.:[Double Click To][Close]:.
Get Paid To Promote, Get Paid To Popup, Get Paid Display Banner




Monday, June 30, 2008

Golly Gee, look who's 3...


We're pretty excited about all of these birthdays that have been happening lately.  The Google Outreach program just celebrated its first birthday, and Google Maps Street View is happy to also be going one year strong.   

We're also pleased as punch to wish our pride and joy for geoweb developers everywhere, the Google Maps API, a happy third birthday.  It was June 29th, 2005, but it seems like only yesterday that we were marvelling at what context the Gmaps Pedometer was giving us for our running routes or walk to work.  Who can forget how many great real estate auctions we were finding with 2RealEstateAuctions? Since then the API has been helping businesses like Ace Hardware map its store locations, and Trulia plot houses for sale.  Thanks, Google Maps API, for making all of these great mashups and tools possible! 

To mark the occasion we've created a timeline mashup of the Google Maps Mania blog, as well as the former Google Maps API Blog (now the Google Geo Developers Blog) to take you on a geolocated journey from June of 2005 to present.  It will show you all of the fantastic things that people from all corners of the world have done with the Google Maps API.  Stay tuned for a post over on the Geo Developers Blog which will help you to visualize time-based data on maps.  

L'Uomo di Alcatraz (Birdman Of Alcatraz, 1962)di John Frankenheimer

L'Uomo di Alcatraz è il John Frankenheimer che non ti aspetti, un film che già dal titolo (originale) pone più l'accento sull'anelare la libertà che il conquistarsela avventurosamente come ci si aspetterebbe dal regista americano.
Tratto da una storia vera (fardello che appesantisce non poco il tutto) il film riflette non sulle carceri, non sul concetto di essere liberi ed essere imprigionati nè tantomeno sulle dinamiche interne della vita in prigione, quanto sul contrasto libertà/costrizione e sul rifarsi una vita, una vita che è segnata indelebilmente da nulla, nemmeno dal carcere.

Con alcune cadute di stile non indifferenti (come la scena della rivolta in prigione in cui tutto viene spiattellato in faccia allo spettatore) ma anche altri momenti molto alti dove l'esigenza di rispetto della realtà dei fatti, di romanzamento hollywoodiano della storia e di ricerca formale trovano un incredibile equilibrio (come la sequenza in cui gli uccelli cominciano ad ammalarsi o le quelle delle ore d'aria del prigioniero girate tutte in interni con uno splendido controllo di ogni elemento della messa in scena) L'Uomo di Alcatraz racconta di John Stroud condannato per omicidio la cui pena viene prolungata per un altro omicidio perpetrato in carcere, cosa che gli rende nemico anche il direttore della prigione che poi lo vorrà sotto di sè anche ad Alcatraz quando ne diventerà primo direttore. Un uomo ignorante che sviluppa autonomamente una passione per gli uccelli, li alleva e comincia anche a curarli, si informa, studia e con l'infinito tempo libero a disposizione diventa in 20 anni il più grande esperto al mondo, arrivando a guadagnarsi la stima del mondo accademico.

Uno struggente Burt Lancaster si dovrebbe dire in questi casi ma non tanto per un'interpretazione in fondo nella norma, quanto per l'insistenza con cui Frankenheimer scruta il suo corpo, il suo volto e il suo lento cambiare da uomo muto e violento a raffinato intellettuale e ornitologo.
Eppure nonostante tutto il film convince poco. Sarà la pulizia estrema di ogni cosa. Dialoghi eterei e poetici, personaggi lisci come una parete lucida, fotografia fatta di contrasti netti e nessuna grana e recitazione quasi teatrale (c'è anche Karl Malden!).

ACTA DEL 1er CONGRÉS DE PENJOLLAIRES

Despús-ahir, dissabte 28 de juny, es va celebrar de manera totalment il·legal i clandestina el 1er Congrés de Penjollaires en un lloc prop de casa del Rus. A l’esdeveniment es congregaren els següents penjollaires: Sir Drac Montdúver, Peguie, Refelet, Alietes, Superflipo, Funambulista, Filaoret, Albert Compte, Calinca i l´Escrivà de Cort, a més d’alguns espontanis interessats en el software lliure o en tindre un gin-tònic en la mà.

