Formes de promocionar(se)

Nota: Qualsevol semblança de Miguel Noguera amb Tadeus és només fruit de la vostra delirant imaginació

Quinqui beat

Què bo trobar-se aquest video dels Calis al bloc de Tadeus. M'encanta eixa música (Los Calis, Los Chichos...) i les pelis que van lligades a ella (Perros Callejeros, etc.)

No fa molt de temps el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona va dedicar una mostra a aquest... com dir-li? estil? Per un moment em vaig sentir menys estrany.

No vaig visitar l'exposició, desconec el contingut dels textos del catàleg, però supose que no deixaran de costat que tot aquest... com etiquetar-lo? moviment? té a veure amb el context de crisi (la famosa i erroniament anomenada "crisi del petroli") dels setanta, que a l'Estat espanyol, en mig del procés d'industrialització i amb la transició política en marxa, no va arribar fins ja entrats els huitanta. Aquella crisi va provocar un desplaçament encadenat al mercat laboral. Per baix del tot, el graó que pràcticament va ser expulsat del mercat, estaven els poquíssims immigrants que hi havia i els gitanos. Aquests darrers havien viscut uns anys de relativa calma (després de 500 anys d'acosament), que fins i tot els havien permès una certa integració (laboral i, en menor mesura, residencial). Una part de la cultura que produïen els gitanos a finals dels seixanta i durant els setanta incorporava elements de la cultura pop dels paios. Els primers Chichos apareixen molt "ye-ye" i amb l'amor romàntic com a tema principal (encara que ja hi havia altre tipus de temes més socials) de les seues cançons:

Però l'arribada dels efectes de la crisi va tornar a deixar fora del mercat laboral formal els gitanos. L'entrada massiva de l'heroïna va acabar d'adobar un còctel massa agre. El reflex a les cançons es va notar. La presó, el desig de llibertat, la droga, els ambients de la marginació (recordeu aquell bestial tema dels Chichos titulat Campo de la Bota), etc., van fer un toc d'atenció. Alguns es van girar de sobte, com quan s'escolta el soroll d'una navalla obrint-se. José A. de la Loma i Eloy de la Iglesia van ser dos dels que van escoltar aquest toc d'atenció, portant al cinema no sols les situacions sinó fins i tot alguns dels seus actors reals. La pel·lícula i la banda sónora de Yo, el Vaquilla al meu parer és un dels millors productes d'aquest... com dir-li?

Al llibre de Teresa San Román La diferència inquietant (hi ha versió catalana i castellana) podeu trobar alguna referència del que va passar aquests anys, malgrat que el tema del llibre són els gitanos en general des d'una perspectiva antropològica.

Diaris imaginats

Nota: la foto de les dones esperant per entrar a l'església de la Macarena és d'Emilio Morenatti; la dels cadets de West Point és de Luke Sharrett. Ambdues són del New York Times. Els textos són una traducció lliure de fragments del llibre Journal Imaginaire de Raoul Vaneigem.

Lichtenstein hauria participat

De músiques i altres formes de poder

Fa uns dies estava parlant amb un company sobre la relació entre música i formes de poder. Aquest company té intenció d'estudiar a la seua tesi doctoral la relació (o més bé la manca de relació) entre determinada música i el gran públic: per què hi ha música que no arriba al gran públic? La pregunta serveix també per la literatura o altres manifestacions artístiques.

El tema estaria relacionat amb les minories, les formes de poder (no sols polític), etc. De quin signe són les minories? Acàs les minories alienes als grups dominants no són una font d'influència? (a aquesta darrera pregunta Moscovici va donar resposta fa anys, però encara hi ha fils per tocar). Quina influència projecten les minories sobre la resta del camps i estrats socials? El poder sols es concentra en determinats llocs?

Vos deixe les preguntes i vos deixe "Metàstasi", una peça d'Iannis Xenakis que va suposar un revulsiu quan va aparèixer fa cinquant-sis anys.

