Anit vaig anar al teatre. Hi vaig anar per amistat. A l'obra que anava a vore eixien un amic i una amiga: Arnau Marín i Anna Casas; i un altre actor (Carles Cruces) a qui encara no coneixia. Si els meus amics no hi hagueren eixit, no hauria anat mai a veure Els mots de Yorick al Brossa Espai Escènic, ací en Barcelona.
El muntatge en qüestió són 3 monòlegs breus d’en Josep Palau i Fabre (recentment finat). Bé, això de tres monòlegs ho deia ell (al cel estiga!) perqué en realitat es tracta de tres peces en prosa (i no precisament de la fina) posades en boca de tres personatges.
Un dels majors mèrits de Palau i Fabre fou ser amic personal de Picasso, amistat de la qual ha aconseguit extraure 19 llibres (19! i no és conya). A banda d’això, algun llibre de poemes i algun de prosa. La seua millor poesia està reunida en el llibre “Poemes de l’alquimista”.
Però tornant a Els mots de Yorick: Quina cosa més roín! Pobres, els actors! No només han de lluitar contra uns textos superficials als quals veus el llautó des de la primera frase, a més a més han de lluitar contra la proposta escènica, absurda i tirànica del director, el qual converteix els actors en titelles. És allò de: alguna cosa haurem de posar a escena!
El més interessant de la funció eren els dos poemes que obrien i tancaven la representació: dos poemes breus ben recitats pel mateix Palau (en off o des del cel?).
Curiós, no? Tens tres actors suant a escena i un director barallant-se per salvar 3 textos insalvables i al remat, l’única cosa agradable que recorda l’espectador són els versos del poeta.
El muntatge en qüestió són 3 monòlegs breus d’en Josep Palau i Fabre (recentment finat). Bé, això de tres monòlegs ho deia ell (al cel estiga!) perqué en realitat es tracta de tres peces en prosa (i no precisament de la fina) posades en boca de tres personatges.
Un dels majors mèrits de Palau i Fabre fou ser amic personal de Picasso, amistat de la qual ha aconseguit extraure 19 llibres (19! i no és conya). A banda d’això, algun llibre de poemes i algun de prosa. La seua millor poesia està reunida en el llibre “Poemes de l’alquimista”.
Però tornant a Els mots de Yorick: Quina cosa més roín! Pobres, els actors! No només han de lluitar contra uns textos superficials als quals veus el llautó des de la primera frase, a més a més han de lluitar contra la proposta escènica, absurda i tirànica del director, el qual converteix els actors en titelles. És allò de: alguna cosa haurem de posar a escena!
El més interessant de la funció eren els dos poemes que obrien i tancaven la representació: dos poemes breus ben recitats pel mateix Palau (en off o des del cel?).
Curiós, no? Tens tres actors suant a escena i un director barallant-se per salvar 3 textos insalvables i al remat, l’única cosa agradable que recorda l’espectador són els versos del poeta.
Una pregunta em vaga pel cap: quin interés pot tenir el Brossa Espai Escènic a representar 3 textos roïns d’un poeta recentment mort? Homenatge o venjança sobre la seua memòria encara calenta?
Conclusió: poeta, fes la teua faena i deixa’t d’hòsties!
No comments:
Post a Comment