Les vacances

En una ampla cuina, amb una taula al mig, un home (Josep) amb roba d’estar per casa entra per una porta lateral a l’esquerra de l’escena parlant per telèfon i amb actitud d’estar concloent la conversa. De mentre, una dona (Anna), també amb roba d’anar per casa, està asseguda a la taula i remou amb nerviosisme evident, però disimulat, el contingut d’una tassa de café.

JOSEP: Sí, sí
(…)
JOSEP: Sí, sí
(…)
JOSEP: D’acord…d’acord…
(…)
JOSEP: Val, sí, quedem aixina. Fins ara. (deixa el telèfon damunt la bancada de la cuina amb indiferència i amb un malestar contingut)
ANNA: (deixant de sobte de remenar el contingut de la tassa) Era Pere?
JOSEP: Sí (sense mirar-la i asseguent-se)
ANNA: I de què parlaveu? Ja li vas dir ahir que no podies quedar amb ell.
JOSEP: Ja saps com és.
ANNA: Però, és que no ho entenc…per què no quedes amb ell? Si tindràs temps de sobra a partir d’ara.
JOSEP: (continua sense mirar-la i comença untar-se dues tostades amb mantega) No em va bé.
ANNA: (Amb certa impaciència i indignació) Com que no et va bé? Però si tindràs molt de temps!
JOSEP: Doncs…no tinc ganes! Què més dóna! Sempre estic quedant amb ell.
ANNA: (Amb cara de sorpresa i sense llevar-li ull) Molt bé, tu sabràs

(torna a remoure amb insistència i un soroll marcat el contingut de la tassa de la qual no ha begut encara; mira al fons d’aquesta i el monyo li cau a la cara; després de retirar-se’l, alça el cap i de manera incissiva pregunta…)

ANNA: Amb qui parlaves este matí?
JOSEP: Què? (Josep alça el cap per primera vegada i la mira amb sorpresa)
ANNA: què amb qui parlaves este matí
JOSEP: No he parlat amb ningú
ANNA: Sí has parlat. Estava en casa quan has arribat. Encara no me n’havia anat. Estava pintant-me al servei i t’he sentit quan passaves cap a la cuina. Amb qui parlaves?
JOSEP: (deixant caure el ganivet i la llesca de pa amb enuig) I per què no m’has dit res? …(per a si) Ja em pareixia que havia sentit alguna cosa.
ANNA: Te’n vas de viatge i no m’has dit res. Què volies que et diguera?
(breu pausa, es queden els dos mirant-se )
ANNA: Estàs amb una altra?
JOSEP: (bufant) Lo que faltava!
ANNA: (sense esperar a que diga res més i pronunciant molt les sil·labes amb malícia) Pots anar-te’n amb qui vulgues! A mi què m’importa! Estic preparada per a tot!
JOSEP: Per favor, per favor (negant amb el cap i agafant-se’l) però què dius? El fet que me’n vaja de viatge no significa que me’n vaja amb una altra!
ANNA: Quan te’n vas i amb qui?
JOSEP: (elevant el to de veu de manera sobtada i donant un colp de puny a la taula) Però…açò què és? Un interrogatori? …ja t’he dit que no me’n vaig amb cap dona!
ANNA: (mantenint l’actitud incisiva) I quina explicació em pots donar?
JOSEP: Segurament t’agradaria més que al que hagueren trobat mort a Somàlia fora a mi, no?
ANNA: (Amb cara descomposta) Tu saps que no.
JOSEP: Sempre et va agradar l’Enric. Era el teu heroi des del temps de la facultat: (amb veu impostada i gesticulant com si l’imitara) que si a l’Enric l’han contractat de corresponsal, que si l’Enric eixirà a televisió hui.,,
ANNA: Vols fer el favor de callar?
JOSEP: Que si Enric per ací, que si Enric per allà…i aquella vegada que…
ANNA: (Cridant) Calla’t! Per favor, calla’t! Està mort!

(Josep calla i Anna comença a plorar mentre s’amaga els ulls en les mans)

JOSEP: Ho senc…
ANNA: (secant-se les llàgrimes) Sempre t’he volgut a tu (amb seguretat i de manera rítmica) Sempre, sempre, sempre.
JOSEP: Anna…
ANNA: Què? (encara mig plorant)
JOSEP: No m’han donat vacances…
ANNA: Què? (amb sorpresa mentre se seca les llagrimes amb un mocador de paper)
JOSEP: Que no m’han donat vacances…
(breu silenci)
JOSEP: (amb la mirada perduda) Me’n envien a Somàlia…A substituir a l’Enric.
ANNA: No és de veres, veritat?
JOSEP: Sí, ho és…no sabia com dir-te-ho.(Es gira i la mira a la cara) Perdona’m.

FI

Vaig escriure aquest exercici de guió fa uns mesos. Quan fa uns dies va eixir a la llum la notícia del segrest del fotògraf gallec Xosé Cendón, vaig recordar que encara tenia açò rodant pels arxius del meu ordinador. Com que ningú ha publicat res de teatre o guió, he pensat que era una bona manera d'encetar la categoria. Aprofite, és clar, per desitjar-li molta sort a Xosé Cendón i la seua família. Tant de bo aquesta vegada siga la ficció la que supere a la realitat i no al revés.