Narratives de la incertesa

L'anterior post d'Alietes m'ha recordat un altre projecte interessant. Es tracta de Tong, un projecte de l'agència de comunicació La Casa de los Fideos. La idea era (o és? Xavi digues alguna cosa!!!) una publicació amb un format que permetera qualsevol suport que els i les autores desitjaren fer servir. El primer número (del qual es van fer ressò fins i tot a la BBC) era un sobre amb fotografies, dvd's, gravats, aquarel·les, textos... Vaig fer una xicoteta col·laboració per aquell primer número. Amb uns textos molt breus vaig composar un recull de postals per poder-les enviar com qui llança un crit sense esperar resposta. Narratives de la incertesa es deia la criatura. Ací vos deixe alguns fragments.

Greuge

Belerofont, fill de Glauc i nét de Sísif, acusat falsament de tractar d’abusar d’Antea, dona de Pret i filla d’Ióbats, va gosar de pujar a l’Olimp al llom de Pegasus. En veure’l, Zeus va enviar un tave a picar Pegasus sota la cua, fent que alçara les potes de davant i llençara deshonrosament el genet Belerofont a terra. Un matoll d’argelagues va rebre el cos de l’olímpic desafiador. Coix, cec, maleit i solitari, Belerofont es va arrossegar per terra, eludint els camins dels homes.

Desconeixença

Tancats a la cova del cíclop Polifem, els aqueus veuen impotents com cada nit el brutal gegant es menja dos dels desgraciats tripulants. Han arribat acompanyant a Odisseu, fill de Laertes, a aquella maleïda illa, provinents de la terra dels lotòfags. Primer els trenca el cap contra terra; una vegada morts, esguella els seus membres i se’ls guisa per a sopar. Odisseu, amenaçat pel gegant, li ofereix a beure el vi que li havia regalat Maró, fill d’Evants i sacerdot d’Apol·lo. El cíclop beu i li demana pel seu nom: “Ningú em diuen sempre ma mare, el meu pare i els meus camarades”. “Doncs, va respondre Polifem, a Ningú el mataré l’últim”. Quan els aqueus aconsegueixen cegar l’únic ull de Polifem, aquest crida, fent riure tots els qui l’escolten: “Ningú tracta de matar-me”.

Incertesa

No és possible conèixer la posició i el moment d'un objecte al mateix temps. Amb aquesta aseveració confirma la teoria quàntica una de les pors més indignament humanes. L’estat i la ubicació d’una partícula, d’un cos o d’un sentiment són indesxifrables. La connexió entre el mercat i el comportament de les persones està feta de nexes canviants que tenen distints estats i posicions simultanis.

Contagi

La malaltia un cop és mediada per la cultura deixa de ser un succés i passa a ser una categoria. El malalt, travessat pel signe de la seua desgraciada condició, esdevé un senyal. Els senyals desplacen les paraules. La malaltia soterra qualsevol intent d’enteniment i el substitueix per un procés d’identificació. Sabem distingir un ordinador d’una vaca, però no necessariament sabem com funcionen les vaques ni com es reprodueixen els ordinadors. Sabem què (qui) és un malalt, però desconeguem on neix la malaltia. Sabem que el contagi propaga en l’espai els cossos malalts, però evitem qualsevol revelació sobre la nostra incidència en el mecanisme simbòlic que duu a la multiplicació dels expulsats. A la medicina, com a la criminologia, l’individu serà observat, vigilat, conegut i curat.

Ora pro nobis

Malgrat que segueixen sorgint reivindicacions, la majoria estan conformades per a aquell matalàs sociològic anomenat classes mitges. Estranys són els moments als quals s'entrecreuen els esforços i els interessos de les persones incloses i de les excloses. Els discursos d'ambdós grups s'allunyen, mantenint-se units per un vel de “buenismo”, que sorgeix des de la zona d'inclusió i es protegeix, a una convenient distància, d'aquells que són aparentment el seu objectiu. Això que s'ha convingut designar com societat civil és, en essència, un espai que només inclou una part de la societat i, ni de bon tros, arriba a representar els interessos que conformen el conjunt de la societat.

Es diu el pecat, però no…

Mai no gosarem tractar d’entrar a l’Olimp, al lloc on es prenen les decisions importants sobre la vida. Sabem que ens està vedat; qui s’atrevira, com Belerofont, vagaria apartat “dels camins dels homes”. Aquesta pena tan gran del malaurat genet, que podria ser creadora d’un moviment de cossos vers el canvi social, es veu embriagada pel vi del consum; en beure’l s’enterboleix l’enteniment i som incapaços de reconèixer cap responsable: Ningú es beneficia del nostre esforç, Ningú té cap responsabilitat. L’extensió del “buenismo” ens porta a una paràlisi que Chesterton ja va captar fa anys, més o menys quan començava el fordisme. Tot és ara, el futur és hui, el vestit de l’aparador el vull ja i quan travesse la porta de la botiga haurà perdut la bellesa de la novetat, envellirà irremediablement en l’instant precís en què siga tocat per les llums del carrer: d’altra forma ens convertim en els altres, en aquells als quals el càlcul probabilístic del sistema actuarial, substitutiu del destí, ha assenyalat com possibles criminals.

