Ahir pel matí vaig eixir a córrer per la muntanya amb l’insigne Tarsan de les Mones, políglota cultural versat tant en l’art de la conversa com en la conversa de l’art, i vam acabar fent un correllengua que no és altra cosa que xarrar mentre es corre o, sent més precisos, córrer mentre es xarra. Entre els varis temes que vam tractat, amb la profusió que va donar el poc més d’una hora que vam invertir en pujar pel portet i anar per la solana fins a la penya San Dídac i tornar al col·legi la Bola per la senda de dalt de Novetlè, vull fer ressò d’un en concret. Com que sé que a l’amic Tarsan li agraden més les belles arts que les males arts, vaig aprofitar per a plantejar-li un dels meus dogmes de fe i li vaig soltar la següent lubricació o elucubració, com preferiu:
“Els artistes [referint-me als plàstics, no als escènics però tampoc als cirurgians] importants haurien de rebre el mateix tractament que els esportistes d’elit. M’explique: a un esportista d’alt nivell sols se li reconeix la valia de la seua obra i la seua habilitat quan ho demostra en moments determinats per als que s’ha preparat i en els que es troba en plena forma, al màxim de les seues capacitats. De vegades, inclús estant en plena forma, falla i els entrenadors, directius, aficionats, mitjans de comunicació, altres esportistes i ell mateixa reconeixen que no està donant el nivell. Però un artista, a partir de que els gurus i els grups d’experts influents l’assenyalen i l’identifiquen com a bo, la seua obra és revalora de tal manera que la que abans no era considerada com bona ara ho és i la que encara no ha fet també ho serà. I així crec que molts dels artistes de nivell, com per exemple Dalí, ens han acabat prenent el pèl amb obres que valen molts diners però que, al meu entendre, no valen res. I quan dic res em referisc al no-res absolut.”
Deixant de banda les seues habilitats conversadores, Tarsan va tancar el tema diguent-me: “Dalí era un fatxa. Jo pense el mateix”. Però, clar, a mi m’haguera agradat que m’haguera fotut canya al més pur estil Cal·linca i com m’he quedat amb ganes de ser fustigat, vos ho faig saber, innocent de mi, a vostès els penjollaires.
“Els artistes [referint-me als plàstics, no als escènics però tampoc als cirurgians] importants haurien de rebre el mateix tractament que els esportistes d’elit. M’explique: a un esportista d’alt nivell sols se li reconeix la valia de la seua obra i la seua habilitat quan ho demostra en moments determinats per als que s’ha preparat i en els que es troba en plena forma, al màxim de les seues capacitats. De vegades, inclús estant en plena forma, falla i els entrenadors, directius, aficionats, mitjans de comunicació, altres esportistes i ell mateixa reconeixen que no està donant el nivell. Però un artista, a partir de que els gurus i els grups d’experts influents l’assenyalen i l’identifiquen com a bo, la seua obra és revalora de tal manera que la que abans no era considerada com bona ara ho és i la que encara no ha fet també ho serà. I així crec que molts dels artistes de nivell, com per exemple Dalí, ens han acabat prenent el pèl amb obres que valen molts diners però que, al meu entendre, no valen res. I quan dic res em referisc al no-res absolut.”
Deixant de banda les seues habilitats conversadores, Tarsan va tancar el tema diguent-me: “Dalí era un fatxa. Jo pense el mateix”. Però, clar, a mi m’haguera agradat que m’haguera fotut canya al més pur estil Cal·linca i com m’he quedat amb ganes de ser fustigat, vos ho faig saber, innocent de mi, a vostès els penjollaires.
No comments:
Post a Comment