Corromp, corromp i fes l'editorial a dues mans

"Corromp, corromp que alguna cosa queda", em digué un xalao un dia d'aquests.
Vaig seure al dessota de l'ull del pont i pensí: Tindrà raó el tronat aquest!

Ostres, ostres, ostres, no pot ser veritat.
Serà qüestió de resar les Jaculatòries per allunyar el Maligne.

- Han tancat CNN+, ens resta el Penjoll.
- Han emmudit els valencians, ens resta el Penjoll.
- La televisió és una " ", els videos del Penjoll.
- Quin fem de Cap d'any, ens resta el Penjoll.
- No serem comercials, ens resta el Penjoll.
- No us felicitarem com tothom fa, ens resta el Penjoll.
- Patiu d'insomni, gargotegeu al Penjoll.
- Han ensinistrat els noticiaris, ens resta el Penjoll.
- Voleu ser més humils, ens resta el Penjoll.
- Us sentiu oblidats, us resta el Penjoll.
- La teua bondat serà potenciada al Penjoll.
- Teniu mala sang, us dialitzarà el Penjoll.
- Teniu males idees amb pensament puríssims, us acollirà el Penjoll.
- Parlen mal de vosaltres i us boicotegen, us blindarà el Penjoll.
- Patiu cirrosi mental, us desemboirarà el Penjoll.
- Voleu créixer amb l'autocrítica, us empalarà el Penjoll.
- Teniu sospites i més sospites, els detectius del Penjoll.
- L'amor que allibera, ventijol del Penjoll.
- La mirada dels nens i nenes, la joia preada del Penjoll.
- Voleu ser càustics amb el Maligne, el laboratori del Penjoll.
- Els conformistes i oportunistes patiran els virus del Penjoll.
- Voleu riure obertament, el temple del Penjoll.
- Us sentiu òrfens, us empadronarà el Penjoll.
- Voleu diversió, els simposis públics del Penjoll.
- Voleu dissoldre l'economia que ens esclavitza, l'acidesa del Penjoll.
- Us sentiu emmerdats, us instigarà el Penjoll.
- Voleu llegir cap per avall el món, els jardins del Penjoll.
- Us sentiu analfabets de la Terra, els viatges del Penjoll.
- Voleu pràctiques d'anatomia política, les disseccions del Penjoll.
- Voleu no llegir cap blog, mireu tan sols el Penjoll.
- Us agraden els animals que parlen, teniu el Penjoll.
- Desitgeu la mort del Penjoll, sempre tindreu el Penjoll.
- Un comptador cap enrrere, més enllà del temps el Penjoll.
- Sou iconoclastes, l'amor del Penjoll.
- Els vampirs dels més pobres seran desintegrats pel Sol del Penjoll.
- Anheleu la tendresa, els monstres innocents del Penjoll.
- Una música per l'esperança, digueu en veu baixa el Penjoll.
- Una crítica dels qui es creuen consagrats, la vara del Penjoll.
- La lucidesa de la bogeria, delicatessen del Penjoll.
- Ara, quan dormiu, s'escriu al Penjoll.
- Els emmudits i anorreats purnejaran al Penjoll.
- L'assot dels vividors acèfals, crucificats pel Penjoll.
- Els buits per dintre seran esventrats pel Penjoll.
- Una veu que s'expandeix i lluita, la llum del Penjoll.
- La sorpresa que t'excita, aigua del Penjoll.
- La Justícia quotidiana premisa del Penjoll.
- L'entreteniment intel·ligent s'apunta al Penjoll.
- Els idealismes que foten seran triturats pel Penjoll.
- L'ull que no calla sempre balla al Penjoll.
- El que tu dius, la veu del Penjoll.
- La destrucció del personalismes estrella, l'accent del Penjoll.
- Els penjollaires que es complauen seran descoberts pel Penjoll.
- Heu perdut la identitat, les biografies del Penjoll.
- Patiu tot tipus de crisis, us rescabalarà el Penjoll.
- No escriviu al Penjoll per mandra, Expedient de Regulació d'Ocupació al Penjoll.
- Voleu reconstruir la fesomia de la vostra llengua, l'estètica del Penjoll.
- Voleu sentir-vos bajoques i aprenents, les cambres del Penjoll.
- Voleu escoltar la veu dels silenci, els no-comentaris del Penjoll.
- Voleu tindre un bon any, acosteu-vos al Penjoll.
- Voleu un editorial alhora místic i excèntric, teniu el Penjoll.

T'he agafat la paraula Eros.

Quan hi ha pocs diners, els torrons del Penjoll.

Si us sembla bé, podeu continuar...

Editorial amb tarongers pintats, novembre 2010

Viatge cap a Xàtiva i, tot just haver pujat al tren, una noia delicada pela una taronja clementina amb un tovalló de paper. Uns minuts abans s'ha fregat escrupolosament les ungles amb paper de vidre.
Pretendrà amb el paper immaculat que no li arribe l'àcid a la carn dels dits? L'aroma envaeix tota l'estança.
Ai, aquest olor tan agradable del meu país!
Ara comprenc per què és tan fàcil enamorar-se tot i les infidelitats i la desídia en què vivim!

Davant meu, una bella dona eslava mira el sol naixent amb uns ulls tendres, poderosos, blaus transparents. Libèl·lules fràgils ballen al voltant dels seus
pòmuls, que no mai sabran d'aquest pintor secret.

Avui vaig a retrobar-me amb els amics i amigues del Penjoll. Una cinquantena de correus han estat l'aperitiu.