Posteroanterior

El ressò de l’excel·lent text d’Artés, Una llibreria de futur, continua retrunyint
dintre el meu crani i pot ser haja influït a l’hora de ficar-me a escriure este post.

Abans de continuar la lectura, es recomana vore el següent vídeo:

La blocosfera és un espai que facilita nous plantejaments i possibilitats creatives. En l’àmbit de la literatura està permetent que molta gent s’anime a escriure fent públics els seus textos per a ser llegits i ser sotmesos al comentari dels lectors. Els blocs són prou adients per estimular eixa dimensió lúdica, a la que es va referir Ximo als Orígens lúdics de la literatura, i per fomentar eixa funció bàsica de la literatura que és l’entreteniment, i que va assenyalar el Superagent Pardo a Mentides podrides. I és que els blocs permeten als autors enriquir els seus textos amb enllaços a altres textos o informacions disponibles en la xarxa, o acompanyar-los d’imatges, vídeos o àudios. No recorde si va ser en algun correu o comentari fet ací a El Penjoll, Alietes també suggeria el post com una nova forma (o fórmula) literària. Com siga, els blocs i, per extensió, els posts són un bon mitjà d’expressió per a les inquietuds creatives dels seus autors. Alguns han anomenat esta nova fórmula expressiva multimèdia i interactiva com literatura 2.0 (en estos post de Jordi Ferré i de Toni Ibañez podeu saber més del tema). En este sentit, crec que els blocs tenen entitat literària per ells mateixos i distintiva, en tant que el post resulta ser alguna cosa més que un text, davant altres formes d’expressió escrita, com puga ser el llibre editat en paper.

Tot i això, molts blocaires acaben publicant en paper llibres de posts. La primera experiència en català d’este estil es va generar dins la taula rodona Blocs i Literatura de les I Jornades de la Catosfera, celebrades a Granollers, al gener del 2008. La idea era fer un llibre en paper a partir de les aportacions de tots els blocaires dels Països Catalans que volgueren col·laborar. 140 blocaires van enviar posts i un jurat es va encarregar de seleccionar els 100 posts que van conformar el llibre La catosfera literària 08. Primera antologia de blogs en català (on trobem textos de Josep Manel Vidal i Jesus Maria Tibau, per citar-ne dos ben coneguts a El Penjoll).

En novembre de 2008, s’obria el bloc poems&blogs amb la intenció d’organitzar una trobada de poetes blocaires que va tindré lloc al Penedès en març de 2009. Poc després va sorgir la idea d’editar un llibre en paper. El llibre serà presentat el proper 15 de maig a Vilafranca del Penedès. Per cert, enguany li han donat una nova utilitat a este bloc convertint-lo en un bloc participatiu semblant a El Penjoll (inclús he vist un post que cridava a col·laborar a La Lluna en un Cove) però centrat només en la poesia.

En novembre de l’any passat, Ramon Jordana, autor del bloc Opinalia, va tindre una idea semblant a l'organitzar un premi a la millor entrada de la blocosfera catalana 2009 amb la intenció de fer un llibre amb les 50 millors. S’en presentaren un total de 99 fetes per 37 blocaires. Per establir el guanyador, el finalista i la resta de textos que conformarien el llibre, Ramon, va establir un sistema on el mateixos participants votaven els que es semblaven els millors posts. Des de meitats d’abril està disponible en paper el llibre Un bloc de contes, relats i pensaments (on torna a repetir d’autor Josep Manel i on també vegem a una altra coneguda penjollaire: Clídice).

En l’actualitat, trobem obert un projecte, anomenat 365 contes, que està duent a terme bajoqueta. La iniciativa consistix en recollir contes, que pot enviar qualsevol, fins completar els 365 que veuran la seua recompensa eixint publicats en un llibre en paper. A dia de hui, hi ha recopilats un total de 338. Ací teniu les instruccions, per si algun o alguna penjollaire s’anima a participar (encara que, entre els autors dels contes, es troba a faltar a Josep Manel, sí que podem identificar un penjollaire morisc: Vicent Terol).

Com sabeu, El Penjoll va nàixer com una revista de caire literari en paper, quan alguns penjollaires estudiàvem a l’Institut Josep de Ribera (Xàtiva), allà pel 1987. Vint anys després ens vam tornar reunir obrint este bloc. Després del primer any de funcionament, va aparéixer la idea de fer un llibre en paper. Es va fer una selecció de posts. Es va maquetar el material. Es va dissenyar una portada... Es té tota la feina feta, però encara no s’ha materialitzat el llibre. A primers d’enguany, també vam fer una crida a la participació i a l'exploració de les possibilitats creatives dels posts amb un concurs de penjolls artísticoliteraris, que servirà per fer una selecció que conformarà un llibre en paper... Perquè, al cap i a la fi, resulta que no és el mateix vore El Penjoll per la pantalla d’un ordinador que tindre’l materialment entre les mans i poder-lo acariciar, sacsar i assaborir, pausadament, fins extreure-li tot el suc al seu contingut. Però, clar, també em pregunte... Com hauria de ser un llibre en paper d’El Penjoll?

