Fa uns dies, un periodista madrileny, que havia assistit a Madrid a un recital de l'alcoià Hugo Mas, s'hi feia creus en un post del bloc Sota la Creueta perquè aquest incipient però interessant artista no era més conegut-reconegut al País Valencià. Aquest xicot, i sembla que el públic assistent, quedaren bocabadats amb Hugo Mas. Jo no l'he vist en directe, però el material que puc jutjar, el seu disc de debut, de títol homònim, justifica l'admiració.
Per què no és encara conegut? El disc és una autoedició amb una tirada menuda i difícil de trobar. I que ningú no s'enganye: la proposta de Mas parteix de la reelaboració de la música d'autor catalana, amb el llegat l'Ovidi Montllor, és clar, com a full de ruta iniciàtica, però en una clau jazz (quin protagonisme tan esplèndid del piano i el contrabaix) i intimista adornada de lletres denses, a voltes declamades, de collita pròpia o adaptant-hi poemes de Manel Rodríguez-Castelló, Miquel Martí i Pol o Charlotte Kalpakis. Música minoritària, que requereix la participació de l'oient, pensada per escoltar a la nit, en la solitud, sense interferències (proveu a la matinada, quan els sorolls de l'entorn dormen). O en la complicitat d'una sala amb el públic expectant i en silenci. Hi ha moments més bulliciosos, com Daltabaix d'una sextina, però en són pocs.
Clar que el destí desitjable d'aquestes propostes és arribar a tots aquells a qui els puga interessar. D'ací aquesta entrada, un gra de sorra benintencionat. I útil: paga la pena escoltar cimeres com La nuesa, Novella, Hepàtica, Música pàl·lida II (No he sabut mai) o Cançó de l'Alba, cançons que van creixent en cada nova visita. Un autor que quan trobe un discurs més personal, menys transparent en les seues influències, encara ens proporcionarà més alegries. Almenys no podreu dir que no ho sabíeu.
No comments:
Post a Comment