Versos de granota

Alietes pensa el seu poema
com un punt de fuga, forat vítric, una nova pupil·la.


Jo, en canvi, gripau maleït,
condemnat a romandre invisible, dins el vidre mateix,
sols voldria tornar a l’indret
d’on un personatge fred
em va traure, crec,
amb un frec,
sec
—no sé si Lewis Carroll, la fada
o la implacable dalla del temps.


Delere tornar a ser el príncep
que, ben lluny de revolucions,
despreocupat, inconscient, foll,
celebrava les mels de l’amor
sense parar esment al rellotge.

Llavors, tombat al llit de nenúfars,
imagine que el versos raucats
(els bards canten, les granotes rauquen)
em tornaran el tresor perdut.
I el meu poema fuig del bassal.

Fuig del bassal i del Conill Blanc,
dels llits de lotus, del Barretaire,
del silenci, del Gat de Cheshire,
de la Reina de Cors, del pantà.
I sí, rauque i llance versos d’aire.


(Llavors, el cant, esdevingut gralla,
fosc ocell o flauta, figurant-se
que el bes trenca l’encanteri,
revoluciona,
o això creu,
la lírica,
sí.)