Activitat metabloguística

Segons tinc entès, El Penjoll va nàixer amb vocació literària. I que jo recorde, els gèneres literaris són cinc: èpica, lírica, narrativa, teatre i assaig. Com la roda ha de seguir rodant i no és qüestió de quedar-se anquilosat o endarrerit, sembla que unes poquíssimes mares i uns quants pares fundadors de l’invent van decidir que el blog també havia d’acollir altres expressions: l’humor gràfic, els vídeos, etc. Tenen cabuda tots aquests elements creatius en El Penjoll? No sabria dir. Sovint, hi ha hagut autors —o pseudoautors— que s’han queixat de la politització excessiva —i en un únic sentit— d'aquest blog. Encara diré més: s’ha blasmat, en alguna ocasió, per l’excés d’articles d’opinió. La qüestió és la següent: si descomptem l’èpica (per antiquada), el teatre (per la dificultat d’encabir una peça dramàtica en el format post) i l’assaig (perquè ja està bé de tant d’article d’opinió!), què ens queda? Una persona assenyada dirà: «Elemental! La narrativa i la lírica!» Segur? Jo no ho tindria tan clar. Perquè també s’ha sentit blasmar de la lírica. L’altre dia llegia al blog d’un bon amic, meu i vostre, el següent comentari de Tadeus:

«¿Hi ha públic que demande això [els llibres de poesia]? La meua impressió és que la nòmina actual de “poetes” es basa en un artifici atemporal: s’escriuen llibres de poemes que estan desconnectats d'allò que la societat viu o vol viure. Hi ha qui pensa que això està malament, i que hauria de ser d'una altra manera, i que s'hauria de fer més cas dels “poetes” i de la “poesia”. Per què? Per què ha de tenir valor un producte tan poc interessant? Quin valor tenen les expressions artístiques si s'allunyen del món en el qual viuen els propis autors? Les causes de tot aquest desequilibri són de caire econòmic: els cenacles poètics tenen al seu abast centenars de premis literaris on poder perpetuar el seu anacronisme. Fins a quan? Una altra pregunta: hi ha poesia en els temps actuals? És clar que sí, però cal buscar-la en altres llocs. Jo la trobe a les cançons, genials, de Joaquín Sabina. La trobe, també, a la paraula de Benedetti cantada per altres, com Daniel Viglietti.»

En resum: només ens quedarien la narrativa, els vídeos i poquet més. «Fantàstic!», exclamaran alguns. Jo no diria, però, que les coses siguen tan fantàstiques. Hi ha un element que aigualeix la festa: la discussió entre els partidaris de l’art per l’art i els artistes compromesos, més vella que la pana. (En realitat, és aquella mena de controvèrsies que no s’ha d’acabar mai.) Sovint, fem massa cas als autors o pseudoautors que reivindiquen l’art per l’art. I clar, molts acabem escrivint només petits divertimenti. Però un divertiment narratiu mancat de tema o tesi aboca inexorablement a la inanitat, a la insipidesa. També mena al joc d’artifici i al solipsisme. Els jocs d’artifici són molt bonics, però no és qüestió d’estar cremant a tothora pólvora de rei. El solipsisme condueix a la malenconia i a l’activitat metabloguística, a escriure únicament en clau interna (de manera que només acaben entenent alguna cosa els habituals, els membres de la tribu). Total: ara mateix, hi ha en El Penjoll massa vídeos insubstancials i massa escrits solipsistes, metabloguístics. Jo demanaria tocar menys la trompeta, proclamar menys el judici final, i teclejar més l’ordinador. Ho dic perquè ja comence a sentir la temptació de seguir els passos de Funambuliste, Cul de Sac i tants altres, i aplicar-me un autoere.