Sobre la relació entre música i poder vos recomane un text de Zerzan titulat "Tonalitat i totalitat", publicat per Numa dintre de "Futuro Primitivo" del mateix autor. També John Cage té coses interessants

Narratives de la incertesa

L'anterior post d'Alietes m'ha recordat un altre projecte interessant. Es tracta de Tong, un projecte de l'agència de comunicació La Casa de los Fideos. La idea era (o és? Xavi digues alguna cosa!!!) una publicació amb un format que permetera qualsevol suport que els i les autores desitjaren fer servir. El primer número (del qual es van fer ressò fins i tot a la BBC) era un sobre amb fotografies, dvd's, gravats, aquarel·les, textos... Vaig fer una xicoteta col·laboració per aquell primer número. Amb uns textos molt breus vaig composar un recull de postals per poder-les enviar com qui llança un crit sense esperar resposta. Narratives de la incertesa es deia la criatura. Ací vos deixe alguns fragments.

Greuge

Belerofont, fill de Glauc i nét de Sísif, acusat falsament de tractar d’abusar d’Antea, dona de Pret i filla d’Ióbats, va gosar de pujar a l’Olimp al llom de Pegasus. En veure’l, Zeus va enviar un tave a picar Pegasus sota la cua, fent que alçara les potes de davant i llençara deshonrosament el genet Belerofont a terra. Un matoll d’argelagues va rebre el cos de l’olímpic desafiador. Coix, cec, maleit i solitari, Belerofont es va arrossegar per terra, eludint els camins dels homes.

Desconeixença

Tancats a la cova del cíclop Polifem, els aqueus veuen impotents com cada nit el brutal gegant es menja dos dels desgraciats tripulants. Han arribat acompanyant a Odisseu, fill de Laertes, a aquella maleïda illa, provinents de la terra dels lotòfags. Primer els trenca el cap contra terra; una vegada morts, esguella els seus membres i se’ls guisa per a sopar. Odisseu, amenaçat pel gegant, li ofereix a beure el vi que li havia regalat Maró, fill d’Evants i sacerdot d’Apol·lo. El cíclop beu i li demana pel seu nom: “Ningú em diuen sempre ma mare, el meu pare i els meus camarades”. “Doncs, va respondre Polifem, a Ningú el mataré l’últim”. Quan els aqueus aconsegueixen cegar l’únic ull de Polifem, aquest crida, fent riure tots els qui l’escolten: “Ningú tracta de matar-me”.

Incertesa

No és possible conèixer la posició i el moment d'un objecte al mateix temps. Amb aquesta aseveració confirma la teoria quàntica una de les pors més indignament humanes. L’estat i la ubicació d’una partícula, d’un cos o d’un sentiment són indesxifrables. La connexió entre el mercat i el comportament de les persones està feta de nexes canviants que tenen distints estats i posicions simultanis.

Contagi

La malaltia un cop és mediada per la cultura deixa de ser un succés i passa a ser una categoria. El malalt, travessat pel signe de la seua desgraciada condició, esdevé un senyal. Els senyals desplacen les paraules. La malaltia soterra qualsevol intent d’enteniment i el substitueix per un procés d’identificació. Sabem distingir un ordinador d’una vaca, però no necessariament sabem com funcionen les vaques ni com es reprodueixen els ordinadors. Sabem què (qui) és un malalt, però desconeguem on neix la malaltia. Sabem que el contagi propaga en l’espai els cossos malalts, però evitem qualsevol revelació sobre la nostra incidència en el mecanisme simbòlic que duu a la multiplicació dels expulsats. A la medicina, com a la criminologia, l’individu serà observat, vigilat, conegut i curat.

Ora pro nobis

Malgrat que segueixen sorgint reivindicacions, la majoria estan conformades per a aquell matalàs sociològic anomenat classes mitges. Estranys són els moments als quals s'entrecreuen els esforços i els interessos de les persones incloses i de les excloses. Els discursos d'ambdós grups s'allunyen, mantenint-se units per un vel de “buenismo”, que sorgeix des de la zona d'inclusió i es protegeix, a una convenient distància, d'aquells que són aparentment el seu objectiu. Això que s'ha convingut designar com societat civil és, en essència, un espai que només inclou una part de la societat i, ni de bon tros, arriba a representar els interessos que conformen el conjunt de la societat.