Refelet va tindre la deferència d’arribar sols una hora tard, el que va provocar que ens assentàrem en taula cap a les 14:30h. Va servir de benedicció de la mateixa el discurs inaugural “El Penjoll és meu!” fet per l’Home Emmascarat. Un discurs emotiu, treballat i sense trellat del que més avall reproduïm el vídeo de la seua part final (
Annexe I), així com la transcripció, lletra per lletra, de tot el discurs (Annexe II). Finalitzades estes sàvies paraules, començàrem a acompanyar la cerveseta amb un dinar de picadeta respectuós amb els hàbits alimentaris de Calinca (a excepció del fetge que va aparèixer en el plat combinat). En acabar, mentre ens férem els cafenets i alguns li oferien a Calinca aire pur provinent dels seus Cohibes, feren les seues ponències Alietes (que la tenia preparada), Refelet (que li la tenien preparada) i Superflipo (que no la tenia preparada). A partir d’ací, cadascú va dir i callar el que va voler. I així aclarírem les coses de El Penjoll i quedàrem en continuar com estem, però implicant-nos un poc més perquè El Penjoll és de tots.

ANNEXE I: PART FINAL DEL DISCURS INAUGURAL



ANNEXE II: TRANSCRIPCIÓ DEL DISCURS INAUGURAL

Ja estem una vegada més, tornat a escriure alguna cosa per a una colla de gent que bàsicament venim a ser uns indesitjables, uns desmesurats, uns pertorbadors de xiques, en el cas dels homes, i les xiques tanmateix em fa, són igual de pertorbadores però amb una passió pel sexe diferent als homes. O això pense jo, no cal parlar que aquestes no són les úniques besants sexuals, aquí està tot permès.

No espere que tingueu un vocabulari agraït cap de vosaltres avui pensem estar dient-nos i dient-me, atipant-nos i atipant-me de brofegades, disbarats, bestieses, animalades, coses mal sonants, sexuals, ardents, luxurioses, emprenyadores ( que a ningú li passe, toquem fusta.) paraules que no ens faran sentir, gens còmodes , perquè qui sou vosaltres?, qui sóc jo?, en el cas dels homes ho tinc clar, un de vosaltres ja va dir un conte “ l’home minvant,o una cosa així, eixe home som tots els homes quan en hivern ens dutxem i ens acabem rentant amb aigua freda i el piu o la polla, o la cigala, o com ca u vullga dir-ho minva molt.

Així estan les coses, som qui espia pel forat d’una porta com ella es fa una masturbació, amb un penis de plàstic que ens dobla en grandària al nostre, som qui somiem que podem arribar a tocar la realitat i canviar-la, som qui posem els carrers al matí, som qui ens encadenem i encadenem mots, paraules, i fem de les veritats mentides, per tot això hi ha algú que diu que sou escriptors, en quan veritablement som:
canalles de la paraula escrita.
Signat: El Runa

ANNEXE III: UNA CONTRIBUCIÓ DE L´ESCRIVÀ DE CORT
FETA AL DIA SEGÜENT



La trobada d’ahir fou sensacional. Estic content d’haver trobat un grup de persones que, de veritat, m’han semblat molt serioses (en realitat, ja en coneixia algunes). M’ho vaig passar molt bé. Heus ací un petit homenatge al contertulià que, viatjant per terres de Nàpols, degué ficar-se a la gola del llop; només així s’explica que li duplicaren la tarja de crèdit.


Runa i un amic seu tenien ganes de conèixer Nàpols i la Campània, una terra plena de reminiscències valencianes. En arribar a la capital, s’adreçaren cap al petit hotel de la Via della Incoronata en què s’havien d’allotjar, a quatre passes del Castel Nuovo. L’endemà, de bon matí, sortiren de l’alberg i entraren en un baret de Piazza Francese, per a prendre un desdejuni lleuger. El local estava pràcticament buit. Un home malcarat rentava gots darrere del taulell. Dos parroquians, amb el mateix aspecte bergant, xarrupaven sengles cafès fumejants en un extrem de la barra. Runa preguntà al seu amic:

—Com es diu croissant en italià?

