Fa poques hores al CapiCua, antany peça clau i ara sortosament recuperat temple de la música en directe a Xàtiva, hem pogut gaudir de dos concerts, emmarcats al Tirant de Cançó.
El primer a actuar, caigut del cel, com pura reencarnació de l´Ovidi: l´Hugo Mas.
Alcoià com el gran Montllor, no és l´única semblança que hi trobem entre els dos.
Veu profunda, interpretació ferotge, sensibilitat extrema. Ha fet seus tots els estils i tots els registres musicals. Ens ha oferit un concert variat, amb temes que han viatjat des del jazz fins la cançó d´autor, amb una nota especial en la forma de recitar. El poema fet cançó, els ritmes elevats fins l´infinit, la veu modulada en totes les direccions i un acompanyament sovintment protagonista, de piano i guitarra, a l´alçada de les circumstàncies.
M´agradaria destacar un tema, del qual no he pogut esbrinar-ne el nom, que m´ha aborronat de dalt a baix. Amb una espectacular interpretació, al més pur estil d´improvisació de Louis Armstrong, on l´alcoià ha col.locat la seua veu al llindar de la màgia. La trompeta “sorda” executada amb els llavis, la veu digna de la música negra dels barris més profunds de New Orleans i els moviments espasmòdics amb fefaent dedicació han superat la barrera del concert de “garito” per situar el senyor Mas a gran palau.
Com a colofó final un himne en clau de jazz. I és que l´ocasió ho mereixia; a la ciutat bressol d´aquest poema del gran Estellés, no podia faltar M´aclame a tu, en la millor versió possible fora de la primitiva –per inicial- interpretació del mestre.
Llàstima del poc respecte que han mostrat algunes persones que dansaven pel pub, sense cap més interés que deixar-se anar després d´una setmana de feina. El rum-rum de fons ens ha impedit, als que n´estavem interessats de veritat, d´escoltar amb precisió les lletres de les cançons.
Curiosament, a la segona actuació, han canviat les coses. Potser l´esforç de Rafa per demanar respecte ha quallat. Potser també, molta d´aquesta gent ha pres l´encertada decisió i malauradament no presa abans, d´eixir-se´n a la terrassa, on podien eixorivir-se sense molestar.
El segon grup ha estat Batà: què voleu que us diga.... bé!!. Sota un format original: veu principal i guitarra, violí, i cor femení amb acompanyament de percussió (clavecí i ou rítmic), uns bons músics, pel que fa a la composició, a la interpretació i a la compenetració, ens han ofert una barreja de temes pop amb rareses folklòriques adquirides a les diverses terres visitades i reinterpretades brillantment.
Destacable, el creixement durant l´actuació -potser els ha marcat negativament cantar darrere d´Hugo Mas (les veus sonaven “comunes” i poc comunicatives)-, on han anat de menys a més, per acabar amb 3 o 4 bones cançons, precisament quan s´han allunyat del l´estil amb què han iniciat el concert: el pop melós.
La Romança de l´Alguer, l´homenatge al Botifarra. la més punk, com ells mateix l´han definida, Em propose ser apàtic i una cançó Portuguesa, han estat la cloenda d´un esforçat concert, admirable fins i tot, però que mai ha arribat a resultar captivador.
En resum: un bon grup, que no va més enllà, que no aporta gaires novetats i que té massa reminiscències de l’excessivament explotat pop protesta, al que no li queda més suc.
No sé si he estat molt dur, que em perdonen si així ho entenen, però és el que he sentit.
M´agradaria concloure felicitant Acció Cultural per aquesta iniciativa, els propis grups, que s´ho han currat i els locals que han contribuït a fer la festa, en especial a Carmina, Hugo Mas, Batà i CapiCua.
Esperem moltes més nits com aquesta, que de segur ajudaran a consolidar la nostra música.
