLa fugina
A partir d’aleshores entràvem i eixíem sempre que volíem. Caminàvem cos a terra a arrossegons i pegats a la paret: les finestres de pàrvuls estaven molt baixetes i calia evitar que la mestra ens vegera. Després d’uns quans metres menjant la pols del pati, entre les boletes de paper de plata dels entrepans de xocolata, arribàvem fins a una zona que estava a cobert de les finestres de les aules. Quan era l’hora del descans, tornàvem per on havíem vingut i esperàvem el moment propici per entrar sense que Don Llagostí s’assabentarà. Una vesprada va córrer el pla d’evasió per la classe: demà fem fugina i ens anem a la Cova dels Coloms! Qui se’n ve? Jo no havia estat mai en la Cova dels Coloms i em vaig comboiar. La nit anterior estava ansiós per que arribara l’hora de a escola anar. Al dia següent seguírem el pla previst: No se xiveu a ningú! li diguérem als companyes i companys! nosaltres fem fugina!
Esperàrem el moment propici i quan Don Llagostí es va adormir, votàrem per la finestra set o huit.
Tots a formar fileres!Ens arrossegàrem pel pati uns metres i, lluny ja de les finestres des d’on ens podien vore, votàrem la barana de l’escola per la part més baixa. Després va ser fàcil. Havien de circular pels carrers menys transitats: per on hi havia els horts i no cases i no ens podien mirar. Prompte arribàrem dalt del carrer Vernissa, on començaven els bancals d’ametlers i garrofers abandonats. Ens conduïa Moscardó, que era un repetidor i era un poc més major. S’havia unit a nosaltres Pasqual el kapo traïdor. Era tan bord que Don Llagostí l’havia retirat del càrrec i havia posat a un altre pitjor. Pujàvem pels senderols imaginant-nos que érem vàquers que exploràvem l’Oest. Eren les pel·lícules que posaven a totes hores en la televisió. Només hi havia dos, espanyoles les dos, i en elles sonava l’himne espanyol. Al principi amb la foto de Franco, però després posaren la foto del Borbó. Hi havia un programa nou que emetien a migdia: Aitana. Era un programa fet des de València. Eixien una muntanya molt alta i unes antenes. Només teníem por als gitanos, però aquesta vegada, com que érem molts, no.
A poc d'ascendir per la muntanya, havíem accedit a un territori màgicEl que descobrí l’expedició
Ja havíem pujat molt alt. Quasi ningú de nosaltres havia pujat tant. Bordejàvem la muralla de Xàtiva cercant un camí que coneixia Moscardó, cap a la Cova dels Coloms. Al principi les teulades de tons marrons i grisos estaven prop, però prompte començaren a quedar molt avall i, de sobte, vegèrem l’horitzó. Pasqual de colp a repent va dir: És Aitana, mireu, és Aitana! tots estàvem sorpresos: havíem pujat tant alt que fins i tot veíem Aitana. “Això no és Aitana, dia algú”. Però Pasqual no anava a renunciar al seu descobriment: Sí que és! no ho vegeu? mireu eixa muntanya més alta en forma triangular, i l’antena que té al costat! Si, sí, és deveres, repetíem els demés com un cor. Efectivament, allí estava davant de nosaltres Sant Anna, que no Aitana, però per a nosaltres les muntanyes de (Ai) Xàtiva eren llavors les més altes del món.
Doncs no, Aitana no és Santa AnnaL’antiga muralla àrab s’enfilava per penyes relliscoses, plenes de timonet, romer, musc i tolls. Alguna vegada havíem jugat a la Polaca, ara insoportablement vallada per progres de pacotilla. Però mai ens havíem enfilat tant, tant alt. Moscardó merodejava amunt i avall. Teníem el cul ja pelat de tant d’arrossegar-nos per les penyes, punxos i matolls. Dubtava i guaitava els voltants. Era el més alt, però ningú tenia més de 8 anys. Moscardó, eres un burro, ens havem perdut. Ara què?-Calleu-vos collons, que jo sé per on vaig! Finalment, darrere d’uns garrofers a la muralla s’obria un trencat. Una gran acumulació de carreus indicava l’antiga presència d’una construcció. Era la Porta de ponent o dels nevaters, que ara han descobert, i que aleshores sols era una muntanya de runes i pols. L’expedició ja estava prop. En llarga filera passàrem un a un pel forat a dins de la muralla. Només passar a l’altre costat, més bancals abandonats de garrofers, cap casa ni cap gent.
La Porta de Ponent. Abans, sols era un forat en la muralla enderrocada. Ara han llevat terra i carreus
La Porta de Ponent. Abans, sols era un forat en la muralla enderrocada. Ara han llevat terra i carreus
I per damunt dels arbres ja es divissava una gran cova: era la Cova dels Coloms. Després de travessar alguns bancals més, trobàrem el que ens van semblar unes empinades escalinates. Qui les hauria construït? Era per allí, deia Moscardó: pujàrem a tota pressa i, només arribar dalt, es va obrir davant de nosaltres un enorme cel de pedra. Hi havia un silenci absolut. L’espai era enorme i perfectament cabrien tots els de classe i molts més. Una imatge d’una mare de déu presidia la sala pètria i mans estranyes havien cavat seients en la pedra i un altar, al voltant del qual hi havia ciris consumits i apagats.
Tots guardàvem silenci i callàvem però estàvem contents: havíem arribat! Decidírem explorar una mica la cova. Estava plena de racons i potser hi haguera alguna cosa amagada. Però no hi va haver sort. Pujàrem fins a l’estàtua de la verge i miràrem al seu darrere, però no trobàrem res.
La Cova dels Coloms. Actualment hi ha una gran pintada anarquista.
Final i conclusió
Ja era tard i calia regressar. Això va ser més fàcil, ja que només calia anar-se’n esvarant penyes avall. Arribàrem baix corrent pels senderols, plens d’enganxons i pols. Encara no eren les dotze i votàrem la barana de l’escola amb molta sort. Quan arribàrem a arrossegons, baix de les finestres de la nostra classe de segon, vegérem que Don Llagostí no estava i l’aula estava plena d’avions. Els xiquets llançaven els seus papers pintats de colors fent competicions. Botàrem la finestra com els vàquers entraven al Saló: triomfals! I algú ens va dir: ara vos apanyaran! Don Llagostí està parlant amb el director, vos han pillat! Tots ens miràrem acollonats. Algú s’havia xivat. Don Llagostí entrà en l’aula i en vore’ns ens va cridar: Haguérem d’acudir tots bruts a vore al director al seu despatx. Allí estava l’eterna foto de Franco i aquell bon senyor, que era el director, amb les seues ulleres fosques mirant. Ens vam quedar una bona temporada sense patí i haguérem de fer moltes sumes i restes i treballs. I és que, amics, a l’escola ho aprenguérem amb durs i cruels castics i frases que haguérem de copiar, a tot arreu hi ha sempre enemics del que no és la seua llibertat!
Quina por! El senyor director era igualet que Fabra (perdone la brometa, Don Carlos, que vosté és un sant!) 
No comments:
Post a Comment