Cornetto, però ves amb compte, que et conec.

Buon giorno, signore. Un cornuto e due caffè.

Es va fer un silenci espès. Un dels dos bergants dibuixà un somrís pertorbador.

—Runa, l’has cagat. L’ultratge més greu que es pot infligir a un italià és dir-li cornut. Damunt, aquests perdularis tenen pinta de pertànyer a la Camurra. Que no pots estar callat ni un minut, mante?

El silenci, que només interrompia el soroll dels gots, s’allargava amenaçador.

—És que m’he embilocat —féu Runa.

—Voldràs dir que l’has embolicat —rectificà l’amic.

De sobte, semblà que l’home del taulell anava a parlar...

Un cornuto? Sì, ma... quale dei tre? —va dir, posant-se la mà al pit i mirant de reüll els dos possibles membres del sindicat del crim.

Finalment, després d’un breus segons d’incertitud, els tres italians esclataren a riure. Els dos amics socarrats respiraren alleugerits.

—De noba ens hem lluirat —digué Runa en veu baixa.

—Jo et mate, Runa —xiuxiuejà l’amic mentre es prenia el seu cafè.


Signat: l’escrivà de cort


ANNEXE IV: LA CRÒNICA DE FILAORET


Crònica apòcrifa d´una desvirtualització

Friday, June 27, 2008

OAuth Available for Google Data APIs



We love open standards, and we've just added support for a new one: OAuth is now supported on all of the Google Data APIs.

OAuth is an open standard for authentication that allows applications to authenticate users without ever directly handling usernames and passwords.  Because OAuth is a standard, you can use the same authentication code for any of the Google Data APIs and for APIs from other providers who support OAuth.

To learn more, see the announcement on the Google Data APIs blog.

Es ist ein wenig während

Demà tornaré per contar-te aquestes coses.
Dir-te, com
la nit s'engoleix tota la febre
dels nostres amants, i indiferents, insectes-humans.


Com el cambrer a la seua tasca greixosa
sua,
per tornar a casa amb un somriure per a dinar,
per a rentar-se les mans, per a acariciar-se
amb un roll-on la seua aixella inhòspita i
proletària...

Espejos, una història casi universal (Ed. Siglo XXI)

Imagineu-vos, que en la primera classe d’història a la que assistireu vos hagueren explicat que la història, la dels éssers humans, està construïda sobre la desmemòria, la manipulació i l’oblit. Que ha estat una història feta per l’home blanc, per occident, per la singularitat i la barbàrie.

Que els suposats descobridors eren, en realitat, ocupants, lladres i genocides. Que els “salvatges” morien a mans d’aquells que anaven a civilitzar-los. Que la creu era més perillosa l’espassa. Que allò que suposadament descobrien els europeus feia segles que havia estat descobert per aquells que habitaven els recondits mons d’aquest planeta. Que els nostres privilegis són les misèries de la resta del món. Que la història ha obviat dramàticament els negres, els indis, les dones, els pobres, tots aquells que sobraven per construir la història dels guanyadors, dels “civilitzats”; en definitiva, dels poderosos.


En Espejos, una historia casi universal (Ed. Siglo XXI) Eduardo Galeano ens desxifra totes aquestes pàgines de la història. A partir de relats curts l’uruguaià ens conta, amb la seua capacitat narrativa i analítica, la història dels homes i les dones. Dona veu als silenciats, desmitifica, assenyala i matissa com sols ell sap fer-ho

KORA ABETEATA ALS JARDINS DEL "PALASIET" DE XÀTIVA

Per a nosaltres només són els morts de fam que venen en kaiuko però desconeguem absolutament la a seua cultura (com no? si desconeguem la nostra!) Aprofite la presència de Kora Abeteata per parlar-vos una mica del context cultural al que pertany.

