L’Ernest sap que també ho feia això de mirar directament als ulls quan mantenia una conversa. Però va ser en un temps equidistant entre la seua infantesa i aquesta adolescència marcida que arrossega. Intentava mantenir la mirada del seu interlocutor, en part com un petit desafiament, i en part també per a no haver de dir res i que el diàleg s'estengués per part de l'altre, en un gratificant i alliberador monòleg. La gent es buidava en els seus ulls. Després va perdre el gust a la trobada. Quan la realitat que els altres li abocaven s’assemblava a la seua, embafadora de tristeses, sense somnis, es feia difícil de mantenir. Fa uns dies, en un petit seminari d'expressió corporal, va fer el curiós exercici d'aguantar la mirada d’un desconegut. S’ho va prendre com un pols i va voler arribar fins al final. Sentí una gran coïssor als llagrimals i li aparegué un incòmode tic que li feia cucar els ulls com si pretengués alguna complicitat amb aquell jove que se’l mirava estorat. Quan arribà l’hora d’intercanviar les experiències, el seu company va dir haver-se sentit sorprès per la inalterabilitat del gest de l’Ernest. Va admetre que havia estat llançant-li missatges amb l'esperança que els llegís. L’Ernest ho escoltà amb incomoditat. Perquè a mesura que passava el temps, durant aquell exercici, la cara del seu company es desfeia, s'esborrava, i en ocasions tenia la sensació d'estar mirant a través d'ella, a la paret. Però quan li va tocar el torn de parlar va dir: “Curiosament et sents més explorat quan et miren als ulls que quan et toquen físicament”. L'instructor va somriure satisfactòriament, com si en el seu grup s'hagués descobert per fi la transcendència d'aquell joc, i va seguir demanant comentaris apuntant amb la barbeta a cadascun. L’Ernest no es va sentir ni millor ni pitjor al dir allò. Simplement va sentir que la seua intimitat era fora de perill.
No comments:
Post a Comment