Acabada la lectura es recomana vore este vídeo:

20 de febrer de 2003 - 12 d'abril de 2010

Set anys ha tardat la "Justícia" en resoldre el cas que va portar a tancar el 20 de febrer de 2003 el diari basc Euskaldunon Egunkaria (conegut fora d'Euskadi com Egunkaria). El 12 d'abril d'enguany s'ha dictat la l'absolució dels acusats que encara no havien estat absolts. En l'escrit de la sentència, els jutges que l'han escrit han estat molt durs amb el jutge que va instruir el cas i que va dictar un tancament provisional, de 6 mesos, que va anar allargant-se amb nous terminis fins afonar completament l'Egunkaria.

Aquest va ser un diari que va nàixer amb una campanya de subscripcions populars: trenta mil persones van posar unes cinc mil pessetes cadascuna i van permetre ajuntar els 150 milions de pessetes de capital inicial amb què va començar a funcionar el diari... un periòdic cada dia en euskera! Ja voldríem que el nivell de compromís de la ciutadania fóra el mateix per ací. Una ciutadania, la basca, que ja ha fet possible amb les seues aportacions altres mitjans de comunicació (Berria, Ardi Beltza...).

La qüestió és que ara ja és massa tard: el diari ha estat tancat, els seus directius han passat per la presó, alguns treballadors van perdre la feina... i, un cop més, s'ha atiat la confusió entre els qui defensen una llengua i una cultura per mitjans legals i legítims amb altres que ho fan mitjançant una violència tan rebutjable com errada. És massa tard per reposar tot el mal que s'ha causat, però açò no exonera els que van cometre aquesta bestiesa contra l'Egunkaria de demanar disculpes i aclarir responsabilitats.

Ruper Ordorika va escriure una cançó quan tancaren l'Egunkaria. Es diu "Zaindu maite duzun hori" que vindria a ser "Cuida allò que estimes". Davant l'odi amb què actuaven el govern d'Aznar i el jutge de l'Audiència Nacional instigant i ordenant el tancament d'un mitjà d'expressió, Ordorika respon cridant a estimar més encara el que significa sentir-se part d'una comunitat. Tot un exemple.

Dibuixos d'Artur Heras

Demà divendres, es presentarà a la Casa de Cultura de Xàtiva l’obra Madame Leonarda, llibre de dibuixos de l’artista xativí Artur Heras. L’obra, editada per Media Vaca, té 200 pàgines impreses en paper mat —de format 19 x 23— amb il·lustracions bitò. Està enquadernat en tapa dura. Es tracta d’una reedició de l’obra Am Anfang war das Huhn (Al principi era la gallina), publicada el 1976, en edició de butxaca, per l’editorial Insel Verlag de Frankfurt.

La prova definitiva que els americans no han anat a la lluna

Benvolguts amics del Penjoll: Vos passem una notícia impactant, que nosaltres no sabem com qualificar. El periòdic "Dos quarts de set" ja se n'ha fet ressò. Per a saber sobre la qüestió, podeu visitar: La prova definitiva que els americans no han anat a la lluna I si voleu veure la imatge ampliada de la portada del periòdic, feu click ACÍ

La Lluna en un Cove 4, el número d'abril

La Lluna en un Cove - Número 4, abril de 2009
Pàgines: 82; Selecció d'històries: C. Penadés i Nàdia Llin; Disseny i maquetació: El Punt Vol·lat; Edita: Lluís M. Pérez; Tancament de l'edició: Febrer de 2009; Estat (a 24 de març): Pendent de publicació; Color de la portada: Blau cel.

Obres:
Cada dia. Frederic Bonet
El monstre d'en Bernat. Jordi Xandri
La finestra indiscreta. Hèctor Alonso
Dues gotes de Marsala. Marta Nin
El crit. Manel Toda
Un pert i tal.Tomàs Bosch
Hollywood, anys quaranta. Juglans Regia
Beneïts invasors. Anna Maria Villalonga
La dona de negre. Conrad Freixe
Sota les aigües. Jordi Morell
El somiador. Agus Giralt

Cada dia. Frederic Bonet - «Acabaré de parar taula. Dos plats. Dos forquilles. Dos ganivets. Dos... Però, ¿què estic fent?». Un relat que tracta sobre la vellesa, sobre el record, sobre la tendresa, sobre la família, sobre la necessitat humana d'estar, o de sentir-se, acompanyat.

El monstre d'en Bernat. Jordi Xandri - Els ulls no deixaven de resseguir el seu contorn inconcret. No sabia ni com començar a explicar-ho. No hi havia manera de fer veure el que veia. La forma era clara però sense final. No trobava paraules per a dibuixar les seves fronteres. No era un home gran, ni un arbre molt gros i molt alt, però tampoc una casa. La presència se li desdibuixava com els colors d'aquells guixos que mai no li compraven.