Sussoh i Coromina. Imatge presa del web d'Ignasi Coromina

Hui als Jardins del "Palasiet" (mala espardenya!) de Xàtiva, actua a les 22:30 h Kora Abeteata, música del Sahel (no cal entrada!). La seua és la música serena del riu Gàmbia, del riu Niger, del Sahel i del griot que es barreja amb el jazz o amb la música d'arrels andalusí. Aquest és un grup format pel gambià Sam Sussoh (Kora i guitarra) i el català Ignasi Coromina (guitarra). Sam Sussoh és un autèntic griot. El griot és una barreja de música ambulant i cec contador de romanços, auques o rondalles. Es tracta d'un músic que narra una història al temps que l'acompanya amb la música de la seua Kora, una mena d'arpa-guitarra. A diferència, però, dels exemples mencionats, actua en ocasions excepcionals per a la comunitat. El griot forma part de la cultura bamana i d'altres cultures mandé, com els mandinga. De fet, Sam Sussoh és un mandinga o mandinka o malinké. En qualsevol cas, la cultura bamana, que és una cultura agrària, i, en sentit ample, les cultures mandé, com la mandinga, es consideren l'origen de la música blues. Al respecte podeu vorer Des de Mali fins al Mississipi de l'excepcional sèrie documental que va realitzar Martin Scorsese sobre aquesta música. El cas dels mandé ens pot servir per reflexionar. Com ja he deixat caure, els bamana i els mandinga compartixen molts trets culturals. De fet, la llengua mandinga i la bamana s'assemblen molt, tant és així que en el context acadèmic, es consideren la mateixa llengua, el mandé, de la qual seria el dialecte més parlat el bamana. Aquestes llengua estaria present als estats de Mali, Mauritània, Senegal, Costa d'Ivori, Burkina Faso i Gàmbia. Però com sabeu, les fronteres dels estats africans les van fer els europeus. Finalment, també és important saber que, segons defensa el contestà Roberto Llorens Reig, molts dels moriscos expulsats de Xarq-Al-Andalus i més concretament del que el Sir Drac anomena Yibal Valansiyya anaren a parar a l'Àfrica Subhariana on algunes paraules i llinatges catalans encara hi perviuen. Si bé, algunes de les "teories" de Roberto Llorens són arriscades i quasi increïbles, n'aporta moltes dades i, és clar, que a algun lloc degueren d'anar els moriscos valencians. Per què no al Sahel? És així com les cultures es toquen, s'entrellacen i ens adonem de la seua complexitat i dels seus tristos avatars però, també de la seua bellesa i del molt sobre el que podem parlar. Espere que disfruteu amb Kora Abeteata, un grup africanocatalà que podeu escoltar al seu myspace.

12 (id., 2008)di Nikita Mikhalkov

POSTATO SU

La Parola Ai Giurati è un film fenomenale e io non posso non pensarci quando vedo 12 e rimango deluso. Non posso.

A Mikhalkov interessano palesemente altre cose, e questo è un pregio. Non ha l'ossessione di ambientare tutto in una sola stanza, nè quella dell'unità di tempo, nè tantomeno quella della grande metafora universale. Il film russo è dichiaratamente un'opera sulla Russia e sui russi, sulla situazione cecena, la guerra e la pesante eredità sovietica. Ci sono molti richiami espliciti in merito lungo tutto il flim, e questa forse è la pecca maggiore.

Mikhalkov sceglie di parlare palesemente della situazione russa usando come metafora le storie dei 12 giurati chiusi in una palestra per decidere del destino di un ragazzo ceceno accusato di parricidio. Il cuore del film però non è tanto quell'evento ma le vite e i rapporti che stringono fra i loro i giurati, ognuno dei quali può contare su un proprio assolo lungo il film (cosa che si risolve in una preponderanza attoriale fastidiosissima!).