És per això que en la distància regalada pel tren, bese l'horitzó que, amb Jana, ara recorre la dona dels núvols.

Tant de bo ara s'endinse en la pineda!
Que la veneren els bolets i les llavors enlairades!
Ella, satèl·lit d'aquestes mans que escriuen, fulgor fugaç del temps!

Amb Partènope, Eros, Glòria i Vicent hem pujat al castell sota un cel grisenc; camí d'un migdia ventós hem trepitjat la història al ritme de les banderes. Des del punt més alt de la ciutat, hom podia veure les ermites del Puig i Santa Anna, la Cova Negra i els ametlers perduts de Cucarella, requalificacions
estèrils de terrenys, els badalls de les piscines tristes, les finques postisses tot berenant-se les muntanyes... i una catifa viva de tarongers pintats.

Lentament hem anat baixant cap a Cuinart on havíem reservat taula per menjar. S'han acostat la resta d'amics, també els absents imaginats: David del Carré Blanc, Lo Pol, el Mestre Ximo, Rafel, Peguie i la dolçor d'Olímpia, l'Àngels que sostenia el cor amable de l'escriptor inexistent, el Gran Cal·linca enamorat del tofu, del seitan i de "l'el·la" GeRMiNaDa i, sense guitarra malgrat haver-ho dit, Toni de l'Hostal.

Arribada l'hora i els menus demanats, -a taula parada- bruixes i follets ens han servit l'encanteri d'uns Alcusses i Rafael Cambra per xarrar: - Déu meu quin misteri! De sobte han brollat anècdotes, llocs, llengües vives i ressuscitades, llibres pensats i creguts; els perduts per no editats, els premis imaginaris,literatura bella i també aquella que -allunyada de Blancaneus per poma caramel·litzada- diríem ens enganya...

En la justa harmonia del moment, hem tastat -de la dona dels núvols- el pastís de coco i pastenagues: murmuris, paraules, dringadissa de copes, somriures.

Ara, envoltat al si nocturn del viatge de tornada, mentre un home ciclotímic no para de pujar gratacels amb els sudokus, faig repàs del viscut i del regal de les hores argentades d'aquest final d'octubre: al Penjoll també collim aquests petits amors, senzills bocins de cel.

Quanta llum i calor discret ens mostrarà el Penjoll?
Aviat ho sabrem...
Amics i amigues, trenem més vida paraula a paraula. La partida, ni de bon tros és acabada.
Cal que somiem i somiem molt més encara: és hora de treballar.

Eddie Thory al fons de l’oceà?

Il Cazzo, el gallard bergantí, unflava les seues veles i salpava. Els pals trempats cruixien per les vibracions que produïen ones i vent. La tripulació era diversa: poetes assagístics, aristòcrates, republicans, alguns assagistes i alguns poetes a seques, patriotes, il·lustrats, enciclopèdics, escèptics, animalistes, detectius, faulistes, moriscos, navegants experimentats, grumets, éssers antropomorfs, dues o tres dones arriscades, lletraferits, partidaris de l’art pur, partidaris de l’art compromès, comediants, professors, obrers... Mãemeua! Al principi, regnava la pau i l’harmonia entre els tripulants. Però ja se sap: si la travessia és llarga, sorgeixen les batusses, les taboles, els intents d’amotinament; nombrosos mariners acaben desertant quan el vaixell fa escala en qualsevol illa; alguns s’enrolen en altres embarcacions. Il Cazzo, que es dirigia cap a la Terra del Foc, experimentà aquestes i altres circumstàncies, com ara les condicions canviants de la mar i l’oratge: tempestes, marors, corrents oceànics... La situació esdevenia particularment anguniosa amb mar encalmada, quan no bufava ni una mica de ventijol; nau i tripulants romanien dies sencers immòbils i taciturns. El veler també patí l’atac d’alguns trolls pirates, que enarboraven el pendó negre amb la calavera blanca i els fèmurs. Amb açò i les diverses desercions, la tripulació anava minvant. A penes quedaven dones. Eddie Thory també hi viatjava i, en cada escala, telegrafiava a la seua redacció les cròniques de la gran epopeia. Aquell mes d’octubre, envià un últim missatge: «Il Cazzo, a punt de naufragar. Hem xocat amb un iceberg. Vaig a llançar-me a l’aigua amb un salvavides. Diuen que s’aproximen el Carpathia i el Californian.» I tot seguit es tallaren les comunicacions amb el bergantí. Sembla que els marins del Carpathia arribaren a temps de salvar molts nàufrags, però de Peguie, Clementina, el Capità, lo Pol, el detectiu, el malabarista, el mateix Eddie Thory i tants altres, no se’n tenen notícies, de moment.

Editorial Agost 2010

Benvolguts lectors i lectores: un altre any arriba agost i amb ell les vacances. Aquest fet sol comportar una baixada generalitzada de l'activitat penjollaire. Enguany però, hem volgut suplir aquesta manca d'acció enllestint una sèrie de propostes alternatives. I que millor que promocionar la gran festivitat xativina, la Fira d'Agost, celebrada des del 1250 per privilegi de Jaume I, i abans per privilegi del Moro Mussa, amb una nova fira alternativa, indi i independent: la GRAN FIGA NACIONAL I ERÒTICA DE XÀTIVA. Per això, reunits en el darrer Congrés Penjollaire, celebrat el proppassat juliol, els assistents vam mig parlar el següent programa, amb el que vos deixe tot seguit.

refelet.

.

