A vegades passen coses grans, i quan un s’hi troba enmig del remolí experimenta una satisfacció tan grata com difícil d’explicar. Intentaré fer-ho. Per invitació de Toni de l’Hostal vaig acudir el 28 del proppassat desembre, dia dels Innocents, al Teatre de la Clau, de l’Alcúdia (la Ribera). Prèviament havia comboiat Toni Espí, que per a estes coses sempre és home fàcil. El tinglado en qüestió és un maremàgnum de músics i cantants i cantautors i cantaôrs i contaôrs (visiteu l'enllaç!) convocats pel de l’Hostal per tocar una cançoneta (o dos) per cap en l’escenariet de la Clau. Espí i jo anàvem a llegir poemes nostres. Ell s’ho havia arreglat millor i duia acompanyament de la Gent del Desert, d’Ontinyent, que li han musicat un poema preciós: Ja vénen les veremadores, diria que es diu. La Clau, que ja és xicotet, quedava diminut per la quantitat de gent que s’hi havia aplegat, això va obligar a obrir-ne les portes de bat a bat i era com si el pati de butaques (és un dir) s’haguera expandit fins al carrer.
A més dels del cartell hi havia Jordi Albinyana (semiomnipresent), Pau Alabajos (amb grupet de fans quinzeanyeres inclòs), Remigi Palmero (brutal mestratge, acompanyant a la guitarra Òscar Briz), Ovidi Twins (que van cantar en iber d’Alcoi) i Paco Muñoz, que va pujar a lloar la figura de Joan Monleon (a qui prèviament Toni de l’Hostal havia dedicat el conegut tango Orxatera valenciana). I encara me’n deixaré algun.
A destacar la bèstia escènica que és Toni de l’Hostal, el bon quefer de Carles Pastor, les taules i la senzillesa d’Eva Dénia, les ganes de la Gent del Desert; la humanitat, la sensibilitat i la facilitat de comunicació d’Hugo Mas, el somriure de Marquet, la mestria de Palmero, el surrealisme delicat de Mi Sostingut, el desplegament de possibilitats d’Arthur Caravan i la síntesi de Sènior i el Cor Brutal.
No es tracta, però, només d’una qüestió de quantitat, sinó, de qualitat (artística, creativa i humana!). I de l’ambient i la complicitat que es respirava dalt i baix i darrere de l’escenari. I d’un públic de totes les edats (des de bebés a ancians) i condicions. I de tres hores i quart initerrompudes de xou. I en acabant, unes 100 persones anàrem a sopar juntets al bar Santandreu: poder de convocatòria, caguendéu! I no és només qüestió de quantitat i qualitat, també era, sobretot, qüestió de percebre que hi havia un esperit comú que bategava molt fort. Hi havia una alegria en l’ambient impossible de descriure. Una alegria no estúpida ni autocomplaent. Una alegria sincera i comuna que et fa sentir que alguna cosa gran està passant.
He buscat per blocs i no he trobat notícia de la reunió, però alguna cosa gran va passar el dia dels Innocents i algú havia de deixar-ho escrit. Si voleu fer-me cas, i és pel bé del vostre esperit que ho recomane, no us perdeu l'Innocent6 del 2010 al Teatre de la Clau de l’Alcúdia. Sobre les sis de la vesprada. Qui avisa no és traïdor.
No comments:
Post a Comment