La finestra indiscreta. Hèctor Alonso - A l'illa de cases de la gran ciutat els veïns s'espien, s'exhibeixen i s'ignoren a l'ensems. Dins els seus pisos de parets gruixudes de prejudicis, es creuen invisibles, transparents, isolats, però per l'obertura de finestrals i balconades que aboquen al pati interior es projecten les seves rutines, són siluetes d'un film sense pudor on tothom es mostra, inconscientment, tal com és, criminal, viciós, maldestre, apassionat, nu o malgirbat; milers de persones diferents, milers d'històries, milers de guions sorprenents de la pel·lícula del cada dia. Voleu veure-la?

Dues gotes de Marsala. Marta Nin - «La senyora Rius entrà a la saleta, encengué el llum, baixà les persianes i tancà les cortines. Fou aleshores que la Roseta veié un jove alt i robust que travessava el passadís amb fatiga. La mestressa ajustà la porta de l'habitació i confià en veu baixa a la noia que havien amagat a casa un voluntari estranger, ferit al front republicà». Un magnífic relat que tracta sobre el pas del temps, sobre la memòria, que se'n va, i que torna gràcies als estímuls dels sentits; sobre la guerra, sobre l'amor... Una esplèndida obra, amb un caracter i amb un sabor particularment Mediterrani.

El crit. Manel Toda - Encara no sé què faig davant d'aquest quadre. Ni tan sols què m'ha impulsat a viatjar gairebé tres mil quilòmetres per a contemplar-lo. Potser, aquelles pinzellades mestres que semblen gargotejades sempre les he tingudes presents a la ment, com si d'una línia discontínua es tractés, marcant la meva raó de ser. De fet, des que vaig veure'l per primer cop en un llibre, vaig percebre quelcom que m'identificava amb ell. Aquell rostre extremadament expressiu, on la desesperació i l'angoixa es feien paleses d'una manera salvatge, gairebé irreverent, i que va obsessionar-me fins al punt de fer meu el seu crit.

Tard o d'hora. J. F. Coves - Una narració magistralment narrada, que explica la història del governador d'una metròpoli del futur, una immensa conurbació, que presenta, entre altres problemes, seriosos inconvenients pel que fa a la mobilitat dels milions d'habitants que viuen en ella. És un relat que es pot incloure en el gènere de la ciència-ficció, però que tracta en realitat sobre el cinisme i el maquiavelisme dels administradors de la cosa pública, per una banda, i, per l'altra, sobre l'actitud infantil d'una societat acomodada, que només busca plaers i diversions. En aquest relat es pretén reflectir també l'estupidesa i la insensatesa d'aquells que creuen que les coses dolentes sempre els passen als altres.

Un pern i tal. Tomàs Bosch - A ell, de sempre, li ha faltat un pern. Ja de petit, quan anava a escola, dos més dos no eren quatre, sinó cinc, i la mestra es reunia amb la mare i li deia que el seu fill estava com una regadora i que li faltava un pern i tal. Què hi farem.

Hollywood, anys quaranta. Juglans Regia - Una original història, ambientada en el lloc i en l'època referits en el títol. I, aleshores, ¿per que és original, la història? Doncs perquè els dos personatges que intervenen en ella -un home amb barret i una dona elegant que de sobte apareix al fons del carreró fosc- no són, en realitat, els protagonistes. ¿Qui l'és, aleshores, el protagonista? Doncs no és ni més ni menys que un minúscul objecte cilíndric, tou, amb pell de paper, i amb cap d'acetat de celul·losa: una cigarreta. La que l'home amb barret i gavardina fuma mentre espera la seua amant. Fuma... Però, ¿qui fuma a qui? ¿L'home a la cigarreta, o la cigarreta a l'home?

Beneïts invasors. Anna Maria Villalonga - Han envaït casa meva. Me'ls trobo per tot arreu i veig que no tenen cap intenció de marxar. Coneixen el seu poder i se senten forts i segurs. Al principi, eren més prudents i ocupaven només els llocs que tenien reservats, però un bon dia es tornaren terriblement atrevits. Ara s'apilen damunt les lleixes i aprofiten qualsevol racó on puguin encabir-se. No tenen cap tipus de vergonya, ni de pudor, i tant poden mantenir-se de costat amb formalitat i ordre com jeure tranquil·lament els uns damunt dels altres sense solta ni volta. La qüestió és ser-hi.

La dona de negre. Conrad Freixe - En les festes del gran Vladímir hi havia espai i temps de sobres per als luxes, per a les sorpreses exòtiques, per a les entrades teatrals i inesperades d'algun cantant de moda, per a les exquisiteses culinàries, i, en general, per als plaers més exhuberants i més desitjables. I el Vladímir tenia l'habilitat de saber presentar tot això de manera que semblés que aquests plaers per ells mateixos motivaven els aplecs a casa seua. En certa manera, això tenia un punt de veritat, perquè tant ell com la majoria dels seus convidats eren uns voluptuosos incorregibles. Però, ¿qui era aquella dona solitària que, des de baix de l'escala, afitorava el Vladímir amb un cert desvergonyiment, i mostrava una actitud que d'alguna manera desentonava amb l'ambient general de la festa? ¿De què la coneixia ell, si és que la coneixia d'alguna cosa? "¿És possible que no pugues reconèixer-me, Vlad?", li va dir quan va arribar a la seua altura. "Jo ja donava per fet que, tan bon punt em veiesses, o bé saltaries de cop als meus braços, o bé sortiries corrent en direcció contraria."