Sus senyorinas reflexionant sobre el programa

Programa d'Actes de la Gran Figa Penjollaire de Xàtiva

(per Privilegi, en aquest cas, de Sa Magestat l'Amo del Penjoll)

Dia 5 d'agost. Tradicional Baralla d'Anònims al Penjoll durant tot el dia. Entreu i insulteu-vos!

Dia 12 d'agost. Interrupció per sorpresa de Mateta de Fenoll Faulk Ban i la Maraca Humana, d'algun espectacle celebrat a Xàtiva, o les seues immediacions, per determinar (perquè a vore, si determinem quin, ja no és per sorpresa).

Dia 13 d'agost. 20 h. II Jornades de la Sidra i I Jornada de Portes Obertes a Ca Cal·linca. Organitzatdes per la Colònia Xativina a Algemesí integrada unipersonalment pel sr Tadeus. Acudiu amb coques de pimentó i tomato i altres menjars vegetarians i entreu i eixiu lliurement. Cal·linca, sempre vostre, vos rebra afable i cordial (i nos vos oblideu del tabac!).

Dia 13 d'agost. 22 h Festival Músicovegetarià de música Indi a Ca Cal·linca amb el debut mundial dels Indis Broders i les actuacions com a teloners del blocaire Josep Manel Vidal (ex Shemà), Toni de l'Hostal i Terradelfoc. Artista Convidat: MI# (perquè vaja, convidat està, per la present, però no sabrem si vindrà). I finalment, possible interrupció per sorpresa de Maraqueta de Fenoll Faulk Ban (i recordeu, porteu tabac, perquè és un festival indi i haurem de fumar la pipa de pau!)

Dia 16 d'agost. 10 h Esmorzar Firero Tradicional, des d'Enguany, a càrrec dels i les penjollaires que hi vulguen participar a la Plaça del Mercat. I a continuació Simultànies d'Escacs "Cal·linca Contra Tots "a càrrec del mestre Cal·linca.

Dia 20 d'agost. 20 h Demostració Local de Menjada de Fartons a càrrec d'Eros Ramatxoto a l'Albereda de Jaume I de Xàtiva i cloenda oficial de la Gran Figa Penjollaire amb la ja tradicional mullada del fartó dins de la xufa i el seu llançament final.

Dia 20 d'agost. 24:00. Traca en Color amb un Magnífic Ero a càrrec de Ero's Ramotxoto amb la subsegüent Gran Expulsió de tots els Moriscos i Pseudoautors que no hagen publicat articles abans d'aquesta gran oportunitat. Ala, ja esteu informats!

EDITORIAL MAIG 2010

Hui, 1 de maig, dia dels treballadors, no vaig a encetar un discurs solemne sobre un esdeveniment que, ben mirat, es produeix dia rere dia (excepte per als quasi cinc milions d’aturats d’aquest estat) amb més o menys satisfacció. Com bé diria el nostre enyorat Rubianes, el qui va inventar això del treballar calia penjar-lo dels ous. Així que, feta aquesta declaració de principis, aneu a permetre’m que aprofite aquest espai editorial per fer una petita reflexió sobre el que suposa açò d’escriure en un blog. De fet, els qui ens dediquem a aquestes qüestions trobem fàcil això de parlar de les coses. Potser massa fàcil i tot. Serà un problema d’incontinència (verbal, ep!), dic jo. Supose que en el fons hi ha un impuls exhibicionista, la incapacitat de contenir certs emocions o sentiments dintre de la capseta del cor. O potser provocadora, ja siga per iniciar una revolta neuronal (que ja ens aniria bé a tots) o perquè anem rebentats d’impotència davant les coses que ens presenta la vida. O perquè tenim la panxa envernissada i no sabem callar res. Ves a saber. En el meu cas no sé que hi ha de cada cosa. Trobem certament plaent escriure i ser llegits. Hem decidit barrejar existències pròpies i alienes i fantasies en una mena de joc literari i ara no podem aturar-nos. El que ens resulta certament gratificant és saber que hi ha gent que ens llegeix, que troba mitjanament interessants les nostres cabòries, que fins i tot potser les comparteix, i que no se n’amaga de dir-nos el que pensa. I acaba teixint-se una relació, una mena de complicitat, del que et fas una mica dependent (només una mica, compte!). De fet, de vegades resulta una autèntica feinada escriure al blog i revisitar una i altra vegada el post penjollat per veure si hi ha hagut efectes secundaris i, de passada, fer una ullada a tots els que tens enllaçats per llegir-los ni que siga un moment i, si hi ha temps, deixar-los caure alguna cosa. Bé, açò acaba com ha començat, parlant de feina. Jo no sé vosaltres, però jo vaig a celebrar aquest dia com toca: rascant-me els ous (davant l’ordinador, això sí). Ara us toca parlar-ne a vosaltres (si voleu, és clar). Manifesteu-se!

(l'escriptor inexistent)

