ROCK & ROLL & BLUES

Anit vaig estar en el concert de Josele Santiago a la sala Apolo, ací en este poble gran de Barcelona. Pel matí vaig vore un cartell del concert i em vaig dir, esta nit, a l’Apolo! Pensat i fet. L’Apolo és una antiga sala de ball amb llotges laterals: situada en un primer pis, espai ample i diàfan, làmpades de sostre, llum ataronjada, terra de fusta i escenari elevat. Té dos barres. Quatre euros una cervesa: hui s’emborratxarà la figa sa tia; millor, demà el cap ben claret. Josele s’ha quedat pelat. Quan era el líder de Los Enemigos m’encantava com duia els cabells, sempre desfets. Públic dels trenta als quaranta. O més. Antics seguidors de Los Enemigos, segur. Ara no tan rockers com abans. Ix la banda, sense Pablo Novoa, que deu estar amb la seua pròpia banda. Josele diu, “bona nit” i la seua veu sona com un tro o com un lladruc de gos grandot. El Runa toca els teclats (no hi ha event on no aparega el Runa). Podia haver-li fet una foto amb el mòbil però no era qüestió. Comencen per les cançons del disc més recent, “Loco Encontrao”, (que és el contrari de “loco perdío”). Josele toca l’espanyola, l’elèctrica, o cap, perqué ara també canta i prou, i fa malabarismes amb el peu del micro. Baix la camisa blanca amb les mànegues arromangades, una panxa apreciable. Toquen “Farol” i en acabar la cançó Josele diu, “gracias y todo eso”. També toquen cançons dels discos anteriors.

Josele Santiago té tanta veu que en el seu cas el mèrit no és traure-la sinó domar-la. I això fa el cabró. Canta com un desesperat i ací està la seua gràcia, el seu do: qui doma la bèstia? com fer-ho? com dosificar l’energia perqué acabe transformant-se en art? D’això es tracta! Porta la veu per on vol. Un concert, una actuació en directe no és una altra cosa que energia emanada, compartida, contagiada. Als grans cal vore’ls perqué fan art d’eixe contagi.



Un espectacle és molt més que tocar bé. L’espectacle ha de ser una unitat, una maquinària de precisió, una bomba de rellotgeria. El concert de Josele comença rotllo tranqui i va pujant d’intensitat fins que arriba l’explosió energètica en “Ole, papa”. Dos bisos i acaba amb una esplèndida versió del “Walkin' the dog” de Rufus Thomas, amb tota la banda enduta pel poder del rock i el blues.
I entremig algun regalet més: “Desde el jergón”, per exemple, per als vells romàntics.