Ma è tutto spiattellato, tutto facile (da comprendere non certo da fare), tutto esibito. Manca l'astrazione, manca il grande racconto, manca l'intreccio e la componente più eminentemente cinematografica di Lumet e là dove c'è un luno studio sulla composizione delle inquadrature (sempre diverse nonostante lo spazio ristretto) qui c'è un più scontato studio di luci e illuminazione. Ed è un peccato.

Tuttavia il film è ben lungi dall'essere una schifezza e nonostante insegua un'idea di cinema più didascalica ha decisamente più di un perchè. Le sequenze in esterna che mostrano le fasi di guerra sono davvero belle e toccanti come anche tutto il finale diverso dall'originale che forse è la cosa migliore per come propone un'ideale e un problema sulla giustizia diverso e più dislluso e attuale.

Ma per il resto è difficile appassionarsi a questa lunga tirata sulle sorti del popolo russo, narrata con molta arroganza e poca convinzione, dove i protagonisti si lasciano convincere a cambiare idea dai racconti della propria vita che ogni giurato fa nel tentativo (spesso vincente) di scatenare la catarsi in chi ascolta e per metafora fargli cambiare idea. La critica al modo di procedere russo è forte ma il meccanismo è talmente prevedibile da stancare subito.
E poi dura tantissimo.

Insomma io al microcosmo russo riunito in una palestra ampia preferisco il microcosmo universale riunito in un ambiente angusto tutto intento ad uno scontro titanico di intelligenze pieno di sapienza narrativa e cinematografica.
Ecco.

Gervasio Sánchez i la dignitat


Al bloc d'Urbà Lozano es reprodueix el discurs que va pronunciar Gervasio Sánchez (periodista i fotògraf, autor d'aquesta foto) en rebre el premi Ortega i Gasset de periodisme el 7 de maig. Paga la pena llegir-lo.

Thursday, June 26, 2008

Mapping the Northern California wildfires



There have been many wildfires raging in Northern California in recent weeks, and with more dry weather and potential thunderstorms in the forecast, things are looking quite dangerous. According to the California Department of Forestry and Fire Protection, there are currently 12,521 firefighters battling hundreds of fires which have scorched nearly 160,000 acres. To help citizens stay safe, the department has made an excellent My Map, plotting out the locations of all the fire, allowing anyone interested to find out where the danger zones are, which is extremely useful for everyone from residents to campers.


Additionally, we have imagery courtesy of MODIS Rapid Response Project at NASA/GSFC available as a KML overlay, which you can download and display in Google Earth.

Happy First Birthday to Google Earth Outreach



Today marks the first birthday of the US launch of the Google Earth Outreach program. The program began as a 20% project by Googlers Rebecca Moore and Jenifer Austin Foulkes, who shared a vision of using technology like Google Earth to make the world a better place. In response to demand from non-profit organizations who wanted help using Google Earth and Maps to tell their story, their side project grew into a formal program. The Outreach website launched with teaching tutorials, a Google Earth Pro license grant program and a showcase gallery featuring great Google Earth layers created by people from around the world, and a new folder in the Google Earth layers panel called "Global Awareness" was created. From taking viewers on a virtual tour to taking them along on an expedition with a geoblog, groups have used Google Earth layers to share their compelling work in a geospatial context.

In the past year, we've more than doubled the number of layers in the Global Awareness folder, made the program available in seven languages, trained partners in nine countries, made it easier to create content in Google Earth with Spreadsheet Mapper 2.0 and launched a new version of our site. Public benefit groups around the world have been busy creating phenomenal maps and posting them to our Showcase Gallery. Grants of Google Earth Pro have been issued to over 450 charitable organizations. Organizations are seeing the benefits of using mapping technology for public awareness and seeing the resulting impact in measurable terms. It's amazing to see what's transpired in just one year.

Below you'll find a video highlighting some of the great content from the past year, and today we've added the Rosetta Project/Long Now Foundation's KML, which allows you to explore information about endangered languages in Africa and the Americas. Take a look and join us in celebrating our first birthday!

A Google Data API for Google Finance



In case you haven't seen the announcement on the Google Data API blog, there is a new API available for Google Finance Portfolios.

