Des de la més desapassionada objectivitat i lògica, i amb un toc de dúctil relativisme he de dir que avui he nascut com a home.
Hauré perdut molt de temps per no cultivar aquesta especialitat abans?
He engegat la televisio per tal de fer el seguiment asèptic dels 94 minuts i ... voleu dir que he vist futbol?
- No, senyores i senyors.
La meua vida és tan simple com haver d'escalfar-me un pot de llentilles al bany de Maria, car havia de sopar i trencar el plàstic de la bossa dels canonges caducats. Des d'aquest instant la lògica ha estat esclafant i malgrat els crits i xiulits d'una fi del món, he comprés el principi de no contradicció, una cosa ben estranya de què parlen els poetes: a la vida i a la mort com a l'esport, tots no poden guanyar. De vegades ens plou cendra, i d'altres pètals de flors dels tarongers, equiliquà!
Així podría dir que aquest espectacle ha estat de teatre ras, la reduïda vida d'un inconscient d'enganyifa, del futbol; més aviat i entre cullerada i cullerada he vist una colla de multimilionaris riure o plorar rere una entelèquia rodona a qui tots donen existència real: en Baló, una nova divinitat euclidiana, un ídol de cristall.
La sort meua és que el meu jornal de pidolaire no depén directament proporcional del 3% dels contractes, primes, promocions d'aquests sinyurets per als qui la crisi és tan sols un somni: Sort la seua, amb les Mercedes Testarrosa amb què passegen els autògrafs a recer de vida pròpia i misèria aliena!
Però i la sort dels mileuristes amb tan sols una força de treball -ara i per sempre més- aturada?
Mite'ls, tots guspirejant, cremant els darrers segons dels rellotges mecanico-digitals!
Quasi, quasi els hi anava la vie... però, era rosa?
Panem et circenses, panem et circenses -cridava una entremaliada Pordacis muralis-...
Carpe diem, carpe diem -zumzejaven els Bombus terrestris-...
Mentre les dents meues capolaven les darreres mastegades de tristesa i aire, he recordat la duríssima disciplina del meu pont. Cada dia un company omple a poalades el bidó per fer l'escurada. Som pobres, però ballem amb la princesa Dignitat. Avui era el Jaume qui havia acomplit la feina.
Pacientment he desat les poques molles i verdures per a les Formicidae. No cal ser goluts.
´
En acabar aquest espectacle tan nocturn i subterrani he sortit a percaçar broquets perduts, el tabac reial dels pidolaires. I per reblar la nit amb un còctel de blava poesia, al costat dels cànids més puçosos he udolat -amb la ràbia de tots els segles- pels perdedors de l'esperança.
Amunt els cors! Encara sota la lluna la sang patina!
No comments:
Post a Comment