Editorial abril

Estimats amics i amigues penjollaires m'enfronte a l'editorial d'abril amb la inspiració més que seca que la moixama. I és que sembla que algú m'ha tirat un mal d'ull o tal vegada un donyet que m'està fent de les seues...En general, tots i totes, aquestos darrers dies estem pixant massa fora de test serà que la primavera la sang altera? El cas és que el mes de març no va començar malament, semblava prometedor amb els nous fitxatxes, fins que va aparèixer el Manopla, xe quin personatge! Encara no m'he recuperat del colp i sembla que dissortadament aquest tipus de persones són més reals del que pensem. Un agraïment en primer lloc, que se m'oblidava: gràcies Escrivà pel post del dia de la Dona que amb molta estima ens va dedicar, tot un detall. Continue repassant tota allò que s'ha penjat: els nous autors i autores ens guanyen per golejada...Després van arribar les Falles i, quasi sense temps per a reccionar, algú es va adonar que podíem haver fet una falla al Penjoll i el cas és que la idea és molt bona, així és que a l'any que ve podia reprendre's el tema. Ja m'imagine a Eros de Follonera Major, perquè això si, serà una falla alternativa, ecologista, antisexista i procatalanista o no serà...Un post que vull destacar per divertit, és el dels valencians penjollat per Rafelet, la llàstima és que aquestos especímens abunden per tot arreu donant una imatge molt distorsionada del que som els valensians, però això és un tema de debat que deixe per al futur. I ara: les Pasqües, així que aneu llevant-li la pols al catxirulo i prepareu la mona, la llonganissa i l'ou, que ja no fa fred i apeteix eixir al camp a gaudir d'una bona paelleta i fer la tertúlia penjollil necessària. O és que no vos abellix? Au, Eros ves buscant un lloc per a dinar, tots i totes, reserveu un lloc a l'agenda i Alietes, agafa els trastos i vine cap a la terreta que ja toca que parlem de futurs projectes desgavellats però il·lusionants...

Peguie

Editorial de març

Què puc dir? Doncs... que ha vingut el mes de març i ja és gairebé primavera en El Penjoll, i que la proximitat de la nova estació afavoreix la proliferació d’autors i autores, i que la nostra escissió morisca s’ha reclòs al raval, a l’altra banda de les barreres, i que els pseudoautors i els anònims continuen traient el cap, i que el blog ha pres una tonalitat lírica, intensa i palesa, i que em toca fer l’editorial... I clar, tan difícil com és d’omplir un full en blanc! I si no, que li ho pregunten a l’Escriptor Inexistent. Sort que jo no he de bregar —com William Faulkner— amb una Underwood Universal Portable, o amb una Smith-Corona... He de lidiar, això sí, amb la pantalla i el teclat del portàtil. I tinc por que m’acabe sortint un text ple de polisíndetons i punts suspensius... I mentre m’arriba la inspiració, recorde un acudit: «Escolta, quan el teu marit et desitja, com t’ho diu?», pregunta una morisca a la seua amiga. «Doncs, mai no m’ho diu així, obertament. Es posa a xiular i jo ja ho entenc, i vaig directament al dormitori», contesta la interpel·lada. «I quan t’entren ganes a tu, como li ho dius a ell?», torna a preguntar la morisca. I l’amiga, en to confidencial: «Estimat —li dic—, has estat tu qui ha xiulat?» I em pregunte si els islamites barbuts d’El Penjoll morisc seran cèlibes o tindran dones —ja sabeu, l’altra meitat de la humanitat morisca— i si, donat cas que en tinguen, els faran xiulets, tractant-les segons els seus propis esquemes de gènere —masculí, clar—, o tindran un tracte igualitari amb elles. I pense que açò m’ho podria aclarir el Ton ibn Hostal ibn Ton al-Kudiā. I aleshores caic; he d’escriure una composició ditiràmbica, o una corona poètica, en honor de prínceps, grans o petits, joglars, com Alietes o el pidolaire entretingut, i muses, com Partènope, Peguie o Trícia Barrachina. I de sobte, m’arriba la inspiració: «Només uns pocs han de ser els primers / que pugen dalt, al cim on jaç la llum. / I hauran de rebre la corona de glòria. / Els penjollaires els cedirem el pas / i els lloarem a l’assemblea pública. / Celebrarem la gràcia que atorguen / els déus magnífics, als qui canten llurs versos, / des de la xarxa, amb furor digital». Amén! I encara tinc un pensament per a Ramatxoto, i per al Gran Ejaculador, i per als altres autors i autores... I pose punt i final, perquè no sé com acabar aquestes línies. Salut!

escrivà de cort

L'EDITORIAL DE FEBRER

Sí, senyors, i senyores, com qui desperta abans d’hora de la hibernació, El Penjoll s’ha llevat les lleganyes, s’ha espereat i ha reviscolat amb una turgència desbocada al mes de gener! Com ha sigut això? Pôs gràcies a la incorporació de noves figures de la tauromàquia a la quadrilla penjollaire. Donem la benvinguda a Rousseau (després de la discreta metamorfosi del Conciliari), L’escriptor inexistent, Artés, Davit del carré Blanc i el Descrèdit. Hem retrobat el Petit Príncep, absent com ha estat, a causa d’un dels seus viatges interestelars. I gràcies als ja clàssics i tenaços penjollaires Ximo, Aquil·les Sisternes, Superagent Pardo, Escrivà de Cort, Peguie, Lo Pol, Alietes el del Corralot i, l'encara no tan clàssic, EROs Ramatxoto, que desmarcant-se de la seua actitud bel·ligerant i després d’haver-nos descobert el concepte de pseudoautor, ha reinstaurat l’humor penjollaire que inicià el desaparegut i sempre plorat Capità Superflipo.

Però ací no s’acaba el bròquil, perquè també consolida la seua autonomia El Penjoll Morisc, que es manté com a bloquifat federat de l’Aliança de Civilitzacions Penjollaires, reprenent la idea de ser veu del més destacat a les Comarques Centrals.

Qué li depara el futur a El Penjoll Guai és cosa dubtosa. De moment, només un consell per als guais: Com diu la famosa frase que m’acabe d’inventar per a l’ocasió, «A febrer, ous i figues, damunt del braser».

Per a tota esta quadrilla d’autors i per a tu lector o lectora que ens lliges des de l’altra cara de la pantalla, els nostres millors desitjos per encetar el mes de febrer on tots, TOTS podem ser estreles!