Sota les aigües. Jordi Morell - Poc després de la mort del Jesús Moncada vaig escriure aquest relat que pretèn retre-li un humil homenatge, fet amb la millor intenció, i que no espera sinó deixar testimoni del molt que he xalat amb les seves obres. El Melquíades, el Pràxedes, el jutge Crònides, el seu fidel ajudant, el Mallol Forcada i altres personatges dels llibres del Moncada són testimonis d'uns fets esgarrifosos que ocorren a l'antiga Mequinensa.

El somiador. Agus Giralt - Una nit el somiador va somiar que la guerra s'acabava, i a l'alba va esclatar la pau. Els canons van callar, van sonar tambors de festa i les campanes ho van proclamar als quatre vents. Aquell dia el Sol semblava brillar més, com si no s'hagués d'amagar, però com cada vesprada va acabar caient. I, amb la nit, el somiador va tornar a dormir. Va somiar llavors...

¡La Lluna en un Cove llança en març el seu número 3!

La Lluna en un Cove és una publicació mensual en paper de relats breus de ficció en la nostra llengua. Es tracta d'un magazín literari, enquadernat en rústega, que conté una miscel·lània d'històries sorprenents, originals, de temàtica i gèneres diversos: fantasia, ciència-ficció, terror, drama..., però també: humor, aventures, viatges, i un llarg etcètera. Són obres generalment breus o d'extensió mitjana, però en qualsevol cas inèdites, i escrites per autors actuals d'arreu dels Països Catalans. És, per tant, una original proposta literària, adreçada a tots els públics.

Compta amb una sèrie de col·laboradors més o menys habituals, alhora que dóna l'oportunitat de publicar també a tots aquells autors que ens vulguin fer arribar els seus treballs, els quals són revisats i acuradament seleccionats per l'editor. La Lluna en un Cove ha començat a publicar en gener de 2009 (número 1), i ara en març llança un número 3.

A Xàtiva podeu adquirir La Lluna en un Cove a la Llibreria El Vaixell.

La Lluna en un Cove - Número 3, març de 2009

Obres:
Temps millors. Juglans Regia
L'home de guix. Manel Toda
Tolerància. M. A. Espinós
La finestra. Jorge Luis Sagrera
Paral·lelisme creatiu. Joan V. Olmo
Tard o d'hora. J. F. Coves
L'ou. Conrad Freixe
Cridar el mal temps. Juli Vert
El candidat. Blai Domènech
Quinze minuts d'enyorança. Ramon Garcia

Resums argumentals:

Temps millors. Juglans Regia - «La cuca fera avança sigil·losament pel bosc. Però, sigil·losament, no perquè vaja a cometre alguna de les seues malvestats, sinó perquè està fugint de tot i de tothom». Així comença aquesta història tragicòmica, que podria ser la continuació de qualsevol conte en què hi hagi un monstre malvat que atemoreix els habitants d'una determinada contrada. Però ara, en aquest relat, els papers s'intercanvien, d'alguna manera: els bons resulta que no són tan bons, i els dolents –la cuca fera– arriben a suscitar en nosaltres una certa simpatia.

L'home de guix. Manel Toda i Bort - Un tros de pissarra descolorida encara mal penja d'una paret. Els records tornen a reviure: m'imagino tot just abans d'entrar a classe, sentint el xivarri dels menuts a l'altra banda de la porta i desitjant poder cridar amb ells i viure la disbauxa innocent del infants. Aleshores, adquirint un semblant seriós, l'obro; al punt, el silenci es fa a l'aula. Però ara, un altre silenci m'ennuega; un silenci sepulcral, tètric, angoixant...

Tolerància. Marc Aureli Espinós - Aquest relat conta la història d'un grup de persones que, volent fomentar al seu voltant uns determinats valors, acaben cometent, sense adonar-se, una petita injustícia. Es tracta d'una narració atrevida i valenta, que ens fa veure que només amb la intenció no hi ha prou; d'altra banda, denuncia que de vegades la defensa d'unes determinades causes pot ser només una mena d'impostura que l'actualitat del món ens obliga a assumir.

La finestra. Jorge Luis Sagrera - Si no fos per la finestra, no tindria aquella cortina de pins que, excelsa, s'aixeca al sud i s'allarga d'oest a est, ni els til·lers, ni els roures, ni els ocells, ni el sol no tindrien sentit perquè per a mi, en no poder veure'ls, no existirien. Si no tingués finestra, la meva habitació seria llòbrega, humida, la meva estada aquí es tornaria insuportable, se'm tancaria el pit i no podria respirar.

Paral·lelisme creatiu. Joan Vicent Olmo - Per a aquest escriptor novell, el geni artístic es demostra a través de l'originalitat. Qualsevol creador que vulga ser digne de ser anomenat així ha de ser, necessàriament, original. Tots els escriptors admirats per ell, ho són després d'haver quedat demostrat que les seues obres estan exemptes de qualsevol intent de plagi. Doncs bé, l'escriptor novell no mamprèn cap de les seues provatures si abans no està totalment convençut que la història que vol escriure és totalment nova, que el tema del qual tractarà no ha estat ja tractat abans. Sap que això és molt difícil, i per aquest motiu tarda tant a posar-se a escriure una de les seues narracions.