Es diu el pecat, però no…

Mai no gosarem tractar d’entrar a l’Olimp, al lloc on es prenen les decisions importants sobre la vida. Sabem que ens està vedat; qui s’atrevira, com Belerofont, vagaria apartat “dels camins dels homes”. Aquesta pena tan gran del malaurat genet, que podria ser creadora d’un moviment de cossos vers el canvi social, es veu embriagada pel vi del consum; en beure’l s’enterboleix l’enteniment i som incapaços de reconèixer cap responsable: Ningú es beneficia del nostre esforç, Ningú té cap responsabilitat. L’extensió del “buenismo” ens porta a una paràlisi que Chesterton ja va captar fa anys, més o menys quan començava el fordisme. Tot és ara, el futur és hui, el vestit de l’aparador el vull ja i quan travesse la porta de la botiga haurà perdut la bellesa de la novetat, envellirà irremediablement en l’instant precís en què siga tocat per les llums del carrer: d’altra forma ens convertim en els altres, en aquells als quals el càlcul probabilístic del sistema actuarial, substitutiu del destí, ha assenyalat com possibles criminals.

Els temps estan canviant

Amb el títol d'aquest post no estic afegint cap valoració: no pense ni que siga bo ni que siga dolent que els temps canvien, simplement les coses són diferents. Caldrà veure si el canvi és més o menys conscient i volgut (i guiat) o si s'ens escapa entre les mans.

Tot aquest rotllo ve a compte d'un video que un bon amic m'ha fet arribar. És el que teniu baix d'aquestes línies. És d'un grup de Brooklyn, als Estats Units, que es diu Atomic Tom. Han gravat una cançò en directe fent servir iPhones com a instruments; l'han penjada a Youtube i en tres dies ja porten més de 600.000 "visites" al video.

No sé què penseu, però a mi em deixa al·lucinat que en poc de temps han aparegut nous ferraments electrònics que permeten que amb relativament poca inversió econòmica qualsevol puga gravar una cançó, editar un video, maquetar una revista o un llibre, distribuir-lo... Ara sí que valore el canvi: m'alegra que estiguen passant aquestes coses, plantegen possibilitats molt suggerents. No sé, què penseu?

Modern talking

Dintre de l'esforç impagable (i imparable?) de les institucions valencianes per tal de modernitzar la llengua, alguna benintencionada presentadora de Ràdio 9 ha descobert que portem anys escrivint i pronunciant malament el nom del grup "Al tall". Només calia afegir una ela (L) al primer mot del nom, però ningú (ni els mateixos membres del grup) havia trobat la llum necessària per saber que en realitat s'escriu "All tall" i es pronuncia "Ol tol". Quina barra tenim de no haver-nos adonat abans!

Sobre la vida i obra d'un catòdic exemplar

"Un cec amb raigs X als ulls / és com una llengua amb papil·les però sense boca". En llegir aquests versos, Etelví del Pene Dés va sentir que havia trobat una porta oberta: enmig del desert de la baixa tensió, controlat pels seguidors d'Ibn Drola, per fi algú havia assenylat un diferencial que permetia l'ascens al cel de l'alta tensió. Però, com a catòdic devot d'Artur Acell, li pegava tort que fóra una dona, Bramah Xoto, qui li haguera inspirat. Així que, estimades lectores, aquesta influència femenina que va rebre Josif Maria de Pila Màster, que així es va rebatejar Etelví en ordenar-se Farad de l'Aseu, va ser conscientment amagada a l'opinió corrent.

Josif Maria de Pila Màster, signant encara com Etelví del Pene, va escriure uns elèctrics i combatius poemes; aleshores la seua lluita era contra Ibn Drola, a qui Acell acusava d'infidel al veritable déu, Jesís Electrisit. Aquests primers poemes d'Etelví no es poden incloure plenament dintre de la poesia assagística, malgrat apuntar ja la posterior deriva que prendrà Etelví en esdevindre Josif. Destaca d'aquesta primera època el poema "El sol de mitjanit el paguem nosaltres". Ací, Etelví fa un al·legat contra la doctrina d'Ibn Drola referent al'origen diví de la llum:

"Com el sol de la mitjanit

davallem.