Ja tenim 2 anys!!!

Com ja és tradicional des de l'any passat, el nét del tio Toni el de L'Hostal, de l'Alcúdia de Crespins (o era l'atrâ?), ens felicita el nostre anniversari!

També aquestes dues amigues dels nostres crítics musicals, Cul de Sac i Lo Pol, que acudiren a l'última festa revival de Big Score i Mike Canon Power, en assabentar-se del nostre anniversari, han volgut felicitar-nos amb una versió de Cal·linca, com no podia ser d'altra manera. Moltes, moltes gràcies a tots i totes!

Editorial de novembre

Encetem novembre en El Penjoll i ja tenim cinc mortets a qui portar margarides hui mateix: Capità Superflipo, Santíssim Pare, donya Reencarnación Palomino, Dionisos Papallona i Sor Neguera, desapareguts en estranyes circumstàncies. En glòria estiguen copulant. Tots sants. Tot apunta que, encara que els cossos estiguen ja més sequets que la moixama, l’assumpte irresolt continua candent. Visquen tots els sants i muira Hallowei (no sabrem mai per qué la gent preferix dir Hallowei que Halloween?). I és que tot es pervertix, i també les tradicions. De tot es fa negoci, i també dels morts, cadàvers exquisits. Tanmateix El Penjoll seguix endavant com un vaixell a tota vela solcant l'oceà amb un clar mapa de ruta inexistent.

Encetem novembre com ens agrada, amb una contradicció: dia 1, festa dels morts! Celebració en el cementeri, banderetes entre els nínxols i la banda municipal tocant pasdobles. Així és El Penjoll: ens agrada debatre i repartir-ne sense miraments però amb humor i bon rotllo, donant joc, obrint-lo i deixant-nos enredrar pel joc que vostés, lectors i comentaristes, ens proposen. De moment, poden decidir quina Biografia Fictícia s’emporta el premi; aprofiten, que queden 9 dies per votar i trien la que més els haja agradat.
Estem farts de la seriositat i dels vestits d’etiqueta. Volem mambo i crear un diàleg divertit a partir de la creació. Més clar, aigua! Ja plou perqué a l’abril tornen les margarides!

Alietes el del Corralot

Editorial de Maig, el mes del creador

Passen les coses a gran velocitat, com els trens. Fa poc més d’un any alguns dels penjollaires no sabíem què era un bloc, i ara ens costaria viure sense ells, sense llegir-los cada volta que tenim l’Internet a tir. I també per a El Penjoll passa la vida: tenim més d’un anyet i una llista d’autors més llarga que la de les oficines de treball (per no parlar de les etiquetes, eh, Refelet?): fa la impressió que és hora de traure la podadora.

Sí, té un any i uns mesos la criatura i ja li sobrevenen els dubtes existencials (com al Funambuliste, que està més que granadet): Què és El Penjoll? La cabina dels Marx on tothom cap? Una casa de putes, amb o sense ama? O a l’estil de Hamlet: "Creació o informació, esta és la qüestió"; o tal com s’ha plantejat: "este és el dilema".
Però no hi ha dilemes irresolubles per a El Penjoll: El Penjoll és CREACIÓ de base literària, especulativa i humorística: sobre què escriure, sobre què especular o sobre què fer humor ja depén de la inspiració dels autors, dels lectors i dels comentaristes. I, per tant, es pot CREAR sobre qualsevol cosa. La creació suposa un plus d’originalitat que ens encanta acollir; un plus que la notícia sola no té. No la notícia del fet, sinó la fabulació a partir del fet és el que té valor en El Penjoll.

El Penjoll és un projecte obert a la creació i a l’originalitat. Això ens estimula i ens fa moure el cul de la cadira. Volem crear, volem debatre, volem rebatre a partir d’estes premisses. Volem seguir fent i seguir creixent amb vosaltres!

Una volta els Marx han eixit de la cabina, van en tren i l'aire els va pegant a la cara.

Editorial

Uns han dit que sembla la Caixa de Pandora; altres, que és la cabina dels germans Marx. Jo m’identifique més amb la segona afirmació. A la caixa de Pandora —en realitat, un gerro— no entrava ningú; sortien coses, com la vellesa, la malaltia, la fatiga, la bogeria, els vicis, les passions, les plagues, les tristors, la pobresa, el crim... La mitologia diu que Pandora tancà el gerro abans que sortís l’esperança, que és l’única cosa que ens queda. Jo tinc l’esperança que El Penjoll ni bolque ni s’enfonse com un bot ple de gom a gom. Darrerament, com que embarquen en ell tantes i tantes entitats i persones —autors i comentaristes, coneguts i anònims—, la situació comença a guardar un paral·lelisme evident amb l’episodi surrealista d’Una nit a l’òpera. Servidor de vostès, que viatja com a polissó, imagina Alietes al paper del Fiorello dormilec (Chico), Calinca com l’Otis B. Driftwood remugant (Groucho) i Capità Superflipo com el Tomasso (Harpo) dels dos ous durs. I Riccardo? Ah Riccardo! El paper de Riccardo enamorat de Rosa, la bella soprano, podria correspondre a... Refelet. I a partir d’ací, gent i més gent que entra a la cabina: les cambreres que vénen a arranjar-la, el llanterner, Peguie, l’ajudant del llanterner, la lluna en un cove, el superagent Pardo, el funambuliste, Camot, les propostes literàries de Josep Manel, els mots de patxanga i el 33, els sussoïts de Vicent, la neboda de la tia Micaela, la discoteca de lo Pol, la dona de la granera... I Otis Calinca Driftwood que diu: «Agranar? Precisament això feia falta. Haurà de començar pel sostre, que és l’única cosa que no està ocupada». I Cul de Sac queixant-se: «Crec que comença a haver massa gent». És de veres; cada setmana arriba un convidat nou. «Tenia el pressentiment que anava a venir vostè», se li haurà de dir cortesament. També m’imagine Tarsan dirigint-se a la manicura: «No l’he cridada, però avant! Deixe-me-les curtes, que ací va faltant espai». I veig el Santíssim Pare fent-li una entrevista a Rubianes. I em vénen al cap Toni de l’Hostal, que sap més adormit que jo despert, i Sisa, cantant Qualsevol nit pot sortir el sol. «La veritat, no em figurava que la travessia anava a ser tan agradable», veig que exclama Drac Montúver. «Jo em veia ensopit a coberta, al costat d’un cambrer que em servia cava», intervé Calinca. La travessia és agradable, sí, però cada volta hi ha menys comentaris a les entrades. I ja ha arribat la primavera! I cada setmana creixen nous enllaços i nous gadgets, com les flors per abril i maig. I efectivament, açò s’assembla cada vegada més a la cabina dels germans Marx. Espere que mai no caldrà sortir-ne d’espetec.

