Per què mou tantes passions el futbol? Per moltes raons. Es pot jugar en un solar, utilitzant un objecte esfèric com a pilota i dues pedres com a porteria. Concita entre els jugadors tota mena d’emocions: camaraderia, rivalitats, l’alegria de clavar un gol o d’aturar-lo, l’orgull de ser el millor, el paroxisme del triomf o la decepció de la derrota, l’amargor de ser apartat de l’equip... El futbol només exigeix unes habilitats i una intel·ligència naturals: ser espavilat i ràpid, saber preveure les jugades, tenir unes mínimes facultats per al malabarisme i poc més. Són coses que molts hem experimentat de menuts i de més grans. Per això, els millors jugadors solen sortir del carrer. Quant a les tàctiques, són poques i lògiques: el defensor no ha donar mai l’esquena al contrari, ni ha de deixar-li espais buits; els atacants han de saber desmarcar-se. D’altra banda, aquest esport té unes regles molt simples: qualsevol aficionat sap i comprèn allò que estableix el reglament sobre el fora de banda, el fora de joc, el penal, el córner, les faltes... Per això, segons el parer d’alguns, hi ha tants catedràtics de futbol. Ara bé, els qui diuen això solen ser gent del món de la cultura o progressistes que no simpatitzen massa amb l’esport en general.
El futbolistes compten amb mètodes propis per a desgastar l’adversari. La manera clàssica de desactivar una figura de l’equip rival consisteix a fer-li entrades al límit, procurant que l’àrbitre tarde a traure la targeta. Hi ha, però, procediments més sofisticats, que se solen planificar a la caseta. Es pot organitzar, posem per cas, una ronda d’entrades que se succeïsquen en llocs anodins del camp de manera aparentment casual. Els infractors —entre els quals pot alinear-se esporàdicament l’encarregat del marcatge— es van rellevant fins que el jugador rival queda totalment matxucat. Tenim, finalment, solucions encara més imaginatives, quan es creu comptar amb la passivitat o la magnanimitat arbitral. Només començar el partit, en un bot irrellevant, es colpeja amb força la cara del contrincant. (Hom pot quedar-se amb deu homes, però de vegades paga la pena arriscar-se.) Tot seguit, és donen unes colzades o es fan unes travetes a jugadors que no participen en cap jugada, sempre per la zona central, fins que es porta l’equip contrincant, atemorit, a les bandes i hom s’empara del centre del camp. Amb sort, aquesta tàctica provocarà les protestes dels rivals, entrades dures com a resposta i alguna targeta. En vuit o deu minuts, la provocació pot donar els seus fruits: la intimidació física i el llast de les targetes frenaran en sec l’escomeses de l’adversari. Naturalment, aquestes accions no són possibles amb un bon àrbitre.
En totes aquestes martingales, sempre hi ha jugadors que sobresurten: uns són especialistes en llançar-se a la piscina; altres, en fer acció d’utilitzar el cap o el pit, i clavar la pilota amb la mà —recordem aquella mà de Pelusa, la "Mà de Déu", en un memorable partit entre Anglaterra i la República Argentina— ; altres, finalment, es dediquen a ficar travetes quan l’àrbitre o el linier miren cap a altre lloc. Tot això i més coses formen part de l’esport —i de l’espectacle, perquè milers d’espectadors en són testimonis. Al futbol —com a l’amor i la guerra—, tot hi val. Les incidències del joc, però, acaben atribuint els papers d’heroi i brivall segons la identificació grupal dels seguidors dels diferents equips. Tradicionalment, la República Argentina ha estat un viver de futbolistes tracamanyes. És més: las barras bravas idolatren el rei de la murrieria: Diego Armando Maradona, àlies Pelusa, tècnic de la selecció nacional argentina. I clar, on uns veuen intel·ligència i astúcia, altres veuen engalipada i falta d’elegància. Com és molt probable que el Pelusa haja de penjar aviat el xandall i les sabatilles, més d’un adversari tirarà mà del refranyer —conforme sembraràs, colliràs— i proclamarà als quatre vents: «Que la mame ell!»
No comments:
Post a Comment