The Google Finance API makes it easy to create and access investment data for your users -- ranging from updating their investment holdings and watchlists to retrieving current portfolio value and performance. With your applications, users can monitor their portfolios and transactions and keep positions up-to-date and in-sync. If you have a great idea for a portfolio application, give the new API a try!

YIBAL BALANSIYYA: NEVERA I CIM DEL BENICADELL.



Qui millor que l'estimat mestre de mestres per a presentar-vos aquesta entrada i la seua descripció. (Entrevista a Joan Pellicer per al programa L'empelt verd de RitmoFM).



Cavanilles referint-se al Benicadell diu: “Per a examinar la muntanya i pujar el seu empinat cim, vaig triar el 8 d'agost, quan no hi havia núvols ni aquelles boirines que amb freqüència l'envolten i inutilitzen el viatge”, jo fent-li cas he triat per a pujar i no perdre cap detall un 21 de juny quan les obligacions familiars m'ho han permés.
Camí de Beniatjar.
Final del carrer major on podeu deixar el cotxe.
Inici de sender que senyala el cim.

El punt d'inici triat és “La ruta clàssica, la més anomenada i més directa per arribar a la cava i al cim, l'antiga senda de ferradura de l'ombria de Beniatjar, continuació del camí de la Serra que arranca de la punta meridional del poble, ran de la Font i del tossalet del calvari, prolongació del carrer Major o del mestre Ballester. Aquest camí a les envistes del poble deixa a la dreta el camí del Pinar i la costera de Carando i gira cap a llevant per a creuar el fosc i exuberant barranc del Benicadell, després remunta les faldes de la frondosa lloma de la Penya dels Corbs i va a buscar, vessant amunt, l'antiga senda que en cosa de mitja hora curta ens du a la font de les Fontetes. Aquest arbrat i arraconat rodal és una delícia dels dies calorosos, a mig aire de l'ombria i sota la casa forestal, que ens servirà de punt d'encontre amb els visitants que hagen volgut fer la pujada amb cotxe, els quals hi hauran pogut arriar per l'antic camí forestal de les Planisses, que arranca a l'esquerra de la bella carretera de la falda de l'Ombria provinent del Ràfol, un poc abans d'aplegar a Beniatjar, o bé pel caminal que naix dalt del Port de Salem pe la dreta en direcció a ponent. Si el visitant es troba a la casa forestal, ha de continuar pel caminal amunt en suau pendent, fins que a menys d'un kilòmetre, en un revolt, a mà esquerra, enfront d'un floc d'arbres pudents (Ailanthus altissima) apareix el cap de la bona senda de l'ombria del Benicadell que, en ben traçades zigues-zagues, ens porta a la Nevera i després al Cim de la Penya”. (Pellicer, 2002).
Casa forestal o de les Planisses.
Aquest paratge ara és espai protegit... quina llàstima que s'haja de protegir una cosa/casa nostra. Però... sembla necessari, no?
Tal vegada siga eixe el motiu que en alguns trams de la pujada s'haja reomplit la senda de pedrots i grava importada que t'ajuda a trepitjar, dificultant la camejada. Vicent, un veí del Benicadell, al que munta sempre que pot, forçut i xarrador; m'acompanyà un bon tros. Contava que el seu fill encara se'n recorda de quan ell colpejava la senda plena de pedres, enfurit, per traure-les i davant de l'estupor del xiquet ell li demanà ajuda.
La pujada al Benicadell cal fer-la de bon matí, a la fresca, quan el sol comença a acolorir el paratge. Les olors de timó, camamil·la, romaní, terra humida,... els colors canviants, la brisa suau,... són tantes i tan seguides les sensacions que et trobes transportat a un estat d'infinita pau.
Pujada al cim des de la senda de la Nevera.
Prop del cim, pradell i figuera on és costum fer nit i veure les estreles.