escrivà de cort

Editorial: 70.000 visites i 25.000 visitants en un any

Tanquem febrer, un mes amb moltíssim de moviment entre bastidors al Penjoll. Hem fet l'entrega dels Premis Bloc i hem tornat a eixir a la premsa. A més a més, els amics/gues de L'Altaveu ens han entrevistat (no vos perdeu el programa del proper dimarts a les 20:00). A l'hora de fer balanç, és moment de recordar que, el bloc, per dir-li d'alguna manera, de El Penjoll es va crear el 28 de desembre de 2007, però no es va obrir al públic fins el dia 7 de març de 2008. Dues setmanes abans, a finals de febrer, en una data que he oblidat, vam instal·lar el primer comptador de visites. Era un model molt senzill que no ens indicava si les visites les realitzava la mateixa ip o una altra. Aleshores erem quatre gats al Penjoll i si entraves i el comptador s'havia mogut 4 o 5 números ja podies estar content. Amb el bloc ja obert, instal·larem un de nou que distingix entre les visites de cada ip i les visites totals cada dia. A aquestos còmputs els anomena (en spanglish) "hits" i "hits hoy". Hi ha un altre registre anomenat "visitantes". Aquest es referix al nombre total de visites al bloc. Cal tindre present, no obstant això, alguna cosa. En primer lloc, que s'ha espatllat alguna vegada i l'hem tornat a posar amb un càlcul aproximat. I en segon lloc que existixen les anomenades ip dinàmiques, és a dir, ordinadors que no tenen un registre fixe a la xarxa. Això significa que cada vegada que entren compten com una "hit hoy" i un "visitante". Finalment, cal tindre present que no indica la quantitat total des que es va obrir el bloc, sinó des que es va posar el comptador. Nosaltres, en aquell moment, amb un càlcul a la baixa, li posarem uns 1000 visitants de partida, però segurament n'eren més. Per tot això no ho considere un càlcul fiable. Siga com siga, el cas és que estem a punt d'arribar a les 70.000 visites i als 25.000 visitants en tan sols un any a la xarxa. I dubte molt que les hàgem fet els 4 o 5 sonats que estàvem al bloc al seu inici. Un motiu més d'enhorabona a l'espera de nous esdeveniments que estan al caure, com per exemple: la tornada del Penjoll al paper, la seua presentació (que aquesta si haurà de ser sonada) i altres malifetes que no vos puc revelar. En definitiva, un projecte tan absurde com imparable al qual, s'haurieu d'unir a poc tardar. Endavant penjolleres i penjollers!

refelet

Editorial

I després de la tempestat...arriba: l'Acte de lliurament! Tots i totes esperem amb il·lusió, el gran dia. Segons el diccionari, amb il·lusió és "amb alegria, entusiasme que s'experimenta amb l'esperança o realització d'una cosa agradable" i així esperem que siga...

Deixem enrere un mes per a l'història del Penjoll, i és que hem arribat a tenir algun dia quasi tres centes entrades...El concurs de Blocs de les Comarques Centrals, ens ha fet crèixer i madurar a tots els animals penjollaires, i a alguns degenerar encara més (és broma). Encara que plagat de disputes dialèctiques i amb intent inclós de qüestionament del nostre grandiós jurat, amb tota sinceritat, hem de congratular-nos per tant exitosa iniciativa. Reiterem per enèsima vegada l'agraiment al jurat i a les persones participants, sense tots i totes no haguera estat possible.

També deixem enrere un mes que ens ha donat el plaer de vore retornar a Calinka com a autor. Hem de reconèixer que ha entrat amb força: en trenta dies ha fet més escrits que amb deu mesos de Penjoll, fet que li agraim i esperem que continue en la mateixa línia. El cas és que ha estat un mes tan variat, que resulta difícil enumerar i recordar tantes iniciatives i intervencions. Vam començar l'any mostrant-nos solidaris amb la fam al món i amb Gaza, amb diferent entrades en relació amb el tema, cosa que demostra que encara que sabem fer riure, també ens importa allò que passa al món i que no ens resulten indiferents les injustícies. I és que aquest mes ha estat especial, fins i tot ens ha visitat la neu...

