Refelet va tindre la deferència d’arribar sols una hora tard, el que va provocar que ens assentàrem en taula cap a les 14:30h. Va servir de benedicció de la mateixa el discurs inaugural “El Penjoll és meu!” fet per l’Home Emmascarat. Un discurs emotiu, treballat i sense trellat del que més avall reproduïm el vídeo de la seua part final (Annexe I), així com la transcripció, lletra per lletra, de tot el discurs (Annexe II). Finalitzades estes sàvies paraules, començàrem a acompanyar la cerveseta amb un dinar de picadeta respectuós amb els hàbits alimentaris de Calinca (a excepció del fetge que va aparèixer en el plat combinat). En acabar, mentre ens férem els cafenets i alguns li oferien a Calinca aire pur provinent dels seus Cohibes, feren les seues ponències Alietes (que la tenia preparada), Refelet (que li la tenien preparada) i Superflipo (que no la tenia preparada). A partir d’ací, cadascú va dir i callar el que va voler. I així aclarírem les coses de El Penjoll i quedàrem en continuar com estem, però implicant-nos un poc més perquè El Penjoll és de tots.
No espere que tingueu un vocabulari agraït cap de vosaltres avui pensem estar dient-nos i dient-me, atipant-nos i atipant-me de brofegades, disbarats, bestieses, animalades, coses mal sonants, sexuals, ardents, luxurioses, emprenyadores ( que a ningú li passe, toquem fusta.) paraules que no ens faran sentir, gens còmodes , perquè qui sou vosaltres?, qui sóc jo?, en el cas dels homes ho tinc clar, un de vosaltres ja va dir un conte “ l’home minvant,o una cosa així, eixe home som tots els homes quan en hivern ens dutxem i ens acabem rentant amb aigua freda i el piu o la polla, o la cigala, o com ca u vullga dir-ho minva molt.
Així estan les coses, som qui espia pel forat d’una porta com ella es fa una masturbació, amb un penis de plàstic que ens dobla en grandària al nostre, som qui somiem que podem arribar a tocar la realitat i canviar-la, som qui posem els carrers al matí, som qui ens encadenem i encadenem mots, paraules, i fem de les veritats mentides, per tot això hi ha algú que diu que sou escriptors, en quan veritablement som: canalles de la paraula escrita.
ANNEXE III: UNA CONTRIBUCIÓ DE L´ESCRIVÀ DE CORT FETA AL DIA SEGÜENT
La trobada d’ahir fou sensacional. Estic content d’haver trobat un grup de persones que, de veritat, m’han semblat molt serioses (en realitat, ja en coneixia algunes). M’ho vaig passar molt bé. Heus ací un petit homenatge al contertulià que, viatjant per terres de Nàpols, degué ficar-se a la gola del llop; només així s’explica que li duplicaren la tarja de crèdit.
Runa i un amic seu tenien ganes de conèixer Nàpols i
—Com es diu croissant en italià?
—Cornetto, però ves amb compte, que et conec.
—Buon giorno, signore. Un cornuto e due caffè.
Es va fer un silenci espès. Un dels dos bergants dibuixà un somrís pertorbador.
—Runa, l’has cagat. L’ultratge més greu que es pot infligir a un italià és dir-li cornut. Damunt, aquests perdularis tenen pinta de pertànyer a la Camurra. Que no pots estar callat ni un minut, mante?
El silenci, que només interrompia el soroll dels gots, s’allargava amenaçador.
—És que m’he embilocat —féu Runa.
—Voldràs dir que l’has embolicat —rectificà l’amic.
De sobte, semblà que l’home del taulell anava a parlar...
—Un cornuto? Sì, ma... quale dei tre? —va dir, posant-se la mà al pit i mirant de reüll els dos possibles membres del sindicat del crim.
Finalment, després d’un breus segons d’incertitud, els tres italians esclataren a riure. Els dos amics socarrats respiraren alleugerits.
—De noba ens hem lluirat —digué Runa en veu baixa.
—Jo et mate, Runa —xiuxiuejà l’amic mentre es prenia el seu cafè.
Signat: l’escrivà de cort
ANNEXE IV: LA CRÒNICA DE FILAORET
No comments:
Post a Comment