EDITORIAL MAIG 2010

Hui, 1 de maig, dia dels treballadors, no vaig a encetar un discurs solemne sobre un esdeveniment que, ben mirat, es produeix dia rere dia (excepte per als quasi cinc milions d’aturats d’aquest estat) amb més o menys satisfacció. Com bé diria el nostre enyorat Rubianes, el qui va inventar això del treballar calia penjar-lo dels ous. Així que, feta aquesta declaració de principis, aneu a permetre’m que aprofite aquest espai editorial per fer una petita reflexió sobre el que suposa açò d’escriure en un blog. De fet, els qui ens dediquem a aquestes qüestions trobem fàcil això de parlar de les coses. Potser massa fàcil i tot. Serà un problema d’incontinència (verbal, ep!), dic jo. Supose que en el fons hi ha un impuls exhibicionista, la incapacitat de contenir certs emocions o sentiments dintre de la capseta del cor. O potser provocadora, ja siga per iniciar una revolta neuronal (que ja ens aniria bé a tots) o perquè anem rebentats d’impotència davant les coses que ens presenta la vida. O perquè tenim la panxa envernissada i no sabem callar res. Ves a saber. En el meu cas no sé que hi ha de cada cosa. Trobem certament plaent escriure i ser llegits. Hem decidit barrejar existències pròpies i alienes i fantasies en una mena de joc literari i ara no podem aturar-nos. El que ens resulta certament gratificant és saber que hi ha gent que ens llegeix, que troba mitjanament interessants les nostres cabòries, que fins i tot potser les comparteix, i que no se n’amaga de dir-nos el que pensa. I acaba teixint-se una relació, una mena de complicitat, del que et fas una mica dependent (només una mica, compte!). De fet, de vegades resulta una autèntica feinada escriure al blog i revisitar una i altra vegada el post penjollat per veure si hi ha hagut efectes secundaris i, de passada, fer una ullada a tots els que tens enllaçats per llegir-los ni que siga un moment i, si hi ha temps, deixar-los caure alguna cosa. Bé, açò acaba com ha començat, parlant de feina. Jo no sé vosaltres, però jo vaig a celebrar aquest dia com toca: rascant-me els ous (davant l’ordinador, això sí). Ara us toca parlar-ne a vosaltres (si voleu, és clar). Manifesteu-se!

(l'escriptor inexistent)