Editorial amb tarongers pintats, novembre 2010

Viatge cap a Xàtiva i, tot just haver pujat al tren, una noia delicada pela una taronja clementina amb un tovalló de paper. Uns minuts abans s'ha fregat escrupolosament les ungles amb paper de vidre.
Pretendrà amb el paper immaculat que no li arribe l'àcid a la carn dels dits? L'aroma envaeix tota l'estança.
Ai, aquest olor tan agradable del meu país!
Ara comprenc per què és tan fàcil enamorar-se tot i les infidelitats i la desídia en què vivim!

Davant meu, una bella dona eslava mira el sol naixent amb uns ulls tendres, poderosos, blaus transparents. Libèl·lules fràgils ballen al voltant dels seus
pòmuls, que no mai sabran d'aquest pintor secret.

Avui vaig a retrobar-me amb els amics i amigues del Penjoll. Una cinquantena de correus han estat l'aperitiu.

És per això que en la distància regalada pel tren, bese l'horitzó que, amb Jana, ara recorre la dona dels núvols.

Tant de bo ara s'endinse en la pineda!
Que la veneren els bolets i les llavors enlairades!
Ella, satèl·lit d'aquestes mans que escriuen, fulgor fugaç del temps!

Amb Partènope, Eros, Glòria i Vicent hem pujat al castell sota un cel grisenc; camí d'un migdia ventós hem trepitjat la història al ritme de les banderes. Des del punt més alt de la ciutat, hom podia veure les ermites del Puig i Santa Anna, la Cova Negra i els ametlers perduts de Cucarella, requalificacions
estèrils de terrenys, els badalls de les piscines tristes, les finques postisses tot berenant-se les muntanyes... i una catifa viva de tarongers pintats.

Lentament hem anat baixant cap a Cuinart on havíem reservat taula per menjar. S'han acostat la resta d'amics, també els absents imaginats: David del Carré Blanc, Lo Pol, el Mestre Ximo, Rafel, Peguie i la dolçor d'Olímpia, l'Àngels que sostenia el cor amable de l'escriptor inexistent, el Gran Cal·linca enamorat del tofu, del seitan i de "l'el·la" GeRMiNaDa i, sense guitarra malgrat haver-ho dit, Toni de l'Hostal.

Arribada l'hora i els menus demanats, -a taula parada- bruixes i follets ens han servit l'encanteri d'uns Alcusses i Rafael Cambra per xarrar: - Déu meu quin misteri! De sobte han brollat anècdotes, llocs, llengües vives i ressuscitades, llibres pensats i creguts; els perduts per no editats, els premis imaginaris,literatura bella i també aquella que -allunyada de Blancaneus per poma caramel·litzada- diríem ens enganya...

En la justa harmonia del moment, hem tastat -de la dona dels núvols- el pastís de coco i pastenagues: murmuris, paraules, dringadissa de copes, somriures.

Ara, envoltat al si nocturn del viatge de tornada, mentre un home ciclotímic no para de pujar gratacels amb els sudokus, faig repàs del viscut i del regal de les hores argentades d'aquest final d'octubre: al Penjoll també collim aquests petits amors, senzills bocins de cel.

Quanta llum i calor discret ens mostrarà el Penjoll?
Aviat ho sabrem...
Amics i amigues, trenem més vida paraula a paraula. La partida, ni de bon tros és acabada.
Cal que somiem i somiem molt més encara: és hora de treballar.