Es fa necessària la parada cada cert temps per registrar visualment el paisatge, que conforme guanyem altitud es metamorfosa i ens sorprén amb indrets suggeridors.
Vicent vol fer cim i jo em deixe portar per la companyia i la conversa que més que conversa sembla un congrés per a solucionar els problemes actuals de l'economia mundial, local i familiar. Deixem a la dreta la senda a la cava on pense fer un mos i continuem cap amunt.

Al cim hi han dos joves cosins que mira per a on un ha convençut a l'altre per a pujar al Benicadell. El congrés s'enriqueix amb l'aportació d'altres punts de vista, mentres jo càmeres de foto i vídeo en mà vaig recollint des de tots els punts de vista totes les imatges possibles perquè no és fàcil que el Benicadell es deixe.
En la cava em trobe a quatre genets de l'apocalipsi, em donen la benvinguda i m'ofereixen tot tipus de menjars..., l'hospitalitat en la muntanya és sincera, però decline amablement l'oferiment quan un dells després de la coca en llanda diu si vull fumar i si vull xocolate!!!!
Sempre us sorprendreu caminant per les yibal balansiyya...
Cava, nevera del Benicadell.

La sorpresa més grata a sigut conèixer un endemisme protegit, vaja cosa bonica, sincerament, el Lathyrus tremolsianus, conegut com Pèsol Valencià.
Pèsol Valencià.
En les fotografies he intentat fer un xicotet recull de les flors que hi he trobat però n'hi havia tantes... timó, camamil·la, setge blau o flor de la viuda, cerverina, botó d'or, pericó,...
Camamil·la, de la bona.
Cerverina.
Pericó, herba de Sant Joan.
Setge blau.
Botó d'or.
Ja de baixada m'he topat amb un xic d'Oliva que corria i corria, entrenava per fer l'ultra-trail Aneto..., quina enveja.
Vista aèria de la pujada.
Altres possibilitats de gaudir.

Com sempre el Benicadell no decepciona.
Salut.




LA MEUA MÉS FLAMÍGERA ENHORABONA, SIR LO DRAC


DRAC MONTDÚVER ‘FINALISTA’ DEL 1er PREMI DE MICRORELATS EL PENJOLL 2008 AMB L’OBRA ‘LA PRINCESA I EL DRAC’

Per obra i gràcia del jurat del 1er Premi de Microrelats El Penjoll 2008, format pels 12 votants de l'enquesta oberta per declarar el seu ‘finalista’, es reconeix com tal (amb un 41% dels vots) l'original presentat amb el títol La princesa i el drac que té per autor al, d’ara endavant, Molt Excel·lentíssim i Magnificent Sir Drac Montdúver. Contra esta resolució no es pot fer absolutament res perquè és inapel·lable i impagable. L’enhorabona al ‘finalista’ i la nostra gratitud a tots i totes aquelles que heu participat d’alguna manera (presentant microrelats, fent comentaris, votant...) en este premi. Esperem que s’ho hàgeu passat bé.



I ara, per favor, genoll a terra que anem a recordar l’obra ‘finalista’:





Dr. Plonk (id., 2007)di Rolf de Heer

POSTATO SU
Grandissima e cocente delusione Dr. Plonk!
Mancato di pochissimo alla Festa Del Cinema lo vedo ora a pochi giorni dall'uscita al cinema ma forse era meglio averlo perso.
Da amante del muto ero pronto ad un'intelligente presa in giro o ad un omaggio accorato (per inciso nemmeno Juha mi era piaciuto) invece mi trovo di fronte ad un esercizio di stile, la ricerca sistematico dell'antico nel nuovo, senza neanche riuscirci.

Intendiamoci in molti punti Dr. Plonk azzecca molti elementi e molte caratteristiche del linguaggio del cinema muto, ma in tantissimi altri no e ha poco senso rappresentare la realtà (specialmente quando devia su quella moderna) con tecniche antiche nemmeno ben fatte.

La composizione di molte inquadrature è decisamente anni '20 (ma non europea) ma poi la recitazione scimmiotta solo quella dell'epoca risultando alla fine comunque moderna. La stessa cosa si può dire del montaggio usato in maniera assolutamente moderna ma solo per simulare e male quello degli anni '20. E poi l'ispirazione è unicamente Chaplin e Melies....
Io non dico che doveva essere perfetto, sono loro che lo volevano e non ci sono riusciti!