Tard o d'hora. J. F. Coves - Una narració magistralment narrada, que explica la història del governador d'una metròpoli del futur, una immensa conurbació, que presenta, entre altres problemes, seriosos inconvenients pel que fa a la mobilitat dels milions d'habitants que viuen en ella. És un relat que es pot incloure en el gènere de la ciència-ficció, però que tracta en realitat sobre el cinisme i el maquiavelisme dels administradors de la cosa pública, per una banda, i, per l'altra, sobre l'actitud infantil d'una societat acomodada, que només busca plaers i diversions. En aquest relat es pretén reflectir també l'estupidesa i la insensatesa d'aquells que creuen que les coses dolentes sempre els passen als altres.

L'ou. Conrad Freixe - Aquest breu relat és potser la més original de les propostes literàries d'aquest número de La Lluna en un Cove. És la narració en temps real (en present d'indicatiu) del que li ocorre a un ou que, en la seva ceguesa, es veu obligat a sortejar innombrables perills. Un ou... ¡com n'és, de fràgil! ¿Se'n sortirà?

Cridar el mal temps. Juli Vert - «Francament, no sé per què tothom m'ha agafat mania. Potser tenen enveja del meu gran poder d'intuïció, de la meua capacitat d'avançar-me (conscientment o inconscient) al futur; enveja, en resum, d'aquestes meues especials qualitats que em permeten construir per endavant en la meua ment, de vegades en l'avantsala de la meua consciència, una imatge més o menys clara del que passarà en l'avenir. Per descomptat, que això o això altre acabe passant tal i com jo, volent-ho o sense voler, ho havia previst, suggerit, insinuat..., tal i com jo, al capdavall, ho havia d'alguna manera avançat, no és, ni de bon tros, culpa meua». Un magnífic relat d'humor, amb un final una mica negre.

El candidat. Blai Domènech - De segur que heu vist per la tele en moltes ocasions les imatges dels candidats en el moment de dipositar el seu vot en l'urna, el dia de les eleccions generals a la presidència del país. Quina imatge més típica: els candidats fent passar la seva papereta a través de la ranura superior de la caixa de parets transparents. Però, ¿us heu preguntat alguna vegada a qui voten, els candidats? Sí: ¿quina papereta fiquen en aquest sobre que ningú més que ells veuen obert? «Doncs la papereta del seu propi partit; es voten a ells mateixos, òbviament», direu de seguida. ¿Sí? ¿De debò?

Quinze minuts d'enyorança. Ramon Garcia - Tots quatre eren repetidors de l'últim curs de l'EGB. Era el seu últim any, i haver-se quedat com als alumnes més veterans del col·legi els feia creure's tindre cert poder sobre la resta d'estudiants, i, fins i tot, també sobre els professors. Amb els quals, a la fi, després de moltes discussions i de tres reunions dels pares d'aquests individus amb el psicòleg del centre, van arribar a un acord: els quatre elements es quedarien en silenci a l'última fila de l'aula sense sabotejar les classes, i, a canvi, els mestres a l'acabament del curs...

La Lluna en un Cove 3, març de 2009

Estimats amics del Penjoll:

El número 3 de la nostra publicació està a punt d'eixir (març de 2009), i volem informar-vos en detall del seu contingut. De mica en mica, i a pesar de totes les traves que ens posen contínuament des de tots els costats, anem consolidant el nostre projecte literari en la nostra llengua. Ja sabeu: tots els mesos, un nou llibret de La Lluna en un Cove. Pese a qui li pese, i malgrat tots els malgrats. Literatura fresca, original i inèdita, seleccionada d'entre tots els treballs que hem rebut i que continuem rebent de tot el domini lingüísitc. Cada vegada són més els autors que s'interessen pel nostre projecte, cada cop tenim més visitants a la nostra web. (en només un parell de mesos, des del llançament del número 1, ja hem rebut la visita de gairebé 8000 persones!). I la llista de subscriptors va en augment... No tenim gaires pretensions, però som conscients que poc a poc anem reservant el nostre propi espai en la vida cultural de la nostra terra. ¿Coneixeu una altra publicació igual en la nostra llengua (i en paper)?

Número 3, març de 2009. Selecció:

Temps millors. Juglans Regia
L'home de guix. Manel Toda
Tolerància. M. A. Espinós
La finestra. Jorge Luis Sagrera
Paral·lelisme creatiu. Joan V. Olmo
Tard o d'hora. J. F. Coves
L'ou. Conrad Freixe
Cridar el mal temps. Juli Vert
El candidat. Blai Domènech
Quinze minuts d'enyorança. Ramon Garcia

Temps millors. Juglans Regia - «La cuca fera avança sigil·losament pel bosc. Però, sigil·losament, no perquè vaja a cometre alguna de les seues malvestats, sinó perquè està fugint de tot i de tothom». Així comença aquesta història tragicòmica, que podria ser la continuació de qualsevol conte en què hi hagi un monstre malvat que atemoreix els habitants d'una determinada contrada. Però ara, en aquest relat, els papers s'intercanvien, d'alguna manera: els bons resulta que no són tan bons, i els dolents –la cuca fera– arriben a suscitar en nosaltres una certa simpatia.