Ens hem recordat, una vegada més, de les tradicions i hem pregat a sant Antoni, per que plene de seny les ments dels propietaris dels cans i deixem de tenir que caminar pels carrers de Xàtiva evitant les pandocades, com si d'una cursa d'obstacles es tractara.

N'hem tingut una altra de Mots de patxanga i esperem, Alietes, que el dia 14 de febrer (i no és conya): no acabem agafant mosques, que la gent vinga com un Adonis, beure més xocolata que un matxo i que alguns no ens donen més feina que un porc solt...I en acabar la jornada, dormir com a troncs amb l'orgull d'haver contribuït humilment a que aquest País ho siga un poc més...De qualsevol mode, passe el que passe, com som uns "pencaires", continuarem masegant-nos el cervell amb noves trobades i iniciatives.

Bé, comencen l'any amb moltes ganes i amb les idees molt clares: volem qualitat i tots i totes hem d'esforçar-nos només un poc i ho aconseguirem. Ja sols ens queda per que siga perfecte, que sigam capaços d'aconseguir que les penjollaires xiques s'animen: tenen molt a dir i les necessitem al Penjoll per que siga un projecte plural. Supose que estareu d'acord.

Au, ja està bé de rotllo. Quan dieu que és l'Acte? el dia 14 de febrer? Doncs anem tots i totes a apuntar-lo a l'agenda.

Peguie

EDITORIAL 12

Encetem desembre i ho fem amb el caire festiu i commemoratiu que el caracteritza. Però no, no penseu malament, no hem sigut seduïts ni tan tan sols abduïts pel ja proper esperit nadalenc, no. La celebració té més a veure amb el primer aniversari del Penjoll en la seua etapa virtual (que de virtuts el nostre logotip pot donar lliçons). Este xiquet bord naix fill d'una xicoteta revista desacomplexada i un fanzine grenyut i desmanegat, i d'uns primers escardussons allà per finals dels huitanta i principi dels noranta. Ara fa un any, un reduït grup d'irreductibles desficiosos va reprendre la idea després d'un coitus interruptus de més de quinze anys. I ho van fer a porta tancada, amb uns inicis de marcat caràcter onanista i amb alguna que altra mostra de doble, o triple, personalitat. L'obertura de portes, uns mesos després, es va convertir en un luxuriós fluir d'aportacions diverses. Com al seu dia es va dir, el Penjoll es tornà una autèntica caixa de Pandora que vomitava, i vomita, diversitat i pluralitat en totes les seues notes i colors; Trellats i destrellats, memòria viva, morta i fotogràfica. Lírica i poètica escrita i explicada, mastegada i comentada. Nova narrativa existent i exigent, en llarg o curt metratge. Art viu, íntegre i integrat, reivindicatiu. Reivindicacions i contraindicacions. Pensaments, dubtes, existencials o no. Paisatges fascinants, pròxims i oblidats, desconeguts, llunyans, fotografiats, descrits, adscrits...abellidors. Música sense música, amb paraules, amb imatges, amb sons, cosmopolita, local. Humor, molt d'humor, mal humor en comptagotes, entrevistes possibles i impossibles, informació, opinió, cultura accessible i plaent, prosa que definix i que debat, molt de debat, polèmica, molta polèmica. Comentaris, sense comentaris.

I que millor exemple este últim mes de novembre, amb una bona síntesi de totes estes virtuts i vicissituds, i inclús potser alguna que altra més. Un primer any de la criatura a punt de complir-se, i que caldria celebrar amb un bateig.

Editorial nº 11

Octubre ha deixat molts premis repartits a El Penjoll i estem molt contents. Ara, però, ens arriba novembre i la Fira de Cocentaina (que tot i la insistència de Canal 9 no és la més antiga del País Valencià). A Xàtiva "MesKtendes, tenderiques" torna a la càrrega, mentre al País Valencià continuem amb el nostre Halloween educatiu. Al respecte prompte tindrem a Xàtiva una manifestació. Però, mentrestant, vos podem avançar que està al caure una sorpresa a El Penjoll. Ara, això sí, si voleu saber quina haureu d'estar atents al bloc.

Editorial 10

I en un tres i no res se’ns n’ha anat el setembre i El Penjoll ha anat espolsant-se la modorra vacacional de damunt i, de nou, hem tornat al camí, al tall... i a esta senda virtual se’ns han unit nous autors, a la memòria en vénen Paco Pérez, Dorademon, Lluís el tarrascla... benvinguts amics! amb vosaltres en som més i millors, podrem caminar més lluny... trobem a faltar molt als penjollaires que estan encara de "vacances", Menta amb Fraula, Jorodowosky, Albert, Kurtz... vos volem i esperem les vostres aportacions...

Setembre ha sigut un mes variadet on trobem de tot: Lo Pol, ens ha convidat a la seua discoteca (ens havia deixat amb una erecció i ara vol que la ballem!); les Músiques al Vent de Refelet han tornat per a il·lustrar-nos amb la música que es fa des d’ací, la més propera; el Josep Manel continua duent-nos colps d’emoció amb els seus contes; el Drac ha tornat per aconseguir que alcem el cul de la cadira; Cul de Sac seguix posant la nota musical cosmopolita amb eixe bon gust que el caracteritza (excepte pels calcetins que el col·lega es casca en estiu!); l'Escrivà de Cort, que s'ha recuperat dels atacs (menys mal que sols eren dialèctics!), i ens ha acabat de passejar per Llutxent (per cert, un bon lloc per fer un dinaret!); el Capità Superflipo i Tarsan que continuen fent i desfent com el que són, "els putos amos"... (per cert, ¿què hi ha de veritat en el rumor estés de la formació d’un duet musical, a l’estil Pimpinela, de Calinca i Refelet?); les ciberaccions continuen en peu de guerra contra la injustícia i les malifetes al món mundial i el Funambuliste ha tornat garbellant aigua amb la seua sèrie (o no?) de dubtes existencials. I més coses interessants hi ha hagut... però ací ens posem de peu i celebrem amb goig la primera entrada del nostre Runa (que ens ha deixat de pedra!) i la nova sèrie del Santíssim Pare amb les seues "Entrevistes d'Ultratomba" tot un prodigi d’investigació patafísica i amb resultats tan sorprenents com aborronadors....