No és el sol, és el seu reflex

allò que penja del fil d'una gran butxaca."

Un altre exemple d'aquesta poesia militant el trobem al poema titulat "Els moments significants":

"Taula per a dos i llit per a un.

Mai no havia transitat tan calenta corrent pels meus circuits,

però no em deixaré convèncer pel neguit dels ciris

que ombregen la veritable llum"

Anys després, entrat ja en la madura edat (aquella que tant agrada al Manopla), el nostre poeta, ja ordenat Farad i batejat com a Josif Maria de Pila Màster, va recapacitar i va entendre que la lluita contra Ibn Drola era menys important que el combat contra el pecat. Tom Watt-er, representant de la contracorrent, estava liderant una revolució moral contra els catòdics. Josif estava molt preocupat per la integritat de la joventut. Tot convençut de què era possible la galvanització dels joves (recobrir la seua moral amb altra moral més forta), va escriure "Letrino". Aquest és un text clarament dintre de l'estil de la poesia assagística. "Letrino" està organitzat en 999 màximes que tots els joves deuen observar per arribar a la galvanització i vèncer la temptació del Watt-er. "Letrino" s'obre amb aquesta màxima:

"Il·lumina amb la llumenera de la teua pila

i encén tots els camins

amb la llum d'Artur Acell que portes dins."

La màxima 2 anima la joventut a convertir-se en fashion victim:

"Tant de bo fóra tal la teua compostura

que tothom en veure't diga:

aquest llig la pila d'Artur Acell."

Lluny de ser previsible, la poesia assagística de Josif pren derives aparentment caòtiques i erràtiques. Així, a la màxima 393 juga al desconcert del lector, tot posant a prova la seua amperícia:

"Un home, un cavaller transigent,

tornaria condemnar a mort a Jesís Electrisit."

"Letrino" acaba amb una màxima que és un exhort:

"Porta aquests pensaments dins de la teua roba interior".

El nostre profeta va ser elevat al càrrec d'Amperidor de Matrix en recompensa a la seua lluita contra el Watt-er. Abans de poder gaudir de la pagueta de la jubilació va morir fruit de la seua addicció a seure a llegir sota una làmpara de raigs X. A la seua tomba gravaren una de les seues màximes:

"Després de tant de dir 'Creu, Senyor quina creu!'

es veu que volies una creu al teu gust".

Està per fer l'alliberament sexual?

La darrera entrada de Mr. Magoo m'ha fet caure en el compte que el sexe es deixa veure poc per aquest bloc. Trobe que no és cosa exclusiva dels i les penjollaires, sinó que és relativament estrany trobar blocs on el sexe es passege de tant en tant.

A la literatura i altres "arts" es fa servir l'etiqueta d'erotisme per advertir i permetre que el sexe forme part important del contingut de l'obra. Per cert, l'Alcover Moll diu que erotisme és una "passió violenta d'amor" (?). Més enllà d'aquests productes eròtics, els últims anys, malgrat que la cosa ve de lluny, alguns col·lectius estan fent propostes pornogràfiques distintes de l'habitual pornografia que moltíssima gent consumeix d'amagades. Maria Llopis i Girls Who Like Porno, Pornolab, Tina Paterson (de qui he agafat algunes de les fotos que acompanyen aquest text), Ana Elena Pena, etc.

Són molts els projectes. Ací teniu, per exemple, un fotograma de Dirty Diaries, un recull de setze curts pornogràfics, gravats amb telèfons mòbils.

D'una forma molt breu, es pot dir que el que tenen en comú aquestes propostes és la reivindicació del sexe com un element més de la vida, però fugint del porno clàssic, fet des de mentalitat masculina i adreçat al consum masculí (follades on sempre són els tios els que marquen la pauta, lèsbics que reprodueixen l'imaginari masculí del que deu ser un polvo entre ties...). Tot açò és qüestionat per la nova pornografia.