L'home de guix. Manel Toda i Bort - Un tros de pissarra descolorida encara mal penja d'una paret. Els records tornen a reviure: m'imagino tot just abans d'entrar a classe, sentint el xivarri dels menuts a l'altra banda de la porta i desitjant poder cridar amb ells i viure la disbauxa innocent del infants. Aleshores, adquirint un semblant seriós, l'obro; al punt, el silenci es fa a l'aula. Però ara, un altre silenci m'ennuega; un silenci sepulcral, tètric, angoixant...

Tolerància. Marc Aureli Espinós - Aquest relat conta la història d'un grup de persones que, volent fomentar al seu voltant uns determinats valors, acaben cometent, sense adonar-se, una petita injustícia. Es tracta d'una narració atrevida i valenta, que ens fa veure que només amb la intenció no hi ha prou; d'altra banda, denuncia que de vegades la defensa d'unes determinades causes pot ser només una mena d'impostura que l'actualitat del món ens obliga a assumir.

La finestra. Jorge Luis Sagrera - Si no fos per la finestra, no tindria aquella cortina de pins que, excelsa, s'aixeca al sud i s'allarga d'oest a est, ni els til·lers, ni els roures, ni els ocells, ni el sol no tindrien sentit perquè per a mi, en no poder veure'ls, no existirien. Si no tingués finestra, la meva habitació seria llòbrega, humida, la meva estada aquí es tornaria insuportable, se'm tancaria el pit i no podria respirar.

Paral·lelisme creatiu. Joan Vicent Olmo - Per a aquest escriptor novell, el geni artístic es demostra a través de l'originalitat. Qualsevol creador que vulga ser digne de ser anomenat així ha de ser, necessàriament, original. Tots els escriptors admirats per ell, ho són després d'haver quedat demostrat que les seues obres estan exemptes de qualsevol intent de plagi. Doncs bé, l'escriptor novell no mamprèn cap de les seues provatures si abans no està totalment convençut que la història que vol escriure és totalment nova, que el tema del qual tractarà no ha estat ja tractat abans. Sap que això és molt difícil, i per aquest motiu tarda tant a posar-se a escriure una de les seues narracions.

Tard o d'hora. J. F. Coves - Una narració magistralment narrada, que explica la història del governador d'una metròpoli del futur, una immensa conurbació, que presenta, entre altres problemes, seriosos inconvenients pel que fa a la mobilitat dels milions d'habitants que viuen en ella. És un relat que es pot incloure en el gènere de la ciència-ficció, però que tracta en realitat sobre el cinisme i el maquiavelisme dels administradors de la cosa pública, per una banda, i, per l'altra, sobre l'actitud infantil d'una societat acomodada, que només busca plaers i diversions. En aquest relat es pretén reflectir també l'estupidesa i la insensatesa d'aquells que creuen que les coses dolentes sempre els passen als altres.

L'ou. Conrad Freixe - Aquest breu relat és potser la més original de les propostes literàries d'aquest número de La Lluna en un Cove. És la narració en temps real (en present d'indicatiu) del que li ocorre a un ou que, en la seva ceguesa, es veu obligat a sortejar innombrables perills. Un ou... ¡com n'és, de fràgil! ¿Se'n sortirà?

Cridar el mal temps. Juli Vert - «Francament, no sé per què tothom m'ha agafat mania. Potser tenen enveja del meu gran poder d'intuïció, de la meua capacitat d'avançar-me (conscientment o inconscient) al futur; enveja, en resum, d'aquestes meues especials qualitats que em permeten construir per endavant en la meua ment, de vegades en l'avantsala de la meua consciència, una imatge més o menys clara del que passarà en l'avenir. Per descomptat, que això o això altre acabe passant tal i com jo, volent-ho o sense voler, ho havia previst, suggerit, insinuat..., tal i com jo, al capdavall, ho havia d'alguna manera avançat, no és, ni de bon tros, culpa meua». Un magnífic relat d'humor, amb un final una mica negre.

El candidat. Blai Domènech - De segur que heu vist per la tele en moltes ocasions les imatges dels candidats en el moment de dipositar el seu vot en l'urna, el dia de les eleccions generals a la presidència del país. Quina imatge més típica: els candidats fent passar la seva papereta a través de la ranura superior de la caixa de parets transparents. Però, ¿us heu preguntat alguna vegada a qui voten, els candidats? Sí: ¿quina papereta fiquen en aquest sobre que ningú més que ells veuen obert? «Doncs la papereta del seu propi partit; es voten a ells mateixos, òbviament», direu de seguida. ¿Sí? ¿De debò?

