Música dodecafònica

—De jove, jo portava una vida molt dissipada. Passava els dies component himnes i epigrames, i devorant tots els partenaires i les bestioles que es posaven a tir. Era insaciable! Fins que un dia vaig escoltar un concert i la meua vida experimentà un canvi radical.

—¿Abandonares els versos prosaics i et vas dedicar a escriure partitures?

—No! Em vaig dedicar a la direcció musical, però les aficions que s’han adquirit durant la infància no s’abandonen mai. Encara avui escric epigrames als marges de les partitures, quan m’arriba una inspiració sobtada.

—Hauries de conservar aqueixes partitures. És possible que acaben sent tan famoses com les d’Andrew Parot o Mantis Rostropovitch. I què dirigeixes? Una banda?

—Dirigisc una orquestra simfònica.

—I quin tipus de repertori interpreteu?

—Prestem molta atenció a compositors contemporanis com Schönberg, Alban Berg, Pierre Boulez, Stockhausen...

—Mãemeua! Música per a intel·lectuals i filòsofs! Un comboi per a la penya d’amics avantguardistes! ¿I atrau públic aqueix doll inexpressiu de sons inconnexos?

—Públic? Jo què sé! Els músics i jo només pensem a divertir-nos. El públic ja s’ho farà!

—Ara comprenc! Per això escrius falques en les partitures. Deuen ser papers en blanc.

—Estàs fent mèrits perquè t’arrenque una antena i me la menge com aperitiu.

—Eh, no prengues la a per la b, que tot era una broma innocent.