Per demanar, que no quede

Divendres passat, tornava del treball escoltant la ràdio. Més concretament, tenia sintonitzat Hoy por hoy, el programa que dirigeix Quique Gabilondo a Ràdio Xàtiva, de la Cadena SER. (Ui, perdó, he volgut dir Iñaki Rosselló. Merda, tampoc! Mãemeua, quin embolic! Anem a veure: sentia Hoy por hoy, de Quique Rosselló. Per fi!) Com que passe moltes hores al cotxe, m’agrada la companyia de les ones. El programa de Quique té... com diria jo? Té quelcom de casolà. Uns dies, entrevista el cap de la guàrdia urbana; altres, la presidenta de l’Associació d’Ames de Casa. Apareixen per l’espai les arengues de Tino Parra, Marcos Sanchis, Maria Josep Pla, Tono Vidal, Maria Emília Soro, Jorge Herrero... El conductor de l’espai dóna joc també a l’encarregada de relacions públiques de la Creu Roja i, sobretot, al reverend Ximo Núñez, un veritable crack. Això sí, per tal que el magazine radiofònic no semble massa escorat cap a estribord, de tard en tard —molt de tard en tard—, Quique deixa que traga el nas pel dial gentola com Lo Pol, Ricard Gallego, Escrivà de Cort... Ja us podreu imaginar que el programa en qüestió es caracteritza per confondre a tort i dret els avisos, la informació, la propaganda política (de vegades, sembla l'oficina de premsa municipal) i la publicitat comercial —amb freqüents connexions amb la campa de Comercial Setabense, la Fiat, ADEXA—. Què anem a fer? Aquestes barreges són tan recurrents que els oients hem acabat acostumant-nos-hi. Divendres passat, però, el programa assolí un d’aqueixos moments de clímax difícils de superar. El programa es va transmetre íntegrament des del British School, que aquell dia inaugurava les seues instal·lacions (les inaugurava oficialment, perquè ja estaven funcionant des de principi de curs). I clar, com que l’ocasió ho requeria, Quique Rosselló aconseguí de traure el millor d’un tal Frank, fill dels propietaris de l’empresa. Es produí, per tant, la màxima confusió entre informació i publicitat. El xicot afirmà cofoi que el seu centre ofereix el currículum anglès. Informà que, en el British School, els alumnes d’infantil i primària tenen un assistant personal. L’alumnat del centre disposa també de múltiples activitats extraescolars: judo, música, ballet, pàdel, waterpolo, natació... Participaren en aquell programa de la SER diferents regidors de l’equip de govern pertanyents a l’àrea d’Educació i Cultura. Es notava l’emoció que provocava l’esdeveniment. Naturalment, el periodista féu la pregunta del milió: «En què es diferencia el currículum anglès de l’espanyol?» Frank contestà: Según la LOGSE, todos los alumnos son iguales; según el currículum inglés, cada alumno es diferente y ha de recibir una atención individualizada. Que bonic! I quin engany! La LOGSE ja no està en vigor; des de 2006, regeix la LOE. La LOE estableix, entre d’altres, els següents principis: «Qualitat de l’educació per a tot l’alumnat, independentment de les seues condicions i circumstàncies; flexibilitat per adequar l’educació a la diversitat d’aptituds, interessos, expectatives i necessitats de l’alumnat, així com als canvis que experimenten l’alumnat i la societat; esforç individual i motivació de l’alumnat (article 1). Educació en la responsabilitat individual i en el mèrit i l’esforç personal (article 2)». De fet, el centre públic on porte els meus fills atén la diversitat dels alumnes de diferents maneres: hi ha grups de reforç i desdoblament, programes de diversificació i de qualificació professional inicial, Departament d’Orientació (amb psicòloga, logopeda i professor de Pedagogia Terapèutica), tutoria individualitzada... I tot debades! Arribats ací, també jo em faig la pregunta del milió: Qui paga totes les virgueries —inclosa la publicitat en la Cadena SER, emmascarada d’informació— de què fa ostentació el British School? Si les paguen els pares dels alumnes, ja s’ho faran. Però si el centre aconsegueix alguna mena de concert econòmic per als seus extres —els paga, per tant, l’erari públic—, jo em demane les mateixes virgueries (pàdel, waterpolo, violí i assistant personal) per al centre públic dels meus fills i dels meus nebots. Per demanar, que no quede! És just, no?