En l’anterior capítol vos vaig parlar de l’obra Els mots de Yorick, de Josep Palau i Fabre, arran de la meua traumàtica experiència com a espectador. Han passat els dies i comente l’experiència en qüestió amb una actriu companya de faena, durant el descans d’un assaig. Em diu que coneix els textos de Palau que componen l'espectacle: “L’Alfa Romeo i Julieta” (quina gràcia, eh? Romeo i Julieta, ho agarreu?) i “El porter i el penalty”. Em diu que els 3 li semblen fluixíssims. S’indigna per la caterva d’autors catalans que encara funcionen com a tòtems. Va citant alguns noms propis. Diu “...Carles Riba...”. Jo li dic “Alto! que Carles Riba és un dels 4 fantàstics!”. Diu: “Què dius ara? Com a traductor ha fet grans coses, però com a poeta...” Li dic: “Si no retires el que acabes de dir t’ascle esta tassa de café amb llet en tot el careto.” S’ho repensa i diu: “Riba no és el dels Fruits Saborosos?” “Ca, dona, li dic jo, eixe és Carner!” “Ah, perdó, doncs, m’he equivocat.” Tot es distendix. “Riba is great!” concloc. I xarrupe del café amb llet. Ella somriu com de gairó i assentix capcinejant. La sorprenc pensant: “si tu ho dius”, però no li dic res.
Pense en Josep Carner i em vénen al cap els disturbis emocionals que es van organitzar a Barcelona ara farà uns cinc o sis anys quan el jove escriptor mallorquí Sebastià Alzamora es va despenjar amb una pol·lèmica afirmació (parlant de pol·lèmics, Pol, on ets?) dient que l’obra Nabí de Josep Carner era un nyap. Hua, huaaa, huaa... (em descollone només de recordar-ho) Oh, com es va ficar la vella guàrdia d’insignes ancianets que vetlen pels béns intocables de la cultura catalana! Com claquejaven les seues dentadures postisses! S’arrapaven per les parets!
El cert és que Carner fa els decasíl·labs com pocs (parlant de decasíl·labs, Andreu Galan, jove poeta antologat en Pedra Foguera, on ets? El Penjoll necessita sang nova que vulga fer les seues provatures). Tornant a Carner: quina traça que tenia aquell home! Molta traça, però de forment ni un gra (o poquets): un esteticista dels del llacet al coll i bastó a la mà. En Carner es cartejava amb la Rodoreda quan tots dos vivien a l’exili, i li donava consells i li corregia els sonets: cosa fina, tu. Per mi ja se’l poden confitar, a Carner, els insignes ancianets. Li done la raó a l’actriu amb qui compartisc escena, i que ara s’ha arrecerat rere La Vanguardia (o siga que es troba en la Reraguarda).
Ara espere ansiós que li toque el torn a la Mercè Rodoreda (quin empalago de dona, tu!), però això no serà enguany, que enguany és el centenari del seu naixement i tot han de ser flors, violens i celebracions i homenatges i places del diamant i miralls trencats, etc, etc. Potser d’ací a deu anys algun escriptor jove i impetuós s’atrevix a dir veritats com a punys. Potser.
Garrot a dret i a tort!
Per cert, ara em ve al cap que tinc pendent una entrada sobre el great Carles Riba.
Pense en Josep Carner i em vénen al cap els disturbis emocionals que es van organitzar a Barcelona ara farà uns cinc o sis anys quan el jove escriptor mallorquí Sebastià Alzamora es va despenjar amb una pol·lèmica afirmació (parlant de pol·lèmics, Pol, on ets?) dient que l’obra Nabí de Josep Carner era un nyap. Hua, huaaa, huaa... (em descollone només de recordar-ho) Oh, com es va ficar la vella guàrdia d’insignes ancianets que vetlen pels béns intocables de la cultura catalana! Com claquejaven les seues dentadures postisses! S’arrapaven per les parets!
El cert és que Carner fa els decasíl·labs com pocs (parlant de decasíl·labs, Andreu Galan, jove poeta antologat en Pedra Foguera, on ets? El Penjoll necessita sang nova que vulga fer les seues provatures). Tornant a Carner: quina traça que tenia aquell home! Molta traça, però de forment ni un gra (o poquets): un esteticista dels del llacet al coll i bastó a la mà. En Carner es cartejava amb la Rodoreda quan tots dos vivien a l’exili, i li donava consells i li corregia els sonets: cosa fina, tu. Per mi ja se’l poden confitar, a Carner, els insignes ancianets. Li done la raó a l’actriu amb qui compartisc escena, i que ara s’ha arrecerat rere La Vanguardia (o siga que es troba en la Reraguarda).
Ara espere ansiós que li toque el torn a la Mercè Rodoreda (quin empalago de dona, tu!), però això no serà enguany, que enguany és el centenari del seu naixement i tot han de ser flors, violens i celebracions i homenatges i places del diamant i miralls trencats, etc, etc. Potser d’ací a deu anys algun escriptor jove i impetuós s’atrevix a dir veritats com a punys. Potser.
Garrot a dret i a tort!
Per cert, ara em ve al cap que tinc pendent una entrada sobre el great Carles Riba.
No comments:
Post a Comment