EDITORIAL 12

Encetem desembre i ho fem amb el caire festiu i commemoratiu que el caracteritza. Però no, no penseu malament, no hem sigut seduïts ni tan tan sols abduïts pel ja proper esperit nadalenc, no. La celebració té més a veure amb el primer aniversari del Penjoll en la seua etapa virtual (que de virtuts el nostre logotip pot donar lliçons). Este xiquet bord naix fill d'una xicoteta revista desacomplexada i un fanzine grenyut i desmanegat, i d'uns primers escardussons allà per finals dels huitanta i principi dels noranta. Ara fa un any, un reduït grup d'irreductibles desficiosos va reprendre la idea després d'un coitus interruptus de més de quinze anys. I ho van fer a porta tancada, amb uns inicis de marcat caràcter onanista i amb alguna que altra mostra de doble, o triple, personalitat. L'obertura de portes, uns mesos després, es va convertir en un luxuriós fluir d'aportacions diverses. Com al seu dia es va dir, el Penjoll es tornà una autèntica caixa de Pandora que vomitava, i vomita, diversitat i pluralitat en totes les seues notes i colors; Trellats i destrellats, memòria viva, morta i fotogràfica. Lírica i poètica escrita i explicada, mastegada i comentada. Nova narrativa existent i exigent, en llarg o curt metratge. Art viu, íntegre i integrat, reivindicatiu. Reivindicacions i contraindicacions. Pensaments, dubtes, existencials o no. Paisatges fascinants, pròxims i oblidats, desconeguts, llunyans, fotografiats, descrits, adscrits...abellidors. Música sense música, amb paraules, amb imatges, amb sons, cosmopolita, local. Humor, molt d'humor, mal humor en comptagotes, entrevistes possibles i impossibles, informació, opinió, cultura accessible i plaent, prosa que definix i que debat, molt de debat, polèmica, molta polèmica. Comentaris, sense comentaris.

I que millor exemple este últim mes de novembre, amb una bona síntesi de totes estes virtuts i vicissituds, i inclús potser alguna que altra més. Un primer any de la criatura a punt de complir-se, i que caldria celebrar amb un bateig.