Pochi giorni fa ho parlato di Lontano Dal Paradiso che in fondo non fa un'operazione molto diversa, solo che il film di Todd Haynes oltre ad avere una valenza in sè (questo invece è noiosissimo) non scimmiotta il passato ma lo rappresenta aggiornando con cognizione di causa il linguaggio usato, scegliendo accuratamente dove essere moderno e dove no senza mai cercare di fare ciò che non può fare.

Dr. Plonk non è divertente come film, non è interessante come esperimento e soprattutto è troppo lungo e noioso.

Young American Bodies

C'è un problema con il porno, che siccome è malvisto da molti e considerato da nascondere ne esiste praticamente una sola tipologia, quella che mostra il sesso con la finalità di mostrare il sesso.
In realtà esisterebbe un'area e un genere largamente sottoesplorata dalle produzioni cioè il softcore, quella parte del porno che non è propriamente hardcore o meglio non è realizzata con l'obiettivo specifico di mostrare scene di sesso, ma che ha il medesimo obiettivo primario della altre tipologie di serie (raccontare una storia) e lo fa mostrando molto sesso anche esplicito.

Tuttavia data la maniera con la quale viene trattata la pornografia in tutti i principali mezzi di comunicazione la situazione non poteva che estremizzarsi. Dato che il porno è confinato in certi canali, certi cinema (una volta), certe videoteche ecc. ecc. dato che insomma ha un suo mercato con dei suoi canali esso non può che essere "radicale" nel senso che non può che presentare contenuti pornografici indirizzati alla soddisfazione di quegli utenti che scelgono i canali paralleli.

Non è minimamente calcolata la possibilità di un'utenza intermedia, che desideri vedere un genere di racconto che non tema le scene di sesso esplicito ma anzi le utilizzi come mezzo espressivo.
A cambiare le cose arriva la rete che non teme censure o altro e non ha bisogno di incasellare con precisione i propri prodotti per poterli far fruttare o poterli rendere appetibili ad un distributore o proprietario di canale.

Young American Bodies (nonostante il titolo vagamente razzista) è probabilmente la serie più longeva tra quelle per la rete, arrivata alla terza stagione e tratta proprio di storie di giovani uomini e giovani donne senza temere la dimensione sessuale. Anzi.

Wednesday, June 25, 2008

Notes from the classroom: Exploring literary spaces via Google Earth



As I head to the Googleplex this week to speak with this year’s group of tech-savvy educators at the Google Teacher Academy, I wanted to share a bit about how I’ve found Google Earth useful for teaching literature.

Much of the world's greatest literature incorporates a literal journey as a metaphor representing universal experiences we share with the characters as we travel through our own life’s journeys. The Odyssey, Candide, and The Grapes of Wrath immediately come to my mind.

Focusing on the real settings within these stories can often engage students in new ways that significantly enhance their empathy for the fictional characters and their various trials. Literature students have often been asked to mentally chart the characters' progress, but Google Earth can make this significantly more realistic and personal for them.

Compare these representations of Flagstaff, Arizona, a key location in John Steinbeck’s classic The Grapes of Wrath. With the imagery and 3D capabilities afforded by Google Earth, teachers and students no longer have to abstractly conceptualize the setting of a story. Instead, they now can experience a story's setting almost realistically, as if seeing it through the eyes of the characters. Students can achieve a special understanding of what it was like for the Joad family to gaze upon Flagstaff during their westward journey.


Both through my website and the enthusiastic messages I receive from teachers around the world, I’ve learned how clearly Google Earth helps students engage in the predicaments of the characters and develop empathy for their trials and tribulations; imagine being able to view the desolate terrain of the New Mexico desert in which the Joads’ car breaks down. One of the best parts about this virtual journey is that students literally get excited when they “see” the connections between the literature they're reading and their own lives and the world as they know it.