Quinze minuts d'enyorança. Ramon Garcia - Tots quatre eren repetidors de l'últim curs de l'EGB. Era el seu últim any, i haver-se quedat com als alumnes més veterans del col·legi els feia creure's tindre cert poder sobre la resta d'estudiants, i, fins i tot, també sobre els professors. Amb els quals, a la fi, després de moltes discussions i de tres reunions dels pares d'aquests individus amb el psicòleg del centre, van arribar a un acord: els quatre elements es quedarien en silenci a l'última fila de l'aula sense sabotejar les classes, i, a canvi, els mestres a l'acabament del curs...

Si voleu consultar les notes biogràfiques dels autors de cada obra, visiteu la nostra web http://www.lallunaenuncove.cat/index.htm

La Lluna en un Cove 2, febrer de 2009

Ja es troba a les llibreries el número 2 de La Lluna en un Cove, el corresponent al mes de febrer.


Resums argumentals:

Boicot a l'escriptor de primera obra. Procés d'acomodació a les idees dels altres. J. Vicent Olmo - És el relat tragicòmic d'un escriptor novell que voldria publicar la seva primera obra. Per descomptat, no ho tindrà gens fàcil, però gens... «El protagonista d'aquesta història, havent vist com si el món sencer s'hagués posat d'acord per a boicotejar el seu projecte literari, agafa el mecanoscrit original de la seva obra, en la qual certament hi havia tantes coses positives i edificants, i la destrueix, amb llàgrimes de ràbia en els ulls». Però el final d'aquesta història serà molt més tràgic...

Guy de Maupassant. La fascinació de la follia. Emili Gil - Un magnífic article, on l'autor repassa alguns moments importants de la vida i l'obra de l'escriptor francés, alhora que ens relata la llarga recerca d'un dels seues llibres més poc coneguts: un recull de poemes titulat Horreur. Durant aquesta recerca, que, donada la raresa del llibre en qüestió, es va allargar durant més de dotze anys, l'autor de l'article va anar creant un vincle molt especial amb Maupassant i amb la seva obra literària.

Paratge idíl·lic. Liudòvic Mikhaïl - Tot comença en el que potser és el millor dels escenaris possibles: un prat cobert d'herba fresca, de flors silvestres, sota un límpid cel blau... Al lluny, de fons, es veuen uns petits turonets de lloms assuavits, i un agradable ventijol transporta les dolces fragàncies campestres. Però, de sobte, una cosa estranya, enmig d'aquest plàcid escenari: un no sé què ombrívol, una presència que podria d'alguna manera implicar algun perill per a l'home, el qual es veurà obligat a obrir els ulls...

Denses glopades de fum. Mireia Llinàs - Un grup d'amics passeja per l'emblemàtic barri de Marina «envoltat per fàbriques antigues, de maons terrosos i xemeneies altíssimes, amb els vidres trencats i les portes malmeses. Eminentment abandonades, fetes malbé pel pas del temps». Un escenari que no pot deixar d'evocar aquella «Barcelona industrial que emergeix impulsiva i tenaç a mans d'una massa obrera immigrada que lluita per a sobreviure». I de l'evocació, l'autora d'aquest treball passa a la reflexió: sobre les radicals diferències en les condicions de vida de dos individus de la mateixa ciutat, separats (només) per vuitanta anys d'història; sobre el naixement de la societat de consum i sobre les conseqüències que aquesta ha ocasionat al món i a les persones, i, molt especialment, als joves. «Estan perduts emocionalment, estan avorrits de tot, no saben què fer amb les seves vides...».

Cap dona altra que ella. J. F. Coves - Així comença aquesta inquietant, anguniosa història: «Ella coneix tos els meus pensaments. I aquesta afirmació no la faig (¡ja m'agradaria!) en un sentit translatici. No, no; és expressada i ha de ser presa en un sentit literal. Tots els meus pensaments, sí, tots i cadascun d'ells. I té, a més, la capacitat de seleccionar i de filtrar, del magma mental que hi ha dins del meu cap, només aquelles idees que li poden interessar, que exciten de fet els mecanismes que posen en marxa les seves passions malaltisses...».

Breu història d'un excunyat trasto. Ramon Garcia - És una història ambientada al sud de l'Horta Sud. El Llorenç, el protagonista, és un personatge peculiar. Pateix alguna mena de transtorn psicològic, un trastorn indefinit, que ningú no sabria dir ben bé en què consisteix. De vegades, però, l'obliga a dir o a fer alguna ximpleria. La família no té més remei que suportar les seues sortides, però els pares, amb els quals conviu, estan a punt d'arribar al límit de la seua paciència. Una simpàtica història d'humor, que ens farà somriure a cada pàgina.

Mare. Aitana Guia - Una situació dramàtica, viscuda i relatada a tres bandes. Tres dels personatges implicats van perfilant la història a través dels diàlegs que mantenen entre ells. Al final se'ns revela una colpidora realitat, relacionada directament amb la maternitat, que, en aquest cas, condueix un dels personatges a fer un acte desesperat. La lectura d'aquest relat no pot deixar de produir un nus a la gola. D'altra banda, crida l'atenció la tècnica narrativa usada: el diàleg pur, sense cap intervenció del narrador (narradora, en aquest cas), que tothora resta ocult.

Si voleu més informació visiteu la pàgina del número 2 de La Lluna en un Cove