Però la vida és un no parar i agafem l’octubre amb gana. Nous projectes deambulen pels nostres cabets. Anirem abocant-los a esta virtualitat... Continuarem informant-vos del que passa pels voltants... i del que ens passa pels nostres interiors... Ens ve el 9 d’octubre. Celebrarem el dia de la Comunitat (sic). Jaume I amenaça a fer-se el nostre amiguet íntim per la insistència de qui ens mana... Un concurs nou està coent-se (més que els vestits de Madonna) i noves seccions, i esperem que noves aportacions (més presència femenina, per favor!)... Però aneu amb compte: ens temem que "l'Església Cal·linquista" continuarà captant fidels...

Editorial º9

Diuen que quan els firers se’n van de Xàtiva s’emporten la calor. Des d’El Penjoll esperem que s’hagen emportat també la mala bava d’alguns i la desídia de tots.
Agost és el mes de la gossera, ja se sap. I setembre s’enceta sempre amb la boirina de depressió: Ah, tornar a engegar les màquines! Les piles! Algú sap on vam guardar les piles? Caldrà trobar-les aviat!
Desitgem que reapareguen els desapareguts. És hora de tornar a tocar a les portes de la creació d’Albert Compte, de Cul de Sac, de Pegui, del Funambuliste... Esperem la reentré de Josep Manel, d’en Xim de Can Punxes, de l’Escrivà de la Cort (després de la seua espantada memorable). On haurà viatjat el nostre Drac? I Kurtz? I Lo Pol? Esperem que Superflipo puga enlairar el vol després d’haver-se enfrontat amb els malèfics fartons siropians. Refelet, Alietes, Paco, Tarsan, Cal·linca, esteu ací? On sou? I els altres? I els nous?
I per suposat, lectors i lectores, sense vosaltres i els vostres comentaris, el Penjoll és només pobra pelleringa. Redrecem-li la soca fins que l’erecció siga de rècord (o de record) olímpic!

Au, salut i força al canut!

Editorial nº8

Ui, Ui, Ui, com ha estat el mes de Juliol. Ha sigut un mes on s´han tractat diferents temes lingüístics: El Manifiesto por una lengua común (recordeu l’enfrontament dialèctic entre el duo TC: Tadeus Calinca & Toni Cucarella), si El Penjoll ha d’utilitzar el terme bloc o blog, i alguna que altra dissertació dins dels comentaris sobre l’ela geminada, la paraula sahraui o l’accentuació o no del “que” en oracions exclamatives. A més, hem començat a vorer els episodis de Mãemeua. El Santíssim Pare ens ha fet jugar als marcianets. Hem informat de l’arribada dels xiquets sahrauis a Xàtiva, d’alguna que altra ciberacció i de més coses. Filaoret ha eixit de l’armari i ara s’anomena Josep Manel. Les seues contribucions han sigut claus durant este més. S’ha incorporat un nou autor, En Xim de Ca’n Prunes, al que li donem la benvinguda. I ara, al final de mes, damunt que convoquem els 1ers Premis de Biografies Fictícies i li posem música a El Penjoll, va l’encarregat de dissenyar la portada i es fuga a Eivissa... Però no importa, ni la calor ni la Fira podran amb nosaltres els socarrats.

Editorial nº7

Estem ben prop de les 25.000 visites! Just a tocar-les! Això no ho podíem ni somiar fa vint anys quan fotocopiàvem El Penjoll en la impremta Herrero.
Cascú és de sa mare i de son pare, i això és el que interessa. Podem anar a mata-degolla en la forma i en el contingut, però en el fons, tots estimem Cal·linca, i als altres, i a tu també, anònim lector que ens esguardes des de l’altre cantó del ciberespai, a tu, també.
Quan ja la dinàmica d’El Penjoll esdevenia rutina, un sacseig, un trencament: El 1r Concurs de Micro-relats,... i tots a crear! Com xiquets enjogassats. Tots volíem ser Ploma d’Ànec! Pocs ho han aconseguit. I així accedim de ple a l’estiu, envoltats de micro-relats.
Segur que hi haurà nous concursos d’altres gèneres (però no de moment…o sí?).
El més de juny ens ha oferit també el primer Simposi de Penjollers, concelebrat el dissabte 28. Ja aniran apareixent les cròniques i contracròniques de tan singular esdeveniment, barreja de germanor i anarquia. ¿Arribarem algun dia a l’excelència? ¿Com saber-ho?
Dir, per últim, que durant aquest mes de juny ple de bodes, exàmens i cotxes d’auto-escola hem tingut l’aparició d’algun nou autor del Penjoll, com ara Paco (¿O ja havia escrit abans?) i el retorn d’algun que altre fill pròdig, com el benvolgut Lo Pol. La comunitat penjollera va creixent. Uns i altres, nouvinguts i benvinguts, habituals i esporàdics, autors i comentaristes, afables i inefables, assenyats i destrellatats, fan possible que el Penjoll continue, revife, redole, avance. Gràcies a tots!