Un cop a la setmana organitzem una assemblea a la classe per, a poc a poc, anar traient d’una capsa de plàstic aquells problemes de convivència que ells no han pogut resoldre i que deixen escrits, en un bocí de paper, perquè tots plegats mirem de donar una solució satisfactòria. La majoria de vegades s’exposen petits conflictes generats a l’hora de l’esplai i que, durant la setmana, acaben resolent-se amb facilitat. Resten altres, més complicats, si voleu, perquè hi ha algú una mica refractari a baixar-se’n del burro. Aquesta vesprada, però, l’Anna ens informa d’un nou joc que s’ha inventat el Ximo i que consisteix en deixar-se pegar bufetades, amb la mà ben oberta, fins que aconsegueixes tenir les galtes roges “com un tomaco!”. Malgrat el meu evident desconcert, el primer que faig és demanar explicacions als autors de la feta per si tenen alguna argumentació i defensar allò que, d’entrada ja us ho dic, em sembla indefensable. Ximo, com si es tractés de la cosa més normal, ens explica: “La veritat és que fa un poc de mal, però quan t’arreen pots escoltar un sorollet més xulo a dintre del cap...!” Amb més paciència que traça he estat la resta de la sessió redreçant aquella mena de masoquisme incipient del que he assabentat després a sa mare, a l’eixida, mentrimentres ella em mirava a mi, les espardenyes que calçava i al seu fill, en una seqüència que feia témer com acabaria a casa aquell “curiós” entreteniment.
No comments:
Post a Comment