Però, hui no toca fer una panoràmica del porno, sinó llançar la pregunta de si no hi ha un rebuig al sexe des del pensament políticament correcte quan, d'altra banda, hi ha un consum massiu no confesat de pornografia "comercial". Si açò està ocorreguent, no estaria relacionat a un nivell profund amb la tradició catòlica? Trobe que des de sectors esquerrans i progressistes es talla ràpid la qüestió del sexe: sembla que tothom està a favor de la llibertat sexual però són pocs els que parlen sobre les formes de gestionar el sexe individualment i com a societat; i el rebuig a la pornografia sembla prou consolidat, però igual que ningú no vota al PP i aquest acaba governant, la pornografia no sembla ser consumida per ningú, però si algú vol fer pasta a internet una bona forma és obrir una pàgina porno. En definitiva, no sé si no estem més tocats pel catolicisme del que estem disposats a reconèixer

El fil i l'agulla

Fa uns anys vaig presentar un relat a un concurs que organitzaren a Barxeta. Va resultar que em van donar un premi (no hi havia molts concursants) i el van publicar. Desconec si es poden trobar encara exemplars de l'edició, però trobe que estarà complicat. És prou llarg per penjollar-lo tot, però com que està escrit fent servir apartats que configuren una mena de capítols, he pensat penjollar alguns fragments. Espere que els fragments servisquen per anar fent-se una idea de la trama del relat.

"Amic, tu que tant estimes

no em diries què és amor?

Amor és mort de qui viur

i vida d'aquell qui mor"

J. Verdaguer

És com si la vida t'haguera demanat penyora. Potser anaves massa ràpida. Potser tots empenyorem alguna cosa. Al cap i a la fi, com deia aquell, la vida és un parèntesi entre el no res: res no hi ha abans de nàixer i res no hi haurà després. Potser tots paguem penyora amb la pròpia vida. Als creients els resta el consol d'una altra vida, o almenys un darrer judici, una segona oportunitat. Els que no creiem en cap déu no tenim res de tot això. La nostra eternitat seran els nostres descendents, els que ens sobrevisquen. I tu no has deixat ni un mal fill. I gràcies que no has parit. Encara que jo, al pas que vaig, tampoc crec que em vinguen ganes de quedar-me prenyada; ni ganes, ni temps, ni diners. Però, no et penses, que més d'una vegada m'he sorprés enmig de les cabòries amb un fill a la falda. Ja veus, ni per a fer de dida serviria. No puc deixar de pensar en tu abans de caure en tota aquesta merda. Ara ets només un record, un record de cos present fins que el soterrador lluïsca la boca del nínxol. Aleshores seràs un record i restaràs a la meua memòria. Seré la teua eternitat.

Més fart que un gos

Hui és un dia dels que necessite poesia "navajera" i urbana. Un dia d'eixos que t'alces i t'adones que estàs més fart que un gos. Fart de veure com no paren de xulejar-nos: el Rus que li dóna terrenys als catòlics per a què es folren, la crisi deixant a la gent amb el cul a l'aire i ningú dels que ha fet pasta paga res, fart de veure que Israel es riu dels morts que assassina, Camps i la seua claca més xulos que ningú, els del PSPV amagant-se pels carrerons... Per a què seguir!

Dies com hui només trobe conhort en alguns poetes dels que no fan poesia. La Polla Records sempre està ahí. Ací vos deixe un poemeta/cançò i, pel qui tinga ganetes, el video.

Que turututu ay que tururú

¿Soy yo el tonto o lo eres tú?

Aquí el que roba más es el que se hace respetar

El que mata más es premio Nobel de la Paz

El buen intelectual no da la cara ni por Dios

Y hay tanta libertad que no se puede respirar

Las guerras que no provoco

Ya no me provocan nada

Que somos de clase baja

Pero no gilipollas!

Ya sé que se me permite

Vivir en un cementerio

¿Por qué canto todo el tiempo?

Será porque estoy contento

O me estoy perdiendo algo

O esto es una cabronada

Ya estoy harto del invento

Y de tanta majarada

¿Soy yo el tonto o lo eres tú?

Que turututu ay que tururururú

Ya sé que se me permite

Vivir en un cementerio

¿Por qué canto todo el tiempo?

Será porque estoy contento